La pilota valenciana

El joc de pilota en el cor d’Europa

Víctor Agulló Calatayud¹

La Grand Place de Brussel·les és un d’aqueixos llocs que atrapa el viatger per la seua rara bellesa. És ací on batega el cor de la ciutat. És tracta d’un indret pensat per als vianants, i és tracta sens dubte del primer lloc que visita el rodamón. La plaça està coronada per una imponent torre de 96 metres, obra de Jan van Ruysbroeck en 1449, i en algunes de les seues edificacions es van instal·lar, en altre temps, intel·lectuals de la talla de Victor Hugo, Arthur Rimbaud o Karl Marx, en l’exili. En l’actualitat, el passejant pot recrear-se durant hores en la contemplació de la seua majestuosa arquitectura i la diversitat del públic que la visita. És alegre, eclèctica i cosmopolita, i en ella es donen cita turistes dels cinc continents que departeixen amigablement mentres es besen, compren una aquarel·la, prenen un gofre amb xocolate calent i fraules o degusten tranquil·lament una cervesa, en una de les seues nombroses terrasses.

Però el que pocs turistes esperen és que, en un assolejat matí de diumenge, la plaça es transforme per unes hores, en un autèntic ballodrome (trinquet en la parla local) on es congreguen anualment els quatre millors equips belgues de ballepelote (la denominació que rep el joc de pilota en aquest racó del món) per a dirimir la seua supremacia en la modalitat que els valencians coneixem amb el nom de llargues. Igual que ocorre en el cap i casal, la Grand Place és el marc triat per a albergar dos importants esdeveniments esportius: l’arribada de la Marató Popular de Brussel·les i el Gran Premi de Ballepelote, com ocorre en la plaça de l’Ajuntament de València amb l’arribada de la Sant Silvestre i el Dia de la Pilota.

I fins a les seues lloses empedrades es van acostar curiosos de tots els llocs que, estranyats, es preguntaven què era allò que estaven veient. Altres un poc més informats comentaven entre si que es tractava d’un esport tradicional. Només alguns turistes bascos van reconèixer aquell esport com la pilota valenciana. Del que no hi ha dubte és que mai una partida de pilota va ser tan retratada o filmada per tantes càmeres de tots els confins del món. Molts segurament amb la intenció d’informar-se després què era realment aquell espectacle que estaven contemplant. Ja dins de l’improvisat recinte, més de 1.500 amants de la ballepelote, que prèviament havien pagat set euros per a gaudir de l’esdeveniment, van animar incessantment als seus, alguns amb bubuzelas incloses, i a penes es van alçar dels seus seients durant les més de cinc hores que van durar les distintes confrontacions.

Els vincles i paral·lelismes entre la pilota a mà al País Valencià i Bèlgica són enormes i vénen de lluny. L’humanista valencià Joan Lluís Vives va haver d’exiliar-se a Bruges, amb el seu amic Erasme, per motius ideològics. En aquesta darrera ciutat, es pot visitar una bonica escultura en el seu honor en el lloc més pintoresc de la localitat. Vives descriu àmpliament la pràctica del joc en París i Flandes i ho compara amb el joc de pilota en el Regne de València com documenta Julien Desees en la seua obra Les Jeux-Sportifs de Pelote-Paume en Belgique du XIV au XIX siècle. Més prop en el temps, la ciutat de València acull, des de 1993, la seu de la Confederació Internacional de Pilota a Mà (CIJB) nascuda en la ciutat de Brussel·les en 1928. Igualment la ciutat valona d’Ath, alberga en el seu ajuntament el Musée National des Jeux de Paume, una excel·lent col·lecció que fa un repàs dels distints jocs de pilota a mà a través del temps i les cultures: maies, egipcis, grecs, romans, etc… fins a arribar a la Bèlgica actual. Es tracta d’un enclavament que bé val una visita. Igualment acaba de ser publicat un excel·lent llibre de divulgació firmat per l’historiador Benoît Gofin titulat La Ballepelote au coeur de notre region: histoire, traditions et acteurs que vé a cobrir una important funció didàctica i documental com al seu dia va ocórrer amb el llibre El Trinquet de Llorenç Millo.

El Gran Prix de Ballepelote de Brussel·les està organitzat anualment per la Fédération Belge de Ballepelote. L’esdeveniment compta a més amb el patrocini de diversos espònsors, el més destacat, l’entitat benèfica la Confrérie des Chevaliers de Saint-Michel, mentre els trofeus s’entreguen en l’imponent sala del Cabinet des Échevins de l’Ajuntament. Els valencians fa molt de temps que no es proclamen guanyadors en la modalitat de les llargues en l’esfera internacional. Diversos elements ho expliquen. D’una banda les llargues és la modalitat més important a Bèlgica, compten amb jugadors professionals i una xifra elevada de federats. A més a més cal destacar que la ballepelote suposa un nexe d’unió entre les comunitats valones i flamenques, sovint enfrontades. En darrer lloc comentar que seria interessant i oportú aprofundir en els intercanvis esportius i culturals entre Bèlgica i València i ben bé es podria agafar la figura de Joan Lluís Vives com a fil conductor.

La Grand Place de Brussel·les un lloc emblemàtic per a la pràctica del joc de pilota. Els vincles entre belgues i valencians s’haurien d’enfortir. La figura de l’humanista Joan Lluís Vives podria servir de nexe d’unió (Víctor Agulló).

1. Universitat de València.

La fiscalitat de l’activitat esportiva per als clubs de pilota

Luis Felipe Castillo Padilla¹

1. Introducció: el tractament fiscal de les activitats esportives

Normalment, quan pensem en esport o planifiquem una activitat esportiva hi ha un aspecte que, excepte en el cas de l’esport professional o de les activitats mercantils, sol quedar en l’oblit: és el cas del tractament fiscal de l’esmentada activitat i les repercussions tributàries que se’n poden originar.

L’objecte d’aquestes línies consisteix a efectuar un repàs dels diversos règims fiscals que poden resultar de l’aplicació a les diferents persones o entitats relacionades amb l’activitat esportiva, entenent que cadascuna de les mateixes hauria de ser objecte d’un desenvolupament propi en profunditat.

Partim del fet que no existeix un règim específic en aquest àmbit, per la qual cosa haurem d’analitzar cada cas concret dins la normativa general.

2. L’Impost sobre Societats: règims de tributació

Pel que fa a la imposició directa, en l’Impost sobre Societats tindrem fins quatre règims diferents de tributació en funció del tipus d’entitat de què disposem:

a) Les institucions públiques i els organismes autònoms dependents de les mateixes, tant en l’àmbit estatal (Consell Superior d’Esports) com a nivell autonòmic (Consell Valencià de l’Esport) com en l’àmbit local (Fundació Esportiva Municipal a la ciutat de València), gaudeixen d’exempció total, fins i tot en l’obligatorietat de fer la declaració.

b) En segon lloc, estan les entitats que poden acollir-se a la Llei del Mecenatge (Llei 49/2002), que en aquest cas són el Comitè Olímpic Espanyol, el Comitè Paralímpic Espanyol, les Federacions esportives, les Fundacions i les Associacions sense ànim de lucre que siguen d’utilitat pública. Aquestes entitats gaudeixen d’un règim fiscal molt favorable, amb exempció, en gran part, de les seues rendes (a més de subvencions i donatius, els ingressos derivats d’activitats econòmiques relacionades amb la seua activitat específica, amb algunes excepcions com els procedents de l’organització de competicions de caràcter professional o els ingressos per taquilla, excepte els ingressos que provinguen de la celebració, retransmissió o difusió de competicions en les quals participen les seleccions nacionals o autonòmiques, sempre i quan l’organització de la mateixa competició siga de la seua exclusiva competència, que també es declaren exemptes), si bé estan obligats a fer la declaració de l’impost.

c) A la resta d’entitats sense ànim de lucre (associacions o clubs esportius) que no tinguen reconegut el caràcter d’utilitat pública, se’ls aplicarà el règim especial de les entitats parcialment exemptes de l’Impost sobre Societats, amb menys avantatges fiscals (les rendes exemptes són, fonamentalment, quotes de socis, subvencions que no estiguen relacionades amb activitats econòmiques i donatius) però amb la possibilitat de no haver de declarar l’impost si compleixen els següents requisits:

- Que els seus ingressos totals no superen la xifra de 50.000 euros anuals.

- Que els ingressos corresponents a rendes no exemptes sotmeses a retenció no superen els 2.000 euros anuals.

- Que totes les rendes no exemptes que obtinguen estiguen sotmeses a retenció.

Com a exemple, pensem en un club esportiu que no ha obtés la declaració d’utilitat pública i que té una escola de formació de xiquets cobrant una determinada quantitat per això mateix (independent de les quotes de socis). Aplicant la normativa fiscal, aquesta entitat estarà desenvolupant una activitat econòmica no exempta de l’Impost sobre Societats, per la qual cosa hauria de presentar-ne la declaració i, en cas d’obtenir beneficis derivats d’aquesta activitat concreta, tot i que els investisca en la pròpia entitat, haurà de pagar els impostos corresponents al 25%, encara que l’activitat de promoció i formació de xiquets es trobe entre els fins estatutaris del club. En el cas de tractar-se d’una associació d’utilitat pública, podria aplicar el règim especial de la Llei del Mecenatge i considerar exemptes d’aquest impost les rendes obtingudes d’aquesta activitat.

Les diferències entre ambdós règims són múltiples i estan presents en la majoria de conceptes impositius.

d) Per últim, les Societats Anònimes Esportives (SAD) i la resta de societats mercantils es troben sotmeses al règim general de l’Impost de Societats, destacant únicament la possibilitat d’aplicar, en el seu cas, els incentius previstos en el règim de les entitats de reduïda dimensió (xifra de negocis inferior a deu milions d’euros).

3. L’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), Impost sobre el Valor Afegit i la Llei de Mecenatge

L’altra gran figura de la imposició directa és l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), que afecta als esportistes, als tècnics, als jutges, als representants, etc., en el qual, a més a més, s’hauran de tenir en compte, per part del pagador, les retencions a compte de l’IRPF que ha de practicar i ingressar en el Tresor Públic.

- Els ingressos percebuts per treballadors a partir de comptes aliens (esportistes o tècnics pertanyents a clubs) es qualifiquen com a rendiment de treball dependent (RTD), subjecte a retenció pel procediment general.

- Si els esportistes o tècnics actuen com a professionals individuals, els seus ingressos es qualifiquen com a rendiment d’activitats econòmiques, subjectes a una retenció del 19% en 2015, amb caràcter general.

- La concessió de beques a esportistes no dependents també es considera RTD, subjecta, en el seu cas, a retenció pel procediment general (possibilitat d’estar exemptes d’IRPF, amb condicions i límits (art. 7 m) TRIRPF i (art. 3) RIRPF, que en aquest cas no procedirien a retenció).

- Les retribucions a esportistes per acudir a les seleccions constitueixen RTD, subjecte a retenció pel procediment general.

- Els pagaments a jutges i àrbitres constitueixen RTD, subjecte a retenció pel procediment general.

- Pel que fa al pagament de premis en competicions, si es realitzen a l’esportista directament, en principi es tracta de rendiment d’activitat econòmica per part d’aquest, subjecte a una retenció del 19%. Si se satisfà als clubs, serà rendiment d’activitat no subjecta a retenció.

- En el cas de pagaments a no residents, s’haurà de consultar el que s’haja previst en el conveni de doble imposició, si existeix, i, en el seu cas, aplicar la retenció general del 24% previst en l’Impost sobre la Renda de no Residents (IRNR) (20% per a residents en Unió Europea).

- En el cas de pagaments a estrangers residents, hi ha la possibilitat que opten per tributar d’acord amb un régim especial, amb uns tipus del 24% fins 600.000 euros, encara que no poden aplicar-ho els esportistes profesionals.

És habitual que les retribucions dels esportistes d’elit es complementen amb els drets d’imatge, un altre dels temes d’interès de la fiscalitat de l’esport. Aquesta qüestió mereixeria una anàlisi en profunditat, per la qual cosa ens limitem a assenyalar que hi ha un régim especial en la Llei de l´IRPF que ha de complir uns requisits (fonamentalment, que no superen el 15% de les retribucions anuals totals) perquè no s’impute directament l’esportista, encara que l´inspecció tributaria porta un temps posant en dubte l´aplicació d´aquest régim especial.

Pel que fa a l’IVA, en principi no existeixen exempcions subjectives i, per tant, qualsevol entitat pot ser el subjecte passiu de l’impost, depenent de l’activitat exercida. A aquests efectes, es considera activitat empresarial o professional l’ordenació per compte propi de mitjans materials i/o humans amb la finalitat d’intervenir en la distribució de béns o serveis.

Tanmateix, gran part d’aquestes activitats poden quedar exemptes, ja que així es declaren els serveis prestats a persones físiques que practiquen l’esport per part d’Entitats de dret públic, Federacions esportives, Comitès Olímpic i Paralímpic Espanyols o entitats esportives privades de caràcter social (que no han de confondre’s amb utilitat pública), sense que aquesta exempció afecte els espectacles esportius.

Tals serveis han d’estar directament relacionats amb la pràctica esportiva.

Per això mateix, queden plenament subjectes a l’IVA, entre altres:

- Els serveis anteriors quan no puguen acollir-se a l’esmentada exempció, al tipus del 21% (com el de l’escola del club esportiu de l’exemple anterior, si no tenim el caràcter social de l’entitat o si es presta per una entitat mercantil).

- Els serveis accessoris no relacionats directament amb la pràctica esportiva i, en tot cas, la venda d’aliments i begudes.

- Els ingressos per taquilla, en tot cas, al tipus del 10% si són de caràcter aficionat o al 21% si són professionals.

- La venda de material esportiu, al 21%.

- La cessió de drets d’imatge efectuada per societats, al 21%.

- Serveis publicitaris amb patrocinadors, al 21%

Un cas especial, i connectant ja amb l’apartat següent del patrocini esportiu, es produeix amb els convenis de col·laboració empresarial en activitats d’interès general, pel que les institucions públiques o les entitats acollides a la Llei del Mecenatge (recordem: el Comitè Olímpic Espanyol, el Comitè Paralímpic Espanyol, les Federacions esportives, les Fundacions i les associacions sense ànim de lucre que siguen d’utilitat pública), a canvi d’una ajuda econòmica per a la realització de les activitats que constitueixen la seua finalitat específica, es comprometen a difondre la participació del col·laborador en les esmentades activitats, considerant-se a efectes fiscals, despesa deduïble en el col·laborador i no existint prestació de serveis de publicitat per a l’entitat, segons la Resolució de la Dirección General de Tributs de 9 de març de 1999. En el cas que aquesta mateixa col·laboració es preste a una entitat que no puga acollir-se a la Llei del Mecenatge, tindrà la consideració de prestació de serveis, subjecta a l’IVA del 21%, i a més a més, recordem que constituirà una renda no exempta per activitat econòmica a efectes de l’Impost sobre Societats.

Per la seua part, els donatius, les donacions i les aportacions a les entitats beneficiàries de la Llei del Mecenatge atorguen el dret de deduir uns percentatges entre el 25% i 50% (i fins a 75% a partir de 2016) en la quota de l´IRPF i entre 35% i 37,5% (fins 40% en 2016) en l’Impost sobre Societats (amb límits en funció de la base liquidable). Aquests percentatges poden incrementar-se si es refereixen a les activitats prioritàries de mecenatge establertes cada any per la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, entre les quals es troben els programes de suport a esdeveniments d’excepcional interès públic, que es regularan per la llei específica que cree cadascun d’ells.

4. Conclusió

Podem concloure, per tant, que els incentius fiscals per al foment de l’activitat esportiva es limiten a les aportacions realitzades a entitats beneficiàries del mecenatge, que recordem, una vegada més, que són el Comitè Olímpic Espanyol, el Comitè Paralímpic Espanyol, les Federacions esportives, les Fundacions i les associacions sense ànim de lucre que siguen d’utilitat pública.

Els clubs de pilota, com a entitats esportives, seria d’interès que conegueren bé les regulacions administratives per tal de millorar la seua gestió, accés a subvencions i quefer quotidià (Arxiu FPV).

Bibliografia

Carretero Lestón, José Luis (2010). “El régimen fiscal del deporte profesional”. Dins Millán Garrido, Antonio, coord. La reforma del régimen jurídico del deporte profesional. Madrid: Editorial Reus [pp. 305-322].

Lasarte Álvarez, Javier; Ramos Prieto, Jesús; Arribas León, Mónica; Hermosín Álvarez, Montserrat, coords (2008). Deporte y fiscalidad. Sevilla: Consejería de Turismo, Comercio y Deporte.

Marín-Barnuevo Fabo, Diego (2009). “Fiscalidad y deporte”. Dins Palomar Olmeda, Alberto; Terol Gómez, Ramón, coords. El deporte profesional. Barcelona: Editorial Bosch [pp. 813-856].

Vaquero García, Alberto (2008). “Fiscalidad y deporte profesional: algunas consideraciones aplicadas”. Impuestos: Revista de Doctrina, Legislación y Jurisprudencia 24(1):10-23.

1. Auditor de comptes, B.L.J. Audilogic, S.L.P.U.

La investigació històrica i documental sobre el joc de pilota

Gregorio González Alcaide i Víctor Agulló Calatayud¹

1. Fonts per a l’estudi del joc de pilota

Existeixen una gran quantitat de fonts per a l’estudi del joc de pilota, que es poden dividir en primàries (aquelles fonts que aporten una informació directa i de primera mà sense interpretació del contingut que transmeten) i secundàries (documents que utilitzen, reelaboren i presenten dades obtingudes a partir de les fonts primàries). Dins les fonts documentals primàries per a la investigació tindríem:

a) Fonts arqueològiques

Dins aquestes tipologies de fonts i amb metodologia arqueològica es pot estudiar l’emplaçament, l’estructura i les característiques de trinquets reutilitzats per a altres usos o ja desapareguts sota construccions més modernes, com ha passat en el cas de trinquets de localitats com València o Ontinyent entre altres, l’existència dels quals és coneguda per altres fonts com la toponímia.

b) Fonts artístiques, com ara pintura, escultura o gravats

La pilota ha tingut el seu reflex en les arts plàstiques. La pintura, l’escultura i l’arquitectura són bons referents per a analitzar la consideració social que gaudia en cada època aquest joc entre les diferents classes socials, així com per a la identificació dels espais, dels elements utilitzats i dels contextos de la seua pràctica. L’exemple paradigmàtic i més reproduït seria, sense dubte, el quadre El Joc de Pilota de Josep Bru, però també les escultures de Manolo Boix, la reproducció d’un gravat de Xeraco d’Enric Bofí de 1850 o, fins i tot, la representació filatèlica d’una foto de Daniel Arnau podrien ser bons exemples d’aquestes fonts de coneixement i d’estudi de gran utilitat per a la contextualització i l’anàlisi del joc de pilota a l’època que es van realitzar.

c) Fotografia i altres documents gràfics, entre les que es poden destacar cartells, plànols o pel·lícules

Amb el sorgiment de la tècnica fotogràfica, pilotaires, trinquets i partides han quedat plasmats com un dels motius predilectes de fotògrafs professionals i aficionats a aquest joc popular que, juntament amb els cartells anunciadors de campionats i partides, constitueixen una font gràfica de gran interès, la qual és necessària conèixer i divulgar. Tres dels exemples més paradigmàtics els trobem, d’una banda, en una partida a llargues en el carrer de l’Arrabal de Set Aigües –obra del mestre Miguel Crespo i recuperada pel fotògraf Federico Fuertes–, la qual data de 1893 i s’erigeix com el testimoni fotogràfic més antic amb una data exacta; d’altra banda, tenim dos testimonis més del segle xix, com ara la pràctica del joc de pilota al carrer Major de Godella o en un trinquet de la Vall de Tavernes que, juntament amb tants i tants espais emblemàtics dels nostres pobles i ciutats, han quedat plasmats en valuoses fotografies des de finals del segle xix, moltes d’elles de caràcter privat, conservades i atresorades com autèntiques joies per familiars i aficionats de la pilota.

d) Testimonis escrits directes. Dins d’aquesta categoria de fonts documentals primàries per a la investigació podem trobar fonts literàries, documents d’arxiu o premsa escrita

Trobem referències al joc de pilota en diverses obres literàries de personatges illustres, bé de forma central o com a reflex marginal de l’acció descrita. I també la narrativa actual integra la pilota, els espais de joc o els pilotaires en les seues trames. Els exemples més reiterats d’escriptors i humanistes dels segles passats que han fet referència al joc de pilota serien Arnau de Vilanova, Sant Vicent Ferrer o Lluís Vives. I entre els escriptors més moderns que han integrat o abordat en els seus escrits la pràctica del joc de pilota es podrien destacar, en una llista il·lustrativa però molt incompleta, Gabriel Miró, Azorín, Bernat Capó, Joan Olivares o Enric Valor.

Potser els arxius són la font més desconeguda per a l’estudi del joc de pilota. En la mesura en què aquest joc ha interferit en les activitats regulades per les diferents administracions i poders polítics al llarg de la història, la pràctica del joc de pilota ha quedat reflectida en documents diversos, com ara bans o disposicions que tractaven de regular o de prohibir directament la seua pràctica per considerar que interferia en l’ordre públic o en el mobiliari urbà. Tenim testimonis de processos judicials quan alguna partida derivava en baralles o aldarulls i, llavors, hi intervenia l’autoritat per a restablir l’ordre, i també la regulació del funcionament i de les activitats econòmiques d’alguns trinquets, entre altres exemples.

Finalment, les notícies, reportatges i articles d’opinió de la premsa diària escrita permeten captar la quotidianitat informativa que ha generat aquest món des del segle xix fins a l’actualitat.

e) Onomàstica: antroponímia i toponímia

L’estudi dels noms de persona (antropònims) i dels noms de llocs, d’espais físics o geogràfics (toponímia) són fonts molt interessants a les quals cal prestar una major atenció.

f) Altres fonts documentals

La pilota ha rebut una especial atenció en llibres de festes, publicacions monogràfiques i congressos i jornades.

g) Testimonis orals i documents sonors

Finalment, no es pot oblidar la història oral que ha servit per a reconstruir de primera mà, a partir del relat i de la veu dels seus protagonistes o dels seus descendents, quins eren els espais o els llocs, les principals figures de l’època de la seua joventut, els costums i les anècdotes.

2. Les publicacions acadèmiques i científiques sobre el joc de pilota

Un recent estudi va analitzar la investigació acadèmica sobre el joc de pilota valenciana: El desenvolupament de la investigació sobre pilota valenciana: guia bibliogràfica i fonts d’informació. A partir de la seua consulta, observem uns resultats que ens podrien parèixer sorprenents per la gran quantitat d’estudis i aspectes analitzats al voltant del joc de pilota, malgrat el fet que siga un esport minoritari enfront d’altres com el futbol o el bàsquet. A nivell metodològic, el procés seguit en aquest estudi es pot sintetitzar en tres passos:

a) Delimitació de l’objecte d’estudi

b) Identificació i localització de documents

c) Anàlisi de resultats, descripció i ordenació bibliogràfica

En relació amb l’objecte d’estudi, es tractaren de recollir totes les publicacions impreses de caràcter monogràfic, l’objecte central de les quals fóra l’estudi de la pilota valenciana en qualsevol dels seus vessants, així com aquells treballs de caràcter acadèmic, és a dir, que documenten les fonts que utilitzen, realitzats amb el propòsit d’augmentar el coneixement d’aquesta pràctica, difosos en forma d’articles de revista, comunicacions a congressos i tesis doctorals. Per a la identificació i la localització de documents es consultaren les biblioteques de la Federació de Pilota Valenciana i del Museu de la Pilota del Genovés, que disposen d’importants fons bibliogràfics sobre Pilota Valenciana, així com els catàlegs de la Biblioteca Valenciana i de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana. Una vegada recuperat el primer nucli de documents, es consultaren les «bibliografies ocultes», és a dir, els llistats de referències bibliogràfiques consignades a l’interior o al final dels treballs, la qual cosa va permetre ampliar el nombre de referències esmentades.

El principal resultat de l’estudi fou constatar que existeix una bibliografia cada vegada més nombrosa amb una àmplia varietat de treballs sobre la pilota valenciana: articles, tesis i tesines, monografies, obres de referència i comunicacions a congressos. S’identificaren 181 treballs publicats fins a 2007: 95 articles de revista, 40 publicacions monogràfiques (llibres o capítols de llibre), 37 comunicacions a congressos i 5 tesis i tesines, a més del fet que la pilota estava present en 4 destacades obres de referència on s’arrepleguen nombroses entrades relacionades amb la Pilota Valenciana

L’evolució diacrònica del nombre de treballs ha mostrat que, a banda de diverses obres pioneres aïllades, des de la meitat de la dècada dels 70 comencen a aparèixer, amb certa regularitat, diversos treballs centrats en la pilota. La investigació es remunta a mitjans de la dècada dels 80, coincidint amb la consolidació de la democràcia, la creació de la Federació de Pilota Valenciana i la figura del pilotaire el Genovés, factors que van propiciar una presència cada vegada major en els mitjans de comunicació, en l’educació i en l’àmbit acadèmic.

Entre les obres i autors pioners del que es podrien considerar fonts secundàries d’estudi del joc de pilota, podem destacar Francesc Almela i Vives i el seu treball El juego de pelota en Valencia (1960); Vicent Vidal Corella amb La pelota valenciana, un deporte con historia de siglos (1969); Jorge Cela Trulock, que va publicar Joc de pilota. Pelota valenciana (1973); Llorenç Millo i Casas, autor de El trinquet (1976), i Miguel Ángel López Egea amb Pelota valenciana: entrevistas y reportajes (1976).

Les tesis doctorals i tesines són el principal document acadèmic, ja que la seua presentació permet assolir el grau més elevat que atorga una universitat als seus alumnes, el grau de Doctor, i exigeix el desenvolupament d’estudi d’investigació inèdit i posterior defensa pública davant un tribunal d’especialistes en aqueixa àrea de coneixement. Per tant, són una importantíssima font de coneixement i un bon termòmetre per a mesurar el desenvolupament del coneixement científic en un determinat àmbit. Entre les tesis doctorals i les tesines al voltant de la pilota cal destacar El juego de la pelota valenciana en la calle, de Juan Ignacio Gallach (1977); El joc de pilota al País Valencià: estudi lexicogràfic de cultura popular, de Frederic Llopis i Bauset (1984); Pasado y Presente de la pelota valenciana, de Juan Ignacio Gallach (1990); El joc de pilota en la Comunitat Valenciana, de Salvador Olaso i Climent (1993); Estudio de los trinquetes de pilota valenciana, según criterios epidemiológicos, de opinión y biomecánicos, d’Ana María Montaner Sesmero (2010); Diseño de un guante de protección para jugar a pilota valenciana en función de la opinión de los usuarios y de criterios epidemiológicos y biomecánicos, de Carlos Montaner Sesmero, i, finalment, Análisis de los factores de rendimiento en Pelota Valenciana: una propuesta para la Educación Superior, de José Antonio Martínez Carbonell (2012).

Algunes de les publicacions monogràfiques més rellevants que han afavorit el coneixement de molts aspectes del joc de pilota, sobretot entre el gran públic per tractar-se les monografies d’una tipologia documental de difusió comercial i amb una presència destacada a les biblioteques, són l’obra de Gabriel García i Frasquet i Frederic Llopis Bauset Vocabulari del joc de pilota (1991); la de Toni Mollà Orts, El Genovés (1994); el llibre coordinat i dirigit per Alberto Soldado, El joc de pilota: historia de un deporte valenciano (1998); l’obra d’Aureli López Muñoz, La pilota valenciana: deport, cultura i llengua del nostre poble, (2004), i La pilota valenciana: unitat didàctica (2003), de Manolo Conca Pavia, Gabriel Garcia i Frasquet, Toni Gimeno Salom, Frederic Llopis Bauset, Jordi Naya Nogueroles i Vicent Pérez Bernabeu.

A totes aquestes obres caldria afegir publicacions més recents i que, per tant, van quedar fora de la cobertura de l’estudi comentat, entre altres, El joc de pilota a través de la prensa valenciana 1790-1909 (2009), de Recaredo Agulló i Víctor Agulló; Pilota valenciana. Propostes didàctiques per ensenyar i aprendre el nostre joc (2011),de Daniel Martos i Guillem Torrent; La Revolució va de bo. La modernització de la pilota valenciana (2009), de Paco Cerdà i Purificació Mascarell; Tallers de cultura popular valenciana, Joc de la pilota (2009), de Sebastià Giner, Vicent Molines i Ferran Luque, i el mateix Vocabulari del joc de pilota (2010), editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que va constituir el referent per a la celebració de les I Jornades de Pilota al Monestir de Sant Miquel dels Reis.