El món convergent ha anat perdent bous i esquelles en cada canvi, i el personalisme excessiu del president Carles Puigdemont, si bé ha funcionat electoralment en les eleccions catalanes i europees, ha estat un escull que ha impedit recosir les ànimes convergents, algunes de les quals ara ja van per lliure sota el paraigua d’altres marques polítiques.
Amb tot, la creació de Junts i el trencament amb el PDeCAT no està clar si podria jugar a favor del president Puigdemont, que pot vendre un relat de partit nou sense lligams amb el passat, ni tan sols amb aquell que el va ungir president a inicis del 2016, Artur Mas. Ha creat una formació a mida on, de moment, no se sent cap veu crítica que qüestioni alguns dels seus postulats.
Amb el seu partit en marxa, Carles Puigdemont busca mobilitzar l’independentisme a favor seu amb el discurs abrandat que interpel·la les passions patriòtiques amb crides a la confrontació permanent amb l’estat espanyol. És una confrontació bàsicament retòrica que, s’ha de dir, no pot concretar-se en cap victòria i que darrerament, a més, ha quedat situada en un pla secundari per la necessitat d’atendre les urgències imposades per la crisi de la Covid-19.
Tot aquest relat de lluita èpica contra l’estat espanyol topa amb la realitat de la pandèmia i la seva gestió, que ha imposat altres prioritats en la realitat política i que obligarà Junts a modificar el seu argumentari per abordar propostes i polítiques derivades de la crisi del virus.
L’objectiu real que guia el discurs i l’acció del puigdemontisme és contenir el creixement d’ERC i evitar que esdevingui la força hegemònica de l’independentisme, la qual cosa representaria un canvi històric de paradigma i la fi de l’hegemonia del centredreta dins el catalanisme i l’independentisme. Un possible sorpasso republicà pot ser viscut com un trauma pels postconvergents, que anys enrere miraven per sobre l’espatlla tot el que vingués d’Esquerra Republicana, un partit considerat per ells de Festa Major, integrat per uns camàlics al servei del senyor que no podrien arribar mai a les cotes de poder que havien tingut els líders de CiU.
Sigui com sigui, la indefinició ideològica —«ni de dretes ni d’esquerres»— d’aquest moviment, junt amb el radicalisme retòric adoptat per atacar els republicans, ha acabat generant esquerdes dins el seu propi espai. Un cop el president Mas va anunciar que continuava al PDeCAT i aquest partit feia moviments per visualitzar-se com a opció diferenciada de Junts, quedava clar que aflorava una realitat que el president Puigdemont volia ignorar: el centredreta liberal existeix i té una base social àmplia, amb un estil de vida i una manera de parlar i fer poc partidaris d’estridències ni d’aventures.
Per tant, s’està definint molt clarament la línia divisòria entre un partit que es reconeix hereu de Convergència, amb perfil ideològic clar i sense complexos, i un altre partit creat entorn d’una persona, sense perfil ideològic definit, que voldria ocupar de manera oportunista un espai de centreesquerra que cobreix molt majoritàriament ERC. Això obliga el puigdemontisme a mantenir un enfrontament constant amb l’esquerra independentista i, alhora, amb el centredreta independentista, que no renega de la ideologia ni del passat convergent.
La necessitat de confrontació i de diferenciació fa que qualsevol discrepància tàctica amb els dos espais que comparteixen l’objectiu final de la independència sigui titllada de «renúncia» o de «traïció». I, és clar, això impedeix el debat serè, i dificulta enormement la negociació d’acords, alhora que dona cobertura i aire a les posicions més extremes, representades per la CUP o Primàries.
Tot i la crítica que en fem, seria un error greu menystenir el poder d’atracció del puigdemontisme. I cal reconèixer la capacitat que ha demostrat a l’hora d’organitzar un sistema d’organismes satèl·lits a l’entorn del nou partit, tot apel·lant a la política de les emocions més que a la dels raonaments. L’atracció a l’òrbita juntaire de la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’ocupació evident de l’estructura de direcció del Consell per la República donen força aire al projecte partidista de Junts, que ha procurat identificar-se com el «partit de la unitat», malgrat les escissions del PNC i el PDeCAT.
Alhora, però, aquesta utilització partidista de la unitat amenaça de mort entitats i organitzacions que van néixer amb voluntat transversal i unitària, que pateixen purgues i escissions constants. Cal recordar que Elsa Artadi reconeixia, el setembre del 2020, un cop constituït Junts com a partit, que la crida permanent a la unitat va ser una estratègia temporal per fer partit; un cop creat el partit, ja no convenia la unitat, ni tan sols amb els fins fa poc companys d’un PDeCAT que havia gosat qüestionar l’estratègia de Carles Puigdemont.
12. Contra el hooliganisme
El Procés ha adoptat un terme per referir-se als independentistes abrandats: els hiperventilats. Es tracta d’un eufemisme per designar el seguidor que en el món del futbol s’anomena hooligan, un mot anglès que fa referència als aficionats més acèrrims i fervents. En general, aquests seguidors són poc proclius a la reflexió abans de l’actuació, de manera que cal estar advertits dels seus comportaments.
En l’univers de la reivindicació independentista hi ha nuclis d’exaltats que tenen capacitat per enterbolir els debats i per mantenir una presència a les xarxes socials prou significativa per generar un renou notable, amb insults, calúmnies i desqualificacions contra tothom que no comparteixi plenament els seus posicionaments.
No es pot fer veure que aquestes actituds no són representatives de res ni de ningú. Al contrari, s’ha d’alertar sense embuts del mal que causen aquestes conductes fanàtiques. I, encara més, cal denunciar aquells sectors que les atien amb discursos inflamats per orientar-los a la confrontació per la confrontació, sense que hi hagi cap estratègia pensada al darrere, només per tacticisme i per intentar treure’n algun rèdit en forma de vots.
Les pintades a les seus de partits per part de membres d’alguns CDR o altres actes vandàlics, com els que es van produir a Solsona el gener del 2020, quan van col·locar un cap de porc a la porta del local d’ERC, mostren un punt de feblesa del moviment per la República. Si tots els lideratges polítics públics i socials, sense excepcions, no condemnen amb fermesa aquestes accions i no marquen distàncies amb els tics autoritaris dels seus autors i promotors, es corre el risc de donar una imatge malcarada i intolerant del conjunt del moviment que pot contribuir a minoritzar-lo.
Des de la Crida Nacional per la República fins als Comitès de Defensa de la República, s’ha imposat des de fa un temps un discurs populista que, de fet, té com a objectiu prioritari desgastar Esquerra Republicana i recuperar l’hegemonia històrica del centredreta en el catalanisme. Certament, el president Puigdemont també ha estat atacat, però s’ha considerat que era un cost assumible, a l’espera que una nova jugada mestra restitueixi l’aura de radicalitat.
Crida l’atenció que s’exigeixi la desobediència sistemàtica a les institucions autonòmiques i als partits, i que, si no la practiquen, es reclamin dimissions. No sembla gaire revolucionari demanar a institucions que pengen de l’Estat que desobeeixin sistemàticament, mentre que les organitzacions de la societat civil —CDR i ANC inclosos— no han passat encara de la protesta simbòlica. En el fons, tant els que fan escarnis a les seus dels partits independentistes com la direcció actual de l’ANC, que reclama llistes úniques amb programa rupturista a cada contesa electoral, s’estan traient les responsabilitats de sobre. Això és perquè reconèixer que la lluita serà més llarga i dura del que s’havia pensat no ven entre els acomodaticis, i els desesperats i els impacients són una versió dels acomodaticis. Si no s’obté tot i ara, estripem la baralla, proposen si fa no fa aquests col·lectius.
En aquest context, és convenient remarcar que el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, com a organismes subalterns de l’estat espanyol, no poden ser els mascarons de proa de la lluita. Ja s’ha vist en els darrers anys el que poden donar de si aquestes institucions. Són més aviat bastions que cal reservar sense exposar-los al foc de l’artilleria enemiga de manera sistemàtica i, encara menys, per accions merament simbòliques.
13. L’esquerra independentista: ERC i la CUP, oportunitats i amenaces
En els darrers anys Esquerra Republicana ha aconseguit uns resultats electorals molt bons gràcies, en bona part, al fet que Oriol Junqueras ha sabut concretar i amalgamar els discursos ja posats anteriorment en circulació per Josep-Lluís Carod-Rovira —inclusió d’identitats espanyoles o immigrades al projecte independentista— i per Joan Puigcercós —combat a l’oligarquia econòmica i radicalitat democràtica—. La composició humana de les llistes presentades per ERC a escala nacional i en molts ajuntaments s’ha ajustat força a la consigna de Junqueras: el partit s’ha d’assemblar al país. D’altra banda, l’obra de govern a la Generalitat, juntament amb l’acció a Madrid i a molts ajuntaments, ha permès visualitzar alguns aspectes rellevants del component antioligàrquic i radicalment democràtic del partit.
Sigui com sigui, aquests avenços positius no han estat acompanyats d’una tasca de musculació interna de la formació ni tampoc de l’enfortiment de l’estructura de la militància. El partit no ha estat alimentat internament perquè s’han fixat altres prioritats, i en aquest context hi ha grans diferències de correlacions entre militants i votants, si es compara, per exemple, amb el Partit Nacionalista Basc, un partit centenari ben musculat. La formació basca disposa d’un equilibri aproximat d’un militant per cada catorze votants, mentre que en el cas dels republicans la proporció és d’un militant per cada cent votants. L’enorme diferència demostra que la formació encara té molt de camp per córrer pel que fa a l’estructuració de la militància i l’extensió de la influència social, que hauria d’acompanyar el creixement electoral.
D’altra banda, la vida de partit no s’hauria de limitar a l’àmbit institucional, i, per tant, caldria anar més enllà dels fitxatges estel·lars en conteses electorals i promoure debats, reflexions i anàlisis sobre la influència que té el projecte d’Esquerra Republicana en la societat catalana. El que es necessita és tenir ben definit un mapa de la penetració social que s’hauria d’assolir, i començar a treballar capil·larment amb l’objectiu que les tesis polítiques arribin més enllà dels militants amb carnet.
El partit s’ha obert molt pel que fa al discurs, però poc en l’organització, i per aquest motiu s’ha d’actualitzar el seu funcionament, i fer un esforç per socialitzar els discursos per connectar més bé amb els diversos cercles i sectors de la societat. No cal inventar res, només cal emmirallar-se, per exemple, en el funcionament del Partit Demòcrata dels Estats Units, basat en una mínima estructura i un gran poder d’influència articulada en la societat, que acaba revertint en compromís dels votants.
Traduït a Catalunya i, en concret, en el cas d’ERC, això vol dir travessar els murs de les seus i vincular-se a tota la gent independent que pel seu treball o ideologia es troba en l’òrbita del partit, que sovint han vist com un artefacte reclòs en ell mateix i fins i tot inaccessible. S’hauria de treballar més en la recerca de persones i en l’articulació de debats sobre idees que ajudin en la confluència en accions socials compartides i en la confecció de programes electorals, que no poden ser elaborats només per quadres directius. Caldria incorporar més veus procedents dels sectors més disruptius de la societat i capaces d’aportar elements de programa i línies ideològiques que permetin obrir camí en qüestions estratègiques i, alhora, orientar els ciutadans amb criteris coherents d’actuació.
Aquest plantejament de canvi intern basat en una mirada enfora no pot demorar-se, perquè la repressió de l’estat espanyol ha minat el paper dels dos lideratges del partit. Amb el president a la presó i la secretària general a l’exili, Esquerra Republicana ha de ser capaç d’incorporar gent amb l’objectiu d’aconseguir un vincle de més qualitat amb el partit del que hi ha ara. Alguns dels líders han estat capaços d’atreure l’atenció social i mediàtica, però cal calibrar bé els rols. Quan un partit avança en la penetració en sectors socials culturalment diferents i socialment més complexos cal tenir icones que representin cadascuna d’aquestes cultures i segments. Però alhora cal que la hiperexposició mediàtica no acabi caricaturitzant-ne el perfil i degradant-ne el missatge.
L’absència d’un lideratge a peu de carrer per absència, a causa de la presó o l’exili, o per especialització governamental ha fet que el front destinat a guanyar posicions a les àrees metropolitanes i a explorar contradiccions del règim a escala estatal hagi adquirit darrerament un protagonisme elevat. La bona feina dels diputats Gabriel Rufián i Joan Tardà ha permès fer arribar el missatge dels republicans a àmbits sociològics de tradició socialista o postcomunista, des de l’aproximació republicana, d’esquerres i inclusiva de qualsevol identitat en un projecte de llibertat.
També és cert, però, que puntualment la cerca de titulars en algun cas falla quan sembla que és Esquerra Republicana la que s’adapta a la posició de les esquerres subalternes, i això posa en risc el suport de segments populars no metropolitans, procedents d’altres tradicions.
Convindria tenir més icones que completessin el poliedre republicà i que permetessin identificar-se clarament també amb la població treballadora i de classe mitjana de les àrees no metropolitanes. I que les diverses icones i veus intercanviessin els papers de tant en tant. Per exemple, amb idees com: «El català és una llengua que ens omple d’orgull als que a casa hem parlat sempre castellà i que, a més, ens identifica amb aquest país». O bé: «En una Catalunya independent el català seria utilitzat en tots els àmbits sense limitacions ni entrebancs i el castellà seria una llengua coneguda i apreciada per tothom, i ja no seria vista per ningú com una llengua imposada».
14. Els no-independentistes també tenen els seus problemes
No seria equilibrat limitar-se a avaluar només el panorama de les forces que es reclamen independentistes. D’entrada, hi ha el conglomerat dels comuns i de Podem, que malgrat mostrar una resiliència forta, es troba atrapat entre l’objectiu de ser una alternativa al PSOE, com va semblar voler en els moments fundacionals, i el de ser un complement prescindible de les polítiques dels socialistes. L’entrada al govern de Madrid i el pacte anti-ERC a l’Ajuntament de Barcelona estan significant l’assumpció d’importants contradiccions per a aquells que han abanderat el lema de l’esquerra de debò. El seu electorat, si les enquestes no enganyen, és, però, majoritàriament contrari a les mesures repressores i partidari de l’autodeterminació. Tot i això, alguns representants minoritaris, però amb gran impacte mediàtic, adopten postures que signifiquen una atàvica aversió als processos d’emancipació nacional i aprofiten el gen antipujolista per embolicar amb acusacions de dretanisme el conjunt de l’independentisme.
D’altra banda, l’espai socialista, fins fa pocs anys majoritari electoralment a Catalunya en totes les eleccions excepte en les autonòmiques, fa una dècada que es troba en una llarga fase de decadència i dispersió. L’electorat amb sensibilitat més d’esquerra i democràtic ha anat emigrant cap a Esquerra Republicana o de vegades cap a Podem. I la franja més motivada per la identitat i preocupada per l’acceleració del procés independentista va tombar cap a Ciutadans en el cicle electoral de l’última legislatura i el 14-F ha fet marxa enrere. És cap a aquest col·lectiu on sembla que s’ha especialitzat a dirigir el discurs i les accions la direcció actual del PSC, i també a repescar els segments més d’ordre de l’antiga Convergència i Unió.
Oblidar que les dues úniques presidències socialistes catalanes es van obtenir gràcies al vot d’ERC i jugar-se totes les cartes a liderar un bloc espanyolista d’ordre, sense tenir cap alternativa clara de refundació de la democràcia espanyola ni cap proposta que superi la via morta estatutària, fan que el projecte del PSC miri el passat amb nostàlgia. I, per tant, és objectivament reaccionari, fins al punt que es confon molts cops amb les intencions que tenen Ciutadans o el PP. La davallada territorial del PSC, atenuada parcialment gràcies als acords de l’àmbit sociovergent de sempre, podria ser que no s’aturés, ni que sigui per factors demogràfics.
L’espanyolisme de dreta més agressiu ha implosionat, finalment, en tres marques que es disputen un mateix espai, que s’allunya de la centralitat sociològica del país i fa de les delegacions catalanes del PP, Ciutadans i Vox uns simples peons que els seus líders madrilenys poden sacrificar en qualsevol moment en benefici del conjunt.
L’entrada al Parlament del neofranquisme sense complexos de Vox, que disposa d’importants ramificacions en el si de les forces coercitives de l’Estat a Catalunya, tensarà un espai polític, però al mateix temps els impedirà un sumatori de l’autoanomenat constitucionalisme que sigui suficient per governar Catalunya.
15. Bloqueig del Procés i reconducció de la desorientació
Després de l’èxit de l’1-O i del 3-O van venir les derrotes. Europa va mirar cap a un altre costat i la força coercitiva de l’estat espanyol va ser, i continua sent, tan intensa i tan venjativa que va situar el Procés en una òrbita de desorientació que, de moment, encara no s’ha resolt d’una manera clara. L’independentisme navega sense veure fars en l’horitzó perquè no hi ha una diagnosi compartida del lloc on és, i, per tant, és impossible que la tripulació es posi d’acord sobre cap on cal dirigir-se i com anar-hi. Seguint amb el símil mariner, el que necessita l’independentisme és l’elaboració d’un quadern de bitàcola en què es concretin qui són els pilots polítics, quin és l’estat de l’atmosfera, com bufen els vents i com s’elaboren els rumbs, la força de les màquines amb què es navega o el velam que s’usa, la velocitat de la nau i els fets importants esdevinguts abans i durant la navegació.
Al marge de les legítimes aspiracions dels partits per ampliar el seu espai, caldria que aquests i les principals entitats socials es posessin d’acord en el que és elemental: sospesar debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats. El llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira Tornarem a vèncer és una aproximació a aquesta qüestió, i ho són també moltes aportacions de sociòlegs, politòlegs, historiadors i periodistes que han fet prevaler la voluntat analítica a l’adoctrinadora. Sense un DAFO compartit, l’objectiu acabarà esmunyint-se entre els dits perquè l’envergadura del repte polític requereix la generositat i la voluntat per trobar punts d’acord que permetin endreçar una estratègia a seguir.
En aquest sentit, s’hauria de plantejar d’entrada un replegament tàctic per assentar trinxeres i reorganitzar-se internament, més que no pas abordar enfrontaments galopants i crides a la resistència contra l’estat espanyol que només portarien a una derrota més dolorosa i a una recuperació encara més costeruda.
Les injustícies d’Espanya fan venir ganes d’apuntar-se a l’estratègia de la ràbia i l’embat directe, però abans de fer res cal saber fer-se pròpies les paraules que Ovidi Montllor cantava en aquella «Lliçó de sumes i verbs»: «Un moment! No ens precipitem. Primer pensem. Jo pense, tu penses, ell pensa, nosaltres pensem, vosaltres penseu, ells pensen. Tots hem pensat, ja?». Brandar ara el discurs d’una confrontació amb l’Estat, sense cap estratègia pactada, debilitaria les forces i les entitats que s’han proposat treballar a la frontera per eixamplar els suports i, a més, significaria menystenir la força de l’Estat, i això és una insensatesa que demostraria que no s’ha après res del que ha passat fins ara en el xoc polític que ha acabat amb empresonats, exiliats i represaliats.
S’ha d’incidir en la tasca de recomposició de línies i trinxeres amb nous repartiments de papers, bandejant tensions i baralles partidistes que només enfanguen l’escenari i no fan avançar. Cal dissenyar un GPS, com el que reclamava Raül Romeva, que posi llum a la navegació a seguir i pugui anar esquivant obstacles o embussos de trànsit.
Ara com ara, l’objectiu que pot aglutinar més gent, que és més comprensible a Europa i que pot anar esquerdant el bloc espanyolista entre demòcrates i autoritaris, és la celebració d’un referèndum avalat internacionalment. Per acumular forces en aquesta direcció l’independentisme ha de convocar totes les entitats i els partits i convidar-los a acceptar un marc que podríem qualificar de programa d’alternativa democràtica, similar al que va ser l’Assemblea de Catalunya al final del franquisme.
Aquest programa hauria de pivotar sobre quatre punts:
1.La llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la fi de la judicialització del conflicte.
2.La defensa de les llibertats i els drets socials, en línia amb les democràcies més avançades d’Europa, amb l’eliminació de les estructures franquistes, tant judicials com econòmiques, dels aparells de l’Estat.
3.L’exercici del dret d’autodeterminació, que inclogui el dret a l’estat propi.
4.La pràctica de la fraternitat amb tots els ciutadans i pobles ibèrics que veuen vulnerats els seus drets personals i col·lectius.
Posar-se d’acord en aquest marc unitari és la primera premissa per a la unitat estratègica. Si realment es vol avançar amb més força cap a un referèndum i respondre amb amplitud a la sentència, s’haurà de consensuar el marc ampli i representatiu del 80 % de la població.
Una altra cosa seria caure en un avantguardisme que, fins i tot, acaba dividint l’independentisme entre patriotes i traïdors. En aquest sentit, s’ha de destacar el paper d’Òmnium, que està liderant l’Espai Democràcia i Convivència, que acull les principals entitats socials, culturals i econòmiques del país en una direcció que s’aproxima als punts del programa d’alternativa democràtica esmentats.
Al mateix temps, l’èxit de les campanyes de suport financer a la causa dels perseguits hauria de rellançar la plataforma de familiars i amics de represaliats per bastir accions solidàries, que podrien implicar segments fins ara prudents, com jerarquies de l’Església o intel·lectuals de l’òrbita progressista.
En aquest intent de desbrossar el camí, queda una qüestió per resoldre: què es pot fer des del Govern i des de la societat civil per fer trontollar de veritat l’Estat, lluny de les manifestacions habituals i de les agitacions reactives puntuals, que seran minoritàries, proclius a esgarriar-se per l’acció de provocadors infiltrats i fàcilment utilitzables com a bumerangs. Qui ha de respondre aquesta qüestió són tots els partits que comparteixen el programa de mínims. I, ara mateix, el ventall està format per sobiranistes d’esquerra i de centredreta i independentistes de tots els colors. Des del PNC, o el que quedi del sector de Marta Pascal, fins al PDeCAT, els comuns, Junts, ERC i la CUP. Les entitats concernides, a part de l’ANC i Òmnium, haurien de ser les que en algun moment o altre del Procés van signar manifestos pel dret a decidir. Serà això possible? Quines forces i entitats d’aquest ampli ventall tenen més atacs d’al·lèrgia davant la perspectiva de compartir plataforma? Quines forces i entitats tenen un tarannà menys excloent i més aglutinador? És bo que davant la ciutadania tothom es mulli.
D’altra banda, el Govern, per més limitat que estigui, pot aturar o frenar el deteriorament del dia a dia dels serveis als ciutadans. I alhora no deixa de ser una plataforma propagandística per donar suport des de la legalitat vigent al procés d’internacionalització. I de ben segur que els conflictes jurídics amb l’Estat es poden activar si es presideix i es governa la Generalitat, mai si no es presideix ni es governa.
16. Els partits han de tenir una línia de mobilització no-violenta
Aquesta qüestió incorpora, d’entrada, dos interrogants que s’han de resoldre: per a què han de servir els partits i com s’han d’articular. Les formacions independentistes no han adaptat les estructures a la nova era política, no han evolucionat. S’han estancat en praxis vetustes i no han treballat amb la base, de manera que totes corren el perill, també Esquerra Republicana, de convertir-se en partits formats només per quadres polítics amb tendència a recloure’s cada cop més en ells mateixos i només fer feina amb la mirada posada en les eleccions següents. Totes les formacions han pecat de tenir una visió poc ambiciosa, no han trencat dinàmiques ni han elaborat idees internes encaminades a bastir noves línies, per exemple, de mobilització o solidaritat.
La necessitat de posar al dia els bastiments interns és més urgent que mai pel risc de pèrdua d’una visió general arran de la responsabilitat de la gestió de govern, una tasca que posa ERC —i altres partits— en perill d’un excessiu biaix institucional. La lluita política no institucional s’ha de combinar amb el dia a dia del Govern. Si no es fa, l’escenari pot fer moure el pèndol cap a les esferes de despatxos i palaus i apartar-lo perillosament del carrer. Cal prevenir aquest perill de desplaçament i fer feina per equilibrar-lo. En resum: no pot ser que el partit visqui de l’esfera política institucional sense materialitzar les propostes teòriques assumides sobre el paper que defensen una organització amb bases empoderades que siguin partícips del rumb de la formació. S’ha d’obrir el focus per buscar una perspectiva prou àmplia que clarifiqui quins són els àmbits que s’han d’apuntalar per reforçar les dinàmiques del partit, molt centrades en la quotidianitat de les institucions i la gestió de la repressió espanyola.
En aquest context, cal recordar l’escassa voluntat que han demostrat els partits a l’hora d’edificar línies de mobilització pròpies. Ha estat una oportunitat perduda si es considera que el moment polític actual exigeix confrontació per fer aflorar el problema i entrar en terrenys fins ara poc o gens explorats. Organitzar la mobilització seria una tasca adequada per afrontar els temps polítics del Procés i passar pàgina a la multiplicació d’accions simbòliques, reactives o de microdesobediències descoordinades que només han servit de catarsi col·lectiva sense anar més enllà. Fiar-ho tot a la pressió sobre les institucions autonòmiques perquè siguin les que facin el que no fan els moviments civils ni els partits polítics no ha portat enlloc, i aquesta realitat s’ha de canviar.
Com s’ha d’estructurar, però, aquesta línia de mobilització? Els manuals de les estratègies no-violentes estableixen cinc fases que no necessàriament van seguides i que s’estructuren en el diàleg, la denúncia, la no-cooperació, la desobediència civil i la construcció d’alternatives socials i econòmiques.
Fins ara no s’han fet campanyes ben planificades per avançar en aquesta línia, ni en l’escala interna dels partits ni en l’univers de l’independentisme, i el fet que encara no s’hagin encarat els fonaments per una desobediència, diguem-ne, de veritat, ha originat un escenari en el qual s’assisteix a un ball de pressions perquè només desobeeixin uns quants. La desobediència, però, no s’exigeix als altres, sinó que es practica en primera persona.
D’alguna manera, s’ha de plantejar políticament la utilització del jujitsu, l’art marcial basada en la defensa sense armes, i aprofitar l’empenta descontrolada de l’adversari, que pot impulsar la promoció d’accions perfectament legals o alegals que impliquin progressivament un nombre més elevat de ciutadans i que siguin dirigibles des d’entitats i partits. Només quan l’acció se situï fora de la llei vigent s’ha d’apel·lar al risc, que contraurà qui individualment opti per aquesta via.
És a dir, cadascú ha d’assumir la duresa que implica l’abordatge de la desobediència, i, per tant, cal estar disposat a assumir-ne les conseqüències. Això sí, al darrere de l’acció, la logística de suport ha d’estar preparada amb el màxim detall. O algú potser encara es pensa que la famosa Rosa Parks va fer una acció espontània individual?
Una altra línia menys espectacular, però més sòlida a mitjà termini, és la construcció d’alternatives econòmiques, socials, financeres i monetàries. Les persones tenen la iniciativa, però en aquest camp la responsabilitat és dels partits del Govern i del mateix executiu acompanyar-la o impulsar-la, vencent corporativismes i rutines de la societat catalana. S’ha de poder aprofitar la munió de ciutadans-votants, que, sumats als menors de 18 anys, arriben a quasi tres milions i mig de potencials consumidors. Uns consumidors que són capaços d’erosionar de forma perfectament legal —llibertat de mercat— algun dels pilars econòmics de l’oligarquia. Però per això s’ha de pensar, planificar, consensuar i preveure campanyes no simbòliques continuades, no d’un dia, ni performances d’un cap de setmana, sinó accions sistemàtiques perfectament escalades, on els objectius col·lectius se sumin a la necessitat d’emancipació personal i familiar.
Les crides a la desobediència i les accions sense contingut estratègic han fallat molts cops perquè els promotors no s’han entretingut a analitzar la força de l’enemic ni la pròpia. Ni tampoc a consensuar l’anàlisi entre els que les han d’emprendre. Això augmenta el risc de fer accions aparentment heroiques que acaben causant derrotes que es podrien estalviar. Un bon general no empeny l’exèrcit a lliurar cap batalla que no s’enquadri en el marc d’una estratègia pensada per guanyar la guerra.