Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

1.C. REFORÇAMENT IDEOLÒGIC I COMBATIVITAT SOCIAL

El 1919 el ministre Silió aprova reformes legislatives que admetien l’autonomia universitària i reservaven a l’estudiantat un reconeixement oficial i un lloc en el govern de les universitats. A partir d’això apareix una nova generació d’associacions. Les que perdurarien foren les que apostaven per la separació ideològica de l’alumnat. Noves agrupacions que arreplegaren l’herència d’experimentació sobre associacionisme, premsa escolar i capacitat de mobilització, reunides en societats més modernes, de llarga durada, major ambició i activitats múltiples lligades per un rerefons ideològic comú. Ara bé, la reforma obligava els estudiants a organitzar-se d’una manera específica per tal d’aconseguir veu i vot al claustre. Els nous estatuts de la Universitat de València foren aprovats pel ministre Silió el 9 de setembre de 1921. L’article 11 reconeixia les associacions d’estudiants entre els òrgans i organismes que integraven la Universitat. Calia complir quatre requisits per a assolir aquest reconeixement (art. 16): estar legalment constituïda; formada exclusivament per alumnes o antics alumnes; que els seus fins foren culturals educatius o d’acció universitària; i que els seus estatuts estigueren aprovats per la comissió executiva de la Universitat. Arreplegaven així bona part de les idees que el catedràtic de Medicina Adolfo Gil y Morte exposava en el discurs d’obertura del curs 1920-1921, favorable a cedir protagonisme als escolars en el govern universitari i per la potenciació de les associacions d’estudiants.

25

 Trobe que resulta interessant i valuós reproduir algunes de les paraules de Gil y Morte, per la claredat i contundència de la seua opinió integradora de l’acció de l’estudiantat:

la Universitat no mereixerà aquest nom mentre no dignifique els estudiants i els alce al nivell que ocupen els professors, o, millor dit, mentre no done als escolars tota classe de facilitats per tal que ells, pel seu propi esforç i sentint que els mestres els fan costat, s’aixequen als rangs més alts que atorga la consideració social. Per a aconseguir aquest objectiu s’ha de produir en els alumnes la sensació que la Universitat és casa seua, que no hi ha en ella res que puga ser-los indiferent, i que estan facultats i fins i tot obligats a compartir amb els professors, en verdadera comunitat fraternal, el govern dels interessos materials i morals de l’ensenyament.

26

De llavors són l’Asociación Libre de Estudiantes Universitarios i la Federación Valenciana de Estudiantes Católicos (que tenia com a finalitats principals la millora moral i la formació de patriotes –espanyols– catòlics), integrada en la Confederación Nacional de Estudiantes Católicos (les dones hi quedaven segregades en la Federación Nacional Católica Femenina de Estudiantes). A banda de l’Agrupació Escolar Nacionalista, i més endavant la Federación Unitaria de Estudiantes (FUE) que assumiria un paper cabdal en el procés. La pugna per la representació escolar, entesa com a absoluta i excloent d’altres alternatives, seria una batalla mantinguda fins a la guerra del 36. Un exemple pot ajudar a fer-nos-en una idea. Els catòlics miraren d’entrar en la representació espanyola del Congrés Internacional d’Estudiants que el 1921 se celebrà a Praga. La Unión Nacional de Estudiantes de España (sense implantació a València), membre titular i fundador de la Confederació Internacional d’Estudiants (CIE, organitzadora de l’esdeveniment), trià quatre representants propis. Representants dels catòlics es presentaren a Praga amb l’objectiu de ser reconeguts i integrats al Congrés. En no aconseguir el seu objectiu, adreçaren crítiques enceses contra les hipotètiques associacions «neutres» espanyoles i també contra la mateixa CIE: «Com a mostra de la perversitat del moviment escolar internacional de la CIE citaven qüestions com ara que els llocs on se celebraven aquestes trobades eren “ciutats d’un decidit matís lliure”, i que les delegacions eren “sempre representacions d’entitats influï-des per organismes d’ensenyament lliurepensadors”».

27

El 13 de setembre de 1923 s’esdevé el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera i la junta militar al regne d’Espanya. La xarxa d’associacions catòliques aconsegueixen el reconeixement com a associacions «professionals» i representants de l’estudiantat general. El 1924 el dictador provà de basar la formació d’una Juventud Patriótica (joventuts del seu projecte de partit únic, la Unión Patriótica) en les associacions oficials d’estudiants. Alguns dels representants estudiantils no acudiren i la resta, en veure les intencions del govern, abandonaren la reunió. A partir d’aquell moment comença una consciència d’alternativa i de lluita contra la dictadura reaccionària que erosionarà pregonament aquell règim.

L’any 1925 els dirigents del moviment estudiantil decidiren que havien de mantindre separades les associacions professionals de la lluita ideològica. Això no volia dir renunciar a l’activitat política, sinó la creació d’una societat que treballaria ja clarament en el terreny polític i enfront del clericalisme. Sorgia així la Unión Liberal de Estudiantes. Emilio González López es declarà autor de la idea, i en les seues memòries n’explicava l’estratègia: «(...) era menester crear amb tota urgència una organització que admetera en tots els seus termes la lluita contra el clericalisme i portara la qüestió al seu vertader terreny, ço és, allunyar de la contesa estudiantil les Associacions oficials, contra les que mamprenien els catòlics, i combatre’ls per mitjà de la Unión Liberal de Estudiantes que, com ells, tenia una finalitat política i, per tant, admetia la lluita en eixe camp. (...) La neutralitat de les Associacions oficials (...) feia que molts estudiants de creences catòliques, però no reaccionaris en política, formaren en les files de les Associacions oficials en comptes de fer-ho en les de la Confederación de Estudiantes Católicos».

28

 El curs 1925-26 sorgiren les Agrupaciones Profesionales de Estudiantes (APE), evolucions de les diferents associacions oficials de les diferents facultats. La unió d’aquestes societats el curs 1926-27 donà lloc al naixement de la Federación Universitaria, aviat Federación Universitaria de Estudiantes (FUE). A València, el febrer de 1930, a partir de la visita del militant estudiantil Sbert que tornava del seu desterro, es constituïren diferents juntes de les associacions professionals d’estudiants (APE). El 1931 quedà constituïda la Cámara Federal Escolar Valenciana. La FUE es definí com a federal i liberal, i el contingut social de la qual imposava a la universitat i als universitaris una missió més transcendent que la de formar professionals.

La primera junta de l’APE de Filosofia i Lletres, aprofita per a veure la participació de dones (en una Facultat en la que tradicionalment assistien en un percentatge més nombrós), com ara Amàlia Martínez Iborra i Carme Domingo, i també la implicació de molts dels membres d’Acció Cultural Valenciana (ACV), també actius dins la FUE. El president d’aquella APE era Francesc Bañón, també tresorer en ACV, amb Josep Llavador i Manuel Sanchis Guarner, tots dos d’ACV, foren els delegats de l’APE de Filosofia i Lletres de la Universitat de València al congrés de la FUE celebrat a Madrid el novembre de 1931. Altres dels que treballaren per constituir aquella APE foren San Valero i Flétxer, segons indica Gonçal Castelló en les seues memòries.

29

 I des de la perspectiva de la seua tendència comunista, diu sobre M. Sanchis Guarner: «Admirava en ell la seua constant utilització de la nostra llengua, cosa que a mi en el fons m’agradava. Sí que recorde que va vindre al primer Congrés de la FUE que es va fer a Madrid l’any 1931, i, malgrat militar en el valencianisme, sempre el vaig considerar un fuista ferm i segur, pertanyia al petit grup que reclamava un to universitari al valencianisme cultural i una major dedicació de la Universitat a la cultura autòctona». Si bé la FUE estava més a prop de tolerar que de compartir el valencianisme, també rebia les influències dels seus membres d’ACV, sobretot mitjançant l’acció d’aquesta APE, que a la tardor de 1930 assumia: «Companys. Opinant que la nostra cultura ens deu d’ésser ensenyada per la nostra Universitat en la nostra llengua, vos proposem als estudiants associats professionalment que es desvieu –altra volta– del camí oficial i adopteu el nostre idioma com a oficial per a tractar de les nostres coses».

30

Avant

 se’n feia ressò elogiosament: «L’Associació Professional d’Estudiants de Filosofia i Lletres ha aprovat en la Junta General celebrada hui la oficialitat del valencià i la tolerància de la llengua castellana. Felicitem als cívics escolars per este nou avanç de llibertat i justícia» («L’Universitat»,

Avant

, 7, 25-X-1930). L’actuació dels membres d’ACV dins de l’APE de Filosofia i Lletres era condescendent i gens maximalista, en comparació amb la que mostraven en les pàgines d’

Acció Valenciana

; però ferma i constant, perquè calia véncer les possibles reticències del públic: «per part de l’alumnat, perquè pocs d’ells atorgaven a la llengua una importància equiparable a la de la resta de les demandes estudiantils, i per part de la majoria del professorat, perquè per la seua procedència forana i la seua formació aliena a tot allò que fóra valencià no s’hi sentia gens identificat».

31

 A més, entre 1930 i 1931 se celebraren «sopars d’universitaris valencians», que servien de trobada entre llicenciats i estudiants valencianistes de la Facultat de Filosofia i Lletres.

Durant el govern de Berenguer, allò que se’n digué la

Dictablanda

, s’estengueren els enfrontaments entre catòlics i membres de la FUE, que ja resultaren molt intensos amb motiu de la reincorporació d’Unamuno a la seua càtedra, el maig del 1930. Els estudiants de la FUE no assistiren a la inauguració del curs 1930-31 de la Universitat de València, perquè no els permeteren llegir-hi un discurs que havien preparat.

32

 A més esvalotaren una miqueta i cantaren la Marsellesa. Al dia següent els estudiants celebraren una assemblea en el paranimf, llegiren el seu discurs i criticaren l’Estatut General de l’Ensenyament Universitari. Mostraren el seu rebuig al sistema educatiu i en redactaren un manifest que denunciava la corrupció de la universitat, cosa que provocà un expedient contra els autors que només fou sobresegut per la intervenció de Joan Peset Aleixandre. L’agitació continuà, amb esclats que combinaven el rebuig al govern, els problemes derivats de la coexistència de tres plans d’estudis, els xocs entre estudiants de diferents ideologies i el boicot a la tria de representants. Segons Perales, la «postura dels fueistes contra el règim anava més enllà de qualsevol disposició acadèmica, per a esdevenir un clar enfrontament de concepcions polítiques, en el que els estudiants participaven amb la força que els donava haver eixit victoriosos en les anteriors batalles. Per a culminar la pugna contra la dictadura, la FUE es veié involucrada, mitjançant alguns dels seus membres, en el moviment revolucionari del 15 de desembre».

Després de les sublevacions de Jaca i Cuatro Vientos, vingué l’ordre de tancar les universitats el gener de 1931 i la imposició d’un mes de vacances. La Unión Federal de Estudiantes Hispánicos (UFEH) i amb ella la FUE valenciana, rebutjaren aquestes vacances i continuaren extraoficialment amb les classes. Encara que el rector no els va cedir el paranimf per a realitzar els cursets substitutius, hi comptaren amb la col·laboració d’alguns professors. La convocatòria d’eleccions impedí la represa normal de les classes. A les acaballes de març hi hagué avalots a la Universitat, la «FUE demanà que s’acceptara la dimissió presentada pel rector Zumalacárregui, qui just abans de renunciar com a rector decidia junt al govern suspendre les classes fins a després de les eleccions. Però amb això no es va acabar l’avalot, perquè els estudiants continuaren demanant l’amnistia dels presos polítics».

33

 El mateix 13 d’abril, proclamat el triomf de la República, un grup d’estudiants amb la bandera de la FUE i càntics de la Marsellesa i visques a la República, accediren a l’edifici del carrer La Nau, penjaren la seua bandera del balcó del rectorat i llançaren al carrer el retrat d’Alfons XIII. Posteriorment portaren la bandera republicana a la Facultat de Medicina. Les tensions i les bregues havien subvertit el funcionament universitari: encomanats del clima general, en l’alumnat hi hagueren mostres de militarització, i es van crear seccions per a la lluita i una inclinació cap a l’ús de la violència preocupant. El Ministeri d’Instrucció Pública legislaria sobre una matèria tan aliena al seu ideal àmbit com dur armes en les universitats, amb amenaça de prohibició d’estudiar en qualsevol centre oficial.

34

Enmig d’aquest ambient el valencianisme no havia desaparegut de les aules universitàries durant la dictadura de Primo de Rivera. La principal manifestació continuava sent l’Acadèmia Valencianista del CEM, que havia recuperat força amb el relleu generacional i l’endegament de

Cultura Valenciana

. Com Claudio Miralles de Imperial (un dels fundadors de Juventud Monárquica Valenciana) també Joan Beneyto cultivà el seu valencianisme allí, «però donà un gir en unir-se al grup fundador d’Acció Cultural Valenciana».

35

 I és que cal destacar la fraternitat o si més no convivència que mantenien els valencianistes, més encara en un temps en què les discrepàncies polítiques i ideològiques s’hi traduïen en violència física, una dinàmica que no trobaria fre fins a esclatar la guerra, si més no. En aquesta línia paga la pena parar esment a la revista

Acció Valenciana

 (AV), òrgan d’expressió d’Acció Cultural Valenciana (ACV), creada el 8 de març de 1930 (primer número de la publicació el 15 d’abril de 1930, i el darrer el 15 d’abril de 1931). El nucli original d’ACV eren universitaris actius que connectaven amb les mobilitzacions estudiantils, causades per l’oposició a la dictadura i a les reformes de plans d’estudi de 1926 i 1928. En paraules de Josep Llavador, un dels protagonistes: «En aquells anys, nosaltres ho vivíem tot en primera persona. Estàvem molt conscienciats que calia canviar la societat en què estàvem vivint. El que més ens havia afectat directament havia sigut el pla Callejo, el programa pel qual havien sigut aprovades uns anys enrere unes reformes d’estudis que, entre altres coses, ens havien obligat a estudiar assignatures ja estudiades en anys precedents i a deixar-ne fora d’altres que ens eren prioritàries. Per això i per la República, eixíem al carrer i protestàvem un dia sí i un altre també».

36

 El grup pretenia una neutralitat política gairebé impossible en aquella època, però que funcionava de declaració d’intencions per a obrir-se a la col·laboració a favor d’un valencianisme integral i integrador. Continua Llavador: «Perquè s’entenga, es pot dir que tots érem de liberals en avant. Dic liberals, en el sentit que hui diem d’

esquerres

. Els uns més o els altres menys, es pot dir que a tots ens unia un mateix esperit progressista i combatiu. Una altra cosa ben diferent és el camí que cada un va fer després». Tot i aquesta caracterització progressista, això no era impediment perquè la visió del grup estiguera per damunt d’aquesta consideració ideològica dominant, segons ho demostra la bona relació que aleshores mantenia ACV amb el grup de valencianistes més o menys de dreta que s’arreceraven al voltant del Centre Escolar i Mercantil (CEM). Una relació que (...) no solament era fluida, sinó també productiva, com a conseqüència d’una col·laboració mútua. La seua proximitat al carrer de la Nau, la bona biblioteca de què disposava i l’organització de conferències i actes culturals són, segons Llavador, factors «que feien atractiu als nostres ulls aquell centre dels jesuïtes, on col·laboraven molts dels historiadors i erudits que per a nosaltres eren tota una referència».

37

Encara que la gran majoria dels fundadors pertanyien també a la FUE, i molts d’ells acabaren militant a l’Agrupació Valencianista Republicana,

Acció Valenciana

 (AV) traslladà un «missatge d’optimisme i afany de rebel·lia que aconseguí congregar al voltant d’un mateix projecte dretes i esquerres, escèptics i creients, vells i joves. Un experiment que fou possible malgrat la dispersió ideològica d’un valencianisme que ja havia començat a escindir-se durant el temps de la

dictablanda

». D’alguna manera AV també provà un treball de contenció, un exercici de concòrdia que motivava a «treballar València endins per a conscienciar el poble, assentar les bases d’un futur nacional digne i combatre els interessos de partit. Un somni que va ser realitat, en la mesura que la lluita contra la dictadura va permetre aplegar al voltant d’un mateix projecte persones de sensibilitats polítiques tan diverses com Joan Beneyto Pérez, que uns anys més tard es declararia obertament feixista, o Emili Gómez Nadal, que descobriria posteriorment en el marxisme la solució a les seues aspiracions ideològiques».

38

 O també Vicent Genovés, adherit a posicions de dreta, i Antoni Igual Úbeda, que es decantà cap a posicions d’esquerra i nacionalistes com Nova Germania (deixem de banda evolucions personals posteriors). I això era possible a partir de les tres grans aspiracions que animaven el projecte d’AV, els eixos d’actuació de les seues iniciatives: valencianitzar el poble (dignificació de la llengua, divulgació de la història, excursionisme), modernitzar i valencianitzar la universitat, culturitzar la ciutadania (importància de la lectura, contemplació de l’art, impacte del cinema, encant de la música).

Aquesta segona aspiració els membres d’AV l’expressen amb un compromís ferm amb la modernització, «que per a ells és sinònim de valencianització de la institució de la qual formen part i per a la qual demanen un canvi radical. El caràcter d’una universitat estantissa i classista, l’escassa dotació de les biblioteques, l’absència de llibres en valencià i la manca de recursos, conformen, juntament amb l’escassa, per no dir nul·la, presència de l’ús i estudi del valencià a les seues aules, el conjunt de temes que AV aborda d’una manera aprofundida i reiterada al llarg de les seues pàgines».

39

 Segons aquesta publicació la «manca de compromís identitari impedia assolir el grau de modernitat de l’Europa de les Nacions». Passava llavors i encara manté la validesa; la modernitat doncs passava per «la necessitat de garantir la formació valencianista adequada d’uns joves universitaris capaços de lluitar contra l’acció d’un centralisme aculturador de l’Estat. Aquest centralisme, traslladat als plans educatius, és qualificat pel periòdic com a absurd i propi d’un genocidi cultural en tota regla». Sobre la incorporació del valencià a l’ensenyament, feren una enquesta entre un grup de catedràtics, amb resultats ben pobres. «Tot i esdevenir en general favorable a una incorporació progressiva de la llengua i dels anomenats “estudis valencians”», aquests acadèmics es manifestaven contraris a l’ús del valencià en els nivells educatius superiors a l’ensenyament primari, amb l’excepció honorable de Lluís Pericot (que responia: «Em sembla evident que per a poguer-se nomenar

valenciana

 una cultura, ha d’ésser conreada en la llengua dels valencians», AV, 14, 1-XI-1930).

40

És cosa evident i ben natural (fora dels plantejaments capciosos promoguts pels dominadors o opressors), però per a esmunyir reduccionismes insistents, recordarem que la nostra llengua no era l’única reivindicació d’aquest grup eminentment juvenil. Simplement és un tema bàsic, previ, necessari per a l’expressió, i per tant poc neutre quan et pretenen tornar mut. Com explica Vallés: «Imbuïts d’una concepció higienista i dels ideals de la

Institución Libre de Enseñanza

, AV va tractar de denunciar obertament les mancances més notòries d’una universitat que, com a institució, romania impassible davant de les condicions deficients en què es portava endavant l’educació. La manca de calefacció, l’escàs condicionament de les aules i els pocs recursos per a poder investigar com calia, eren algunes de les qüestions que plantejaren en aquest sentit. Amb una altra pretensió, AV també reclamava un altre canvi no tan material, però igualment tangible, que havia de consistir a fomentar el compromís de la universitat envers la societat que l’acollia. Un compromís que, de moment, semblava més aviat inexistent i amb poques perspectives de manifestar-se. Era aquesta l’altra gran demanda amb la qual els membres del periòdic pretenien transformar la universitat, que consideraven que s’havia convertit només en una “fàbrica” d’expedir títols».

41

 Per a la inauguració del curs 1930-1931 proposaven «un canvi total de la institució universitària, per considerar-la classista, estantissa i incapaç de resoldre els problemes d’una excessiva burocratització». I la transformació havia de passar per potenciar dues actuacions bàsiques de la universitat: «la seua funció social i el paper de centre difusor de cultura més enllà de l’àmbit acadèmic». Per cert, que una volta descartada (per desinterés, incompetència o incomparecència) la implicació del claustre de professors, conceben aquesta transformació com «una revolució de baix cap amunt, i no a l’inrevés».

Acció Valenciana

 es proposava endreçar la marxa de la Universitat i fer-la valenciana, jove i europea. Així, convertien la cultura en un eufemisme per a poder parlar de política, encara que no els estalviava els problemes amb la censura. Els membres d’ACV procedien en general de la burgesia mitjana i petita que des dels darrers anys vint s’incorporava a la universitat al ritme del creixement de les classes mitjanes, en una ciutat que «transformava a poc a poc la seua fesomia urbana i social. Pel que fa a la seua procedència geogràfica, es pot dir que pràcticament la majoria havien nascut a València, una ciutat que aleshores ja havia superat la xifra de 320.195 habitants, dels quals el 54% aproximadament tenia menys de trenta anys».

42

Pel que feia a la política d’àmbit estatal, el principal objectiu d’AV era denunciar, d’una banda, el caràcter caduc d’una dictadura que amb les seues mesures coercitives havia prohibit i entrebancat l’ús de la llengua, i de l’altra, la falta de finançament estatal que patia el País Valencià. Pel vessant internacional, les seues inquietuds s’orientaven cap als temes reivindicatius vinculats amb el nacionalisme, «com ara el debat sobre la petició del reconeixement del català davant de la Societat de nacions o la informació que es dóna sobre el Congrés Europeu de Minories Nacionals».

43

 Respecte a la política d’àmbit local, denunciaven de manera general, la demagògia de la major part dels partits polítics respecte al redreçament del valencianisme, i en particular, el compromís insuficient de l’Ajuntament i la Diputació en la defensa dels interessos dels valencians. I com recordava dècades després Sanchis Guarner, un dels deu universitaris que constituïren ACV, assumiren el lideratge d’un redreçament valencià modern i europeu: «Un decidit afany de superació presideix l’activitat valencianista d’aleshores. (...) No és, doncs, estrany que, en aquell ambient delerós de rigor, sorgís l’any 1930 el nucli jovenívol d’Acció Cultural Valenciana (...) que preteníem de continuar la brillant tradició dels erudits valencians, però emmarcada dins la Universitat i expressada sistemàticament en llengua autòctona».

44

Acció Valenciana

 llegava un testimoni de constància i atreviment d’uns joves que pretenien esdevenir punta de llança de la seua societat. «Vocació d’un nacionalisme agosarat que, si bé no va arribar ni de bon tros al cim de les seues pretensions, sí que va contribuir, en la mesura de les possibilitats, a debatre i posar damunt de la taula temes que, en els anys següents, esdevindrien determinants en la consecució d’alguns guanys, com ara les Normes del 32 o les diverses campanyes que conduïren a l’aprovació de l’Avantprojecte d’Estatut de juliol de 1931».

45

Finalment «la immediatesa d’un present polititzat acabarà imposant-se» al «projecte plural i apolític que havien engegat feia un any». Fins al punt que unes setmanes després de les eleccions municipals que provocaren la irrupció de la 2a República Espanyola alguns exaltats cremaren convents a la ciutat de València i fins i tot assaltaren un edifici tan emblemàtic per al valencianisme de dreta com el Centre Escolar i Mercantil (CEM), la plataforma cultural del jesuïtes que des del 1926 publicava la revista bimestral

Cultura Valenciana

. Uns mesos després, Francesc Carreres encara reclamava, en nom d’ACV («La data del 9 d’octubre»,

El Poble Valencià

, 14, 10-XI-1931), el manteniment de la tasca necessària de deixondir el poble: «“Que els valencianistes es repartixquen per els pobles de la nostra terra, que facen propaganda, que ensenyen als valencians que no hi ha ningú –encara que siga amb qualsevol pretexte– que ens puga negar la nostra llibertat”. Es tancava així el cercle de l’aventura d’ACV i el seu periòdic, AV. La fi d’una aventura que (...) va deixar els seus protagonistes amb un sabor agredolç: ara dolç, perquè se sentien satisfets del treball que havien fet a contracorrent al llarg de tot un any, ara agre, perquè constataven que tot havia canviat per a no canviar res».

46

La FUE havia destacat en la caiguda de la dictadura i de la monarquia. «Per això en arribar el nou sistema polític serien recompensats, mentre que els seus companys catòlics veien empitjorar notablement les condicions avantatjoses que havien gaudit els anys anteriors».

47

 Encara que la inestabilitat dels governs republicans i els seus canvis repercutirien en els equilibris estudiantils. El protagonisme de l’enfrontament, que durant la segona república assoleix fites màximes, seria per a la FREC i la FUE. L’Asociación Universitaria Socialista i l’Agrupación Escolar Tradicionalista no aconseguien massa ressò entre l’estudiantat, i els valencianistes miraven de mantindre la distància amb aquella lluita, massa febles per a entrar-hi. Reprenem la narració dels fets universitaris en la proclamació de la república. Els estudiants republicans prengueren possessió dels locals universitaris el mateix dia que la monarquia s’afonava i feren assemblea general en l’edifici de La Nau, que proclamà una junta constituïda per la directiva de la FUE i els presidents de les diverses APE. «Les seues primeres decisions foren rebutjar les autoritats acadèmiques com a braços de la dictadura i assumir el govern universitari, reprendre tan prompte com fóra possible les classes i demanar