Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Al capdavall i sense pretendre ara descobrir el Mediterrani, les vies de solució i l’actitud escaient per a acarar els problemes no poden esmunyir la reclamació (i també la promoció, caldria dir) de més democràcia, més participació, més obertura i una relació honesta cap a l’objecte que justifica les institucions democràtiques, el poble valencià, i més interacció amb els ciutadans i les ciutadanes del País Valencià. És a dir, les qüestions vives que sostenen una llarga tradició civil, que inclou la de les reivindicacions estudiantils universitàries anteriors a l’aparició del Bloc d’Estudiants Agermanats, que hem mirat de repassar fins ací.

2. UN SINDICAT ESTUDIANTIL PER A LA UNIVERSITAT PÚBLICA, DEMOCRÀTICA I VALENCIANA

Com diu un dels rituals universitaris, amb el repàs previ manifestem «el respecte als nostres mestres i predecessors...», i els recordem com a elements útils en la reflexió, el debat i les actuacions del present. Ara toca canviar la perspectiva. Per a opinar sobre l’evolució de l’organització estudiantil universitària Bloc d’Estudiants Agermanats prendrem en consideració actuacions i documentació produïdes per aquest mateix sindicat. Però també considerem necessàries referències sobre la mateixa concepció del poder i la participació cívica en la seua gestió, i també alguna anotació del context valencià. L’accés triat, tan qüestionable com vulgueu, aprofitarà algunes característiques importants en la trajectòria del BEA, i anècdotes que puguen resultar-ne il·lustratives de la seua pervivència. Abans d’aquest acostament fragmentari i provisional haurem de matisar algunes bases de la perspectiva que emprem. En tot cas com a precaució general, ací i arreu, el relat hauria d’aprofitar per tal d’animar noves experiències de participació, si és possible millors, més àmplies i més efectives. El que vull dir ja ho canten els Marea i ho deixen ben explicat: «no me hagas ni puto caso / si paso a tu vera / vendiendo fracaso como si fuera hierbabuena».¹⁶¹

Per això arrepleguem el fil, una miqueta esfilagarsat, de l’acabament de la primera part amb un esment a l’article «Hauria pogut ser pitjor».¹⁶² El 29 d’octubre de 1981 Fuster el publicava a la revista Jano (Medicina y humanidades), com a comentari als canvis produïts entre 1971 i 1981, abans d’altres limitacions de l’època com ara la resolució decebedora del procés autonòmic, però el suc principal en resulta igualment fresc:

Encara hauria pogut ser pitjor. Mirant cap enrere –amb ira o sense–, quan un s’atura a recapitular el que ha succeït en un passat immediat, la conclusió és aquesta. I de motius per suposar-ho, sempre n’hi ha. No es tracta, ni molt menys, d’una reacció optimista, sinó senzillament del fet que els ingredients objectius perquè tot fos més horrible, més calamitós, hi eren, i no van arribar a les últimes conseqüències. (...) Avui mateix, per exemple, el panorama és descoratjador. La política, l’economia, i el que deriva de l’una i de l’altra, que és tot, constitueixen un espectacle –i, ai!, una realitat– aflictius. Posem que això siga obra i maniobra dels homes. Després, subsisteix l’eventualitat d’un terratrèmol, d’una sequera, d’una plaga, de qualsevol altra broma incontrolable de la Mare Naturalesa. I no és que abans estiguéssem millor. En algunes coses sí i en unes altres no. És igual. El meu enfocament va per un altre costat. Em limite a afirmar que no estem pitjor del que podríem estar: faig la comparació d’un avui tangible amb un avui possible, i no amb el passat ni amb el futur. Els qui tinguen bona memòria –i valga l’anècdota– podrien fer un recompte dels episodis decisius, en política, que hem patit o gaudit els veïns d’aquest país: des de la mort de Carrero Blanco fins al denominat «23-F» per abreujar. Contingències? Contingències, en efecte. Si s’haguessen resolt de manera diferent les dues referències que acabe d’esmentar, qualsevol de les dues, on seríem? (...) El fons de l’angoixa col·lectiva acostuma a revelar sistemàticament un joc d’interessos. I ja en el paleolític. I en això estem. Les «classes» sempre hi són, tot i que no sempre «lluiten».

Podem compartir-ne l’escepticisme, si voleu descarnat i fins i tot corrosiu, entre més coses perquè també és una bona vacuna per a les excuses i els amagatalls d’aquells que s’estimen més deixar-se fer i no assumir les responsabilitats cíviques personals. «Una dècada? Bé: l’hem acomplerta, els qui l’hem acomplerta. Ben mirat, això és el que compta, per damunt de la resta. “Viure” no és més que “sobreviure”, i ens hi resignem».

Però també vivim persuadits que la queixa s’adiu millor als contemplatius i als romancers, i sembra poc profit. L’anàlisi de la realitat del nostre entorn ha de ser crua i honesta, però alhora ha de ser útil i encoratjadora per a introduir-hi la nostra contribució com a agents actius. Perquè altrament no caldria fer-la ni enfrontar-la, si no servim a la praxi qualsevol teoria ens condemna als passatemps de saleta d’estar... I el món és un repte que ens espera portes enfora.

El Bloc d’Estudiants Agermanats és una iniciativa participativa, compartida i continuada per centenars de persones des de l’any 1984, que prova d’estimular l’acció estudiantil, organitzar-la i canalitzar-la, un instrument útil per a fer sentir la influència de l’estudiantat en la institució universitària. Fer la universitat més sensible als seus usuaris, fer-la més arrelada al seu país i a la nostra cultura popular, una via de conreu de les capacitats de totes les persones de la nostra societat, de promoció de la prosperitat i les potencialitats intel·lectuals i cíviques del poble valencià... El que de costum resumim amb el lema «per una universitat pública, democràtica i valenciana». Són qüestions bàsiques, que es poden explicar i argumentar llargament, però creiem que la justificació fonamental del sentit d’aquesta institució, de la universitat, només s’acompleix si eixampla els seus beneficis a tota la societat de manera directa, oberta i lliure. Farem ús d’unes línies del narrador Erri De Luca per a glossar la defensa nuclear de l’accés públic a l’educació: «Quan tornava cap a casa encara pensava en les classes. L’escola pública tenia una generositat civil, la gratuïtat que permetia que un com jo estudiés. Havia crescut allà dins i no m’adonava de l’esforç d’una societat per posar en pràctica el deure. La instrucció ens donava importància als pobres. Els rics s’haurien instruït de totes maneres. L’escola donava pes als que no en tenien, feia igualtat. No abolia la misèria, però entre les seves parets feia possible els iguals. La desigualtat començava a fora».¹⁶³ La pràctica real de la igualtat d’oportunitats, que la xarxa de serveis públics permeten, aporta els primers indicis de la cohesió social.

En la trajectòria del BEA podem convenir algunes fites globals que ajudarien a definir els canvis de context universitari i social. En un primer moment el BEA esdevé l’organització que aglutina tot el progressisme democràtic estudiantil, que de seguida trobarà l’ocasió d’incidir en l’entorn amb la redacció dels estatuts de la Universitat de València i el plantejament de les reclamacions d’una generació jove que no es conformava amb les trampes de la transició espanyola a la democràcia i les renúncies del procés estatutari valencià. Posteriorment destaca la crisi interna d’un assemblearisme que, probablement per manca d’objectius una volta aprovats aquells estatuts, acabà per resultar irresponsable, caníbal amb la pròpia organització estudiantil i perniciós per a les tasques de construcció col·lectiva. El BEA va superar aquell desori uns pocs anys després amb un congrés-assemblea de reunificació. A partir de llavors recuperarien el vicerectorat d’estudiants i començarien una molt productiva tasca de creació de serveis estudiantils. Un dels fruits de la qual fou l’eixamplament molt destacat de la presència d’associacions i col·lectius estudiantils a la Universitat de València. I des d’aquell nou escenari que el BEA havia contribuït a promoure i on s’integra, el que s’imposava era una nova perspectiva que havia de nàixer de la gestió de la pluralitat. Fins al dia de hui, el sindicat estudiantil aprofita les seues renovacions com a grup ideològic i de serveis ben implicat en l’evolució universitària. Des d’una acció propositiva, constant, conscient de la realitat de l’estudiantat i de l’entorn social valencià i europeu.

2.A. LA PRÈVIA

Entre els precedents ambientals a l’aparició del BEA tenim un parell d’experiments d’organització estudiantil, sorgits en uns anys convulsos de canvis, lenta evolució institucional i confrontació per les tendències legals que prenia la reforma. Conflictes legals, socials, identitaris i polítics... Però amb la novetat que l’opinió dissident, discrepant, ja no era considerada il·legal. Això no vol dir que se li pare atenció ni se la promoga, com tots hem pogut experimentar i llavors més, però de qualsevol manera obria les possibilitats de debat i confrontació dels discursos i plantejaments alternatius.

Per la seua perspectiva universitària global, la qualitat de continguts i el to constructiu, modern i positiu, comencem per destacar Harca. Revista de comunicació universitària (amb una vida breu: núm. 1, maig de 1979, 50 pp.; i núm. 2, febrer de 1980, 36 pp.). Presentava una maquetació mecanoscrita artesanal, però amb els tocs culturals i de modernitat més visibles en l’estètica de la portada, el còmic i les il·lustracions. Al capdavall una publicació ambiciosa distribuïda en les seccions «Universitat», «Dossier» (en el núm. 1: «Universitat i qüestió nacional» i en el núm. 2: «La normalització lingüística»), «Collaboracions», i «Comunicació» o «Passatemps». Mostrava interessos universitaris i socials relacionats amb l’aleshores nou Sindicat Democràtic d’Estudiants del País Valencià tot i que no pretenia ser l’òrgan oficial d’expressió de l’organització. Per això el to és moderat i constructiu, més aviat socialdemòcrata, sense concessions a la retòrica revolucionària. El SDPV aplegava una amalgama d’estudiantat progressista (PCE, PT, Bandera Roja, valencianistes independents, que donaven el to moderat a la revista, i d’altres) i volia recordar l’èxit unitari de l’SDE dels seixantes, igual com Harca porta a la memòria el paper d’Acció Valenciana i la seua relació amb la FUE en els 30. Concretament impulsaven la publicació el grup d’estudiants nacionalistes integrats al SDPV que es denominaven Front Universitari del País Valencià,¹⁶⁴ «entitat cultural, democràtica i independent dels partits polítics i els sindicats, d’àmbit universitari (...) que té com a finalitats informar i conscienciar els universitaris respecte a la seua identitat com a valencians i aprofundir en la realitat del nostre poble, treballar per la consecució d’una Universitat lliure i valenciana en un País Valencià lliure, i alhora realitzar activitats culturals de tota classe dins d’aquesta perspectiva». Harca va incloure temes dedicats a magisteri, arquitectura, dret, medicina, lingüística, el col·legi universitari de Castelló i fins i tot la tuna, altres articles dedicats a Einstein, Nietzsche i el maig del 68, les Drassanes de València, Marcuse, la història de la Universitat valenciana (amb preferència per l’erasmisme de primeries del segle XVI i el valencianisme del s. XX),¹⁶⁵ l’erotisme, l’interiorisme i els objectors de consciència (a l’exèrcit), i també entrevistes a Alfons Cucó, Rafael Ll. Ninyoles, Pere Calders. Aquesta revista proposava un discurs actiu, participatiu i reivindicatiu estudiantil però no s’hi limitava, i també opinava sobre la missió global universitària amb un posicionament valencianista, democràtic i cívic obert a la societat.

Parem esment ara a la seua visió universitària i sobre l’acció sindical estudiantil, que segueix la reclamació d’una fonda transformació cap a una universitat popular, integrada i capdavantera del seu entorn social, i lògicament en la llengua pròpia del seu país. Per a la primera emprarem l’article «La Universitat i el futur del País Valencià», de LluísB. Polanco Roig, que afirma:

Ningú no pot negar que ha estat la Universitat de València on ha germinat i s’ha desenvolupat amb més força la resistència valencianista durant els últims vint anys. I és des d’ací que s’ha irradiat un moviment de recuperació nacional que cada dia pren més força, a pesar de tants entrebancs, i porta camí de transformar radicalment la idea i la realitat cultural (i per tant, social) del nostre país. (...) La Universitat, com a institució, majoritàriament, en la seua estructura, en les seues dependències, en la llengua que empra, en els plans d’estudi, traeix, oblida, la societat que la manté. Fins ara altra cosa era certament impossible, com també ha estat impossible que la Universitat estigués al servici de tot el poble i no d’unes classes privilegiades. (...) Però d’ara endavant la Universitat, nosaltres, tindrem els mecanismes (una autonomia universitària, una participació més important en els òrgans de govern, unes competències educatives i universitàries generals en mans del govern valencià) per canviar l’orientació de l’activitat universitària. És l’hora que les postures minoritàries que han fet un important paper de resistència, d’indicadors del camí a seguir, es convertixquen en la pauta de la nova Universitat. El País Valencià es troba en un procés de recuperació cultural, en un immens esforç d’autoconeixement i alhora de normalització de la seua vida cultural, social, política sobre bases pròpies. Cal ser ben conscients d’això. I la Universitat no sols no pot ser-ne una excepció sinó que n’ha de ser part fonamental i especialment activa. (...) L’acomodació de la Universitat a les exigències culturals i socials del país es podria concretar en una primera aproximació a tres punts fonamentals: -L’ús de la llengua en l’ensenyament. L’ensenyament a la Universitat, com en tot el procés educatiu, ha de fer-se en la llengua pròpia de la col·lectivitat, en valencià. (...) –L’atenció especial en els plans d’estudi i els programes de les assignatures als temes referents al País Valencià. –L’atenció especial a la investigació i la recerca a les qüestions d’interés per al País Valencià. Que la investigació siga, si no rendable, sí almenys profitosa per a la comunitat que la subvenciona. En la mesura que aquestes tres exigències fonamentals vagen penetrant en l’ensenyament universitari, la Universitat deixarà de ser un element colonitzador i alié al nostre país i complirà els seus fins culturals i educatius i de servici a la societat. En la profunda crisi de la Universitat actual aquesta tasca de servici a la cultura del País Valencià, lligada a la funció de dinamitzador social i ideològic que ha tingut l’ambient universitari dels últims anys, potser una de les més convincents raons de la seua existència, almenys en el nostre país. Si la nostra Universitat compleix el seu compromís amb el País Valencià haurà tingut una missió històrica.¹⁶⁶

Respecte a l’enfocament de la implicació en el moviment estudiantil començarem per l’explicació redactada per Adolf Beltran Català (de la Secretaria General del SDEPV), que avisa que si bé la idea del Sindicat d’Estudiants no era nova sí ho eren «els plantejaments de la nostra organització ara i ací»: «El Sindicat Democràtic d’Estudiants del País Valencià té una missió general amb dos vessants: articular una energia transformadora de la Universitat com a institució i promoure el debat i la presa de consciència de l’estudiantat enfront dels problemes i plantejaments universitaris. Articular una energia transformadora –o revolucionària, si preferiu– vol dir dotar d’una filosofia l’estructura de representants dels estudiants –en la mida que el Sindicat aconseguesca d’ésser-hi present mitjançant el vot de l’alumnat– que li marque un camí i uns objectius globals, a més dels de resoldre els problemes acadèmics immediats i quotidians. (...) Promoure el debat i la presa de consciència vol dir que tot aquell estudiant que no treballe ni plantege alternatives ho faça perquè és d’acord amb la institució universitària entesa com una fàbrica de professionals i no com un servei públic, perquè està d’acord amb la selectivitat per principi i no la considera fruit inevitable d’una societat capitalista, perquè està d’acord amb una Universitat estranya i opressora de la personalitat nacional del País Valencià. (...) El SDEPV és vostre, de tots els estudiants demòcrates i “vius” quant a la vostra il·lusió per fer un món millor».¹⁶⁷

Aquest sindicat existí entre les acaballes de l’any 78 i quedà dispersat cap a començaments del 81, tenia un funcionament molt assembleari i poca estructura organitzativa més enllà de les campanyes i projectes puntuals. La consciència del moment de canvi i la necessitat de transformació de les estructures hi eren ben presents: «En resum, som en una època de transició de la vella universitat franquista i autoritària a... on? ¿A una universitat de tipus europeu, una universitat del capitalisme occidental? ¿A la universitat privada? ¿O a una universitat humanista, popular i nacional que somniem per al País Valencià? Tot depén de les forces que cadascú puga desenvolupar. I és urgent, doncs, posar-se a treballar».¹⁶⁸ Els seus activistes es distribuïen per totes les facultats, amb major o menor presència, i amb un grup nombrós i actiu a la Universitat Politècnica. D’una banda el SDEPV no assumia les limitacions de les estructures internes de cada institució, i tenia com a objectiu la celebració d’un Congrés Nacional Universitari del País Valencià. D’una altra, trobem més indicis que a la UPV hi havia moviment democràtic i progressista. L’any 1978 guanyà les eleccions a rector el candidat opositor Saturnino de la Plaza,¹⁶⁹ demòcrata i moderadament progressista, que en una votació ajustada s’hi va imposar a Manglano. Les vies de la transformació pretesa pel SDPV coincidien amb les reclamacions democràtiques i populars per a la modernització, i amb assolir presència estudiantil representativa mitjançant eleccions: «La nostra representació té importància sobretot en la mesura que siga activa, renovadora i vaja equiparant-se a la dels altres estaments. (...) i també, i fonamentalment pel que ens pertoca, la nostra participació en l’evolució de la Universitat, en l’orientació que haurà de prendre, en definitiva, en els òrgans de govern que hauran de regir-la».¹⁷⁰

Tingueren un paper molt actiu en uns anys convulsos de la transició democràtica, marcats per les vagues, tancaments i manifestacions (que la policia solia esperar als Vivers, per a dispersar-les abans de creuar el pont del Real), contra el Decret de Bilingüisme (el projecte d’ordre ministerial que havia de regir-ne l’aplicació, és a dir que pretenia limitar i complicar la introducció del valencià en l’escola, ve del novembre del 1979 i el procés arriba al decret aprovat pel Consell Preautonòmic controlat per la UCD el juliol del 82; i no acaben els seus efectes de confusió fins a la LUEV al 83) i el projecte de Llei d’Autonomia Universitària. Conforme a l’explicació dels estudiants, en paraules de l’editorial del núm. 2 d’Harca:¹⁷¹

Des del mes de novembre proppassat els estudiants de la Universitat valenciana ens trobem en lluita contra el Decret de Bilingüisme per al País Valencià o, més concretament, contra el projecte d’Ordre Ministerial que havia de regir la seua aplicació i també contra la Llei Orgànica d’Autonomia Universitària (Ll.A.U.). (...) El que no s’ha fet fins ara a nivell públic –i ho creiem imprescindible– és valorar aquesta mobilització universitària dels darrers mesos. I aquesta valoració no pot ser, a parer nostre, més positiva. Per fi, després d’uns anys de congelació de les lluites, la Universitat ha reaccionat i ha recuperat la seua conflictivitat, absolutament normal en una entitat que deu ser en tot moment un reflex de les contradiccions que l’envolten en una societat com la del País Valencià i l’Estat espanyol. Hom ha reaccionat contra unes lleis que són obertament antivalencianes i antipopulars: contra un Decret de Bilingüisme que pot fer desaparéixer en un termini de temps ben curt la llengua per excel·lència del nostre País, i contra una Ll.A.U. que fomenta les universitats privades i afavoreix els interessos ideològics i econòmics de la classe dominant. (...) En definitiva, ens trobem en un moment de recuperació del paper crític i mobilitzador de la Universitat. I alhora, de connexió –el tan desitjat arrelament– d’aquesta amb el medi en què es desenvolupa: el País Valencià. Hi ha pendent encara –i ho recordem ací perquè en donem un ampli dossier en aquest número– el problema de la normalització de la llengua a la Universitat. Per tot això, cal no desaprofitar aquest moment.

Ben al començament d’aquell conflicte hi hagué una multitudinària manifestació a València contra la política lingüística i educativa de la UCD, convocada per l’estudiantat i el comité de vaga, el 12 de desembre de 1979. Hi confluïren també la lluita més estrictament universitària contra la LAU, i la lluita dels ensenyaments mitjans contra l’Estatut de Centres i FP. Però ara expliquem una miqueta aquells projectes normatius, que concentraven les respostes de l’estudiantat universitari.

El conegut com a Decret de Bilingüisme, fou finalment publicat el 19 de juliol de 1982 al diari oficial DOGV, i oficialment com a decret «pel qual s’establix quins professors estaran facultats per a l’ensenyança de l’Idioma Valencià». Tot i que provenia de la intenció del ministeri estatal d’entrebancar la inclusió del valencià en l’escola, en la redacció final fou promogut per Amparo Cabanes, consellera d’Educació del Consell Preautonòmic del País Valencià presidit per Enrique Monsonís. Obria el desastre de donar la responsabilitat de l’ensenyança de la llengua pròpia a qualsevol persona, sense criteris de rigor pedagògic ni lingüístic. Amb aquella aprovació s’exasperava el conflicte identitari i lingüístic, i s’espentava la implantació de l’ensenyament del valencià a l’escola cap a la impossibilitat pràctica i el desori: «es pretenia desballestar el “pla experimental d’ensenyament del valencià” de l’exconseller d’Educació Josep Lluís Barceló amb un “decret de bilingüisme” que autoritzava a ensenyar a professors no qualificats per les universitats».¹⁷² Això va provocar diverses vagues generals en la Universitat de València i en la Universitat Politècnica durant aquella temporada. Més específicament s’hi establia per al curs 1982/1983, «amb la finalitat de donar compliment al Reial Decret 2.003/1979, i desenvolupant l’Ordre de 7 de juliol de 1980 que regularen la incorporació de l’Idioma Valencià al sistema de ensenyança de la Comunitat Valenciana», que quedaven autoritzats a impartir llengua en els centres d’educació preescolar, ensenyament general bàsic (EGB), formació professional de 1r grau i batxillerat:

a professors que, a més de reunir els requisits legals per a impartir l’ensenyança de la llengua valenciana i la literatura, estigueren en possessió d’algun dels següents títols o diplomes: a) Llicenciat en Filosofia i Lletres, Secció Hispàniques, de la Universitat de València o Alacant. Llicenciat en Filologia, Secció Hispàniques, de la Universitat de València o Alacant. Llicenciat en Filologia, Secció Romàniques per la Universitat de València o Alacant. Altres equivalents d’altres Universitats. b) Els posseïdors de diplomes de l’Institut de Ciències de l’Educació, de la Universitat de València, Lo Rat Penat i el Grup d’Acció Valencianista, conforme a la proposta de la Comissió Mixta de Bilingüisme. c) Els Professors d’Educació General Bàsica que acrediten suficientement, a juí de la Comissió Mixta, el seu coneixement de l’Idioma Valencià.¹⁷³

Aquesta burrera contumaç ha esdevingut bandera de la gestió de la dreta valenciana, i de passada desori administratiu i estafa a la ciutadania d’ençà més de trenta anys. Només una mostra recent: «La despesa de diners públics per l’obstinació del Consell a no reconéixer la llicenciatura de Filologia Catalana en les oposicions pot superar ja els 100.000 euros en els darrers anys. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha amonestat por trenta-tresena vegada la Conselleria d’Educació i l’obliga a pagar les costes del procés per no eximir de l’examen de valencià en les oposicions als llicenciats en Filologia Catalana».¹⁷⁴

L’altre motiu principal de confrontació i despropòsit d’aquell moment fou el projecte de reforma universitària del govern de la UCD (primer encapçalat per Suárez, en acabant per Calvo Sotelo). La LAU fou un projecte de llei, viu en el debat públic fins al seu fracàs definitiu i retirada al 1982, entre altres coses per les resistències internes d’aquest partit governant. Però va contribuir a articular xarxes de resistència i d’iniciatives cíviques alternatives, organitzades com a resposta a la LAU. Fins i tot en la defensa que en feia Gregorio Peláez en el diari El País l’abril de 1980,¹⁷⁵ reconeixia la situació inoperant de la universitat: «Qualsevol plantejament que pretenga fer-se davant la llei d’Autonomía Universitaria ha de partir, inicialment, de l’evidència més clara que, a qualsevol observador conscient, li sorgeix d’immediat en l’anàlisi del problema: la universitat espanyola necessita un canvi, i necessita un canvi que no sols haurà de referir-se a les seues pròpies estructures tècniques, sinó també a la relació, tan deteriorada ara, entre universitat i societat». Calien canvis, ausades que sí!, però al capdavall no devien anar per aquelles vies...

Paga la pena esmentar també la LOAPA (Ley Orgànica de Armonización del Proceso Autonómico, 1982) pactada per la UCD, encara al govern però en plena descomposició, i el PSOE, «con el objeto de impedir que fueran desbordados los límites de los poderes entregados a las autonomías». Era molt restrictiva per al desenvolupament autonòmic, amb una concepció administrativa de l’estat guiada per la superioritat del govern central, el control estricte i de vegades el sabotatge cap als poders emergits de la descentralització. De bon començament i reforçats pels efectes de l’intent de colp d’estat militar del 23 de febrer de 1981 (que per tant no podem afirmar que fracassara del tot), es configura un estat centralista assuavit, més que no una administració propera a la ciutadania i amb una distribució racional, oberta a la diversitat –cultural, nacional– i a la participació ciutadana. La LOAPA fou esmenada per abusiva pel Tribunal Constitucional, causa per la qual va ser abolida i amb els articles que no havien estat impugnats es va aprovar la LPA (Ley del Proceso Autonómico).

Des de les acaballes del curs 81-82 i durant el següent hi hagué un altre intent d’organització estudiantil, que fou la constitució de la Federació Unitària d’Estudiants (FUE): «Federació en allò organitzatiu, unitària en el propòsit», recorda un dels seus membres, Rafa Company, alhora que indica que la primera intenció dels seus membres «era acudir al Claustre com a assemblees de representants d’estudiants, quasi des d’un punt de vista gremial». Les sigles recordaven el referent estudiantil progressista sota la dictadura de Primo de Rivera i durant la 2a República espanyola (Federació Universitària Escolar o de Estudiantes), encara que el nom no hi coincidia. El projecte no va acabar de quallar però resulta interessant perquè els seus promotors, com ara l’Albert Pineda i Alfons Puncel, i els seus militants participarien de la creació i funcionament del BEA l’any 1984. «La FUE acaba sent el planter de gran part del moviment que després serà el BEA (Bloc d’Estudiants Agermanats). La FUE s’alimentava de tot el moviment de reivindicació dels grups en valencià a les facultats, però també hi havia gent que jo crec que enyorava l’època de la major mobilització universitària, quan el decret de bilingüisme i altres lluites anteriors, i d’alguna manera crec que hi havia gent probablement de l’esquerra extraparlamentària que estaven decidits a no deixar passar l’oportunitat del procés constituent que s’albirava».¹⁷⁶