Joan Fuster i el periodisme

El periodisme en la cultura catalana segons Fuster

Joan Manuel Tresserras

Universitat Autònoma de Barcelona

La idea general, tot just esbossada, que voldria compartir sobre la concepció que tenia Joan Fuster del periodisme es mou entre dos llindars. El primer és el de la consideració instrumental del periodisme com a canal de difusió de les pròpies idees i com a vehicle per accedir a uns públics que podien ser interpel·lats per aquelles idees. El segon llindar, menys elemental i automàtic però més rellevant en aquesta reflexió, fa referència a la importància capital del periodisme i, per extensió, del conjunt de la producció dels mitjans d’informació i de comunicació, en la viabilitat i la vitalitat d’una determinada cultura. És a dir, la importància del periodisme en català i del sistema de mitjans en català de cara a la viabilitat i la vitalitat de la cultura distintiva que substancialment compartim.

Centraré l’atenció en l’etapa que tanca brutalment el desenllaç de la guerra, el 1939. Perquè entenc que és a propòsit d’aquesta etapa que Fuster s’adona, molt abans que altres analistes o assagistes de mirada més elitista, de la importància capital de la cultura de masses. El redreçament d’una cultura o d’una literatura nacionals no es pot limitar a uns sectors o a unes pràctiques minoritàries i deslligades de les formes de vida i de cultura populars de cada moment. Això li permet reinterpretar el veritable significat i la transcendència de l’etapa de predomini noucentista i de l’esclat republicà; i, sobre aquesta base, formular reflexions punyents i propostes de cara a la possible superació dels efectes catastròfics del cicle franquista, l’etapa i el context que ell vivia i volia transformar.

Més enllà d’aquests dos llindars –el del caràcter instrumental del periodisme i el de la seva importància com a infraestructura de la societat i la cultura nacionals–, hi ha la qüestió de les poques opcions disponibles per assegurar la subsistència material de l’escriptor; i els excepcionals obstacles que han condicionat –fins a poder i voler liquidar-lo– el nostre medi nacional –econòmic, cultural, polític. Però aquest és un assumpte que plantejaré a compte no pas de les circumstàncies particulars de Fuster, que fan –per exemple– que una part de la seva obra periodística sigui en castellà, sinó de la caracterització que ell mateix fa de les dificultats de professionalització de la gent de la literatura catalana durant les primeres dècades del segle xx. Després, les dècades de la dictadura franquista, la violència d’estat, la seva calculada operació etnocida i, especialment, la persecució sistemàtica de la llengua, van convertir qualsevol exercici professional que hi estigués vinculat en una quimera.

1. FUSTER I EL PERIODISME

De les reflexions sobre la relació de Fuster amb el periodisme, em sembla molt ben destil·lada la que va fer Adolf Beltran en un capítol del llibre-catàleg de l’exposició i homenatge Joan Fuster: dies i treballs que, arran de la mort de l’escriptor, va patrocinar la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana (AADD 1993). El capítol d’Adolf Beltran duu per títol «El periodisme, un mitjà per a la reflexió», i arrenca amb la pregunta «Era Joan Fuster un periodista?» (Beltran 1993: 95). La resposta s’omple de matisos i consideracions per la dificultat de classificar Fuster en termes convencionals. Per això, Beltran consigna que «la seua no era l’activitat d’un informador, i sí la d’un escriptor», o bé que «si no del periodisme estricte, sí que era un professional de l’articulisme de fons, de l’articulisme d’opinió i, en no poques ocasions, del comentarisme polític d’actualitat.» (Beltran 1993: 96).

Encara Beltran, en el mateix text, subratlla que «Fuster era, sens dubte, un intel·lectual modern. Prenia partit des de les planes dels diaris, llançava preguntes, apuntava propostes i formulava impugnacions.»

De fet, Beltran coincideix amb el que Josep Iborra plantejava en un altre dels capítols de la mateixa obra: «L’assaig fusterià». Iborra troba en Fuster «quatre maneres diferents, però entrelligades, de formular o plantejar la seua concepció de l’assaig». Fuster veia l’assaig, segons Iborra, com un «examen de consciència»; com «un intent, una temptativa», com un «pur procés de buscar»; com «una indagació», perquè «l’assaig no és mai sobre, sinó cap a un tema»; l’assaig «és literatura d’idees o no és» (Iborra 1993: 81 i ss.).

Iborra ens diu que «De fet l’assaig fusterià és multiforme: la gamma va des de l’aforisme al llibre articulat, passant per l’article o l’apunt del Diari». Del que es tracta és de fer efectiva i materialitzar «la voluntat de comprendre, d’examinar un fet o un problema» (Iborra 1993: 86).

Reblant el clau, Josep Iborra (1993: 92) reporta una definició d’assaig que proporciona directament Fuster: [L’assaig] «És una “opinió” històricament circumscrita, que vol participar en el moviment de la “història” i que hi té el seu lloc modest».

És de tot punt inqüestionable que Fuster és l’assagista de referència dels països de llengua catalana de la segona meitat del segle XX. El febrer del 1960, a les pàgines de Serra d’Or, Rafael Tasis (1960: 27) el considerava ja a l’alçada d’Eugeni d’Ors i el situava «en el primer rengle dels nostres assagistes de tots els temps» (Ferré 2000).

Josep M. Casasús, a l’article «Les aportacions de Joan Fuster al periodisme» (Treballs de Comunicació, 1993), coincideix en el perfil assagista que travessa tota l’obra de Fuster, també la periodística, i defensa que «l’articulística fusteriana és, sobretot, un periodisme d’idees, un periodisme concebut com una de les dimensions fonamentals del seu assagisme integral» (Casasús 1993: 27).

Casasús compara el periodisme de Pla (va ser el seu tema de tesi doctoral), «més aviat de fets reals i d’observació òbvia de la realitat que no pas d’idees», amb el periodisme «més intel·lectual» de Fuster. «En Fuster –apunta– hi ha una elaboració teòrica més personal, de recerca especulativa, hereva de la tradició recent de la Notícia de Catalunya de Vicens Vives» (27), en clara al·lusió a Nosaltres, els valencians.

Tanmateix, ni al millor «dels nostres assagistes» li resultava fàcil la professionalització. I l’únic camí efectiu exigia recórrer al castellà. Fuster, que era un militant explícit de la llengua catalana, havia de fer col·laboracions periodístiques en castellà per quadrar els comptes. En un article de juny del 1973 a Serra d’Or, i no és l’únic, aborda explícitament la qüestió de la professionalització dels escriptors en llengua catalana:

Els qui passem per «professionals» més evidents –Pla, Porcel, Moix, jo mateix–, necessitem el castellà per anar fent; uns altres, i ja no goso citar noms, s’hi apanyen amb conselleries editorials complementàries, i, ai! sovint dirigides al «castellà». Potser era possible l’escriptor català professional, però no ho era pas l’escriptor «en català». (Fuster 1973: 40)

Per això concloïa que «sense els escriptors de diumenge a la tarda no hi hauria literatura catalana». Potser hi ha un punt d’exageració descriptiva en la frase per reforçar l’argument. Però és ben cert que, tant a les Illes Balears i al País Valencià com a Catalunya, durant tota la primera meitat del segle XX no funcionaren els mecanismes que, en moltes de les societats i cultures europees pròximes, havien permès la professionalització dels intel·lectuals. En el nostre cas, ni la creació d’una xarxa d’institucions i de càrrecs públics culturals (biblioteques, museus, arxius, acadèmies, etc.), ni la via del funcionariat especialitzat en les principals administracions, ni la via d’accés a les càtedres o càrrecs universitaris, ni el caràcter limitat del negoci editorial i de la premsa van permetre imitar el que, amb diferències notables, passava a França, a Anglaterra, també, encara que no tant, a Alemanya o Itàlia, i, menys encara, a Espanya. Al Principat, la tasca de la Mancomunitat i algun mecenatge particular van procurar suplir aquest flagrant «dèficit del sistema»; i van ajudar molt a la subsistència de una part significativa de la crema noucentista. Una altra part, i es difícil determinar si val més que ens n’alegrem o que ens en dolguem, va haver d’orientar-se cap al periodisme.

Fuster té molt present aquest tema quan explora les primeres dècades del segle xx, que són les de la conformació de la societat de masses, com a mínim en els entorns urbans industrialitzats. A les «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla» (1965), que obre el primer volum de l’Obra completa de l’autor empordanès (Fuster 1966: 11-79) també es refereix en diverses ocasions a aquesta qüestió de la «professionalitat» d’escriptors i intel·lectuals. I és explícit a l’hora d’assenyalar que, a l’àrea del català, les vies europees ordinàries no són a l’abast (sistema universitari, càrrecs públics especialitzats, sistema editorial, mercat lector; parlem de magnituds més aviat raquítiques, amb molt poques excepcions). Fuster exposa que l’opció del periodisme, que és sovint una opció bilingüe, fa la sensació que esdevé realment una possibilitat: «arriba un moment en què el “professional” és viable entre nosaltres, o sembla ser-ho. En surten uns quants. No massa. La llista s’estendria –per citar dues figures conspícues, cadascuna en la seva especialitat– de Josep M Folch i Torres a Josep

M. de Sagarra. Josep Pla s’hi intercala. Són gent que ha viscut o viu de l’ofici d’escriptor […], ells són el suport autèntic de la literatura indígena» (Fuster 1966: 13).

I encara precisa que:

Els ingressos familiars del senyor Folch i Torres no pervenien de novel·les com «Joan Endal», sinó del «Patufet» i de la «Biblioteca Gentil», i els de Josep M Sagarra solien ser el taquillatge d’unes representacions teatrals que no recordarà la posteritat. […] La solució que s’arbitra Josep Pla és el periodisme: escriure, sí, però bàsicament per als diaris i revistes. (Fuster 1966: 13)

Amb això, Fuster situa la dedicació de Pla al periodisme com una de les claus principals que li permeten comprendre a fons i analitzar l’estil planià. Fuster subratlla que «El periodisme ha estat, per a Josep Pla, una disciplina: una escola de modèstia i de rigor, un exercici de sagacitat i d’atenció permanent». I, més endavant, que Pla «no volia dissipar-se en l’amateurisme pàl·lid i sincopat que prepondera en els medis literaris del país, i un dia, de molt jove, optà per l’ofici. Només en l’ofici podria trobar l’estímul i el compromís sever que endegarien la seva voluntat d’escriure. I només lliurant-s’hi íntegrament podria ser l’escriptor que aspirava a ser» (Fuster 1966: 14-16).

Ara bé, aquest ofici s’ha d’adequar a les condicions realment existents, de manera que «Pla, per a ser i mantenir-se professional, ha hagut d’escriure en castellà: aquest “detall” ens obligaria, hauria d’obligar-nos a tristes reflexions» (Fuster 1966: 14-16).

Aquests temes preocupen Fuster perquè hi veu una trajectòria que connecta amb les seves mateixes exigències i servituds a l’hora de professionalitzar-se. Objectivament, les seves condicions de professionalització no eren gens millors que les de la generació anterior. No es pot comparar el que un Pla jove, a punt d’ingressar a Las Noticias el 1919, li fa dir sobre el periodisme al senyor Miró i Folguera (Pla 1969: 559-601) –en el relat de l’homenot que li va dedicar–, amb el panorama que va trobar Joan Fuster en ple franquisme. El contrast, tan evident, segurament ajuda Fuster a destacar les fites assolides durant l’ascens que duria als anys de la República.

A Literatura catalana contemporània, per exemple, quan a propòsit del Noucentisme es refereix a la institucionalització d’una «nova» cultura, Fuster destaca que:

l’època de Prat fou un període constituent de la cultura catalana. «Europa» havia estat model i obsessió per als modernistes, però només ara l’apropament i la imitació esdevenien «conscients» i tenien una autèntica consistència fecunda. (Fuster 1972: 143)

Tanmateix, malgrat aquella consciència, les limitacions a la professionalització eren manifestes: «la literatura catalana renascuda encara no disposava d’una clientela tan extensa com perquè la remuneració de l’escriptor fos possible en termes de mercat» (Fuster 1972: 161). I aquest mercat tampoc no l’assolien, és clar, unes publicacions periòdiques en català que, en general, tenien dificultats econòmiques endèmiques. De tota manera, continuant amb el fil dels comentaris de Joan Fuster, durant aquells anys, «el periodisme i el mecenatge, d’alguna manera, van ser recursos que suplien la modèstia dels ingressos derivats del llibre» i, com a resultat d’això, «cap al 1930, no hi havia un sector “viu” en la societat catalana –es refereix aquí estrictament al Principat– que no tingués el seu òrgan d’expressió en català». Per això, conclou amb un punt d’optimisme que la llengua, aquells anys, «s’introduïa en els més diversos sectors de l’activitat intel·lectual i paraintellectual» (Fuster 1972: 162).

També en els anys posteriors a la Mancomunitat, malgrat la dictadura primoriverista i l’escàs protagonisme de la novel·la en el sistema literari local, la tasca de vertebrar la cultura i la literatura troba escletxes de continuïtat. Segons Fuster (1972: 244), en aquell esforç redreçador «la premsa diària o setmanal […] és un suport tan decisiu o més que el llibre». Un suport limitat però certament efectiu. I ho és pel conjunt del sistema literari i del sistema cultural. Una infraestructura imprescindible. No debades, Joan Fuster enceta el capítol «L’assaig i els assagistes» de la seva Literatura catalana contemporània amb aquesta frase: «L’assaig, i la seva forma larvada que és l’article de diari, ocupen un lloc molt important dins de la prosa catalana contemporània. I, ben mirat, més l’article que no l’assaig pròpiament dit» (Fuster 1972: 284).

2. LA LLENGUA I LA CULTURA DE MASSES: ELS PROBLEMES IMPUTABLES A LA LLENGUA

Com ja hem comentat, Fuster és un escriptor militant de la llengua catalana que també va haver d’exercir per causa major l’articulisme en castellà, entre d’altres mitjans a La Vanguardia, de Barcelona. N’explicà alguns detalls a Toni Mollà (1992), a les xerrades mantingudes durant els que serien els seus últims mesos de la vida, i on es presta a algunes profunditats i introspeccions, que quedaren recollides a Joan Fuster. Converses inacabades. Li comenta a Mollà que: «vaig estar molt de temps fent un article setmanal per a La Vanguardia. Això eren unes pessetes segures al mes i, a més, sabies que allò que produïes, t’ho publicaven, que és l’altre drama de l’escriptor: veure l’obra publicada. Que la publiquen i que te la paguen.» Tot plegat, després de no haver aclarit del tot les raons que el van fer optar ben aviat pel català com a llengua d’escriptura; opció que constituiria una de les seves causes permanents d’intervenció intel·lectual: «¿com vaig triar l’idioma?, la veritat és que t’hauria de dir que no ho sé; si més no, que no me’n recorde. Jo recorde que, durant la guerra, llegia els llibres que em deixaven els amics […]. I sembla que, per aquella època, caigueren a les meues mans algunes coses de Jacint Verdaguer i altres, vés ara a saber de qui, en català» (Mollà 1992: 49-50).

Que Fuster adoptés la causa de la llengua com a eix de les seves reflexions sobre el país i la seva cultura contribueix a entendre perquè va ser capaç de sintetitzar tan bé alguns diagnòstics al voltant de les seves peculiaritats.

En voldria posar un exemple. Extrec unes quantes citacions més de Fuster, de Literatura catalana contemporània (Fuster 1972: 284), i les enfilo:

Escriure en català –escriure bé en català–, fins a prou avançat el segle xx, va ser cosa gairebé exclusiva dels literats professionals. En català, aleshores, a penes existia la fauna intermèdia de l’aficionat i el periodista, que tan eficaçment omple el buit que hi ha entre el lector de diari i la literatura. […] Van ser els mateixos escriptors els que hagueren de suplir aquesta manca. Redactors, corresponsals o col·laboradors, ompliren les planes dels rotatius locals: Josep Carner i Carles Riba, Josep Pla i Alexandre Plana, Farran i Mayoral i Carles Soldevila, etc. Pot dir-se que la premsa catalana, del 1900 al 1938, va ser una de les més intel·lectuals d’Europa, a causa, precisament, d’aquesta falta de braços.

Efectivament, en el periodisme en català del primer nou-cents costa trobar redactors de gasetilles. Els gèneres d’opinió i d’interpretació predominen sobre els gèneres informatius. La crònica (Gaziel, Rovira i Virgili, Pla, Xammar) predominarà sobre el reportatge (Francesc Madrid, Irene Polo, Josep Maria Planes), la columna (Soldevila, Sagarra) sobre totes les formes del noticierisme. Els escriptors forçadament abocats al periodisme aspiren a influir, a comentar el món des de la seva perspectiva, a exercir de publicistes o propagandistes de qualsevol causa o fe; però no tenen cap inclinació cap al simple registre del que passa de noticiable al seu voltant, cap a la gasetilla: la peça informativa que en paraules de Pla (1969: 572) –per boca de Miró i Folguera– «pot ser gramaticalment i lògicament un centpeus, inintel·ligible, però […] ha de produir al país que la llegeix una sensació de claredat radiant absoluta, decisiva…». Això no passa només en català, però passa sobretot en el cas del català: pels dèficits formatius i les vacillacions que arrossega; i perquè només qui se sent segur en el domini de l’idioma se’n pot servir eficaçment. I, en català, el cercle era molt restringit.

Aquesta inevitable i involuntària hiperintel·lectualització de la premsa en català del primer terç del segle XX és només un aspecte dels problemes que van alentir i afeblir el procés de construcció d’un discurs periodístic de masses als països catalans, tant en català com en castellà. Deixem de banda les limitacions diguem-ne infraestructurals, referides tant al retard industrial i empresarial, en el sector de la premsa, com al retard en l’alfabetització popular, o les dificultats de la distribució més enllà dels entorns més pròxims. Centrem-nos només en els reptes periodístics.

La premsa de masses necessitava disposar del que Josep Lluís Gómez Mompart i Enric Marín van descriure com les eines d’un discurs periodístic de masses:¹ la nova gramàtica, la nova morfosintaxi, per a l’elaboració i la presentació dels enunciats periodístics. En aquesta nova morfosintaxi s’hi encabien els aspectes formals (tipus de lletres, titulars, destacats, filets, elements gràfics, fotografia, disseny de la pàgina, ús del color, cartellització de les portades, etc.). I també calia, necessàriament, tenir a l’abast una llengua –o llengües– que resultés prou flexible, manejable, entenedora, fàcil; que connectés sense problemes amb el llenguatge col·loquial dels sectors populars –les masses– als quals es volia accedir.

En tots els entorns urbans importants, on el català pervivia amb prou consistència, vam tenir al respecte un doble problema: ni amb el català ni amb el castellà resultaria fàcil disposar d’una llengua ben adaptada al nou model periodístic. I això, per què?

En el cas del castellà perquè en el canvi de segle –del XIX al XX– no hi havia una veritable cultura popular catalana genuïna i rellevant en llengua castellana que exercís de fons de referència per als nous periodistes informatius en castellà. El recurs més habitual era la imitació del castellà ranci de la premsa de Madrid, una ciutat llavors sense pulsió industrial i, en conseqüència, sense la presència disruptiva d’una emergent nova cultura popular, obrera/industrial, moderna, de masses. Era aquella mena de castellà que suscitava –en la distorsió còmica del segon– la següent recomanació de Miró i Folguera a Pla:

Hem d’escriure un castellà intel·ligible, el castellà del subscriptor, el castellà traduït del català de Barcelona, notòriament repatani. […] El bilingüisme ha tingut sempre aquest mal: crear una tercera llengua, una llengua de pobrets i alegrets, modesta però honrada, un simple fracàs expressiu, un fracàs ple de bona voluntat, una cosa sense cap ni peus, en fi, el que a Reus en diem una collonada. (Pla 1969: 578-579)

En el cas del català, com ja apuntàvem i havia assenyalat Fuster abans que ningú, només persones amb una formació una mica especial trobaven en el català una relativa comoditat. Tot i la tasca ordenadora i depuradora de Pompeu Fabra i l’ampliació de les possibilitats d’aprendre la llengua de manera reglada, aquelles condicions es van modificar lentament. Per això, la deriva intellectual de la majoria d’escriptors i periodistes en català es va mantenir; especialment en plena atmosfera noucentista. Encara que la reivindicació de l’ús de la llengua tenia una base popular àmplia i anava molt més enllà del cercle de lletraferits, també és veritat que a les elits cultes –infectades en alguns casos de pretensions classicitzants– els costava molt de connectar amb la cultura popular. Eren temps de tensions socials molt marcades, de col·lisió de tradicions de classe, i de distància sideral entre el català progressivament depurat d’uns i el «català que llavors es parlava al carrer» dels altres.

En aquestes condicions que exposem, va ser més difícil del compte trobar en català la flexibilitat i la mal·leabilitat que el llenguatge periodístic de masses requeria. I no és gaire consol que les coses no fossin gaire millors en castellà. El context republicà sí que, al capdavall, va permetre assolir progressos tan significatius com els que representava el diari Última Hora de Josep Escuder o les emissions de Ràdio Associació de Catalunya. Però aquella gairebé assolida normalitat, encara que parcial i insuficient, tindria els dies comptats i seria aviat destruïda per la violència franquista.

3. LA LLENGUA I LA CULTURA DE MASSES: ELS PROBLEMES DEL SISTEMA DE COMUNICACIÓ I EL PÚBLIC LECTOR

Segurament un dels assaigs fusterians més específicament adreçats a avaluar l’evolució del trinomi literatura/llengua/cultura al llarg del segle XX és el titulat «Per a una cultura catalana majoritària», inclòs en la nadala que va editar la Fundació Jaume I i Barcino, el 1980, per commemorar el centenari del naixement de Josep Maria Folch i Torres (1880-1950).²

El text de Joan Fuster (1980) constitueix l’aportació central de la publicació, i pivota de manera fonamental al voltant de l’evolució de la llengua catalana, d’algunes consideracions sociolingüístiques i de la formulació d’actituds i propostes polítiques per revertir la situació de fragilitat que denuncia. Aquí Fuster no parla directament de periodisme; només s’hi refereix de manera instrumental. Parla més aviat dels mitjans de comunicació, del nou sistema de comunicació que configuren i on es juga l’esdevenidor de la llengua. Fuster subratlla la importància de Folch i Torres en el procés decisiu de la construcció d’un públic lector, la clau de volta, segons el seu encertat parer, d’una cultura de masses en l’època daurada dels mitjans impresos. Però no s’està d’advertir que, el 1980, les coses han canviat radicalment respecte a 50 o 60 anys abans, que el model anterior és irrepetible, i que cal trobar noves respostes per a l’era audiovisual. El Congrés de Cultura Catalana, poc abans, s’havia pronunciat en termes semblants. I ben aviat es va posar el fil a l’agulla de cara a disposar de mitjans audiovisuals públics. Però quan Fuster escriu el text que comentem, aquells mitjans públics encara no estaven ni esbossats ni garantits. Ell hi aposta amb vehemència i determinació. És difícil no caure en la temptació d’especular sobre quina seria la posició de Fuster en l’estadi actual, condicionat pel nou entorn digital i els seus requeriments.

El to general del text és només relativament contingut. Fuster no s’està en molts moments de recórrer volgudament a un traç un punt gruixut i pamfletari. Vol ser escoltat/llegit. Aprofita la invitació per fer un material d’intervenció, que vol ser clar i contundent. Amb raons i arguments que es puguin fer servir políticament. Vol convèncer tothom, especialment a qui pot actuar amb capacitat de ser efectiu, per reclamar un sistema audiovisual. Sempre referint-se a la situació catalana principatina, però sempre també extrapolant tot l’extrapolable al conjunt dels territoris de llengua catalana. En alguns passatges sembla talment com si Fuster, des del País Valencià, dictés quines havien de ser les polítiques públiques de cultura i comunicació a Catalunya. I, vist en perspectiva, resulta encara més evident que tenia tota la legitimitat i raó per fer-ho.

L’accent en la iniciativa pública a l’hora de disposar d’uns mitjans audiovisuals potents, que garanteixin una ràpida recuperació del paper social de la llengua, es fonamenta en el reconeixement de la dimissió cultural –de direcció i dinamisme cultural– de la burgesia (de les burgesies) del país. La de la Catalunya estricta també. Per això remarca Fuster (1980: 54) que «No el català, el castellà ha estat i és la llengua de la burgesia als Països Catalans.» O que «l’actitud de la burgesia catalana, de cara al “fet nacional” català, i de cara a les angúnies de la llengua catalana, dista molt d’haver estat exactament “nacional”» (Fuster 1980: 57).

Fins i tot relativitza l’abast d’una represa cultural prou perceptible perquè, diu, «La “cultura” no té les virtuts expansives, gairebé màgiques, que li imaginàvem. […] La restauració del català ha de ser simultània i igualment formalitzada a tots els nivells de la vida col·lectiva dels Països Catalans» (Fuster 1980: 52). És a dir, que alguns meritoris mecenatges o iniciatives «cultes» no seran suficients.

I, més endavant, exercint de sociolingüista, assenyala que «el nostre cas, a banda i banda dels Pirineus, és el de la interferència política d’una altra llengua, hegemònica, per raons de classe, de prepotència administrativa, i –a escala editorial, per exemple, i en tots els mitjans de comunicació de masses– de “mercat”» (Fuster 1980: 53). Classe, administració i sistema de comunicació i cultura. Queda clar quines són les claus de l’hegemonia que cal abordar políticament de manera conseqüent.

Torna a la mirada històrica per entendre les arrels d’una situació que és, llavors, immediatament imputable al franquisme, però que té unes arrels molt més profundes i preocupants, molt més estructurals:

El primer circuït literari de la Renaixença degué ser d’unes poques dotzenes de persones. […] El «català que ara es parla» no tardà a reclamar els seus drets. […] La Divina Providència, com ell mateix ho hauria dit, ens va ajudar amb l’aportació de mossèn Cinto Verdaguer. (Fuster 1980: 55)

Ho complementa:

la literatura romàntica i post-romàntica, a tot arreu, havia connectat amb un lector, si no exactament popular –i de vegades sí–, relativament popular […] fou l’ocasió perduda pel català […] tots els nostres fulletonistes van escriure en castellà. […] En tot cas, la narrativa «popular», als Països Catalans, quan podia ser «popular», funcionava en castellà, amb autors indígenes. (Fuster 1980: 59)

Encara més:

Amb el modernisme, la literatura catalana no es venia més. Bé: no es venia encara prou. Les col·leccions de «L’Avenç» o de «Joventut» s’han esgotat setanta anys després –fa quatre dies– en les parades dominicals del Mercat de Sant Antoni. (Fuster 1980: 59)

Així, doncs, va ser necessària una Renaixença al segle XIX, que va ser tot just el detonant de la veritable incipient renaixença que suposaria l’aparició, al primer terç del segle següent, d’una cultura de masses en català. En concurrència amb el castellà i sense cobrir tots els espais i usos del camp cultural; però un veritable redreçament que, com a mínim, en algunes parts dels territoris semblava haver trobat el seu camí. La conclusió és implícita: ara ens cal una nova renaixença, que tingui continuïtat i totes les eines que li garanteixin la viabilitat.

És en aquest marc que Fuster homenatja la figura de Folch i Torres, tan allunyada de les seves devocions i del seu gust. L’homenatja per la seva indiscutible aportació a la resolució d’un problema fonamental: el de l’eixamplament de la base lectora; el del públic; el de les masses que puguin adoptar i recrear una veritable cultura popular de l’era de la premsa moderna.

Per això, destaca que:

Josep Maria Folch i Torres va fer «llegir en català» una quantitat de persones increïble […] La incansable grafomania del senyor Folch s’apoderà d’uns gèneres narratius de plàcida deglució per un cert tipus de lectors i lectores. Llegir Folch i Torres, tanmateix, equivalia a absorbir unes ben concretes lliçons «morals». La mesocràcia de dretes hi trobava un «predicador» amable. L’alternativa eren les descarades provocacions de la premsa satírica i suaument «sicalíptica», que tampoc no s’ha de menysvalorar. Era una altra opció de llegir en català. (Fuster 1980: 61)

Accepta que totes dues modalitat eren abans, i potser encara serien, imprescindibles. Però, es lamenta, «Franco les degollà totes dues. I avui són irrepetibles» (Fuster 1980: 61).

Per tot plegat, i en el nou ecosistema de comunicació (encara no s’havia generalitzat entre nosaltres la noció d’espai català de comunicació),³ les coses resultarien més difícils. La castellanització havia guanyat posicions respecte a etapes anteriors i, a més, disposava d’instruments molt més poderosos:

Avui, a tot arreu dels Països Catalans –i més en la zona sotmesa a l’Estat francès–, la llengua dominant té totes les de guanyar […]. Davant un televisor, un catalanoparlant deixa de ser catalanoparlant per a ser televident en castellà, o en francès. (Fuster 1980: 65)

Fuster té les idees clares sobre els efectes produïts sobre la llengua i la cultura per la irrupció dels mitjans audiovisuals i com aquests mitjans canvien l’ecosistema; com canvien les regles del joc:

En la desestabilització social del català, i fins i tot en la familiar, la ràdio, primer, i la televisió, després, han estat factors determinants […] a mesura que s’escampava l’ús de la ràdio, s’encetava una situació inèdita: per primera vegada, des de feia gairebé mil anys, en els domicilis de llengua catalana s’introduïa una veu que parlava en castellà –o cantava en castellà– durant hores i hores, cada dia. (Fuster 1980: 65)