Les Celebracions dominicals en absència de prevere

II. ESTUDIS I REFLEXIONS

INTRODUCCIÓ

En aquest capítol oferim alguns estudis i reflexions sobre les ADAP. Els dos primers són dos interessants articles anteriors al Directori: el de Mn. Xavier Parés, que l’any 1980 ja recollia les experiències de França i aportava criteris per a unes possibles ADAP; i el de Mons. Piero Marini, escrit poc abans de la publicació del Directori, que apunta les principals intuïcions que després recollirà el document oficial y que mantenen tota la seva vigència. A continuació, dos articles molt importants: els comentaris que fan al Directori els bisbes Pere Tena i Julián López, just quan acabava de ser publicat.

També incloem una interessant proposta pastoral al bisbat de Saragossa, una senzilla però viscuda experiència al Penedès, i el capítol que a les ADAP va dedicar el pare José Aldazábal en el seu llibre sobre els ministeris. A continuació, l’autor d’aquest dossier Xavier Aymerich recorda els criteris que cal tenir en compte per aplicar correctament les ADAP a les nostres diòcesis.

Finalment, recollim alguns comentaris recents sobre l’experiència de les ADAP en aquells llocs on ja s’han començat a desenvolupar. Pot sorprendre l’article de la Mercè Solé, on explica un cas viscut a la Cerdanya francesa, però la realitat és que es poden donar solucions diverses a una mateixa problemàtica, i per això és bo conèixer-les, valorar-les i prendre’n nota per aplicar el que més convingui en cada cas.

LES ASSEMBLEES DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE58

Xavier Parés

Un dels problemes pastorals que es plantegen en l’Església d’avui, és la manera o forma de celebració dominical o Dia del Senyor.

El diumenge és el dia de la trobada de l’assemblea cristiana per lloar Déu. Des de l’inici del cristianisme sabem que la comunitat es reunia el diumenge, dia de la resurrecció del Senyor. Va ser la pròpia Església qui més tard va posar el precepte dominical per al bé espiritual i el cultiu de la fe dels seus membres

La reorganització del món modern i la seva nova manera de viure, juntament amb la problemàtica de la manca de sacerdots perquè puguin celebrar les eucaristies dominicals, estan plantejant a la nostra Església un greu problema pastoral amb múltiples interrogants per aclarir i respondre:

 La manca de sacerdot que presideixi l’assemblea dominical ¿dispensa d’aquesta trobada setmanal?

 ¿Les comunitats cristianes han de reunir-se sense el seu pastor que les presideix, o és millor que s’uneixin a les comunitats veïnes?

 ¿Pot un religiós, religiosa o un equip de laics substituir la presència del prevere? ¿Quins condicionants es requereixen?

 ¿Aprova l’Església aquest tipus d’assemblees?

 ¿Com es pot atendre i animar la fe de les comunitats cristianes de la diàspora?

 ¿Quina és la determinant i quina Església es «construeix» amb aquest tipus d’assemblees?

 ¿Existeix unitat amb l’Església universal, i entre celebració i evangelització?

 ¿Aquest fet pot ajudar a la responsabilitat dels laics en l’Església?

 ¿Seria millor buscar altres solucions, com per exemple, més mobilitat dels sacerdots o dels mateixos fidels cristians, buscar diaques auxiliars, etc.?

La celebració dominical dins de la pastoral d’avui ens planteja aquests i molts altres interrogants i problemes.

El cardenal Knox, prefecte de la Congregació per al Culte Diví, ja l’any 1974, en un informe dels Pares Sinodals, els parlava d’aquest tipus de celebracions insistint que és un deure dels bisbes, principalment dels que tenen pocs sacerdots, tenir cura que les seves comunitats estiguin ben atestes espiritualment. El cardenal prefecte deia que sovint no es fa res, i de mica en mica es pot perdre la fe. Així mateix parlava d’iniciatives, d’experiències i possibilitats entre les quals citava concretament les Assemblees dominicals en absència de prevere (ADAP), i avisava del risc o perill de confusió en l’esperit dels fidels, sobretot entre la celebració sacramental i la no-sacramental, entre l’Eucaristia i la simple acció de gràcies. Per això demanava un estudi curós, per tal que els bisbes puguin oferir principis generals en matèria de la pastoral i litúrgia d’aquestes celebracions.59

Un any més tard en un diari catòlic d’Itàlia, el mateix cardenal Knox reafirmava aquestes idees, i parlava dels diversos ministeris concedits als laics. Deia que amb la base d’iniciatives i possibilitats recollides a través d’una enquesta, la Sagrada Congregació estudiava el problema per tal de donar directrius i models de celebracions presidides per laics.60

Els bisbes francesos fa cinc anys (1975) van exposar aquest problema a Pau VI. Ell els va contestar: «Avanceu amb discerniment, però sense multiplicar aquest tipus d’assemblees, com si fos la millor solució i l’última novetat». Aquesta és la manera com van avançant els bisbes francesos, buscant el millor per a cada cas i circumstància. Valorar l’assemblea dominical i la responsabilitat dels laics, però també valorar la necessitat de la missió específica dels preveres i, sobretot, la importància essencial de l’Eucaristia.

A partir dels documents que ha publicat sobre aquest tema, l’episcopat francès61 i la Congregació per al Culte Diví (ara Congregació per als Sagraments i el Culte Diví), intentem presentar una reflexió que, basant-se en l’actual teologia eclesial, pugui descobrir els valors de les ADAP, per poder deduir algunes qüestions pràctiques i constatar les seves condicions principals.

1. Base Teològica

Una comunitat cristiana parroquial no existeix pel mer fet que en un poble hi hagi sacerdot, sinó per la fidelitat i perseverança d’un grup de creients que formen comunitat. El rol del prevere serà el de convocar i animar aquesta comunitat que ell presideix.

Una comunitat cristiana es manifesta com a tal sobretot quan es reuneix per celebrar el diumenge, el dia del Senyor. La celebració dominical és molt important i només es fa plena quan celebra l’Eucaristia amb la presència mística i sagramental del Senyor ressuscitat. Per a l’Eucaristia és totalment indispensable la presència del sacerdot, ja que sense prevere no hi ha missa. L’Eucaristia és el centre i punt de partida de l’Església. L’Església fa l’Eucaristia i l’Eucaristia fa l’Església.62 Fa present Jesucrist principi i fi de tota la vida cristiana: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell»,63 «El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa».64 I el concili Vaticà II diu que l’Eucaristia és «fons et culmen» de tota la vida cristiana.65 Mentre esperem el retorn del Senyor Jesús celebrem l’Eucaristia; així ho proclamem en l’aclamació litúrgia després de la consagració de la missa: «Veniu Senyor Jesús». L’Església es reuneix cada diumenge per celebrar el memorial del Senyor i la seva realització plena culmina en l’Eucaristia. «Celebrar l’Eucaristia –diuen els bisbes francesos– és acollir el Crist viu, aquell que els primers apòstols han vist amb els seus ulls i tocat amb les seves mans. Ara ve a nosaltres amb tot el realisme de la seva presència. Se’ns dona en el seu sacrifici vivent, amb el seu cos lliurat, la seva sang vessada per a l’Aliança nova i eterna. És ell qui ens salva. Fa Església i l’ofereix al Pare, ens uneix pel seu esperit i ens envia cap als nostres germans».66

Amb tot, no podem oblidar altres moltes presències del Senyor que ve a nosaltres que formem la seva Església en comunitat de fe i caritat: «Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells»: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».67

Quan per diferents raons el sacerdot no pot estar sempre present en una comunitat reunida, certament que no pot celebrar l’Eucaristia, però sí que pot reunir-se en assemblea sota la responsabilitat de religiosos o laics que serveixen d’enllaç amb el sacerdot absent i que d’ell han rebut l’encàrrec o missió. La missió de l’Església és cridar i convocar el poble fidel en assemblea dominical per lloar el Pare per Jesucrist en l’Esperit Sant. És una necessitat vital més que disciplinar. No existiria l’Església sense assemblees, per això ni tan sols l’absència del sacerdot pot dispensar de la reunió dominical. L’assemblea reunida ajuda que els cristians escoltin la Paraula de Déu i visquin el misteri de la fe. Facilita a tothom, i sobretot als membres més dèbils –nens, ancians, pobres– el poder rebre el do de Déu i construir l’Església de Jesucrist.

Les ADAP són reunions de l’Església on s’anuncia i es realitza la salvació dels homes a través de la Paraula de Déu i dels diversos signes de la seva presència i acció. La comunitat de fe és la manera normal de viure en l’Església i tot cristià està cridat a formar part d’una comunitat de fe en l’Església. Quan per manca de sacerdot no pot ser celebrada l’Eucaristia, és essencial que els fidels es reuneixin en assemblees litúrgiques perquè –encara que en absència de sacerdot– puguin celebrar el diumenge, nodrir la seva fe i activar la seva vida missionera, per ser dignes d’una Església viva.

Aquestes assemblees poden provocar un canvi en el futur de l’Església, però mai poden desconnectar-se de l’Eucaristia; per això no ha de faltar la distribució de la comunió. Encara que la comunió en la primitiva Església sempre anava unida a la celebració eucarística més tard es va permetre també fora de la missa en cas de malaltia donada la impossibilitat de participar a l’assemblea eucarística. Amb tot, el ritual romà demana que els fidels que combreguen fora de la missa s’uneixin íntimament al sacrifici que perpetua el de la creu, i participant del banquet del cos i sang de Crist, participen dels béns del sacrifici pasqual que en la fe i esperança anticipa i prefigura el banquet escatològic en el regne del Pare anunciant la mort del Senyor fins que ell torni.68

2. Valors positius de les ADAP

De la lectura d’aquests documents episcopals es podria deduir una llarga llista dels valors positius més destacats de les experiències realitzades en aquest tipus de celebracions.

Quan una comunitat cristiana es reuneix per celebrar el diumenge, fins i tot quan el sacerdot és absent, suposa en primer lloc l’existència d’una comunitat que és conscient que se sent responsable dels seus deures cristians. Per a aquesta comunitat és vital la pregària comunitària, la proclamació de la Paraula de Déu la unió amb Jesucrist; això la constitueix en Església, signe de la presència de Crist, signe de l’existència de la mateixa comunitat i signe de dinamisme i animació de la mateixa Església. La manca de prevere en aquestes celebracions no suposa una absència total, sinó que units a ell, que està absent, i amb ell, al bisbe i a tota l’Església, la comunitat es fa responsable de la celebració, valorant encara més l’Eucaristia i el mateix sacerdoci. L’absència de sacerdot no els permet celebrar Eucaristia, però no és un motiu per no reunir-se la comunitat en oració, oració que repercutirà en benefici de les mateixes vocacions sacerdotals.

Aquestes litúrgies acostumen a tenir valor de vivència i d’una més lliure expressió, ja que en elles no existeixen tantes normes ni regles litúrgiques. Eviten deserts espirituals i creen nous llocs de promoció i responsabilitat dels laics, també de relació i contacte amb altres comunitats en circumstàncies similars que exerceixen els ministeris laïcals rebuts pel baptisme i la confirmació. Amb freqüència fins i tot es desperten noves formes d’expressió litúrgica. Creen una consciència en el món laic de servei a la paraula i a l’acció de l’Església, desperten nous grups apostòlics de caritat, d’educació, de testimoni cristià, etc. Lluny d’apartar de la celebració eucarística són un camí cap a l’Eucaristia, ja que fan créixer el desig de l’Eucaristia, signe d’unitat de tota l’Església. Susciten a més a més assemblees autèntiques amb participació viva. Ajuden a superar una falsa pastoral de «dir misses» en comptes de «celebrar eucaristies», precisament perquè valoren més l’Eucaristia, el sacerdoci i la mateixa assemblea cristiana. Les ADAP mantenen l’assemblea dominical on per manca de prevere no es pot celebrar l’Eucaristia; així mateix cuiden els més febles de la comunitat que no es poden desplaçar a altres llocs.

3. Contravalors, defectes i perills de les ADAP

Certament que també hi ha alguns perills que s’han d’evitar. Però tots els contravalors, tant els de tipus teològic com els de pràctica pastoral, són molt inferiors als valors positius que ens ofereixen les experiències realitzades principalment a França, en aquest tipus de celebracions.

El cardenal Knox assenyalava el perill de confusió en l’esperit dels fidels, així com la manca de normes, directrius i models de celebracions, ja que el Missal Romà està fet per a les celebracions presidides per un prevere i no per a les celebracions dirigides per laics. El papa Pau VI, amb motiu d’una de les jornades mundials per les vocacions sacerdotals, referint-se a aquestes celebracions dirigides o presidides per laics i en absència de prevere, va voler aclarir que no poden suplir mai el ministeri dels preveres, ni el testimoni dels consagrats; oblidar el problema vocacional seria un risc greu per a l’Església.69

Els documents de l’episcopat francès denuncien també alguns dels perills on es podria caure i que s’han d’evitar. En citem alguns:

 Perill que la comunitat es tanqui en si mateixa i oblidi la comunió amb altres comunitats, amb l’Església universal, amb el sacerdot i la jerarquia. Això no crearia comunitats vives, sinó grups eclesials de tipus familiar; faltaria una autèntica relació eclesial que ha de ser sempre molt clara i perceptible.

 Si aquestes comunitats són molt petites i reduïdes per comptar amb pocs membres, es pot caure més fàcilment en aquest perill; probablement fins i tot faltarien elements animadors per al bé de la mateixa celebració. Llavors en comptes de resoldre el problema, se’n podrien crear d’altres que podrien ser pitjors perquè es disminuiria el sentit del cos místic de Jesucrist i reduiria l’Església a una capella.

 Alguns troben el defecte que aquest tipus de celebracions responen a iniciatives massa nombroses, espontànies i de caràcter experimental, sense que hi ha la suficient seriositat i formalitat jurídica que els doni un caràcter del tot eclesial, tant per part de la celebració com dels animadors dirigents.

 Hi ha també qui acusa les ADAP d’incompletes. No celebren el sacrifici de Jesucrist que només pot presidir el ministre sacerdot, ordenat pel bisbe. S’intenta una «quasi missa» sense sacrifici, sense consagració. El mateix animador intenta ser un «quasi capellà», sense ser-ho de veritat, i amb el perill que vegin en ell el convocador i centralitzador de la comunitat. Per això alguns demanen que aquestes celebracions no s’assemblin gens a les celebracions eucarístiques.

 Un altre perill seria el d’acostumar-se per comoditat a aquestes celebracions, arribant a valorar més les ADAP que la mateixa Eucaristia, fins i tot amb el perill d’oblidar la pràctica dominical.

 Pel que fa als dirigents o animadors d’aquestes celebracions, cal evitar el clericalisme dels laics i la competència entre persones i grups. Podrien excedir-se en la seva missió com també faltar per defecte, tant en número com en qualitat.

 També podria passar que aquestes comunitats obsessionades amb el culte, oblidessin tant la catequesi com la missió. Aquestes assemblees haurien de preguntar-se fins a quin punt susciten la missió i són signe del poble de Déu. ¿No s’haurien de promoure les reunions de tipus apostòlic, caritatiu, etc., més que les assemblees cultuals, quan no hi pot ser present el sacerdot?

 Finalment s’assenyala un altre perill que és la incomprensió del poble que es deixa portar pel pes dels costums i tradicions.

 Experiències fetes a Alemanya donen aquest resultat de poca acceptació, precisament per ser pobles de tradició catòlica no familiaritzats amb aquest tipus d’assemblees.

4. Condicions bàsiques

Dels documents de l’episcopat francès es dedueixen algunes condicions que es consideren imprescindibles per a les ADAP, sobretot després d’haver revisat algunes experiències ja realitzades. Aquestes condicions es podrien classificar en tres grans grups:

1 Els que fan referència als sacerdots absents.

2 Els que fan referència als animadors de les ADAP.

3 Els que fan referència a les mateixes celebracions i a la comunitat.

a) Els preveres absents. Quan el prevere és absent de l’assemblea dominical, cal deixar clares tres coses:

1 Que el prevere ordenat és imprescindible per celebrar l’Eucaristia, només ell ha rebut l’ordre sacerdotal, en virtut del qual es pot consagrar el pa i el vi de l’Eucaristia, i pot oferir el sacrifici que és el memorial de la creu, i donar així a l’assemblea la plenitud i perfecció de l’oració de lloança i d’acció de gràcies.

2 El sacerdot ordenat no por recórrer massa llocs celebrant misses ràpides, ni tampoc pot deixar massa temps abandonats els cristians de petits pobles. Les ADAP intenten solucionar parcialment el problema, però han de ser planificades i preparades per equips de sacerdots i laics.

3 Encara que el pastor estigui absent, l’assemblea es reuneix sota la seva responsabilitat pastora i doctrinal. Per tant, el sacerdot no en queda exclòs, sinó que n’és el responsable i en cert sentit animador d’aquestes assemblees, que pel seu esquema litúrgic estan unides al prevere i per ell a l’Eucaristia. El sacerdot absent haurà de responsabilitzar l’equip animador, i anar amb regularitat a celebrar l’Eucaristia en aquestes petites localitats.

b) L’equip animador. La responsabilitat de l’equip animador s’ha d’entendre com a un servei que es fa a l’Església, mai s’ha d’imaginar com un poder usurpat al prevere. És molt convenient que no sigui una persona sola sinó un equip divers i pastoral on col·laborin religiosos, religioses i laics, animats pel sacerdot responsable, encara que després estigui absent de la celebració. Aquests equips són més significatius i eficaços que una persona sola; al mateix temps són més expressius del poble de Déu, tenen més eficàcia i asseguren una fe més profunda i una vida missionera més viva. La missió dels responsables és eminentment pastoral en l’assemblea, cada un segons la seva competència i missió en el poble de Déu.70

Encara que l’Església confia ministeris als laics, sempre ho fa amb un cert ordre i prudència, quan és convenient. Requereix l’ordre del bisbe, que el dona segons la responsabilitat, conducta i formació dels laics, tenint en compte no només que siguin tècnics especialitzats en la lectura, cant, animació, etc., sinó que siguin sobretot cristians amb testimoni en la vida diària, disponibles i competents; que assegurin la seva permanència, la fidelitat i la unitat d’acció. La formació dels animadors ha de ser progressiva i adaptada, però sobretot espiritual, per realitzar un servei a l’oració de la comunitat. L’Equip animador no duraria si no se suscita en cada un d’ells una conversió permanent cap als sagraments i l’oració personal.71

c) Celebració, Assemblea, Comunitat. Tota celebració ha de tenir un esquema litúrgic complet que ha d’estar unit íntimament amb l’Eucaristia, ha de tenir un desig i una tensió cap a l’Eucaristia que se celebrarà de tant en tant, sobretot en els temps forts i festivitats principals de l’any litúrgic. S’ha d’evitar qualsevol ambigüitat, com si fos una espècie de missa emmascarada que fes oblidar l’autèntica celebració de l’Eucaristia. Les ADAP no dispensen de la missa quan aquesta és possible.

L’assemblea o comunitat no es pot tancar en si mateixa, sinó que, expressant vitalitat del grup local cristià, ha de tenir esperit d’obertura i acollida; que es noti que és assemblea d’Església, solidària als homes i fidel a Déu. L’assemblea no pot viure en massa intimitat, sinó integrada a la pastoral diocesana i oberta també a altres grups eclesials.

Perquè una ADAP sigui autèntica reunió dominical d’una comunitat cristiana fa falta:

1 Una comunitat conscient, amb un número suficient de fidels. Certa diversitat d’edat, sexe, classe social... per expressar la unitat del cos de Crist en la diversitat.72 Per això el model no poden ser els pobles petits de poca pràctica cristiana, sinó que s’ha de partir d’una relació de comunitat humana i cristiana. Pau VI va dir: «Vosaltres abordeu també la qüestió de les assemblees dominicals sense preveres, en els sectors rurals en què el poble forma una certa unitat natural per a la vida com també per a la pregària, que seria perillós d’abandonar o de dispersar».73

2 Un equip animador amb certa competència per assumir les diverses responsabilitats, sense que sigui una persona sola que ho acumuli tot en perjudici del mateix ministeri presbiteral. La unió amb el sacerdot responsable subratlla la missió d’aquest equip dins de la comunitat eclesial.

3 Una obertura a les diverses missions i responsabilitats de l’Església, ja que el veritable culte suposa l’anunci de Jesucrist, la missió i l’esforç de presència cristiana en el món.

4 Una voluntat constant d’obertura i també una ànsia permanent de comunió amb altres comunitats cristianes, expressant-ho concretament a través de la cooperació amb el sacerdot a qui el bisbe ha donat missió.

5 Una orientació cap a l’Eucaristia, moment en què es realitza plenament la comunitat cristiana. Per això és important que segons el ritme fix l’assemblea dominical rebi la visita del sacerdot que, unit a la comunitat, celebri l’Eucaristia.74 Si les ADAP no s’han de desconnectar de les celebracions eucarístiques tampoc aquestes –quan se celebrin en cada lloc– no han de desconnectar-se de les habituals celebracions sense sacerdot.

5. Condicions pràctiques

Per acabar, assenyalarem algunes qüestions de tipus pràctic. Unes són d’aspecte moral, que afecten la consciència dels creients, i altres de planificació i organització per part del sacerdot responsable de la comunitat.

Convindria realitzar més iniciatives i experiències per poder estudiar tan teològicament com pastoral i sociològica a traves d’enquestes, el bon resultat i perfeccionament d’aquestes assemblees. No es tracta només de poder complir una obligació sinó de testimoniar l’amor. Ho són ja molts laics que a través de la catequesi, Càritas, moviments d’Església..., vitalitzen i encarnen el missatge cristià donant testimoni de la fe. La seva tasca és insubstituïble, s’han d’animar i promocionar, per ajudar a suscitar nous ministeris en l’Església. Per això s’està treballant en moltes diòcesis, especialment en les més rurals.

Sobre la necessitat d’aquestes assemblees, ha de ser el sacerdot –amb la comunitat– el que ho ha de pensar i proposar, sense oblidar la prèvia creació de grups apostòlics i de formació, com són per exemple les Escoles de Teologia per a laics que aporten un esforç eficaç en aquest moment que per a tota l’Església ha sonat l’hora dels laics. La pastoral massa exclusivista centrada només en el culte té el seus límits; per això convé primer una pastoral d’evangelització, catequesi, etc., estant atents a les realitats i institucions humanes. Només així la comunitat cristiana podrà tenir els autèntics signes de l’Església.

En allò que es refereix als sacerdots no resulta acceptable la concentració dominical de «dir misses» d’un poble a un altre; així com tampoc és acceptable la concentració presbiteral i cultual en els pobles grans o cèntrics. Hauria de cuidar-se molt la formació dels laics, perquè s’integrin en la planificació de la pastoral parroquial i diocesana. En aquest sentit Pau VI deia: «Esteu molt convençuts de la necessitat d’escollir amb criteri i de preparar els animadors, laics o religiosos, i, ja en aquest nivell, el paper del sacerdot apareix capital».75

Finalment, alguns es pregunten sobre l’obligatorietat de la missa dominical i la culpabilitat de la no assistència, sobre la preferència d’assistir a les ADAP o a la missa del poble veí, sobretot quan els mitjans de locomoció són fàcils per poder-se desplaçar. Crec que haurà de ser la consciència recta i ben formada, la que haurà d’escollir entre les ADAP i la missa que se celebra a l’altre poble.

Com a conclusió diria que les ADAP són un camí prometedor que s’està recorrent i amb eficàcia. El «discerniment» de què parla Pau VI als bisbes francesos s’està treballant i s’està fent. Probablement crearà un canvi en la pastoral eclesial del futur. És, per tant, un signe d’esperança i de vida a l’Església.

L’EVENTUAL PRESIDÈNCIA LITÚRGICA DELS LAICS EN ABSÈNCIA DE PREVERE76

Piero Marini

Introducció

En aquests darrers anys ha anat en augment l’interès pels laics en la vida de l’Església, interès certament incrementat des que es va anunciar l’any 1984 que el Sínode dels Bisbes s’ocuparia del tema: «Vocació i missió dels laics en l’Església i en el món als vint anys del concili Vaticà II».

Això ha portat a una renovada atenció cap a les funcions dels laics en la litúrgia i en particular vers la seva eventual presidència litúrgica en absència del prevere. Aquest va ser un dels quatre punts fonamentals tractats en el Congrés dels presidents i secretaris de les Comissions nacionals de litúrgia, organitzat per la Congregació per al Culte Diví l’octubre de 1984. El primer problema referent a les funcions dels laics en la litúrgia, sobre el qual la Congregació cridava l’atenció d’aquestes Comissions, era precisament el de la presidència de les celebracions litúrgiques.77 El paper dels laics en la litúrgia i en la pastoral sacramental fou també el tema de la trobada dels secretaris de les Comissions nacionals de litúrgia d’Europa, que es va fer a Lisboa el maig de 1986: allà es va parlar també naturalment de la presidència78 dels laics en les celebracions litúrgiques.

Sobre el tema de la presidència hi ha una abundant bibliografia, que inclou diversos subsidis pastorals publicats en aquests darrers anys per part d’algunes d’aquestes Comissions nacionals de litúrgia.79 Publicacions recents indiquen que l’interès s’està estenent també a Itàlia.80

La presidència dels laics en les celebracions litúrgiques es presenta com un problema molt particular. Per una banda sorgeix alhora que el de la manca de capellans. Es presenta, per tant, com un problema essencialment pràctic-pastoral. Per una altra, la funció de presidència en les celebracions litúrgiques es reconeguda generalment, per la tradició i la doctrina, com a pròpia del sacerdoci ministerial. No es tracta, per tant, només de trobar un remei provisional a una situació particular o de cercar solucions d’oportunitat en el pla pastoral, sinó d’afrontar una qüestió que comporta el concepte d’Església i de litúrgia. Un dels secretaris de les comissions europees en la trobada de Lisboa va afirmar que de la manera de plantejar el problema de la presidència dels laics en la litúrgia pot dependre el tipus de comunitat que volem tenir en consideració: el tipus catòlic tradicional o el que ens ha proposat la reforma protestant.

Com a punt de partida reflexionarem sobre el significat de la presidència litúrgica, tal com ens ve indicat pels documents del concili Vaticà II i per la reforma litúrgica. Veurem després les possibilitats de presidència litúrgica per part dels laics i les condicions que preveuen els llibres litúrgics. Així serà més fàcil oferir un judici sobre l’oportunitat pastoral d’actuar algunes de les possibilitats de presidència consentides als laics.

Per centrar bé el problema sembla oportú precisar des del començament que es tracta d’una presidència dels laics en les celebracions litúrgiques, i no en els exercicis piadosos del poble cristià o en ocasió de peregrinacions o processons. A més, que el terme «laic» no inclou naturalment el diaca, sobre el qual caldria parlar-ne a banda. I, finalment, que la presidència dels laics es considera aquí en relació amb l’absència del prevere i, per tant, en el context d’una situació contingent i transitòria en què es troba la comunitat.

1. Presidir una celebració litúrgica

Un tractat sobre la presidència en la litúrgia hauria de respondre almenys a tres qüestions fonamentals: què significa presidir una celebració, qui ha de presidir i com s’ha de presidir.

Aquí esmentarem breument alguns elements que poden ser útils a l’hora de cercar una resposta.

El Missal Romà (IGMR 1) presenta la missa com «acció de Crist i del Poble de Déu ordenat jeràrquicament». És evident que aquest Poble ordenat jeràrquicament ha de tenir una presidència. Només així es té en les celebracions litúrgiques una «principal manifestació de l’Església» (SC 41), perquè «cadascú, ministre o fidel, fa tot i només allò que li pertoca» (cf. SC 28). D’aquí es deriva una evident distinció entre la presidència (que és única) i els ministeris, que són diversos i propis dels diferents membres de l’assemblea. La presidència pertany, per tant, a la naturalesa mateixa de la litúrgia i de l’Església.

Per tant, la diferent perspectiva amb què la Lumen Gentium considera l’Església ha trobat la seva expressió en la celebració litúrgica. D’una litúrgia marcadament clerical hem passat a una litúrgia eclesial, en la qual no només als clergues, sinó també a tot el Poble de Déu, i per tant als laics, se’ls reconeixen els oficis i tasques particulars (SC 26.28; IGMR 58-73). Aquesta visió nova de la litúrgia i de l’Església va posar en crisi una determinada idea de presidència litúrgica d’estil antic. Alguns preveres, davant dels ministeris encomanats pel dret als laics, s’han sentit privats d’alguna cosa que consideraven que els pertanyia a ells de manera exclusiva. En alguns casos, sobretot allà on els serveis confiats als laics han anat més enllà del que la lletra i l’esperit de les normes vigents assenyalaven, han acabat per crear una crisi d’identitat del capellà, com va afirmar un dels Pares de la Congregació Plenària d’octubre de 1985.