Paraules d'Arcadi

Un element connatural de la vida de les persones però massa fràgil

Però, per què és important la democràcia? Tots els homes i dones tenim els mateixos drets o els hauríem de tenir, i som iguals, o hauríem de ser iguals, en oportunitats i desenvolupament de la vida. I per tant, no hauríem de pensar que hi ha jerarquies ni que ningú està per damunt dels altres o té autoritat sobre els altres, a menys que de manera democràtica se l’hi hagi delegat, però encara que sigui així, que tingui una autoritat, ha de ser sota control i vigilància de qui l’ha delegat. Per tant, diria que la democràcia és l’element més connatural vinculat a la vida de les persones. Un element connatural, sí, però a la vegada molt fràgil, com ja he dit, potser per la mateixa naturalesa egoista i individualista de la persona. I la democràcia es construeix exercint-la.

Des del punt de vista polític, la fragilitat és fàcil de trobar, i només hem de revisar la història, passada i present. En ocasions, la democràcia es desfà i es trenca per una estafa i una burla i jo recordo molt clarament un d’aquests trencaments, com va ser l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN. El poble va dir una cosa i fins i tot algunes personalitats polítiques, com el mateix expresident Felipe González, deien que era el poble qui decidia i en canvi van manipular un referèndum. El poble va dir no, i l’Estat espanyol va acabar entrant a l’OTAN.

La democràcia ha anat tenint diverses temperatures. Jo diria que, des de la Revolució Francesa, la democràcia ha tingut l’oportunitat d’anar millorant, amb la conquesta de diversos drets. No ho hem d’oblidar: des del dret a vot de les dones fins a intents de fer que la presa de decisions sigui cada cop més local i descentralitzada. Fins i tot diria que en el món empresarial es va produir un increment de democràcia a partir de la Segona Guerra Mundial, per exemple, quan les empreses alemanyes van inventar una cosa que en van dir sistemes de cogestió, que no volia dir altra cosa que en els consells d’administració de les empreses hi havia dos o tres representants dels treballadors. I potser precisament és la fi de la Segona Guerra Mundial la que marca un punt d’inflexió, cap a una millora democràtica, encara que feble. La gent veia que el sistema s’havia de perfeccionar, perquè tothom estava obcecat en el que s’anomenava l’amenaça comunista i pensaven que potser deixant participar la gent s’hi podia fer front més fàcilment, però en realitat era una democràcia falsa perquè mentre a Alemanya es deixava més participació als treballadors, Anglaterra estava tenint una furibunda actuació colonial en els seus territoris dominats. Podríem marcar també els anys seixanta del segle XX, quan es va anar consolidant a molts territoris del món industrialitzat allò que anomenaríem l’estat del benestar i es comença a entendre i a estendre més àmpliament la idea dels drets socials per garantir un mínim d’oportunitats per a tothom. Després, però, i això va anar molt lligat a la caiguda del bloc dels països de l’Est, aquesta democràcia es va anar debilitant novament fins a tenir aquest «simulacre» que tenim ara. I ja no és només una qüestió de dictadura en obert, sinó més aviat i massa sovint una qüestió d’aquests poders fàctics (econòmic, militar, judicial, financer, religiós, mediàtic...), que ens fan creure en una democràcia que no és real perquè són ells els que al final acaben prenent les decisions. Per tant, ara per ara diria: la democràcia està sota mínims... amb excepcions, és clar, però sempre la trobarem en millor salut dins de col·lectius o àmbits més reduïts, més locals, més fora de l’abast d’aquests poders. Evidentment que els governs d’ideologia d’esquerres poden permetre més obertura i possiblement llimar més i millor algunes àrees de la vida de manera més plural, però ja hem vist que quan en la majoria de països es tira cap a aquesta esquerra, immediatament després ve una onada de dretes per tornar a situar alguns elements a lloc, que no deixa de ser el lloc que volen aquests poders.

Protesta, desobeeix i perd la por

I així i tot, jo sempre apunto un bri d’esperança. No hem de deixar de lluitar per aquesta democràcia. Potser hem de fer com deia el filòsof anglès E. P. Thompson, que tenia un llibre titulat Protesta i sobreviu. I per tant jo diria que el que cal és evidenciar el que passa, protestar i... sobretot desobeir. Ja que amb la desobediència s’aconsegueixen victòries. Ho hem vist en diversos sectors, per exemple en la lluita per l’habitatge o, anant més enrere, la desobediència que van fer molts objectors de consciència que van aconseguir que el servei militar se suspengués. De totes maneres, els nivells repressius per a la protesta també són forts. I per això jo diria: «protesta, desobeeix i perd la por». La por al cos ens la posaran sempre, i és l’amenaça que plana sobre els nostres drets socials o laborals, i sobre la llibertat de pensar diferent. Per això cal convertir la desobediència en un dret moral. Estem moralment obligats a desobeir.

I els que creiem en la desobediència l’hem de dur a la pràctica. Jo ho faig per exemple amb una cosa que vaig començar l’any 1984 i que encara segueixo fent que es diu objecció fiscal, que és negar-se a pagar aquella part dels impostos que van a parar als pressupostos de Defensa, per les conseqüències que té i perquè soc una persona antimilitarista i pacifista i fa vergonya que es destinin tants diners, que són nostres, a qüestions com l’armament i les guerres. Desobeir és també intentar trencar la inèrcia dels espais on els poders fàctics no tenen recorregut o, dit d’altra manera, en aquells on precisament podem no contribuir en aquests poders fàctics: des de participar en una cooperativa de consum autogestionada fins a contribuir en una empresa d’energia verda... I buscar alternatives quan no n’hi ha. L’any 1999, per exemple, diverses ONG vam plantejar unes jornades sobre banca ètica, encara que sigui un dels meus oxímorons preferits, per anar caminant cap a aquesta alternativa enfront de la banca tradicional especulativa. Intentar, doncs, lluitar contra aquest poder fàctic que és el poder financer per aconseguir una democràcia real en un dels àmbits més difícils: el capital. No vam aconseguir crear una banca ètica catalana però sí que hi ha algunes opcions més ètiques, o fins i tot cooperatives, de finançament, com COOP57.

En estructures més petites tot es pot fer millor. I és que, com tothom sap, el poder, en gran mesura, corromp, i el poder absolut, corromp absolutament. Les grans estructures han d’existir, segurament, però caldria que aprenguessin a treballar de manera més descentralitzada, fent que el poder decisori quedés més repartit. No ens creiem que el poder sigui democràtic. «Democràcia real ja» va ser un eslògan força vinculat al moviment del 15-M, sorgit l’any 2011. Hi havia diferents elements de la vida diària que a la gent no li agradaven, massa precarietat arreu que no concordava amb el discurs dominant d’una suposada recuperació. Potser per alguns sí que era època de bonança, però per a la majoria de la població no. I és que quan no hi ha una dictadura oberta... contra qui lluitem? Quin és el rostre d’una democràcia més aparent que real? Quina cara té?

Quan el mercat i les grans corporacions decideixen

La veritat és que quan veus i saps que la majoria de les decisions que marquen la nostra vida estan preses per organismes sobre els quals no tenim control, la cosa empitjora. El mercat, gens democràtic, és qui acostuma a decidir quins preus tenim i com hem de viure. Els polítics fan cas dels grans lobbies i els grans lobbies tenen sovint un rostre ocult: són fòrums com el que es fa a Davos, que reuneix anualment empresaris, mandataris (només d’alguns països), intel·lectuals (també seleccionats) o periodistes que en teoria discuteixen de cap on va el món i tracen algunes directrius. El gran problema és que les trobades estan finançades per grans multinacionals. I evidentment les seves decisions no deixen d’afavorir a qui han d’afavorir. I en qualsevol cas, no deixa de ser un club selecte de persones riques que parlen sobre l’esdevenir del món... i els seus interessos. Molt pitjor és el Club Bilderberg, encara més selecte, que també es reuneix anualment, i també de manera més o menys secreta remena les cireres. Per no parlar ja del grup de països G-20, que en realitat sempre dic que s’hauria de dir G-194: com pot ser que en el principal espai de deliberació política i econòmica només hi hagi representació de 20 països? Això sí, els més rics. Per no parlar de com es prenen algunes decisions als grans organismes internacionals. Està clar que les grans estructures només estan destinades a defensar els grans interessos. I els més febles sempre perden, encara que en diguin sistemes democràtics, teòricament.

Per altra banda, se’ns diu que l’avenç tecnològic ha arribat per solucionar una part de les mancances democràtiques: que si tenim nous aparells per votar digitalment, que si tenim noves eines per emetre missatges i discursos..., però ens hem preguntat qui hi ha darrere aquestes grans estructures? Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft, l’anomenat GAFAM, que controla totes les nostres dades i tot el que diem. Que pot arribar a controlar tot el que busquem a les xarxes, els nostres interessos, les nostres preferències..., grans corporacions controlades des de multinacionals que tenen totes les nostres dades i per tant tot el control sobre nosaltres. I no tenim gaire alternativa. Així es relaciona el món, i les eines que puguin ser més lliures encara són poques i tenen poca implantació. Tothom està dins el gran germà anomenat GAFAM i ja no sabem què saben de nosaltres i, per tant, com aquestes corporacions unides als poders fàctics ens poden controlar. Jo diria que avui en dia bona part del poder gens democràtic i manipulador està en mans del GAFAM... i dels principals poders financers!

I això sense dictadures manifestes, que sí que continuen existint a molts països. L’Estat espanyol, sortosament, ja no viu sota els dictats del general Franco, però la nostra dictadura ha estat la monarquia. La monarquia s’ha convertit en el gran distorsionador de la vida política ciutadana. De fet, una monarquia és antitètica d’una democràcia. Una monarquia és un fenomen històric pervers. I en el cas espanyol la democràcia ha quedat distorsionada per molts elements d’aquesta monarquia, protagonista de diversos cops d’estat encoberts: des de la destitució d’Adolfo Suárez, que va obrir el camí cap al 23-F de 1981, fins a la cessió del territori del Sàhara a Hassan II, passant per un reguitzell de delictes que estan tipificats, però no jutjats.

La mala salut democràtica de l’Estat espanyol

L’Estat espanyol, crec, i si em miro el moment actual, no viu una bona salut democràtica. Hi ha repressions en nom d’un suposat Estat que actua sota la llei, una llei que no és justa. En aquests darrers anys del procés català hem vist amb virulència com el poder judicial s’ha desfermat i ha actuat de manera antidemocràtica i violenta sobre un poble aplicant sancions que semblen fruit d’un altre temps, quan haurien de ser en sentit invers. Si l’acció desobedient però pacífica d’un poble, com és l’acció «democràtica» de votar, té aquesta resposta virulenta, s’evidencien uns interessos que van més enllà. Com pot ser que algú que és ministre de l’Interior l’octubre de 2017, amb la repressió que hi va haver Catalunya, no estigui a la presó per la seva actuació? O com a mínim que no hagi dimitit? Amb la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155 hem recorregut enrere el túnel del temps. Hem viscut el miratge potser equivocat de creure que la democràcia estava instaurada, cosa que ens hem adonat que no era certa. I la repressió està més instal·lada en el dia a dia del que creiem. En el meu temps els estudiants que ens reuníem per aconseguir drets i millores érem expedientats; ara una persona que fa un acte de protesta expressant el seu pensament, cantant una cançó..., pot acabar detingut... Som, doncs, en aquell moment del passat, encara.

I és que tenim un poder judicial molt poc democràtic... La pregunta seria: ens hem d’atenir a la llei? Legitimitat i legalitat a vegades no tenen res a veure. Caldrien lleis legítimes. Durant l’entrega del premi Comín l’any 2019, un dels guanyadors, el professor de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, va dir coses clarividents, com per exemple que el problema de la vulneració de la democràcia a l’Estat espanyol partia d’un moment determinat: quan un poble com el català reforma el seu estatut, té una aprovació més que majoritària al Parlament de Catalunya, aquesta reforma és aprovada pel Parlament espanyol... i surten després uns personatges del Tribunal Constitucional (la majoria amb els càrrecs ja caducats), que ja podem pensar a quina ideologia pertanyen, que es dediquen a esmenar no sé quants articles d’una reforma que havia estat aprovada pel poble. Això és una burla de la democràcia, i marca el tret de sortida, a partir del 2010, amb l’augment de les protestes dels Onzes de setembre a Catalunya. Aquells que a través del dret es burlen de la democràcia no tenen nom. Cal fer desaparèixer la judicialització de la vida democràtica.

I és que no hi ha democràcia sense independència dels poders fàctics. Imposen per continuar mantenint el seu regne i de manera coordinada: hi ha un cert poder judicial, que està unit a un cert poder econòmic, que està unit a un cert poder polític, que està unit a un cert poder mediàtic... i que a més disposa d’un altre cordó, el policial i el militar, que serveix per protegir-los. Són un fil continu que s’imposa sobre un altre fil per la part baixa, el poble, que intenta constantment trobar les escletxes per sobreviure.

Com a persona esperançada, voldria creure que tot pot canviar i avançar. Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. M’atreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi, juntament potser amb altres llocs com el Kurdistan, de ser capaços de fer accions no-violentes per canviar l’entorn o si més no sacsejar-lo. Però en general la salut democràtica del món ha de millorar i molt, perquè és fruit d’unes relacions socials anòmales, de rics sobre pobres, de blancs sobre negres, dels homes davant les dones, dels patrons enfront dels treballadors..., un món injust que per mi té una paraula clau: es diu capitalisme, el sistema que porta a la desigualtat més absoluta, un sistema criminal i assassí. I és que allà on la democràcia és quasi inexistent és en el món econòmic.

Capitalisme
Un sistema injust i assassí que hem d’erradicar

Començaré pel que no em cansaré de dir mai, però que no veuré: cal abolir el capitalisme, perquè crec que és un sistema pervers que mata vides. I tot el planeta. El capitalisme per mi, i manllevaré unes paraules del company economista José Luis Sampedro, s’ha convertit en un sistema salvatge que evidencia la decadència moral i social d’Occident. La propietat privada i el suposat lliure mercat només han fet que convertir el món en un sistema global de guanys i pèrdues cada cop més accentuat... i menys lliure.

Un sistema que va néixer i créixer i que, sí, no ho hem d’oblidar, va tenir un moment més dolç, que jo no definiria com a bo, però que com a mínim no era tan desfermat, que es pot situar entre els anys quaranta i setanta del segle passat, amb la instauració de l’estat del benestar, que no resolia però almenys apaivagava algunes desigualtats i afrontava alguns dels excessos que s’havien fet als països de l’anomenat Tercer Món. Es va convertir en un capitalisme de rostre (una mica més) humà, com alguns van voler definir. Però això es va començar a trencar a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta quan es va implantar el capitalisme neoliberal seguint les teories del que es va anomenar l’escola de Chicago liderada per Milton Freedman. I que va tenir alumnes avantatjats com Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit. Amb la caiguda del bloc soviètic, el desbocament ja va ser tan total i exagerat que va començar a generar beneficis cada vegada més grans per a uns pocs i misèria cada cop més accentuada per a tots els altres. La desigualtat i la destrucció del planeta van quedar definitivament instaurades.

Per això no ens ha d’estranyar que a partir del 2000 comencés a funcionar allò que en vam dir el Fòrum Social Mundial, amb aquell eslògan clar i concís: «un altre món és possible». Quan l’any 1999 vaig poder anar a Seattle, a la gran conferència mundial contra l’Organització Mundial del Comerç, que alguns van definir com a naixement del moviment antiglobalització, vaig poder començar a viure algunes de les escletxes i propostes d’alternatives a aquest sistema. Sorgien les primeres veus de protesta, que tindrien ramificacions més tard, com la del moviment dels Indignats i del 15-M. Unes bases que posaven una mica de llum contra el sistema a partir de la creació progressiva de sistemes alternatius, sistemes que en el vessant econòmic conformarien el món de l’economia social i solidària, que anteposa la persona al capital, i també l’anomenada economia per la vida, amb valors com ara la democràcia, l’arrelament al territori, la sostenibilitat o l’horitzontalitat. I és que per anar destronant aquest capitalisme cal anar creant quelcom alternatiu. Només dir que «no» no ens serveix, sinó que cal anar bastint un sistema d’economia que permeti la participació de la gent, que situï les persones al centre, que no només estigui pels beneficis desmesurats, que protegeixi el planeta, que faci del treball una activitat digna, que no permeti el lucre financer, que generi relacions dignes, que permeti el treball per a tothom, que lluiti per l’equitat i els drets de les dones, que faci economia de proximitat...

Les accions del nostre consum poden canviar el món

No cal canviar la muntanya de cop. Tampoc podem. Cal anar canviant l’actitud dia a dia. Jo sempre he dit que la nostra actitud com a consumidors pot produir canvis, com diu Brenda Chávez al llibre Tu consumo puede cambiar el mundo: si els poderosos mantenen el seu poder en aquest món capitalista és perquè nosaltres cada dia comprem on comprem, obrim comptes corrents on els obrim, gastem energia de les grans corporacions...; és a dir, amb cada acte de consum, com diu el llibre, emetem un vot de confiança i donem suport a una forma de producció, de manera que activem una cadena d’abastament amb la qual beneficiem empreses que potser estan contribuint a l’abús social. El consum responsable ha de ser un consum conscient, i amb cada nova actitud que no afavoreixi empreses criminals anirem afeblint el sistema depredador. Evidentment, els poderosos ens intentaran manipular i convèncer de comprar aquí o allà. Però no hi veig altra solució. I aquí ens hem de convèncer que el canvi és positiu i no fer tant cas del que ens dicten els mitjans de comunicació fàctics per explicar a la gent el que passa.

Massa sovint la gent actua en contra d’ells mateixos sense adonar-se’n. Si resulta que la gent opina que no tindrà una pensió el dia de demà i el convencen que es faci un pla de pensions per compensar-ho, automàticament entra en el món especulatiu, entra a forçar una empresa que al final tindrà un fons de capital que comprarà l’empresa a la qual treballa i l’acabarà acomiadant a ell mateix. Cal que la gent s’adoni del poder que té i del que implica la seva participació en el sistema. Cal generar vies alternatives, intentant desvincular-nos d’allò que no ens fa bé. Aquesta economia és molt poderosa en la mesura que li donem suport, però s’afeblirà si no en formem part.

Cal també trencar la inèrcia de les necessitats inventades. I això ens porta forçosament als valors i a l’educació. A casa nostra, per exemple, per Nadal arriba una febre consumista i de tots els obsequis n’hi ha molts que no els usem. No podem anar al 100% en aquesta direcció. Permetre’s coses però amb mesura. La temptació és gran i els poders que t’intenten convèncer són grans. Actualment la publicitat és el gran impacte. Per caminar en direcció contrària cal tenir una sòlida base educativa. Cal donar una educació a la gent. I no sempre es dona perquè no interessa al sistema. El sistema ens ha fet veure i creure que és més fàcil competir que cooperar o compartir. El fet que el planeta sigui limitat està convencent a la gent. Però aquí hem de veure que la reacció ve més per una qüestió egoista, de supervivència pròpia, que no pas pel mal objectiu que es fa. O és que reaccionem igual davant una mort a la Mediterrània o davant algú que es mor de fam? Com si alguns aspectes els tinguéssim assumits, però en canvi com que en el futur del planeta ens hi va l’aire, l’aigua o el petroli que consumim, o la pròpia vida, molta gent s’hi sent més identificada.

I massa vegades el sistema mateix fagocita el discurs: no promou el decreixement, sinó un canvi de consum. Si no tenim petroli, inventem el cotxe elèctric, però amb la idea de seguir consumint i necessitant. És el capitalisme camaleònic, capaç de convertir-se en capitalisme verd, per posar una etiqueta diferent i que tothom continuï consumint.

I és que, objectivament parlant, mai havíem tingut tantes possibilitats i tants coneixements com ara.... tants coneixements científics, tantes descobertes...; ara podríem tenir-ho tot, i repartir-ho bé, però el sistema no ho permet. Tenim els coneixements i la intel·ligència però no sabem parar la màquina, perquè és una màquina que beneficia molt poca gent però que la beneficia molt i té les palanques suficients perquè continuï jugant al seu favor, i quan no és així, continuen intentant-ho per mitjà de la força.