Els 100 refranys més populars

08 / 100
TAL FARÀS, TAL TROBARÀS

Aquest refrany significa que les males accions solen tenir el seu càstig, més tard o més d’hora. Té moltes variants formals: Tal faràs (o diràs), tal cobraràs (o patiràs, o rebràs), i també sembla que antigament la parèmia tenia dues clàusules: Tal faràs, tal trobaràs i de Déu, no te’n riuràs. O també: Fill ets, pare seràs; tal faràs, tal trobaràs.

El trobem, amb el mateix sentit, en algunes sentències clàssiques llatines, com ara: Ut sementem feceris, ita metes (‘Tal sembraràs, tal colliràs’), de Marc Tul·li Ciceró (a De oratore) (106-43 aC). Sembla, doncs, clar l’origen llatí, reprès després als Evangelis, com veiem en aquesta citació del de Lluc: Eadem, mensura, qua mensi fueritis, remetietur vobis (‘Amb la mesura amb què mesureu, sereu mesurats també vosaltres’); això explica que hagi arribat a la majoria de llengües romàniques amb el mateix format: en francès, Qui ainsi fera, ainsi recevra; en occità, Qui mau farà, mau troubarà; en castellà, Hijo eres, padre serás, cual hicieres, tal habrás, o en italià, A chi mal fa, mal va, entre altres.

Aquest significat de prevenció o de càstig per les males accions té molta recurrència en el refranyer. Se us acuden altres maneres d’expressar aquesta mateixa idea? Us n’apuntem algunes: A cada porc li arriba el seu sant Martí (que retrobarem en el lloc 83); Conforme sembrareu, collireu; El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú o bé Qui sembra vents, recull tempestats, i en castellà els castissos Donde las dan las toman o Quien mal anda mal acaba.

Per tradició llatina, el podem emparentar amb un proverbi de sentit semblant, però relatiu a la collita: Com sembraràs, colliràs, que també trobem en moltes altres llengües: en castellà, Como sembrares, cogerás; en francès, On récolte ce que l’on a semé, o anglès, As you sow, so shall you reap. Vol dir que el fruit acostuma a respondre a la dedicació que hom ha posat a obtenir-lo.

L’estructura d’aquest refrany (Tal…, tal…), que demostra una economia expressiva i de síntesi que combrega molt amb l’objectiu dels refranys (curts, rimats i ritmats, perquè sigui fàcil de recordar-los), és força recurrent en català, encara que sembla tendir a desaparèixer. Ho trobem en altres refranys com ara Tal antany, tal enguany; Tal dit, tal fet; Tal cul, tal braga; Tal divendres, tal diumenge; Tal la mare, tal la filla, Tal pare, tal fill, etc., que trobem reproduïts també en altres llengües: en castellà, De tal palo, tal astilla; en francès, Tel père, tel fils, o en anglès, Like father, like son.

A la primera habitació únicament meva que recordo, quan vaig deixar de dormir amb l’àvia Teresa, hi havia una horrible rajola blanca amb un dimoni banyut dibuixat en negre i roig. Dins de la seva olla, perquè tenia una gran olla que feia xup-xup, s’hi podia llegir «Tal faràs, tal trobaràs». La lletra gòtica amb què havien decidit adornar el consell moral gairebé impedia la seva lectura, però la meva taula de fer els deures estava encarada justament a la paret de l’olla. Em vaig educar davant d’aquesta rajola. Això m’ha marcat d’una manera definitiva. Si vaig curt de diners és que no treballo prou o que gasto massa, si m’engreixo és perquè no em cuido, si no tinc una vida sexual prou agitada és que no m’esforço prou a aconseguir-la, si em poso malalt és perquè he comès algun excés, si em fa mal el coll és que fumo massa. Tot sempre a les meves mans.

MÀRIUS SERRA, Mon oncle (Barcelona: Proa, 1996)

Hi havia una vegada, el lema de l’autònom era «tal faràs, tal cobraràs». Actualment, ni això. Tal faràs, i, si cobres, ho faràs a noranta dies, a cent vint, a un any, o ves a saber. I encara gràcies, que no està el forn per a magdalenes.

MARTA ROJALS, «Els hòmens invisibles» (VilaWeb, 9 d’octubre de 2011)

Vots: 204 (16,9%)

Tal farás tal trobarás: drama en tres actes y en vers és una obra teatral d’Eduard Vidal i de Valenciano (Vilafranca del Penedès, 1838 – Barcelona, 1899), «estrenada ab gran éxit en lo Teatro Principal, lo dia 4 d’abril de 1865».

Etimologia de trobar, originalment ‘terme utilitzat pels trobadors per a designar l’art de fer composicions artístiques cultes amb lletra i música’ — Probablement del llatí vulgar tropare, variant reduïda del llatí tardà contropare, ‘parlar figuradament, comparar’, derivat de tropus, i aquest, del grec τρόπος, ‘figura retòrica’; de ‘crear, inventar formes poètiques’ es passà a ‘inventar, descobrir, trobar’ en general.

09 / 100
QUI DIA PASSA, ANY EMPENY

Aquesta parèmia té més d’un significat estricte. Tant serveix per indicar que ens desentenem de les dificultats de cada dia, d’una situació desagradable, de conseqüències que ens poden afectar, però que es van ajornant, com pot voler dir que resolent les dificultats de cada dia, s’arriben a resoldre les de tot l’any. També pot al·ludir al desig natural que tots tenim d’allargar la vida. És un refrany molt popular i d’ús estès majoritàriament en l’àmbit oriental del territori (català central i les Illes).

També podem sentir Dia que passa, any que empeny, o Qui dies passa, anys empeny, en plural. En castellà trobem els equivalents Mañana será otro día, Quien pasa punto pasa mucho, Después de un día (o año) viene otro o El que pasa un día, del año tira. Són refranys equivalents, però ja veiem que no parteixen ben bé de la mateixa imatge.

Ninot de L’Avi publicat a El Punt el 27 de febrer de 2007

En vida, jo havia sentit el rebuig dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per un error de càlcul, em feien notar d’una manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa, any empeny.

SERGI PÀMIES, «L’altra vida», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006)

Vots: 194 (16,1%)

Etimologia de passar — Del llatí vulgar passare, mateix significat, derivat de passus, ‘pas’.

Ninot de Manel Fontdevila publicat a Regió 7 (Manresa), 15 d’octubre de 2006

10 / 100
A L’ESTIU TOTA CUCA VIU

Com l’anterior, Qui dia passa, any empeny, ens recorda l’anar fent la viu-viu, com qui no vol la cosa. Aquesta parèmia, ben vinculada al cicle anual, fa referència a la facilitat amb què tot es desenvolupa durant l’estiu: tots (bèsties, plantes i persones) tenen més fàcil conservar la salut i proveir-se d’aliment. També el trobem més «personalitzat»: A l’estiu, tothom (o tot el món) viu. I, com en altres casos, també trobem una dita de dues clàusules, més llarga, que dona idea de la popularitat de la parèmia, escurçada i sintetitzada: A l’estiu tota cuca viu; a l’hivern, perd son govern.

En castellà trobem equivalents pel sentit, però no de font idèntica, com per exemple Cuando hay en los campos, hay para todos los santos o En verano cada rana lava su paño.

DON JOAQUIM: Apa, cuita, que t’estic molt agraït, Felipa. Havies fet molt! Molt, havies fet!

FELIPA: I crec que vaig fent.

DON JOAQUIM: Em consta que l’estimaves! També l’havies vist néixer!

FELIPA: Jo, no, senyor.

DON JOAQUIM: No hi fa res. Tens anys per haver-ho pogut veure. Tothom, tothom l’ha vist néixer menos jo. Soc molt desgraciat! I ja no en veuré néixer cap més, de dona!

FELIPA: Vagi a saber! Vostè es refarà, don Joaquim. A l’estiu tota cuca viu.

DON JOAQUIM: Ni som a l’estiu, ni soc cap cuca; però gràcies, Felipa, també t’ho agraeixo! Però apa, ves a la cuina i que no es cremi res, Felipa. I si es crema, que es cremi. Tant me fa. Que es cremi tot d’una vegada!

SANTIAGO RUSIÑOL, El pobre viudo. Farsa en tres actes (1916)

Comencem a suar i les àvies tornen a dir que, a l’estiu, tota cuca viu. Encara que hi ha cuques i cuques. Respirem perquè s’han acabat els mesos caníbals. Se n’ha anat el pobre març, tan bescantat, que mata la vella i la jove, si pot. Ens passem l’hivern tot esperant l’estiu i, a l’estiu, ens sentim infeliços, una mica farts de vagarejar perquè sí.

MONTSERRAT ROIG, «Una estació ben tòpica» (Avui, 16 de juny de 1991)

Vots: 187 (15,5%)

A l’estiu tota cuca viu és una breu «comèdia en un acte de costums estiuenques» de Josep Asmarats, estrenada a Barcelona el 1915.

Etimologia de cuca — De cuc, mot d’origen expressiu.

11 / 100
DE PORC I DE SENYOR SE N’HA DE VENIR DE MENA

Hem de creure en la predestinació o en la influència de l’educació rebuda? Amb aquest refrany se’ns vol dir, generalment, que dels nascuts o criats en un ambient de vulgaritat, no se’n pot esperar gaire grandesa ni educació (i a la inversa). En castellà diuen El cochino y el señor, de casta han de ser los dos o De casta le viene al galgo. Relaciona, doncs, les maneres d’una persona amb l’educació rebuda, amb l’entorn familiar viscut. Per això diu se n’ha de venir de mena (o de casta). El que es mama dins la família a una curta edat, acompanya la manera de ser d’una persona tota la vida.

Hi ha moltes maneres d’expressar la «bona mena» d’una persona: la fusta, la casta. En aquest cas, el refrany recorre a la comparació amb el porc, animal que ha sofert totes les invectives i llegendes negres, malgrat la seva resistència i el profit que n’obtenim, però veient-ne només la immundícia que a pagès solia presidir les corts de porc. Perquè com recull Sebastià Farnés (1913), El porc ja és porc de mena.

Regirant el refranyer, en trobem un altre, Què sap el gat de fer culleres, que ens ve a dir potser una cosa semblant: no podem esperar allò que no és propi de l’origen. Com ens demostren aquest parell d’exemples, el refranyer, la saviesa popular, és una font que sempre raja i les seves aigües conflueixen gairebé sempre.

Per això, reprenent aquest sentit pejoratiu i negatiu, hi ha un altre refrany català que diu que De sastre i de sabater, se n’ha de venir de mena. Dues professions prou mal considerades pel refranyer pel seu mal quefer o per les males arts per enredar els clients.

I no s’hi veu gaire possibilitats d’esmenar aquesta situació: El que és de mena, mai s’esmena.

El cert és, i Graves ho sap, que l’apel·latiu xueta està relacionat amb juetó, descartada doncs l’etimologia xueta-xuia, del llatí suilla, teòricament molt culta, però molt vulgar a la pràctica. Els nobles, aquí, eren anomenats botifarres, que ve de botifler i no té relació amb el producte de les matances. Aquesta relació popular de xueta i botifarra amb el porc sembla connectada amb la importància que aquest animal revestia en una economia com la mallorquina, en què l’embotit era pràcticament un aliment base i es considerava que «de porc i de senyor, se n’ha de venir de casta».

P. DE MONTANER, introducció a La branca morta de l’arbre d’Israel, de Robert Graves (Palma: Arxipèlag, 1986)

De porc i de senyor se n’ha de venir de mena. És el que em va passar pel cap l’altre dia quan, tornant cap a casa, em vaig topar amb una noia que passejava un porc senglar pel carrer. Sí senyor, tal com ho llegeixen: un porc senglar de debò, dels que li agradava a l’Obèlix menjar-se rostits, passejant pel carrer lligat amb una corretja com si es tractés d’un gosset de llanes.

SEBASTIÀ ALZAMORA, «De porc i de senyor…» (Benzina, núm. 11, gener 2007)

Vots: 137 (11,37%)

De porc i de senyor: memòries d’un senglar del Vallès és una novel·la d’Albert Vicens i Llauradó (2007).

Etimologia de senyor — Del llatí senior, -oris, comparatiu de senex, ‘ancià’, que s’anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus, ‘amo, senyor’.

12 / 100
PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA; PER NADAL, UN PAS DE PARDAL; PER SANT ESTEVE, UN PAS DE LLEBRE

Tornem al calendari, que, entre els participants en el Top ten, tant com en la cultura tradicional, té i ha tingut sempre un paper decisiu. Aquest refrany s’inscriu en el cicle de l’allargament del dia. Els estudiosos el relacionen amb Santa Llúcia (13 de desembre), ja que per aquestes dates podem començar a observar que el dia creix.

El refranyer, que no cerca veritats absolutes ni científiques irrefutables, ho arrodoneix dient que la nit de Sant Joan és la més curta i, la de Nadal, la més llarga. I per expressar aquest allargament del dia gairebé imperceptible, fa referència a salts de diversos animalons que en puguin deixar constància: Per Santa Llúcia, un salt de puça; Per Nadal, un pas de pardal; Per Sant Esteve, un pas de llebre; Per Ninou, un pas de bou, etc.

Tots aquests refranys van recollits en una cantarella que, depenent dels indrets i llocs on es recorda o recull, s’allarguen o escurcen amb més o menys elements. Tant és així que cada un dels seus membres ha arribat a funcionar com un refrany independent dels altres.

I ara ens demanem: com pot ser que per Santa Llúcia, que s’escau el 13 de desembre, el refranyer comenci a creure que el dia s’allarga, si encara no hem arribat al solstici d’hivern?

Ja hem dit en diverses ocasions que el refranyer és «elàstic», una mica mentider, i que es fa venir les coses al seu terreny com li interessa i quan li convé. Però en aquest cas no és així i hi podem trobar un parell d’explicacions plausibles.

Una ens ajuda a acotar l’antiguitat del refrany, anterior a la reforma gregoriana del calendari, el 1478. Ens ho explica Joan Amades. Mentre va ser vigent el calendari julià, el calendari meteorològic es va anar desfasant respecte del calendari astrològic. Amb la reforma de finals del segle XV i l’adopció del calendari gregorià (el que seguim actualment, per entendre’ns), es va resoldre aquest desfasament traient d’una tacada deu dies del calendari. Fins aleshores, el 13 de desembre no corresponia a la data meteorològica corresponent, sinó que calia sumar-hi els deu dies de desfasament que arrossegava i corresponia al 23 de desembre, quan realment, passat el solstici d’hivern, el dia es començava a allargar.

Una altra explicació possible és que, encara que quan es comença a fer clar encara no és més d’hora (el sol va sortint cada dia una mica més tard fins a la segona setmana de gener, i a partir d’aquí matina cada dia una miqueta més), sí que comença a haver-hi més hores de sol, perquè el sol es pon més tard i per tant hi ha un lleu increment de l’estona diürna.

«Per Santa Llúcia, un pas de puça», «Per Nadal, un pas de pardal», «Per Sant Esteve, un pas de llebre» i «Per Any Nou, un pas de bou». Aquestes dites populars defineixen molt bé com a partir de mitjan desembre les tardes guanyen minuts de sol. Molta gent està convençuda que el dia 21 de desembre és quan el sol es pon més d’hora, però no és cert. A partir d’aquest dissabte, les tardes ja seran una mica més llargues.

XAVI FREIXES, «Tardes més llargues» (Avui, 13 de desembre de 2007)

Vots: 135 (11,20%)

Per Nadal, pas de pardal és un disc de nadales catalanes de Rah-mon Roma (1995).

Etimologia de puça — Del llatí pulex, -icis, mateix significat, a través del català antic plural pulces, d’on el singular antic pulça i després puça.

13 / 100
QUAN LA CANDELERA PLORA, L’HIVERN ÉS FORA; QUAN LA CANDELERA RIU, L’HIVERN ÉS VIU; TANT SI PLORA COM SI RIU, L’HIVERN ÉS VIU

La Mare de Déu de la Candelera (o de la Candelària) s’escau el 2 de febrer. Som en ple hivern i a pagès cercaven algun indici de canvi de temps o de millora, com tants altres procediments rudimentaris i poc científics que ens han arribat, oracles de l’observació de la natura.

La personificació de la Candelera és clara amb aquest riure o plorar que vol dir que aquell dia plou o fa sol, senzillament. Sense mullar-se gaire (i mai més ben dit), la majoria de refranys semblen voler predir que quan plou això anuncia que ja no farà tant fred, mentre que si fa bo, el fred encara persistirà.

No cal ser meteoròleg per saber que el cel tapat de pluja fa que les temperatures no baixin tant (quan plou no tenim tant fred), mentre que els dies radiants, clars i sense núvols d’hivern acostumen a ser molt més freds, malgrat la presència del sol.

Hi ha moltes variants d’aquest refrany, amb més o menys precisió en els diagnòstics (De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrere, no et fiïs d’ella; Quan la Candelera no plora, l’hivern no és ni dintre ni fora), però tots juguen amb l’engany de predir que passi el que passi continuarà fent fred i l’hivern serà viu: La Candelera la neu espera; si ja ha nevat, l’hivern ha passat; si no ha nevat, ja nevarà. En castellà semblen anar més cap a l’opció que la pluja de febrer indica que ja no farà més fred: Lluvia de febrero, despido de invierno.

En aquest cas, els antics homes del temps volien curar-se en salut i feien un sil·logisme infal·lible: faci el temps que faci, continuarà fent fred. Si en la previsió del temps tot és relatiu, la cantarella del refrany és rodona, i això és el que deu haver fet sobreviure aquesta sentència antiga.

N’hi ha algunes variants interessants com Candelera clara, fred hi ha (o farà) encara, que fa referència a la claror de la lluna per presagiar més fred o canvi de temps, que a Mallorca rematen amb Candelera espessa, fred per sa cabeça (o tapa’t, o guarda’t sa cabeça).

També diu el refranyer que el mal temps l’indica el vent i no pas la pluja o el fred. Per això una altra variant diu que Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.

Podem concloure, doncs, com diu un altre savi refrany: Candelera, fred davant i fred darrere. O seguint amb enigmes indesxifrables: La Candelera, el dia dos de febrer, endevina quin dia i mes és.

Encara que sempre trobem algun agosarat optimista que, a les envistes del març, aposta per un canvi de temps imminent: Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si riu com si plora mig hivern fora. I realment ja hem passat més de mig hivern! Encara que tampoc no cal ser tan exagerats per dir que Quan la Candelera riu, ja ve l’estiu. El que sembla clar és que el pas del temps és inexorable i, passi el que passi, acabarà arribant l’estiu, com cada any.

Tira d’en Sísif, de Jordi Soler, publicada a El Punt Avui el 3 de febrer de 2012

En l’última dècada el caganer ha patit un procés de secularització indiscutible. D’una banda, és l’única figura del pessebre que no necessita la resta de la colla, camells, bou i ase inclosos, per tenir una raó de ser. Molts catalans el compren per separat per decorar o adornar les festes de Nadal, o fins i tot el mantenen en algun prestatge fora de temporada, és a dir, abans de l’advent i després de la Candelera, tant si plora com si riu, tant si el fred és fora o encara és viu. El caganer s’ha fet un lloc per ell mateix en l’imaginari col·lectiu.

CARLES RIBERA, «Amb la tradició a l’aire» (Presència, 19 de novembre de 2010)

Vots: 131 (10,87%)

Etimologia de Candelera, ‘nom popular de la festa de la Presentació del Senyor, en què hi ha la benedicció de les candeles i la processó’ — De candeler, ‘persona que fa ciris, candeles, o que en ven’, de candela, del llatí candela, mateix significat, forma culta, per influx sobretot eclesiàstic, dominant sobre la popular, antiga i dialectal, canela.

14 / 100
HOSTES VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN

Aquest és un refrany de gran difusió i coneixement popular i, d’altra banda, sempre hi veiem una viva actualitat. Per això ens ha arribat amb infinitat de variants formals, com ara De fora vingueren que de casa ens tragueren, Forasters (o Hostes) vindran que de casa ens trauran i, encara, a Menorca, Unes hostes treuen ses altres. Aquesta popularitat i actualitat també es veu confirmada pel fet que actua com una frase feta que podem trobar conjugada en molt diversos temps verbals. Fa referència a la pèrdua de drets o beneficis que té algú per l’arribada de forasters. Aquesta actitud s’ha utilitzat de manera barroera i desencertada per criticar l’arribada de nouvinguts i ha esdevingut bandera de la xenofòbia més matussera i populista. En castellà hi ha el mateix referent: De fuera vendrá quien de casa nos echará o Huéspedes vendrán y de nuestra casa nos echarán, com també en portuguès: De fora virá quem de casa nos deitará. Però també trobem expressions sinònimes amb un imaginari ben diferent: Mete el gallo en tu muladar y saldrá heredero, que sembla una font semblant a la que té el francès: Accueille chez toi le déshérité, il deviendra ton héritier (‘Acull a casa teva el desheretat, que esdevindrà el teu hereu’).

En un sentit menys marcat i molt més general es fa servir per indicar que algú, per la seva bondat, és perjudicat per algú altre que se n’aprofita.

Ja ens avisa el refranyer que Hostes i peix, als tres dies puden, proverbi antic que ja llegim al Curial e Güelfa. I quines solucions aporta? Uns hostes en treuen uns altres o Els hostes donen alegria quan venen i quan se’n van. I encara ens adverteix que Casa arreglada i taula parada, hostes aguarda. No és això un cant a la provisionalitat i la deixadesa si no volem veure la casa convertida en una fonda?

Fa uns quants mesos, anava a l’autobús que va dels meus barris a la plaça d’Espanya. No sé per què, si per les empentes o per les reclamacions que en sorgien, vaig sentir que un obrer català de la ciutat deia a una gitana la cèlebre frase que gairebé ja havíem oblidat de tan poc com l’havíem sentida darrerament: «Heu vingut a menjar-vos el pa…», etcètera. Ah renoi, com es va posar la gitana! De primer li va dir que era tan catalana com ell o més, i per demostrar-li que ho era es va posar a parlar-li en català, en mal català, un català d’emergència, però català, al capdavall. I després l’insultà. Li va dir que per guapos els murcians i no els catalans, que es fixés en tots els qui anaven a l’autobús, perquè la majoria ho eren. La gent, rient i fent barrila, donaven la raó a la gitana, i això encara l’engrescava més. […] L’home, tot escorregut, va haver de baixar a la primera parada, però des de terra encara va cridar: «Hostes vingueren que de casa ens tragueren!» L’autobús en ple el va esbroncar, i amb ell tots els catalans, que si eren així, que si eren aixà.

FRANCESC CANDEL, Els altres catalans (1964)

Vots: 131 (10,87%)

Hostes vingueren… és un assaig de Joan Vallès i Pujals (Terrassa, 1881 – Barcelona, 1966) publicat el 1929. I Hostes vindran…, una obra teatral costumista del dramaturg Joaquim Balader (València, 1828-1893).

Ninot de Joan Antoni Poch (JAP) publicat a El Punt el 23 d’agost de 2004

Etimologia d’hoste — Del llatí hospes, hospitis, ‘el qui dona acolliment; amfitrió’, mot compost d’hostis, nom indoeuropeu de l’hoste o allotjat (després ‘estranger’ i, des d’aquí, ‘enemic’), i potis, ‘amo’ (més tard ‘poderós’): ‘l’amo d’un hoste, el qui el rep a casa seva’; ulteriorment, i a conseqüencia del costum antic de la reciprocitat hospitalària, el mot prengué, de més a més, el sentit d’’hostatjat’.