Ausias Marc

Ausias Marc, «lo potrós»

No em pren així com al petit vailet

qui va cercant senyor qui festa el faça

Mai no sabrem el grau d’afecte entre un pare i un fill amb personalitats tan fortes com Pere i Ausias. Entre l’un i altre hi havia la distància de més de seixanta anys. Massa per a la confiança, l’entesa, les paraules instructives. A la incompatibilitat generacional s’afegeix l’adscripció a dues èpoques no sempre homologables. L’un era un home del Trescents, l’altre del segle en què el rostre i les entranyes del país canvien: l’elecció del català en lloc de l’occità que havia fet servir Pere Marc per a la manufactura literària és una primera distància presa per Ausias. Ara bé, al marge de l’estima o no entre ambdós, les lleis del parentiu i del llinatge són les que realment hi compten. Quantes famílies han quedat destruïdes per l’arrogància dels fills, quan s’aparten dels desigs o dels manaments paterns, reclamen herències abans d’hora, obren al seu albir, i fins i tot amb una mostra d’orgull censurable volen abandonar el cognom patern!:

Clarament és desobedient fill

qui murmuran per lo pare treball:

si l’apetit d’obediència fall

a la raó, la pau és en perill.

L’«amor», que sens dubte n’hi havia entre tots dos –«un hom és tal que ama per natura son fill», dirà Ausias en versos de senectut– esdevé obediència i subordinació en el fill, i esperança en la continuïtat de la casa en el pare. Mossèn Marc plorà la desaparició de Joan: era el primogènit, el futur absolut, la baula de la cadena que encetà Pere l’Antic. Amb ell l’entesa era plausible, li era més pròxim per edat i segurament per la forma de pensar, i en moltes oportunitats apareixen plegats en operacions econòmiques i altres assumptes civils. Això fou impossible en Ausias, en l’educació del qual ben poc hagué d’immiscir-se.

L’orfe de pare, però, no ha de passar cap ànsia. Té una mare, Elionor de Ripoll, que li administra els béns, un tutor, Joan de Cabrera, que vigila la seua instrucció, i un duc, Alfons el Jove, que ha rebut el prec de Pere Marc de protegir-lo. En tot el regne no hi ha altre lloc, llevat de poques cases senyorials de València, com la cort ducal per pujar la mainada de la cavalleria. Els plançons dels Marc, Vilarig, Cifre, Cabrera o Roís de Corella hi assimilen els gestos, una forma específica de parlar, les jerarquies, el protocol, l’etiqueta.

També hi ha temps per aprendre les danses, els jocs de daus i de naips, els escacs, la pilota, l’esgrima, l’equitació i la cacera amb ballesta o falcó. Un «deport», el de la falconeria, que aviat tocarà les fibres íntimes del jove donzell Ausias. Molts comparteixen els mateixos mestres i són armats cavallers el mateix dia en cerimònies fastuoses. Això no s’oblida mai, perquè els han fet germans d’armes. En el cercle restringit nobiliari escullen procuradors per representar-los arreu, cerquen tutors per als orfes, marmessors per als qui han perdut els progenitors. L’amistat la reforcen quan ordeixen matrimonis, com els dels Marc amb els Cifre o els Vilarig. Les bodes poden servir, a més, per restrènyer també vincles vassallàtics, o si més no és el que fa el duc Alfons el Jove amb Aldonça Marc, la filla del malaguanyat Joan Marc, que es casa, com el seu germà Pere el Jove, el primogènit, amb el consentiment del consell familiar integrat per la mare Violant, l’àvia Alamanda i els oncles Bernat, Jofre i Guillem de Vilarig. Aquesta endogàmia s’extingeix per complet en el si de la menestralia.

Entre els fills dels artesans la família natural sovint és reemplaçada per una altra, comandada per un patró amb el qual han d’aprendre l’ofici. Les relacions disten de ser idíl·liques perquè la desconfiança és més aviat el que nua l’amo i el macip. El treball és dur, les remuneracions miserables i els càstigs corporals habituals en un ambient on s’han polvoritzat els afectes. Les fugides dels joves inquiets es converteixen de vegades en l’única eixida possible. Des que els pares abandonen el fill o la filla en un altre llar, no hi ha més escola que el carrer, l’ofici, els jocs compartits amb els altres companys i companyes de colla i aventura, mentre el matrimoni siga un horitzó esborradís. Francesc Garcia, un adolescent de 15 anys, i Pere Pasqual, una mica més major que ell, tots dos escolans de l’església de Gandia, reconeixen la «gran e singular amistat e amor que era entre nosaltres, així com si fóssem germans, burlant, trufant e jugant cascun jorn e sovent abdós de trufes e jocs puerils». Però un dia de novembre de 1419, en Pere, «prenent del morter calcinós que era en la dita ecclèsia, per causa de l’obra que es fabrica de present en aquella, e tirant del dit morter calcinós ab la mà al dit Francesc, per semblant que ell feia ab mi, per desastre li haja donat la cara, de què sortí del dit morter calcinós en l’ull dret d’aquell, lo qual ull lo dit Francesc Garcia haja perdut per causa de la fortor del dit morter calcinós». A pesar del clam al justícia, ambdues famílies signen la pau en poder del notari Joan de Llorca, atès que el cas «s’és tengut desgraciadament e ocasionada mitjançant trufes, burles e jocs de mans dels sobredits e no de grat ni de certa esciència, ni menys per oi, malvolença, rancor, desamistat ni mala voluntat». Els «jocs puerils», doncs, s’allarguen fins ben entrada l’adolescència, però és la tragèdia la que ha rescatat per a la història els menors d’edat.

En altres jocs s’exercita Ausias, sens dubte assabentat de la desgràcia de Francesc, perquè a Gandia tothom es coneix i el dic de la condició de cadascú contínuament és desbordat per una malla social promíscua. Entre les amigues de Peirona hi ha, també, jovenetes senzilles de la vila sense la marca de la riquesa i el renom local. L’educació selectiva, una mentalitat cavalleresca i les àrees de sociabilitat fonamentalment nobiliàries no barren les portes, en efecte, a contactes fecunds i assidus amb el carrer. Ni l’infant ni l’adolescent Ausias són presoners de l’alberg pairal o del palau del duc. Com a futur senyor ha de saber com es parla a un llaurador o a un teixidor, quines són les olors i vociferacions usuals, com es viuen les festes del Corpus, la de Carnestoltes o les follies del Rei Pàixero, quins són els costums dels moros i dels conversos jueus, que fins 1391 tenien oberta una sinagoga ben a prop de casa seua. Al carrer s’aprèn tant com als llibres, i per això els seus veïns, des que deixa el bressol i es val per si mateix, l’han «vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà». Els temps gòtics exsuden barreges de classe, interferències culturals, molts llenguatges de signes i símbols compartits.

En la instrucció de les armes, però, sí que funciona la barrera de l’estatut nobiliari. És amb els donzells que pul·lulen entorn del palau que aprèn el maneig de l’espasa i altres artefactes ofensius i defensius, les escaramusses, el vocabulari de la batalla, sovint tan a prop del de l’amor. La carrera militar dels fills dels cavallers comença molt prompte. N’hi ha que als 14 anys, potser abans i tot, ja acompanyen els seus pares i germans més grans i als 17 ja són capaços de dirigir petites comitives armades. Francesc Gilabert de Centelles als 12 anys figura junt amb son pare Bernat, el comte d’Oliva, en l’armada de 1420, en la mateixa que s’embarca Ausias, i en la primera incursió napolitana. La fascinació per la guerra, doncs, les actituds violentes i provocatives, un orgull de casta, els impregna a poc a poc. És ara sobretot quan Ausias es familiaritza amb un llenguatge bèl·lic, que es convertirà en una presència constant en la seua obra:

Mal consellat, mon cos volc prendre llança

e, ple de paor a ses armes volc noure,

mas pres consell que les tornàs al foure:

prenint escut, armes d’ofendre llança.

A la cort local dels ducs, els joves de la noblesa es fan «homes», i això implica la iniciació sexual, que no efectuen amb la mediació impúdica del bordell, com els menestrals, sinó acudint als favors del nodrit servei domèstic. De pas proven els ardits de la seducció que els inocula la literatura i els manuals de cavalleria imprescindibles per a tota bona formació. En aquests ambients dominats pels joves en què tant es valora la força, fent gairebé de la virilitat un culte, no fóra estrany secretes pràctiques eròtiques entre homes. Quan transcendeixen rumors d’aquesta mena, entre els assenyalats no hi falten membres de la noblesa. Si el «pecat contra natura» irritarà el poeta madur és pels casos que han arribat als tribunals i fins han merescut l’apunt memorialístic, com al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Ausias sabia el pa que s’hi donava:

¿què farà aquell cavaller sodomita

havent pres grau d’excel·lent viril home

i aquell jaqueix, volent costum de fembra?

D’alguns sabem aquest pecat horrible:

no veig senyal, que honor los sia tolta.

...

Jo guard lo cel e no veig venir flames

per acabar la sodomita secta.

Aquest coneixement de la vida real s’imposa en un donzell que, en trobar-se al front del llinatge, prompte ha de prendre iniciatives i es carrega de responsabilitats. I així la veu absent fins ara comença a ser perceptible. El 9 de gener de 1415, ocupa un escó com a representant del braç nobiliari en les Corts convocades per Ferran I a València. Des d’agost, si més no, el duc el té en la nòmina dels qui reben «acostaments» seus, mil sous anuals, i el favor indispensable de tot bon senyor. A canvi, el jove Ausias té l’obligació de servir-lo com a domèstic, al palau o en les seus viatges a la capital del regne. El paral·lelisme amb els «patges» de la casa reial és absolut. Com ells, el temps d’estada depèn de l’edat en què entra a servir, tot i que sol fluctuar entre els dos i quatre anys: Ausias n’està quatre. En aquest període el «petit vailet», que somia «canviar son estat en major», acompanya regularment la cort, ara i adés entre Gandia i València, percep les retribucions convingudes, a part regals extraordinaris i estrenes, i conviu amb joves d’aspiracions semblants, sota la vigilància laxa dels tutors, tots els quals dilaten encara més la distància sentimental que els allunya dels seus progenitors.

En un dels albarans a favor d’Ausias, del 15 de novembre de 1417, el dispenser del duc li fa a mans 300 sous per haver «servit la cort ab dues bèsties, estant en València del sisèn dia del mes de setembre proppassat tro al sisèn dia del mes de noembre aprés següent», durant, doncs, seixanta dies. Però el que crida l’atenció és el sobrenom que li dóna a Ausias: «lo potrós». Enigmàtic apel·latiu, perquè la primera accepció del terme és «herniat».

¿Un cavaller amb aquest problema podia muntar cavalls, anar de cacera, ensinistrar falcons, posar-se a sobre una armadura de vint o trenta quilos, marxar a la guerra? Hi podia, sens dubte, però amb limitacions. Tanmateix, el rei vol al seu costat la colla dels millors, i es fa difícil imaginar un cavaller disminuït allistant-se en les tropes que han de salpar cap a Itàlia, com també que siga nomenat falconer reial un home amb defectes físics, com farà el Magnànim amb Ausias nou anys més tard. Potrós també vol dir desficiós, frisós, capriciós, addicte de les basques intermitents. Fa la impressió que el dispenser retrata amb una sola paraula aquest adolescent, fill de pare vell, insatisfet i consentit per una mare a qui comença a esmunyir-se-li, perquè passa molt de temps a València sense cap ferri control i perquè no tarda a instal·lar-se pel seu compte, als 17 o 18 anys, en una casa pròpia, potser la que compra sa mare el 1416 just al costant de l’alberg pairal.

Amb tot, l’Ausias que excel·leix no és el guerrer. És l’escriptor el que ara ens commou i que ens suscita la pregunta de com és possible que una Gandia de dos mil habitants i escasses biblioteques va poder donar un poeta de magnituds universals. A part la singularitat del geni, Ausias necessàriament hagué de consagrar més hores a l’estudi i a la lectura que a les pràctiques militars. La seua producció delata el sòlid aprenentatge de gramàtica, lògica, retòrica, música, astronomia, filosofia, teologia i uns bons coneixements de medicina que més tard li serviran per a doloroses figuracions de l’amor. Les cròniques que exalten les virtuts dels avantpassats exerceixen també una funció didàctica primordial. En la lectura històrica, potser més que en la literatura, els joves hi troben models atractius de conducta. El donzell dels Marc compta, a més, amb una tradició familiar i uns dipòsits de llibres ben aprofitats. Un pare i dos oncles poetes, Jaume i Arnau, legitimen les afeccions literàries que més tard o més d’hora han de cristal·litzar sobre el paper.

Cada vegada dedica més hores a la lectura, a l’absorció de trobadors i escolàstics, a la consulta dels manuscrits del seu pare. Algun dia deu haver fet un exercici amb versos, seguint les traces apreses, i li prova. En trobar-hi un plaer inesperat, aquest potrós se n’adona de les pròpies aptituds i que paga la pena d’assajar el que ja és un hàbit en la pròpia família. Escriure seria al capdavall una inèrcia més heretada. Ara bé, hi ha un moment de ruptura essencial amb la tradició domèstica i general precedents. La primera és la llengua, la segona la funció del poema, o el que és el mateix, el destinatari dels seus «dictats». Marc decidirà adreçarse a un públic de límits imprecisos mitjançant un procediment poètic que ha deixat de ser per fi joc, ficció o «faula» exclusivament, per esdevenir un catàleg d’experiències viscudes, que cal traslladar al paper per tal de donar exemple i consell sobre l’amor i els desenganys. La consciència d’escriptor és formidable, i això implicarà la disciplina pràcticament diària de treball i, a mesura que l’obra anirà dilatant-se, la necessitat de dotar-la de coherència, fins que ja en la vellesa farà recompte i balanç dels seus «reports».

3

Veles e vents

Jo he servit el rei de la Corona d’Aragó

Vengut és temps que serà conegut

l’hom qui son cor haurà fort o covard

Els avantpassats li han marcat el camí, ara a l’Ausias no li cal més que tornar-lo a fressar. L’avi, l’oncle, el pare es cofaren el bacinet –«fort bell e ben dreçat, ab son capmall», que diria Pere Marc–, cobriren el seu pit amb la cota de malla, prengueren el cavall, la llança i l’espasa i s’afegiren a les companyies de nobles que constituïen la medul·la de l’exèrcit reial de l’oriflama. Més que res la guerra és un assumpte de la cavalleria, d’aquells homes que des de la infància han sotmès el cos a dures proves físiques, han après el maneig de les armes, els paranys del combat, la defensa i l’atac, una estratègia.

És veritat que cada vegada més el rei recluta les tropes per mitjà de «contractes d’acorriment», d’un sou mensual, allistades en les «taules d’acordament» que s’han parat en les places cèntriques de Barcelona i València, i que l’obligació feudo-vassallàtica de prestar serveis militars ja és gairebé matèria de record. No obstant els diners pel mig, la milícia continua honorant els qui la practiquen, quan les guerres són «justes e necessàries». I els primers que s’aferren a aquest principi són els integrants del col·lectiu heterogeni de l’estament militar. Però els grans barons es mostren reticents a afegir-se a les tropes reials. La més alta aristocràcia prefereix dirigir la casa i el llinatge, intervenir en la vida política dels regnes a través de les corts i els parlaments i, en tot cas, enviar joves fradisterns i de les branques laterals. Els majors contingents, doncs, els subministren els estrats inferiors de la noblesa, donzells i cavallers, perquè és l’ocasió propícia per a procurar-se el favor del monarca i obtenir futures compensacions, més enllà de la retribució insignificant que no els serveix ni per cobrir les despeses d’equipament. Són ells, els membres de la petita noblesa, probablement els més mal parats de les dificultats agràries i l’esfondrament de les rendes senyorials, sobretot a les terres del nord de l’Ebre, en uns temps en què, a més, la corona demana esforços fiscals suplementaris per a la defensa de les fronteres continentals i assegurar el liderat en la Mediterrània occidental. De la guerra confien tornar amb suficient prestigi i botí per redreçar les malmeses economies domèstiques.

Quan la nova dinastia dels Trastàmara passa a governar els destins de la Corona d’Aragó el nucli essencial de l’exèrcit continua integrat pels cavallers. De fet, assistim per tot Europa a una revifalla de la cavalleria pesant, millor equipada que en èpoques passades, gràcies sobretot a l’arnès blanc, una armadura de ferro blindada de plaques ajuntades amb corretgers que faciliten els moviments, reparteixen equitativament el pes i resguarden el cos de cap a peus dels colps de l’enemic. Les proteccions més segures, junt amb els cavalls i les noves armes, permeten a la cavalleria adaptarse a les diferents circumstàncies bèl·liques, de la batalla a camp obert al setge, de la defensa d’una plaça a l’assalt a una fortalesa i de la cavalcada al combat personal, accions que esperen a Ausias Marc, ansiós d’anar a la guerra amb Alfons el Magnànim.

Els joves són inquiets, els bull la sang, es deleixen per veure i conèixer món. A frec d’un viatge, d’una «empresa», els homes que cenyeixen l’espasa han de completar la llarga formació. Els relats literaris, com també els gloriosos fets de la nació catalana i del casal d’Aragó, els exalten la imaginació, el desig de guanyar fama en el combat. Eixir de casa, aquesta és la qüestió. N’hi ha que se’n van a servir llinatges poderosos, però res comparable com servir el mateix monarca. ¿Què és el que farà Tirant, sinó auxiliar l’emperador de Constantinoble, com tants joves que, seguint la crida del Magnànim, conqueriran honor i glòria en fets d’armes per terres italianes?

Ausias ha vist de prop, en les sessions de les corts de 1418, el rei Alfons, tres anys major que ell a tot estirar. Tots dos pertanyen a la mateixa generació i deuen compartir semblants referents culturals i les energies de la joventut, per bé que l’educació, els orígens i la llengua castellana del Magnànim inexorablement han de crear distàncies que només el temps podria escurçar. Hi ha, doncs, la complicitat de l’edat, la fascinació per les virtuts cavalleresques que el rei mateix havia exaltat arran de la convocatòria a València l’any anterior d’unes justes, on participen els més conspicus llinatges nobiliaris per tal de preparar-los per a imminents i gloriosos combats, atès que, proclama el mateix Alfons, «tan com ociositat és madrastra e enemiga de tota virtut, e principalment de l’art de cavalleria, tant més deuen los reis e prínceps del món ab diligència fer exercitar llurs cavallers e gentils hòmens. E com guerres justes e necessàries los fallen, deuen acabar actes cavallarívols acostumats e pertinents en temps de pau, a fi que en temps de guerra e de necessitat sien pus hàbils e disposts a servir-se de les armes». Segurament allà hi havia la pupil·la nerviosa de l’espectador Ausias Marc.

No sense esforços i una paciència exasperant, el Magnànim obté dels estaments de tot el país diners, molts diners, per a una campanya militar ben costosa, l’objectiu de la qual passa per consolidar el domini a Sicília, Sardenya i Còrsega, aquesta última sota el control dels genovesos, enemics seculars de la Corona d’Aragó.

Mentre a les drassanes es construeixen naus i es fan els complicats preparatius per a l’expedició, l’abril i el maig de 1419 es trameten cartes dels Pirineus al Segura amb la promesa d’honor de grans beneficis als nobles que s’incorporen a l’exèrcit: «Com nós, Déu volent, en aquesta primavera entenam visitar lo nostre regne de Sicília, acompanyats degudament de gent notable, segons se pertany a nostra dignitat reial, vos pregam afectuosament que us aparellets ab vostra gent ordinària, cavalls e armes per al primer avís e missatge que hajats de nós per anar ab nós en lo dit viatge. Certificant-vos que nós haurem degut esguard a vostres servirs ab effusió de gràcies e favors. E decontinent hajam sobre açò vostra bona resposta». La convocatòria desvetla poc entusiasme, però un dels convençuts és el donzell de Gandia, el jove senyor de Beniarjó.

Ha estat una decisió a penes meditada, perquè una reflexió detinguda hauria aconsellat d’abstenir-se’n. Ell és l’hereu dels Marc i la seua mort provocaria el desastre familiar, a part el dolor d’Elionor de Ripoll ja sense més companyia que la de la Peirona. A Ausias tampoc no l’encalcen les urgències monetàries, amb les rendes de Beniarjó, Pardines i Vernissa i els títols d’uns censals que cada any li asseguren la percepció d’interessos regulars. Ben mirat, ell no s’hi enrola per cap sou sinó que acudeix en ajuda del rei «a sa despesa», pagant de la seua bossa l’equipament, una inversió considerable que ben bé deu superar els 5.000 mil sous entre l’arnès, el cavall i les armes, és a dir, la meitat poc més o menys de les rendes ordinàries de Beniarjó abans de la introducció de la canyamel i la construcció del trapig, a banda imprevistos i complements inevitables. Si també l’hi acompanya un escuder, ben probable per a un xicot tan jove i sense gens d’experiència en afers bèl·lics, el dispendi és enorme i explica l’apatia de les cases nobiliàries, afligides per angoixes pressupostàries.

Potser Ausias és un dels cavallers amb més raons per renunciar a incorporar-se a l’armada. Mort Pere el Jove, no queda altre baró dels Marc que ell. El futur del senyoriu i de la seua germana Peirona és a la seues mans. Per comptes de posar en perill la pròpia vida i la posteritat del llinatge ja havia arribat l’hora, amb 19 anys, de preparar una bona boda amb la qual assegurar la descendència. Ausias desestima tota cautela i la conveniència del cognom que du. Les seues decisions són pròpies, rabiosament individuals i ja revelen una acusada consciència de si mateix, gens predisposada al gregarisme o a les coercions que li vénen de fora, que el col·loca ara i adés en una situació de ruptura amb el que havien estat les fèrries pautes de conducta induïdes per les lleis del parentesc. «Cor d’acer» vol provar-se, demostrar a ulls de tothom que és un digne hereu de la família i no un brot d’última hora afavorit per la roda de la fortuna. La conducta del donzell la deuen inspirar les narracions i els exemples, no necessàriament literaris, del codi cavalleresc que li omplen el cap. Amb conseqüències a voltes dramàtiques, com el precedent de Joan Marc –i possiblement el del seu fill, Pere Marc el Jove–, la cavalleria a començaments del Quatrecents encara nodreix els principis de la cultura aristocràtica i en fa, de la guerra, un ideal fascinant.

En la seua decisió pot detectar-se, també, una dimensió «política». Els Marc, vassalls dels dos ducs de Gandia, no foren urgellistes. Pere Marc anà al setge de Balaguer i el seu nebot Arnau s’allistà en la companyia, pagada pel Parlament valencià, de trescents homes capitanejada per Alfons el Jove. Sembla que Pere Marc el Jove, el fill de Joan, tingué una topada amb gent del comte d’Urgell el 5 d’agost de 1413. La candidatura d’Alfons el Vell a succeir Martí l’Humà degué encendre la rivalitat amb Jaume d’Urgell, i involucrà tots els homes adscrits a la seua casa. Els dos noms amb més drets a la corona, en lloc de fer una causa comuna es barallaren entre ells i el duc de Gandia acabà donant el seu suport al pretendent castellà, el cavall guanyador a fi de comptes. Cinc anys més tard, quan Ausias decideix empunyar les armes, les seqüeles del compromís de Casp encara no s’havien esvaït al regne, en particular la dura repressió contra els perdedors. L’entusiasme d’un disconforme amb l’entronització dels Trastàmara hauria estat menor o nul. Alfons el Jove veu amb bons ulls que un home dels seus estrenye encara més els lligams amb el rei, mentre que Ausias, d’aquesta manera, declara sense ambages la seua fidelitat a la nova dinastia. Si bé li costarà una suma de diners gens menyspreable finançar-se la campanya, està persuadit dels guanys resultants. És una inversió d’alt risc i a mitjà termini, però res com l’agraïment reial.

Almenys té la precaució, com el seu germanastre, de cridar el 24 de juliol de 1419 el notari Guillem Ferrer per redactar unes últimes voluntats, abans de partir cap a un viatge de tornada incerta, ja que «algú en carn posat a la mort corporal escapar no pot, com aquella, segons sa natura en res no fall, ne perdona a gran ne a poc, vell ne a jove, a ric ne a pobre». Són paraules que contenen, en essència, reflexions sotmeses més tard a les regles del decasíl·lab.

Es tracta d’un testament de circumstàncies, breu i concís, del jove donzell encara no armat cavaller, sense més lligams que els materns, raó per la qual declina tota responsabilitat en Elionor de Ripoll com a marmessora i hereva universal per posar-se al front dels béns patrimonials, en el supòsit d’una caiguda en combat. Com a segon marmessor elegeix el donzell Joan Mompalau, el qual també deu haver crescut als carrers de Gandia, i ara el deute d’amistat porta Ausias a demanar-li tasques que poden comportar molts treballs i hores perdudes, com ara la possibilitat prevista de fer traslladar el seu cos fins al lloc definitiu de la sepultura, acompanyada de l’aniversari i cap d’any, la «caritat e almoines que els plaurà e ben vist los serà a llur càrrec e bona coneguda». Sens dubte, Ausias té en compte els precedents del seu pare i del seu germanastre. La vida de Marc i Mompalau mantenen similituds: allargaran la solteria i posaran la mirada pels mateixos anys en sengles donzelles de Gandia, Isabel i Damiata, filles de Francesc Martorell; en una cas s’acaba en matrimoni, en l’altre en les ires i lletres de batalla dels seus germans Galceran i Joanot per presumptes promeses de matrimoni no consumades. De moment, però, són altres batalles, molt més perilloses, les que reclamen l’«home» dels Marc.

El Magnànim ha fixat la partida per al 25 de setembre d’aquell any de 1419. Una data massa optimista per a la complexa organització de l’exèrcit, amb les dificultats inherents que impliquen les operacions marítimes de guerra de gran envergadura. Ben prompte es liquiden els subsidis votats per les corts i, de nou, cal tornar a negociar durament amb els braços nobiliari, eclesiàstic i ciutadà subvencions a canvi de greuges pendents, és a dir, demandes polítiques que reafirmen l’autonomia dels tres estaments. El donzell Ausias Marc, més altres vint-i-nou expedicionaris, reben una missiva del rei, que s’ha traslladat a Tortosa per enllestir els últims detalls de l’armada: «La fervent afecció que havem haüda e havem a la prossecució del nostre benaventurat passatge, e lo temps acceptable que s’acosta congruent a l’expedició d’aquell, nos han incitats de mudar-nos en la ciutat de Tortosa, que és lloc hàbil e dispost a metre en deguda execució nostre propòsit. Per què, notificant-vos les dites coses, vos pregam molt afectuosament que, vistes les presents, així com liberalment nos havets profert mostrant per obra la intenció e afecció que havets a nostre servei, vos metats a punt e siats ab nós en la dita ciutat lo XV dia de febrer primervinent aparellat per recollir-vos ab vostres gents, en manera que per causa vostra dilació o tarda no s’enseguesca». Després d’un llarg hivern i enutjós estira i arronsa amb les corts, a primeries de maig de 1420 l’estol, comandat per la galera reial, salpa per fi del port d’Els Alfacs.

Res tan formatiu com els viatges de joventut. A Mallorca, entre el 19 de maig i el 9 de juny, el xicot de Gandia aprofita les hores mortes per passejar les terres del beat Ramon Llull, de qui deu haver llegit almenys la Doctrina pueril i el Llibre de consells e doctrines, ja que eren llibres que integraven la biblioteca del seu pare.

D’una manera o altra les afinitats l’han de fer coincidir amb una nòmina rutilant de cavallers que comparteixen les inclinacions per la ploma, com són Jordi de Sant Jordi, Andreu Febrer, Lluís de Vilarasa, els poetes castellans Juan de Valtierra i Pedro de Santa Fe, i també amb el canonge de la seu de Lleida Alfons de Borja, decantat més bé cap als estudis jurídics i diplomàtics i amb tal entusiasme que, sota la protecció del Magnànim, anirà escalant d’un en un els graons de l’Església fins prendre possessió de la càtedra de Sant Pere amb el nom de Calixt III.

Sardenya es ret a les forces del Magnànim sense a penes resistència. Les estones de lleure, mentre es fan els preparatius de la campanya corsa, bé que les pot aprofitar Ausias per donar solta a una de les seues passions: fer volar falcons de l’illa, reputats com els millors del món. Però ara les operacions no seran cap passeig militar i es trobaran amb més resistències de les esperades. Els nadius compten amb el suport logístic, material i armat dels genovesos, perquè els ports de Còrcega són vitals per a la xarxa comercial que han bastit arreu de la Mediterrània occidental. Per als poetes ha arribat l’hora decisiva de posar en pràctica l’aprenentatge de les armes. El 14 de setembre, posen setge a Calvi i com que en quinze dies no hi arriba cap socors previst, la ciutat capitula. De seguida les naus del Magnànim bloquegen l’entrada del port de Bonifazio, amb un setge tan estret que el rei està segur que aviat seguirà la mateixa sort que Calvi. Les bombardes destrueixen part de les muralles, però Bonifazio, situat al capdamunt d’un espadat, aguanta l’envestida fins al punt que s’esgoten les reserves de pólvora i projectils dels atacants. El setge es referma amb més naus i soldats, confiant que la fam doblegarà la resistència dels corsos. Finalment no hi ha altre remei que pactar, com a Calvi, i els defensors es comprometen lliurar la plaça l’1 de gener de 1421 si abans no arriba l’ajuda de la república de Gènova. Alfons ho dóna per fet i ja pensa només en Nàpols, d’on ha rebut l’oferta de la reina Joana d’afillar-lo i nomenar-lo hereu.

El dia de Nadal, però, despunten per l’horitzó set naus amb tres mil homes i queviures per salvar a la desesperada l’últim bastió que els queda als genovesos a l’illa. Durant uns dies juguen al gat i a la rata, sense acostar-se a tir del dispositiu muntat per l’armada del Magnànim. A l’alba del dia 29, amb un fort vent a favor, les naus genoveses ataquen frontalment la barrera i aconsegueixen trencar-la davant l’eufòria dels habitants de Bonifazio. Cinc dies després, amb una estratagema astuta –llançar contra la barrera una nau carregada de materials combustibles i incendiar-la–, escapen sense a penes patir cap pèrdua. Gènova, fent servir més l’enginy que la força, ha infligit una derrota humiliant, que Melcior Miralles, el capellà d’Alfons el Magnànim, en el seu Dietari tracta d’emmascarar quan, a propòsit del «molt gran combat», escriu: «Emperò, Déu ajudant als nostres, les naus dels genoveses hagueren bé plaer de poder-se’n tonar, ben mal pagat de sa venguda ab tota sa supèrbia. Se n’anaren plorant per la molta gent nafrada e morta».