La gramàtica del virus

2.Fonts de documentació especialitzada: les fonts i les referències documentals sobre la Covid-19 disponibles a internet en règim d’accés obert. Se’n ressenyen un total de trenta-quatre a l’Annex 2.

3.Bibliografia i videografia: només aportem una selecció bibliogràfica de les obres escrites en català o espanyol i publicades al llarg del 2020. La bibliografia en anglès, ja molt abundant durant l’any del virus, pot consultar-se en llocs de referència documental com #coronavirussyllabus. Dels documents videogràfics, en citem els més significatius corresponents al 2020.

Disposició dels continguts

Aquest assaig interpreta la gran funció del periodisme en pandèmia com una gramàtica de producció de sentit que es val d’una part descriptiva, una part prescriptiva i una semàntica narrativa. Hem disposat els resultats corresponents a les tres parts començant per l’exposició descriptiva (com el periodisme informava de la crisi), continuem amb la part semàntica (la identificació dels grans temes tractats pels mitjans) i acabem amb la part més prescriptiva (la que destaca els valors que el periodisme ha reafirmat especialment durant la pandèmia).

Per bé que la intenció de l’assaig era i és oferir una primera aproximació al que anomenem una gramàtica de comprensió global del paper del periodisme en la crisi del coronavirus, l’itinerari de lectura no ha de seguir forçosament l’ordre seqüencial. Cada un dels capítols té suficient autonomia per ser llegit i considerat per si sol, independent de la resta.

Finalment, cal dir que els annexos formen part de la recerca base de l’assaig, per bé que no són imprescindibles per al seguiment i la comprensió del rol del periodisme en pandèmia. I per completar amb imatges alguns capítols hem recorregut a una selecció de portades de premsa, fotografies o il·lustracions, que es poden recuperar a través del codi QR imprès a la contracoberta i a les pàgines inicials del llibre.

Notes

1. Declaracions recollides a l’article signat per Ed Yong, «Where Year Two of the Pandemic Will Take Us», The Atlantic, 29 de desembre de 2020: https://www.theatlantic.com/health/archive/2020/12/pandemic-year-two/617528/.

2. World News Day 2020: Journalism Through a Pandemic, https://www.youtube.com/watch?v=smmGpji3DUU&feature=emb_title. El vídeo i la campanya van comptar amb la col·laboració de l’Editor Word Forum i de la Canadian Journalism Foundation, amb el suport de Google News Initiative.

3. «Periodisme, ara més que mai», Ara, 28 de setembre de 2020: https://www.ara.cat/editorial/Periodisme-ara-mes-que-mai_0_2535346468.html.

4. Jeremy Farrar, «Our response to Covid-19 will help define the 21st century», Financial Times, 23 de juliol de 2020, publicat a la web de la Fundació Wellcome, 24 de juliol de 2020: https://wellcome.ac.uk/news/our-response-covid-19-will-help-define-21st-century. La Fundació Wellcome va ser fundada el 1936 pel metge filantròpic anglès Sir Henry Wellcome per finançar la recerca biomèdica per a la millora de la salut humana i animal. Declarada la pandèmia de la Covid-19, Welcome va mobilitzar, junt amb la Bill & Melinda Gates Foundation, recursos i fons per a la recerca i la distribució de medicaments i vacunes.

5. Vegeu l’Annex 1, «Primer any del virus: cronologia mínima», on es registren els principals fets relatius a l’evolució de la pandèmia durant l’any que va des de la detecció del nou virus a Wuhan fins al 30 de gener de 2021, un any després que l’OMS decretés la malaltia com a emergència sanitària global.

6. Vegeu Stephen Harrison i Omer Benjakob, «Wikipedia is twenty. It’s time to start covering it better», Columbia Journalism Review, 14 de gener de 2021: https://www.cjr.org/opinion/wikipedia-is-twenty-its-time-to-start-covering-it-better.php.

7. Esther Addley, «A very dangerous epoch: historians try to make sense of Covid», The Guardian, 13 de febrer de 2021: https://www.theguardian.com/world/2021/feb/13/a-very-dangerous-epoch-historians-try-make-sense-covid.

8. Un exemple: Andreu Casero-Ripollés, «La Covid-19 en el periodismo: un impacto ambivalente», RAE-IC, 7-14: http://www.revistaeic.eu/index.php/raeic/article/view/269/613, o també alguns articles del monogràfic que va dedicar al tema el número 21 de la revista Hipertext.net: https://www.raco.cat/index.php/Hipertext/article/view/376942.

9. Vegeu la secció final «Foot for Thought» de l’informe Polypandemic, preparatori de la Conferència de Seguretat de Munic del febrer de 2021, on se cita una selecció d’obres i informes en anglès publicats fins al moment (19 de novembre de 2020): https://securityconference.org/assets/02_Dokumente/01_Publikationen/201104_MSC_Polypandemic_EN.pdf.

10. La literatura científica sobre comunicació de risc és molt considerable. A partir del paradigma teòric de la societat de risc, elaborat per Ulrich Beck, han proliferat les investigacions empíriques sobre la comunicació de risc. Per a un estat general de la qüestió, vegeu Carles Pont, Lluís Codina i Rafael Pedraza, «Comunicación de riesgo y sistemas de información en la Web: cinco modelos», El Profesional de la Información, 18 (4), 2009. Pel que fa a les emergències de salut pública, citem entre d’altres dues aportacions rellevants: Deborah C. Glik, «Risk Communications for Públic Health Emergencies», Annual Review of Public Health, 28 (1), 33-54, 2007; i Donovan, J., «Concrete Recommendations for Cutting through Misinformation during the COVID-19 Pandemic», American Journal of Public Health 110(S3), S286-7, 2020.

11. Nota sobre l’ús de les llengües en cas de citacions literals d’un idioma diferent del català: hem optat per mantenir el text literal en les llengües romàniques pròximes (espanyol, portuguès, francès i italià) i en anglès, sempre que hem considerat que poden ser fàcilment compreses pels lectors d’aquestes pàgines.

Els relats de la pandèmia

«In terms of the guidelines, I think journalists have to do what they’ve always done and that is to produce information that’s accurate, fact-based, independent, unbiased and impartial and above all, information which is showing humanity, which takes account of people who are most vulnerable, the people who need to know the most, the people of our communities who need to be protected. Those are among the core values of journalism which are very important now».12

Aidan White, periodista, fundador d’Ethical Journalism Network, entrevista d’Asma Abidi a l’European Journalism Observatory, 22 d’abril de 2020

Com informar de la crisi

El 30 de desembre de 2019 l’oftalmòleg de Wuhan Li Wenliang comunicava per xat als col·legues del seu hospital que calia aplicar la quarantena a un grup de pacients afectats d’una «misteriosa malaltia». Aquella mateixa nit, funcionaris de la sanitat local el convocaven i li demanaven per què havia fet circular aquella informació. Tres dies després la policia li feia signar una declaració on reconeixia «un comportament il·legal». L’oftalmòleg va tornar a la feina de l’hospital. El dia 10 de gener de 2020 resultava infectat del nou virus per una pacient de glaucoma.

El doctor Li Wenliang, de 34 anys, casat, tenia un fill i n’esperava un altre a l’estiu. Mentre s’estava recuperant de la malaltia a l’hospital, dos periodistes el van anar a entrevistar. Els va dir que se sentia dolgut per les accions policials i els va comentar que si els funcionaris haguessin divulgat abans l’epidèmia, hauria estat molt millor. Els dos periodistes eren Chris Buckley i Steven Lee Myers, enviats per The New York Times. A Wuhan s’havien entrevistat amb una dotzena de pacients, doctors i funcionaris per informar sobre la nova emergència. Publicaven la seva crònica, on explicaven tots els detalls de la seva investigació sobre el terreny, l’1 de febrer de 2020.13 Gràcies a ells i a altres col·legues disposem avui d’una crònica plausible i fiable dels fets sobre l’origen del coronavirus a Wuhan. El que no podien avançar ni escriure els dos periodistes de Nova York era la tràgica notícia d’uns dies després: el dia 7 d’aquell febrer el doctor Li Wenliang moria al seu hospital víctima del coronavirus.

Alteració d’una professió

En qüestió de setmanes, la Covid-19 va alterar gran part del periodisme mundial. A mesura que la pandèmia s’anava desplaçant de país i d’epicentre, també s’anaven afectant les estructures i les rutines més o menys estables del periodisme, tant des d’un punt de vista local com nacional o internacional. A part de l’impacte econòmic i financer sobre les empreses periodístiques (amb tancaments inclosos i reduccions importants de plantilles), els mitjans informatius es van veure obligats a replantejar-se com havien de cobrir professionalment la magnitud de la crisi causada per la pandèmia en unes condicions de treball totalment diferents de les habituals.

En efecte, els mitjans informatius (els news media) es van disposar progressivament a reestructurar les respectives redaccions i les rutines habituals dels professionals, de manera anàloga al que passava als hospitals amb el personal sanitari, per fer front a una nova prioritat: l’actualització permanent de dades, fets, històries i comentaris sobre l’evolució i expansió de la pandèmia. De forma similar a la priorització dels infectats per coronavirus als hospitals, deixant de banda les atencions i les intervencions habituals no urgents, els mitjans d’informació també van concentrar el seguiment i l’atenció en la pandèmia, i van deixar sovint en segon pla les altres notícies.

Els mitjans audiovisuals van adaptar bona part de les programacions a les noves necessitats informatives i consultives a propòsit de la Covid-19, i van potenciar els espais informatius a través dels diversos gèneres i formats (butlletins, tertúlies, entrevistes, magazins, reportatges). Els mitjans escrits, la gran majoria amb versió digital única o compartida amb l’edició en paper, concentraven els esforços a aportar les seves contribucions per identificar i avaluar l’evolució de la pandèmia, cosa que, com els webs dels mitjans audiovisuals, podien enriquir gràcies als recursos multimèdia i interactius de la xarxa. Per exemple, el digital VilaWeb explicava amb tot detall com havien reestructurat la redacció durant un any per al seguiment del coronavirus als Països Catalans i al món per oferir el seu «Report diari».14

Iniciatives en obert

A part dels mitjans de comunicació gratuïts, com solen ser els canals convencionals de ràdio i televisió, que ofereixen habitualment els serveis informatius en obert, molts mitjans privats, especialment els portals dels periòdics tradicionals, acostumen a establir murs de pagament de continguts per als subscriptors com a part del seu model de negoci.

Des del començament de l’epidèmia, moltes de les més importants capçaleres del periodisme mundial van posar a disposició dels seus lectors articles i espais gratuïts referits a la crisi sanitària.

Als Estats Units, The Washington Post oferia des del 22 de gener en obert una secció específica sobre l’evolució del coronavirus. I a finals de febrer, The New York Times també presentava la informació sobre la Covid-19 en una àrea informativa en obert que potenciaria progressivament amb les aportacions per als Estats Units d’una xarxa completa d’informadors a tots els estats i comtats. Altres diaris, com The Wall Street Journal, o revistes com The New Yorker, The Atlantic, Vanity Fair o Wired, van obrir també els continguts relatius a la crisi. Com molts altres diaris, The Wall Street Journal va introduir la secció interactiva anomenada «Q&A» («Questions & Answers») per facilitar un periodisme de servei, on proposava la «conversa» entre el públic del mitjà i la redacció per conèixer millor què interessava a l’audiència saber sobre la Covid-19.

A França, per exemple, Le Monde anunciava en un editorial de primers de març la voluntat de posar a disposició dels lectors molts articles en obert per facilitar la presa de decisions i mostrar «el seu compromís amb l’interès públic». La iniciativa seria copiada poc després pel seu col·lega de París Le Figaro. A Itàlia, el diari Il Sole 24 Ore oferia un repertori de dades en obert sobre l’estat i l’evolució de les diferents onades de la pandèmia. Per a Itàlia, presentava un gran desplegament de recursos interactius i amb detall dels diferents indicadors a escala regional i local.

Innovació i creativitat

Alguns mitjans escrits i audiovisuals aprofitaven la demanda creixent d’informació a causa de la crisi per introduir innovacions substancials tant en les seves rutines professionals com en els circuits i els formats de subministrament de dades i notícies als seus públics, per mitjà de les noves potencialitats tecnològiques de les xarxes de transmissió (4G i 5G) i dels dispositius intel·ligents.

El gran esforç desplegat pels mitjans i serveis d’informació per cobrir les novetats de l’epidèmia ja es va posar de manifest a la mateixa Xina des del primer brot a Wuhan. La investigadora Zhan Zhang va estudiar àmpliament el tema i subratllava quatre aspectes d’interès sobre aquesta qüestió.15 En primer lloc, la visualització de les dades: diverses plataformes en línia van reportar en mapes interactius l’expansió del virus tant a Wuhan i província com des de l’epicentre cap a diverses zones de la Xina. En segon lloc, la intervenció del periodisme d’investigació: un equip de trenta-set investigadors de Caixin Media de Pequín va publicar a partir de l’1 de febrer importants històries sobre les males pràctiques de les autoritats sanitàries de Wuhan i en van reclamar la dimissió. En tercer lloc, la reputació dels experts: les intervencions del doctor Zhong Nansdam i d’altres metges eren àmpliament seguides i divulgades pels mitjans. I no va ser menys important la participació massiva de les xarxes socials en la circulació de la informació sobre la pandèmia i també en la pressió als mitjans d’informació per publicar dades fiables i contrarestar la desinformació.

Un cas singular i significatiu d’innovació va ser la transformació operada a Barcelona a La Vanguardia, que el mateix diari qualificava d’aposta per convertir-se en un «mitjà total».16 La seva iniciativa comprenia quatre anàlisis en vídeo diaris, un dels quals estava dedicat a la pandèmia, a més de cinquanta notícies amb vídeo i deu retransmissions en directe cada dia. La raó esgrimida per als canvis era l’alt consum de vídeo detectat arran de la pandèmia: més d’un milió d’hores de reproducció generades per uns mil cinc-cents vídeos publicats el mes anterior. Des de l’inici de la pandèmia, el seu canal de YouTube havia registrat 134 milions de reproduccions, i més de dos-cents milions a la resta de xarxes socials, Facebook, Twitter i Instagram.

El cas del digital de Madrid ElDiario.es representava un model diferent d’afrontar la crisi. Els ingressos del diari procedien de la publicitat i dels trenta-nou mil subscriptors que tenien en aquells moments. A la vista de la crisi de la publicitat derivada de l’epidèmia, els directius van decidir rebaixar-se els seus sous i limitar els col·laboradors, però també incrementar el preu de la subscripció de seixanta euros anuals a vuitanta. La resposta va ser molt positiva: el 90 % dels subscriptors va acceptar l’increment i en un sol dia en van obtenir mil de nous.

La ràdio va desplegar també un paper crucial en la informació sobre la crisi. Les seves reconegudes virtuts de proximitat i credibilitat es van posar al servei de les noves urgències informatives dels seus públics oients, cosa que va obligar a efectuar transformacions importants de les programacions i les rutines del mitjà. Així ho posava de manifest un estudi en profunditat de les iniciatives de la ràdio en la primera onada de la Covid-19. L’estudi, liderat per la periodista i professora Emma Rodero, resumia així els canvis derivats de la crisi: «Las emisoras han tenido que adaptarse a la nueva situación con profesionales trabajando desde casa y programaciones que se han modificado con contenido sobre el coronavirus. Como en otras crisis, se ha incrementado el consumo, y el medio está ayudando a paliar los efectos psicológicos de la pandemia. Este papel central de la radio se muestra también en el número de iniciativas que diferentes radios de todo el mundo han organizado, como concursos y acciones solidarias para ayudar a todos los afectados».17

Per al món anglosaxó, analistes com Ismael Nafría van resseguir les transformacions de molts dels mitjans que van veure com la crisi afavoria la seva adaptació en entorns de més exigència informativa, quan justament la font més habitual de finançament fallava i calia apel·lar a la fidelitat dels vells i els nous subscriptors.18

Observatoris dels canvis

Una de les iniciatives més ambicioses per conèixer la resposta dels mitjans informatius als desafiaments de la Covid-19, tant en països amb llibertat de premsa com en els que la tenien més restringida, va ser la impulsada per l’European Journalism Observatory (EJO), una xarxa internacional d’investigadors i periodistes que pretén fer de pont entre els professionals i la recerca en periodisme. L’EJO va requerir i publicar, dels seus col·laboradors, informes d’una trentena de països sobre com els mitjans havien cobert la informació sobre la crisi. La llista dels informes, referits als primers mesos, n’incloïa de països europeus com el Regne Unit, Rússia, Alemanya, França, Espanya o Itàlia, d’asiàtics com la Xina, Myanmar, l’Iran o el Pakistan, d’africans com Egipte, Kènia, el Marroc o Ghana i d’altres com el Brasil o Austràlia.19

Tot i la varietat de registres que adoptaven aquests informes, la majoria elaborats i tancats el mes de març o al començament d’abril de 2020 i, per tant, en moments inicials del brot epidèmic, el conjunt aportava una visió panoràmica de l’impacte de la Covid-19 sobre aspectes com l’agenda mediàtica, les rutines professionals o les formes de treball. Per exemple, l’informe italià explicava amb detall com l’agenda mediàtica es va bolcar en el seguiment de l’expansió de la malaltia sobretot a la Llombardia, al principi fins i tot amb dosis de sensacionalisme, quan s’ignorava l’envergadura de la tragèdia.20 L’informe alemany, un dels més elaborats, recordava la demanda al govern de l’Associació Alemanya de Periodistes de ser considerats «treballadors clau», amb dret no sols a la lliure mobilitat fins i tot en cas de toc de queda, sinó també a tenir prestacions per la cura dels fills i seguir treballant, ja que «la majoria de la població obté la informació a través dels mèdia».21

Des de l’altre costat de l’Atlàntic, l’International Center for Journalists (ICFJ) obria, junt amb el Tow Center for Digital Journalism de la Universitat de Colúmbia, un Global Covid-19 Survey a mitjan mes de maig amb el propòsit de contribuir a la recuperació dels mitjans informatius, afectats pel greu col·lapse del virus.22 Les dues institucions reclamaven resposta a sis qüestions que consideraven clau i que concentraven la problemàtica específica de les empreses i la professió periodístiques.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar una sèrie de sessions virtuals, anomenades «Converses confinades», on diversos professionals dels mitjans locals explicaven i debatien com afectava la Covid-19 l’exercici del periodisme, els riscos que assumien i les mesures de seguretat que afectaven sovint la seva feina. La mateixa entitat professional publicava els resultats d’una enquesta elaborada el mes de juny entre els seus col·legiats per conèixer el grau d’afectació per la Covid-19.23 Segons l’enquesta, un 30 % havia patit un ERTO (expedient de regulació temporal de l’ocupació) o havia estat acomiadat, i entorn de la meitat asseguraven haver vist rebaixats els seus ingressos. Durant el confinament, la gran majoria no van acudir presencialment al lloc de treball i més de la meitat van fer teletreball, una opció que ja es considerava consolidada més enllà de les restriccions per la pandèmia.

Cap al tot digital

El prestigiós Reuters Institute for the Study of Journalism dedicava part del seu antològic Digital News Report 2020 a considerar l’impacte de la pandèmia en el món de la premsa i del periodisme.24 Si bé el gruix de l’informe abordava les grans tendències en el periodisme i el model de negoci dels nous mèdia digitals «en sis continents i quaranta mercats», també es va interessar pels canvis derivats de la pandèmia amb una enquesta específica feta a l’abril en sis països: Alemanya, l’Argentina, Corea del Sud, Espanya, els Estats Units i el Regne Unit. Destaquem aquí algunes de les constatacions d’aquesta part de l’informe.

Tot i que en els últims anys les notícies en línia superaven en general la televisió com a font informativa en molts països, amb la crisi del coronavirus el seguiment de la televisió s’havia incrementat en els sis països analitzats. De mitjana, com mostra el quadre adjunt, en els sis països l’accés a les notícies de la televisió va augmentar un 5 %, com també el de les xarxes socials, mentre baixava en una proporció similar l’accés a la premsa de paper (entre altres raons pel tancament de punts de venda). Convé remarcar, com era d’esperar en el marc del «tot digital», el pes en el conjunt de la font «en línia»: una font que, òbviament, tendia a incloure les versions digitals de tota la resta.

L’informe de Reuters presentava així el seu resum en espanyol: «La crisis del coronavirus ha aumentado sustancialmente el consumo de noticias en los principales medios de todos los países donde hicimos las encuestas, antes y después de que la pandemia surtiera efecto. Las noticias en televisión y las fuentes online han mostrado repuntes significativos y más gente identifica a la televisión como su principal fuente de información, un alivio temporal a lo que ha sido un declive constante. El consumo de diarios impresos ha caído ante los confinamientos que minaron la distribución física, lo cual casi con certeza acelerará la transformación hacia un futuro enteramente digital. Al mismo tiempo, el uso de medios online y redes sociales creció sustancialmente en la mayoría de los países».25

Per una ètica de la informació en pandèmia

Des del començament de la crisi sanitària i la seva qualificació per l’Organització Mundial de la Salut de pandèmia, algunes entitats i alguns col·lectius reconeixien el paper clau del periodisme en la gestió de la crisi. Mencionem a continuació dues aportacions d’especial interès.

L’organització Ethical Journalism Network resumia en set les recomanacions per cobrir la pandèmia, que referim breument a continuació.

1.Atenir-se als fets. Els fets i unes dades sòlides són claus per a una cobertura acurada i haurien de constituir el cor d’una informació ètica de la Covid-19.

2.Practicar la rendició de comptes. Els periodistes ostenten el poder de rendir comptes als nivells local, regional, nacional i internacional, i han de ser transparents en la seva feina.

3.Comprovar l’ús de la terminologia. Els periodistes s’han de familiaritzar amb la terminologia mèdica per assegurar que la seva informació no sigui enganyosa.

4.Mostrar humanitat. Els periodistes reporten casos de persones que pateixen greus afectacions o que es recuperen o de familiars afectats, i han de fer-ho respectant la seva dignitat.

5.Desafiar l’odi. Els periodistes han de treballar per desafiar el discurs de l’odi, sobretot l’ètnic o el religiós, i per denunciar l’impacte del virus en situacions de violència domèstica especialment contra les dones.

6.Evitar l’estigma i els estereotips socials. La malaltia s’ha de presentar objectivament, utilitzant un llenguatge que no contribueixi a fomentar el temor de les persones a rebre l’ajut dels serveis mèdics quan sigui necessari.

7.Exercir el deure de cura. El periodisme és essencial durant la crisi, però cal prendre mesures per protegir la salut física i mental dels periodistes i per mitigar els riscos de les fonts.

A més de les organitzacions professionals de periodistes, una mostra del mateix interès va provenir de la filial de l’OMS, l’Organització Panamericana de la Salut (OPS). L’OPS va aprovar i publicar una guia per a periodistes que representava una de les millors síntesis de les bones pràctiques requerides a la professió en temps de coronavirus.26

Balanç de l’impacte

El Reuters Institute tancava el desembre de 2020 un imprescindible informe que, tot fent balanç de l’impacte de la Covid-19 en els mèdia i la professió periodística, avançava una visió prospectiva sobre el futur immediat. Titulat en la seva versió en espanyol Periodismo, medios y tecnología: tendencias y predicciones para 2021, l’informe partia d’una enquesta internacional prèvia amb respostes de dues-centes trenta-quatre persones corresponents a quaranta-tres països, escollits perquè ostentaven llocs de lideratge en les àrees editorial, comercial o de producte.27

La panoràmica de l’informe sobre l’impacte de la pandèmia en el conjunt de la indústria de la informació i de les professions relacionades amb el periodisme era probablement la més ponderada i completa a nivell global fins al moment. Pel seu interès, aportem aquí uns breus apunts sobre les conclusions de l’estudi.

Una de les conseqüències de la Covid-19 sobre la professió era la d’actuar com a «accelerador» de la transformació del sector cap al «tot digital». La combinació de nous dispositius, millors connexions i tecnologies cada cop més potents permetia avançar en la via de la intel·ligència artificial. El perill podia ser la concentració de la capacitat de gestió i negoci en unes poques grans empreses tecnològiques.

Pel que fa a les redaccions, la pandèmia ja obligava a transformar profundament les rutines tradicionals amb la creació de redaccions distribuïdes que permetien prescindir de les oficines i donaven més flexibilitat als treballadors de la informació. Anirien consolidant-se els models híbrids. D’altra banda, les redaccions invertirien molts més recursos en àudio i vídeo digital, en periodisme de dades i en històries visuals: aquesta tendència seria un repte per als mitjans audiovisuals, que anirien perdent audiències per la migració cap a serveis de vídeo digital d’altres competidors.

Quant al model de negoci, el recurs a la subscripció rebia un impuls determinant amb el coronavirus, però l’informe preveia que el 2021 encara caldria diversificar les vies d’ingressos. Una de les novetats era el pagament de les grans tecnològiques per les notícies a mitjans informatius, un recurs que podria beneficiar grans mitjans però podria exacerbar les desigualtats i minar la pluralitat de mitjans i fonts informatives.

Principals fonts d’informació

L’accés periodístic a les fonts habituals d’informació en temps d’una crisi tan aguda com la pandèmia de la Covid-19 presentava reptes i dificultats singulars, sobretot en els llargs mesos de confinament total o parcial en cada país, regió o ciutat, pel fet que tota la feina s’havia de fer remotament, sense presència personal.

L’anonimat, a vegades imprescindible d’assegurar en determinats contextos per obtenir i publicar informacions valuoses per al públic, es presentava més difícil de garantir en entorns de comunicacions telemàtiques entre professionals i fonts. Les condicions del treball periodístic en temps de pandèmia s’emmarcaven en un entorn tecnològic que plantejava altres perills per al periodisme: a més de la protecció de les fonts, calia atendre també la protecció del periodista mateix, dels sistemes d’intercomunicació telemàtica de la redacció i també de les històries o notícies que elaborava.

Per al context nord-americà, el Tow Center for Digital Journalism de la Universitat de Colúmbia va publicar una guia breu per als periodistes, per a la seva protecció i la de les fonts en temps de pandèmia, en què recomanava l’ús d’eines electròniques segures.28 Per al context llatinoamericà, l’OPS va publicar, com hem vist en l’apartat anterior, una guia per a periodistes en temps de la Covid-19, on remarcava la importància de la consulta de fonts oficials i acreditades per evitar els rumors i la desinformació.29

El problema de les fonts

Cada mitjà informatiu, i cada periodista, en particular, construeix la pròpia xarxa de fonts d’informació d’acord amb els seus propòsits editorials i la seva cobertura territorial i temàtica. En bona part, són l’amplitud, l’adequació i la qualitat de la xarxa de fonts les que donen al mitjà periodístic el crèdit de fiabilitat i d’interès que li permet d’aconseguir i mantenir una audiència fidel i de fer front a la competència.

Les fonts del periodisme solen ser molt diverses segons la tipologia del mitjà (un gran diari, una estació de ràdio local, una cadena nacional de televisió, un setmanari polític, una web d’una ONG, una agència de notícies) o dels seus àmbits d’interès o d’especialització temàtica (política, societat, economia, cultura, esports, ciència).

La xarxa de fonts disponibles condiciona substancialment la tasca del mitjà i dels periodistes. En situacions de tan greu excepcionalitat com les diferents onades de la pandèmia viscudes en cada país, regió o ciutat, el problema de les fonts plantejava nous reptes, difícils de superar sovint.

A escala global, caldria fer dues consideracions prèvies. D’una banda, el sistema polític de cada país determinava les condicions de base (llibertat de premsa, llibertat de moviments dels periodistes, control governamental, accés a xarxes socials) de l’exercici del periodisme. De l’altra, mentre que moltes fonts internacionals eren fàcilment accessibles gràcies a internet des de qualsevol punt del planeta, l’accés a les fonts de proximitat dels mitjans locals plantejava sovint, sobretot en moments de confinament estricte, greus dificultats als reporters.