La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985

En l’obertura del curs de l’Instituto també participaren diverses personalitats, per pronunciar conferències de caràcter cultural i científic. Per posar un altre exemple, el 28 de novembre de 1921, amb aquest motiu, vingueren a València el ministre d’Instrucció Pública, César Silió, acompanyat del seu fill, del subsecretari Pío Zabala i del senador Rafael Altamira. Van visitar la patrona de la ciutat i a continuació hi hagué una recepció a la Universitat. Després, al Paranimf, el professor Puig-Espert va llegir unes quartilles de salutació al ministre, on reclamava l’autonomia universitària. La vesprada del mateix dia es va celebrar oficialment l’obertura, amb discursos del rector, del catedràtic Riba, de l’alcalde de València i del ministre Silió. De fet, aquell mes ja s’hi pronunciaren diverses conferències sobre l’ensenyament d’idiomes, a càrrec del professor Wilkins.¹²

Un altre sentit té la Càtedra de Valencià, que fou creada a petició de la Diputació i del Centro de Cultura Valenciana en 1917. La seua inclusió en l’Instituto de Idiomas reforçà en la Universitat tant el moviment valencianista de dretes com també la influència dels jesuïtes, que s’accentuà en la dictadura. El professor encarregat d’aquesta càtedra fou el franciscà Lluís Fullana, membre també de l’associació Lo Rat Penat, que probablement, per la seua postura dialectalista, degué causar confusió entre l’estudiantat (Mancebo, 1994: 67). Fora com fora, personalitats com Adolfo Bonilla, César Silió, Pedro Sáinz o González Oliveros foren el punt d’enllaç entre el moviment confessional i el valencianisme, amb realitzacions tan importants com aquesta Càtedra de Valencià en l’Instituto de Idiomas o la Càtedra Lluís Vives, de la qual parlarem més endavant. En tot cas, la memoria de l’institut reconeixia l’extraordinària competència del pare Lluís Fullana, que fins i tot seria, anys més tard, corresponent de l’Acadèmia de la Llengua.

Els cursos de la Càtedra de Valencià de l’Instituto de Idiomas eren semestrals i voluntaris, i podien matricular-s’hi no només professors i alumnes de la Universitat, sinó també totes aquelles persones, homes i dones, que tingueren algun títol o grau acadèmic, professionals o amb algun càrrec civil, militar o eclesiàstic. Els grups eren de deu a quinze alumnes, i les classes s’impartien en la Facultat de Dret, a un preu de quaranta pessetes per a la gent aliena a la Universitat, i de trenta per als universitaris. A més, hi havia algunes matrícules gratuïtes que costejava l’Ajuntament (20), la Diputació (5), la Fundación Olóriz (10) i el Centro de Cultura Valenciana o l’Ateneo Mercantil, des de 1920. Durant els primers cursos, l’Instituto tingué un gran èxit, i tenia recolzament tant de la Universitat com també de la ciutat (Mancebo, 1994: 67). La llengua més sol·licitada era l’anglès, seguit pel francès i l’alemany. Les llengües clàssiques tenien una matrícula escassa, probablement perquè estaven complementades per les assignatures de lletres. És curiosa l’assistència a l’esperanto, i que l’italià no tinguera més importància, però cal destacar l’esforç i la modernitat de dotar la societat valenciana, i no només l’àmbit universitari, d’un instrument de cultura i de treball que era cada vegada més necessari.

Aquest Instituto de Idiomas va funcionar satisfactòriament fins a l’aparició d’un decret de 18 de febrer de 1927, pel qual, prenent com a exemple València, s’ampliava a totes les universitats l’establiment d’aquests instituts, en la línia de la modernització i de la reforma universitària que la dictadura proposava, però també va suposar un major intervencionisme del Ministeri en la Universitat de València, i això provocà complicacions en el funcionament.

L’adaptació de València a les normes del decret fou aprovada al mes de juliol següent. En els vuit anys de funcionament havia augmentat molt el nombre d’alumnes, encara que els títols ni tan sols tenien validesa oficial, i des de la institució se sol·licitava, entre altres coses, que fora respectat el professorat que fins aquell moment impartia els ensenyaments i que es reconeguera la validesa i l’oficialitat dels certificats que s’hi expedien. L’Instituto de Idiomas, des del decret de 1927 fins al del 19 de maig de 1928, fou un tema recurrent en les actes de la Junta de Govern.

Amb la reforma de Callejo es van produir modificacions importants, com la supressió de la Càtedra de Valencià i dels estudis esperantistes. La primera donà origen a la petició del Centro de Cultura Valenciana, informada pel seu president, José Sanchis Sivera, que es recuperara, i la resposta fou que no hi hauria problemes per al curs següent, el 1930-31. Pel que fa a l’esperanto, es contestà que s’informaria a la Facultat de Filosofia i Lletres. En tot cas, com veurem, la instauració de la República va donar un nou gir a l’Instituto. Una altra de les activitats impulsades des de la universitat en aquests anys fou la Cátedra Luis Vives. Concretament, un grup de professors catòlics va utilitzar la figura de l’humanista per crear, semblant a la Cátedra Vitoria de Salamanca, l’associació i càtedra que porta el seu nom. Un dels principals instigadors fou Carlos Riba, així com també l’Academia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM) de la qual ens ocuparem més tard.

La creació d’aquesta càtedra cal relacionar-la amb la recuperació del catolicisme durant la dictadura, amb arrels que es remunten a la Liga Católica valenciana (1901), en la formació de la qual, així com també en la creació del CEM, havien intervingut professors de la Universitat, com ara Luis Gestoso i Rafael Rodríguez de Cepeda. El professorat catòlic, per descomptat, va agafar amb entusiasme la idea, que tenia dimensió política nacional: la creació de la càtedra complia en part els objectius de la nova Junta de Relaciones Culturales (1927), que tractava de suplantar la tasca de la Junta para la Ampliación de Estudios (Mancebo, 1994: 71-72).

Al març de 1927, Carlos Riba va pronunciar en l’Academia Valencianista del CEM una conferència sobre Vives, titulada «Luis Vives en Inglaterra». També va publicar un article, «La cátedra de Luis Vives y la universidad de Valencia», en el número monogràfic que la revista Cultura valenciana, també òrgan del CEM, va dedicar-li. La revista arribà a mans del director general d’Ensenyament Superior i Secundari, Wenceslao González Oliveros, i l’article de Riba l’elogiava. Enfront del descontent general, les veus que s’ajustaven a l’ideari oficial eren molt ben rebudes. Les universitats estaven, deia Riba,

sacudidas por el estremecimiento de renovación de la hora presente, dedicadas a repasar su historia, exhumar sus olvidadas tradiciones, a revisar sus grandes valores espirituales [...]. Es la hora del renacimiento universitario que pone a prueba en la dura piedra de los hechos la fuerza interna de cada universidad, el caudal de su contenido ideal e histórico, el valor positivo de sus enseñanzas y su filiación en el árbol frondoso de la ciencia española [...]. Reanudemos la tradición fundando la Cátedra de Luis Vives [...]. Cuando todo esto no sea un sueño, sino una realidad, habremos demostrado que Luis Vives es en Valencia algo más que una estatua en el patio de su primer centro docente y un rótulo en una de sus calles... (citat per Mancebo, 1994: 73).

A més, a açò s’hi afegí la visita de Foster Watson a València, l’abril de 1927, també convidat pel CEM, qui havia costejat una placa de roure a Oxford dedicada al temps en què Lluís Vives va fer classes allà:

El día 2 vino a valencia el profesor inglés Foster Watson, acompañado de su esposa, siendo recibido por una numerosa comisión de catedráticos de nuestra Universidad. El señor Watson, que se ha distinguido por sus estudios sobre Luis Vives, asistió a varios actos culturales, organizados por nuestra Universidad y por el Centro Escolar y Mercantil.¹³

Aquest moviment que associava jesuïtes, universitaris, polítics i Lluís Vives va tenir com a primer resultat la creació de l’Asociación de Amigos de Luís Vives (1927), sota el patronat de la Universitat i amb domicili en la seua seu. La finalitat fonamental n’era «la publicación y difusión de sus obras y la enseñanza de sus doctrinas en cursos y conferencias, organizados con la preocupación de que llegue su influencia a todas las clases sociales y especialmente al pueblo, cuya educación y mejora en todos los órdenes es una de las notas predominantes en los trabajos de Luis Vives». Un any més tard va començar a publicar un òrgan propi, Annales –el logotip del qual fou dissenyat pel conegut artista Arturo Ballester–, que s’incloïa en la publicació Cultura Valenciana de l’Academia Valencianista del CEM, i fins i tot també s’intentà, d’acord amb l’article 2 dels estatuts de l’organització, traduir les obres completes de Lluís Vives (Mancebo, 1994: 73-74).

Però l’article de Carlos Riba fou el que va impulsar la creació de la càtedra. González Oliveros va enviar un telegrama al rectorat on explicava que «La Junta de Relaciones Culturales acordó anoche a mi propuesta, fundar en esa universidad una cátedra Vives, en memoria y para estudio por profesores nacionales y extranjeros de las obras del inmortal polígrafo» i, pocs dies més tard, n’envià un altre on deia que el «Ministro de Estado y Presidente del Consejo de Ministros aprobó ayer creación cátedra Luis Vives que queda con tal aprobación definitivamente fundada. Felicito con todo entusiasmo esa universidad por carácter vindicación para ella y para cultura decoro España que tiene tal homenaje insigne humanista» (Mancebo, 1994: 75).

El periòdic Las Provincias es feu ressò d’aquesta creació:

el mismo día 4 de febrero de 1928 se comunicó a la Universidad que el Gobierno había acordado crear en nuestra Universidad una cátedra llamada de Luis Vives, en la que se enseñarían las doctrinas de aquel ilustre humanista, una de las glorias más legitimas de nuestra Universidad. Este acuerdo, tomado por iniciativa del director general de Instrucción Pública y acogido muy bien por el ministro del ramo, produjo muy buen efecto entre los elementos culturales de nuestra ciudad.¹⁴

La càtedra, així, fou creada per les reials ordres del 10 i el 29 de febrer de 1928. Seria portada en cada curs per professors d’universitats estrangeres o nacionals i publicistes que la Junta de Govern proposara, amb l’assessorament de la Facultat de Filosofia i Lletres i de les entitats científiques especialment dedicades a l’estudi i difusió de les obres de Vives. Havia de procurar-se que cada any acadèmic s’impartiren cursos per un total mínim de quaranta sessions. La mateixa ordre del 10 de febrer concedia una subvenció de 6.000 pessetes anuals a la Universitat de València per al sosteniment de la càtedra, de les quals 2.000 es destinarien a la traducció d’obres. També s’hi especificava el nomenament d’un catedràtic que s’encarregaria de tot allò relacionat amb la càtedra: traduccions, conferències, adquisició de material bibliogràfic, seminaris... en suma, es creava la figura del regent de la càtedra, que correspongué en el primer curs a Carlos Riba.

Finalment, el 10 de desembre de 1928,

se inauguró en la sala rectoral de nuestra Universidad la nueva cátedra de Luis Vives, encargándose del discurso el director de dicha cátedra, don Carlos Riba. Luego habló el rector, don Joaquín Ros. El acto resultó de gran solemnidad. En el mismo mes dieron conferencias, como labor de esta cátedra, los catedráticos don Pedro Gómez Martí y don Enrique de Benito. La Asociación de Amigos de Luis Vives continuaba cooperando a la labor de esta cátedra.¹⁵

El curs 1929-30 fou inaugurat amb una extensa memòria llegida pel marquès de Lozoya, la idea fonamental de la qual era la tasca realitzada per l’associació i la càtedra des de la seua creació. Hi va explicar tot allò que s’havia fet fins aleshores: la vinguda de Watson, la tasca de Riba, les conferències de l’any 1928, les traduccions, la repercussió en la premsa... I aquell curs van continuar les activitats amb normalitat. Unes activitats que, de fet, van continuar durant el període republicà, i fins i tot en la Guerra Civil, encara que amb distint caràcter. Amb la dictadura, les seues activitats van cessar, encara que fa uns pocs anys s’ha refundat la institució.¹⁶

Per tancar aquest capítol, seguirem Maria Fernanda Mancebo qui, en el seu estudi, afirma que la Universitat de València en la dècada dels vint era fonamentalment academicista. Mancebo ha estudiat, per facultats, la producció científica del professorat, i fa un perfil del científic docent: «el profesor universitario medio no ha incorporado todavía, al menos suficientemente, la función de creación de la ciencia o cultura. [...] La función de enseñante o transmisor de conocimientos y, según facultades, el ejercicio profesional, primaba sobre la actividad científica e investigadora» (Mancebo, 1994: 320).

Excepte Anales de la Universidad de Valencia, que ja hem presentat abans, i la revista Crónica Médica, de la Facultat de Medicina, no hi havia cap publicació científica, tot i que alguns professors sí que col·laboraven en revistes especialitzades. Els Anales, com ja hem vist anteriorment, es publicarien des del curs 1920-21, i recollirien el discurs d’obertura, que corresponia cada any a un catedràtic d’una de les facultats, la memòria de la secretaria general, les memòries especials, redactades per les facultats i referides als seus projectes i activitats, així com les elaborades per institucions annexes, com l’Institut d’Idiomes, el Jardí Botànic o l’Institut Astronòmic. També hi havia resums dels comptes de tots els serveis universitaris, la gestió de la junta econòmica, extractes de publicacions, conferències i tasca científica del professorat, i treballs doctrinals o d’investigació. Per últim, s’afegirien estadístiques, cròniques, informacions dels assumptes universitaris i tot allò que contribuïra a difondre la història, l’activitat i les aspiracions de la Universitat i de les seues facultats. Mancebo ho interpreta com un incipient servei de publicacions, que funcionaria autònomament a càrrec d’un consell de redacció format pel secretari de la Universitat i els secretaris o directors de les quatre facultats (Mancebo, 1994: 320-322).

6. EL PARANIMF COM A ESPAI DE CULTURA

Paranimf de la Universitat de València (principis del segle XX) (Arxiu UV)

El Teatre Acadèmic, anomenat així per la seua típica configuració en forma d’amfiteatre, és sens dubte un dels espais més atractius en l’actual edifici històric de l’Estudi General de la Universitat de València. Va ser utilitzat, des del principi, com a sala capitular, per a les reunions del Claustre en què es tractaven tots els temes d’interès quant a la regència dels estudis; encara que també hi tenien lloc controvèrsies i debats escolars. Al segle XVII ja s’utilitzava per fer representacions teatrals de comèdies de Plaute i Terenci, en la seua llengua original, a càrrec dels estudiants, i també s’hi van celebrar reunions de transcendència per a la vida política i cultural (Benito, 2014: 15).

Aquesta sala, a banda de l’ús que ara comentarem, és una monumentalització de les característiques aules, que als segles XVIII i XIX va tenir diverses i complexes intervencions que en remodelaren l’estructura, o la decoraren. En tenim notícies des del segle XVII, com ara ressenyarem, encara que és possible que existira una construcció amb una funció semblant ja al cinc-cents. En tot cas, el Paranimf va començar a construir-se al gener de 1659 pel mestre Vicente Fos, i visuraren l’obra els mestres Pere Lleonart Esteve i José Moreno. Juan Bautista Valda el descrivia, al segle XVII: «es en quadro proporcionadamente fabricado», de «setenta palmos de longitud y los mismos de latitud», i la sala estaba dividida «por un ayroso arco de piedra, en que se sustenta todo el edificio, y estriban sus bóvedas» (Bérchez i Gómez-Ferrer, 1999: 113-120).

Daniel Benito Goerlich escriu que aquesta gran sala apareix mencionada ja en 1602 (tot i que referint-s’hi a l’any 1599), en una segona part apòcrifa de la novel·la picaresca Vida y aventuras de Guzmán de Alfarache, publicada a València per Juan Felipe Mey, amb el pseudònim de Mateo Luján de Sayavedra, «dirigida a Don Gaspar Mercader y Carroç, heredero legítimo de las mayorías de Bunyol y Siete Aguas» (Benito, 2014: 15). En 1599, Felip III i Margarita d’Àustria havien vingut a València, junt amb l’arxiduc Albert i la infanta Isabel, per celebrar les seues bodes a la catedral. L’ocasió fou motiu de sumptuoses recepcions i grans festeigs, que es detallen en la novel·la. Al final del desè capítol del llibre tercer es menciona la seua assistència, la vesprada del 23 d’abril d’aquell any, a la solemne col·lació d’un grau de doctor en Teologia:

Después de comer, todas las cuatro personas reales fueron a la universidad en una hermosísima carrocha... y en el Teatro della entradas sus Majestades y Altezas oró un maestro de Retórica brevemente y dieron en su presencia el grado de doctor a uno que avía ya hecho para las otras diligencias, y les dieron sus guantes de ámbar y propina que se suele dar á los demás doctores.

Uns anys més tard, assenyala Benito (2014: 15-16), és tornat a mencionar per Juan Bautista Valda, en la relació de les cerimònies dedicades a la Concepció en 1660, al seu llibre Solenes fiestas que celebró Valencia, a la Immaculada Concepción de la Virgen María. Por El Supremo Decreto de N.S.S. Pontífice Alexandro VII: «General mayor de escuelas, que llaman Teatro por ser destinada palestra de todas las literarias contiendas y actos públicos [...] de no inferior grandeza en competencia de cualquier otro de las Universidades de España».

Fet i fet, a finals del segle XIX encara feia la mateixa funció. Al mes d’abril de 1879, un poc abans de les eleccions de diputats a les Corts, es van reunir los «respetables elementos que, ajenos a la política, representan, sin embargo, las fuerzas vivas del país, celebrándose con tal motivo algunas reuniones en el paraninfo de la Universidad Literaria».¹⁷ Uns anys més tard, el 1882, se celebrà un congrés agrícola promogut per l’Asociación General de Agricultores de España, que també va tenir com a seu l’anomenat Teatre Acadèmic,¹⁸ i al juliol de 1886 fou seu d’una «reunión de arroceros convocada por la Liga de Propietarios».¹⁹ Fins i tot el mes d’octubre de 1899, «el Ateneo Científico celebró, en el Paraninfo de la Universidad, un mitin para pedir a los poderes públicos la educación integral obligatoria, a cuyo acto se adhirieron la mayoría de las corporaciones y sociedades de la capital, y muchísimas entidades y colectividades de la península».²⁰

En aquest sentit, sembla que el Paranimf era utilitzat també per altres institucions culturals de la ciutat, alienes a la Universitat de València, per realitzar algunes de les seues activitats. Destaquem, per exemple, la visita d’Emilia Pardo Bazán a la ciutat el 26 de desembre de 1899, amb la crònica que fa el diari Las Provincias:

La señora Pardo Bazán vino de Madrid el día 26, para cumplir su ofrecimiento de hacer el discurso para la sesión de apertura del Ateneo, acompañada de su hijo, don Jaime Quiroga y Pardo Bazán. Fue recibida por muchos ateneístas y otras personas distinguidas. Al día siguiente fue al Puig, cuyo monasterio deseaba visitar, y el 28 asistió a una fiesta valenciana que en su honor dispuso el ateneo en una alquería de la huerta. El día 29, por la noche, en el Paraninfo de la Universidad, se celebró la apertura del curso del Ateneo, acto que resultó brillantísimo. Comenzó la sesión por un breve discurso del rector, señor Ferrer y Julve. El Secretario del Ateneo, señor Cuber, leyó la Memoria reglamentaria; el presidente del Ateneo, señor Candela, con otro breve discurso en elogio de la señora Pardo Bazán, y esta señora, ocupando la tribuna, que estaba primorosamente decorada con flores entretejidas formando un precioso dosel, leyó una magistral disertación, cuyo tema era el concepto de la patria, y que entusiasmó a todos, no solo por su belleza literaria, sino también por sus elevados pensamientos.²¹

Cal destacar que l’autora ja havia vingut a la ciutat al mes de setembre, quan fou convidada a aquest acte:

La eminente escritora doña Emilia Pardo de Bazán, que por esta época iba visitando las provincias de Levante, llegó a nuestra ciudad el día 23, y en unión del presidente del Ateneo Científico y de varios literatos y periodistas se trasladó a Sagunto para conocer el teatro romano y cuanto de notable encierra aquella histórica ciudad. El doctor Candela le obsequió con un banquete y una partida de campo en su Instituto Ginecológico, y habiéndola invitado a la inauguración del curso del Ateneo prometió venir si sus ocupaciones se lo permitían.²²

També se celebraven actes al Claustre, com el de la nit del 25 de maig de 1881:

celebróse una gran sesión apologética en el espacioso patio claustral de la Universidad, cubierto por un gran toldo, iluminado espléndidamente por muchos centenares de luces de gas, y decorado con tapices, colgaduras, guirnaldas y coronas de flores. Tomaron parte en esta fiesta la Universidad, el Instituto Provincial, la Academia y Escuela de Bellas Artes, y el Conservatorio Musical. Estuvo encargado del discurso apologético de Calderón el catedrático de Literatura general y española, don Romualdo Ama.²³

Al desembre de 1883, el dia de la Puríssima, també s’utilitzà el Paranimf de la Universitat de València per publicar els premis de l’Exposición Regional.²⁴

En la dècada de 1890 continuaren succeint-se els actes a l’antic edifici, una mostra que era un espai que s’utilitzava sovint, tant per part de la institució com també d’altres societats privades i públiques de la ciutat. Així, al Paranimf s’inaugurà, el dia 26 de juliol de 1891, un Congreso Médico-Farmacéutico, convocat per l’Instituto Médico Valenciano, en el qual participaren professors de la Universitat com Amalio Gimeno, i el dia 28 del mateix mes, es va celebrar una «asamblea de viticultores, convocada por el sindicato de este ramo de la producción, para preparar el congreso nacional».²⁵

Al juliol de 1894, fou instal·lada també a la Universitat una «modesta exposición artístico-industrial, que duró hasta el 15 de agosto», quan «publicó el jurado la calificación de los objetos expuestos».²⁶ Al maig de l’any següent Las Provincias indicava que

lo más notable fue la Asamblea Pedagógica celebrada por iniciativa del rector de la Universidad, don Francisco Moliner, y a la cual acudieron numerosos profesores y profesoras de primera enseñanza de todo el distrito Universitario. Hubo sesiones de carácter técnico en el paraninfo de la Universidad, exposición de labores en la Academia de Bellas Artes, y distribución de premios en solemne velada que se celebro en el teatro Principal.²⁷

Fins i tot, al maig de 1896, «el cardenal arzobispo de Valencia intentó formar un batallón de voluntarios valencianos para la guerra de Cuba. Al efecto, convocó una gran reunión pública, que se celebró el día 17 en el Paraninfo de la Universidad. Dejaron de asistir muchos de los convocados, pero los presentes se mostraron de acuerdo con el patriótico pensamiento del prelado».²⁸

Tot i ser un lloc, pel que sembla, monopolitzat per les elits institucionals i burgeses de la ciutat, també trobem la participació d’estudiants en algun d’aquests actes. Un exemple el trobem l’any 1894, al mes de juny, quan se celebrà