Lletres de batalla de la València medieval

Les lletres de batalla han estat objecte d’edició i estudi per part de Martí de Riquer⁴⁰ i d’altres.⁴¹ Riquer n’edità tres volums, estrets en la major part de diversos manuscrits de la Biblioteca Nacional d’Espanya (7.809, 7.811 i 18.444), un d’ells de procedència valenciana.⁴² En la seua selecció buscava especialment les lletres de cavallers catalans o de personatges valencians destacats, com ara Joanot Martorell.⁴³ La conflictivitat social entre la noblesa valenciana en general també ha estat objecte d’alguns treballs d’investigació.⁴⁴ La particularitat de la present edició rau a donar a conèixer tota la documentació relacionada amb un exemple complet de batalla a ultrança entre dos llinatges de la noblesa valenciana, conservada al fons Crespí de Valldaura de l’Archivo de los Condes de Orgaz.⁴⁵

La selecció documental, originals i còpies, presenta una variada tipologia documental-diplomàtica de la batalla:

– Cartes-lletres de batalla, cartells de deseiximents: docs. 3, 4, 9, 16, 17, 20, 22, 25, 27, 31/ 43-52.

– Procures: docs. 5, 8.

– Notificacions i actes d’entrega de les lletres: docs. 10, 23, 36.

– Acceptacions i citacions reials, de Joan II d’Aragó, del rei Ismaïl de Granada i del duc de Mòdena: docs. 7, 26, 30/ 53-55.

– Pròrrogues: docs. 13, 14, 15, 21.

– Actes de la batalla i sentència: docs. 32, 33, 34.

– Excomunió i absolució: docs. 39.

– Procés i testimonis davant el tribunal de governació: doc. 29.

– Testament autògraf: doc. 12.

Dels tres llibres de batalla conservats a la Biblioteca Nacional de Madrid volem destacar el manuscrit 7.811. Creguem que podria ser com el que Lluís Crespí de Valldaura conservava a la seua biblioteca personal, citat al seu inventari post mortem de 1491 com «hun libre de batalles molt gros, tot blanch e poch scrit, de paper, ab les armes de pí». Era prou comú la presencia d’aquests llibres en les biblioteques cavalleresques de finals de l’edat mitjana, per una part com a model de comportament a seguir en successives batalles; per una altra, per deixar constància de la participació de membres d’aquestes famílies en les batalles a ultrança en moments en què estaven ja pràcticament prohibides. El papa Juli II, per butlla de 25 de febrer de 1509, va prohibir els desafiaments.⁴⁶

El Concili de Trento suposa el final d’aquesta pràctica cavalleresca: es prohibeix clarament aquest tipus de reptes. La publicació a València el 1520 del Tratado de los Rieptos y desafios que entre los caballeros y hijosdalgo se acostumbran hacer y cerimonial de príncipes, de Diego de Valera (1412-1488), és el cant de cigne d’una etapa i d’una forma concreta de solucionar les tensions entre la noblesa.⁴⁷

Hem cregut convenient afegir a la present edició el tractat «Sumari de batalla a ultranza», de mossén Pere Ferrer, cavaller, que inclou el formulari a seguir en algunes tipologies documentals: cartells, procures i notificacions (doc. 1).

El meu agraïment a D. Gonzalo Crespí de Valldaura, comte de Sumacàrcer i d’Orgaz, i a la seua família, per les facilitats donades en l’accés al seu arxiu; als professors i companys del Departament d’Història Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València Dr. Mateu Rodrigo Lizondo i Dra. M.ª Milagros Cárcel Ortí, per les correccions i consells en l’elaboració d’aquest treball. Igualment, als professors Dr. Enric Guinot i Dr. Antoni Furió, directors de la col·lecció, per haver-me animat a l’estudi i l’edició d’aquesta obra.

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ

Per a aquesta edició documental hem seguit les normes de transcripció de la col·lecció Fonts Històriques Valencianes de la Universitat de València:

1. Es conserven les grafies tradicionals.

2. Es puntuen i separen les paraules segons les convencions de la llengua moderna.

3. S’accentua el text d’acord amb les regles ortogràfiques vigents.

4. Es respecten les grafies originals, però regularitzem i/j, S/s, u/v i c/ç, d’acord amb els usos actuals.

5. Se simplifiquen les consonants dobles a inici de paraula només.

6. Se substitueix ll per l·l, quan aquestes grafies tenen valor geminat.

7. S’aplica el criteri normatiu de l’ús de majúscules i minúscules.

8. S’usa la dièresi i el guionet d’acord amb la normativa actual.

9. Es despleguen les sigles i les abreviatures. En el cas de noms propis representats per una inicial, es desenvolupa el nom complet entre parèntesis: R(amon).

10. S’empra l’apòstrof d’acord amb la normativa actual.

11. Les formes verbals del verb haver ‘ha’ ‘he’, quan no duen la h, van accentuades de la següent manera: ‘à’ i ‘é’.

12. S’empra el punt volat per a indicar l’elisió de vocals en aquelles reduccions que no tenen representació gràfica en la normativa actual.

13. Les xifres romanes van en versaleta i entre dos punts: .III., .IIIIº., .Vª., .II^M.

14. Les paraules, frases o paràgrafs escrits en llengua diferent a la principal del document van en cursiva.

15. Les lletres o mots omesos per l’escrivà i indispensables per al sentit que són restituïts per l’editor, van entre parèntesis angulars < >.

16. Les lletres o mots que falten per deteriorament del document o forats van entre claudàtors [abc].

17. La indicació d’un blanc s’indica: (en blanc). Si és un manuscrit i hi ha un full en blanc, s’indica: ||^5r (en blanc).

18. Les indicacions com (sic) van entre parèntesis redons.

19. Les lectures dificultoses o no segures que sí que poden restituir-se pel significat o per aparèixer en un altre apartat del document van entre claudàtors amb tres punts […]. També se’n pot advertir mitjançant un signe d’interrogació.

20. Les notes i mots al marge del document, la indicació d’un símbol o dibuix, així com els ratllats en el text van en nota a peu de pàgina.

21. Els interlineats van al seu lloc natural en la frase indicats amb les dues barres inclinades d’aquesta manera: \abc/.

22. Cal indicar que el desenvolupament d’algunes abreviatures és en part dubtós atenent la fonètica de l’època. Hem unificat la transcripció de la darrera vocal de la tercera persona del singular del present d’indicatiu amb la lletra «e» perquè, en els casos en què hi apareix complet el verb, així ho fan els manuscrits. Així mateix, hem desenvolupat «voluntat» i no «volentat»; «Guillamó» i no «Guillemó» perquè en alguna ocasió apareix la paraula completa.

23. Els casos sovintejats d’abreviatures que sempre s’escriuen en llatí en els documents no llatins, s’han normalitzat, com ara Barchinona per Barcelona.

24. La nota tironiana, amb sentit de et, es transcriu et o e d’acord amb l’ús de l’escrivà.

Pel que fa a l’edició, cadascun dels documents va precedit, després del número d’ordre en la col·lecció documental, de la data tòpica i crònica, el regest o resum del contingut, seguit de la signatura o signatures arxivístiques, la tradició diplomàtica (original, còpia autèntica o simple), les característiques formals (matèria, mesures, presencia de segells), el notari o notaris que autentifiquen el document o la còpia, la data de la còpia i el tipus d’escriptura.

BIBLIOGRAFIA

BARKER, Juliet R. V., The tournament in England, 1100-1400, Woodbridge, 2003.

BARKER, J.; R. BARBER, Tournaments: jousts, chilvary and pageants in the Middle Age, Suffolk, 2000.

BÉTERA, vescomte de, «Desafio de D. Pedro Maza de Lizana, señor de Mogente, con D. Juan Francisco de Próxita, conde de Aversa y de Almenara», Revista de València (1 desembre 1881), pp. 1-14.

BOHIGAS, P., Tractats de cavalleria, Barcelona, 1947.

BORJA CORTIJO, H., Història d’Algímia, Algímia-València, Ajuntament d’Algímia de la Baronia, 2001.

BORJA CORTIJO, H.; J. CORBALÁN DE CELIS Y DURÁN, «Los Vallterra y la capilla del Salvador: nuevas interpretaciones», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 72 (1996), pp. 179-188.

— «La biblioteca del señor de Torres Torres: el doncel Joanot de Vallterra», Estudis castellonencs, 8 (1998-1999), pp. 181-197.

BOURASSIN, E., Les chevaliers: splendeur et crepuscule (1302-1527), París, 1995.

CALATAYUD CASES, J. V., Los libros titulados de ‘Clams’ del Archivo Histórico Municipal de Valencia. El Libre d’Amprius e repenyores dels honrats jurats e síndich de la ciutat. 1381-1382, Universitat de València, Departament d’Història Medieval, Treball final de màster, 2012.

CARRERES ZACARÉS, S., Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino, València, 1925.

— Notes par a la història dels bandos de València, València, Imprenta Hijo de F. Vives Mora, 1930.

— (ed.), Libre de memòries de diversos sucesos e fets memorables, e de coses senyalades de la ciutat e regne de València (1308-1644), vol. II, València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1930.

CASAUS BALLESTER, M.ª J., Archivo ducal de Híjar. Catálogo de los fondos del antiguo ducado de Híjar (1268-1919), Terol, Instituto de Estudios Turolenses-Diputación General de Aragón, 1997.

CASULA, F. C., «La rivolta degli Alagón sardi in una serie inedita di Lletres de Batalla del 1472-73», Medioevo. Saggi e Rassegne, 16 (1991), pp. 85-116.

CENTRO STUDI STORICI NARNI, La civiltà del torneo (sec. XII-XVII): Giostre e tornei tra medioevo ed età moderna, Roma, 1990.

CHINER GIMENO, J. J., El viure cavalleresc. Biografía de Joanot Martorell, Alcoi, Marfil, 1993.

CIRLOT, V., «El juego de la muerte. La elección de las armas en las fiestas caballerescas de la España del s. XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 77 (2001), pp. 55-78.

CIVERA I GÓMEZ, M., Morvedre hebreu (segles XIII-XVI), Catarroja, Afers, 2009.

CODONYER SÒRIA, P., Estudiants valencians al Studio Florentino (1473-1494), València, Publicacions de la Universitat de València, 2003.

COSTA I MAS, J., «Les lletres de batalla i els cartells d’en Joanot Martorell, autor del ‘Tirant lo Blanch’ i senyor de la Vall de Xaló», Revista Fiestas Patronales en honor a Santo Domingo de Guzmán, Xaló, 1987.

CUENCA ADAM, A., «Un registro de los duques de Gandía (1402-1406). Regestas e índices», Estudis Castellonencs, 2 (1984-1985), pp. 493-587.

FERRERO MICÓ, R., «Bandosidades nobiliarias en Valencia durante la época foral», Saitabi, XXXV (1985), pp. 95-110.

— «Pau e tregua en Valencia», dins Estudios dedicados al profesor Mariano Peset, vol. II, València, Universitat de València, 1998, pp. 1-16.

FRATTALE, L., «Trattati di cavalleria e norme sul torneo nella Catalogna Medievale», dins La Civiltà del torneo (sec. XII-XVII): giostre e tornei tra Medioevo ed età moderna, Centro Studi Storici Narni, 1990, pp. 221-230.

FURIÓ, A., «Lluís Boïl contra els Vilaragut: un procés a la València del segle XV», Manoll-Quaderns de Sueca, I (1979), pp. 11-27.

GAIER, C., Armes et combats dans l’univers medieval, II, Brussel·les, 2004.

GALIANA CHACÓN, J. P.; V. PONS ALOS, «La Carta Puebla de Fondos: la Ribera a finales de la Edad Media», dins V Assemblea d’Història de la Ribera, Almussafes, 1989, pp. 63-81.

GARCIA-OLIVER, F., «Homens de vila contra cavallers a la Safor del quatrecents: les manifestacions d’una crisi», Guaita, 1 (1982), pp. 26-34.

HINOJOSA MONTALVO, J., «Torneos y justas en la Valencia foral», Medievalismo, 23 (2013), pp. 209-240

KEEN, M., La caballería, Barcelona, Ariel, 1986.

LEGUINA, E. DE, Torneos, jineta, rieptos y desafíos, Madrid, Ricardo Fe, 1904.

LLOMPART, G., «Ideal caballeresco y escuela de esgrima en Mallorca en el siglo XV», Cuadernos de Historia Jerónimo Zurita, 29-30 (1977), pp. 149-161.

LLUÍS, Joan-Lluís (ed.), Joanot Martorell i Joan de Montpalau. Lletres de batalla, Barcelona, Barcino, 2014.

LÓPEZ RODRÍGUEZ, C., «Guerras privadas nobiliarias y paz pública en el reino de València (1416-1458)», dins Homenaje al prof. Abilio Barbero, Madrid, 1997, pp. 643-667.

— Nobleza y poder político. El Reino de Valencia (1416-1446), València, Publicacions de la Universitat de València, 2005.

MADRAMANY Y CALATAYUD, M., Tratado de la nobleza de Aragón y Valencia comparada con la de Castilla, València, Josef y Tomás de Orga, 1788 (Edició facsímil: València, Librerías París-Valencia, 1985).

MANDINGORRA LLAVATA, M.ª L., «“Comensí a escriure en lo present libre per mamoriegar”. Escrituras del recuerdo entre la Edad Media y el Renacimiento», dins A. Castillo Gómez (ed.), Culturas del escrito. Del Renacimiento a la contemporaneidad, Madrid, Casa de Velázquez, 2015, pp. 149-160.

MARTÍNEZ ROMERO, T., «Lletres de batalla dels Vilaragut», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXIX, 1993, pp. 71-105.

MIRALLES, Melcior, Crónica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (Edició a cura de M. Rodrigo Lizondo), València, Publicacions de la Universitat de València, Col·lecció Fonts Històriques Valencianes, 2011.

NARBONA VIZCAÍNO, R., «Bandos populares en la Valencia del Trescientos. Obligaciones de reciprocidad, socorro y consejo en la sociabilidad urbana», dins J. Monsalvo Antón (coord.), Élites, conflictos y discursos políticos en las ciudades bajomedievales de la Península Ibérica, Salamanca, Universidad de Salamanca, 2019, pp. 271-296.

PEREA RODRÍGUEZ, O., «Los Crespí de Valldaura, poetas y caballeros de Valencia», dins Estudio biográfico sobre los poetas del Cancionero General, Madrid, CSIC-Instituto de la Lengua Española, Anejos de la Revista de Filología Española, 2007, pp. 109-132.

PONS ALÓS, V., El Fondo Crespí de Valldaura en el Archivo Condal de Orgaz (1249-1548), València, Publicacions de la Universitat de València, 1982.

— El señorío de Sumacàrcer en la Baja Edad Media. De mudéjares a moriscos, Xàtiva, 1995.

— «Vidal de Blanes, obispo de Valencia (1356-1369). La cercanía de Aviñón», dins Valencianos en la Historia de la Iglesia, V, València, CEU San Pablo-Facultad de Teología San Vicente Ferrer, 2014, pp. 9-46.

QUINTANILLA RASO, M.ª C., Nobleza y caballería en la Edad Media, Madrid, Arco Libros, 1996.

RIQUER, M. DE, Caballeros catalanes y valencianos en el Passo Honroso, Barcelona, 1962.

— Caballeros medievales y sus armas, Madrid, UNED, 1999.

— L’arnés del cavaller: armes i armadures catalanes medievals, Barcelona, Ariel, 1968.

— Lletres de batalla, cartells de deseiximents i capítols de passos d’armes, Barcelona, Barcino, 1963, 3 vols.

RODRÍGUEZ VELASCO, J. D., El debate sobre la caballería en el siglo XV. La tratadística caballeresca castellana en su marco europeo, Salamanca, Junta de Castilla y León, 1996.

RUBIÓ I BALAGUER, J., «Curiosidad y caballería», dins Índexs de les obres de Jordi Rubió i Balaguer, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat/Institut d’Estudis Catalans, 2004, pp. 261-279.

RUBIO VELA, A., Valencia, el príncipe de Viana y Juan II. Un patriciado ante la crisis política de la Monarquía (1460-1461), València, Gráficas Papallona, 2016.

SANCHIS SIVERA, J., La Catedral de Valencia. Guía histórica y artística, València, Imprenta de Francisco Vives Mora, 1909.

SOCIÉTÉ DES HISTORIENS MÉDIEVALISTES DE L’ENSEIGNEMENT SUPÉRIEUR PUBLIC, Le combattant au Moyen Age, París, 1995, 2a ed.

TEROL I REIG, V., «La batalla Joan Francesc de Pròixita-don Pero Maça de Liçana. Un episodi cavalleresc en el País Valencià de finals del segle XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXIX (2003), pp. 413-442.

— «Unes lletres de batalla en temps del Tirant: Joan Francesc de Pròixita contra don Pero Maça de Liçana», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 34 (2003), pp. 143-170.

VICIANA, Martí de, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, vol. II, València, 1564-1972.

— Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino. Edició a cura de J. Iborra, València, Publicacions de la Universitat de València, Col·lecció Fonts Històriques Valencianes, 2010.

VIDAL BELTRÁN, E., Valencia en la época de Juan I, València, Universitat de València, 1974.

ZURITA, Jerónimo, Anales de Aragón, vol. 7. Edició a cura d’A. Canellas López, Saragossa, CSIC, 1977.

¶ ¹ Sobre els Crespí de Valldaura, vid. V. PONS ALÓS, El señorío de Sumacàrcer en la Baja Edad Media. De mudéjares a moriscos, Xàtiva, 1995; ÍD., El Fondo Crespí de Valldaura en el Archivo Condal de Orgaz (1249-1548), València, Universitat de València, 1982. Sobre els Blanes, vid. Martí DE VICIANA, Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino. Edició a cura de J. Iborra, València, Universitat de València, 2010, pp. 246 i 323. Sobre Francesc Berenguer de Blanes, vid. A. RUBIO VELA, Valencia, el príncipe de Viana y Juan II. Un patriciado ante la crisis política de la Monarquía (1460-1461), València, Gráficas Papallona, 2016, pp. 94-101. ¶ ² Cfr. M. Luz MANDINGORRA LLAVATA, «“Comensí a escriure en lo present libre per mamoriegar”. Escrituras del recuerdo entre la Edad Media y el Renacimiento», dins A. CASTILLO GÓMEZ, Culturas del escrito. Del Renacimiento a la contemporaneidad, Madrid, Casa de Velázquez, 2015, pp. 149-160. L’edició del dietari de Lluís Crespí, per V. PONS ALÓS i M. Luz MANDINGORRA; l’edició de diferents dietaris i llibres de compte e rahó dels Blanes, a càrrec de M. RODRIGO LIZONDO i V. PONS ALÓS: Dietaris i llibres de memòries d’una familia de la noblesa valenciana: els Vidal de Blanes (pendent de publicació). ¶ ³ Cfr. O. PEREA RODRÍGUEZ, «Los Crespí de Valldaura, poetas y caballeros de Valencia», dins Estudio biográfico sobre los poetas del Cancionero General, Madrid, CSIC-Instituto de la Lengua Española, Anejos de la Revista de Filología Española, 2007, pp. 109-132.

¶ ⁴ Cfr. J. P. GALIANA CHACÓN, V. PONS ALÓS, «La Carta Puebla de Fondos: la Ribera a finales de la Edad Media», V Assemblea d’Història de la Ribera, Almussafes, 1989, pp. 63-81. ¶ ⁵ AMV, Lletres missives, 25, f. 36r-v (cfr. RUBIO VELA, op. cit., p. 101). Sobre els jurats de València com a tribunal per resoldre en primera instància els conflictes per emprius, vid. J. V. CALATAYUD CASES, Los libros titulados de «Clams» del Archivo Histórico Municipal de Valencia. El Libre d’Amprius e repenyores dels honrats jurats e síndich de la ciutat. 1381-1382, Universitat de València, Departament d’Història Medieval, treball final de màster, 2012. ¶ ⁶ Document 3. ¶ ⁷ Document 4.

¶ ⁸ Document 5. Cfr. M. DE RIQUER, L’arnés del cavaller: armes i armadures catalanes medievals, Barcelona, 1968, p. 98. Riquer compara les semblances de l’arnés proposat per Lluís Crespí amb les de la peça conservada en la Wallace Collection de Londres. Vid. també M. DE RIQUER, Caballeros medievales y sus armas, Madrid, UNED, 1999; V. CIRLOT, «El juego de la muerte. La elección de las armas en las fiestas caballerescas de la España del s. XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 77 (2001), pp. 37-57.

¶ ⁹ Document 13. ¶ ¹⁰ ACO, Fons Crespí de Valldaura, lligalls III-30 i III-31. ¶ ¹¹ Cfr. Jerónimo ZURITA, Anales de Aragón (A. Canellas López, ed.), Saragossa, CSIC, 1977, vol. 7, p. 461.

¶ ¹² AMV, Lletres Missives, 26, f. 7v (RUBIO VELA, op. cit., 2016, p. 101).

¶ ¹³ Cfr. A. RUBIO VELA, op. cit., 2016, p. 101.

¶ ¹⁴ Document 36. ¶ ¹⁵ Document 38. ¶ ¹⁶ Document 39. ¶ ¹⁷ Document 40. ¶ ¹⁸ Document 41. ¶ ¹⁹ Cfr. V. PONS ALÓS, «Vidal de Blanes, obispo de Valencia (1356-1369). La cercanía de Aviñón», Valencianos en la Historia de la Iglesia, V, València, Universidad CEU San Pablo/Facultad de Teología San Vicente Ferrer, 2014, pp. 9-46. ¶ ²⁰ Encara Martí de Viciana ens parla d’aquest fet (Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, Valencia, 1564/1972, II, ff. 41v-42r). ¶ ²¹ Cfr. C. LÓPEZ RODRÍGUEZ, Nobleza y poder político. El Reino de Valencia (1416-1446), València, Universitat de València, 2005.

¶ ²² Vidal de Blanes fou ambaixador del rei a Sicília amb l’infant Martí (1392), a França amb motiu de la detenció de Ramon de Blanes (1396) per qüestions del Cisma amb Castella i davant Benet XIII (1402), al qual va ajudar a fugir d’Avinyó el 1403, i també fou representant del rei d’Aragó al Concili de Pisa (1409). ¶ ²³ Aquests anys rebia com a salari del duc 1.000 i 1.500 sous en dos pagaments. Cfr. A. CUENCA ADAM, «Un registro de los duques de Gandía (1402-1406). Regestas e índices», Estudis Castellonencs, 2 (1984-1985), pp. 493-587. ¶ ²⁴ Mossén Vidal d’Oris olim de Blanes testava el 1427 dotant d’un «drap imperial» i un aniversari a la capella de Sant Antoni de la catedral, on volia ser soterrat (ACV, Códices, 82, f. 150v). Sobre els Berenguer, vid. M. CIVERA I GÓMEZ, Morvedre hebreu (segles XIII-XVI), Catarroja, Afers, 2009, pp. 293-296. ¶ ²⁵ Sobre els Vallterra vid. H. BORJA CORTIJO, J. CORBALÁN DE CELIS Y DURÁN, «La biblioteca del señor de Torres Torres: el doncel Joanot de Vallterra», Estudis castellonencs, 8 (1998/99), pp. 181-197; ÍD., «Los Vallterra y la capilla del Salvador: nuevas interpretaciones», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 72 (1996), pp. 179-188; H. BORJA CORTIJO, Història d’Algímia, València, Ajuntament d’Algímia d’Alfara, 2001. ¶ ²⁶ AMV, Manuals de Consells, A-11, f. 12v.

¶ ²⁷ J. SANCHIS SIVERA, La Catedral de Valencia. Guía histórica y artística, València, Imprenta de Francisco Vives Mora, 1909, pp. 308-309, assenyala que en aquesta capella, la primera del rerecor —hui del Rosari—, «en la parte derecha […] está la sepultura de Berenguer de Blanes, gobernador de Valencia, que murió en 1413». En el sepulcre, escut amb la creu dels Blanes i les veneres dels Berenguer en bordura. Una altra llauda sepulcral procedent de la capella dels Blanes es conserva ara al Museu de la Catedral de València. ¶ ²⁸ AMV, Manuals de Consells, A-19, f. 198r. Cfr. E. VIDAL BELTRÁN, Valencia en la época de Juan I, València, Universitat de València, 1974, p. 37. ¶ ²⁹ ARV, Real 31, ff. 133v-134r. Cfr. C. LÓPEZ, op. cit., p. 347.

¶ ³⁰ Sobre els Crespí de Valldaura, vid. V. PONS ALÓS, El señorío de Sumacàrcer en la Baja Edad Media. De mudéjares a moriscos, Xàtiva, 1995. ¶ ³¹ Documents 44 a 57. ¶ ³² Cfr. M. MADRAMANY Y CALATAYUD, Tratado de la nobleza de Aragón y València comparada con la de Castilla, València, Josef y Tomás de Orga, 1788. Apèndix de documents, doc. IV, pp. VII-X (edició facsímil: València, París-Valencia, 1985). Sobre el tema, vid. també C. GAIER, Armes et combats dans l’univers medieval. II. Brussel·les, 2004; M. KEEN, La caballería, Barcelona, Ariel, 1986, pp. 115-138, 168-191, 265-288; E. DE LEGUINA, Torneos, jineta, rieptos y desafíos, Madrid, Ricardo Fe, 1904, p. 97; M.ª C. QUINTANILLA RASO, Nobleza y caballería en la Edad Medía, Madrid, Arco Libros, 1996, fonamentalment pp. 52-54 i 57-66.

¶ ³³ Sobre els Íxer, vid. M.ª J. CASAUS BALLESTER, Archivo ducal de Híjar. Catálogo de los fondos del antiguo ducado de Híjar (1268-1919), Terol, Instituto de Estudios Turolenses/Diputación General de Aragón, 1997. ¶ ³⁴ Cfr. ARV, Reial Cancelleria, 240, f. 14v. Document 2.

¶ ³⁵ ARV, Governació, 2813, Lletres (1483-1486), ff. 426-432. Cfr. M. DE RIQUER, L’arnés del cavaller: armes i armadures catalanes medievals, Barcelona, 1968, pp. 201-202; ÍD., Lletres de batalla, cartells de deseiximents i capítols de passos d’armes, Barcelona, Barcino, 1963-1968, vol. I; V. TEROL I REIG, «La batalla Joan Francesc de Pròixita-don Pero Maça de Liçana. Un episodi cavalleresc en el País Valencià de finals del segle XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXIX, 2003, pp. 413-442. Vid. també ARV, Reial Cancelleria, 306, f. 169 (document 42 d’aquesta edició). ¶ ³⁶ Cfr. S. CARRERES ZACARÉS, Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en València y su antiguo Reino, València, 1925, p. 105. ¶ ³⁷ Cfr. S. CARRERES ZACARÉS (ed.), Libre de memòries de diversos sucesos e fets memorables, e de coses senyalades de la ciutat e regne de València (1308-1644), València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1930, vol. II, pp. 752-753.

¶ ³⁸ Cfr. P. CODONYER SÒRIA, Estudiants valencians al Studio Florentino (1473-1494), València, Universitat de València, 2003, pp. 150-152. ¶ ³⁹ Cfr. O. PEREA RODRÍGUEZ, «Los Crespí de Valldaura, poetas y caballeros de València…», p. 119. ¶ ⁴⁰ Cfr. M. DE RIQUER, Lletres de batalla. Cartells de deseiximents i capítols de passos d’armes, Barcelona, Barcino, 1963, 3 vols.; ÍD., L’Arnés del Cavaller: armes i armadures catalanes medievals, Barcelona, Ariel, 1968; ÍD., Caballeros medievales y sus armas, Madrid, UNED, 1999; ÍD., Caballeros catalanes y valencianos en el Passo Honroso, Barcelona, 1962. ¶ ⁴¹ Cfr. G. LLOMPART, «Ideal caballeresco y escuela de esgrima en Mallorca en el siglo XV», Cuadernos de Historia Jerónimo Zurita, 1977, pp. 29-30 i 149-161; J. RUBIÓ I BALAGUER, «Curiosidad y caballería», dins Índexs de les obres de Jordi Rubió i Balaguer, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat/ Institut d’Estudis Catalans, 2004, pp. 261-279; vescomte de BÉTERA: «Desafío de D. Pedro Maza de Lizana, señor de Mogente, con D. Juan Francisco de Próxita, conde de Aversa y de Almenara», Revista de Valencia (1 desembre 1881), pp. 1-14; F. C. CASULA, «La rivolta degli Alagón sardi in una serie inedita di Lletres de Batalla del 1472-73», Medioevo. Saggi e Rassegne, 16 (1991), pp. 85-116; J. COSTA I MAS, «Les lletres de batalla i els cartells d’en Joanot Martorell, autor del ‘Tirant lo Blanch’ i senyor de la Vall de Xaló», Revista Fiestas Patronales en honor a Santo Domingo de Guzmán, Xaló, 1987, 2 pp.; J. J. CHINER GIMENO, El viure cavalleresc. Biografia de Joanot Martorell, Alcoi, Marfil, 1993; A. FURIÓ, «Lluís Boïl contra els Vilaragut: un procés a la València del segle XV», Manoll-Quaderns de Sueca I, Sueca, Ajuntament (1979), pp. 11-27; T. MARTÍNEZ ROMERO, «Lletres de batalla dels Vilaragut», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXIX (1993), pp. 71-105; V. TEROL I REIG, «La batalla Joan Francesc de Pròixita-don Pero Maça de Liçana. Un episodi cavalleresc en el País Valencià de finals del s. XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXIX (2003), pp. 413-442; ÍD., «Unes lletres de batalla en temps del Tirant: Joan Francesc de Pròixita contra don Pero Maça de Liçana», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 34 (2003), pp. 143-170. En el pla internacional, vid. Juliet BARKER i Richard BARBER, Tournaments: Jousts, Chilvary and Pageants in the Middle Age, Suffolk, 2000; Juliet R. V. BARKER, The Tournament in England, 1100-1400, Woodbridge, 2003; SOCIÉTÉ DES HISTORIENS MÉDIEVALISTES DE L’ENSEIGNEMENT SUPÉRIEUR PUBLIC, Le combattant au Moyen Age, París, Publications de la Sorbonne, 1995 (2a ed.); La civiltà del torneo (sec. XIIXVII): Giostre e tornei tra medioevo ed età moderna, Roma, Centro Studi Storici NARNI, 1990. ¶ ⁴² Per la nostra part hem utilitzat també el manuscrit 13.208 de la Biblioteca Nacional de Madrid. Sobre tractats de cavalleria, vid. P. BOHIGAS, Tractats de cavalleria, Barcelona, 1947; L. FRATTALE, «Trattati di cavalleria e norme sul torneo nella Catalogna Medievale», dins: La Civiltà del torneo (sec. XII-XVII)…, pp. 221-230.

¶ ⁴³ Es conserven diverses lletres de batalla entre Joanot Martorell i Gonçalo d’Íxer i de Castro, senyor de la Vall de Xaló i Gata (1444). Joan-Lluís LLUÍS (ed.), Joanot Martorell i Joan de Montpalau. Lletres de batalla, Barcelona, Barcino, 2014. ¶ ⁴⁴ Cfr. S. CARRERES ZACARÉS, Notes per a la història dels bandos de València, València, Imprenta Hijo de F. Vives Mora, 1930; R. FERRERO MICÓ, «Bandosidades nobiliarias en Valencia durante la época foral», Saitabi, XXXV (1985), pp. 95-110; ÍD., «Pau e tregua en Valencia», Estudios dedicados al profesor Mariano Peset, València, 1998, vol. II, pp. 1-16; F. GARCIA-OLIVER, «Hòmens de vila contra cavallers a la Safor del quatrecents: les manifestacions d’una crisi», Guaita, 1 (Gandia, 1982), pp. 26-34; C. LÓPEZ RODRÍGUEZ, «Guerras privadas nobiliarias y paz pública en el reino de València (1416-1458)», dins: Homenaje al profesor Abilio Barbero, Madrid, 1997, pp. 643-667; R. NARBONA VIZCAÍNO, «Bandos populares en la Valencia del Trescientos. Obligaciones de reciprocidad, socorro y consejo en la sociabilidad urbana», dins J. M. MONSALVO (coord.), Élites, conflictos y discursos políticos en las ciudades bajomedievales de la Península Ibérica, Salamanca, 2019, pp. 271-296. ¶ ⁴⁵ Sobre aquest arxiu, vid. V. PONS ALÓS, El Fondo Crespí de Valldaura en el Archivo Condal de Orgaz (1249-1548), València, Universitat de València, 1982.

¶ ⁴⁶ BIBLIOTECA VATICANA, Bullarium Romanum Raccolta generale Consilium, Roma 1733-1762, t. II-3, pp. 155-156. ¶ ⁴⁷ València: Juan Viñao, c. 1520. Sobre el tema, vid. E. BOURASSIN, Les chevaliers: splendeur et crepuscule (1302-1527), París, 1995; J. D. RODRÍGUEZ VELASCO, El debate sobre la caballería en el siglo XV. La tratadística caballeresca castellana en su marco europeo, Salamanca, Junta de Castilla y León, 1996, fonamentalment pp. 195-274, dedicades al tractat de Diego de Valera.