Autobiografia de la meva mare

Parlava tant d’«estimar» que el meu cor de set anys i el meu cap de set anys van deduir que allò no existia. Els ulls se li empetitien i se li engrandien; es creia el que deia, cosa que estava bé, perquè jo, no. Però tampoc no volia aturar aquell nou progrés, allò nou, aquell punt de partida; i no me’l creia, però no tenia cap raó, cap raó autèntica per no creure-me’l. Encara no era cínica i pensava que darrere de tot el que sentia hi havia una altra història, la de debò.

Vaig donar les gràcies a l’Eunice per haver-me cuidat. No ho deia de debò, no ho podia dir de debò, no sabia com era de debò, però ara sí que ho volia dir. No vaig dir adeu: en el món en què vivia llavors i en el món en què visc ara, els adeus no existeixen, és un món petit. Tenia totes les meves coses en un sarró de roba i el meu pare les va posar en una de les alforges del burro que l’havia portat fins allí. Em va instal·lar a cavall del burro i ell es va asseure darrere meu. D’aquesta manera vaig girar l’esquena a la caseta on havia passat els primers set anys de la meva vida: un home que ja era important i la seva filla a cavall d’un burro al capvespre d’un dia normal i corrent, un dia que no tenia cap significació concreta per a algú que no arribava ni a la categoria d’un esborrall en una pàgina impresa. Notava l’alè del meu pare; no era l’alè de la meva vida. De tant en tant la part de darrere del meu cap li fregava el pit, li sentia els batecs del cor a través de la camisa, aquell uniforme que espantava la gent quan se’ls acostava, ja que la presència d’ell amb aquella vestimenta solia ser mal senyal. A la meva vida, llavors, la seva presència era un bon senyal, llàstima que no hagués pensat a canviar-se de roba, llàstima que jo m’adonés que no ho havia fet, i llàstima que una cosa així tingués importància per a mi.

La nova experiència de deixar el passat enrere, d’anar d’una banda a l’altra, de saber que tot el que hi havia hagut es quedaria tal qual, va ser una cosa que vaig acceptar de seguida com un regal, com un do de la natura. El gest més simple del món, el de girar l’esquena, és un dels més difícils, encara que un cop l’has fet no t’imagines que hagi pogut ser tan complicat. No havia estat capaç de fer-ho tota sola, però veia que havia provocat els esdeveniments que ho havien fet possible. Si pel que fos alguna vegada em tornava a trobar en aquella escola, o al pati de l’Eunice, si em tocava dormir al seu llit, seure a taula amb els seus fills, ja res no tindria per a mi la mateixa força d’abans: la de fer-me experimentar un sentiment d’indefensió i de vergonya davant de la desemparança.

No veia l’expressió del meu pare mentre cavalcàvem, no sabia què pensava, no el coneixia prou bé per fer-me’n una idea. Va agafar la carretera en direcció contrària a la d’anar a l’escola. No havia fet mai aquell tros, però tenia un punt de familiar que em va entristir. A cada revolt veia el verd fosc dels arbres que creixien amb una salvatgia que encara cap mà no havia intentat de moderar, un verd tan implacable que assolia alhora una gran bellesa, una gran lletjor i una gran humilitat; era el color en si; no se li podia afegir res; no se li podia llevar res. Els precipicis de la carretera eren rostos i perillosos, una caiguda allí hauria comportat la mort o una ferida incurable. Després de cada pujada hi havia una baixada, al fons de la qual es veia el mateix atapeïment de plantes florides, cadascuna amb un objectiu que jo encara no copsava. I després de cada revolt a l’esquerra en venia un a la dreta. El dia començava a adoptar els colors d’un final, els colors d’un funeral, gris, malva, negre; se’m va començar a fer palesa la tristor que duia a dins; formava part d’una processó trista que s’anava allunyant de la meva vida d’abans, una vida que només havia viscut set anys. Però no em resultava pas aclaparador. La foscor de la nit va arribar de cop com sempre, sense avisar. Allò tampoc no em va aclaparar. El pare em va passar el braç per damunt de l’espatlla, com si em volgués protegir d’alguna cosa: d’un perill que jo no veiés enmig d’aquell aire fred, d’un esperit maligne, d’una caiguda. L’abraçada primer va ser suau, però després va anar agafant la força d’un cèrcol d’acer, però ni llavors no em vaig sentir aclaparada.

Vam arribar al poble de nit. No hi havia llum enlloc, cap gos que bordés, no vam topar amb ningú. Vam entrar a casa del meu pare, on vam veure la llum que venia d’una llàntia de vidre esplèndida, una cosa que jo no havia vist mai de la vida; n’alimentava la flama un líquid transparent a través del qual es veia la base, decorada amb els caps d’uns animals totalment desconeguts per mi. El llum era a sobre d’una lleixa de caoba muntada en uns suports que acabaven en unes potes amb urpes tancades. La sala estava plena de mobles: un seient on es podien instal·lar dues persones alhora, dos més on es podia asseure una persona en cadascun i una tauleta coberta amb un tapet de fil blanc. Les parets i l’envà que separava aquella ala de la resta de la casa estaven coberts amb un paper amb tot de roses petitones de color rosa. Només havia vist una cosa semblant a l’escola, fullejant un llibre, però en aquella ocasió havia estat un dibuix que il·lustrava un conte sobre la vida domèstica d’un petit mamífer que vivia al camp amb la seva família. A les parets del cau on s’estaven, hi havia un paper que s’assemblava al de la sala de casa del meu pare. Quan ho veia al llibre pensava que la història d’aquells animals era un artifici per distreure les criatures, però allò era la casa de debò del meu pare, una casa amb un llum que il·luminava tota la peça, un lloc que semblava que només existia per a ocasions concretes.

En aquell moment em vaig adonar que hi havia moltes coses que jo no coneixia, sense parlar del més important de tot el que no coneixia: la meva mare. No coneixia el meu pare; no sabia d’on venia, ni què ni qui li agradava; no coneixia la contrada que acabava de recórrer a cavall d’un animal; no sabia qui era jo ni què feia en aquella sala reservada per a ocasions concretes, amb aquell llum. Davant meu es desplegava un mar immens format per tot allò que no coneixia, amb uns corrents intensos i traïdors que em batien sense parar contra el cap fins a fer-me pensar que m’havia mort.

Només m’havia desmaiat. Quan vaig tornar a obrir els ulls vaig veure la cara de la dona del meu pare molt a prop de la meva. Era la cara del mal. No la podia comparar amb cap altra; només vaig entendre que, tal com ho veia jo, era la cara del mal. Jo no li agradava. Això es veia. No m’estimava. Això es veia. En aquell moment no li veia res més: la cara i prou. Pertanyia al poble africà i al de França. A nit closa, ella era a casa seva, per això duia els cabells al descobert; els tenia brillants, però molt arrissats, amb la clenxa al mig, recollits en dues trenes aplegades amb agulles a la nuca. Tenia els llavis com els de la gent de climes freds: prims i miseriosos. Tenia els ulls negres, però no bonics, sinó falsos. El nas, llarg i punxegut, com una fletxa; els pòmuls també ho eren, de punxeguts. Jo no li agradava. L’hi veia a la cara. Se’m va alçar l’esperit per fer front a aquell desafiament. Sense estimació: ja hi podia viure, en un lloc com aquell. Un ambient que coneixia perfectament. L’estimació m’hauria vençut. L’estimació m’ha vençut sempre. Podia viure bé en un ambient sense estimació; en aquell ambient sense estimació hi podia fer vida tota sola. Ella em va acostar una tassa als llavis, amb la mà em va fregar un pèl la galta i em va fer venir fred; em va donar una infusió, una cosa perquè em refés, però ho vaig trobar amargant, com una poció malèfica. La meva llengua menuda no en va deixar entrar a la boca més d’una gota, però aquella amargor em va donar calidesa al cor, tan jove. Em vaig incorporar. Les nostres mirades no van coincidir ni un instant; era massa petita per llançar un desafiament d’aquells, només podia respondre de manera instintiva.

Em van acompanyar a través d’un passadís curt fins a l’habitació. La que havia de ser la meva; el meu pare vivia en una casa que tenia prou dormitoris perquè jo en pogués tenir un de propi. Aquella circumstància tan poc important es va convertir de seguida en un punt clau de la meva vida: em vaig adaptar a aquella prova d’intimitat sense qüestionar res. Il·luminava l’habitació un llum de la mida del puny que tinc ara, gran, adult, de manera que vaig veure el llit: petitó, de fusta, amb un llençol blanc damunt del matalàs de copra i un coixí quadrat, pla. Hi havia un trespeus amb un gibrell i un gerro amb aigua. No hi vaig veure cap tovallola. (En aquella època encara no em sabia rentar com cal i, de fet, en vaig aprendre a base de molts insults.) A les parets no hi havia cap imatge, ni tampoc paper que les recobrís; eren de fusta de pi normal, sense pintar. Era l’habitació més senzilla de totes les habitacions senzilles que hi pogués haver, però delatava més luxe del que jo m’hagués pogut imaginar mai, m’oferia una cosa que ni tan sols sabia que em calia: solitud. Tot el meu petit ésser, físic i espiritual, podia trobar pau allí, en aquell meu petit racó, on em podia instal·lar i pensar.

Em vaig asseure al llit. El cor m’esclatava; tenia ganes de plorar, em sentia tan sola... notava que estava en perill, em sentia amenaçada; tenia la impressió que a cada minut que passava algú altre em desitjava la mort. Va venir la dona del meu pare a dir-me bona nit i em va apagar el llum. Aleshores em va parlar en francès crioll; davant d’ell, m’havia parlat en anglès. Ho va fer així tot el temps que vaig ser allí, però aquell primer cop, en el refugi de la meva habitació, als set anys, ho vaig interpretar com un intent per part seva de convertir-me en una filla il·legítima, d’associar-me amb aquell llenguatge inventat de les persones a qui no consideraven reals: els de l’ombra, els eternament humiliats, els que serien sempre inferiors. Després, se’n va anar cap a la part de la casa on dormien ella i el meu pare; era tan lluny que vaig anar notant com s’esvania a poc a poc el soroll dels seus passos; això sí, els sentia la veu quan parlaven, els sons s’enfilaven en una mena de remolí fins a l’espai buit que hi havia a sota del sostre. Tenien una conversa; no arribava a comprendre’n les paraules; les emocions semblaven neutres, ni exaltades ni indiferents. Es va fer el silenci; vaig sentir bleixos i sospirs; després, els sons de les persones que dormen, l’alè que els surt de la boca.

Em vaig ajaure per dormir i somiar en la meva mare, perquè sabia que ho faria, sabia que ho aconseguiria, ho necessitava. Va anar baixant de l’escala una vegada i una altra, sense que jo li veiés res més que els talons i la vora del vestit blanc; avall, avall, adés adés. La vaig contemplar tota la nit en somnis. No li vaig veure la cara. Allò no em va pas decebre. M’hauria agradat distingir-li la cara, però ja no ho anhelava tant. Cantava una cançó sense lletra; no era de bressol, no era una melodia sentimental, no tenia la finalitat de tranquil·litzar-me quan se m’agitava l’esperit davant de la duresa de la vida; era una cançó i prou, però el so de la seva veu era com un petit tresor que hagués trobat en un bagul abandonat, un tresor que no inspira esglai, sinó satisfacció i plaer durador.

Vaig dormir tota la nit i en el son li vaig veure els peus que baixaven l’escala, un graó darrere l’altre, però la cara, mai; li vaig sentir entonar aquella cançó, en algun moment cantussejant, en d’altres amb la boca ben oberta.

Encara avui se m’apareix de tant en tant en somnis, però mai més no ha cantat ni ha emès cap mena de so; com abans, baixa per l’escala, li veig els talons i, per sobre, la vora blanca del vestit.

Vaig arribar a casa del meu pare embolcallada amb la voluptuosa i negra capa de la nit; com és natural, la va seguir un matí. Em vaig despertar en el fals paradís on havia nascut, en el fals paradís on havia de morir, en el paisatge que havia conegut sempre, irreprotxable en tots els seus aspectes, bonic, lleig, humil i orgullós alhora; ple de vida, ple de mort, capaç de mantenir l’una i de reclamar inevitablement l’altra.

La dona del meu pare em va ensenyar a rentar-me. Ho va fer sense cap mena d’amabilitat. La forma i l’olor del meu cos li van servir d’excusa per deixar anar damunt meu el seu menyspreu. Jo li responia de la manera que ja havia après a fer feia temps: tot el que em deien que havia d’odiar, ho apreciava, ho apreciava molt més. M’encantava l’olor d’aquella capa fina de brutícia que tenia darrere de les orelles, l’olor de la boca abans de rentar-me-la, l’olor de l’engonal, l’olor de les aixelles, l’olor dels peus bruts. Tot el que era meu de sempre ofenia els altres, tot el que no podia evitar i no constituïa una taca moral, totes les meves coses m’agradaven amb el fervor del devot. Les seves mans, quan em tocaven, em semblaven fredes i em feien mal. Ella i jo no ens havíem d’apreciar mai. En ella havia arrelat un desig frustrat de feia temps: no havia estat capaç de donar un fill al meu pare. Em tenia por; temia que per culpa meva el meu pare pensés més sovint en la meva mare que en ella. Aquell primer matí em va donar un menjar passat, ranci, com si l’hagués guardat expressament perquè em fes mal. A partir d’aleshores no vaig tornar a menjar el que em va oferir; vaig aprendre a preparar-me les meves pròpies menges i allò ho vaig convertir en un tret distintiu amb el qual l’altra gent m’havia de reconèixer: era una nena que es preparava els seus propis àpats.

Unes parts de la meva vida, els incidents de l’existència que tenia llavors, em fan la impressió, en recordar-les ara, com si haguessin succeït en un lloc petitíssim i fosc, un lloc de la mida d’una casa de nines, que fos al fons d’un forat, i com si jo em situés a dalt, tot a la vora del forat, observant la caseta, mirant d’esbrinar què hi havia passat exactament. I de vegades quan em miro la panoràmica hi ha coses que no són al mateix lloc que eren la darrera vegada que les havia vist: a cada moment hi ha diferents coses a l’ombra i diferents coses a la llum.

La dona del meu pare em desitjava la mort, al principi d’una manera que li hauria permès de demostrar un devessall de pena per la pèrdua: un accident, la voluntat de Déu. Després, com que no es produïa l’accident en qüestió i semblava que a Déu tant li feia que jo fos morta com viva, va intentar abordar-ho pel seu compte. Em va regalar un collaret fet de baies seques, fusta polida, pedres i curculles. Era preciós, massa bonic per a una criatura; una criatura de debò hauria quedat enlluernada, seduïda amb allò, se l’hauria posat a l’acte al coll. Jo no era una criatura de debò. L’hi vaig agrair i l’hi vaig tornar a agrair. I l’hi vaig agrair un altre cop. No me’l vaig endur al petit dormitori. No el volia tenir a prop. Em vaig muntar un petit amagatall al bosquet d’arbres perennes que hi havia a la part posterior de la casa. Ella no ho sabia; quan ho va descobrir, va enviar-hi alguna cosa invisible que me’n va fer fora. Va ser en aquell lloc secret on vaig decidir deixar el collaret fins al moment que sabés què en volia fer. Ella em mirava el coll i veia que no el portava, però mai no en va fer esment. Ni una sola vegada. Mai no em va incitar a posar-me’l. Tenia un gos que s’enduia arreu on anés; havia estat un regal del meu pare per protegir-la del mal dels humans, un mal visible, l’hi havia regalat per proporcionar-li una mena de seguretat. Un dia vaig posar el collaret al coll del gos, dissimulant-lo entre el pèl; al cap de vint-i-quatre hores, el gos va embogir i va morir. Suposant que ella li hagués trobat el collaret posat no me’n va dir mai ni una paraula. Llavors va quedar embarassada i va tenir el primer dels seus dos fills, cosa que li va desviar l’atenció que tenia centrada en mi; de tota manera, no va pas deixar de desitjar-me la mort.

L’escola a on anava aleshores era a vuit quilòmetres de la casa, al poble del costat, i hi anava a peu amb altra mainada, quasi tots nens. S’havia de travessar un riu, però durant l’època seca només calia passar per damunt de les pedres del llit. Quan havia plogut i el curs creixia molt, ens havíem de treure la roba, fer-ne un farcell, col·locar-nos-el damunt del cap i travessar el riu despullats. Un dia que hi baixava molta aigua i creuàvem el riu conills, vam veure una dona a la banda del riu que desembocava al mar. Era un lloc fondo i no vèiem si estava asseguda o dreta, el que sí que teníem clar era que anava nua. Era una dona molt bonica, molt més que qualsevol altra que haguéssim vist, d’una bellesa que ens era pròxima, no una d’estil europeu: tenia la pell d’un color torrat fosc i els cabells negres, brillants i arrissats en forma de petits tirabuixons. Tenia un rostre com la lluna, una lluna suau, morena i lluminosa. Va obrir la boca i en va sortir un so curiós i agradable. Era fascinadora; ens la vam quedar mirant fix. Tenia tot de mangos al voltant —era la temporada d’aquesta fruita—, madurs i amb aquells tons vermells, roses i grocs tan atractius, que fan venir tanta salivera. Ens va fer senyal que ens hi acostéssim. N’hi va haver algun que va dir que no era una dona de debò, que no hi havíem d’anar, que havíem de fugir. No ho podíem pas fer, i tot d’una, aquell nano, de qui recordo tant la cara perquè era l’autèntica imatge de la irresponsabilitat i la fanfarroneria que al llarg de la meva vida he vist tan sovint, va començar a tirar endavant i endavant, i mentre ho feia anava rient. Quan va semblar que arribava al lloc on hi havia la dona, ella es va apartar, però alhora es va mantenir sempre al mateix lloc; ell es va posar a nedar per abastar-la, per arribar on hi havia la fruita, i cada cop que hi estava a tocar, l’altra se n’allunyava. Va continuar avançant així fins que es va començar a enfonsar pel cansament; només li vèiem les mans; al cap d’una mica, ja no li vam veure res, només una sèrie de cercles concèntrics que s’anaven ampliant des del punt on l’havíem vist feia un moment, com si hi haguessin llançat una pedra. Llavors també va desaparèixer la dona i la fruita, com si mai no hagués estat allí, com si allò no hagués passat.

El nen va desaparèixer; no el vam tornar a veure més, ni tan sols mort, i quan l’aigua va tornar a desaparèixer en aquell punt, ens hi vam acostar a mirar-ho, però no hi era. Era com si allò no hagués passat, i en parlàvem com si ens ho haguéssim imaginat, però no ho fèiem mai en veu alta, acceptàvem que s’havia produït, això sí, només dins del nostre cap, un acte de fe, com la Immaculada Concepció per a alguns, o algun altre miracle d’aquests; i tenia el mateix poder de creença i descreença, amb l’única diferència respecte de la Immaculada Concepció que ho havíem vist amb els nostres propis ulls. Jo ho havia vist. Havia vist un nen que venia amb mi a l’escola i que havia començat a nedar per arribar on hi havia la dona despullada envoltada de fruita madura i que després havia desaparegut en l’aigua enfangada en el punt on el riu s’ajunta amb el mar. Havia desaparegut allí i no se l’havia vist més. La dona no era una dona; era una cosa que havia adoptat la forma de dona. Era quasi com si la realitat d’aquell horror fos tan aclaparadora que s’hagués convertit en un mite, una cosa d’aquelles que haguessin passat molt de temps enrere, i a altra gent, no a nosaltres. Alguns dels qui ho van veure amb mi van oblidar que jo també hi era i m’ho explicaven d’una certa manera, com si em desafiessin a creure-m’ho; però era perquè ells mateixos no creien en el que deien: no es van creure mai el que havien vist els seus ulls, ni la seva pròpia realitat. Allò per a mi ja té una explicació. Tot el que té a veure amb nosaltres es posa en dubte i llavors som els vençuts els qui definim com a irreal el que no és humà, el que no comporta estimació, el que no comporta compassió. Nosaltres no som capaços d’interpretar l’experiència viscuda; no en coneixem la veritat. El nostre Déu no és el que toca, la nostra manera de veure el cel i l’infern no mereix cap respecte. Allò de creure en l’aparició d’una dona nua que estenia els braços per atraure cap a la mort un nen formava part de les creences dels il·legítims, dels pobres, dels de baix de tot. Jo hi vaig creure aleshores i hi continuo creient ara.

Qui era el meu pare? No vull dir només qui havia estat per a mi, la seva filla... sinó: qui era? Era un policia, però no un policia normal i corrent; inspirava molta més por del que s’hauria esperat d’una persona de la seva categoria. Citava gent, homes, a casa seva, al lloc on vivia amb la seva família —aquella entitat de la qual llavors jo n’era membre, més o menys—, i els feia esperar hores i hores; de vegades ni els rebia. En alguna ocasió l’esperaven asseguts en una pedra passat el portal del pati, en d’altres, passejant-se amunt i avall, cap a dins i cap a fora del pati, i amb això feien grinyolar la porta, cosa que molestava la seva dona; ella sortia i els deia coses grolleres, els tractava amb una mala educació que no tenia punt de comparació amb la molèstia que podia causar el grinyol del portal. Aquella gent s’esperava sense queixar-se, s’adormien drets, s’adormien asseguts a terra, les mosques els xuclaven la saliva que els sortia de la comissura dels llavis, de la boca oberta... s’esperaven i quan a la fi ell no compareixia, se’n tornaven i venien altre cop l’endemà amb l’esperança de veure’l; de vegades ho aconseguien, d’altres no. Ell no patia cap conseqüència d’aquella manera de fer; tractava la gent així i ja està. Li era igual, almenys això és el que jo creia al principi, però no li era igual; aquell sistema de fer patir la gent era molt calculat; formava part del tarannà de l’illa, una cosa que perpetuava el patiment.

A l’època que vaig anar a viure amb ell feia poc que dominava la màscara que li havia de fer de rostre durant la resta de la vida: la pell tibant, els ulls empetitits i endinsats com si se li n’haguessin anat cap al fons del cap, de manera que era impossible de copsar-ne la més mínima expressió, els llavis oberts en un somriure. Per l’aspecte semblava digne de confiança. Sempre portava la roba neta i planxada, sense ni una taca. No li agradava que ningú el conegués bé; mirava de no menjar mai davant de forasters o de persones que li tenien por.

Qui era? M’ho he preguntat sempre, fins avui. Qui era? Un home alt; pèl de panotxa; d’ulls grisos. La seva dona, aquella amb qui es va casar després que es morís la meva mare en donar-me a llum, era filla única d’un lladre, d’un home que conreava plàtans, cafè i cacau en unes de les terres de la seva propietat (solia vendre el producte a un europeu, que l’exportava). Va arribar al matrimoni sense dot, però el seu pare va proporcionar al meu molts contactes. Junts van comprar terres d’altra gent, van dividir els guanys de manera satisfactòria per a tots dos, no es van barallar mai, i això que no semblava que fossin gaire amics; el meu pare no en tenia pas, d’amics. No tinc ni idea de quan havia conegut la filla d’aquell seu soci ocasional en qüestions delictives. Tant podia ser en una nit estrellada com en una nit sense llum, en un dia de sol radiant o d’una claror tan minsa que fes tristesa de viure i tot. Ni ho sé ni tinc ganes de descobrir-ho. Ella tenia una veu aspra i abrandada; suposant que hi hagués una llengua que li pogués haver donat un toc musical, d’invitació al desig, jo no l’he sentit a parlar mai.

En aquella època, el meu pare em devia estimar, però no m’ho va dir mai. No vaig sentir que digués ni un sol cop paraules d’aquestes a ningú. Volia que jo continués a l’escola, mirava d’assegurar-se que ho fes, però no sé per què. Volia que hi anés més temps que la majoria de nenes. Hi vaig anar fins que ja n’havia fet tretze. Ningú no em va dir què havia de fer després. Era un gran sacrifici allò d’enviar-me a l’escola, ja que, tal com es cuidava d’insistir sovint la seva dona, jo hauria fet molt més servei a casa. Ell em portava llibres perquè llegís. Me’n va portar un sobre la vida de John Wesley, i mentre el llegia, pensava què podia tenir a veure amb mi la vida d’un home amb tant de desgavell espiritual i tanta devoció. El meu pare es va fer metodista, anava a l’església cada diumenge; ensenyava catecisme. Com més robava, més diners tenia i més sovint anava a l’església; però no es tracta pas d’un cas únic. I com més ric es feia, més bé se li adaptava la màscara al rostre, fins al punt que ja ni recordo l’aspecte que tenia quan l’havia conegut tant de temps enrere, abans que me n’anés a viure amb ell. De manera que la meva mare i el meu pare constituïen un misteri per a mi: l’una perquè era morta, l’altre, pel laberint que venia a ser la vida que feia; a ella, no l’havia vist mai, a ell, el veia constantment.

El món que vaig anar coneixent era ple de perills i de traïdoria, però no em feia por, ni tampoc em va fer ser prudent. No era pas indiferent als perills que em feia córrer la dona del meu pare, com tampoc no ho era als perills que ella considerava que li plantejava la meva presència. Així doncs, a la casa del meu pare, que era casa d’ella, mirava d’envoltar-me d’una atmosfera d’excuses. De fet, no hi havia res que em sabés greu, jo no havia fet res que, ni de manera deliberada ni de manera accidental, justifiqués demanar perdó, però aquella actitud era una arma: una manera de desviar l’atenció d’ella cap a mi, de convence-la que jo era una nena desgraciada i ignorant. No m’agradava ella, no li desitjava la mort, l’únic que volia era que em deixés tranquil·la. Havia d’anar molt amb compte de fins a quin punt portava aquella actitud virtuosa perquè no volia inspirar simpatia a ningú més, i molt menys al meu pare, perquè pensava que això li despertaria la gelosia. També tenia una versió d’aquesta virtut que m’enduia cada dia a l’escola per als mestres. Amb ells feia de nena tranquil·la i estudiosa; em mostrava modesta, és a dir, els feia veure que no tenia cap interès pel món del meu cos o del cos de qualsevol altre. Aquella exigència esgotadora era una més de totes les que se m’exigien pel sol fet de ser noia. Des del moment que posava el peu a terra a primera hora del matí fins que la foscor de la nit em tornava a embolcallar, tramava una pila d’enganys i traïdories per als altres, encara que jo sabia perfectament qui era.

Ajaguda al llit de nit, parava l’orella als sons de dins i de fora de la casa, els anava identificant i destriava els reals dels irreals: havia de distingir si els xisclets que entrecreuaven la nit, que feien caure la foscor a la terra com si fossin una multitud de cintes, eren xisclets de ratapinyades o d’algú que hagués adoptat la forma d’una ratapinyada; si el so del batement d’ales en aquell espai tan buit de llum venia d’un ocell o d’algú que hagués adoptat la forma d’un ocell. El so del portal era el del meu pare que tornava, molt després que la quietud del son s’hagués apoderat de gran part de la casa, amb pas furtiu però segur, que travessava el pati, que pujava l’escala; la mà que obria la porta de casa seva, que la tornava a tancar un cop a dins, que posava la barra per afermar-la i es dirigia cap a l’altra part de la casa; mai no menjava res quan tornava a altes hores. Després sentia amb tota la claredat el so del mar de nit, de vegades un sacseig suau, un clapoteig d’onades contra les pedres negres de la riba, d’altres, la fúria de l’aigua que bull en una caldera col·locada en desequilibri damunt d’un gran foc. I en ocasions, quan la nit era del tot silenciosa i negra, sentia, a fora, el llarg sospir d’algú en el seu trànsit cap a l’eternitat; i això era el que alterava més la pau de tot el que era real: els gossos adormits a les cases, les gallines als arbres, els mateixos arbres en el seu moviment, però no era una agitació que pogués fer pensar que es podien desarrelar, sinó un bellugueig com si volguessin fugir. I si parava l’orella altre cop, sentia el so dels que s’arrossegaven amb la panxa, dels que tenien fiblons enverinats, dels que portaven la metzina mortal a la saliva; sentia els que caçaven, els caçats, el crit llastimós dels petits a punt que els devoressin, seguit del so de satisfacció dels qui els devoraven: tot això és el que sentia nit rere nit, un dia i un altre. I no s’acabava fins que no m’havia recorregut tot el cos amb les mans amb tendres carícies, per deturar-me al punt suau i humit d’entre les cuixes, quan se m’escapava dels llavis l’exhalació del sospir de plaer que ningú no havia de sentir.