Nunc dimittis

ANTONI FERRANDO FRANCÉS, APUNT BIOGRÀFIC I TRAJECTÒRIA FILOLÒGICA

per Mireia Ferrando Simón

NOTA PRÈVIA

Les pàgines següents aporten un retrat de la trajectòria intel·lectual i humana d’Antoni Ferrando, amb un brevíssim perfil biogràfic i un recull de la seua vasta producció bibliogràfica. Són pàgines que vaig acceptar de confegir amb una il·lusió lògica, però també amb unes reserves inicials que han anat prenent cos a mesura que he anat per feina; m’he mogut en la tensió entre l’ànim d’una tossuda exhaustivitat i la consciència d’una resignada però necessària limitació. Ara i adés m’ha envaït la sensació de no fer-li justícia.

El perfil biogràfic ofereix una visió panoràmica de la seua trajectòria vital, tot posant l’èmfasi en el vessant acadèmic i investigador, però també atenent la seua faceta de mestre i la dedicació cultural en favor del país. L’apartat bibliogràfic ordena de manera cronològica una àmplia tria de la seua producció en forma de llibres, edicions, capítols de llibre, articles d’investigació, pròlegs, ressenyes i altres treballs de caire divulgatiu, fruït d’una capacitat de treball extraordinària. Confie que aquest recull siga una mostra suficientment rica i representativa de tota una tasca callada de moltes hores al dia, de moltes hores a l’any i de moltes hores durant molts anys dedicades sense descans i en cos i ànima a la filologia catalana. Potser en una altra ocasió caldrà abordar l’estudi i la descripció d’una obra tan sòlida i encara lluny d’esgotar-se; de valorar-la, doncs, en la seua global importància.

D’Antoni Ferrando, és aquesta la contribució més coneguda: el dens full de serveis prestats a la Universitat de València i la vàlua científica dels seus treballs, concebuts amb «rigor, precisió, lucidesa i sobrietat», mots que Manuel Sanchis Guarner emprà en el pròleg de Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980). En efecte, una curiositat intel·lectual inesgotable l’ha dut a escriure centenars i centenars de papers sobre temes variats i, de vegades, sensibles, amb la perspectiva diacrònica sempre a punt i des d’un tarannà moderat, refractari a l’abstracció i obert a la crítica i a l’autocrítica. Ara bé, limitar-se a reconèixer aquesta reeixida contribució al coneixement científic de la filologia catalana em sembla que és traçar un perfil inexacte i parcial de la seua figura. Perquè una dedicació tan absorbent a l’estudi no s’entén, ni s’explica, sense una filosofia al darrere.

Crec no equivocar-me si afirme que el motor de tot el seu treball és un ferm compromís cívic i ètic. D’ací, la disponibilitat humana extraordinària que el caracteritza i, d’ací també, l’íntim sentit del deure moral que li ha fet transcendir els marges universitaris. La seua no és sols una trajectòria de transcendència acadèmica, sinó també social, en favor de la dignitat col·lectiva i l’anhelada normalitat cultural del País Valencià.

Ferrando és un mestre generós, intel·lectualment i humana: descobridor de vocacions, esperonador d’interessos, incitador de descobertes, multiplicador d’in vestigacions, aplanador de terrenys, forjador de camins, impulsor d’iniciatives, artífex d’encerts... Són molts, i de moltes generacions, els que han begut d’aquest mestratge discret, afable i tenaç i avui n’aprofiten els fruïts. Sempre ha estat aquest el seu impuls primer: posar la seua saviesa al servei d’altri i, amb això, al servei de la dignificació científica i social de la llengua i del país. Un impuls que explica també que, sent com és essencialment modest, s’haja exposat a assumir diversos càrrecs acadèmics i institucionals, amb honestedat i en circumstàncies sovint ben poc grates. Perquè el compromís col·lectiu, l’ànim de conciliació i de superació de conflictes pesa més que el greuge individual. I és aqueixa barreja tan clarivident com genuïna de sentit pràctic i mirada llarga la que el determina a perseverar, convençut que la història fa sempre el seu camí.

Ferrando ha participat de moments excepcionals de la història recent del País Valencià, i no com a mer espectador. En les pàgines següents, he procurat adoptar una mirada objectiva i purament descriptiva de la seua trajectòria, perquè sé que és la que a ell menys l’incomodarà. Però la llibertat autorial m’empara en aquest text liminar. Em permet preguntar-me, doncs, si tants poden dir-ho, avui, tot això. Ja és hora de reconèixer una tasca insubstituïble, ingent i silenciosa. Que ell no ho demane no vol dir que no ho meresca.

No em puc estar de reservar aquestes línies finals a l’agraïment pel seu exemple, tan digne i tan humà, que certs dies tant em costa de comprendre i d’acceptar: és un dels màxims privilegis que tinc en la vida, si no el màxim.

APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA

Antoni Ferrando Francés naix a Benicolet (Vall d’Albaida), el 9 de setembre de 1947. És el primer dels cinc fills d’Antoni Ferrando Prats, agricultor, natural de Benicolet, i d’Anna Francés Martínez, dedicada, com era habitual en l’època, a les feines domèstiques, originària de la Pobla del Duc, vila situada a uns 10 km de Benicolet. La seua infantesa transcorre a cavall entre el poble on viuen els pares i el poble on viuen els avis materns, Josep i Adelina, a la Pobla, on acaba els estudis d’educació primària i es prepara per a examinar-se, per lliure, dels tres primers anys de batxillerat. Ha evocat diferents records d’aquells anys, especialment en relació amb el seu avi, en un escrit recent, «Josep Francés Pastor, alcalde (1920-1923) i regidor (1934-1936) de la Pobla. Notes històriques i records personals del seu net» (2018). L’any 1961 es trasllada a Xàtiva per a cursar estudis de batxillerat a l’Institut Josep de Ribera.

Les seues vivències d’adolescència van lligades sobretot a Xàtiva, però no deixa d’acudir indistintament a Benicolet i la Pobla els caps de setmana i durant les vacances. En el llibre 75 Aniversari de la creació de l’Institut de Batxillerat Josep de Ribera (2009), el mateix Antoni Ferrando ha deixat escrits uns «Records dels meus anys a Xàtiva (1961-1965)». Els quatre anys a Xàtiva (1961-1965) són per a ell una etapa de formació, però també de canvis ideològics. Recorda amb estima o respecte alguns dels seus professors, com Josep Lluís Bausset, Àngel Lacalle, Rafel Pérez Contel, Manuel Balasch, Antoni Igual i Úbeda, José Guerri, Luis Ballester Segura, María Àngels Belda, Antonio Delgado, etc. Es distancia paulatinament dels valors dominants durant el franquisme i pren consciència de la seua condició de valencianoparlant. En aquests «Records» confessa que començà a redactar una gramàtica de la «llengua valenciana», llengua que mai havia vist escrita. La lectura d’un opuscle amb les cançons de Raimon, els contactes amb els seus familiars de Barcelona i l’accés a alguns números de Serra d’Or el fan adonar-se ben prompte que valencià i català són una mateixa llengua. El manual Historia de la literatura española, d’Ángel Lacalle, li permet conèixer l’existència d’altres literatures no castellanes d’Espanya i unes breus notícies sobre els seus literats més famosos. I és així com pren consciència que té una llengua pròpia que, a més, ha donat figures tan excelses com Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer i Teodor Llorente. A partir de llavors, procura formar-se i informar-se sobre el valencià per mitjà de l’adquisició de llibres. Gràcies als consells de Josep Lluís Bausset, el seu professor de Química, adquireix, amb uns pocs estalvis, els primers llibres en valencià: la Gramàtica valenciana i Parleu bé (1957), de Carles Salvador; l’Antologia poètica (1958), de Teodor Llorente, a cura de Carles Salvador; el Vocabulari valencià-castellà (1960), de Francesc Ferrer Pastor, i les Biografies dels reis de València (1957), de mossén Frederic Moscardó, editades per Sicània.

Seduït pel carisma del papa Joan XXIII (1958-1963), s’identifica ben prompte amb els ideals del concili II del Vaticà i, el 1963, publica, en castellà, en la revista de l’institut, el primer article de la seua vida, centrat precisament en les aportacions renovadores del concili. Assabentat de la campanya Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos, també envia a títol individual una carta a l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, en el sentit de la campanya, tot invocant l’exemple de sant Vicent Ferrer. L’arquebisbe li va retraure la contradicció entre la reivindicació del valencià per a la litúrgia i el fet que hagués redactat la carta en castellà. Quan aquesta resposta inesperada arribà a casa, el pare el va bonegar per la gosadia i, atemorit, el jove va esgarrar-la, en una precipitada decisió que amb el temps ha lamentat sempre. Més tard, entrarà en contacte amb la comunitat ecumènica de Taizé, un dels fundadors de la qual, Robert Giscard, solia passar llargues temporades a l’ermita de la Consolació, de Llutxent, amb don Alfons Roig, tots dos bons amics de casa.

Acabat el batxillerat amb menció honorífica, es matricula a la Universitat de València per a cursar la llicenciatura en Filosofia i Lletres (1965-1970). Encara que la seua gran vocació era ja la història, decideix optar per l’especialitat de Llengües Modernes (anglès i francès). Practicar-les era bon pretext davant el seus pares per a justificar les estades de cada estiu, sempre realitzant treballs per a pagar-se-les, en diferents països d’Europa, sobretot a França i Anglaterra. Foren anys de grans transformacions culturals que li van deixar un gran impacte: el Maig francés de 1968, la repressió soviètica contra Txecoslovàquia, la guerra de Vietnam, la independència de molts països d’Àfrica, els moviments d’alliberament de la joventut i del tercer món, l’assassinat de Martin Luther King, la irrupció dels Beatles, etc. El pentinat amb ratlla al costat amb què havia entrat a l’institut s’havia transformat ja en el mític tupé de moda.

Malgrat l’especialització, a les aules universitàries del carrer de la Nau rep una formació en cultura general de la mà de professors tan competents com Miquel Dolç, Emili Giralt, Joan Reglà, Antonio Ubieto, Francisco Sánchez Castañer, Francesc Carreres de Calatayud, Josep Espasa o Fernando Cubells. És en aquest període quan coneix Manuel Sanchis Guarner, que li imparteix classes reglades de Lingüística General i el curs monogràfic voluntari de Lingüística Valenciana. Es forma amb ell en el mètode de «Paraules i coses», que adopta per a redactar el seu primer treball en valencià, «El conreu de la pansa a la vall d’Albaida» (1968), conreu que coneixia de primera mà i que, recuperat entre els materials universitaris oblidats, ha editat el 2010. També rep classes de professors molt joves com Jenaro Talens i Manuel A. Conejero. És sota la direcció d’aquest darrer que feu la tesi de llicenciatura sobre un autor llatinoamericà: Aproximación a la obra de Juan Rulfo (1971), autor de qui admirava profundament l’estil.

Ja llicenciat, s’inclina per l’anglès i decideix perfeccionar la pràctica de la llengua a Anglaterra el 1970-1971, on imparteix classes d’espanyol a la Liverpool Collegiate School. Després es trasllada a Bilbao (1971-1972) per a impartir classes d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes i a l’Escola d’Idiomes de la Universitat de Deusto. La superació d’un concurs al cos de professors numeraris d’Universitats Laborals (1972) el dugué a impartir anglès en Formació professional a la Universitat Laboral Francisco Franco, de Tarragona (1972-1974), un dels centres més dinàmics d’aquesta xarxa d’«universitats laborals» que el règim franquista, llavors ja en estat de descomposició, havia creat. En conserva tan bon record que encara avui se sol reunir, indistintament a Barcelona o a València, amb alguns dels seus millors alumnes catalans, que el reconegueren per un programa a TV3 després de molts anys de pèrdua del contacte. La sorpresa fou haver-lo vist presentat com a catedràtic de Filologia Catalana i no com a professor d’anglès. Per tal de reprendre el contacte amb la Universitat de València, demanà el trasllat a la Universitat Laboral de Xest (València), on impartí anglès en educació primària. Havent obtingut una càtedra d’anglès d’ensenyament mitjà, n’exerceix la docència successivament als instituts d’Ontinyent, Catarroja i Isabel de Villena, de València (1974-1982). Completava així una rica experiència docent en els més diversos nivells educatius no universitaris.

Una de les primeres iniciatives que adopta en tornar a València, l’octubre del mateix 1974, és posar-se en contacte amb Sanchis Guarner, amb el propòsit que li dirigís la tesi doctoral. N’havia guardat un bon record pel seu mestratge i perquè el professor Sanchis Guarner li havia manifestat que tenia vincles familiars amb la Pobla del Duc, que solia visitar de jovenet. Molt després s’assabentarà que el seu avi Josep Francés fou el darrer alcalde de la Pobla del règim de la Restauració, gràcies al suport del Partit Liberal local dels Guarner. Aprofitant el 500 aniversari de l’edició de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (València, 1474), Sanchis Guarner li proposa estudiar i editar tota la rica literatura de certamen valenciana, treball que Antoni Ferrando va coronar amb la lectura de la tesi Els certàmens poètics valencians dels segles XIV al XVII (1976), davant un tribunal presidit per Martí de Riquer que també comptà amb la presència d’Antoni Maria Badia i Margarit i de Joan Oleza. La tesi, editada el 1983, obtingué el premi extraordinari de Doctorat (1977) i el premi Milà i Fontanals de l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquesta fou la primera tesi dirigida per Sanchis Guarner, que el mateix 1976 havia obtingut l’agregació de Lingüística Valenciana i havia creat el departament homònim. És, per tant, la primera tesi presentada al si del Departament i, també, la primera escrita en valencià a la Facultat de Filosofia i Lletres. Davant de la negativa de la cap administrativa de la Facultat a inscriure-la perquè estava escrita en valencià, calgué afegir-hi una portada en castellà.

Sanchis contractà el seu deixeble com a adjunt interí de l’etapa inicial del Departament (1977-1982). Des de llavors, s’ha encarregat d’impartir Història de la Llengua Catalana i Edició de Textos. El 1978, en constituir-se l’Institut de Filologia Valenciana, Sanchis el proposà com un dels primers deu membres. És sota el segell de l’IFV que publica els seus dos primers llibres: Narcís Vinyoles i la seua obra (1978) i Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), tots dos prologats pel fundador de l’Institut, i l’últim guardonat amb el Premi de la Crítica del País Valencià, en la modalitat d’assaig (1981) i amb el Premi Vicent Boix, de l’Ajuntament de Xàtiva. En el context de l’anomenada Batalla de València, aquest darrer títol, potser el més emblemàtic de tots els que havien abordat el tema, aspirava, des dels testimoniatges documentals en tots els sentits, a contribuir a l’aclariment desapassionat de la qüestió identitària i onomàstica valenciana.

Sanchis Guarner mor el 16 de desembre 1981, tres mesos després de la seua jubilació, sense poder veure assegurada la plaça de professor agregat que havia deixat vacant, a la qual optava Antoni Ferrando per insistència del mateix Sanchis. També hi optava un candidat gallec, afavorit per l’Acadèmia de Cultura Valenciana, amb el propòsit d’introduir el secessionisme lingüístic a la Universitat de València. Amb aquest objectiu, el Ministeri d’Educació havia substituït Sanchis Guarner com a president del tribunal –proposat per la Universitat– per Julián San Valero, president de la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana, i n’havia exclòs com a vocals els catedràtics de Filologia Catalana. La professionalització i la normalització universitària de la Filologia Catalana a València no estava ni molt menys assegurada i les maniobres polítiques i ingerències en l’àmbit científic eren constants. Davant la incertesa del resultat, des d’Acció Cultural del País Valencià s’intentà convèncer Germà Colón perquè s’incorporés a la Universitat de València. Després de diversos recursos, el concurs se celebrà el gener de 1983, dos mesos després de l’històric triomf de Felipe González a les eleccions estatals del 28 d’octubre de 1982. A pesar de tant d’entrebanc, Antoni Ferrando estava determinat a guanyar el concurs-oposició, al qual va presentar com a lliçó escollida una Caracterització lingüística del ‘Curial’. I no sols reeixí a guanyar-lo, sinó que ho feu per unanimitat dels cinc membres del tribunal, incloent-hi Julián San Valero, admirat de la defensa de la valencianitat lingüística del Curial. Ferrando, que feia ben poc havia complit els 35 anys, esdevingué així un dels catedràtics més joves de l’Estat. No fou possible destruir el llegat científic del seu mestre.

El mateix any 1983 es fa càrrec de la direcció del Departament de Lingüística Valenciana, que el 1985 es reconvertí en Filologia Catalana i amb això també la denominació de la càtedra. Durant els nou anys de direcció del Departament (1983-1992), s’aconsegueix no sols l’homologació sota el nom genèric de Filologia Catalana de les diferents denominacions i titulacions que se n’ocupen, sinó la reconversió de la subsecció de Filologia Valenciana (dins de la secció de Filologia Hispànica), amb només tres assignatures d’especialitat, en la llicenciatura de Filologia Catalana. El reconeixement de l’especialitat va permetre una considerable ampliació del professorat del Departament.

Un dels propòsits que es marcà com a director fou propiciar la incorporació del professorat especialitzat en les diverses assignatures de la flamant llicenciatura i potenciar la col·laboració entre les tres universitats valencianes amb estudis de filologia catalana. Entre les iniciatives que mereixen ser destacades en aquest darrer sentit, cal citar l’organització de diverses trobades i congressos de llengua i literatura catalanes, com ara el II Congrés Internacional de la Llengua catalana (1986), celebrat, pel que fa a l’àrea d’Història de la Llengua, a la ciutat de València, i el IX Col·loqui Internacional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, celebrat a Alacant-Elx (1991), així com els cicles de conferències al voltant de l’Any Tirant lo Blanc (1990) i el 50 aniversari de les Normes de Castelló (1992). En el cas del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, convencé la comissió organitzadora perquè l’acte de cloenda se celebrés al monestir de Poblet, junt a la tomba de Jaume I, un punt de trobada entre totes les terres de llengua catalana –per bé que un conegut periodista català, Pere Barnils, ho presentà com el resultat d’un imaginat pugilat entre Poblet i Montserrat. Ferrando s’encarregà de curar el voluminós volum de les actes de les sessions valencianes del Congrés, dedicades a història de la llengua.

Cal dir que també va proposar per a doctorats honoris causa Francesc de Borja Moll, Germà Colón i Joan Coromines (que declinà per raons de treball). Posteriorment ha apadrinat altres doctors honoris causa com Antoni Maria Badia i Margarit, Joan Veny, Joseph Gulsoy i Josep Massot. El nostre filòleg ha sintetitzat la seua trajectòria com a director del Departament a «Records dels meus anys de director del Departament de Filologia Catalana (1983-1992)», publicat pel Departament el 2018.

En qualitat de catedràtic degà entre el professorat numerari de Filologia Catalana de les universitats valencianes, Antoni Ferrando ha participat com a president de tribunal en nombrosos concursos d’accés a càtedres i titularitats de Filologia Catalana de les facultats i escoles de Magisteri de les tres universitats valencianes i, encara, de les de Catalunya, Mallorca i la Catalunya del Nord. També presidí diversos tribunals de càtedres d’institut de batxillerat de Valencià: Llengua i Literatura. En el cas de la Universitat de València, mentre va ser director del Departament, s’aconseguí la incorporació com a catedràtics d’Albert Hauf i de Joan Fuster, a qui va convèncer perquè enllestís una tesi doctoral, sota la seua direcció, com a via pràctica per a integrar-lo i evitar els entrebancs que se li posaven per a ser nomenat catedràtic extraordinari. Una de les seues grans preocupacions era, i sempre ha estat, reconèixer institucionalment i acadèmicament les grans figures que han contribuït a dignificar la llengua dels valencians. Una bona prova d’això són els nombrosos estudis o edicions que ha dedicat a il·lustres filòlegs i literats valencians, catalans i balears (Sanchis, Fuster, Colón, Giner, Valor, Ferrer Pastor, Badia, Moll, Coromines, Veny, Carbonell, etc.); i, també, els que ha induït a fer, perquè, en el camp de la filologia catalana, són molts els treballs que tenen l’origen en la seua tasca com a mestre, constantment incitant a la recerca i suggerint l’estudi de temes concrets. Ha dirigit 20 tesis doctorals.

També es va encarregar de posar en funcionament efectiu l’IFV, que va dirigir ell mateix de 1983 a 1986 i de 1992 a 1995, mentre que en l’interval de 1986 a 1992 ajudà Joan Fuster en la direcció. Amb el propòsit de dinamitzar la recerca i les publicacions, l’any 1986 funda la revista Caplletra (1986), de la qual és director durant quinze anys (1986-2001), i bateja la sèrie de monografies d’investigació que publica l’IFV amb el nom «Biblioteca Sanchis Guarner». Aquesta col·lecció ha permès la publicació de les recerques de nombrosos investigadors valencians, alternades amb les d’altres filòlegs de diverses procedències geogràfiques i disciplinàries. L’any 1995 s’aconsegueix la transformació de l’IFV en Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) de les tres universitats valencianes amb estudis de Filologia Catalana, del qual va ser també el primer director (1995-2001). En aquesta nova etapa, promou el simposi interuniversitari sobre el sisè centenari del naixement d’Ausiàs March (1997), quan encara no se sabia que l’il·lustre poeta valencià havia nascut el 1400, i prepara, amb Miquel Nicolás, el Col·loqui Internacional sobre «La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina», celebrat a València (2002), en col·laboració amb el Grup d’Història de la Llengua de la Universitat de Girona.

Mentre fou director del Departament i de l’IFV/IIFV, Antoni Ferrando afavorí la col·laboració amb la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –de la qual era membre numerari des del 1985– i s’hi involucrà en les comissions sobre l’estàndard lèxic i sobre lexicografia. També col·laborà amb les institucions públiques valencianes (Generalitat, diputacions, ajuntaments) en matèria d’onomàstica, llenguatge administratiu, llibres de text, mitjans de comunicació i cursos de formació de professorat, entre altres activitats. I hagué de redactar nombroses declaracions públiques en defensa dels criteris científics de la Universitat.

És membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2001), on ha presidit la Secció de Gramàtica i a hores d’ara la Secció de Lexicografia i Gramàtica i on s’ha implicat en els treballs de quasi totes les seccions i comissions, especialment en la de Textos Religiosos. Hagué de fer d’interlocutor amb els màxims representants de la Generalitat Valenciana, la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans en les converses per a constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, iniciativa dels presidents Eduardo Zaplana i Jordi Pujol, amb l’aval del PSPV-PSOE i el PSC. El PSPV no havia gosat reconèixer per llei l’autoritat de l’IIFV en matèria de normativa més enllà d’algunes disposicions de rang menor.

Pertany a l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual ha estat president (2012-2018) i, amb anterioritat, vocal; a la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, de la qual és «miembro de honor», i al Consell Científic Internacional de l’Institut Virtual de Traducció de la Universitat d’Alacant, en la creació del qual va participar. És, així mateix, membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de Barcelona, membre de la Fundació Huguet, de Castelló, i membre de l’Associació de Cronistes del Regne de València.

També és o ha estat membre del consell de redacció o del comitè científic o assessor de revistes com Caplletra, Afers, Catalan Review, Medioevi, Anuari de la Societat Valenciana de Psicologia, Llengua i Literatura catalanes, Quaderns de Filologia i Revista de l’Alguer, entre altres, i de nombrosos congressos nacionals i internacionals. Des del 1987 és codirector de la col·lecció «Biblioteca Lingüística Catalana», de la Universitat de València. Ha format part de nombrosos jurats literaris (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premi de les Lletres del País Valencià, Premis Octubre, Premis Bromera, Premi Sanchis Guarner de la Diputació de València, Premi Internacional Ramon Llull de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Premio Nacional de Literatura, Premi Pompeu Fabra de l’IEC, Premis de la Crítica de l’IIFV, etc.).

La seua trajectòria investigadora, extensa i sostinguda en el temps, gira al voltant de la història de la llengua i de la cultura i l’edició de textos. Compta amb 8 quinquennis docents i 6 sexennis investigadors i, en jubilar-se (2018), ha estat nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València. Ha estat investigador principal o col·laborador de diversos projectes de recerca del Govern d’Espanya i de la Generalitat Valenciana, com ara Constitució d’un corpus lingüístic per a una descripció integral del valencià; La lengua de la Cancillería Real de la Corona de Aragón (1291-1516); La formación cultural en la Corona de Aragón; La cultura literaria medieval y moderna en la tradición manuscrita e impresa; Estudio, edición, traducción y digitalización de corpus documentales y literarios referidos a la historia de la Corona de Aragón medieval; Gramática del catalán antiguo i Gramática del catalán moderno.

Ha estat membre i president de la Comissió d’Experts de l’Àrea de Filologia de l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA) (1998-2001) i membre de la Comissió de l’Avaluació de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), de la Generalitat de Catalunya (2008-2009). Ha estat convidat en estades de recerca o com a conferenciant en diverses universitats de dins i fora de l’àmbit lingüístic català, especialment a França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra i els Estats Units d’Amèrica.

Ha format part del comitè organitzador i del comitè científic de nombrosos congressos nacionals i internacionals i ha coordinat també un bon nombre de números monogràfics de revistes dedicats a temes de la seua especialitat. Dirigí el I i el II Encontre Internacional «Curial e Güelfa», celebrats a la Universitat Menéndez Pelayo, de Santanter (2007), i a la Seu Universitària de la Nucia, de la Universitat d’Alacant (2008). Coordinà un impressionant volum d’ Estudis lingüístics i culturals sobre ‘Curial e Güelfa’, novel·la anònima cavalleresca del segle XV en llengua catalana (2012), que ha posat les bases científiques per a una millor comprensió de la llengua i el context cultural d’aquesta extraordinària novel·la.

Ha participat, sota diversos formats, en diferents debats científics sobre temes controvertits com ara són les teories sobre la formació dels dialectes catalans i, en concret, del valencià; la influència del romanç andalusí en el català de València; la gènesi i l’ stemma codicum del Libre dels feits; l’orientació filològica i sociolingüística, la gestació i l’autoria de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, que atribueix a Jeroni Pau; l’abast semàntic del sintagma «valenciana prosa»; la identitat de l’autor del Tirant; l’autoria i la caracterització lingüística de Curial e Güelfa; la posició lingüística de Joan Lluís Vives; la consideració social de l’apitxat; la recepció del fabrisme, etc.

Ha traduït del llatí al català el Llibre de Repartiment de València, del català al castellà el Llibre del Consolat de Mar i la versió catalana del Breviari d’Amor, i de l’occità al castellà (en col·laboració amb Vicent Martines) el text original d’aquest poema de Matfrè Ermengaud de Besiers.

Ha participat en diversos projectes docents. El 1986 elaborà, amb Miquel Nicolás, Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador el manual Llengua COU, convertit l’any següent en una versió notablement ampliada, la Invitació a la llengua catalana, prologada per Germà Colón. El 2005 col·laborà amb Miquel Nicolás en la redacció del manual universitari Història de la llengua catalana, per a la Universitat Oberta de Catalunya.

Compta amb nombroses publicacions de caràcter científic. La major part giren al voltant de la història de la llengua i de la cultura i de l’edició de textos, que sovint aborda des d’una perspectiva interdisciplinar. Entre les relacionades amb la història de la llengua destaquen els estudis dedicats a la presència del català a la València medieval, a les ideologies lingüístiques, als usos lingüístics, als models lingüístics contemporanis, a l’anàlisi d’obres gramaticals, a la conformació de la norma lingüística i a la situació sociolingüística del català. Ha elaborat, amb Miquel Nicolás, una utilíssima Història de la llengua catalana (2005, 2011), citada més amunt, que tingué com a precedent un Panorama d’història de la llengua (1993), guardonat amb el XIV Premi Sanchis Guarner d’Unitat de la Llengua Catalana, de la Fundació Jaume I (1995).

Un dels temes preferits en aquest sentit ha estat l’estudi filològic de Curial e Güelfa, obra que sempre ha considerat un producte literari de la cort napolitana del Magnànim, amb un autor que té com a referència la Corona d’Aragó i que es fa ressò del programa de legitimació dinàstica d’Alfons el Magnànim a Itàlia, i amb una llengua que revela la procedència o les vinculacions valencianes d’una mà que dominava perfectament el català, l’italià i el castellà. L’anàlisi del makulatur del còdex el va dur a relacionar l’autor amb Toledo, concretament amb el senyoriu de Fuensalida. Aquesta línia investigadora s’ha vist coronada amb la direcció de la tesi doctoral d’Abel Soler, La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa, recentment publicada (2017) gràcies a la col·laboració entre la Institució Alfons el Magnànim, la Universitat de València i l’Institut d’Estudis Catalans. Un treball de direcció, en la pràctica un treball fet a quatre mans, que ha tingut com a resultat resoldre, de manera hipotètica –com sol ocórrer amb l’autoria de la immensa majoria de les obres medievals–, però amb unes proves positives incontestables, l’enigma de l’autoria de l’obra, que considera que no pot ser altra que la d’Enyego d’Àvalos.