L'oració simple

“If there is an A, it becomes the subjecte, otherwise, if there is an I, it becomes the subject; otherwise, the subject is the O” (Fillmore 1968:33)

(A = AGENT, I= INSTRUMENT, O = OBJECTIU)

El que acabem de mostrar, correctament llegit, equival a dir que s’ha creat un instrument poderós per investigar allò que podem anomenar significat de la funció subjecte. No existirà, en efecte, una connexió necessària de l’esmentada funció amb un determinat cas profund, però sí amb una determinada relació entre casos profunds. Des de cert punt de vista, és possible entendre aquesta relació com el significat del lloc funcional subjecte. Això es pot generalitzar per a uns altres llocs funcionals, els significats dels quals serien, així doncs, les jerarquies d’accessibilitat que s’hi associen.

El pressupòsit d’arbitrarietat en les relacions cas profund/funció ha continuat, tanmateix, operant davant l’evidència que les restriccions al graf de la pàgina 23 són nombroses. Aquest pressupòsit ha obstaculitzat el que podem denominar el tractament configuracional de les funcions oracionals, que intenta fonamentar el caràcter sistemàtic (on s’observa) de la relació entre tots dos tipus de categories: funcions i casos profunds.

Pensem en un tipus de circumstància trivial per la seua evidència: el nombre de casos (K) i el nombre de funcions (F) presents en determinada oració és necessàriament el mateix, i entre ambdós conjunts s’estableix una relació biunívoca:

La supressió d’un dels casos implicarà necessàriament la supressió d’una de les funcions, però si els conjunts es defineixen com a simples llistes la supressió d’un dels termes no altera en res el valor dels altres termes de la llista. Si pensem, tanmateix, amb un criteri estructural raonable que els elements que integren una isotopia funcional defineixen el seu valor d’acord amb el seu lloc relatiu, direm que la supressió d’un terme en un conjunt de tres

3-casos → 2-casos

3-funcions → 2-funcions

va associada a una diferència en el valor dels altres dos restants. Donada la relació biunívoca cas-funció, i per tal com s’esdevé que tota alteració en el nombre de casos anirà associada a una alteració en el nombre de funcions, és fàcil arribar a suposar que la configuració d’aquestes darreres en una proposició particular tindrà a veure amb la configuració dels primers. Les relacions entre casos profunds i funcions són de naturalesa tal que no hi cap un estudi que separadament aborde els uns de les altres. Una recent literatura confirma aquest supòsit.

1.3. CONVENCIÓ TERMINOLÒGICA: ACTANT VS CAS PROFUND

A l’efecte que ací interessa, tant Tesnière com Fillmore han apuntat, podem dir, al mateix tipus d’estrat funcional. Una teoria de la valència i una teoria del cas profund convergeixen o han de convergir essencialment en els resultats. Ja en la dècada dels setanta aquesta aproximació s’havia evidenciat (Cf. al respecte Bàez, 1988: 109-119); no és, doncs, desencertat el fet d’adoptar una terminologia unificada que propicie o complete aquesta aproximació.

En el present treball convenim en el fet que tot sintagma nominal (o preposicional) lligat per un verb contè allò que podem anomenar valor actancial, representa també, per aquesta raó, un actant. L’actant és un tipus d’entitat lingüística que es caracteritza perquè es refereix a una entitat extralingüística participant en l’estat de coses o procés de què una proposició dóna compte. El grau de participació i inserció funcional d’un actant en determinat marc proposicional no és sempre el mateix. Tesnière ha percebut aquesta situació i distingeix entre dues categories: actants i circumstants. Com que, tanmateix, els límits no hi són sempre fàcils de traçar, és possible de convenir a denominar actants el conjunt d’entitats amb independència del seu grau de participació, sense deixar per aquesta raó de reconéixer que calga posteriorment establir-hi algun tipus de gradació. Es parlarà, en aquest sentit, d’actants nuclears i de perifèrics.

Preferim el terme actant al de cas profund si més no per dues raons. En primer lloc, “cas profund” apunta a un tipus de distinció metodològica, estructura profunda i superficial, la formulació clàssica de la qual no és assumida ací. D’altra banda, el terme “actant” suggereix més clarament la idea de “rol” compartit amb uns altres “rols”, la idea de proposició com a escenari en què els valors actancials es defineixen en forma relativa.

Notes

(*) Hem suprimit les notes a peu de pàgina presents a la citació

2. APROXIMACIÓ A UN ESTUDI

CONFIGURACIONAL DE FUNCIONS I

ACTANTS

Anomenar configuració (Gestalt) el conjunt de funcions oracionals i els actants que s’hi associen equival a dir que aquest darrer constitueix un espai perceptual unitari i connex, que admet diferents tractaments estructuralment valorables. El que és regla comuna en l’organització d’unes altres parcel·les del sistema lingüístic no es pot oblidar en el domini concret de les funcions oracionals i dels valors actancials. En l’assignació d’un valor funcional o actancial s’han de tenir en compte, per aquesta raó, almenys dos tipus de factors: d’una banda, la relació que un nom donat contrau amb el verb; de l’altra, el lloc relatiu del nom respecte d’uns altres noms al si d’una proposició. És a dir, si aquesta última està representada per:

f (x, y, z)

no hi haurà prou a determinar el valor de les relacions que podríem simbolitzar com

f(x), f(y), f(z),

sinó que caldrà, alhora, considerar el possible valor que correspondria a les simbolitzades per

Malgrat l’evidència d’aquest fet, observem tanmateix que en general els estudis amb què en la dècada dels setanta s’aborda el tema de les relacions verbnom s’han trobat, llevat d’alguna excepció, lluny encara de donar una raó satisfactòria dels aspectes configuracionals a què ens referim.

La teoría fillmoriana del cas determina inicialment uns tipus de relació semàntica verb-nom, però manca de criteris per a l’anàlisi de les configuracions de noms, d’allò que podríem anomenar la seua “sintaxi profunda”. En efecte, els casos profunds hi apareixen com una simple llista d’elements que s’han definit independentment els uns dels altres, essent els fenòmens de compatibilitat o incompatibilitat sintagmàtica entre aquests elements fets a què l’autor no atribueix cap paper en la definició mateixa dels valors actancials. És a dir, quan Fillmore suposa que l’anomenada estructura profunda sintàctica es descriu millor amb la noció de cas profund que no amb les nocions funcionals clàssiques està, en efecte, obrint una nova perspectiva en la consideració de les relacions verb-nom, però en la determinació de les seues categories oblida el pes transcendental que hi pot tenir, i en té de fet, la relació nom-nom.

Aquesta postura es troba en estreta connexió amb l’abandonament de criteris funcionals en la determinació dels casos, o, el que és el mateix, amb el supòsit que la connexió cas-funció ha de pensar-se com a arbitrària. Connexió arbitrària cas-funció i inexistència de criteris sintagmàtics en el nivell d’E.P. són trets que caracteritzen el primer model fillmorià.

Tot i això, Fillmore mateix no deixa ja d’observar fenòmens que contradiuen aquests pressupòsits teòrics. Ens hem referit als fets de “topicalització”, ço és, a les regles transformatives que assignen funció subjecte a un cas profund i que s’apliquen segons una determinada jerarquització dels casos. D’altra banda, s’observa també fàcilment que la llibertat combinatòria dels casos no és absoluta. S’observa entre d’altres una regla important de la qual farem us més endavant. Ens referim a l’anomenada regla one per sent (Cf. Starosta 1978) (one case per sentence), segons la qual al si d’una proposició no es possible repetir una mateixa categoria casual (Fillmore 1968:21).

Aquests fets són en un principi anotats, però no se’ls dóna, com ja hem dit, la importància que poden tenir en la definició mateixa de les categories que ací ens ocupen. Que tenen, tanmateix, una importància transcendental, ho evidencia la història que tot seguit exposem.

Aviat s’observa la inviabilitat del segon dels pressupòsits anteriorment apuntats, manca de criteris sintagmàtics en E.P.; s’observa, en efecte, que és possible estructurar d’alguna manera allò que inicialment es donava com una pura llista d’elements, i, per a aquesta estructuració, els criteris sintagmàtics hi tenen un paper decisiu. Es manté, amb tot, més ferm el primer dels pressupòsits, el de la connexió arbitrària cas-funció o, almenys, la separació estricta entre tots dos nivells, el de casos profunds i el de funcions, que és correlativa de la separació epistemològica entre E.P. i E.S. Que els nivells E.P. i E.S. es troben epistemològicament separats, vol dir que el conjunt de funcions sintàctiques i el de casos profunds es determinen en principi independentment l’un de l’altre, encara que es poden observar, amb posterioritat, certes correspondències entre elements de l’un i de l’altre conjunt.

2.1. RECONEIXEMENT DEL PAPER DE LES NOCIONS FUNCIONALS

En treballs amb què es tanca la dècada dels setanta i a d’altres, més recents, trobem cada vegada amb major claredat una aproximació de criteris en l’estudi de casos profunds i funcions oracionals, o també, si es vol, una aproximació de l’estatus o nivell en què operen.

Fillmore (1977) és ja una clara mostra d’aquesta mena de capteniment. Resumeix l’autor el que es pot caracteritzar com la seua nova posició dient que els casos profunds (significats actancials) han d’estudiar-se en relació a escenaris (meanings are relativized to scenes), cosa que recorda, sens dubte, el punt de vista tesnerià. Cada escenari vindria definit per una estructura de casos (case frame), noció ja present a Fillmore (1968) i sobre la qual s’ha d’insistir per comprendre com es posen en relació unes proposicions amb unes altres (i també com es posen en relació els events que s’hi representen).

Les funcions del tipus subjecte i objecte, el paper de les quals havia estat minimitzat en anteriors models, cobren ara -i aquesta és la gran novetat- un paper important. Servirien per imposar determinades perspectives sobre els escenaris definits per estructures de casos. Així, per exemple, hem de considerar l’“event comercial” una mena d’escenari en què necessàriament estan implicades les següents entitats: “venedor”, “comprador”, “cosa transferida”, “diners”. Quan en una determinada proposició ens referim a aquest event, en seleccionem normalment una part, la qual cosa equival a imposar-hi una determinada perspectiva. Ací, les funcions oracionals hi cobren un paper decisiu: hi hauria funcions sintàctiques nuclears, que seleccionen determinades entitats realçantles, i funcions sintàctiques perifèriques, que no mostren aquesta capacitat i atenen una parcel·la de l’event perceptualment relegada. Funcions sintàctiques nuclears serien bàsicament subjecte i objecte directe. D’aquesta manera, tendríem perspectives diferents en:

[7] Joan va comprar un cotxe (a Pere, per un milió)

[8] Pere va vendre un cotxe (a Joan, per un milió)

[9] El cotxe (que Pere va vendre a Joan) va costar un milió

[10] Joan va pagar un milió (pel cotxe que va comprar a Pere)

En termes fillmorians, les entitats seleccionades per ocupar les posicions funcionals de subjecte i d’objecte directe acoten una part de l’event, que cobra l’estatus perceptual de “figura” (foreground), la resta seria un fons perceptual necessàriament evocat, l’aparició del qual en l’enunciat, però, és només opcional. S’hi utilitza, doncs, un criteri de naturalesa gestàltica per entendre les relacions entre casos profunds (actants) i funcions. Si entenem correctament el punt de vista fillmorià, l’estructura de casos o escenari constituiria un univers perceptual, els elements integrants del qual són determinables en principi al marge de les estructures sintàctiques en què s’íntegren. Aquestes darreres introdueixen un repartiment sobre l’esmentat univers que ens permet de diferenciar-hi figures de fons perceptuals.

Fillmore assenyala, també, que determinades característiques semàntiques de les entitats que participen en events, en promocionen unes més que no unes altres en l’adquisició de llocs funcionals nuclears com ara subjecte o objecte directe. Així, per exemple, el caràcter +humà d’una entitat la promociona més que no el caràcter - humà en l’adquisició de la funció de subjecte. Es pensa, doncs, en termes de jerarquia d’accessibilitat a l’estatus de figura en determinat escenari o event. La jerarquització permetria, alhora, diferenciar en termes relatius allò que és un ús sintàctic prototípic del que és un ús desviant. Així, per exemple, si es comparen les dues oracions:

[11] Joan obre la porta

[12] El vent obre la porta

es dirà que (11) és una oració més canònica que no (12), ja que en la primera el subjecte és +humà, mentre que en la segona és -humà.

Psicolingüistes com ara Slobin (1981) han percebut la utilitat d’aquesta mena de criteri en els estudis sobre desenvolupament de la capacitat sintàctica, però no és aquest el moment d’abordar una qüestió que mereixeria, per suposat, una atenció molt especial.

Tot i que la nova solució fillmoriana constitueix un avanç notable en la comprensió de les relacions cas-funció, considerem que conté aspectes discutibles. En primer lloc, el plantejament de Fillmore (1977) sembla més aviat unidireccional: diu com, donades determinades característiques del món, aquestes s’han de veure reflectides en el llenguatge, però res no diu sobre si el llenguatge contribueix o no precisament a determinar aquestes característiques. És a dir, el de Fillmore (1977), no seria un plantejament dialèctic en la manera d’entendre la interacció entre aquestes dues instàncies. En efecte, les distintes perspectives lingüístiques no semblen afectar la naturalesa dels marcs referencials prèviament constituïts. Portant això a termes més concrets, s’esdevindrà també que els valors actancials es troben perfectament determinats al marge dels valors funcionals.

D’altra banda, encara que Fillmore parla en termes de marc o escenari on els casos profunds (actants) s’integren, no sembla que això vaja associat a un estudi confíguracional dels valors actancials en el sentit anteriorment apuntat; és a dir, els marcs o escenaris no contribueixen a especificar la naturalesa dels actants que integren. Aquesta és, tanmateix, una qüestió central en l’exposició que segueix.

De tota manera, hem de reconéixer que una distinció com l’establerta entre funcions nuclears i perifèriques correlaciona amb una altra distinció en el pla de la semàntica proposicional. Això constitueix ja en Fillmore (1977) un clar apunt del que és possible anomenar iconisme en el domini de les estructures sintàctico-semàntiques. Per aquesta via és per la qual, com veurem, un estudi configuracional de funcions i actants ha de cercar les seues bases.

L’aproximació de criteris en l’estudi de casos profunds i funcions oracionals, és la tònica de molts altres treballs de finals dels setanta i començaments dels vuitanta (Dik, 1978, Starosta, 1978), Bowers (1981) es propugna un estudi dels fets sintàctics en íntima connexió i interdependència amb els semàntics. S’hi critica la teoria generativista clàssica, que separa l’estudi de la sintaxi d’una llengua de qualsevol altre àmbit i, en especial, del nivell en què es constitueix el significat oracional:

“The theory proposed here (...) takes it as axiomatic that grammatical processes, by their very nature, are simultaneously syntactic, semantic, and lexical, and that differences in form tend to reflect differences in meaning. It thus does not separate, as the classical theory does, the process of forming a sentence from the process of interpreting it semantically. On the contrary, both take place simultaneously’’ (Bowers 1981, p. 100).

Més recentment, és notable l’aportació de Haiman (1985), que treballa ja, amb tota claredat, a partir de la noció d’icona per donar compte, en particular, dels fets sintàctics. L’iconisme tindria, des del seu punt de vista, dos tipus de manifestació que convé diferenciar: l’isomorfisme i la motivació.

L’isomorfisme consisteix en la possibilitat d’establir una relació lògica biunívoca entre el conjunt d’elements que constitueixen una forma i el conjunt d’aspectes que caracteritzen una significació o funció comunicativa. En paraules seues:

“Different forms will always entail a difference in communicative function. Conversely, recurrent identity of form between different grammatical categories will always reflect some perceived similarity in communicative function” (Haiman, 1985:19).

La motivació, pel seu torn, consisteix en el fet que, en determinades condicions, les característiques d’una diferència formal són en part similars o corresponen a les diferències de significat:

“Given two minimally contrasting forms with closely related meanings, the difference in their meaning will correspond to the difference in their form” (Haiman,1985:20).

Models amb aquesta mena de pressupòsits exigeixen una reformulació de les relacions epistemològiques entre l’estudi de les funcions i el dels casos profunds, una reformulació que passa necessàriament per una millor comprensió de la interacció constitutiva entre els nivells en què l’un i l’altre tipus d’entitats es manifesten.

2.2. SIGNE ICÒNIC

No pot ara resultar estranya, tenint en compte la situació anteriorment descrita, una representació de les relacions funció/ cas profund que utilitza com a criteri analític de treball la noció de signe. “Signe” pot entendre’s com una funció que permet de relacionar una forma o significant amb un significat, però de manera que cap d’aquestes dues entitats pot en termes absoluts determinar-se al marge d’aquest funció; ço és, que la funció signe no només posa en connexió sinó que alhora constitueix formes i significats. Podem parlar, això sí, d’una major autonomia i estabilitat perceptual de la forma en relació al significat, però ni formes ni significats preexisteixen en termes absoluts a la funció signe. Aquest darrer supòsit implica senzillament el reconeixement que només un estudi de la forma lingüística ens permetrà de realitzar certament un estudi dels significats que són inherents al sistema lingüístic.

Vegem, però, en quin sentit les relacions entre funcions (o configuracions funcionals) i actants (o configuracions actancials) podrien ser abordades des de la noció analítica de signe. Ací es manifesta amb major claredat que en cap altre domini, una relació de vinculació necessària entre característiques del significant (funcions sintàctiques) i característiques del significat (valors actancials). Això és el que hem de considerar component icònic de la significació sintàctica (Cf. Peirce, 1978), al qual ja ens hem referit en comentar la distinció entre funcions nuclears i perifèriques. Per entendre plenament la noció d’iconisme cal tenir present no sols el fet que determinats valors actancíals tendeixen a ocupar llocs funcionals característics, sinó també que el valor actancial d’un sintagma nominal es modifica sempre en major o menor grau quan canvia el seu lloc funcional. La perfecta comprensió de la noció d’icona exigeix igualment considerar no només la relació sígnica vertical entre una funció donada i un actant donat, sinó també les configuracions o marcs proposicionals en què tant funcions com actants es defineixen.

Això darrer és el que més clarament singularitza el present estudi. Els diferents tipus actancials són determinats tenint sempre molt present el marc proposicional en què s’insereixen. Aquest no és un simple espai continent, ans al contrari contribueix de manera activa a especificar la naturalesa mateixa dels valors actancials. Una cosa pareguda podrem dir de les diferents funcions. S’objectarà que aquesta perspectiva, tot i que semble raonable, ens obligarà a pensar, per exemple, en molts tipus qualitativament diferents d’AGENT i, d’igual manera, en molts de qualitativament diferents de subjecte, tot depenent de la varietat de configuracions en què AGENT i subjecte s’insereixen. Això és de fet així i, justament, una de les característiques del signe icònic és donada per la condició de modulable en la seua relació amb el referent, ço és, ha d’estar constituït de tal forma que siga “adaptable” a la realitat canviant i a les categories amb transicions contínues que conformen el món. La sintaxi respon, en últim terme, al mateix patró semiològic que l’entonació i, en aquest sentit, és possible afirmar que els patrons entonatius constitueixen un tipus d’orientació en la construcció dels sintàctics.

Ara bé, que els detalls últims del procediment semiològic en el nivell sintàctic es troben vinculats finalment al que són actes concrets de parla, no vol dir que el procediment mateix, allò que podem considerar tècnica en la construcció d’icones, siga quelcom de científicament inabastable. Els diferents marcs proposicionals (o configuracions sintàctico-semàntiques) s’agrupen en famílies i subfamílies relativament diferenciades, que poden connectar-se entre si gràcies a allò que podem denominar configuracions límit. Tota aproximació als fets sintàctics que vulga valorar-los amb un criteri estructural necessita realitzar un tipus de reducció que ens permeta d’identificar allò que són patrons o esquemes sintàctico-semàntics (Báez, 1988:24-34). La teoria sintàctica ha d’explicar també que hi haja, en general, manifestacions prototípiques d’aquests patrons i manifestacions desviants que representarien les configuracionslímit referides; cal que explique, en definitiva, aquesta flexibilitat característica del signe sintàctic. Ben entés que ens hi referim a un estudi d’allò que fa potencialment variable aquesta mena de signe i no a un estudi dels infinits casos en què dita variabilitat es manifesta. Principis com ara el de l’iconisme (tant l’isomorfisme com la motivació proposats per Haiman, 1985) són, sens dubte, elements clau d’aquesta teoria.

Entenem que la tècnica semiològica en sintaxi consisteix en la incorporació i el domini d’aquests esquemes prototípics representants de famílies o subfamílies proposicionals, i també dels procediments que ens permeten de desviar-nos d’aquests fins assolir configuracions de transició entre marcs. Coneixent les característiques dels prototipus i de les configuracions límit o de transició, coneixem els punts crítics d’una funció contínua amb què es descriu la tècnica de la construcció sintàctica. Els esquemes prototípics constitueixen punts de mínima tensió, o de major transparència, en la icona sintàctica. Els esquemes o configuracions límit constitueixen màxims de tensió i, per això, també d’intervenció activa dels principis icònics.

L’estudi de la sintaxi es pot fer en darrer terme sistemàtic perquè les seues estructures, encara que infinitament variables, contenen justament punts crítics de manifestació. Això es correspon amb el fet que la nostra percepció del món és de tipus “categorial”, discretitzem amb algun criteri les manifestacions de caràcter gradual que la realitat ens ofereix, necessitem arquetipus tot i que els fets del món se’ns mostren amb desviacions clares en relació a aquests. Deixem per ara, però, aquesta i d’altres reflexions teòriques que el lector podrà anar fent-se a mesura que avance l’exposició. El tema és suficientment complex perquè desistim ací de realitzar-ne una aproximació apriorística.

2.3. FAMÍLIES DE MARC PROPOSICIONAL

Les grans famílies de marc proposicional que ací considerem són la monorrema, l’estativa, la processual i l’activa. Dins de cadascuna podem distingir, encara, subfamílies. No es tracta de compartiments estancs, sinó de classes connectables entre si i que es troben incloses en un espai semàntic global que les integra. Cada proposició conté un esquema sintàctico-semàntic en què es combinen una configuració funcional i una altra d’actancial. En principi, la correspondència entre el conjunt de funcions oracionals i el d’actants tendeix a ser biunívoca. Podem, per això, considerar cada parell funció/ACTANT com un “argument” que constitueix l’espai sígnic particular en què un significant (funció) acaba per especificar-se dependent del valor actancial que assumeix i un significat (actant) acaba també per especificar-se depenent de la funció sintàctica que el caracteritza. S’esdevindrà, en general, que la pèrdua de valor funcional comporta la pèrdua de valor actancial, i viceversa. Naturalment, si no hi ha funció o actant, no hi haurà tampoc argument:

Donada una proposició caldrà que tractem d’especificar tant el significant (funció sintàctica) com el significat (valor actancial) de la connexió de cada un dels noms amb el verb. Per realitzar aquesta operació és de summa importància, com ja hem dit, tenir present la configuració d’arguments en què determinada funció o valor actancial s’especifiquen.

Si considerem signe sintàctic una configuració d’arguments, podrem dir llavors que la configuració funcional és un significant i que la configuració actancial és un significat. Vegeu al respecte Rojo (1979), en què, amb un criteri diferent, tracta de resoldre també l’estatus sígnic d’un complex sintàctic.

2.4. NOTACIÓ FUNCIONAL

Hem considerat la funció com el pla significant d’un argument proposicional. Atés que en el domini de la semiosi icònica el significant tendeix a covariar amb el significat, podem trobar serioses dificultats a l’hora de discriminar els tipus funcionals. Convé tenir present en aquest punt una distinció entre dos àmbits d’allò que és formal-significant en sintaxi, als quals en un altre lloc hem denominat allò que és formal positiu i allò que és formal relatiu:

Lo formal positivo es la forma en tanto que entidad que podemos distinguir del conjunto del sistema y de las relaciones que lo constituyen. Lo formal relativo es un tipo de entidad no diferenciable, no disociable del sistema en que se inserta. Debemos matizar, sin embargo, que no existen formas positivas ni formas relativas puras, sino que lo positivo y lo relativo definirían dos extremos polarmente enfrentados entre los que es posible establecer una escala de manifestaciones de lo formal. Así es posible decir, por ejemplo, que un morfema que nos permite identificar una función (determinado caso morfológico) estaría más cerca del polo formal positivo que un criterio formal del tipo del orden de palabras, por el que la misma función podría llegar también a identificarse.

La distinción que precede es necesaria si queremos defender la existencia de signos de naturaleza icónica. Inicialmente es posible pensar que la relación isomórfica entre significantes y significados de un signo icónico se constituye precisamente en el límite en que las manifestaciones formales alcanzan el polo relativo. En dicho límite (teórico, pero nunca alcanzado en la práctica) se observaría una identidad constitutiva de formas y sentidos. Ahora bien, es asimismo evidente que no existe lenguaje sin formas positivas, sin materialidad positivamente dada; el hablante-oyente debe identificar objetos y no sólo relaciones entre objetos. La construcción de un lenguaje consistiría en un “sabio” trazado de correspondencias o vías que permiten poner en conexión los dos polos de manifestación de lo formal considerados” (Hernández, 1988:563).

L’heterogeneïtat i la manifestació escalar d’allò que és formal entre aquests dos pols és particularment assenyalada en l’àmbit de les configuracions sintàctiques. Per aquesta raó, qualsevol intent de discriminar entre funcions oracionals amb un criteri formal homogeni estarà condemnat al fracàs o resultarà si més no insuficient. Conscients d’això, ens veiem obligats a acotar les funcions oracionals a partir de trets formals amb diferent situació en l’escala referida. En principi, aquests trets serien per al català:

ultra els criteris auxiliars:

—distribució complementària o impossibilitat de combinació sintagmàtica,

—pronominalització adverbial,

—distinció de les formes categorials Adj (adjectiu), N (nom no actualitzat), SN (sintagma nominal o nom actualitzat) i Sprep (sintagma preposicional o preposició més sintagma nominal).

—ordre

Subjecte

El tret de concordança de nombre i de persona entre el verb i un determinat SN ens permet d’acotar l’espai funcional del Subjecte (Subj.). En distribució funcional complementària amb SN- subjecte es troba un N que concorda amb el verb en nombre (singular o plural) i en persona (només tercera) i que admet pronominalització adverbial amb la forma en. El diferenciem, així, com a N-subjecte, (Cf., al respecte, la consideració de Solà 1977: II, 12 i ss.).

Objectes

La pronominalització àtona no adverbial del SN o Sprep ens permet d’acotar l’espai funcional dels objectes. Dins aquest espai, l’objecte directe (O.D.) es caracteritza per tenir com a substituts els pronoms el la els les i per ser, tret d’alguna excepció, un SN. La diferència entre Subj. i O.D., quan totes dues funcions es troben representades per éssers animats, quedaria reflectida en català per un criteri auxiliar d’ordre. L’objecte indirecte (O.I.) es caracteritza per tenir com a substituts els pronoms li els, per ser un Sprep amb preposició a i, en termes configuracionals, per pressuposar un O.D. amb el qual es combina sintàcticament. També ací, en distribució funcional complementària amb un SN-O.D., es troba un N que admet pronominalització adverbial amb la forma en. El denominarem N-O.D. i no podem tampoc considerar-lo espai funcional independent donada la seua incompatibilitat amb SN-O.D.