De la il·lusió al desencís

El secretari d’Estat nord-americà va manifestar a l’ambaixador americà en Espanya, Wells Stabler –en 1975, pocs dies abans de la mort de Franco i per telegrama–, que l’objectiu dels EUA a Espanya era seguir enfortint el conjunt de relacions polítiques i de seguretat, i qualificava com a negativa l’entrada de formacions comunistes en el govern. El seu país, deia Kissinger, «exercirà un paper estabilitzador i de suport, i aconsellarà en contra de qualsevol esforç per impulsar canvis més ràpids, que pogueren forçar el procés més enllà dels límits realistes, amb el risc de provocar reaccions greus» (citat a Monedero, 2013: 78-79). Vázquez Montalbán va denominar «correlació de febleses» aquella fragilitat entre el vell que semblava eixir i el nou que semblava arribar. Va ser, en aquesta indefinició, quan el paper del poder (econòmic, financer, intel·lectual, estratègic o imperialista) va ser clau en la definició del procés, amb l’objectiu que els nous temps no s’edificaren sobre transformacions sense control. Eloqüents van ser les paraules d’Arias Navarro quan va afirmar allò de «o hacemos el cambio nosotros o nos lo hacen» (Monedero, 2013: 77), que s’adiuen amb l’afirmació de Marx –evidentment, sense saber-ho– segons la qual els valors dominants són sempre fruit de la ideologia de les classes dominants. Amb el temps, la dreta es va reformular i l’esquerra –representada parlamentàriament per PSOE i PC– va desmobilitzar el carrer, amb la intenció de dirigir el procés des de les cúpules. Com han mostrat els estudis d’Alfredo Grimaldos (2004) o Mariano Sánchez (2010), la repressió va seguir tenint un fort paper, amb la violència de l’extrema dreta sense repercussions judicials (un fet que es va constatar amb major intensitat al País Valencià). Sánchez comptabilitza en les seues anàlisis que, entre 1975 i 1983, van morir 591 persones per violència política, entre les quals es comptaven 188 morts per actes de les forces de seguretat o repressió. En les comissaries o en les presons van morir vuit detinguts. El fet que la policia carregara sobre els manifestants es va fer una pràctica habitual i rara era la concentració reivindicativa en la qual no hi hagueren detinguts i ferits de diversa gravetat. A més, diferents partits d’ideologia clarament republicana no van poder, directament, concórrer als comicis electorals, com ara Esquerra Republicana de Catalunya o el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. Segons Monedero, la transició es va construir sobre l’acord entre l’exèrcit i els principals sectors econòmics del país per a assegurar els privilegis obtinguts durant els quaranta anys de dictadura; la voluntat continuadora de la dreta, la incoherència ideològica del PSOE i l’excessiva cessió del PC; les exigències externes per a mantenir l’Estat espanyol en el bloc occidental; el segon exili (aquesta vegada intern) dels intel·lectuals i la feblesa de la societat, amb poca capacitat de resposta després de la dictadura i sotmesa a la por d’una nova intervenció militar.

La història de la transició –entesa com la construcció narrativa «comprensible» adreçada a la població– s’estructura des de paràmetres personals i socials, amb una preeminència dels primers en un moment d’expansió de mitjans de comunicació moderns que premien el personalisme, potenciat per la televisió en expansió. Serà així com fets i personatges prendran sentit a ulls d’una ciutadania que necessita conéixer i comprendre uns nous temps arribats de forma accelerada. Per a l’ordre de la nova situació (i els seus equilibris sustentadors) i l’organització estratègica de funcionament es veié la necessitat de fer una descripció exhaustiva del món en el qual s’intervenia i es desenvolupà un exhaustiu treball d’edificació de la memòria de la col·lectivitat. El règim establert mitjançant el consens volgué fer hegemònic un relat que acabà per ofegar els altres, fent ús excessiu d’oblits, per exemple, tant de la dictadura franquista com de la república democràtica de la dècada dels trenta. Sols en teoria, perquè el franquisme estigué sobrevolant el nou procés, mentre que la democràcia dels anys trenta fou absolutament silenciada, sense capacitat per aprofitar el que Bloch anomena l’excedent utòpic dels moviments d’emancipació. Ho aconseguí el nou règim, a més, a través de la utilització dels fons públics i els aparells de l’Estat per l’exigència, entesa com peremptòria, de controlar el pensament de la població i inocular-hi la realitat que «calia» creure per assegurar l’estabilitat de la nova etapa. Sense els oblits i els abusos no és possible entendre determinants relats que acaben convertint-se en memòria col·lectiva a través dels mitjans de comunicació, nou camp de batalla pel que fa al nou període democràtic espanyol. Durant dècades (com definiren Berger i Luckmann) es va construir un món que es donava per descomptat, es va generalitzar una apropiació simbòlica del passat com a instrument polític per controlar favorablement (amb la correlació de forces de cara) els consensos i conflictes. Uns consensos que reproduïen molts dels interessos de les velles oligarquies, a les quals simplement (a manera de reforma) se’ls aplicà les exigències de les noves oligarquies. Com defensa Marta Rovira (2014: 39), els abusos de la memòria són, en el cas de la transició, els abusos de l’oblit: «Sempre es pot explicar el passat d’una altra manera, sempre pot haver-hi una altra construcció narrativa en què variïn els protagonistes i els marcs d’acció. Per tant, la memòria és sempre producte d’una manipulació». Una manipulació que esdevé políticament rellevant quan és imposada com l’única història oficial, quan és exercida de forma canònica per mitjà de la intimidació o de la seducció, per mitjà de la por o de l’adulació. Se situà així la transició com un punt d’arribada en el qual semblaven satisfetes moltes de les pretensions de la població valenciana i espanyola. Es vengué com un punt de partida i acabà sent, durant moltes dècades (i encara), un punt d’arribada. Es vengué com un motor del canvi que reportaria el nou Estat i acabà com un filtre (enormement atapeït, a més) que dificultà l’arribada de moltes de les necessitats democràtiques del país. Els nous equilibris mantingueren molt de l’ordre dels antics i afavoriren més bé poc les aspiracions de les classes subalternes. La dictadura morí en el carrer per la forta empenta del poble (l’any 1976 fou clau), però el règim perdurà en molts mitjans de comunicació, que crearen el discurs i amb ell molta de la realitat que els beneficiava. Profecies autocomplides, en diran uns. Silencis i mentides, en diran d’altres. A VS no es van permetre mai –fins i tot es van combatre– les ambigüitats en la memòria i la difusió monopolitzant del relat per ofegar possibles escletxes d’un discurs que sovint va ser utilitzat per justificar i reescriure –en contra de la veritat no escrita, potser, però sí viscuda– situacions pretèrites, sovint vinculades al franquisme i els seus protagonistes, que aprofitaren el control de la construcció del relat per introduir-se tranquil·lament en la democràcia mitjançant distorsions extremes, mitges veritats enverinades i mentides insultants.

La premsa assumeix que se li demana una posició responsable que no qüestione els fonaments de la transició per no posar-la en perill i acompanya el canvi polític pràcticament sense capacitat de crítica, convertint-se (voluntàriament) en un aparell més de l’Estat en el seu control del discurs preeminent. El procés constituent que naix al carrer es tanca a les institucions –on perdura molt del franquisme, cas paradigmàtic és la judicatura– i als ens comunicacionals, protectors d’un statu quo que els posiciona al capdavant d’un mercat canviant i inestable. VS aposta per estils i prioritats informatives rupturistes que trenquen amb l’amable maquillatge amb què la dictadura pretén disfressar el paper en la història de nombrosos personatges per fer-los un lloc en la naixent democràcia.

Mentre la Segona República –no cal recordar que havia sigut la darrera democràcia coneguda al país– fou presentada sovint com un exercici polític llunyà, exòtic i inclús caòtic, del franquisme sols es vingué a recuperar allò que podia ser utilitzable en la nova etapa plural després de la mort del dictador, en un missatge que inclús calà en determinades forces d’esquerres, que volgueren oferir preeminència en les oportunitats obertes i exigir-se a oblidar. En aquest clima, exigir responsabilitats als responsables criminals de la dictadura suposava (o així fou venut) un exercici d’irresponsabilitat.

Contràriament, VS apostà per la construcció de referents i simbologia alternativa a l’hegemònica, reequilibrant la realitat valenciana mitjançant paràmetres silenciats durant dècades. Referents que treballaren pels valors i els beneficis col·lectius, cantants que s’expressaren en una llengua tantes vegades perseguida i condemnada, manifestants compromesos amb causes «perdudes», partits polítics minoritaris i lliures, per tant, d’exigències consensuals. En un moment, a més, en què qualsevol lectura en clau valencianista era interpretada –seguint l’estratègia polaritzant– com una visió nacionalista. L’èxit que aclapara arribà com a conseqüència de saber recollir la insatisfacció i la mobilització difoses en la societat valenciana, més per la incapacitat d’oferir alternatives útils de les classes dominants que per la capacitat de canvi dels estrats populars, sobretot a partir de 1977, quan decau la pressió al carrer. Contra alguns «creadors de discurs i realitat» com VS apareix la capacitat de reacció de les elits de dretes per configurar respostes ciutadanes mobilitzades amb conflictes ambigus i allunyats de la discrepància tradicional entre «dalt» i «baix». Al territori valencià, una Batalla de València que s’emmascara en el conflicte dels símbols intentà reintroduir velles jerarquies i legitimitats amb el suport dels aparells de l’Estat. La legitimitat de l’oposició franquista convertida en equips de govern fou combatuda amb la força de la convicció (mitjans de comunicació) i la coacció (violència de tot tipus permesa per l’Estat). L’oligarquia franquista acaba marcant el discurs i el tempo polític per a mantenir molts dels equilibris antics, mentre les aspiracions ciutadanes –sovint mal representades per les noves opcions polítiques– se silencien amb algunes aportacions al nou organigrama estatal. Dins aquest marc, VS fou com una coma en l’escriptura, necessària per a entendre el relat de la transició. No aconseguí configurar-se com un punt i a part i ni molt menys com un punt final, però sense el signe de puntuació que introduïren en la frase els Sena, Carrasco o Fabregat no és possible entendre la història del País Valencià.

L’etapa intensa de la transició, pel que fa a la política, abraça des dels mesos anteriors als comicis electorals generals de 1977 fins al «frustrat» colp d’estat del coronel Tejero en febrer de 1981. VS s’emmarca totalment dins aquesta època: aparegué poc després i desaparegué poc abans d’aquests esdeveniments situats als pols. Les eleccions generals celebrades l’any 1977 foren guanyades per les formacions polítiques d’esquerra al País Valencià (PSOE-PV, PCE-PCPV i PSP-PV) per davant de la dreta representada per la Unión de Centro Democrático, Alianza Popular i la Candidatura Independent de Castelló (CAIC). El País Valencià sorgia d’aquestes eleccions com una nació clarament d’esquerres però amb un missatge que obrí molts ulls cecs d’utopia, entre ells a alguns dels artífexs de la revista que centra aquest estudi. Les dues formacions nacionalistes (Partit Socialista del País Valencià-PSPV, socialista, i Unió Democràtica del País Valencià-UDPV, democratacristiana) van ser apartades a un segon plànol de l’esfera política valenciana, obtenint uns resultats prou decebedors.

Segons Alexandre Crespo (2003: 6), «malauradament per a les aspiracions nacionalistes, les eleccions de 1977 representaren la creació d’un sistema de partits polítics valencians diferent al model de la clandestinitat, model basat en les forces d’obediència estatal, més o menys valencianitzades, i que deixà fora del parlament les organitzacions d’estricta obediència valenciana». Sanz i Nadal (1996: 246) havien dit abans: «Mai tants van saber explicar tan malament l’estima pel seu país i la passió per la seua terra, i van aconseguir tan poc com a col·lectiu».

Aquella decebedora derrota d’UDPV i PSPV –decebedora per a la intellectualitat nacionalista– facilità l’aparició de Valencia Semanal. La celebració de les eleccions i la victòria de l’esquerra va repercutir decisivament en la mobilització ciutadana i política a favor de l’autonomia, que va tenir tres dates que destacaren en aquells moments: la constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià amb tots els diputats i senadors valencians l’agost de 1977; la multitudinària i històrica manifestació del 9 d’Octubre de 1977 i la constitució del Consell del País Valencià –govern preautonòmic– en març de 1978.

La dreta valenciana de la UCD –el partit construït ràpidament a l’entorn d’Adolfo Suárez i que guanyà les eleccions a l’Estat espanyol– reorientà la derrota en les eleccions al País Valencià cap a una estratègia política cada vegada més radicalitzada en què començà a prendre força la ideologia blavera. UCD utilitzà el conflicte blaver per capgirar l’hegemonia que l’esquerra havia aconseguit al País Valencià. A les pàgines de Valencia Semanal, Ramir Reig (1980) deia sobre el blaverisme que era una mescla «de primitivisme indigenista (que arriba a inventar-se una llengua en base a les incorreccions de la parla popular), exaltació de les tradicions aldeanes i municipals elevant-les a la categoria ontològica d’essència del valencià, reducció de la història a anècdotes magnífiques de sabor foral i tot això adobat amb un difús ressentiment de marginats malgrat ser els millors». La dreta, després de l’anàlisi dels primers resultats electorals, inicià una estratègia coordinada des de Madrid amb la qual s’intentava capgirar el sentit del vot dels valencians per tombar l’hegemonia de les forces d’esquerres, sobretot del PSOE. L’anomenat blaverisme pretengué instal·lar a la societat valenciana un debat fictici per posicionar les diferents forces polítiques en un tema polític basat en la simbologia més trivial, fins aleshores molt allunyat de la societat i que introduïa elements de caràcter emocional, ben distants de la llavors dominant opció electoral segons la divisió de classes. La historiografia ha estudiat aquestes estratègies de conducta dels partits, que anomena cleavage política, un concepte que s’utilitza per dividir en blocs la societat analitzant la tendència dels seus vots. La hipòtesi preliminar és que els votants no es divideixen en grups predefinits de pros i contres a favor o en contra d’un determinat tema. Hi ha moltes divisions en la societat, però Seymour Martin Lipset i Stein Rokkan (1967) van definir quatre cleavages bàsiques de la civilització occidental després de la Revolució Industrial. D’acord amb Lipset i Rokkan, aquestes divisions determinen l’aparició i el contingut de tots els partits europeus. Ells diferencien entre propietari-obrer, centre-perifèria, camp-indústria i estat-església.

En el cas valencià, l’estratègia anticatalanista instal·lada sobretot a partir del segon lustre de la dècada dels setanta aconseguirà –com així estava previst–desviar l’atenció de l’electorat per «ordenar-lo» segons la seua opinió quant al valencianisme, de la seua concepció de la identitat pròpia. El debat, fins aleshores, havia estat allunyat de l’àmplia majoria dels votants, s’havia limitat a desenvolupar-se entre les elits intel·lectuals pròximes a la Universitat de València. Les forces polítiques d’esquerra –encara que de vegades amb certa ambigüitat–hagueren de posicionar-se en favor de les tesis intel·lectuals i per tant apostaren (principalment) per les teories desenvolupades per Joan Fuster en els seus estudis dels anys seixanta, mentre que la dreta assimilà un anticatalanisme amb escassa tradició al territori valencià per erigir-se com l’autèntica defensora dels interessos ja no nacionals, sinó més bé sols autonòmics i clarament regionals dins el marc espanyol. Luis Amador Iranzo (2011) ha exposat que l’explicació

és més senzilla, o més prosaica, si es vol. Tot es redueix a una confluència d’interessos: els d’un partit, UCD, per trobar un discurs amb ganxo per al seu electorat; una figura de prestigi, Manuel Broseta, per trobar un projecte amb el qual llançar la seua carrera política; i un periòdic, Las Provincias, per recuperar el seu paper tradicional com a portaveu de la burgesia valenciana. L’equació es resol amb l’ingrés de Broseta en UCD i l’ús del discurs anticatalanista basat en els símbols –encoratjat inicialment per l’aparell franquista– tant per aqueix partit com pel diari degà. Cal precisar que no hi ha una conspiració o una confabulació entre els actors citats, ni tampoc fermes conviccions ideològiques o identitàries darrere. Més aviat es tracta d’una confluència progressiva d’interessos –els de Broseta i Las Provincias, d’una banda; i els d’UCD, per una altra–en els quals les decisions es van prenent sobre la marxa, en funció dels esdeveniments i amb el clàssic procediment de prova-error.

Si els rumors de conspiracions i la violència generalitzada a l’Estat espanyol era una pràctica usual, al País Valencià estava a l’ordre del dia, més del que contaven els mitjans de comunicació, fins i tot de manera institucionalitzada. Per a restar poder a les forces d’esquerra, eren invitats a l’acció tant grupuscles neofeixistes com veïns i veïnes amb propensió a l’histerisme. El president del Consell, Josep Lluís Albiñana, fou assetjat en dues ocasions, els representants polítics eren agredits, increpats i insultats durant els actes oficials, es col·locaren artefactes explosius en llibreries i en dependències personals d’intel·lectuals. El clima probèl·lic es transformà, en l’àmbit electoral, en un possibilisme reformista que dominà pràcticament tot l’espectre sociològic i es manifestà en el repartiment de vots entre UCD i PSOE, en detriment de formacions nacionalistes que desapareixerien després de les primeres eleccions, com ara UDPV i PSPV. També a costa del PCPV, que obtingué un escàs deu per cent dels vots després d’haver canalitzat la lluita antifranquista.

Les tendències de vot europeu s’imposaren en una societat moderna i les formacions d’esquerra abandonaren els seus plantejaments inicials per arrimar-se a latituds més pròximes al reformisme moderat. Els enfrontaments partidistes tingueren com a víctima de luxe el procés autonòmic valencià, que entropessà amb continus obstacles, sobretot com a fruit de la manca d’interés en la negociació de la UCD, en la qual les transaccions de l’Estat a les autonomies xocaven amb els seus rèdits electorals. El fet és que abans de la mort de Franco, es denominava valencianistes aquells que lligaven les reivindicacions democràtiques a la recuperació de la cultura i la llengua i al dret de recuperació del poder autòcton dins l’Estat espanyol. Es vinculaven així les proclames polítiques amb les culturals. A partir de 1975, amb l’inici dels processos autonòmics iniciats arreu de l’Estat, aquesta situació es traduí en unes forces d’esquerra que representaren els nous temps per la seua alineació amb la democràcia i la vinculació amb el valencianisme. Contra això, es planteja una ofensiva de la dreta conservadora hereva del franquisme que utilitzà el catalanisme per deslegitimar l’arrel social de l’esquerra. El blaverisme suposà la consolidació d’un valencianisme buit i acientífic venut al poder. En paraules del professor Reig Cruañes (2008:10):

La participació de la Comunitat Valenciana en el procés de transició a la democràcia fou peculiar en, almenys, tres aspectes: en primer lloc, l’aparició d’una «qüestió valenciana», que contribuí decisivament a la conformació final del denominat Estat de les Autonomies. En segon lloc, l’emergència d’aquesta reivindicació autonòmica no es degué tant a la potència, més aviat escassa del nacionalisme històric, encara que tingués en ell el seu origen, com una sort de contagi o valencianització dels partits estatals de major pes. I en tercer lloc, la reacció d’aquesta valencianització. Reacció orquestrada des dels centres de poder franquista que, amb el suport d’organismes de l’entramat civil (festes, esports, etc.) i instrumentalitzant emocions i símbols molt arrelats, saberen mobilitzar importants sectors populars en el que després es denominà la Batalla de València. Amb ella, aconseguí condicionar la recuperació de les institucions d’autogovern, encara que fracassà en el propòsit de desarticular les majories polítiques d’esquerra en la Comunitat.

L’estratègia «valencianera» (així identificava el setmanari Valencia Semanal el moviment blaver), acabà proporcionant a alguns sectors un fruit de llarg durada. Els seguidors d’aquest moviment han estat identificats pel seu fort component xenòfob, per la radicalitat del seu nacionalisme espanyol o pel seu antiintel·lectualisme. Fou el mateix Amadeu Fabregat el que encunyà el terme bunker-barraqueta en el seu article «El bunker-barraqueta i la Santa Inquisició» publicat en Quatre, un suplement inclòs en la revista Dos y Dos (publicada el 16 de maig de 1976):

El nostre «bunker», homologable amb la resta dels «bunkers», menysprea la cultura. Com els nazis que cremaven llibres a «La cadutta degli Dei», els amos i senyors de la barraqueta, els caps-grossos de la pinteta enverinada i assassina, no s’estan de res: els va la vida i ho saben. Per això badallen i es foten rots davant el parer de la Universitat i l’opinió dels acadèmics de la Llengua i de la Història sobre el tema de la llengua dels valencians, per això s’atribueixen la representació del poble protestant grosserament per la celebració d’un congrés de cultura catalana, per això es fan el sord davant l’èxit apoteòsic d’una contra-exposició motivada per l’autoritarisme sense disfressa d’un dels ajuntaments més franquistes i antidemocràtics de tot l’Estat espanyol.

Al voltant de les dates del naixement de la revista Valencia Semanal que centra l’estudi, és a dir, inicis de 1978, i fins a la desaparició del partit dretà després de les eleccions generals de 1982, els eixos fonamentals de l’estratègia política de la UCD valenciana no es van alterar en els trets essencials: un important foment de l’anticatalanisme, intent de fre del procés autonòmic valencià i afirmació del victimisme provincialista. Si en un principi, les tesis blaveres s’havien recolzat en l’aparell de poder franquista (i, com aquest, estava destinat a desaparéixer), el gir polític de la UCD capitanejat per Abril Martorell féu revifar aquest moviment populista. Com defensava Alfons Cucó en el seu estudi sobre la transició valenciana (2002: 360):

Als darrers anys setanta, per reeixir en la tasca projectada, a l’equip dirigent d’UCD no li calia sinó potenciar i ampliar els àmbits d’actuació d’un anticatalanisme parafeixista, i d’un populisme primari i antiintel·lectual que s’havia covat en ple franquisme, clarament estimulat pel règim, als moments aurorals dels primers textos ideològics fusterians. Amb la connivència dels governs civils; amb la col·laboració de Fuerza Nueva, del GAV i d’altres «partides de la porra»; amb la cobertura i l’estímul d’un elevadíssim percentatge del conjunt dels mitjans de comunicació (dels quals el diari Las Provincias fou sempre nau capitana), es va crear una «cultura del no»: una barreja d’inanitat intel·lectual, de «regionalismo (sovint de provincialismo) bien entendido», i d’histèria col·lectiva localista, que probablement constitueix un dels fenòmens de masses més espectaculars i tòxics de tota la història valenciana del segle XX.

A l’altra banda se situà una esquerra eminentment jove i dèbil, organitzada –quan ho estava– al voltant de la Universitat, els sindicats i alguns partits polítics en creació.

El blaverisme aconseguí, amb el pas dels anys, un fort arrelament, sobretot entre les velles classes mitjanes valencianes conformades per petits comerciants i artesans de l’àrea metropolitana de València i els agricultors petitburgesos enriquits amb el comerç de la taronja, fonamentalment a les comarques centrals: des del sud litoral de la província de Castelló, el litoral de la província de València i algunes localitats del nord de la província d’Alacant. El 1977, només el partit d’extrema dreta Alianza Popular incloïa elements anticatalanistes en el seu programa electoral, però a partir de 1978, ja la UCD i els mitjans de comunicació més pròxims a aquest partit els convertiran en el seu element unificador intern i de desgast de l’esquerra del País. Segons explica Alexandre Crespo en la seua tesi doctoral (2003: 34),

la divisió no estigué, des del punt de vista sociològic, en la dialèctica esquerra-dreta, sinó, més aviat, en funció dels orígens social i de la tradició política-cultural de cadascú dels individus. El nou nacionalisme fusterià arrelà, predominantment, entre les noves generacions d’universitaris progressistes procedents de zones rurals valencianoparlants, de bona posició social i familiarment d’adscripció ideològica conservadora. Pel que fa a l’anticatalanisme, aquest tingué un component de populisme interclassista i es manifestà, majoritàriament, entre sectors socials de mitjà o baix índex intel·lectual de la ciutat i l’Horta de València.

La constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, el 4 d’agost de 1977, rebé un suport enorme amb la històrica manifestació d’octubre del mateix any, amb més de cinc-centes mil persones pel carrer de la capital –o això es diu– exigint el restabliment dels drets dels valencians com a poble. La multitudinària manifestació representà el punt més àlgid de les reivindicacions valencianistes però també ajudà a despertar la dreta. La consciència valencianista creixia a un ritme desconegut, animada pels nous temps de llibertats. Mig milió de persones demanant l’Autonomia i un Estatut digne per als valencians era massa gent per a una dreta que començà a moure la seua maquinària al voltant d’una ideologia-moviment capitanejat per grups retardataris, nostàlgics i ultradretans que veien agressions en el procés de democratització del país. L’anticatalanisme es féu fort en les diputacions provincials i els ajuntaments de les capitals de província, en partits postfranquistes com Alianza Popular i, posteriorment, ja amb la derrota electoral minant els seus peus, en la UCD, un partit fins aleshores dividit que s’unificà al voltant del conflicte fictici contra el moviment cultural valencianista (per a ells, catalanista) personificat en la política pels partits d’esquerra.

És aleshores quan cobren protagonisme personatges com Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta. Mesos després, a l’abril ja de 1978, es constitueix el Consell preautonòmic com a òrgan de govern provisional. Un ens consensuat i amb la representació repartida segons el percentatge de vots obtinguts en les primeres eleccions. La presidència recaigué en el socialista Josep Lluís Albiñana. Les intencions teòriques manifestades per tots els partits polítics a través del consens autonòmic (obtenir la màxima autonomia per als valencians i per la via més ràpida) queden en un no-res en la pràctica, perquè les diputacions controlades pels poders conservadors afins al règim anterior es negaren a transferir funcions al Consell i obstaculitzaren els seus treballs mitjançant el bloqueig econòmic. Quan se solucionà la problemàtica amb la celebració d’eleccions locals, la situació era ja ben diferent, sotmesa a paràmetres polítics i socials irreversibles. És llavors quan s’allunyen totalment les decisions electorals de la ciutadania i la conformació del govern valencià. Malgrat tot, l’hegemonia de les forces polítiques d’esquerra seguí vigent com a resultat de les primeres eleccions generals i municipals celebrades en 1979. PSOE-PSPV i PCE sumaren entre ambdues formacions 15 escons (13 i 2 respectivament), mentre que la UCD, amb tota l’ofensiva espanyolista al darrere sols pogué igualar els resultats socialistes. Tanmateix, la formació de centre-dreta aconseguí adjudicar-se l’important control sobre les diputacions d’Alacant i Castelló, que acabarien reportant-li un poder clau en els següents mesos, bloquejant políticament el Consell del País Valencià, en impedint-li desenvolupar les seues escasses competències. El funcionament del Consell estigué durant uns quants mesos en situació de bloqueig per diferents aspectes de la vida política i social, tant valenciana com espanyola. El govern central no transferí les competències pactades a l’ens autonòmic fins al juny de 1979, quasi un any després del que es preveia, en matèries com turisme, agricultura o urbanisme. Tanmateix els recursos del Consell, en l’àmbit econòmic, eren molt limitats. Un exemple significatiu és que les diputacions provincials comptaven amb més de set mil milions de pressupost anual, mentre que el Consell no superava els cent dotze milions. El Consell també hagué de recórrer a la legislació per obligar les diputacions a fer la transferència de competències.

Abans dels comicis electorals, l’ofensiva popular de l’esquerra contra el règim franquista no tenia precedents. Les contínues accions del moviment en forma de vagues, protestes o assemblees foren ràpidament secundades per les reivindicacions sociopolítiques que demanaven majors llibertats i drets, i posaven de manifest que la societat no permetia de cap manera la continuïtat del franquisme. El nomenament de Suárez, la Llei per a la Reforma Política i el referèndum acceleraren el procés en favor de la via reformista. Igual que havien fet altres comunitats autonòmiques «no històriques» per accedir a la via ràpida de l’autonomia –com s’ha dit–, al País Valencià també s’inicià el procés d’adhesions de les administracions locals. El 88% dels ajuntaments alacantins, el 93% dels castellonencs i el 99% dels valencians mostraren el seu suport a la iniciativa del Consell presidit per Josep Lluís Albiñana. Cercaven aconseguir, com s’havia aprovat al Consell del País Valencià del 25 d’abril de 1979, el major grau d’autonomia possible per al poble valencià. Signaren ràpidament la proposta les ciutats grans governades per l’esquerra, mentre que les ciutats mitjanes i els municipis menys poblats amb administracions governades per les forces de dreta es mostraren poc proclius i sols s’incorporaren a la iniciativa quan ja es trobava força avançada. El procediment va finalitzar al mes d’octubre de 1979, dins del termini legalment fixat, d’una manera semblant a com havia ocorregut també a Andalusia i Canàries. Albiñana presentà els documents per accedir a l’Autonomia per l’article 151 el 17 de desembre en el Ministeri de l’Interior, però la UCD argumentà que no s’especificava la via d’accés i cancel·là el procediment proposat. La conseqüència primera fou la dimissió del president del Consell i la retirada dels socialistes d’aquest organisme. La por monopolitzà un camí autonòmic que acabà a les mans de Madrid, finalitzant el «café per a tots» per donar pas a una via lenta que afectà el País Valencià. La manca de consideració de «comunitat històrica» alentia els passos.