Amor i no

1991
Estocolm

Un dissabte al mes soc el responsable del moviment de gent perduda. Ens trobem a les vuit del matí en punts calents de zones residencials i terrenys circumdants de la ciutat. La majoria dels voluntaris són familiars de gent desapareguda. Tant se val si plou, neva, fa boira o cau un sol de justícia, la norma és que l’activitat no s’anul·la per cap circumstància, encara que el fred sempre s’agraeix. Les capes d’abric dissimulen la culpa dels voluntaris. Cada dissabte el dediquem al desaparegut més recent de la setmana.

Tothom arriba puntual, es nota qui són els voluntaris novells perquè arriben compungits i ullerosos; els veterans, en canvi, porten termos de cafè calent i tàpers amb pastissos casolans i se saluden entre ells amb familiaritat. Tots, sense excepció, porten una foto plastificada del seu desaparegut a la butxaca interior de l’abric, i així que es presenta l’ocasió l’ensenyen als nous per crear vincles i també perquè mai se sap. Són molt poques les vegades que algú ha trobat el seu familiar perdut durant les batudes, però sempre corren rumors de casos d’èxit, com el del pare que va trobar el seu fill vivint dintre l’escorça d’un arbre.

La meva feina és passar llista quan ha arribat tothom, és important fer-ho perquè hi ha molts casos documentats de gent que desapareix durant les batudes. Reparteixo les armilles reflectants i fem subgrups d’entre tres i quatre voluntaris. Després llegeixo una descripció del desaparegut de la setmana: edat, color de cabell, color d’ulls, trets diferencials, alçada, pes i finalment el nom. El nom és la dada més esperada per tothom perquè és la paraula clau durant la recerca, el salvavides. Alguns m’han explicat que si el nom els recorda a algú que estimen o els cau bé, aquell dia la recerca és més amable, mentre que si el nom els porta mals records la recerca sempre es fa més feixuga. Així i tot, ningú diu mai res, i durant tres hores la zona pentinada es torna un cànon de moltes veus repetint el mateix nom: Arvid, Arvid, Arvid; Tilda, Tida, Tilda; Vilgot, Vilgot, Vilgot; Eline, Eline, Eline... amb veus que van des de la gravetat dels baixos fins als aguts de les sopranos que no saben que ho són.

Dintre de cada subgrup es reparteixen els crits per torns perquè el nom del desaparegut soni nítid entre el fullatge. Un dia una veterana del grup em va agafar el braç i amb els ulls alienats em va dir: «Saps, noi? Aquí ningú crida el nom que tu ens dius. Per dintre, tots cridem el del nostre fill, pare o germà... Ens és ben igual el nou desaparegut, la recerca per a cadascú és del tot personal. Ens importen una merda, els nous! Li puc dir Bjorn, Alexander, Jan, Erik, el que tu vulguis, però jo sempre, sempre cridaré en Lars per dins, i aquí tothom fa el mateix, no te n’oblidis.» I tenia raó, era evident que tots ho feien per això, fins i tot jo alguna vegada m’havia sorprès cridant per dins «Carme» quan deien Lena, Ingrid o Brigitta.

Quan és l’hora d’acabar, faig sonar una botzina per avisar que cal tornar al punt de trobada. Quan hi som tots, sense que calgui analitzar el resultat de l’operació, que sempre és negatiu, passo llista per comprovar que no falti ningú i que tothom torni l’armilla a la furgoneta.

Molts voluntaris són amics entre ells i quan acaba la batuda se’n van a dinar a casa d’un o altre, i encara que segurament durant l’àpat no parlin mai dels seus desapareguts els remordiments compartits de què és el que van fer malament els uneixen i fan que el guisat d’arengada tingui més bon gust i les patates farcides de porc passin millor. Tots saben que el dia que deixin d’anar a les batudes setmanals serà el dia que hauran abandonat del tot, com qui finalment deixa anar algú que penja d’un dotzè pis i només s’aguantava pel ganxo dels seus dos dits.

Tornar a casa després d’això costa. Reprendre un dia festiu sembla una falta de respecte; a vegades paro en algun museu o vaig al cinema, per fer la transició, però avui estic cansat i decideixo tornar directament al pis de la Liv. Han passat tres anys des que hi vaig arribar, havia de ser provisional però ens hi vam trobar bé des del primer dia, en aquella solitud compartida. Ella no m’ha demanat mai que me’n vagi i jo he deixat de buscar. El meu llit és el seu sofà, i una cadira, l’armari on amuntego tres pantalons i tres camises, que és tot el que necessito.

La Liv no hi deu ser. La casa està en silenci. Només se sent un so esmorteït i rítmic que ve de la seva habitació. Podria ser en Warhol saltant pels llençols i jugant amb els coixins, però el so és massa constant fins i tot per a ell. M’acosto a l’habitació de la Liv i veig que la porta està entreoberta.

La Liv està estirada al llit amb una de les seves samarretes de licra fluorescents de màniga llarga i a sobre seu hi ha l’Earland, que també va vestit només de tors en amunt, amb una camisa arrapada i florejada. L’Earland és el millor amic de la Liv, es van conèixer en una manifestació LGTBI i des d’aleshores que són inseparables, encara que quan els veus junts diries que són dos estranys perquè gairebé mai parlen entre ells. Per l’oneig amb què es mouen els seus cossos, tot i que un llençol els tapa les parts íntimes, l’Earland està penetrant la Liv a consciència. Cap dels dos em veu ni em sent, és impossible, perquè la Liv porta un antifaç amb ulls de gat i l’Earland de granota i tots dos van amb auriculars. La Liv sacseja el cap a un ritme ràpid i de tant en tant l’Earland mou les mans com si fossin papallones. S’utilitzen com dos vibradors humans vulnerant conscientment el principi fonamental de l’acte sexual, la connexió amb l’altre. La Liv s’hauria pogut endinsar un cogombre i l’Earland l’hauria pogut ficar a dins d’un púding i l’efecte hauria sigut exactament el mateix, però entre ells dos tot és sempre més complex.

Abans que es treguin els antifaços decideixo sortir de casa perquè no em vegin, em sabria greu que la Liv sabés que ho he vist tot. L’estat de silenci en què vivim permet aquestes entrades i sortides fantasma, i això que el pis és una capsa de llumins.

Quan torno a l’hora de dinar, me’ls trobo asseguts al sofà. L’Earland està jugant a la Game Boy i la Liv, en una posició invertida amb les cames enlaire, llegeix Sylvia Plath en veu alta amb la sintonia metàl·lica del Tetris de fons. Cadascú des d’una punta del sofà. «Toca-la: no s’encongirà com una pupil·la / Ti tiriri tiririn tin tin tin / aquesta raresa oviforme, clara com una llàgrima / Ti tiriri tiririn tin tin tin.»

—Ah, hola, Yngve. Ja ets aquí?

L’Earland només aixeca el cap per saludar-me tímidament.

—Com ha anat la batuda?

—Com sempre, hem estat per Hagaparken.

—I res, no?

—No.

—I vosaltres? —no em puc estar de preguntar.

—Nosaltres? Estàvem provant de fer un fill.

—Jo me’n vaig —diu l’Earland incòmode, deixant que sigui la Liv qui doni les explicacions.

—Ah... Sí?

L’Earland surt per la porta donant-me un copet a l’espatlla i s’acomiada de la Liv fent la forma d’un telèfon amb la mà.

—No sabia que... que et volies quedar embarassada...

—Bé, sí, per què no? I a l’Earland no li fa res.

—Però... ell farà de pare?

—En absolut. Jo només vull un fill, no pas una relació. I a l’Earland no li importa fer-me el favor.

—Collons, Liv, esteu fatal.

—Serà un fill de The Human League i Happy Mondays, què pot sortir malament?

—Com?

—Sí, l’hem fet escoltant cadascú la seva cançó preferida. I si cal tornar-ho a intentar ho farem amb grups diferents. El meu segon intent serà amb Primal Scream —diu la Liv tocant-se els cabells blaus rapats a l’u—. Què et sembla?

—Em sembla que ja us ho fareu...

—T’imagines: jo, embarassada?

—Doncs no, la veritat...

—Ja, ni jo.

La Liv s’agafa els mugrons per sobre la samarreta i s’estira uns pits tan menuts com les mamelles d’una cabra jove.

—Fa temps que em ve de gust ser mare i res m’ho impedeix, soc fèrtil, tinc feina i en tinc ganes. Només espero que aquestes sàpiguen fer llet.

—Seràs una bona mare.

—I tu, un bon tiet.

—Et ve de gust fer un xinès?

Li faig un petó al front i truco al xinès de baix que ens portin noodles per a dos i doble ració de pa de gamba.

1992
Barcelona

És 25 de juliol. Barcelona batega amb cor d’esportista. L’aeroport és ple de joves fibrats, amb xandalls que duen banderes cosides al pit, i que somriuen tensos als fotògrafs que els esperen a la porta d’arribades. Caminen àgils però amb molta cautela, i és que ensopegar amb un carretó metàl·lic enmig del camí seria un error fatal. Cada pas i cada gest el fan a consciència. Mesuren les distàncies, la temperatura i el vent per intentar visualitzar el salt de trampolí, la paràbola del disc, la palanca de la javelina o la gambada històrica adaptada al nou medi. I enmig de tots ells, l’Yngve, que camina fent passos erràtics per trobar la Carme entre aquests superhomes i superdones a punt de fer història.

Busca entre la multitud amuntegada a la tanca d’arribades, però no la veu. Deu estar amagada entre homes i dones que vesteixen tots iguals. Elles amb texans dues talles més grans subjectats per cinturons que els arruguen la cintura i camises amb muscleres, i ells amb uns pentinats que semblen rates acabades d’atropellar, el cabell curt al davant i una cua llarga i fina al darrere. Enmig d’aquest exèrcit de clons de Rod Stewart i Jane Fonda, l’Yngve veu un cap menut, emmarcat per una permanent considerable, que crida: «Yngve, aquí, aquí! Fes la volta.»

Quan es troben es fan una abraçada que dura minuts i per uns moments es converteixen en una columna enmig del trànsit de l’aeroport. Des del casament que no s’han tornat a veure. Tots dos fan una passa enrere i agafats de les mans s’observen atentament. Busquen els petits estralls que aquests dos anys han fet en els seus cossos: la cua de l’Yngve és més fina i llarga i els malucs i els pits de la Carme una mica més amples, però les mirades són les mateixes. D’un blau Carib la d’ell i negre pou la d’ella.

Pugen al Peugeot 205 blanc i atrotinat de la Carme i fan camí cap a l’Estadi Olímpic. La Carme té una sorpresa per l’Yngve. Avui és la cerimònia inaugural dels Jocs i ha aconseguit dues entrades per veure l’espectacle. Els últims tres mesos els ha passat cosint el vestuari de l’acte d’obertura, vestits d’onada i flama que són el motiu perquè ara tingui les puntes dels dits destrossades. A la Carme li resulta còmic ser allà amb l’Yngve, precisament ells dos, que l’únic esport que han practicat mai junts són els escacs.

La Carme porta una cistella amb formatge i embotits i una ampolla de most fred en una nevera portàtil. Al principi li sabia greu que l’Yngve no begués, la feia sentir incòmoda, sempre havia pensat que la gent que no beu és perquè amaga alguna cosa, però ara fins i tot això li agrada d’ell. De fet, si avui de sobte es posés a beure, li sembla que es decebria.

Són enmig d’un parc ple de gom a gom però tots dos tenen la sensació d’estar sols. La gent ha estès les seves tovalloles i mengen fent soroll. El terra està ple de boles de paper de plata i gots de plàstic plens de cervesa calenta. L’Yngve està assegut i la Carme estirada, amb el cap recolzat a les cames d’ell. Juguen a descriure els núvols amb presses, perquè en un segon el que era una tortuga s’ha convertit en un cavall i el cavall en una vella i la vella en una barca, i això els fa pensar que davant dels núvols aquest moment és tan etern com una roca. Amb aquest pensament es queden en silenci una bona estona, fent petits glops de most i petites mossegades de manxego i nous.

—Com està la Pruna?

—És una nena molt feliç. Ara està en la fase que donaria la vida per un globus o una pilota, tot allò que serveixi per llençar-ho pels aires és una festa per a ella.

—Tan senzill com això, eh?

—L’altre dia vam trobar una marieta i l’hi vaig posar a la mà, aquí, així, i et juro que gairebé es desmaia de felicitat. No et diré que no hi hagi moments que no em tregui de polleguera, que la posaria en una caixa i la tornaria, però després passen coses com aquesta i em recorda com de fàcil pot ser ser feliç.

—Doncs la Liv està embarassada.

—Què dius, ara? Seràs tiet!

—Això sembla, sí. Si tot va bé, d’aquí a menys de dues setmanes.

—Felicitats, home!

—Em fa il·lusió. I... el pare de la Pruna?

Es fa un silenci gros, la Carme contrau la cara i acaricia l’herba.

—No en sé res. No va tornar, o si ho va fer no em va dir res, però ara ja no hi penso. La tinc a ella, que s’assembla molt a ell, té els cabells rinxolats com ell —mentre ho diu dibuixa tirabuixons a l’aire—, i de tant en tant li poso música cubana i ella la taral·leja com si la reconegués una mica. I tu no l’has vist ballar... en això és igual que ell.

—Això està bé.

A la Carme li tremola una mica la barbeta, però abans que vagi a més recull l’escampall de brossa, s’incorpora i diu enèrgica:

—Vinga, va, som-hi, obren les portes d’aquí cinc minuts.

Les grades de l’estadi són un formiguer. A l’Yngve li agrada fixar la vista en persones minúscules a l’atzar, petites com una ungla, i imaginar-se com deu ser la seva vida. Si estan enamorades, si estan a gust amb la seva feina, si amaguen algun secret… És l’única cosa que li agrada de les masses. Quan tothom ha trobat el seu lloc, una pantalla gegant mostra el compte enrere perquè comenci l’espectacle: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1! La gent comença a agitar els ventalls que han trobat als seus seients formant un gran mosaic papallonesc. De diferents punts de l’estadi comencen a aparèixer criatures blaves, verdes, grogues, vermelles i taronges que es mouen per l’espai formant figures que només s’aprecien des de la distància de les grades o des del sofà de casa. Amb una gran fluïdesa, els actors que saltironegen per la pista s’han col·locat formant un gran HOLA amb els cossos i la Carme, en aquest moment, li xiuxiueja a l’Yngve també un «Hola» a l’orella, que ell li torna amb un somriure.

—Va, i explica’m, què has fet aquests dos anys? A part de buscar desapareguts.

L’Yngve es rasca l’orella perquè no sap per on començar, han passat moltes coses des de l’última vegada. Li recorda a la Carme el que li va explicar un dia sobre els objectes que recol·lectava de les cases dels desapareguts. La Carme fa un esforç per recordar.

—Doncs amb l’ajuda d’un fotògraf vam fer una exposició.

—Ah sí? I de què es tractava? Un moment, un moment, mira, mira, aquests són els culpables d’aquests repelons —diu la Carme ensenyant-li les ferides que té als dits i assenyalant la pista—. Perdona, segueix, que t’he tallat.

L’escenari s’omple d’homes i dones de blau, amb unes faldilles ondulades i platejades que amb moviments rítmics imiten l’oneig del Mediterrani.

Li explica que van demanar permís a les famílies per exposar els objectes dels desapareguts acompanyats d’una fotografia del propietari, però no era una fotografia qualsevol sinó que, amb l’ajuda del fotògraf, van crear una sèrie de miralls aparentment normals que quan la gent s’hi acostava i respirava al damunt o exhalava una mica d’aire apareixia el retrat del propietari o la propietària dels objectes de manera momentània. Els desapareguts apareixien i desapareixien amb l’alè dels visitants.

Una gran estructura d’Hèrcules, d’aparença rovellada, entra a l’escenari conduïda per un ciclista que belluga l’estructura de l’heroi amb moviments robòtics, i el mar, fet d’homes d’escuma, se separa en dues columnes per deixar pas a l’heroi.

—Una cosa així, tan delicada, només se’t podria haver ocorregut a tu, oi?

—Però el més fort és que després de dos mesos d’inaugurar l’exposició va venir un home i va reconèixer un dels objectes de l’exposició. Era de la seva filla, amb qui feia anys que no es parlaven. El que no sabia, però, és que feia sis anys que estava desapareguda.

—Mmm... —La Carme segueix la història amb interès, alhora que s’estremeix només de pensar que la Pruna pogués desaparèixer.— I quin era l’objecte de la filla?

—Un atrapa-somnis.

L’home de qui parla l’Yngve és un milionari suec que es va comprometre a pagar 65.000 corones per cada objecte sempre que els propietaris anessin a casa seva a recollir el xec en mà, amb l’esperança, és clar, que un d’ells fos la seva filla. La notícia va sortir a la televisió i als diaris i gràcies a això quatre dels vint desapareguts van anar a cobrar el xec. Però cap d’ells va ser la seva filla.

La Carme pensa que la seva mare hauria pogut fer una cosa així. De fet, moltes vegades ella també havia desitjat desaparèixer per no tornar a veure-la mai més, però al final sempre s’acabava fent enrere.

Un gran vaixell amb les veles hissades entra a la pista. Avança esquivant monstres marins que tenen forma de meduses punxegudes i un inflable negre que recorda un aràcnid tou i llefiscós. Són els adversaris d’Hèrcules impedint el seu pas per les aigües del Mediterrani.

—La qüestió és que amb tot aquest enrenou l’exposició va tenir molt ressò i m’han ofert una beca de dos anys per preparar una mostra al Moderna Museet.

—Això és una gran notícia, no?

—Totalment inesperat, sí!

—Estic contenta per tu, Yngve, t’ho mereixes.

L’Yngve somriu, com si tot això no tingués res a veure amb ell. No s’han adonat que la pista s’ha convertit en un escampall de confeti humà, tots els esportistes desfilen amb les banderes dels seus països i les vestimentes locals. Els colonitzadors van agafats de la mà amb els indígenes, com si fos el primer dia d’una nova era i s’hagués fet un reset mundial de la memòria històrica. A partir d’avui tot torna a ser possible.

De cop, es fa un silenci sepulcral i tothom conté la respiració, només se sent el clec de les càmeres d’un sol ús i el parpelleig dels flaixos. La torxa olímpica va de mà en mà fins que la flama arriba al seu destí i encén la punta de la fletxa de l’arquer, que apunta a l’objectiu i des del mig de la pista dispara la fletxa amb precisió fins a arribar al punt àlgid del peveter. La fletxa provoca una gran flamarada daurada que desencadena un aplaudiment apoteòsic que travessa l’estadi, la ciutat, el país i les televisions del món sencer.

En aquest moment, només l’arquer i els artífexs de l’espectacle saben que la fletxa no ha tocat el peveter, n’hi havia prou que la fletxa li passés per sobre per recrear la il·lusió de l’enllumenat, amb un gest gràcil i senzill que amaga una complexitat que ningú pot arribar a imaginar.

1994
Barcelona

Vaig cedir a la proposta de la mare de treballar al Liceu, com quan era petita i ella em vestia amb pantalons de pana i jerseis de llana que jo no volia perquè em picaven, però que per més que protestés sabia que m’hauria d’acabar posant. Fa un parell d’anys no ho hauria fet, hauria anat de casa un amic a un altre abans que cedir a les seves ordres, però amb la Pruna és diferent. Necessito mantenir el pis i en els últims mesos els encàrrecs no m’arriben ni per pagar el lloguer.

Quan vaig trucar a la mare, amb un fil de veu, per dir-li que acceptava la feina, em vaig alegrar de no haver-ho fet cara a cara. Només de sentir-la ja podia veure com s’estarrufava com un paó blanc desplegant les seves plomes mentre em deia «Veuré què hi puc fer, reina, deixa que la marona faci unes trucades». Quan la mare se sent poderosa es tracta a si mateixa en tercera persona, cosa que m’enerva tant que em començo a mossegar els llavis fins que se’m tornen liles. D’acord, mama. Gràcies. La Pruna et saluda. Ah... Sí, sí, molt bé, digue-li hola de part meva, també.

Fa dues setmanes que he començat a treballar a la sastreria del Liceu. D’òpera en sé tant com d’ocells tropicals, però a l’entrevista, no sé si perquè la mare és qui és o si ho deien de debò, em van dir que l’únic que els importava era que sabés cosir bé i ràpid. «A més a més, pensa que t’agradi o no n’acabaràs aprenent, especialment perquè alguns dies et tocarà treballar en funció, i potser, amb una mica de sort, t’acaba agradant i tot. T’interessa la feina, doncs?»

Estem preparant Matías, el pintor de Paul Hindemith, sobre un pintor que lluita per expressar el clima de la reforma protestant, o almenys això és el que m’ha semblat entendre entre els sospirs estressats de les planxes i les màquines de cosir, entrant jaquetes i escurçant pantalons a tota velocitat perquè tot estigui a punt per a les proves de vestuari.

Falten tres setmanes per a l’estrena. El cap de sastreria em diu que jo seré l’encarregada de fer les proves de vestuari. A ningú li agrada fer-les perquè són un moment incòmode i delicat. És demanar als divos del bel canto que es despullin davant teu i dir-los que no els corda la cremallera o que, segons la reinterpretació del figurinista de torn, s’hauran de posar una disfressa de cíborg asexuat.

El primer cantant a fer les proves és el prestigiós Ian Schrott. Dins el meu cap és un senyor panxut, amb la caixa toràcica d’una balena i els dits encara oliosos de menjar aletes de pollastre amb les mans, perquè aquesta és la idea que jo tinc dels cantants d’òpera. Inspiro fort abans d’entrar i em repeteixo per dins que aquesta és la meva oportunitat de demostrar a l’equip que valc per mi mateixa i que no soc aquí per ser la filla de la meva mare.

Entro a la sala de proves amb la cinta mètrica penjada al coll i el kit de costura a la mà. Un home que sembla un actor sortit d’una pel·lícula d’acció m’espera encaixonat en una butaca petita de vellut vermell que encara el fa semblar més gran del que és en realitat. L’Ian Schrott llegeix el diari i mastega xiclet. Quan em veu, s’aixeca amb una agilitat atlètica i em fa dos petons que m’embolcallen en una aura d’aftershave. «Vós sos la de vestuario, ¿no?» Assenteixo perplexa davant d’aquest Adonis amb texans cenyits i una camisa tan arrapada que es percep el patiment dels botons per no cedir davant dels pectorals.

Sense necessitat de demanar-l’hi, l’Ian es treu la roba sense complexos fins a quedar-se amb uns eslips blancs Calvin Klein i els braços fent nansa amb un posat de superheroi. Dissimuladament s’acaricia els abdominals, durs com la closca d’una tortuga, i em diu que prengui les mesures que necessiti, però li dic que no farà falta, perquè el seu vestit és una bata folgada de pintor que no hauria de portar-nos gaires problemes. Noto la decepció en el seu rostre. Mentre li faig la vora, puc notar com endureix els bessons perquè jo ho vegi. I no és que no m’atregui, perquè és difícil no fixar-se en un home com ell, tot i que la seva vanitat m’avorreix.

Quan acabem les proves, em pregunta com em dic. «Carmen! Il mito de la donna universale, la femme fatale! Chi può scapare di lei?» Tot i ser uruguaià, l’italià li escau i, com que ho sap i a més el parla molt bé per exigències de la professió, se’l veu còmode parlotejant en la llengua dels artistes renaixentistes, com una estàtua masculina d’un jardí de la Villa Borghese que de sobte ha cobrat vida i ha de recuperar el temps perdut.

Abans d’anar-me’n, l’Ian em demana que em posi davant del mirall per fer-me un truc de màgia, i encara que vaig sobrepassada de feina no li sé dir que no. Es posa darrere meu i amb un moviment que es veu estudiat m’acaricia l’orella per darrere i d’entre els dits fa lliscar una targeta de presentació amb el seu nom, professió i telèfon sorgida del no-res. Me la posa a la mà i diu: «Chiamami, bella.» Li agafo la targeta per educació i li dono les gràcies amb un fals somriure.

Durant les setmanes que venen, l’Ian s’esforça per fer-se trobadís entre els passadissos del Liceu. M’ha regalat dos CD seus on interpreta Les noces de Fígaro i Don Giovanni, perquè la seva especialitat són els personatges mozartians, em diu. Una d’aquestes tardes, després d’acabar el meu torn, em ve a buscar a la sortida de la sastreria i m’arrossega fins a la sala d’assajos, perquè em quedi a veure’l assajar a l’antepiano. I és en aquest moment, quan s’oblida del seu cos i tot ell es fa veu fins al punt de transformar la seva força física en un torpede de notes que li surten disparades de la boca i reboten per tota la sala, que començo a mirar-me’l amb uns altres ulls. Quan deixa de cantar, la sala sembla morta, només queda el cadàver d’un piano i els esquelets d’unes quantes cadires escampades per l’espai. Quan tothom se’n va, l’Ian se m’acosta i em pica l’ullet. Els dies que venen, passa sovint per la sastreria amb l’excusa que ha de parlar amb mi perquè necessita unes plantilles especials o perquè li pica la perruca. I encara que tothom està al corrent del seu joc, el cap de sastreria posa els ulls en blanc cada vegada i em dona permís per anar-hi perquè ell és el protagonista i als protagonistes se’ls permeten aquesta mena d’excentricitats.

Uns dies després de l’estrena, i quan ja falta poc perquè l’Ian se’n vagi de Barcelona, m’enxampa pel passadís i sense donar-me opció de dir que no, em deixa anar: «Esta noche a las diez a la salida del Liceu», i em fa un pessic a la galta entre paternalista i seductor que em deixa sense temps per replicar, perquè quan vull contestar-li que no puc ja ha desaparegut.

Em passa a recollir a la sortida del Liceu vestit amb una jaqueta de cuir negre i amb una BMW platejada. Tot i ser jo la local, no tinc cap dubte que serà ell qui portarà la batuta de la vetllada. Amb una postura aerodinàmica, volem Rambles avall fins que arribem a Colom i girem a l’esquerra, prem el gas pel passeig d’Isabel II, i quan som davant del 7 Portes fa una frenada que fa aparcar la moto d’una derrapada.

El maître, que el reconeix de seguida, ens guia cap a una de les taules més exclusives del restaurant, i no passen ni dos minuts que ja tenim una ampolla de cava en una glaçonera, sense haver-la demanat. Tampoc ens cal mirar la carta, perquè la taula es comença a omplir de gambes, calamars a la romana, navalles, cloïsses i més plats que l’Ian fa desaparèixer l’un darrere l’altre com en un truc de màgia dels seus. Quan em parla, ho fa posant la seva mà sobre la meva, i cada vegada que pronuncia el meu nom hi afegeix una «N» al final, convertint-me contra la meva voluntat en la Carmen de Bizet. Es veu d’una hora lluny que l’Ian actua tant a dins com a fora de l’escenari.

M’explica anècdotes sobre l’òpera que intueixo que formen part del guió que fa servir en totes les seves primeres cites. «¿Sabés por qué en la ducha cualquiera se puede sentir un buen cantante de ópera? Pues porque las baldosas forman una caja de resonancia increíble que provoca que las ondas sonoras reboten en las paredes. Por eso, bajo el agua la intensidad del sonido augmenta y nuestra voz parece mucho más potente. Buenísimo, ¿no?» I després d’això, es posa una mica més seriós, s’aclareix la veu de baríton i amb una entonació que es nota assajada em diu: «¿Qué te parece si te canto la habanera de Carmen en la ducha?» Decideixo que la nit faci el seu curs, no pas perquè l’Ian m’hagi seduït amb els seus encants de mascle alfa sinó perquè aquesta nit em ve de gust ficar-me al llit amb algú i m’és força igual amb qui. De fet, qualsevol dels de la taula del costat em serviria, però l’Ian almenys s’hi ha esforçat i decideixo oferir-me a ell com un premi a la seva perseverança. M’aixeco per anar al lavabo i truco a la cangur. Aprofito per pintar-me els llavis d’un vermell totxo que fa joc amb el vestit, i així que torno a la taula l’Ian em mira fixament i em diu en un italià forçat: «Sei bellissima, Carmen.»

Sense preguntar-me si vull postres o no, m’agafa la mà per ajudar-me a aixecar de la cadira, em posa l’abric i sortim del restaurant amb la lleugeresa de la gent que va escampant diners pel món com si fossin pètals de roses. El maître li dedica una reverència a l’Ian i li diu: «Espero volver a verle pronto, señor Schrott.»

Casa de l’Ian és la suite del Palace. M’havia promès que demanaríem maduixes sucades amb xocolata Godiva al servei d’habitació, però així que travessem el llindar de la porta l’Ian m’arramba contra la paret i m’aixeca com una pesa de gimnàs. Amb els seus braços musculats, em comença a fer petons per tot el coll i a mossegar-me els lòbuls de les orelles alhora que em descorda els sostenidors amb una mà amb la tècnica d’un professional. I tal com m’havia promès, em porta en braços a la dutxa i sota la cascada d’aigua em canta l’havanera de Carmen amb el seu membre dur pressionant-me contra les natges. En el moment àlgid de l’ària, l’Ian m’entafora la cara entre els pits i es posa a cantar a ple pulmó per posar a prova l’acústica del meu cos, i just en aquest moment em penetra amb la força de tots els personatges que ha interpretat a l’escenari i que ara el posseeixen fins a convertir-se en el rei dels reis: Fígaro, Don Giovanni, Timur, Colline, Roucher, Sparafucile, Ramfis... tots alhora! I a cada sacsejada la veu se li enfila més i més fins a arribar a una nota final que, per la potència amb què sona i l’estona que és capaç de sostenir-la, sé que només pot ser el seu llegendari do de pit.

Ens llevem d’hora perquè l’Schrott ha d’agafar un avió cap a París. M’ha demanat que l’acompanyi perquè vol passar fins a l’últim moment amb mi. Sembla estranyament sincer quan diu que el vagi a veure a París i que així que pugui tornarà a Barcelona a buscar-me. No em deixa anar de la mà en cap moment i això em desconcerta, perquè no entenc si tot plegat forma part del seu xou de seducció o de veritat s’ha enamorat.

Després d’acomiadar-nos amb un llistat inacabable de promeses per part seva, busco la sortida. Als dos bars de l’aeroport, hi ha una rotllana de gent aplegada al voltant dels televisors. El cambrer apuja el volum i sento la dona del meu costat que diu: «No pot ser, tot just ahir érem allà.» La periodista que parla a càmera té trossets de cendra als cabells: «De res ha servit la gran cortina d’acer que actuava de tallafocs i que aquest matí ha caigut sobre l’escenari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Un informe recent alertava sobre les deficiències en la creació de zones de seguretat amb la finalitat d’aïllar el foc en cas d’incendi, també avisava del perill que hi hagués un taller de fusteria a sota de la platea. Les flames s’han propagat ràpidament per sobre el sostre, que com que era de fusta s’ha desprès sobre el pati de butaques. El personal tècnic i un grup de col·legials, aproximadament unes cent persones, han hagut de ser evacuats. Els esforços d’un gran nombre de bombers han resultat inútils davant de les flames. Una densa fumarada cobreix el cel de Barcelona i milers de persones han acudit a les Rambles per veure com una de les òperes més importants del món està quedant reduïda a cendres.»