El meu any de repòs i relaxació

Quan vaig començar la hibernació, en Trevor i jo no ens parlàvem. Segurament li vaig trucar en algun moment, al principi, sota el vel negre de l’Ambien, però no sé si em va agafar mai el telèfon. Me’l podia imaginar perfectament endinsant-se en la vagina d’una dona complicada de quaranta anys i escaig, espolsant-se qualsevol pensament de mi com qui passa pel costat dels paquets de macarrons amb formatge i de cereals de núvol deshidratat en el prestatge d’un supermercat. Jo era cosa de criatures. Jo era una poca-soltada. Eren calories que no valien la pena. Ell deia que li agradaven més les morenes. «Em donen espai per ser jo mateix», m’explicava. «Les rosses distreuen. Pensa en la teva bellesa com un taló d’Aquil·les. Quedes massa a la superfície. No ho dic en un sentit ofensiu, però és la veritat. Costa mirar més enllà del teu aspecte.»

Des de l’adolescència havia vacil·lat entre voler tenir l’aspecte de la blanca anglosaxona protestant consentida que era i el de la perduda que sentia que era i que hauria d’haver estat si hagués tingut una mica de coratge. Havia comprat a Bergdorf’s, a Barneys i a botigues vintage de gamma alta de l’East Village. El resultat era un vestuari meravellós, el principal actiu professional que tenia com a llicenciada novella. Em va resultar fàcil aconseguir la feina d’empleada a Ducat, una de la dotzena de galeries de «belles arts» del carrer 21 Oest. No tenia cap gran pla d’arribar a ser conservadora, ni cap estratagema magnífic per anar escalant posicions en una jerarquia. Només intentava passar el temps. Pensava que si feia coses normals —com per exemple aguantar una feina— podria ofegar la part de mi que ho odiava tot. Si hagués estat un home, potser m’hauria entregat a una vida criminal. Però tenia l’aspecte d’una model en el seu temps lliure. Era d’allò més fàcil deixar que les coses passessin fàcilment sense anar a parar enlloc. En Trevor tenia raó sobre el meu taló d’Aquil·les. Ser bonica només servia per mantenir-me atrapada en un món que valorava l’aparença més que cap altra cosa.

La Natasha, la meva cap a Ducat, tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Quan vaig anar a la galeria per a una entrevista, l’estiu que vaig acabar els estudis, em va agafar a l’instant. Jo en tenia vint-i-dos. Gairebé no recordo la nostra conversa, però sé que jo duia una brusa de seda de color crema, texans ajustats negres, sabates planes —per si de cas era més alta que la Natasha, i ho era, per un dit— i un collaret enorme, de pedres de vidre verd, que em picava tan fort contra el pit que realment em va fer uns blaus quan vaig baixar les escales del metro corrents. Sabia que no era convenient que em posés un vestit ni que semblés massa puritana o femenina. Allò només hauria suscitat un menyspreu condescendent. La Natasha duia la mateixa mena de conjunt cada dia: una americana d’YSL i uns pantalons de cuir ajustats; sense maquillatge. Era d’aquelles dones misteriosament ètniques que haurien pogut passar fàcilment desapercebudes en gairebé qualsevol país. Hauria pogut ser d’Istanbul, de París, del Marroc, de Moscou, de Nova York, de San Juan de Puerto Rico o fins i tot de Phnom Penh en una certa llum i segons com portés els cabells. Parlava quatre llengües amb fluïdesa i en altre temps havia estat casada amb un aristòcrata italià, un baró o un comte, o això m’havien dit.

Se suposava que l’art de Ducat era subversiu, irreverent, xocant, però tot plegat no era més que merdeta contracultural enllaunada, «punk, però amb diners», res que pogués inspirar més que una breu caminada per comprar un conjunt poc afavoridor a Comme des Garçons. La Natasha m’havia agafat per fer el paper de la subalterna avorrida, i, la major part del temps, amb el poc esforç que dedicava a la feina n’hi havia prou. Jo era la noia de disseny. Decoració de moda. Era la mala bèstia que seia rere el taulell i no parava gens d’atenció a la gent que entrava a la galeria, el bombonet que feia morros i duia conjunts avantguardistes indesxifrablement sensacionals. M’havien dit que fes la ximple si algú em demanava alguna cosa. Tu fes l’orni. No els donis mai una llista de preus. La Natasha només em pagava 22.000 dòlars anuals. Sense l’herència, m’hauria vist obligada a trobar una feina que em donés més ingressos. I segurament hauria hagut de viure a Brooklyn, amb companys de pis. Era afortunada de tenir els diners dels meus difunts pares, ho sabia, però també era una cosa depriment.

L’artista estrella de la Natasha era en Ping Xi, un paio de vint-i-tres anys amb aspecte pubescent de Diamond Bar, Califòrnia. La Natasha pensava que era una bona inversió perquè era asiaticoamericà i l’havien expulsat de CalArts per haver disparat una pistola dins del seu taller. Aportaria certa distinció a l’establiment. «Vull que la galeria sigui més cerebral», explicava. «El mercat s’està allunyant de l’emoció. Ara el que importa és el procés, les idees, la consolidació d’una marca. La masculinitat està en voga, ara mateix.» La primera vegada que l’obra d’en Ping Xi es va exhibir a Ducat va ser com a part d’una exposició col·lectiva anomenada Cos de substància, i consistia en quadres d’esquitxos, a l’estil de Jackson Pollock, fets amb el seu propi semen. L’artista afirmava haver-se entaforat una minúscula boleta de pigment de color en pols per la punta del penis i haver-se masturbat sobre unes teles enormes. Havia posat a les pintures abstractes uns títols que suggerien que cadascuna d’elles tenia un significat polític profund i fosc. Marea enterbolida per la sang, Hivern a la ciutat de Ho Chi Minh i Posta de sol sobre l’avinguda dels Franctiradors. Nen palestí decapitat. Bombes fora, Nairobi. Tot plegat no tenia ni cap ni peus, però a la gent li encantava.

La Natasha estava especialment orgullosa de l’exposició Cos de substància perquè tots els artistes tenien menys de vint-i-cinc anys i els havia descobert ella mateixa. Li semblava que allò demostraria el seu do per detectar la genialitat. L’única obra que m’agradava de l’exposició era de l’Aiyla Marzawi, una noia de dinou anys que estudiava a Pratt. Era una catifa blanca enorme de Crate & Barrel tacada amb petjades de sang i un ample rastre de sang. Havia de fer la impressió que s’hi havia arrossegat un cos sagnant per sobre. La Natasha em va dir que la sang de la catifa era humana, però no va posar aquest detall a la nota de premsa. «Sembla que per internet pots encarregar qualsevol cosa de la Xina. Dents. Ossos. Parts del cos.» La catifa sanguinolenta estava valorada en 75.000 dòlars.

La sèrie «Film transparent», de l’Annie Pinker, consistia en cúmuls de petits objectes embolicats en plàstic d’ús alimentari. N’hi havia un amb minúscules fruites de massapà i clauers de peu de conill, un altre amb flors seques i condons. Protectors per a tanga usats i cargolats i bales de goma. Un Big Mac amb patates i rosaris barats de plàstic. Les dents de llet de l’artista, o això deia ella, i xocolatines M&M de colors nadalencs. Transgressions vulgars que sortien a 25.000 dòlars la peça. I després hi havia les fotografies de grans dimensions de maniquins embolicats en teles de color carn, fetes per en Max Welch. Era un idiota integral. Jo tenia la sospita que la Natasha i ell cardaven. En un pedestal baix, en un racó, una petita escultura dels germans Brahams: un parell de micos de joguina fets de pèl púbic humà. Ambdós micos tenien una petita erecció que aflorava entre el pèl. Els penis estaven fets de titani blanc i tenien càmeres, col·locades de tal manera que retratessin l’entrecuix dels espectadors. Les fotos es baixaven a una pàgina web. Una contrasenya específica per entrar-hi i veure les imatges de l’entrecuix de la gent costava cent dòlars. Els micos mateix costaven un quart de milió de dòlars la parella.

A la feina, durant la pausa del dinar, anava a fer nones durant una hora al petit magatzem sota les escales. «Anar a fer nones» és un terme molt infantil, però el que feia era això. La tonalitat del meu son nocturn era més variable, en general imprevisible, però cada vegada que m’ajeia en aquella habitacioneta m’endinsava directament en una buidor negra, en un espai infinit de no-res. En aquell espai no sentia ni por ni alegria. No tenia visions. No tenia idees. Si tenia algun pensament nítid, el sentia, i el so que feia reverberava una vegada i una altra fins que la foscor l’absorbia i desapareixia. No feia falta cap resposta. Cap conversa insulsa amb mi mateixa. Era una estona plàcida. Al magatzem hi havia un conducte de ventilació que anava vessant aire fresc que havia agafat l’olor de la roba neta de l’hotel del costat. No hi havia feina per fer, no havia d’equilibrar ni de compensar res perquè no hi havia res, res en absolut. I, no obstant això, era conscient del no-res. D’alguna manera, estava desperta mentre dormia. Em sentia bé. Gairebé feliç.

Però sortir d’aquell son era insuportable. Tota la meva vida em passava rabent per davant dels ulls de la pitjor manera possible: la ment se’m tornava a omplir de tots els records grisos, de cada petita cosa que m’havia conduït al punt on era. Intentava recordar una altra cosa —una versió més bona, una història feliç, potser, o simplement una vida igual de grisa però diferent, les digressions de la qual fossin com a mínim interessants—, però no rutllava mai. Sempre continuava sent jo mateixa. De vegades em despertava amb la cara humida de llàgrimes. Les úniques vegades que plorava, de fet, eren quan se m’arrencava d’aquell son, quan em sonava el despertador del mòbil. Llavors havia de pujar feixugament per les escales, fer-me un cafè a la petita cuina i fregar-me els ulls per treure-me’n les lleganyes. Sempre trigava una estona a adaptar-me a la llum forta dels fluorescents.

Durant més o menys un any, amb la Natasha tot semblava anar bé. La vegada que em va empipar més va ser quan vaig demanar els bolis equivocats.

—Per què tenim tots aquests bolis barats que fan clic? Fan molt de soroll quan en treus la punta. No ho sents, això?

S’estava allà plantada, fent clic-clic amb el boli davant meu.

—Em sap greu, Natasha —vaig dir—. Demanaré bolis més silenciosos.

—Ja han vingut els de Fed-Ex?

Jo gairebé mai no sabia què respondre, a allò.

Un cop vaig començar a veure la doctora Tuttle dormia catorze o quinze hores cada nit entre setmana, més aquella hora extra durant la pausa del dinar. Els caps de setmana només estava desperta unes quantes hores al dia. I, quan ho estava, no ho estava del tot, sinó que em trobava en una mena de tenebra, un estat tèrbol entre la realitat i el somni. A la feina em vaig tornar deixada i mandrosa, més grisa, més buida, menys present. Allò em satisfeia, però la necessitat de fer coses era problemàtica. Quan la gent em parlava, havia de repetir-me mentalment el que m’havien dit per entendre-ho. Vaig dir a la doctora Tuttle que em costava concentrar-me. Ella va dir que segurament es tractava de «boira mental».

—Ja dorms prou? —em preguntava cada setmana quan anava a veure-la.

—Justet —contestava sempre jo—. Aquestes pastilles amb prou feines em redueixen l’ansietat.

—Menja’t una llauna de cigrons —em deia ella—. I prova això.

Gargotejava alguna cosa al bloc de receptes. La col·lecció de medicaments que estava acumulant era digna de meravella. La doctora Tuttle em va explicar que hi havia una manera d’aprofitar al màxim la cobertura de l’assegurança mèdica receptant medicaments pels efectes secundaris que tenien en comptes de recórrer directament als que servien per alleujar els símptomes existents, que, en el meu cas, eren «una fatiga debilitant causada per una feblesa emocional, a més a més d’un insomni que deriva en una psicosi lleu i en hostilitat». Això és el que em va dir que escriuria a les seves notes. Anomenava el seu mètode prescriptiu «ecoscripting», i va dir que estava escrivint un article sobre el tema que es publicaria aviat. «En una revista d’Hamburg.» Així doncs, em donava pastilles que servien per curar la migranya, per evitar atacs epilèptics, per curar la síndrome de les cames inquietes, per prevenir la pèrdua. Se suposava que aquells fàrmacs m’havien de relaxar perquè pogués obtenir «un repòs molt necessari».

Un dia de març de 2000, vaig tornar a la meva taula a Ducat després d’una visita a l’abisme infinit del magatzem i m’hi vaig trobar el que va ser el primer pas en la trajectòria vers el meu futur acomiadament. «Dorm a la nit», deia la nota. Era de la Natasha. «Això és un lloc de treball.» No puc culpar la Natasha de voler-me fer fora. Aleshores ja feia gairebé un any que feia la migdiada a la feina. Al llarg dels últims mesos havia deixat d’arreglar-me per anar a la galeria. Seia a la meva taula amb una dessuadora amb caputxa i la màscara de pestanyes que m’havia posat tres dies enrere tota agrumollada i escorreguda al voltant dels ulls. Perdia coses. En confonia unes amb d’altres. Era incompetent en les meves tasques. De vegades em proposava fer una cosa i després em trobava fent la contrària. Embolicava la troca. Els becaris m’obligaven a estar per la feina recordant-me el que els havia demanat que fessin.

—Què més?

Què més? No en tenia ni idea.

La Natasha va començar a parar-hi esment. La meva somnolència era útil per tractar amb rudesa els visitants de la galeria, però no pas per signar quan arribaven paquets, ni quan calia vigilar si algú havia entrat amb un gos i havia deixat tot de petjades d’animal per terra, cosa que va passar unes quantes vegades. Vaig tombar uns quants cafès amb llet. Els estudiants de Belles Arts tocaven els quadres, i un cop fins i tot van recol·locar els bocins de capses de CDs esmicolades d’una instal·lació d’en Jarrod Harvey per formar la paraula «FARSANT». Quan me’n vaig adonar, em vaig limitar a barrejar els trossos de plàstic i ningú no va notar res d’estrany. Però quan una tarda una indigent es va acomodar a la sala del fons, la Natasha se’n va assabentar. Jo no tenia ni idea de quant de temps feia que la dona era allà. La gent potser havia pensat que formava part de l’exposició. Vaig acabar pagant-li cinquanta dòlars de la meva butxaca perquè se n’anés. La Natasha no va poder amagar la irritació.

—Quan ve gent, tu dones una impressió en nom meu. Saps que la setmana passada va venir l’Arthur Schilling? M’acaba de trucar.

Es pensava que anava drogada, n’estic segura.

—Qui?

—Per Déu, estudia’t la llista. Estudia’t les fotos de tothom —va dir ella—. On és l’albarà de l’Earl?

Etcètera, etcètera...

Aquella primavera, la galeria havia d’exhibir la primera exposició individual d’en Ping Xi, Bub-bub-upa, i la Natasha s’indignava amb cada petita cosa. Segurament m’hauria fet fora abans si no hagués estat tan enfeinada.

Jo intentava fingir interès i dissimular l’horror sempre que la Natasha parlava de les «peces canines» d’en Ping Xi. El noi havia dissecat un conjunt de gossos de pura raça: un caniche, un Pomerània, un terrier escocès. Un labrador negre, un teckel. Fins i tot hi havia un petit cadell de husky siberià. Hi havia estat treballant molt de temps. La Natasha i ell s’havien fet amics després que els seus quadres de semen s’haguessin venut d’allò més bé.

Mentre preparaven la instal·lació, vaig sentir que un dels becaris xiuxiuejava amb l’electricista.

—Corre el rumor que l’artista compra els gossos quan són cadells, els cria i després els mata quan tenen la mida que vol. Els tanca en un congelador industrial, perquè és la manera més compassiva de practicar-los l’eutanàsia sense malmetre l’aspecte de l’animal. Quan es descongelen, els pot posar en la posició que més li agradi.

—Per què no els enverina, o els trenca l’espinada?

Jo tenia la sensació que el rumor era cert.

Quan els gossos van estar col·locats, els cables connectats i tots els allargadors endollats, la Natasha va apagar els llums i va encendre els gossos un per un. Uns làsers vermells els sortien dels ulls. Vaig acariciar el labrador negre mentre els treballadors escombraven el pèl que havia caigut dels animals. Tenia la cara sedosa i freda.

—Sisplau, no els toquis —va dir tot d’una en Ping Xi en la foscor.

La Natasha el va agafar de bracet, dient-li tota entusiasmada que estava preparada per a la indignació de PETA, una o dues protestes i un article d’opinió al New York Times que seria una publicitat inestimable. En Ping Xi va assentir amb un posat inexpressiu.

El dia de la inauguració vaig trucar dient que estava malalta. A la Natasha no va semblar importar-li. Va fer que em substituís a la taula de l’entrada l’Angelika, que era una gòtica anorèctica que cursava l’últim any a l’NYU. L’exposició va ser un «èxit brutal», segons un crític. «Cruelment divertida.» Un altre va dir que en Ping Xi «suposava el final del sagrat en l’art. Heus aquí un marrec consentit que pren el pèl a l’establishment. Hi ha qui el proclama el nou Marcel Duchamp. Tanmateix, és digne de l’escàndol?».

No sé per què no vaig deixar la feina. No necessitava els diners. Va ser un alleujament quan per fi, al juny, la Natasha va trucar des de Suïssa per fer-me fora. Pel que semblava, jo l’havia espifiada amb un enviament de material de premsa per a Art Basel.

—Per curiositat, què és el que et prens? —va voler saber ella.

—Només he estat molt cansada.

—És un problema mèdic?

—No —vaig dir. Hauria pogut mentir. Li hauria pogut dir que tenia mononucleosi o algun trastorn del son. Càncer, potser. A tothom li sortia càncer. Però defensar-me era inútil. No tenia cap bon motiu per intentar conservar la feina—. M’acomiades?

—M’agradaria molt que et quedessis fins que jo torni i aprofitis aquest temps per ensenyar a l’Angelika el que ha de fer, el sistema d’arxiu, el que sigui que has estat fent a l’ordinador, si és que hi has fet res.

Vaig penjar el telèfon, em vaig prendre un grapat de benadryls, vaig baixar al magatzem i em vaig quedar adormida.

Oh, dormir. No hi havia hagut mai cap altra cosa que em procurés tant de plaer, tanta llibertat, la capacitat de sentir, moure’m, pensar i imaginar a recer de les penes de la meva consciència. No tenia pas narcolèpsia; no m’adormia mai sense voler-ho. Era més aviat una somne. Una somnòfila. Sempre m’havia agradat molt dormir. Era una cosa que la mare i jo gaudíem fent plegades, quan era petita. Ella no era de la mena de mare que seu al costat del fill per veure com dibuixa, que li llegeix llibres, juga amb ell, el porta a passejar pel parc o li fa brownies. Quan ens portàvem millor era quan dormíem.

Quan jo feia tercer de primària, a causa d’algun conflicte no revelat amb el meu pare, ella em va permetre que dormís al llit de matrimoni perquè, segons deia, li resultava més fàcil despertar-me als matins si no havia de llevar-se i travessar el passadís. Aquell any vaig acumular trenta-set notes de retard i vint-i-quatre absències. Trenta-set vegades, la mare i jo ens havíem despertat alhora, lleganyoses i exhaustes a les set del matí, i havíem intentat llevar-nos, però ens havíem deixat caure de nou al llit i havíem continuat dormint mentre els dibuixos pampalluguejaven al petit televisor de la seva tauleta de nit. Ens despertàvem unes quantes hores més tard —les cortines tancades, uns quants coixins naufragats a l’aspra catifa beix—, ens vestíem a correcuita i entràvem precipitadament al cotxe. La recordo mantenint-se un ull obert amb una mà i conduint amb l’altra. M’he preguntat sovint què era el que es prenia ella aquell any, i si me n’havia estat donant una mica. Vint-i-quatre vegades vam continuar dormint sense sentir el despertador, ens vam llevar en algun moment de la tarda i vam deixar completament de banda la idea de l’escola. Jo menjava cereals i em passava tot el dia llegint o mirant la tele. La mare fumava cigarrets, parlava per telèfon, defugia la dona de fer feines, s’enduia una ampolla de vi al lavabo gran i prenia un bany escumós llegint un llibre de Danielle Steel o un número de Better Homes & Gardens.

Aquell any, el meu pare va dormir al sofà de la sala d’estar. Recordo les seves ulleres gruixudes sobre la tauleta raconera de roure, els vidres greixosos que ampliaven les venes fosques de la fusta. Sense les ulleres posades amb prou feines el reconeixia. Tenia un aspecte força insuls: cabells castanys cada vegada més escassos, galtes que s’afluixaven, una única arruga de preocupació ben fonda al front. Aquella arruga el feia semblar constantment desconcertat, si bé de manera passiva, com un home atrapat rere els seus propis ulls. Era més o menys insignificant, pensava jo, un estrany que passava de puntetes per la seva vida domèstica amb dues dones estranyes a qui no tenia l’esperança d’entendre mai. Cada nit deixava caure una pastilla d’antiàcid efervescent en un got d’aigua. Jo m’estava allà mentre es dissolia. Recordo com n’escoltava el so sibilant mentre ell treia els coixins del sofà en silenci i els apilava en un racó, el seu pijama trist, apagat, que arrossegava per terra. Potser va ser llavors que li va començar el càncer, unes quantes cèl·lules estranyes formades durant una nit de dormir malament a la sala d’estar.

El pare no era ni un aliat ni un confident, però a mi em semblava il·lògic que aquell home laboriós quedés desterrat al sofà mentre la mandrosa de la meva mare disposava de l’enorme llit de matrimoni. Allò em feia estar ressentida amb ella, però la mare semblava immune al sentiment de culpa i a la vergonya. Crec que se sortia tant amb la seva perquè era molt bonica. Tenia l’aspecte que hauria tingut la Lee Miller si la Lee Miller hagués estat una borratxa d’estar per casa. Suposo que culpava el meu pare d’arruïnar-li la vida; s’havia quedat embarassada i havia deixat la universitat per casar-se amb ell. No estava obligada a fer-ho, per descomptat. Jo vaig néixer l’agost de 1973, set mesos després de Roe contra Wade.¹ La seva família era un exemple de la versió de casa bona dels alcohòlics de l’Església Baptista del Sud —marxants de llenya del Mississipí per una banda, empresaris del petroli de Louisiana per l’altra—; si no hagués estat així, suposo que m’hauria avortat. El pare tenia dotze anys més que la mare. Quan es van casar, ella acabava de fer dinou anys i ja estava de quatre mesos. Vaig lligar caps així que vaig ser capaç de fer el càlcul. Estries, pell flàccida, i unes cicatrius a través del ventre que, segons ella, feien pensar que «un os rentador l’havia esbudellada»; ho deia mirant-me amb fúria, com si jo m’hagués cargolat el cordó umbilical al coll expressament. Potser ho vaig fer. «Quan em van obrir la panxa i te’n van treure, estaves blava. Després del suplici que havia passat, les conseqüències, ton pare, resulta que la criatura va i es mor? És com deixar caure el pastís que acabes de treure del forn a terra.»

L’únic exercici intel·lectual a què es dedicava la mare era fer mots encreuats. Algunes nits sortia de la seva habitació per demanar pistes al pare.

—No em diguis la resposta. Digue’m només com sona la paraula —deia.

Com a professor, el meu pare tenia traça a guiar la gent cap a les seves pròpies conclusions. Era desapassionat, sorrut, fins i tot una mica sarcàstic, de tant en tant. Jo m’hi assemblava. La mare va dir una vegada que tots dos érem «llops de pedra». Però ella també tenia un halo fred. No crec que en fos conscient. Cap de nosaltres no era gaire afectuós. Mai no em van permetre tenir animals de companyia. Algun cop penso que un cadell de gos ho hauria pogut canviar tot. Els meus pares van morir primer l’un i després l’altre quan jo feia el penúltim curs de carrera: primer el pare, de càncer, i després la mare, de barrejar pastilles i alcohol, sis setmanes més tard.

Tot allò, la tragèdia del meu passat, em va tornar amb una gran vivesa a la memòria aquella nit que em vaig despertar al magatzem de Ducat per última vegada.

Eren les deu de la nit, i tothom se n’havia anat a casa. Vaig pujar les escales arrossegant els peus per anar a recollir les meves coses a la taula. No sentia ni tristesa ni nostàlgia, només repulsió per haver dilapidat tant de temps en esforços innecessaris quan hauria pogut estar dormint sense sentir res. Havia estat una ximple de creure que el fet de tenir una feina aportaria valor a la meva vida. A la sala de descans hi vaig trobar una bossa de paper i hi vaig ficar la meva tassa de cafè, el conjunt de roba de recanvi que havia guardat al calaix de l’escriptori juntament amb uns quants parells de sabates de taló, mitges, uns sostenidors push-up, una mica de maquillatge i una reserva de cocaïna que no havia fet servir al llarg d’un any. Vaig pensar de robar alguna cosa de la galeria; la foto d’en Larry Clark que la Natasha tenia penjada al despatx, o la guillotina. Em vaig decidir per una ampolla de xampany: un consol tebi i, per tant, adequat.

Vaig apagar tots els llums, vaig posar l’alarma i vaig sortir. Era una nit fresca de principis d’estiu. Vaig encendre un cigarret i em vaig quedar dreta davant la galeria. Els làsers no estaven encesos, però a través del vidre veia l’alt caniche blanc que mirava cap a la vorera. Ensenyava les dents, un ullal d’or li centellejava a la claror del fanal. Un llaç de vellut vermell li cenyia el pentinat bombat. Tot d’una em va aflorar un sentiment a dins. Vaig intentar esmorteir-lo, però se’m va arraulir a les entranyes.

—Els animals només embruten. No vull haver-me de treure pèls de gos de les dents cada dos per tres —vaig recordar que havia dit la mare.

—Ni un carpí?

—Per què? Només per veure com neda amunt i avall i es mor?

Potser va ser aquell record el que va desencadenar l’hemorràgia d’adrenalina que em va empènyer a tornar a entrar a la galeria. Vaig estirar uns quants Kleenex de la capsa de la que havia estat la meva taula, vaig prémer l’interruptor per encendre els làsers i em vaig quedar plantada entre el labrador negre i el teckel adormit. Llavors em vaig abaixar els pantalons, em vaig posar a la gatzoneta i em vaig cagar a terra. Em vaig eixugar, vaig caminar tota engavanyada per la sala amb els pantalons als turmells i vaig entaforar el Kleenex brut de merda a la boca d’aquell caniche malparit. Vaig tenir la sensació que havia pres venjança. Va ser el meu autèntic comiat. Vaig sortir d’allà, vaig agafar un taxi fins a casa i aquella nit em vaig beure tota l’ampolla de xampany i em vaig quedar adormida al sofà mirant La lladregota. La Whoopi Goldberg era un motiu per continuar viva, almenys.

L’endemà vaig presentar la documentació per a la prestació d’atur, cosa que devia molestar la Natasha. Però no em va trucar mai. Vaig demanar a la bugaderia que vinguessin a recollir la roba bruta un cop a la setmana i vaig domiciliar tots els rebuts dels serveis, vaig comprar una àmplia selecció de cintes de vídeo de segona mà a la botiga benèfica del Consell de Dones Jueves de la Segona Avinguda, i aviat engolia pastilles com si no hi hagués demà i dormia tot el dia i tota la nit, amb pauses de dues o tres hores entre dormides. Això estava bé, em deia jo. Finalment em dedicava a alguna cosa que realment importava. Em feia l’efecte que el son era productiu. S’hi resolia quelcom. Tenia la certesa —i aquella era, potser, l’única certesa que tenia llavors— que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria. Seria una persona completament nova, totes i cadascuna de les meves cèl·lules s’haurien regenerat prou vegades perquè les velles no fossin més que un record distant i tèrbol. La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació.

_______________

1. Es refereix al cas judicial en què el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que una dona tenia dret a posar fi a un embaràs no desitjat amb privacitat i sense restriccions excessives per part de l’estat, tot i que, a la vegada, plantejava certes limitacions segons el trimestre de l’embaràs en què es trobés. La decisió judicial d’aquest tribunal tenia precedència respecte a les lleis estatals, i va ser el pas decisiu per a la despenalització de l’avortament als EUA. (Totes les notes són de la traductora.)