El president Lluís Companys i l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader són dos exemples d’aquesta tipologia. El primer havia estat fent una gran feina de defensa dels obrers i dels rabassaires, i també havia treballat en l’impuls de cooperatives agràries. El segon va ser un dels capdavanters de l’higienisme i, com a metge, atenia els obrers gratuïtament.
Aquest teixit de cooperació que va esclatar i florir amb la República es va haver de submergir i capil·laritzar amb l’arribada de la dictadura franquista, però també va contribuir a mantenir el pols de la catalanitat, que va quedar latent en moltes entitats i associacions.
Les entitats culturals i recreatives eren eines generadores d’espais de llibertat que van crear esquerdes en la normalitat oficial que imposava el franquisme. Es podria dir que l’estructura social sorgida a Catalunya durant els anys de la República va actuar després com un dic de contenció, o si més no com un amortidor, enfront del franquisme i la seva acció espanyolitzadora.
6. El catalanisme no és burgès
Sostenir que el catalanisme és un invent de la burgesia és dir una mentida. La figura del català com un personatge que pertanyia a les classes benestants era un mantra que va aconseguir fixar-se, sobretot, en l’imaginari de certs corrents d’esquerra, que plantejaven aquest relat per confrontar-lo a partir dels seus arguments. Encara avui té seguidors.
Apuntar una dicotomia, com va fer el dirigent de Bandera Roja i després ministre Jordi Solé Tura, entre «la nació burgesa i la nació socialista» servia per afavorir les tesis dels partits d’esquerra federalista com el PSUC, que amb l’ús de l’arquetip situava el «seu» proletariat com l’única alternativa que podria resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya per la via federal, amb el reconeixement de l’autodeterminació. El partit agafava el model que va dissenyar Stalin per a l’URSS i l’aplicava a la realitat catalana partint de la idea que l’esquerra que volia la independència era petitburgesa i que la classe obrera posaria fre a aquest anhel separatista perquè es produiria una acceptació del model federal per la via de l’exercici del dret d’autodeterminació.
Aquest discurs confrontava les tesis comunistes amb una burgesia que s’havia «servit instrumentalment de la nació per als seus fins de classe», tal com s’especificava l’any 1967 a Treball, la revista clandestina del PSUC. La idea central era senzilla d’entendre: la nació catalana la defensen els treballadors i no els burgesos, que només volen utilitzar-la en benefici propi. Era una afirmació verídica si se centrava exclusivament en la gran burgesia, però sovint s’aplicava també a tots els sectors populars vinculats a la tradició catalanista. Segons la doctrina comunista oficial, el salt endavant nacional l’havia de protagonitzar la classe obrera, i no pas la petita i la mitjana burgesia, que segons el PSUC eren els sectors socials que engreixaven les files de partits com ERC.
Quan aquesta idea s’enfoca amb la perspectiva de la història, el relat d’un catalanisme nascut exclusivament de la burgesia queda desacreditat, perquè va ser un fenomen transversal que en els seus orígens va sorgir sobretot de les classes populars.
Per exemple, el 1840 es va crear l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, un col·lectiu obrer amb un ideari republicanista que pretenia una millora de les condicions dels treballadors i s’oposava a les polítiques centralistes. Anys més tard, el 1855, va néixer la Junta de Directors de la Classe Obrera, entitat que dirigia des de la clandestinitat els moviments obrers, com ara el que va provocar la primera vaga general, que es va produir aquell mateix any. Poc després es va fundar la primera societat catalanista, Jove Catalunya, nascuda el 1869, impulsada per un grup catalanista lligat al moviment de la Renaixença, que es va convertir en un col·lectiu polític, precursor de la Unió Catalanista.
Cal sumar a aquestes tres fites la creació el 1903 del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), una organització amb finalitats mutualistes i amb una orientació clarament catalanista, que va anar derivant posteriorment cap a l’obrerisme i el sindicalisme. Va divulgar el catalanisme obrerista i va impulsar la creació d’entitats d’escoltes i excursionistes.
El moviment polític d’orientació catalanista es vinculava al teixit associatiu del país que es conformava a través de nombrosos col·lectius, centres i escoles, que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. La classe obrera es va aplegar al voltant del catalanisme popular força abans de l’aparició d’un projecte polític catalanista de biaix més conservador.
El fet evident que la Renaixença cultural i literària fos acollida i emparada bàsicament per institucions i sectors burgesos —no podia ser de cap altra manera a cap país al segle xix— ha fet pensar que el catalanisme, entès com a fenomen social i polític, ha estat des de l’origen exclusivament burgès. Si es repassa la història, però, queda demostrat que els corrents polítics del catalanisme popular són anteriors a l’aparició del catalanisme polític de signe conservador.
7. L’independentisme no ve de la dreta
La sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un punt d’inflexió per a l’independentisme. La retallada aplicada al text després d’una dura campanya del PP va ensorrar les esperances d’entesa i va marcar la consciència ciutadana fins al punt que la població va acabar dient prou.
Aquesta convicció es reblava, a més, amb les polítiques centralistes de Madrid, que atiaven els arguments a favor de la separació, i també amb el gir polític que van fer partits com CiU, proclius a l’estratègia de pacte amb l’Estat durant dècades. Finalment, no obstant això, es van trobar forçats a reorientar-se cap a l’independentisme per l’evolució del cos central de la seva base social i electoral.
L’independentisme es va convertir en un projecte massiu i transversal que va aglutinar persones de diferents postures ideològiques, des de la dreta fins a l’esquerra més radical. Es va fer possible la convivència entre l’independentista «de tota la vida» i el de nou encuny, que abans havia defensat altres formes polítiques de relació entre Catalunya i Espanya. Aquest vincle s’establia en relació amb l’horitzó de l’estat propi, però no necessàriament en l’eix ideològic esquerra-dreta.
¿Un ciutadà de dreta i un d’esquerra podien coincidir en una manifestació independentista? Sí, va passar, passa i passarà. De fet, la pluralitat social i ideològica és una característica compartida per tots els moviments massius d’emancipació nacional.
Aquesta realitat, però, sovint ha estat interessadament desfigurada per un relat construït a partir de la idea que la dreta catalana i els que han tingut el control social del país han estat els impulsors i conductors gairebé exclusius del Procés, talment com si aquest moviment hagués sorgit dels despatxos institucionals i dels partits, i no pas de la reivindicació del carrer.
Hi ha una dreta independentista que en els darrers anys ha anat guanyant força en el Procés, però, sent minoritària, no se li pot atribuir la condició de guia del moviment ni, encara menys, se la pot encaixar en una falsa línia històrica que eleva la dreta nacionalista com la mare gairebé única de l’independentisme. El fet que no ho sigui no significa tampoc que totes les iniciatives polítiques i socials sorgides en aquest camp estiguin circumscrites al perímetre de l’esquerra, però la història mostra exemples suficients per bandejar la tesi que apunta a la dreta com la matriu del corrent independentista.
El 1922 es crea Estat Català, una formació «interclassista i netament independentista» que acabarà sent una de les llavors d’ERC, partit d’amalgama que neix nou anys més tard a partir de diverses tradicions culturals i polítiques, que fonamenta els seus principis en el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya, la federació amb altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa.
El Front Nacional de Catalunya, que neix el 1940 i col·labora amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial amb l’esperança que la derrota del feixisme hagués de significar la victòria de la causa catalana, i el PSAN, fundat el 1969, són dos casos de formacions polítiques que demostren el nexe entre l’independentisme històric, les classes populars i els postulats de les esquerres.
Relligar la dreta amb l’independentisme i negar el seu origen popular ha estat una voluntat d’alguns sectors de l’esquerra estatalista o directament espanyolista, que han pretès apuntalar els seus plantejaments a partir de la identificació despectiva de l’independentisme amb el conservadorisme de la menestralia o del pujolisme. Són els partidaris del mite del pop. És una teoria organicista encara molt vigent que sosté que el catalanisme és un pop del qual el president Pujol va esdevenir el cervell durant anys, i cada tentacle representa les diferents faccions, des de l’extinta Terra Lliure fins a Òmnium, passant per ERC, TV3 o sectors de la societat civil organitzada. D’aquesta manera es posen no només dins el mateix sac totes les expressions del catalanisme, i qui diu catalanisme diu independentisme, obviant el seu sentit pluralista i transversal, sinó que, a més a més, s’assenyala un cervell organitzador que mou els fils des de la dreta i les classes dominants.
El sindicalista Joan Coscubiela, un defensor paradigmàtic d’aquesta idea, justifica amb arguments que parteixen d’aquesta base els atacs contra l’independentisme i qualsevol reivindicació confederal, com el concert econòmic, que considera insolidari.
8. Convulsions i resistència d’ERC
Les disputes públiques i notòries a Esquerra Republicana han estat constants des del seu naixement, el 1931. El fet que s’hi apleguessin sensibilitats i tendències ideològiques diferents abonava el terreny a unes convulsions internes que s’anaven mantenint latents, entre altres causes perquè el partit no s’adequava ni al patró oligàrquic ni al patró «leninista», que fulminava el discrepant i feia passar per l’adreçador la militància.
ERC ha estat una formació d’esquerra democràtica, d’amalgama i molt heterogènia que ha tingut unes bases fortes i participatives, amb capacitat per posar en dificultats la direcció en diversos moments de la seva història. Els sectors crítics amb els òrgans directius no s’han privat mai d’aixecar la veu ni de criticar, i aquest funcionament ha configurat una imatge d’un partit en ebullició constant, que de vegades l’ha perjudicat a l’hora de presentar-se com una organització seriosa i fiable.
El fet que el partit hagi tingut una desena d’escissions al llarg de la seva trajectòria explica perfectament el seu tarannà, per bé que aquesta manera de ser no l’ha ensorrat mai. Han desaparegut de l’escena política Convergència Democràtica, Unió Democràtica, el PSUC i Iniciativa, però Esquerra Republicana segueix ben viva després de noranta anys d’existència.
Els perills de desaparició que la formació ha tingut al llarg dels anys han tingut l’origen en els esdeveniments externs, més que no pas en el turbulent funcionament intern. Han estat, per exemple, l’aixecament militar del 1939, la dificultat de crear una organització de masses per esquivar la repressió i adaptar-se a la clandestinitat durant el franquisme o el complex aterratge a la democràcia després d’un exili complicat dels seus dirigents, sobre els quals va recaure, a més, la tasca de sostenir i representar les institucions catalanes a l’exterior, com ara la Generalitat, com van haver de fer els presidents Josep Irla i Josep Tarradellas.
L’hegemonia que el partit havia aconseguit recollir als anys trenta es va anar perdent durant la dictadura i la clandestinitat fins al punt de convertir-se en una formació amb poc múscul polític en comparació amb altres partits com el PSUC, més ben organitzat a la clandestinitat, que comptava a més amb el suport del moviment comunista internacional i, en darrer terme, de l’URSS.
Aquesta correlació de forces va anar canviant, però, fins al punt que els republicans han arribat a ser en alguns àmbits la primera força del país, amb discursos que han convertit ERC en el «representant de la lluita per la justícia social», un paper que als anys setanta va hegemonitzar el PSUC. És en aquest context que s’explica probablement l’antipatia persistent i gairebé inguarible per Esquerra Republicana d’algunes personalitats excomunistes i alguns exmilitants del PSC. Hi ha hagut un menyspreu intel·lectual cap a ERC que encara subsisteix entre alguns excomunistes o socialistes, sobretot entre els més espanyolistes.
Un altre element que se suma a l’antipatia de l’entorn del PSC, el PSUC i la posterior ICV cap a tot el que Esquerra Republicana representa parteix del fet que els partits de l’esquerra catalana de tarannà federalista, talment com el pujolisme, van renunciar a qualsevol reivindicació republicana al final de la Transició. ERC, en canvi, no ho va fer.
Ja a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, el 1977, Esquerra Republicana no va poder entrar en el Pacte Democràtic, la coalició de partits catalanistes que encapçalava Jordi Pujol, perquè no va renunciar a la República i al seu llegat històric. Josep Tarradellas encarnava des de Saint-Martin-le-Beau aquest llegat. En aquelles eleccions ERC no va ser legalitzada, a diferència dels comunistes, i per poder concórrer-hi va haver de fer una estranya coalició amb el Partit del Treball, una organització de caràcter maoista.
L’esquerra «il·lustrada» dels entorns del PSUC amb el temps, en part, va acabar al PSC. Se li feia difícil assumir que hi havia una altra esquerra que a diferència d’ells qüestionava l’statu quo que representava la monarquia. Amb tot, moltes persones provinents de les esquerres estatals ara també són independentistes i han acabat aproximant-se o integrant-se als republicans.
Evidentment, com tots els partits històrics, Esquerra Republicana ha passat per moments difícils i ha comès errors al llarg de la seva trajectòria. Amb tot, s’ha de valorar com un fet altament positiu que Catalunya disposi avui d’un instrument polític com ERC, un partit democràtic, progressista i defensor de la justícia social, que no ha sucumbit mai a la temptació de cap ideologia totalitària ni autoritària, que va combatre el feixisme amb les armes a la mà, que va sobreviure a la sagnant repressió de la dictadura franquista, que va resistir la influència de l’estalinisme durant els pitjors anys de l’anomenada Guerra Freda, i que, des de la Transició, no ha caigut en pràctiques corruptes de cap mena.
Davant l’espanyolisme,
el republicanisme necessita un GPS
Com s’ha de fer créixer el republicanisme i quin mètode s’ha de seguir per fer avançar el Procés
9. L’espanyolisme ha tocat sostre a Catalunya
No s’hauria d’identificar l’espanyolisme amb la posició de la totalitat dels catalans que ara com ara no són independentistes. L’espanyolisme convençut oscil·la entre el 25 % i el 30 % de l’electorat a Catalunya, i s’ha d’admetre que aquest espai difícilment s’avindrà mai a cap acostament a les tesis sobiranistes.
L’entorn del PP i de Ciutadans, i més el de Vox, és infranquejable per a l’independentisme estricte, si més no a curt termini. Com a màxim, potser una part seria sensible a fórmules federalitzants. En aquest context, l’aprimament de l’espanyolisme radical dependrà de la capacitat de l’independentisme i de saber gestionar el país en un context de crisi econòmica, derivada de la Covid-19, que farà inevitables força sacrificis.
La reacció a una acció de govern concreta pot fer augmentar o disminuir el suport als partits espanyolistes, de la mateixa manera que ha succeït amb l’independentisme, que ha anat guanyant adeptes a mesura que l’estat espanyol ha anat trencant ponts polítics i econòmics, ha persistit en el maltractament inversor i fiscal i ha generat un relat identitari basat en la catalanofòbia. Quan l’esperança d’una Espanya de caràcter federalitzant era viva, els percentatges d’independentistes eren força baixos, però van disparar-se quan es va demostrar, amb el procés estatutari i la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, la impossibilitat d’un pacte amb l’Estat que satisfés les reivindicacions catalanes.
La prova fallida del nou Estatut va ser el darrer exemple del rebuig d’un estat que, d’alguna manera, mostrava la voluntat de collar Catalunya per la via de la submissió. Aquesta experiència va provocar desencisos i va engendrar la figura del català emprenyat, que va passar de la desafecció a l’adhesió al projecte d’un estat propi independent.
En aquella època, l’independentisme va saber proposar un projecte pedagògic i en positiu fonamentat en un programa que pivotava sobre les noves estructures socials i econòmiques que es podrien assolir en una Catalunya independent, i també en les millores democràtiques, fiscals i pressupostàries que es derivarien del fet de deslligar-se de l’estat espanyol.
L’argumentació independentista apuntava a un model de país que actualment no s’explica tant, potser perquè aquell discurs s’ha donat per amortitzat. I això és un error. L’estat propi es defensa ara com ara a partir de la crítica a l’estat espanyol, sobretot per la repressió que exerceix contra els que ja són independentistes i per la seva escassa voluntat de negociació. L’enuig i les emocions abanderen avui la causa catalana, mentre que l’horitzó funcional de realitats futures positives de la independència ha quedat en un boirós segon terme, com si fossin qüestions ja sabudes i fins i tot consumides amb els anys.
Però el repte continua sent incrementar el percentatge de suport, i per assolir-lo només hi ha una via: mirar cap enfora dels perímetres actuals de l’independentisme. Sabent que l’espanyolisme més radical difícilment anirà més enllà del 30 % dels suports i que l’independentisme oscil·la entre el 40 % i el 50 %, la tasca consisteix a treballar aquesta àrea grisa del 20-30 %, situada sobretot en les bases socials del PSC i dels comuns.
Es tracta d’un espai de federalisme en interrogant i de protoindependentisme dubitatiu, que en alguns punts fa frontera amb les tesis de l’estat propi, però que no s’ha decantat encara pel discurs a favor de la independència. Els ocupants d’aquest terreny gris del 20-30 % de l’electorat poden fer una «conversió» si es posa de manifest que les vies federalistes estan esgotades i són impracticables, i que la independència té contingut i s’hi pot arribar per camins viables. La feina de posar en evidència la impossibilitat d’una nova relació amb Espanya l’haurà de fer l’independentisme, a més, en un escenari de refredament del moviment, en el qual és possible que es produeixi una davallada dels índexs de suport de la societat i també de l’interès general per la política.
Les turbulències de l’economia post-Covid-19 i la percepció que el procés ràpid cap a la independència no és viable han fet entrar el moviment en una nova fase que ja s’apunta en alguns sondeigs com els del CEO, que en el seu informe del mes de setembre del 2020 assenyalava una caiguda transversal del suport a la independència i, en especial, en el col·lectiu de gent jove —fins a 34 anys— que es considera d’esquerra o centreesquerra, amb força arrelament familiar al país, residents a ciutats de més de 50.000 habitants —excloent Barcelona— i alguns d’ells molt formats i sovint votants d’ERC o els comuns.
Des del juliol del 2019, la no-preferència d’un estat propi independent encapçala les enquestes del CEO després d’anys que la preferència de l’estat propi independent anés lleugerament per damunt, en el context d’un empat tècnic que ha estat constant des de l’arrencada del Procés.
10. Catalanisme, classes mitjanes i independència
Les classes mitjanes —que, enteses en un sentit ampli, inclouen les populars més arrelades— s’han agafat al referent del catalanisme i, darrerament, l’han accelerat amb la intenció d’aconseguir un estat que defensi els seus interessos.
Aquesta realitat porta a pensar que si es vol arribar a un percentatge més elevat que l’actual de ciutadans afins a la independència, s’ha de bastir un model socioeconòmic en el qual es puguin trobar a gust tant els assalariats com el que podríem anomenar la burgesia emprenedora. Ha der ser un model mixt, transversal i, sobretot, fonamentat en la cultura de la meritocràcia i no en la de les repartidores clientelars, com ha passat fins ara. I també implacablement antioligopòlic i enfront del capitalisme del BOE, que perjudica els empresaris del mercat lliure, els treballadors i els consumidors. Cal que sigui un model en què les persones s’han de poder espavilar i en què les institucions públiques han de donar el suport necessari perquè tothom pugui tirar endavant.
L’empobriment relatiu de les classes mitjanes arreu del món occidental en la darrera dècada ha tingut especial virulència a Catalunya, atrapada en el dèficit fiscal. Aquest fet ha estat acompanyat d’un problema comú a bona part de l’Europa mediterrània: el fet que l’arribada tardana de l’estat del benestar s’hagi produït sovint en forma de clientelisme polític i d’abandó de les responsabilitats pròpies dels ciutadans en relació amb la seva salut, educació i obligacions familiars, i fins i tot en la contribució a la preservació dels béns comuns. És la paradoxa que consisteix a considerar que és exclusivament l’administració la que s’ha de preocupar de tot.
A la segona meitat del segle xx, l’esquerra socialdemòcrata i les lluites populars —juntament, cal dir-ho, amb l’amenaça que representava el bloc comunista— van crear les condicions per assolir l’estat del benestar, però, als estats amb tarannàs socials poc cívics i poc patriòtics, la crisi d’aquest sistema no ha provocat el consens per reformar-lo i la consegüent assumpció de corresponsabilitats. La conseqüència ha estat l’estancament en economies poc competitives, el desballestament de serveis essencials, com ara la salut o l’educació, i l’empobriment de les classes mitjanes. I tot plegat ha afavorit les pulsions populistes.
En aquest context, cal recuperar el fil tradicional de l’esquerra catalanista, que és pluralista, defensora del sufragi universal, meritocràtica, antimonopòlica, no dogmàtica i sobiranista. A més, no lliga gens amb les línies de tall autoritari que tenen alguns sectors de formacions dogmàtiques d’ultraesquerra. L’esquerra nacional de tradició catalanista, a més, ha de desmarcar-se sense complexos del revolucionarisme estètic, que es caracteritza per presentar en tot moment alternatives maximalistes i inaplicables, que a la pràctica només serveixen per espantar part de les classes mitjanes i empènyer-les al bloc de les dretes.
L’espai revolucionari clàssic ha desaparegut, i això avui és una realitat a Europa i a tot el món. Cap potència està gestionada ara mateix per cap partit revolucionari. La Xina, la Unió Soviètica o Cuba han deixat de ser els referents de models assumibles per al progrés, i han passat a la història els esclats revolucionaris del Maig del 68. Lamentablement, la imatge aparentment antisistema està liderada a Europa pel populisme de dreta i d’ultradreta. A això, no només hi contribueix la deriva sense brúixola de la socialdemocràcia clàssica, sinó també el revolucionarisme estètic d’extrema esquerra.
A Catalunya, el revolucionarisme s’ha encarnat sobretot en la CUP. Aquesta formació, que té virtuts innegables, sobretot la seva capacitat crítica i de connexió amb una part important de la joventut, desenganyada de les polítiques neoliberals, ha demostrat lamentablement que no té capacitat de pacte i que només aposta per la ingovernabilitat. Les seves posicions s’acaben convertint en un obstacle que entrebanca els avenços socials, les reformes possibles en una correlació de forces determinada. Un exemple: la seva oposició radical a l’anomenada «Llei Aragonès», la llei més disruptiva que ha redactat el Govern de l’última legislatura per parar els peus al capitalisme del BOE, que obria la porta a petites i mitjanes empreses a la contractació de serveis públics. La CUP s’hi va oposar amb el fals relat de la privatització, que va ser comprat interessadament pel món mediàtic i també per TV3.
Un cas similar va passar fa anys amb el Pla Bolonya, que va aplegar alhora l’oposició dels revolucionaris i dels sectors més conservadors de la universitat.
És per això que cal marcar distàncies amb aquesta actitud purament destructiva, que rebutja els avenços parcials, amb la qual cosa afavoreix objectivament les posicions més immobilistes i conservadores.
D’altra banda, també cal marcar distàncies amb les tàctiques basades en la promoció del desgovern permanent, i també amb certs estils autoritaris posats en evidència tant en alguns discursos com en diverses accions de les joventuts cupaires.
Una esquerra que pretengui ser la representant de la majoria social ha de defensar sense complexos un discurs d’esquerra reformista i transformadora que s’afermi en el pluralisme i els valors democràtics i que es desmarqui del revolucionarisme estèril i dels seus tics autoritaris.
Dins l’esquerra catalana no independentista hi ha por a l’independentisme que representa ERC. Al PSC hi ha crescut un sector molt contrari a Esquerra Republicana que fins i tot empeny perquè els socialistes assumeixin el rol polític que fins fa poc feia Ciutadans. Aquest sector sol coincidir amb el més conservador i sistèmic de les files del PSC, i evidentment és el que fa més seguidisme acrític de la direcció del PSOE.
Hi ha també una certa alarma davant la penetració dels republicans a l’àrea metropolitana, posada sobretot de manifest en les darreres eleccions municipals. I, a sobre, l’actual capacitat negociadora republicana amb el govern PSOE-Unides Podem ha generat el temor que Esquerra Republicana es pugui arribar a convertir en un referent en aquesta zona del cinturó, que fa anys que està controlada pels socialistes.
En aquest context, ERC ha de proposar la independència com un instrument per garantir la continuïtat de la realitat nacional, cultural i lingüística pròpia, però també com un espai sociopolític que sigui una garantia dels drets del conjunt de la ciutadania. Aquesta concepció ha de permetre incorporar en la consciència nacional no solament la identitat d’origen, sinó també noves identificacions —diguem-ne— de destí, de forma que siguin assumides sense recança totes les identitats d’origen, inclosa l’espanyolitat d’arrel d’una part de la població, en la mesura que accepti un futur nacional col·lectiu. Només així l’independentisme podrà connectar amb una determinada part de la societat que actualment està allunyada de la reivindicació independentista no pas per una contraposició d’interessos, sinó per raons de desencaixament identitari.
D’altra banda, és probable que en la futura Catalunya independent hi hagi també una força política que representi la priorització de les vinculacions amb Espanya, però que no sigui anticatalana. Ciutadans hauria pogut realitzar aquesta funció si no s’hagués deixat anar per l’estimball de la catalanofòbia.
De fet, alguns exmilitants de l’antiga CiU, especialment persones provinents d’UDC, van intentar assumir aquest rol temptejant un acostament a Ciutadans, però la direcció d’aquesta organització i la inèrcia catalonofòbica consubstancial en la seva gènesi els en van allunyar ràpidament. Això ja es trobava en l’ADN dels seus fundadors, que van optar per un anticatalanisme radical, la qual cosa els va permetre fer el salt a la política espanyola.
11. El caos postconvergent
L’inici del marasme del món convergent pot ser il·lustrat amb un fet aparentment anecdòtic. Ens referim a la resposta que el president Artur Mas va donar a Joan Puigcercós quan, en un col·loqui distès al Club Churchill Barcelona, li va preguntar quanta gent de negocis i poder que es trobava en els clubs i entitats d’elit de Barcelona li havien retirat la paraula des de l’arrencada del Procés: «Molta», li va assegurar el president.
És una anècdota en el context d’una conversa distesa, però prou significativa per entendre la desfeta de Convergència i el trencament progressiu entre el poder espanyol i aquells sectors de la dreta catalana que durant anys van viure de les prebendes rebudes per servir les estructures i els interessos d’aquest poder. La reivindicació independentista ha anat desfent els vincles teixits durant els anys del pujolisme.
El catalanisme convergent i la part del PSC que no ha jugat la carta espanyolista han anat quedant al marge d’aquests poders, blindats ara per la gran burgesia antiindependentista que abans pactava amb Pujol per conveniència. Aquest trencament permet, no obstant això, reconèixer millor qui defensa els interessos de l’Estat unitarista que afavoreix i practica el capitalisme del BOE i qui s’hi oposa.
En el punt àlgid del Procés van sortir a boicotejar descaradament el referèndum personatges com José Luis Bonet, de Freixenet, o Alberto Palatchi, de Pronovias, exmarit de Susana Gallardo, de la farmacèutica Almirall, ara casada amb el bonapartista Manuel Valls. Alguns d’aquests patriotes espanyols de l’alta burgesia, per cert, han corregut a vendre les seves empreses. D’altres van optar per canviar-ne la seu, fet que va provocar reaccions i algunes protestes de socis minoritaris.
En tot cas, el centredreta català ha sortit del cercle del poder econòmic tradicional i, en conseqüència, CiU s’ha anat desintegrant a poc a poc entre segments contraposats. A més a més, han viscut discrepàncies internes pel posicionament del partit en la qüestió independentista o per la divergència d’actituds davant les suposades activitats corruptes del president Jordi Pujol i la seva família. Tot plegat ha actuat com un accelerador de la fi del partit i del posterior Cafarnaüm de sigles i formacions derivades de les successives escissions.