Pac qui deu

CAPÍTOL VI
Setembre de 1520

En Pau entrà a la cambra situada a la segona planta de casa seva, on la família tenia les habitacions. Na Maria Ripoll i ell ocupaven la sala gran. En Miquelet i l’avi Miquel hi tenien una habitació més petita. Les del primer pis les ocupaven els hostes, i a la planta baixa s’hi trobava el celler, on despatxaven el vi i s’utilitzava com a fonda, la cuina, el corral, mig cobert per un emparrat, l’excusat i l’estable per a les bèsties, una habitació per a n’Aina, l’esclava, i la cambra dels llibres, on en Pau atenia els negocis de la llana i els pacients i es dedicava a l’estudi i a la lectura. Des del corral s’accedia a través d’una portassa al carrer posterior, el del Born, per on s’arribava al camp de l’Oca, on tenien lloc les justes i els jocs i la milícia s’exercitava en l’ús de les armes. L’entrada principal donava directament des del carrer al celler.

Dins la cambra, el llum d’oli que portava il·luminà un gran llit de fusta d’olivera, amb cobricel virat blanc i blau, on es trobava el cos de la seva dona. Semblava adormida.

El llit ocupava el centre d’una sala àmplia, amb embigat gruixut de fusta de nord. A banda i banda unes pells de cabrit, adobades, servien d’estores. Una taula situada sota la finestra, una cadira, i dues caixes de noguer, bellament tallades amb figures florals, on na Maria guardava la roba de tots dos, juntament amb l’espasa, completaven el mobiliari. El finestral era obert per deixar trascolar la llum tènue de la lluna i refrescar l’estança.

Intentava moure’s amb sigil per no despertar-la. La dona jeia vestida amb una camisola de lli brodat i es tapava els peus únicament amb un llençol.

—Com se troba? —demanà ella, mentre es girava i el mirava amb ulls interrogatius.

—Fotut, molt fotut. Com vols que se trobi? —contestà l’home, amb cara de profunda preocupació. Col·locà el llum sobre la taula, s’assegué a l’espona del llit i lentament es despullà, deixant la camisa a la cadira, mostrant el tors robust i posant els peus descalços sobre la pell que li servia d’estora—. Pensava que dormies.

Na Maria feia hores que havia pujat a les habitacions.

—No puc dormir —feu ella.

—I en Miquelet, dorm?

—En pujar l’he guaitat. Pensava que els crits d’en Pere l’haurien atemorit i en canvi dormia plàcidament —respongué ella, amb una certa inquietud a la veu.

En Pau havia quedat al celler acompanyant l’amic. En Pere havia fet llarg amb el vi, i quan na Maria els deixà per anar-se’n al llit el pagès ja no s’aguantava dret.

Havia intentat agombolar-lo. En va. Perdre el món de vista era el millor que li podia succeir. Asseguts als bancs, recolzat a la taula, havia escoltat com en Pere li narrava, entre sanglots, gemecs i renecs, el patiment dels últims dies. Des que s’havien reunit en aquella mateixa sala amb en Joan Crespí. I tot i que en Joan els havia instat a unir-se a la Germania, cap dels dos no ho havia acceptat. Pensaven que la violència no els conduiria enlloc. Així li ho havien manifestat. Què podia dir ara a l’amic? Quan jurava i perjurava, a crits i a tots els que el volguessin escoltar, que es venjaria dels assassins de la seva família. Fos qui fos.

Prostrat pel dolor i l’ofuscació, l’havia emprès a cops de puny amb la robusta taula del celler i per poc no l’havia esfondrada. Amb el dolor físic volia amagar el mal de l’ànima, i si aquesta ja feia dies que se li havia trencat, la mà seria més bona de curar. Emblavida i inflada, li havia posat un ungüent preparat a la seva petita botiga i la hi havia embenat amb una tela fina.

Amb els ulls envermellits, llagrimosos, encesos de ràbia per un odi profund envers els assassins, després de prendre el beuratge que li havia administrat, en Pere aclucà els ulls i s’adormí. En Pau el deixà al celler amb la companyia vigilant de n’Aina, i amb la promesa que, si reaccionava de mala manera, el cridaria de seguida.

—Dormim, Maria, i demà serà un altre dia —digué en Pau, amb un deix de resignació.

—Com vols que dormi? —la dona, espantada, s’incorporà damunt el llit i hi quedà asseguda. En Pau observà la mirada greu—. Just pensar el que ens ha contat en Pere! M’ha escarrufada tota. Déu meu! Segur que el podem deixar sol? Tem que no faci una bestiesa.

—De motius no n’hi falten —exclamà ell, amb ràbia, tombant-se perquè la dona no veiés que plorava—. Li he donat llet de cascall. Farà que dormi unes hores. A més, no l’he deixat sol. N’Aina, la teva esclava, ha volgut vetllar-lo.

—N’Aina? Però si se n’ha anat a jeure abans que jo —digué na Maria, estranyada.

—Se veu que rondava pel corral —murmurà en Pau, entristit—. En sentir que li recomanava que dormís unes hores ella ha entrat al celler i s’ha ofert a fer-li una estona de companyia.

—Pobre Pere. Com pot haver-hi gent tan malnada? —digué la dona, amb llàgrimes als ulls—. El que els han fet no té nom.

—He dit a n’Aina que em cridi d’aquí a unes hores. No vull que quedi sol. No me’n refii. Pot fer qualsevol desbarat. Hauries d’haver vist amb quins ulls el mirava n’Aina! Semblava com si el dolor d’en Pere fos el seu.

—Com el de tots aquesta nit. Després del que ens ha contat no sé si podré adormir-me —digué ella.

Tot i ser l’esclava, la família considerava n’Aina una més de la casa. En Xim, el pare de na Maria, les havia comprat, a ella i a la mare, al mercat d’esclaus de Ciutat pocs dies després d’haver desembarcat d’una nau de cors que les havia capturat a la costa de Barbaria. Era una criatura de pit i per aquest motiu el pare de na Maria Ripoll s’entendrí i decidí quedar-se amb totes dues. Pagà més del que havia previst, però estava segur que tot i ser esclaves mores feia una obra de caritat cristiana. No separar-les feu que na Fàtima li restés profundament agraïda fins al dia que morí, deu anys enrere, víctima d’un brot de pesta que fuetejà Inca. El mateix brot que s’emportà també n’Ermersenda, la primera dona d’en Pau, i la filla de tots dos.

—I està segur que ha estat la gent del baró? —demanà ella, inquieta.

—No. No en pot estar segur. No els hi trobà ni hi trobà cap indici —digué vacil·lant, mentre s’acabava de desvestir, traient-se els pantalons—. Excepte un estrany missatge: «Pac qui deu».

—Pac qui deu? Què vol dir, Pau? —una expressió de preocupació aflorà a la cara de la dona.

—Precisament és el més estrany. «Pac qui deu» és una de les proclames amb què la Germania ha omplert Ciutat de pasquins —en veure la mirada de desconcert de na Maria, puntualitzà—: Exigeixen que es cobrin els deutes contrets per l’oligarquia, que tant ofeguen la hisenda pública. Mentre els senyors se’n veuen lliures, el poder reial no fa sinó augmentar els impostos als més humils, fins a escanyar-los.

Hi hagué un moment de silenci.

—I què té a veure amb en Pere i la seva família? —demanà na Maria, vacil·lant—. Tu mateix digueres que en Pere no s’havia mostrat gens partidari de sumar-se a la Germania.

—No ho sé. Tant de bo ho sabés! —s’exclamà ell—. Cert és que pot referir-se a mil qüestions —i continuà, dubitatiu—: tot i que m’ensum que es tracta d’una revenja per un deute no pagat. Així li ho he dit i ell m’ha contestat que de deute només en té un i és amb el baró de Pedraforta.

—Per un deute tant de mal? —s’exclamà ella, indignada.

—Li deixà doblers perquè li compràs son Pelat. Un maleït tros de terra que no dona ni per viure! S’aprofità d’en Pere. No sap llegir i li feu signar les escriptures sense saber què hi posava.

—Però… I son Pelat que no era del baró?

—Ho era, i l’obligà a comprar-lo amb amenaces. L’hauria tret de les terres on havia treballat tota la vida, com a estadà. Potser ara el baró pretén cobrar els interessos amb sang.

—Això és robar! —digué ella, amb to indignat i posat greu, mentre es removia damunt el llit—. I assassinar! Quina culpa en tenien els fills? Pobres criatures!

En Pau va veure com els ulls de la dona espurnejaven de ràbia.

—Efectivament, i no m’estranyaria que el baró li hagués enviat la seva banderia. Pel que m’ha comentat, no és la primera vegada que l’amenacen. Aquest cop, però, han anat massa lluny —en Pau, despullat, es ficà al llit vora na Maria i es tapà amb el llençol—. Diu que demà dematí partirà cap a Ciutat.

—Que ho denunciï al cap de guaita —va dir ella.

—Li ho he comentat. Diu que no en traurà res —en Pau arrufà el front—. Que el baró el té comprat i jo el crec molt capaç.

—Així... Quina esperança li queda? —feu ella, mirant-lo amb expressió inquisidora.

—Molt me tem que cap. No vol caritat. Sols justícia —digué en Pau, amb irritació—. I se la prendrà amb sa pròpia mà. No vulguis saber com s’ha posat en llegir-li l’escrit del pergamí: «Pac qui deu». I el més fotut és que els crec capaços a tots dos de qualsevol bestiesa. En Pere està massa ferit per enraonar. Ha perdut el senderi i no té res a perdre. I el baró... —es returà, vacil·lant i hi afegí amb cínic menyspreu—: El baró és un animal sense entranyes. És traïdor, covard, lasciu. Quan m’ha dit el que es trobà en arribar a casa me creia que se’n fotia. L’he vist tan sencer al principi, quan ha entrat per la portassa, que mai no hauria pensat el que m’ha explicat. Després s’ha enfonsat.

—I tot succeí mentre estàveu reunits aquí, per arreglar el món. Valga’m Déu! —s’exclamà ella. Na Maria estava realment alterada.

—No podem descartar res —digué en Pau amb un posat de preocupació—. La matança també podria tenir la intenció d’atemorir els que estan decidits a tirar endavant les demandes davant el virrei.

—Si és així, Pau, no vull pensar quins perills ens rodegen. M’hi neg, o tornaré boja —una esgarrifança li estremí el cos—. En qualsevol moment poden venir per nosaltres. Se’m regira el ventre just de pensar-ho.

Per la cara que feia semblava que la dona estigués a punt de posar-se a plorar. En Pau s’adonà de les pors de la dona i girà la conversa.

—Però no crec que aquest en sigui el motiu. Quan ha arribat, el primer que ha fet ha estat mostrar-me el pergamí. Volia saber què hi posava. En llegir-lo, ha estat uns instants en silenci i a continuació ha marxat d’una revolada.

Na Maria es tornà a jeure al seu costat, amb el cap recolzat al braç dret, girada, mirant com s’estenia en les explicacions. En Pau veié com els ulls color avellana de la dona eren a punt de vessar les llàgrimes. Malgrat tot, continuà.

—Per sort n’Aina feinejava vora nostre i l’he fet seguir —en Pau intentava excusar-se davant la dona, però sobretot davant ell mateix. No se’n sabia avenir—. Jo tenia en Llorenç Baster en plena intervenció. Li arrabassava l’extremer. Se’n queixava des de feia dies i no el podia deixar amb la feina a mitges. No suposava que en Pere faria el que ha fet.

—He sentit crits —digué ella—. Despatxava al celler i ens hem pensat que era al carrer. No hem suposat ni per un moment que fos en Pere.

—Cridava enfollit. Ha sortit de la sala de cures, ha entrat a la pallissa i n’ha sortit espingarda en mà. T’ho imagines? —demanà en Pau a la muller—. L’ha tenguda amagada tots aquests anys! Des que tornàrem de Bugia. Jo ja ni ho recordava, que l’hagués portada. El que m’estranya és que l’altra nit, quan algú mencionà el tema de les armes de foc, ell no digués res.

—Potser no volia que els altres sabessin que la tenia —digué ella, dubtosa—. Si no feia comptes unir-se a la Germania, potser pensà que la hi farien lliurar. I la volia per ell.

—No només va ser ell qui la dugué i no la donà als homes del virrei. Molts no la tornaren a canvi dels jornals que encara els deu per haver anat a Àfrica, malgrat els anys passats. Maleïda guerra! —cridà en Pau pegant amb la mà plana sobre el matalàs—. No hi havíem perdut res, a Bugia, i hi vàrem perdre tant!

Es tombà cap a na Maria. Un núvol havia enfosquit els ulls de la dona. Recordà els companys morts en terra africana i en especial en Joan, amic seu i primer marit d’ella. Es feu un silenci. Tots dos s’abraçaren fins que ella li digué:

—No hi ha dia que no hi pensi. I no hi ha dia que no beneeixi que tu siguis aquí. Amb mi i amb en Miquelet.

En Pau acostà la cara a la de na Maria, l’acaronà amb la punta dels dits i es besaren.

—També jo agraesc viure amb tu i amb... el nostre fill.

—Quan han tornat del carrer n’Aina m’ha contat què havia passat —la muller prosseguí amb la narració de com havia viscut aquells moments—. He sentit crits al corral. Despatxava al celler i he sortit a veure què passava. L’he trobada asseguda al terra, vora el portal, arronsada i tan esverada! No sabia si li havia succeït qualque cosa. M’ha dit que en Pere havia comparegut d’improvís i que havíeu parlat. Que ha marxat, tot esverat, i que l’ha seguit a la carrereta, fins a la casa del baró de Pedraforta. Que a la vista d’una munió de gent que s’hi ha congregat a tafanejar, ha cridat un cop i un altre el seu nom, maleint-lo i amenaçant-lo una i mil vegades. Se veu que els criats del baró eren dins la casa i han sortit armats amb pals i amb ganes de gresca, per dir-li que el senyor no era a casa. Que feia dies que no era per Inca, que callàs i que tornàs per on havia vengut.

—Mala gent, la del baró —afirmà en Pau—. En conec un parell i sé com se les gasten. Sembla que agafa al seu servei la gent més malparida. No van de verbes!

—Idò ell, lluny de retirar-se, s’ha entestat que havia de ser allà dins. L’enrenou ha estat gros quan en Pere els ha encanonat. Per sort n’Aina, en veure-ho, s’hi ha acostat, se li ha penjat d’un braç i a estirades i amb bones paraules i molt de coratge ha aconseguit que deposàs l’actitud i entràs en raons. Han tornat al celler. L’ha fet passar a la sala de llibres i allà han esperat fins que has tornat.

—Havia sortit a cercar-lo. No el veia per enlloc fins que he sentit contar a una gent el que passava a cal baró. He vingut a la carrera i els he trobat tots dos tancats a la sala.

—L’ensurt ha estat gros—digué ella, ara ja més reconfortada, entre els braços d’en Pau—. Només d’imaginar-m’ho. Si el baró arriba a ser a casa els seus homes li fan la pell.

—Per això ella deu haver volgut quedar al costat d’en Pere i ha insistit que jo pujàs. La teva esclava té un do especial per tractar amb la gent.

Ajagut, abraçat a la dona, es mirava na Maria amb ulls plens de desig. Tot i el dolor per un amic que es removia gairebé desesperat al pis de baix. Ell es delia pel cos de la dona. Aquella mitja cabellera castanya retallada per damunt les espatlles, aquells ulls marrons clars, aquells llavis molsuts i sensuals amb dues dents que li sobresortien lleugerament quan somreia. Aquella dona que s’enervava contra les injustícies. La mirava i la desitjava malgrat la situació.

—Què fas comptes fer ara? Què podem fer per ell? –demanà la dona, preocupada.

—No queda més remei que baixar a Ciutat —feu en Pau, pensatiu—. Demà dematí anirem a veure el cap de guaita. El conec i crec que com a mínim no intervendrà en contra d’en Pere, cosa que no puc assegurar del d’Inca. Hem de denunciar el crim. Després ja veurem què passa. Així el cap de guaita estarà advertit per si en Pere en pretén alguna de grossa. Després el millor que podem fer és posar-ho en mans del veguer forà. Jo me’n faré càrrec de les despeses si és necessari. Qualsevol cosa abans no vulgui prendre la justícia per la mà i algun dels bandejats del baró acabi matant-lo.

S’agombolaren un vora l’altra. La veu d’en Pau es convertí en un murmuri. A ella li agradava que ell la prengués entre els braços i ell ho sabia. S’acaronaren, més tranquils ja. Ell sentí l’alè càlid de na Maria i la besà al coll. Un bes dolç, sense presses. Notà com se li eriçaven tots els pèls del clatell. L’ensumà. Li agradava l’olor que desprenia. Li acaricià els pits per sobre la camisa de dormir i ella es deixà dur mentre es girava per somriure-li. Ella es llevà la roba, la llançà al terra i quedà nua com ell. Les seves mans aspres solcaren la pell càlida de na Maria. El cavalcà i feren l’amor fins altes hores de la matinada, quan quedaren retuts i s’adormiren, malgrat l’ensurt del dia, plàcidament.

El sol entrava per la finestra, que havia restat oberta tota la nit. Algú tustava a la porta amb insistència.

—Mestressa, senyora! Obriu, aviat!

En Pau es despertà amb els crits de l’altra banda de la porta i amb la mà sacsejà lleugerament l’espatlla de na Maria, que dormia al seu costat.

—Maria, desperta. Crec que és n’Aina. Toca a la porta. Ves a veure què vol amb tanta urgència.

Ella s’aixecà, es vestí amb la camisa que tenia pel terra i anà a obrir la porta de la cambra.

—Se… se… se… nyora —des del llit en Pau sentí com n’Aina quequejava entre sanglots—. En Pere… En Pere ha fuit, no el trob enlloc i fa mitja hora que el cerc.

CAPÍTOL VII
Febrer de 1521

El silenci d’una nit fosca de començament de febrer es va veure interromput pel sotragueig d’unes rodes de carruatge sobre el carrer empedrat de la ciutat.

Assegut al pescant vora el conductor, embotit sota un barret d’ala ampla i abrigat del fred per una capa gruixuda, en Rafel, un home rabassut, d’espatlles amples i braços corpulents, vigilava qualsevol moviment estrany.

El cotxer avançava ràpid pels carrers lleument il·luminats. Sabia on anaven. Tenia ordres molt precises. El baró, al servei de qui feia més de deu anys que treballava, havia estat molt clar al respecte. Es dirigien al palau que mossèn Burgues, el procurador reial, tenia al born de Ciutat.

Abans, però, s’havien aturat davant la taverna de l’Oca, vora la Porta Pintada. En Rafel, cap de la banderia del baró, havia baixat del pescant i entrat a la taverna. Recelós, amb la mà a l’empunyadura d’os de l’espasa que penjava del costat dret del cinyell. Era mengo. Feu una ullada a l’estança no gaire il·luminada. Cinc persones l’ocupaven. La tavernera, una dona que aparentava més anys dels que en realitat devia tenir, i un parell d’homes joves que bromejaven de manera grollera amb ella. Tots tres emmudiren en veure’l entrar. Quedaren mirant-lo. Unes taules davant seu, un home de cabells, els pocs que tenia, llardosos, amb la mirada perduda envers la gerra de vi que tenia al davant. En un racó fosc de la sala, un indret discret, rere la llar de foc, un individu solitari amagava la cara de les mirades curioses sota una caputxa, i en Rafel pensà que era qui anava a cercar. S’hi acostà.

—Venc de part del baró —digué en Rafel amb to esquerp—. Supòs que sou vós, qui he de recollir. Ell és fora, al carruatge.

—Jo mateix. Partim? —digué l’altre, alçant-se sense atendre resposta i deixant dues monedes sobre la taula per pagar el vi consumit.

Sortiren al carrer. Tots dos pujaren a l’interior del carruatge. El nouvingut i el baró se saludaren breument i de seguida aquest pegà dos tocs al sostre de la caixa amb la vara que sempre portava a la mà. El cotxer reinicià la marxa. Aquest cop en Rafel ocupava un lloc dins el carruatge, al costat del nouvingut. El baró no se’n refiava i per seguretat volgué que el capità fos a la seva vora.

A recer, ocupant els seients folrats de setí grana, gairebé a les fosques, amb la tènue claror d’una petita làmpada que es balancejava al ritme dels sotracs, tots tres feren la resta de camí sense dirigir-se gairebé la paraula.

En un moment determinat oïren com el cotxer manava als animals que s’aturessin. Des de l’exterior alçaren la cortineta de cuir que cobria els finestrons per escodrinyar l’interior. Entre tenebres no es distingien els ocupants del carruatge i una veu els demanà que s’identifiquessin, però abans algú no digués paraula el soldat que guaitava pel finestró reconegué el noble.

—Ah, sou vós! Passau i disculpau-me. No havia reconegut el carruatge —digué el cap de la guàrdia—. Tenim ordres de no deixar passar qui no hagi estat expressament convidat a la festa.

En Rafel, aprofitant l’aturada, sortí de la caixa a fer un cop d’ull. L’ambient semblava tranquil, però la seva missió era desconfiar de tot i de tothom. Per a això li pagava el baró. El cap de la guàrdia es dirigí a la porta per on els carros accedien a l’edifici i amb la mà plana copejà sobre la robusta fusta com a senyal perquè obrissin. El carruatge passà sota el gran portal de mig punt de l’entrada. En Rafel ho feu a continuació. Una porxada oferia aixopluc abans d’accedir al pati, des d’on s’ascendia per una escala ampla amb graons de marbre, vorejada per una barana pulcrament tallada en marès de Santanyí, al primer pis. A banda esquerra, dos portals donaven entrada a les sales ocupades pels criats. Al front, un arc escarser gravat amb l’escut dels Burgues als capitells permetia l’accés al patí. Més enllà, a l’enfront, dos arcs més eren l’entrada a les cotxeres del palau.

Un cop a l’interior, ben il·luminat pels fanals de ferro forjat que penjaven dels murs, en Rafel s’apropà al carruatge i abans d’obrir la porta col·locà els graons de fusta que hi havia a la vora perquè els dos ocupants poguessin baixar més còmodament. Sobretot el seu senyor, el baró, un home gras, de mitjana estatura, amb una papada que no deixava veure el coll, a qui semblava que a cada passa que feia li costava respirar i que esbufegava contínuament pel pes excessiu que desplaçava. Just el fet de pujar una escala li suposava un gran esforç. En Rafel li oferí un braç de què penjar-se i pujar les escales al primer pis.

En Josep de Pedraforta era l’únic que portava la cara, rodanxona, al descobert. Els seus dos acompanyants anaven tapats. En Rafel amb el barret d’ala ampla i el personatge misteriós amb la caputxa de la capota negra que l’aïllava de les mirades curioses dels criats i soldats que en aquell instant es trobaven al pati.

El majordom, un home alt i acanyat, vestit de manera austera amb pantalons i camisa negra de mànega ampla, els esperava al replà de l’escala, just davant de la porta d’entrada a les sales, amb un somriure sorneguer que no passà desapercebut a en Rafel, segurament en veure els esforços d’aquella bolla de greix pujant l’escala aferrada al seu braç.

—Avisa el teu senyor que el baró de Pedraforta és aquí —digué el noble amb les galtes enceses.

—Així ho faré, mossèn —l’assistent feu una reverència—. I qui he d’anunciar que vos acompanya? —demanà, dirigint-se de manera interrogativa als qui encara anaven coberts davant la mirada encuriosida del majordom—. Veig que és gent armada —digué el servent de la casa dirigint-se al baró i mirant de reüll en Rafel.

—És cert, tal com pertoca a un capità de la meva banderia —digué el baró amb to sardònic—. Si no, per a què el voldria?

—Tenc ordre expressa que les armes s’han de deixar a l’entrada —feu amb un gest, advertint que l’arma li fos lliurada—. El procurador no vol gent armada a l’interior de les seves habitacions.

—Res ha de témer mossèn Burgues. Ni de mi ni de qui m’acompanya. Però puc entendre les seves precaucions —digué el baró, i afegí—: Rafel, deixa que aquest bon home te guardi l’arma.

En Rafel es descobrí i, col·locant el barret sobre una cadira, aprofità les dues mans per descordar-se a contracor la sivella del cinturó que contenia l’acer i el lliurà al criat del procurador. L’estilet que portava amagat dins la canya de la bota allà quedaria. «Per si de cas», pensà ell.

—Anau alerta, vatua! No sigui cosa que vos talleu les mans —digué el bandejat, i una rialleta malèvola se li escapà del llavis.

—Rafel! Aquesta llengua! —el renyà el baró, enmig d’un somriure sorneguer—. Ets un malparlat. Encara te l’hauré de fer tallar.

El majordom rebé l’arma i es quedà parat uns instants. En Rafel notà com a l’home esprimatxat que tenia al davant li costava apartar la mirada de la seva cara. En treure’s el barret d’ala ampla havia deixat al descobert dues profundes cicatrius. En Rafel era conscient que el majordom trobava a faltar la seva orella esquerra. El mateix costat de la cara que era creuat per una nafra que li travessava la galta. El bandejat llegí un deix d’esgarrifança en els ulls del servent mentre aquest intentava endevinar qui eren els acompanyants del senyor de Pedraforta. A en Rafel li agradava el temor que el seu aspecte infonia en els altres mortals.

—I així? Qui vos acompanya, baró? —repetí el majordom, amb el seu somriure més servil.

—N’hi ha prou anunciant-me a mi —feu Josep de Pedraforta mentre amb el mocador que s’havia tret d’una de les mànegues de la camisa, s’eixugava la suor—. El procurador reial ens espera.

—Com maneu —el majordom feu una lleugera reverència—. Senyors, si feis el favor d’acompanyar-me.

L’home els precedia i els feu passar a l’avantsala. Un habitacle escassament moblat però ricament decorat amb cortines i tapissos que penjaven a les parets. S’hi reproduïen diverses escenes, de les quals en destacava per la bella elaboració una on quatre homes a cavall i llances en mà, mentre eren observats per un falcó en vol, anaven a la caça d’un ramat de porcs senglars. La cambra era situada just abans del gran saló d’on sortia la remor d’una música de ministrils. Com cada any, el dissabte abans del Dijous Llarder, el procurador Francesc Burgues celebrava a casa seva el ball dels Darrers Dies. Poc importava que el seu major enemic polític, el virrei Gurrea, els hagués prohibit. La seva no era l’única festa que tenia lloc en palaus privats a tot Ciutat, però sens dubte era la més sonada.

Esperaren que el procurador reial entrés. Era evident que l’encapotat era qui dels tres es mostrava més nerviós. En Rafel li distingí un tic. Sense adonar-se’n feia voltar l’anell d’or que duia al dit anular.

Poc després, el procurador feu acte de presència. Era un home prim, d’ulls inquiets i nas prominent, elegantment empolainat, estirat i amb posat majestàtic, vestit amb pantalons i casaca daurats i brodats amb fils d’or i mocador blanc prisat al coll, sabates dels mateix color daurat i amb poc més de quatre dits de tacó. Així i tot quedava palesa la seva baixa estatura.

«No deu fer més de set pams!» Exclamà per a si mateix en Rafel. «No debades li diuen el Rei petit».

Francesc Burgues havia entrat per la porta gran que unia l’avantsala amb la sala principal, on se celebrava el ball. A poques passes el seguien dos homes. Per com anaven vestits en Rafel s’adonà de seguida que un d’ells devia pertànyer a la cúria eclesiàstica. Era un home de mitjana edat, portava barba arranada, tenia una mirada altiva i caminava més dret que un fus. A l’altre, cara vermella, petit i rodanxó, amb un vestit arruat i amb taques de menjar i beure, segurament del festí que s’estava celebrant allà dins, tampoc no el coneixia.

—Mossèn Burgues!

El baró, en senyal de servitud envers l’home més poderós de tota l’illa, fou el primer a inclinar-se lleugerament i li dedicà un somriure adulador. La resta dels presents repetiren la reverència.

—Senyors, benvinguts a ca meva —respongué el procurador, mentre s’asseia a l’única butaca, situada damunt una petita bastida elegantment adornada que hi havia dins la sala i obligant els seus interlocutors a estar drets—. Primer de tot, no cal advertir-vos que tot el que avui se digui en aquesta sala no pot sortir-ne. Suposaria un gran disgust per part meva haver d’actuar en la vostra contra. Aclarit el punt, deixeu que faci les presentacions —des del seu petit tron que li permetia sobresortir un pam per sobre el cap més alt dels presents, assenyalà l’estirat de mirada arrogant i enfundat en sotana negra i birret per tapar-se la tonsura—. Sa Il·lustríssima Gaspar Bartomeu, vicari general i home de confiança del bon Pere Pont, bisbe de gràcia, a qui el bisbe encomana els afers terrenals.

—Senyors —l’home inclinà lleugerament el cap i traient la mà dreta que portava mig amagada dins la mànega de la sotana, l’oferí als nouvinguts. Un per un desfilaren al seu davant i li besaren l’anell en senyal de submissió.

—També ens acompanya en Jaume Roca —i amb un cert to despectiu afegí—. Tot i el seu aspecte desendreçat, és un bon misser i de la meva màxima confiança en afers legals. Ells m’aconsellaran en les vostres demandes.

El procurador girà la vista envers l’encapotat, però fou el baró de Pedraforta qui parlà.

—Mossèn, si m’ho permeteu, a mi m’han acompanyat el cap de la meva banderia —digué, sense tan sols mirar-lo— i un fervent admirador de la causa que ens ocupa... —abans d’acabar la frase es deturà per escrutar la sala cercant una cara de desaprovació pel que anava a dir i, en no trobar-la, continuà—: ...en contra del virrei Gurrea. Duent-lo fins a la vostra presència no he fet sinó complir el vostre mandat.

—Per la qual cosa, sens dubte, vos sabré recompensar —digué l’home amb una rialleta i afegí amb veu arrogant i un to de falsa humilitat—. Digues, emmascarat, què voleu d’un humil home com jo?

—Perdonau, mossèn Burgues, si no em despull de la màscara —qui parlava era l’encobert, després d’una lleu inclinació de cap—. Per a la meva seguretat i la del pla que ens ocupa.

—No temeu, si hagués volgut desemmascarar-vos ja ho hauria manat als meus homes. Com podeu comprovar, som un home de paraula.

Francesc Burgues, l’home més poderós i amb el servei d’informació més ben pagat a la cort illenca, coneixia sens dubte la identitat de l’emmascarat. Tot i així, pensà en Rafel, devia tenir les seves raons per permetre que el seu interlocutor es mantingués en l’anonimat davant la resta de convidats.

—Segur que sí. De la mateixa manera que, com ja ha dit el baró, la vostra és la nostra causa —digué l’emmascarat, i mirà tots els presents—. Supòs que tots pensau el mateix. El virrei ha de caure. Tots hi sortirem guanyant.

—Quines novetats portau? —demanà en Francesc Burgues, de manera seca mentre aclucava els ulls i el mirava amb suspicàcia.

—Tot és a punt. Vos puc assegurar que ara mateix estam... —l’home es returà.

—Continuau parlant, mestre, no tenc tota la nit per escoltar-vos —manà el procurador amb un deix autoritari.

—Bé… Estan —l’home rectificà— en disposició de presentar les raons legals per fer dimitir el virrei. Els darrers temps s’ha anat en aquesta línia. Buscar els arguments per presentar davant l’emperador. Gurrea no pot continuar sent el virrei. La fam i la situació econòmica han acabat per decidir en favor nostre als més contraris a la seva dimissió. I no podem deixar de banda el que està succeint a València. La Germania ha esclatat.