Fronteres

FRONTERES

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes. Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: febrer del 2022

© Vicent Partal, 2022

Drets d’edició negociats a través d’Asterisc Agents

© de la foto de portada: Paul Swinney / Alamy Foto

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2022

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Disseny de col·lecció: Irene Guardiola

Correcció: Jordi Badia

Maquetació: Edu Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-59-1

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

FRONTERES

___

Vicent Partal

TAULA

AQUELLES LÍNIES QUE ALGÚ HA DIBUIXAT SOBRE UN MAPA

BELFAST. LA FRONTERA DE LES PARAULES

BERLÍN. LA FRONTERA TOTAL

CHRISTIANIA. LA FRONTERA DEL PLAER

CIUTAT DE MÈXIC. LA FRONTERA ÉS UNA BIBLIOTECA

DANNEVIRKE. LA FRONTERA ÉS UNA PORTA

DOHA. LA FRONTERA DE LES CARAVANES

EL PASO. LA FRONTERA DE LA NIT

HIROSHIMA. LA FRONTERA ENTRE LA VIDA I LA MORT

HONG KONG. LA FRONTERA DE LLUM

ISTAMBUL. LA FRONTERA DEL TEMPS

JERICÓ. LA FRONTERA DE LA GEOGRAFIA

JERUSALEM. LA FRONTERA DELS DÉUS

LA GÜERA. LA FRONTERA DEL NO-RES

KHAYELITSHA. LA FRONTERA DEL SOMRIURE

LIXOURI. LA FRONTERA DE LA RÀDIO

MALMÖ. LA FRONTERA EN UN PONT

MONT-REAL. LA FRONTERA ÉS DE FUM

MOSCOU. LA FRONTERA ÉS UNA BANDERA

NIÇA. LA FRONTERA BIOGRÀFICA

NICÒSIA. LA FRONTERA DEL CARRER

PATRES. LA FRONTERA ÉS UNA CORONA DE LLORER

PODKOREN. LA FRONTERA DE ROBA

RECIFE. LA FRONTERA DE LA MÚSICA

ROVANIEMI. LA FRONTERA DE GEL

SALSES. LA FRONTERA ÉS UN RETORN

SARAJEVO. LA FRONTERA DELS LLIBRES

SÚNION. LA FRONTERA D’ON ES VEU EL MÓN

TAIPEI. LA FRONTERA DEL PASSAT QUE FOU I NO ÉS

TALLINN. LA FRONTERA BEGUDA

TIRASPOL. LA FRONTERA ÉS UNA LLIBRETA

TRAKAI. LA FRONTERA ÉS UNA CAPSA METÀL·LICA

TRURO. LA FRONTERA ÉS UNA RESURRECCIÓ

VAN. LA FRONTERA DE LA FRONTERA, AMAGADA EN UNA ILLA, AMAGADA DINS UN LLAC

VÍLNIUS. UNA FRONTERA SENSE VISAT

VINKOVCI. LA FRONTERA ÉS UNA BICICLETA

WOUNDED KNEE. LA FRONTERA ÉS UN ESPERIT

ZAGREB. LA FRONTERA DEL TREN DE NIT

UNA INVITACIÓ A APRECIAR LES FRONTERES

AQUELLES LÍNIES QUE ALGÚ HA DIBUIXAT SOBRE UN MAPA

Per a mi hi ha poques coses al món més fascinants que les fronteres, com a categoria social, com a objecte creat per l’ésser humà. Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals. Islàndia, per exemple, es veu avui com un país amb una frontera gairebé perfecta: és menut, molt homogeni i compacte, allunyat geogràficament, i viu tancat per la natura insular. Tanmateix, fins l’any 1944 Islàndia no era un país independent i per tant aquesta «naturalitat» que tots apreciem avui en la seua delimitació fronterera simplement no existia. El fet de ser una illa, quan no era un estat, no significava res. Perquè, per dir-ho en paraules de Henri Wesseling, les fronteres no són determinades per la natura sinó pel poder.

Arreu del món, en un procés històric que no s’acabarà mai, ens trobem amb una multitud de línies dibuixades sobre els mapes, que fan la funció d’intentar separar un col·lectiu humà d’un altre. En la majoria de llengües, aquestes línies es coneixen per «frontera», un femení derivat del substantiu «front» que ja és tota una pista sobre l’essència de tot plegat. En efecte, si mirem enrere, en l’origen el mot «frontera» feia referència a un punt mòbil de contacte i no pas a una línia estable com avui. A Le Mystère du siège d’Orléans, un text del segle XV sobre el setge d’Orleans pels anglesos, els autors fan prometre a Joana d’Arc: «Y m’est bien tart que demain soit pour voir les anglais en frontière.» Així doncs, «anar a frontera» equivalia a plantar cara a l’enemic. Més enrere encara, en la Crònica de Jaume I, podem trobar el precedent català del mateix concepte i exactament del mateix mot: «Romàs aquí en Xàtiua ab tota sa companya per tenir frontera als moros.» Amb els anglesos o amb els moros, doncs, la frontera no era un punt geogràfic fix, sinó una acció. Per això la idea de la frontera s’entén encara avui, en la majoria de llengües, a partir de la idea de xoc.

Tot i això, unes quantes llengües —bastants, de fet— enriqueixen el concepte aportant-hi matisos molt interessants, algunes subtileses semàntiques que ens menen més enllà i ens obren la mirada. I són uns matisos que, per si sols, ja ens haurien d’indicar quin error tan gros és reduir el fenomen de la frontera a la variant estrictament administrativa, a la frontera de xoc, a la reducció del concepte a l'aplicació que n'han fet els estats-nació.

En anglès, per exemple, es distingeix entre border (la línia que separa) i frontier (l’espai de transició, obert per un costat). Hi ha la sublim idea francesa dels confins (aquell espai difús, gairebé somnolent, on les coses es barregen més que no se separen). Hi ha el kresy dels polonesos, com una perifèria que es perd en els plecs de la història. I hi ha la muga dels bascs, que fins i tot genera habitants de la línia (els mugalariak). I la malenconiosa distinció postsoviètica entre l’estranger i l’бли́жнее зарубе́жье —l’‘estranger pròxim’. O la peculiar sa làcana dels sards —i del català de l’Alguer—, definida com una corba immaterial que limita l’espai controlat per cadascú. O el συνορεύω grec —d’on deriva el sınır turc—, que vincula la frontera al fet de ser, específicament i necessàriament, veïns, a compartir-la.

Lògicament, com més t’allunyes d’Europa més riquesa de matisos trobes per a descriure i adaptar a cada cultura un objecte que al cap i a la fi és europeu, pensat per europeus i fet pels europeus. En haussa, la llengua principal del nord de Nigèria i del Níger i una de les grans llengües franques d’Àfrica, la frontera es coneix amb el nom d’iyaka, una paraula que prové de l’arrel iya, que significa la capacitat d’exercir el poder. La frontera, doncs, no s’entén com un espai que tanca un territori, sinó sols com el punt a partir del qual ja no exerceixes el poder. En àrab es fa servir ḥāšiya una paraula que tant pot voler dir ‘frontera’ com ‘entorn’. En japonès la frontera és kyōkai però un matís precís i intel·ligent permet de distingir entre sakaime la línia que divideix dos espais, i keidai la línia que tanca un espai. En xinès hi ha moltes paraules per a definir la frontera. La més habitual és biānjìng feta amb dos caràcters que signifiquen proximitat i límit. Però es destaca Jiāng , perquè és un caràcter enormement solemne i sofisticat que implica haver de fer dinou pinzellades per a dibuixar-lo —la mitjana és d’onze— i perquè, significativament, conté dins seu els traços que formen la paraula ‘riu’.

Per desgràcia, el món contemporani ha passat de manera insensible per damunt de tots aquests matisos i ha universalitzat la versió més pobra de la frontera, aquella frontera westfaliana, hereva directa del front de guerra, pensada a partir del reduccionisme europeu i desproveïda de matisos. La frontera de la barrera i el guardabarrera, dels documents i el control de pas. La del passaport com a exigència. La dels militars. Aquesta és la frontera que s’ha fet ubiqua. Tant, que fins i tot ha arribat a zones del planeta on la idea que ací s’acaba una cosa i allà en comença una altra ni havia existit mai ni pràcticament s’entenia. Amb la qual cosa s’ha reduït a cendra la riquesa que implica l’intercanvi entre poblacions.

Espais on abans el contacte es practicava d’una manera pròpia i única, amb regles complexes i interessantíssimes, avui s’han estandarditzat i sempre, dissortadament, a costa de posar fi a allò que els era particular i abraçar l’obsessió europea per la ratlla i la seua inviolabilitat. Per exemple, Abd-al-Aziz ibn Saüd, el primer rei de l’Aràbia Saudita (1932), va refusar tossudament de fixar cap línia de delimitació en el desert obert, tot argumentant que les tribus el feien servir precisament per a desplaçar-se. Que el desert no separava sinó que unia, com ha passat també sempre amb la mar —allò que Fernand Braudel va explicar amb el seu llibre sobre el gran «espai líquid» que és la Mediterrània. Finalment, el rei acceptà de marcar una línia de punts sobre un mapa, però a condició que fos només una ratlla formal, sense fortificacions ni controls i en canvi que fos garantida la llibertat d’accés de les tribus del Najd, de l’altiplà central, als pous que romandrien a la banda iraquiana. D’aquell desig avui no en queda res: el pas fronterer d’Arar amb an-Nukhib, el pas més important que resta entre les actuals Aràbia Saudita i Irac, va ser reobert fa poc, el novembre del 2020, després d’haver estat vint anys seguits tancat.

Hi ha hagut propostes interessants que intentaven salvar aquest conflicte entre allò que era normal i allò que imposava la geopolítica. El geògraf i historiador Alpha Oumar Konaré, cap d’estat de Mali entre el 1992 i el 2002, va posar sobre la taula l’interessant concepte del país-frontera, en un intent de conciliar la tradició de la frontera com un espai obert de contactes amb la realitat actual de la frontera com un espai de control. Konaré proposava, i no se’n va eixir gaire bé, de crear una àrea que s’havia d’estendre a vint quilòmetres a banda i banda de la ratlla oficial, dins la qual el desplaçament seria lliure, precisament amb la intenció de no trencar barreres administratives imposades des de fora de la continuïtat humana natural realment existent.

El país-frontera volia donar resposta a una d’aquestes realitats evidents i indiscutibles. Allà on s’entrecreuen Mali, Mauritània i el Senegal hi ha la terra soninke, l’espai d’una comunitat humana que a la vegada és un continu funcional vinculat al pas del riu Senegal, i que viu de sempre per damunt de les fronteres administratives. Amb aquella proposta, Konaré pretenia donar una resposta sensata i moderada al fracàs dels estats africans a l’hora d’adaptar-se a la realitat i a la quotidianitat dels seus pobladors, separats tots per unes fronteres artificials creades pels colonitzadors sense cap més sentit ni interès que el purament colonial. D’aquesta manera, evidentment, qüestionava l’aplicació rigorosa del concepte westfalià de la frontera en una part del món on la còpia mimètica de l’invent europeu no respon objectivament a cap realitat ni resol problemes. Ans al contrari: en crea.

Però no cal que ens enganyem. Idees i projectes com aquests, brillants, dúctils, sensats, són propostes excepcionals en un món que ha assumit les ratlles duaneres com a tret definidor. Com a tret ordenador. És cert que no té molt de trellat i que aquestes ratlles són un focus constant de violència i inestabilitat. Però és fora de tota discussió que nosaltres vivim en un món fet definitivament de fronteres. O més en concret encara de «díades», aquell concepte metòdic creat per Michel Foucher que tant ens ajuda a reconèixer i reconstruir les ratlles del mapa, mirant-les fragment a fragment, segment a segment, sense deixar-nos endur per la línia aparentment completa, tal com està avui, fixa, sinó per la manera com s’ha anat construint amb el temps, pas a pas, tram a tram i circumstància a circumstància.

***

Al llibre Land, Simon Winchester afirma que ara mateix hi ha 317 fronteres reconegudes o factuals, línies pintades sobre un mapa que a la pràctica tenen la funció de dividir el nostre món oficialment, sobretot en estats. Aparenten ser moltes i són certament moltíssimes, comparades amb les que hi havia fa cent anys o seixanta. Però, així i tot, les ratlles oficials que separen els estats no són totes les fronteres que hi ha ni tampoc són les més interessants. Especialment si entenem, com entenc jo, la frontera d’una manera menys restrictiva i funcionarial, més porosa, més oberta al detall. Com un espai on es barregen coses més que no pas com un espai creat per a separar coses per força.

El defecte principal de les fronteres estatals és que són com les isòbares de la política, simples dibuixos conceptuals de pressions atmosfèriques que xoquen. I per això mateix sempre són i sempre seran inestables i subjectes a modificació, mal que pese a cada nacionalisme amagat rere cada estat. Tanmateix, en contrast amb això, els espais geogràfics d’intercanvi i relació entre els éssers humans, les fronteres enteses en el sentit més ampli i interessant del terme, els punts on grups humans diferents ens toquem, són i seran sempre tota una altra cosa molt més rica, infinitament més suggestiva, sovint enlluernadora. Entre més coses, per això que explica tan bé Wisława Szymborska: «Només allò que és humà pot ser estranger de debò. La resta és vegetació barrejada, talps subversius i vent.»

Segurament per una certa consciència d’això, per la consciència de la pròpia debilitat, les fronteres polítiques, les fronteres d’estat, s’han intentat i s’intenten sempre sacralitzar. Volen prendre l’aparença de línies «naturals» o «lògiques», amb sentit per si mateixes, independentment del pas del temps. És per això que els accidents geogràfics han estat sovint invocats com a frontera, amb el propòsit de dotar-la d’una aparent «legitimitat natural». Segons les dades que presenta Foucher a L’obsession des frontières, només un 21% dels traços actuals de les fronteres mundials no van vinculats a suports hidrotopogràfics —rius, muntanyes, llacs... Amb la voluntat poc dissimulada, és clar, de vincular la frontera més a la natura que no pas a la política.

Tanmateix, el parany és massa evident. Perquè, com explicava amb la referència a Islàndia, cap traçat no implica necessàriament cap naturalitat. És al revés: els suports, en tot cas, han estat triats per algú, i utilitzats, per a dibuixar-hi conceptes polítics que necessitaven fronteres. Inventats.

Per exemple, la idea que la frontera oriental d’Europa se situa als Urals és una invenció de Pere el Gran, perfectament documentada. Pot semblar lògic que una cadena muntanyenca, ni que siga més aviat discreta, marque la fi d’un continent. Però el fet és que Moscou «era» a Àsia fins el 1720 i va ser el treball del geògraf Vassili Tatísxev que la va «moure» a Europa per atendre l’interès dinàstic de bastir una nova aliança de Rússia amb els països escandinaus i europeus en general. Dos-cents anys més tard, tanmateix, és fàcil de comprovar que l’expressió «de l’Atlàntic als Urals» va en boca dels polítics europeus com una afirmació indiscutida i indiscutible de la unitat continental. La lliçó és clara, doncs: si les idees tenen èxit, si els conceptes proposats tenen èxit, les fronteres, amb el temps, construeixen realitats.

Ho podem comprovar, fàcilment, nosaltres mateixos. Què ho fa, si no, que Cervera de la Marenda i Portbou, tan iguals en tot, i tan igualment catalanes, aquest darrer segle s’hagen separat cada vegada més? Evidentment, la resposta la trobem en l’acció, o la inacció, de sengles estats, concretada sobretot en l’existència d’una ratlla formal, administrativa i militar, que ha fet que els processos d’homogeneïtzació social al nord i al sud hagen anat divergint. I no sols els polítics: l’hora de sopar, la lliga de futbol o la de rugbi, les televisions que es miren, les marques del supermercat o les cançons que sonen a la ràdio, el color dels llums dels cotxes durant moltes dècades i tot. La gent, els ciutadans de Cervera i Portbou d’avui, són descendents dels mateixos ciutadans que fa cent anys eren completament indistingibles. Fa cent anys no hi havia manera de saber, si no aprofundies molt en la conversa, qui era de Cervera i qui era de Portbou. Tanmateix, dissortadament, avui es reconeix de seguida qui és de l’una vila i qui és de l’altra.

No podem negligir, doncs, que les ratlles són uns instruments extraordinàriament eficaços per a les nacions, a l’hora de bastir-les. Segurament el més eficaç i el primer de tots. I per això la primera nació moderna, la primera nació en el sentit modern de la paraula, la França de la Revolució, va córrer de seguida a pintar ratlles i a tancar espais que fins aleshores havien estat oberts i porosos. I completà de pressa i corrents el mapa dels Cassini —el mapa més innovador i segurament el més important i transcendental, en termes ideològics, de tots els mapes que s’han dibuixat mai.

És important d’entendre que la noció lineal de frontera, la idea que la frontera és una línia contínua que es pot traçar de manera exacta sobre un mapa, és relativament moderna. Com explica Daniel Power, a l'edat mitjana les fronters eren coses molt «discretes», res a veure amb les línies precises i armades que tenim avui. Si deixem de banda casos excepcionals que s’expliquen tots sols, com ara la Gran Muralla Xinesa, les ratlles contínues, les fronteres concebudes com una línia perfectament traçable, no apareixen fins al tombant del segle XIX. I no són presentades com els límits oficials de cap nació fins al tractat del 1814, que restableix els límits de la França del 1792.

Estudiant aquell moment, els geògrafs Jean Brunhes i Camille Vallaux han demostrat amb tots els ets i uts que la frontera lineal, tal com la coneixem avui, va ser una altra obra, una obra més, de la Revolució i l’Imperi. Un invent. Aquell tractat, efectivament, representa un abans i un després, car converteix per primera vegada les fronteres del nord i el nord-est de França en una línia continua. Transformant i suprimint la gran quantitat d’enclavaments aïllats que existien entre Philippeville i Landau en una delimitació perfectament lineal, en una línia que un segle més tard confirmà el tractat de Versalles.

Les cadenes de fortaleses militars que havien assenyalat fins en aquell moment els límits, sempre porosos, d’allò que podríem dir-ne un estat van deixar de tenir sentit d’aleshores endavant. La manera de fer la guerra, molt més ràpida, en va canviar certament el sentit. Però sobretot el va canviar l’emergència d’aquest colossal fenomen sociològic que anomenem «nació», i que des d’aleshores és impossible de separar de la moderna idea de «frontera». És allí on, per primera vegada, es lliga la idea de l’existència d’un poble a l’existència d’un cos territorial continu i homogeni. El 1814, quan els aliats retornen a França les fronteres de l’Antic Règim, les del 1792, ningú no s’adona que en realitat naix una cosa completament nova. La Revolució havia parit allò que després anomenàrem «estat-nació», que podem definir com la interacció entre el territori i uns ciutadans, una societat civil —i ja no uns súbdits d’una dinastia monàrquica— que es pensa a si mateixa com l’origen últim de la sobirania política.

I el fet que vull remarcar, molt notable, és que dos-cents anys després el món encara malda —amb escassa fortuna, tot s’ha de dir— per adaptar-se a aquest canvi monumental. La major part dels conflictes polítics hi tenen relació, molt particularment quan es tracta de modificar, d’esborrar o de bastir una frontera. I amb això, allò que abans sempre havíem observat com a punts de contacte, enriquidors, ens hem acostumat a considerar-los punts de fricció, perillosos. Un canvi que, pel bé de tothom, ja seria hora d’anar desfent.

***

Entre la frontera i la nació hi ha un vincle essencial, que és que la frontera dibuixa la nació. Ho explica bé Joan Francesc Mira: «La gran novetat, la gran innovació contemporània, en la manera de percebre l’àmbit suprem de pertinença, no és la seua territorialització, cosa general i antiga, sinó la transformació del territori en figura.» I continua: «Se sap que hi ha una terra nostra, i que hi ha altres terres: de bàrbars, de pagans, de moros i simplement d’estrangers. Allò que no se sap, fins a un temps molt recent, és la forma d’aquesta terra nostra. [...] Ni tan sols es percep —perquè tampoc no es concep— que aquest espai nostre haja de tenir alguna forma presentable.»

Efectivament, això és així. Una frontera es pot definir dient que és en realitat el perímetre d’inclusió i d’accés a una ciutadania de qualsevol estat. La frontera tanca, enclou dins seu, un projecte de nació que després, i en tot cas, caldrà veure si es pot realitzar o no. Massimo d’Azeglio —ens ho recorda Hobsbawn— ho va expressar amb una cruesa insuperable: «L’Italia è fatta. Restano da fare gli italiani.» Una volta tens la figura dibuixada, aleshores cal que la forma definesca el contingut. Sembla senzill, però el problema de fons continua sense ser resolt. I és que no és gens clar, és que ningú no sap explicar-ho massa bé, què és una nació. Com definir-la. No hi ha, de fet, cap esquema acceptable i acceptat per tothom, recognoscible, que servesca per a dir que això o allò és una nació. I d’això se’n deriva inevitablement que la frontera política dels estats, cada frontera estatal, és una font de conflictes potencial, un objecte polèmic permanent.

Més o menys tothom sap què és un estat: un ens administratiu que gestiona el poder i té el monopoli de la violència dins un espai dibuixat precisament per les fronteres. I hi ha una llista homologable d’estats, que admet algunes discussions però ben poques. La nació, en canvi, és una cosa distinta de l’estat, és un àmbit d’identificació col·lectiva i un motor de convivència, que no necessàriament encaixa amb les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa. I que, de fet, no hi encaixa gairebé mai. Els estudiosos, i els polítics, han aportat durant segles definicions molt interessants sobre què és una nació, sobre què hauríem d’entendre per nació. Però la realitat és que som molt lluny de la unanimitat i, per tant, preval la polèmica. Tothom es pot reclamar d’una nació o d’una altra amb independència de la ciutadania burocràtica, administrativa, que li correspon per l’atzar d’haver nascut dins aquesta línia o aquella, emmarcat en l’espai que dibuixa aquesta frontera o aquella.

La discussió sobre què són les nacions ja fa molt temps que dura, especialment entre els historiadors i els sociòlegs. Hi ha els bàndols, si em permeteu l’expressió, dels «modernistes» i els «perennialistes», amb totes les faccions intermèdies que ens puguem imaginar. Els uns posen l’accent en la decisió moderna d’un grup qualsevol de persones d’ordenar el patró de semblança-dissemblança amb els seus veïns —seguint la brillant expressió de Benjamin Akzin— en forma d’estat. Els altres, en canvi, posen l’accent en l’essència d’una definició, d’un reconeixement, llaurat durant segles. Segons els perennialistes, les nacions s’anaren creant abans de l’aparició del modern instrument que en diem «nació» i, una volta aparegut aquest, simplement lluitaren, amb més o menys fortuna, per ser reconegudes com a tals i esdevenir nacions-estat.

La discussió és molt més complexa que no sembla i, per exemple, els treballs de Paul Bushkovitch sobre la identitat russa suggereixen que la divisió entre perennialistes i modernistes té massa espais de gris entremig per a permetre d’apuntar-se incondicionalment a un bàndol o a un altre. No es poden projectar al passat les formes modernes de consciència nacional, a partir de la nostra mentalitat d’avui, però tampoc no es pot negar tota consciència nacional prèvia al segle XVIII. En aquest cas concret, que els segles XVI i XVII els russos tinguessen una consciència definida de ser això que avui en diríem una nació no significa que aquesta forma de consciència es puga igualar o equiparar, aparentar que és igual, a la que manifestaran Puixkin, Alexandre III o Lenin. O Stalin. O Putin, ara mateix.

Dit això, i per tal de situar-nos, jo sóc més aviat «modernista». Reconec que investigacions com les d’Azar Gat i Alexander Yakobson em fan dubtar molt, però en general, i sobretot en referència a Europa, la meua opinió és que les nacions no són mil·lenàries. Ni Viriat, ni Pelai, ni Guifré el Pilós, ni Vercingetòrix no són l’inici de la nació portuguesa, espanyola, catalana o francesa, respectivament. Més aviat combregue amb la idea que les nacions —tal com les entenem avui— en tot cas naixen a la fi del segle XVIII amb la revolució parisenca, concretament quan el tercer braç se separa de l’aristocràcia i decideix de fer camí tot sol. Quan aquell bloc social adopta, precisament, la paraula «nació» per autodefinir-se políticament, i canvia el sentit d’una expressió que fins aleshores havia tingut un significat bàsicament lingüístic i cultural. Que és per aquesta raó que els revolucionaris, quan es van separar dels Estats Generals del monarca, es van proclamar, ben intencionadament, «Assemblea Nacional».

Entenguem-nos: això no lleva, de cap manera, que siga més senzill, molt més senzill, bastir una nació sobre una realitat social nacional preexistent que inventar-se-la tota de cap i de nou. O encara menys que no s’aprofite qualsevol cosa per a generar els mites que necessàriament acompanyen el sentiment nacional. Que no s’aprofiten aquells mitomotors a què al·ludia Ramon d'Abadal i de Vinyals, segurament en l'aportació catalana més celebrada a la teoria de la nació.

Ep!, fins i tot amb trampes, si cal, per més descarades que siguen. Ghana, per exemple, està tota cofoia d’agafar-se com a referent improbable, però pràctic, un antic imperi que tenia el mateix nom, però que va existir uns cinc-cents quilòmetres al nord-est. I l’ús del Segon Llibre de Samuel per a definir una pàtria israeliana «de Dan a Beerxeba» tingué un paper determinant en la negociació dels sionistes amb els britànics. El mariscal Tito va provar d’inventar-se allò de la «pàtria il·líria» per a esquivar un vesper que, com s’ha comprovat després, no es podia esquivar. I fins i tot la República Democràtica Alemanya va mirar de raonar, còmicament, que el fet de parlar la mateixa llengua, tenir el mateix nom i haver compartit fins feia quatre dies la mateixa història no podia ser tingut en compte per remarcar l’existència d’una nacionalitat comuna a la RDA i la RFA, però que, en canvi, calia tenir present el socialisme i l’existència del mur de separació com a senyals indiscutibles i irrefutables que la República Democràtica Alemanya era tota una senyora nació per si sola. Al marge de la pèrfida i capitalista República Federal. Segons aquella ridícula «teoria», ni Luter, ni Goethe, ni Wagner, ni els junkers prussians ni la Drang nach Osten no feien que els alemanys fossen «uns», però el mur sí. L’argument no s’aguantava dret ni aleshores, però en qualsevol cas anys després la història el va condemnar amb una eficàcia irrefutable. De tot plegat, de moltes situacions com aquesta que es repeteixen arreu del món, n’ha parlat amb una gran autoritat Anthony D. Smith al llibre Els orígens ètnics de les nacions.

Si deixem, doncs, els recursos perennes limitats al paper d’eines d’ús possible, de palanques que podrien funcionar, crec que es pot dir sense massa por d’equivocar-se que una nació sobretot és la voluntat política de ser-ho, i que aquesta és una voluntat expressada per un cos consistent de ciutadans en un moment concret de la història.

Perquè els precedents i els substrats, per més imponents que siguen, al cap i a la fi valen de ben poc si després no hi ha aquesta voluntat política activa, concreta i present de fer-los servir. Que els occitans van tenir la llengua més important d’Europa no ho pot discutir ningú, però això avui no puntua per a considerar-los una nació com, per exemple, generalment hom accepta que ho és Escòcia, que gairebé no té ja llengua pròpia. Prússia va ser un dia un dels estats més potents d’Europa i, tanmateix, això no ha creat avui cap nació prussiana. Txecoslovàquia va desaparèixer d’avui per demà, com Iugoslàvia o com la Unió Soviètica. Igual com aquell peculiar país que es deia Moresnet, o Sikkim o Tuva. I en canvi Còrsega, tot parlant una llengua italiana, renaix però no com a part d’Itàlia sinó amb un projecte propi. Hi ha casos en què fins i tot el valor dels noms canvia. El mot canadien en l’origen volia dir això que avui en diríem quebequès, però quan els anglesos se’l van apropiar els quebequesos van haver de recórrer a una altra paraula per a definir-se...

És la política, per tant, la voluntat política de ser, allò que compta més a l'hora de constituir un grup humà en nació. Ara, també és cert que no es pot negligir un factor molt determinant: que en la formació de les nacions pesa tant la voluntat pròpia interna i el passat com la confrontació amb el veí. Perquè, siguen quins siguen els trets a què s’agafa la comunitat per reclamar-se nació —llengua, religió, costums, institucions, lleis, menjar, vestimenta, clima...— aquests trets han de ser necessàriament diferents dels del veí i s’han de poder confrontar, contraposar a algú altre. I és d’ací, d’aquesta contraposició, que naixen totes les fronteres.

***

Com ens recorda Daniel Bensaïd, el pensament racional modern ha aparegut a còpia de categoritzar i binaritzar. De manera que l’oposició nacional-estranger potser és tan sols una evolució —positiva, això sí— del binomi tradicional humà-salvatge.