Un cor massa gran

La festa d’aniversari

En la reunió de final de curs, el professor m’havia avisat que la Izadi havia de practicar algun esport, «descobrir la seva força interior», «conèixer gent», «relacionar-se», «treballar la seva autonomia». El professor va dir coses per l’estil i encara d’altres, com cada final de curs. Jo vaig fer cara de sorpresa, però ja ho sabia. Acostumava a no perdre d’ull la nena, pensava que això era bo, o potser no ho sabia, no n’estava segura. Havia desitjat molt poder ser mare, i ara en volia gaudir. No havia cuidat mai a ningú tant ni durant tant de temps, i era més complicat del que semblava, molt més complicat que no estimar algú. Caps de setmana, vacances, dies de cada dia… ho organitzava tot com si es tractés d’una col·lecció d’unitats didàctiques. Estava cansada, i la nostra relació se n’havia començat a ressentir.

Aquell estiu, vaig apuntar-la contra la seva voluntat a un curs de piragüisme.

L’acompanyava fins a la porta del club i quan la classe s’acabava tornava a buscar-la. Durant aquelles dues hores, m’angoixava pensar en totes les coses que hauria de voler fer. En comptes de lliure, em sentia furiosa i trista. Després de deixar la Izadi, acostumava a anar a una cafeteria del barri de Santiago. Allà, llegiria el diari com feia temps enrere o prendria un te en una terrassa al sol. Però no era capaç de resistir-ho gaire estona i me’n tornava cap al riu. Seia en un banc i buscava la meva filla entre els piragüistes: sempre la veia al marge del grup, sempre, tot i que no sabia si era del tot cert o si eren imaginacions meves.

Altres vegades, caminava per la vora del riu, però sempre passejades curtes, per por d’allunyar-me massa. No havia estat mai en aquell lloc. A l’esquerra, casetes blanques i vermelles; al davant, les fàbriques, i cap a la dreta, els blocs de pisos d’Irun. Però si prescindia de l’entorn i em fixava només en el riu, descobria que aquell era un entorn salvatge, un lloc on tornar una vegada i una altra i experimentar coses una vegada i una altra. En algun lloc havia sentit que antigament es recomanava a les dones que patien de melangia que miressin córrer l’aigua, perquè aquest moviment s’enduia els mals sentiments. Fos com fos, el cas és que vaig trobar en el riu matisos inesperats: vaig descobrir l’olor dels aiguamolls i el misteri del fang.

L’últim dia, quan vaig anar a recollir-la, la Izadi em va ensenyar un sobre.

– La Claudia m’ha convidat a la seva festa d’aniversari. És demà.

A la invitació hi havia un dofí; a l’altra cara, un mapa dibuixat a mà i un punt vermell; a sota, el nom del carrer i la data, i la frase «Trae el bañador».

– Qui és la Claudia?

– Una amiga.

Va abaixar la finestreta i va cridar:

– Claudia!

Una nena que duia una gorra va aixecar el braç allà lluny. Era més alta i més corpulenta que la Izadi.

– M’ha donat permís! – va cridar.

Gràcies a la festa d’aniversari, potser podria estar lliure tres o quatre hores més.

– Té una taca a la cara – em va avisar—. Per això duu aquella gorra amb orelleres.

– No me n’havia adonat. – Vaig buscar la nena amb la mirada, però ja havia marxat.

– Perquè no em vens a veure mai.

Vam tenir una petita discussió. Li vaig explicar amb calma que jo també necessitava el meu espai i que ella havia d’aprendre a estar sense mi. No li vaig explicar que tenia el costum d’observar-la de lluny. La Izadi es va quedar en silenci. Era la seva manera de fugir. El regne del silenci, deia jo, quan tornaràs del regne del silenci?

– Com és? De color grana? – vaig voler saber—. És grana? Estic parlant amb tu. Com és, morada?

No em va contestar fins que vam ser davant de casa.

– Marró. Ho té per la cara i li baixa per l’esquena. Em sembla que als altres els fa fàstic, però a mi no.

– Bé —vaig dir—. Això està molt bé.

Vaig mirar-la a través del retrovisor per demostrar-li la meva satisfacció, però ella mirava endavant molt seriosa. Té els ulls bonics. Molta gent m’ho ha dit. De vegades em pregunto si l’home que va donar la seva llavor també era ben plantat. Si la gent ben plantada també fa aquesta mena de coses, si la gent que fa això no deu ser més especial que no ben plantada. Especial per a les coses bones i per a les dolentes. Es pot ser especial sense ser-ho per bé i per mal?

Quan m’embrancava en aquesta mena de pensaments, sempre me n’anava massa lluny, i després em costava tornar.

La Izadi no es va voler conformar amb regalar-li una cosa feta a casa. En contra del meu criteri, li vam comprar el diari de Soy Luna, però a canvi de preparar-li un pa de pessic plegades.

– Et sembla bé?

– M’és igual – va dir ella.

Però jo ho volia fer. Una cosa creada entre totes dues. M’agradava aprofitar les ocasions com aquella. La Izadi va acceptar el tracte. Estava neguitosa. Li agradava tafanejar les cases dels altres, i ja estava especulant sobre com podia ser la de la Claudia.

– Jo crec que són rics. M’ha dit que tenen piscina. I una habitació de jocs tota plena de joguines.

– Quan tens moltes habitacions has de treballar molt per pagar-les. I quan has de treballar molt no tens gaire temps per estar junts.

– Per què no podem fer un pa de pessic normal?

– L’integral és normal.

–És per a vells.

– A tu t’agrada.

– Als altres no.

– No pateixis, que ens quedarà molt bo.

– I nosaltres podríem ser riques?

– Ja ho som. – Era un tema que sortia un cop i un altre, però ella no es donava mai per vençuda—. Tenim una casa amb dues habitacions per a totes dues. La nevera plena. Cadascuna té el seu propi armari. Tenim un balcó ben gran, ple de maduixes. Tens dues àvies i dos avis. I amigues. Una furgoneta. Una pila de sabates. Mai no hem passat gana. No estem malaltes. Cada estiu, anem de vacances.

– Sí. Ha!

Li vaig fer un gest perquè parés de batre els ous.

– Ja l’acabo jo. Surt. Per favor.

No la vaig mirar. Jo també sabia administrar el silenci.

La Izadi es va dedicar a netejar les fulles del ficus que hi havia a la sala amb una mica de cotó mullat, tal com li havia ensenyat a fer des de ben petita quan necessitava calmar-se. En acabar, vaig voler abraçar-la, però em va defugir. Com sempre que volíem fer una cosa bonica, acabàvem malament. Érem com alquimistes que convertien l’or en deixalles.

– Vine a la cuina, que això t’agradarà!

Estava més tranquil·la, i la vaig deixar fer. Vam ficar el pa de pessic al forn amb un motlle en forma de cor. Quan el vam treure, el vam farcir amb crema de garrofes i, com a premi, li vaig deixar que el cobrís amb sucre de llustre. Després, va anar a arreglar-se. Amb el sol, el nas se li omplia de pigues.

Seguint el plànol, hi vam arribar de seguida. A la reixa de fora hi havia dos globus vermells.

– Es va cremar – em va dir abans de sortir del cotxe—. Per això té la taca. – Es va mirar al mirall i es va pessigar la galta, fent un gest que l’enlletgia—. Li van treure pell de l’esquena per posar-l’hi a la cara, però se li nota.

Era una casa d’estil basc, antiga, però molt cuidada, amb una heura i una buguenvíl·lea que s’enfilaven per la façana i en tapaven la meitat, i les tanques vegetals creixien amuntegades contra la reixa de l’entrada. La Izadi es va avançar amb els regals. Més globus de colors ens van indicar el camí fins al jardí del darrere. La Claudia va sortir a rebre la Izadi. La taca era més grossa del que em pensava, una mena d’arabescos li cobrien més de la meitat de la cara, a més d’una petita part del cuir cabellut. Si no fos per això, seria una nena maca, d’ulls negres i llavis carnosos. Vaig mirar-la somrient. Assegudes a taula hi havia dues dones que fumaven. Una d’elles, quan ens va veure, va aixafar la cigarreta en un test i se’m va acostar.

– Soc la Nieves, la mare de la Claudia, i tu deus ser la mare de la seva nova amiga, no?

– La mare de la Izadi, sí.

Duia un pentinat de l’estil del de Rita Hayworth, molt ben pensat. També ella tenia part de la cara desfigurada, i la cabellera fosca i ondulada li queia com una cascada tapant aquella part.

L’altra dona es va aixecar i va agafar la bossa.

– Vindré d’aquí un parell d’hores. – Va cridar cap a les nenes que jugaven a la piscina inflable—: Noies! Porteu-vos bé, després us vinc a buscar. – Es va girar cap a nosaltres—. Nieves, fes-me un petó.

Em va fer vergonya dir que jo també havia de marxar.

– Aquest pa de pessic l’hem fet entre la Izadi i jo – vaig dir quan l’altra dona va haver desaparegut.

– Gràcies! El posaré aquí.

A la taula del jardí, coberta per unes estovalles, plats amb dibuixos de Walt Disney, bols de plàstic plens de crispetes, entrepans, envinagrats i ampolles de refresc de litre i mig.

– Amb forma de cor, que bonic! – Va mirar les nenes; de perfil, no se li notava res—. Claudia, mira el que ha portat la teva amiga!

A més de la Izadi i la Claudia, hi havia dues nenes més, també d’uns deu o onze anys.

– Vols un cafè? —em va dir.

Quan reia, la boca se li deformava com si tingués una goma que li estirés el llavi.

– No en prenc, gràcies.

– Potser vols aprofitar per fer algun encàrrec, ves tranquil·la, que ja m’espavilaré. És el que passa si fas els anys a l’estiu: ve menys gent a la festa que no als aniversaris que es fan durant el curs, què hi farem. La Claudia ja hi està acostumada. Però al començament… no saps el que va ser! Ara, ella mateixa s’encarrega de saber qui hi és i qui ha marxat i de preparar les invitacions. De quatre, n’han vingut tres. – Va abaixar el to de veu—. I jo ben contenta, és clar.

– Si no et fa res, em quedaré. S’està molt bé, aquí.

Vaig seure al seu costat al banc de fusta, que era a l’ombra d’una parra.

– La vam plantar fa vuit anys, quan vam venir a viure aquí, i mira com està.

Ens vam quedar totes dues mirant amunt. La Nieves va tancar els ulls. Semblava un rèptil. Era una cremada. Continuava avall pel coll. Jo també vaig tancar els ulls. Ens vam quedar així fins que la Nieves va sospirar:

– Va ser cosa del meu marit. Ell mateix va fer aquesta estructura amb unes fustes. És d’un poble petit de Logronyo, la família va marxar a Bilbao quan era petit i sembla que tenien una pèrgola com aquesta al pati. Ho va muntar quan vam venir a viure aquí, i mira com s’ha posat en poc temps – va dir, mirant el raïm que penjava—. Tens raó, s’hi està bé, aquí.

– Jo no tinc gaire traça amb les plantes. Sempre en compro les més resistents, no em fixo mai si m’agraden o no.

– Jo tampoc no en tinc, no et pensis… Les plantes demanen dedicació, fe i confiança. Algunes les has de deixar tranquil·les: com menys cas en fas, més maques es posen. – Va agafar una ceba tendra amb els dits i se la va dur a la boca.

Ens vam tornar a quedar mirant amunt. Les branques de la parra eren vermelles i semblava que transportessin sang. Semblava mentida que d’aquell tronc feble i estellat pogués brotar tanta vida…

– S’ho estan passant de primera – vaig dir, girant-me cap a la piscina.

– Com millor estan les criatures és entre criatures. La teva també és filla única?

– Sí.

– Aleshores, ja saps de què parlo.

I vam tancar els ulls.

Les nenes van seure a taula embolicades amb les tovalloles. La Izadi, que era molt prima, tremolava i tenia els llavis blavencs. Em va assenyalar les crispetes i li vaig donar permís per menjar-ne: era una ocasió especial. Em vaig haver d’esforçar per no pensar en tot el verí que s’amagava al darrere de cada grapat. Les germanes van agafar una bossa de paper de sota la cadira i en van treure el seu regal per a la Claudia: un pijama amb faldilla de tutú de color rosa. La Claudia se’l va emprovar al moment.

– Oooh… Que bonic! – va exclamar la Nieves.

La Claudia es va allisar la faldilla, va aixecar els braços formant una figura de ballet i va girar sobre si mateixa. Ho vaig trobar grotesc. Quan es va treure el pijama, vaig poder veure el retall de la seva esquena convertit en galta.

La Izadi també li va donar el seu regal. Quan el va obrir, la Claudia la va abraçar amb força:

–¡Soy Luna!

La Izadi es va posar vermella. Vaig veure com els seus braços pujaven i baixaven per l’esquena de la Claudia sense recolzar-s’hi del tot. La Claudia, tot i que només es portaven uns mesos, semblava la seva mare.

– Poseu-vos crema, que no ho sembla però el sol pica – va dir la Nieves allargant un tub de crema a les nenes.

Abans que no s’escapés corrent, va agafar la Claudia. La Nieves li va posar un bon tou de crema a les mans i la nena se la va escampar pel cos. Quan va acabar, la Nieves va estendre crema amb el dit petit per la cara de la seva filla, a poc a poc, aplicant una capa més gruixuda per damunt de la cremada. La Claudia va mirar-me per comprovar si jo la mirava. Li vaig somriure… tot va bé, el món és perfecte, tu ets perfecta, li volia fer entendre. Va deixar anar l’aire.

La Nieves va agafar-se rere l’orella la cabellera que feia servir com a vel i també es va posar crema, també amb una capa més gruixuda a la meitat cremada. No vaig apartar la mirada, no volia ferir-la. En acabat, es va tornar a deixar anar els cabells, tapant-se la cara amb estil. Em va somriure. Quan somreia, se li veia la geniva inferior. Es va escampar pels genolls la crema que havia sobrat i va encendre una cigarreta.

– Hem de vigilar molt amb aquesta maleïda pell! – va dir.

– D’on sou? – vaig preguntar-li.

– Ja ni ho sé!

– Hendaia no és un mal lloc per tornar a començar – vaig comentar.

– Això diuen – va fer ella, tot i que jo no havia sentit mai res semblant—. Nosaltres hi estem bé, molt millor.

– Hi ha molta gent que ve aquí per tornar a començar – vaig dir per omplir de paraules l’espai que hi havia entre nosaltres dues—. Un altre estil de vida, un altre clima, uns altres costums, una altra llengua… De vegades, va bé no entendre el que diuen els altres, no trobes? I tot és ben a prop, a un pas, com qui diu.

– A un salt, sí. I vosaltres, què hi feu, aquí? Perquè vosaltres també sou de fora…

– Nosaltres som exiliades immobiliàries, o això és el que dic quan algú em pregunta. Però, en certa manera, també vam venir buscant un quilòmetre zero, ja saps el que suposa tenir una criatura…

– Bum! – va cridar ella—. Una bomba enmig de la rutina! Però tu ets l’única que sent l’explosió, oi?

– Ningú més.

– Després de l’accident, necessitàvem un canvi.

– Un accident?

Va assenyalar la cigarreta que estava fumant.

– Una burilla mal apagada… i la casa es va incendiar mentre dormíem.

– Fa molt de temps?

– Aquest estiu farà nou anys. Aleshores vivíem a Bilbao. Érem gent coneguda al barri, i no resultava fàcil… estar amb la gent. Quan sortíem de la feina tornàvem directament a casa, els caps de setmana ens escapàvem a Logronyo buscant un lloc on no ens conegués ningú. Al final, la companyia d’assegurances es va portar bé i l’Ajuntament també ens va haver de donar alguns diners. I ja ho veus. Venir aquí va ser idea d’en Clemente. Treballa al Decathlon, a les oficines, i va demanar el trasllat a Irun. No som de rumiar-nos gaire les coses. Som força impulsius. I ara som aquí. I tu, què? Divorciada? – va preguntar, com si acabés de trobar la resposta de l’endevinalla.

– No, no… la Izadi i jo estem soles.

– Això també està bé.

– Sí, com tot.

– Vols prendre alguna cosa? Jo estic seca, vaig a fer una cerveseta, en vols? També tenim Moscato, que és l’únic vi que m’agrada.

– Jo també prendré una cervesa, gràcies.

Mentre anava a buscar les cerveses, em vaig mirar les nenes. No havia sigut capaç de dir que jo no bevia, m’hauria semblat de mal gust, no sé del tot per què. Estaven assegudes a l’herba. La Claudia parlava i les germanes escoltaven, mentre la Izadi, d’esquena, mirava alguna cosa que hi havia a terra. Vaig lluitar contra la temptació d’acostar-me i demanar-li que es girés i escoltés.

– Saps què és el pitjor? – va fer la Nieves quan va tornar de la cuina—. Que aquest any he tornat a fumar! No tinc remei. He muntat la meva pròpia empresa, i l’estrès, ja saps… Com a mínim, ara ja no tinc ningú que em renyi, deu ser més difícil per a les que comencen amb vint anys, no trobes? I tu, a què et dediques, si no és indiscreció?

– Treballo d’administrativa a l’ambulatori. No és exactament el que més m’agrada, però té les seves coses bones i no m’omple gaire el cap. A més, em permet agafar vacances a l’estiu per poder estar tranquil·la amb la Izadi, al nostre aire.

– Temps! Això és molt bo. Ara cridaré les nenes perquè vinguin a menjar-se el pastís abans que no torni la seva mare a buscar-les.

Vaig veure que, després de fer un glop de l’ampolla, es va haver d’eixugar la cervesa que se li escapava per la comissura dels llavis.

Quan la Nieves va encendre les espelmes, vam cantar entre totes la cançó de «Per molts anys». La Izadi feia veure que cantava movent els llavis, com si li faltés el ventríloc. La Claudia va inflar les galtes i es va acostar al pastís, esperant que acabéssim la cançó. Tenia gravades a la pell figures semblants a les que formaven les flames de les espelmes i, arraulida rere els petits focs, semblava que la cicatriu es bellugués.

Quan va aconseguir apagar totes les espelmes, vam aplaudir. La Claudia no podia estar més contenta. Semblava massa sensible, i això tampoc no era bo. Tenia les mans a banda i banda de la cara i els ulls plens de llàgrimes.

La Nieves va tallar el pastís, fet amb dònuts, i me’n va oferir un tall:

– Una vegada l’any no fa mal.

Li vaig dir que no en volia. El nostre pa de pessic estava intacte. En comptes d’això, i en senyal d’agraïment, vaig agafar un cogombre en vinagre, tot i que feia ben bé deu anys que no tastava res semblant.

– Mira! – va dir la Nieves quan es va sentir un clàxon—. La mare ja ha arribat: vestiu-vos!

Les nenes van marxar amb les mans plenes de llaminadures. La Nieves i la Claudia les van acompanyar fins a la porta per acomiadar-se’n. Em vaig acostar a la Izadi. Estava asseguda en una cadira plegable, agafant-se la trena que la Claudia li havia deixat a mig fer.

– T’ho passes bé?

– Sí.

– Sí? No ho sembla. No trigarem a marxar.

– Encara no, més tard.

La Claudia i la Nieves van tornar agafades per la cintura i rient, com si s’estiguessin explicant un secret. Tenien les cremades a la mateixa banda, però de lluny no se’ls notava gens.

– La Claudia ha tingut una idea – va anunciar, i va cedir la paraula a la filla.

– Us podeu quedar a sopar? Em faria molta il·lusió. Quedeu-vos, per favor! – va dir la Claudia, de genolls a terra i amb les mans juntes, com si resés.

– En Clemente vindrà de seguida i portarà menjar xinès; sempre en porta massa i després ens passem dies menjant el que sobra – va dir la Nieves—. Vosaltres mengeu de tot? També puc fer una amanida, o potser una truita, o totes dues coses.

Jo em vaig mirar la Izadi. No era fàcil endevinar què volia.

– Sispli! – va insistir la Claudia—. És el meu aniversari!

Jo vaig mirar-li la galta esquinçada.

– Per què no – vaig respondre en nom de totes dues.

La Izadi era davant el nostre pa de pessic i el mirava fixament.

– En vols un tall? – va dir la Nieves—. No has de ser tímida, noia! – En va tallar un tros i l’hi va donar.

La Izadi va menjar voraçment. Em va commoure. També la Nieves en va agafar un tall i se’l va menjar a mossegades petites, posant-se la mà davant la boca perquè no caiguessin les molles.

–És boníssim. M’has de passar la recepta – va dir—. Vols una jaqueta? O millor passem a dins? Ha refrescat.

Vaig ajudar-la a recollir i vam entrar a la casa. Les nenes van pujar corrent al pis de dalt. La Nieves va anar cap a la cuina amb els plats i jo em vaig quedar sola a la sala d’estar. Estava plena de coses. Mobles feixucs i foscos barrejats amb altres de vímet, coixins de colors, plantes. Tot seguia un ordre estrany, que semblava provisional, però es veia endreçat i net. A la tauleta, damunt un tapet, quatre comandaments a distància. Es veien llumets vermells dels nombrosos aparells electrònics que hi havia pertot arreu. Un sofà en forma de L, situat davant d’un televisor gegant que penjava de la paret, ocupava la major part de l’espai. Al forat de la llar de foc, nines. A sobre, a la lleixa de marbre, un souvenir d’algun lloc en forma de ratolí fet de petxines, i al costat un crist crucificat de metall amb els peus cremats. Quan ella va tornar a la sala, vaig apartar la mirada.

– Qui el toca? – vaig preguntar, assenyalant el teclat Yamaha que hi havia darrere el sofà.

– La Claudia i jo una mica – va dir la Nieves—. Però l’autèntic artista és en Clemente. Abans – amb un gest de la mà, va donar a entendre que es referia a un passat llunyà, anterior a l’incendi— tocava en un grup. Canta molt bé, però ara només ho fa a casa, llàstima.

Vam seure al sofà. Es va treure les sandàlies per posar-se còmoda. Jo vaig fer com ella. Del pis de dalt ens arribava el soroll de les corredisses de les nenes. Era tranquil·litzador. El moment que ho canviarà tot, vaig pensar, el moment que tu no hi ets i la teva filla es transforma en el que tu voldries. Aleshores, damunt la tauleta de vidre, vaig veure aquella fotografia on sortien tots tres. Era difícil no mirar-la. Em vaig sentir incòmoda, tot i que la Nieves hi devia estar acostumada. O potser per això mateix, perquè semblava que tot formés part d’un pla.

Va agafar-la i, abans d’ensenyar-me-la, li va treure la pols amb la punta del vestit.

– Aquesta és una de les poques fotos que ens van quedar.

Era una fotografia d’estudi. Estaven asseguts a terra, descalços, vestits de blanc. Ella duia un vestit d’estiu amb un llaç a l’escot i un somriure que semblava indestructible. Una bellesa mediterrània, carnosa, fàcil. L’home no me l’havia imaginat d’aquella manera: la pell morena, el front ample, una cabellera elegant com per compensar una coroneta una mica despoblada, la camisa oberta fins al pit, els baixos dels pantalons recollits en un doblec. Se’l veia corpulent i duia un escorpí tatuat al braç i polseres de cuir als canells. La Claudia era l’única que estava seriosa, devia tenir cosa d’un any i mig.

Em vaig imaginar tota aquella pell i aquelles robes cremant-se com tovallons de paper.

– Quina família tan maca – vaig comentar.

– Oi que sí? —Va contemplar la foto—. Érem així. El meu marit i jo estàvem mirant una pel·lícula i ens vam adormir al sofà. Va ser un miracle que en sortíssim vius. I la Claudia… allò seu sí que va ser un miracle: dormia a l’habitació del fons! El meu marit la va rescatar. – Va agitar amb coqueteria el vel que formaven els seus cabells—. El vaig veure travessant el foc i poc després va tornar amb la nena embolicada amb una manta, en flames… Em guardaré els detalls, creu-me, val més així.

– Almenys, ella no se’n deu enrecordar…

– Per sort, no… Ho vam perdre tot. La casa, la roba, les fotos, els records, les cartes que en Clemente i jo ens havíem enviat… Ens vam escriure moltíssim, començant per l’època del servei militar, i pensa que quan va tornar se’n va anar a Anglaterra a aprendre anglès… ara qualsevol mocós ho fa, però aleshores no. Estem junts des dels disset anys, no cal que et digui res més. Tot perdut. No saps el que és això. Perdre-ho tot… Tot!

– I mira ara – vaig dir, intentant expressar alguna cosa que no sabia exactament què era.

– Mira ara, sí —va assentir ella—. De vegades, encara tinc malsons amb les cortines de gasa que teníem a la sala d’estar… el vent les agita i entren a la casa; són allà, surant, com dues veles inflades pel vent, com dos fantasmes que giren al meu voltant, i jo estic estirada al sofà, uns cops mirant la tele i d’altres mirant la nena, que està adormida al meu costat i, de cop, tot són flames… i aleshores, em desperto… – Va obrir els ulls i es va posar recta al sofà—. Val més que calli: no suporto escoltar els somnis dels altres, em semblen una cosa d’allò més avorrida. A tu no et passa?

– No ho sé, no ho he pensat mai.

– Odio els somnis dels altres.

– A mi em passa amb les vacances dels altres.

Ella va riure.

– Vau tornar a néixer. Teniu molt de mèrit – li vaig dir.

– Sí, però et diré una cosa: no serveix de res. Ara vivim fora del que és normal, al marge de la norma, i els altres no ho poden dissimular. Quan no és caritat, és repulsió, i encara n’hi ha que volen posar a prova la seva bondat mostrant-se extremament atents amb nosaltres, hi ha molts miserables pel món, no t’ho pots ni imaginar; però també hi ha gent bona, això també s’ha de dir, hi ha molta gent bona.

Ho deia com si jo no pertanyés a cap dels grups, era estrany.

– Qui més em preocupa és la Claudia i com se’n sortirà a la vida, i això que els cirurgians fan meravelles, l’hauries hagut de veure… Mira que maca que era… I continua sent-ho… Si més no, per a mi.

Vaig intentar reprimir un somriure compassiu.

–És molt maca. A més, sembla una nena amb molts recursos. La Izadi està com boja amb ella.

Li va agradar sentir això.

– Sí, és molt espavilada.

– I alegre…

– Amb la resta, no ho sé; però amb això, sí que l’has encertada.

En Clemente va fer un xiulet quan va obrir la porta d’entrada, i a la Nieves li va canviar subtilment l’expressió: un breu somriure va aparèixer del no-res, com de tranquil·litat o de felicitat. Vaig pensar que potser fins aleshores no havia estat bé amb mi i, de cop i volta, vaig sentir que feia nosa.

Va entrar carregat de bosses. Tenia tota la cara cremada i, curiosament, això em va impressionar menys que si hagués tingut cremada només una part. Tenia les vores dels ulls com foses; per la resta, la cremada era uniforme, plena de textures i de tonalitats diverses i suaus. Em va allargar la mà. També la tenia cremada. Va fer-li un llarg petó a la Nieves i va acariciar-li els cabells.

– I a més, tenim convidats. Quina alegria! – va dir, quan se’n va separar—. On és el nostre angelet?

– A dalt, amb la seva amiga de piragüisme – va contestar la Nieves.

Tenia menys cabells que a la fotografia, i més canosos. Els duia lligats en una cua. Sense dir res més, es va treure la jaqueta, la va deixar al penja-robes i va seure davant el teclat. Es va arromangar la camisa, es va descordar dos botons a l’altura del coll i va bellugar dos dits en l’aire. Em vaig fixar que l’escorpí s’havia deslliurat de les flames.

La Claudia va baixar tan bon punt van sonar les primeres notes del «Per molts anys». Va abraçar el pare per l’esquena amb força. La Nieves era al centre de la sala, observant l’escena plena d’orgull. La Izadi també va baixar i va seure al meu costat: vaig agafar-la per les espatlles i la vaig atraure cap a mi. Quan va acabar la cançó, en Clemente es va treure un mocador de la butxaca dels pantalons i es va eixugar la cara. La Nieves va posar una cervesa freda damunt el teclat sense fer cap pregunta, i ell va fer un glop abans de tornar-hi.

– Is this the real life? Is this just fantasy? Caught in a landslide. No escape from reality… – va cantar a cappella i fent veu de falset—. Open your eyes. Look up to the skies and see… I’m just a poor boy. I need no sympathy, because I’m easy come, easy go…

La Nieves i la Claudia van creuar una mirada, potser seguint alguna mena de codi familiar.

La Izadi i jo també ens vam acostar.

En Clemente va tocar els primers compassos de «Bohemian Rhapsody» brandant el cap a banda i banda.

– Mamaaa… just killed a man… Put a gun against his head. Pulled my trigger, now he’s dead.

Contra tot pronòstic, tenia una veu meravellosa.

– Mamaaa… life had just begun… But now I’ve gone and thrown it all away…

Després de la primera estrofa, va girar el cap per mirar-nos amb un somriure fatigat. Érem totes al seu voltant, recolzades al sofà, cada mare ballant suaument amb la seva filla, en silenci, com si tinguéssim por de fer malbé aquell moment tan delicat i tan bonic.

En acabat, es va quedar un moment immòbil, d’esquena a nosaltres, que també estàvem quietes.

Quan es va girar, em va semblar que havia rejovenit, tots estàvem rejovenits i ens sentíem lleugers.

Es va acabar la cervesa.

La Nieves va sortir a la terrassa a fumar una cigarreta.

– Vine si vols – em va dir abans.

– No, estic bé —vaig contestar. Després vaig mirar en Clemente—: Tu no fumes?

– Vade retro! – va dir ell mentre deixava caure una sabata i es posava una xancleta—. Tota la cervesa que vulguis, algun whisky de tant en tant, però… tabac? Ves a les ciutats europees, a l’autèntica Europa, París, Brussel·les, Barcelona… i ja em diràs quants fumadors hi trobes; en els llocs subdesenvolupats, en canvi, tots els que vulguis. – Em va semblar que era un discurs que havia repetit unes quantes vegades, fins i tot ell semblava avorrit amb les seves pròpies paraules—. Tinc gana – va dir, canviant de to i fregant-se la panxa—. I vosaltres, noies?

Va pessigar la cintura de la Izadi.

– Aquesta nena té menys carn que una bicicleta! Que no et donen menjar, a tu?

La Izadi el va esquivar sense perdre les maneres, i se’n va anar al pis de dalt amb la Claudia.

– Tens una veu molt bonica – vaig dir—. M’he quedat parada, de debò.

– No t’ho esperaves, eh! – va dir entusiasmat, i em va mirar més fixament del que jo hauria volgut.

– Bonica i especial.

Va deixar anar una rialla mentre repetia «bonica i especial».

No vaig apartar la mirada i em vaig mantenir seriosa, volia que sabés que estava dient la veritat, era important per a mi.

– Llàstima que ja estiguis casada, que si no cantaria al teu casament.

– No estic casada.

– No t’enfadis – va dir, tot allargant la mà—. No hi ha motiu. No em prenc gaire seriosament a mi mateix. Val més així.

Tenia la pell suau. Vaig acariciar-li la mà amb el polze tant temps com vaig poder. Ens vam deixar anar quan vam sentir que entrava la Nieves.

L’olor del menjar xinès envaïa ara tota la sala. La Nieves va entrar amb un hule de flors i el va posar damunt la tauleta. Després, va treure els recipients de les bosses i els va anar deixant a sobre, mentre posàvem coixins al volant de la tauleta.

Em va semblar que, amb l’arribada d’en Clemente, la Nieves semblava que s’hagués fet més petita. Però no se la veia ni trista ni enfadada, sinó més aviat calmada.

La Claudia i la Izadi es van encarregar de treure les tapes dels recipients i de deixar al descobert tot d’aliments gelatinosos. En Clemente va portar el Moscato. Vam seure a terra, nosaltres amb forquilles i ells amb bastonets. La Nieves em va picar l’ullet abans de brindar. S’havia recollit els cabells deixant al descobert la part cremada de la cara. S’havia tornat a animar.

– Per molts anys, princesa! – va dir en Clemente. Tant ell com la Nieves tenien els ulls plens de llàgrimes.