La gramàtica del virus

No sols la visualització de dades era massivament utilitzada per donar a conèixer plàsticament l’estat de la pandèmia, sinó que també era utilitzada per fer previsions de futur. És el cas, per exemple, de l’estimació feta a mitjans d’agost per a l’evolució de la Covid-19 a Colòmbia i publicada al diari de Bogotà El Tiempo (QR, 1):71

Per explicar la variant britànica B.1.1.7 del coronavirus, el diari The New York Times publicava l’article «Inside the B.1.1.7 Coronavirus Variant», on explicava, amb diverses il·lustracions (QR, 2), com les instruccions genètiques contingudes en l’RNA forçaven les cèl·lules infectades a reunir fins a vint-i-nou classes de proteïnes que ajudaven el coronavirus a multiplicar-se i expandir-se.72

Els mapes, recurs habitual

Es mapes eren un recurs habitual per visualitzar la situació de cada lloc i les dades sobre l’evolució del coronavirus. Els mitjans solien utilitzar les fonts de visualització de dades d’organismes oficials per publicar les versions pròpies. Un exemple: La Vanguardia de Barcelona reconvertia un mapa de situació de la pandèmia a la Unió Europea, proporcionat periòdicament per l’ECDC, en una versió de principis de setembre (QR, 3).

Quan el 20 de gener de 2021 el president electe dels Estats Units Joe Biden prenia solemne possessió del càrrec a Washington, i havent honorat el dia abans la memòria dels més de quatre-cents mil morts per Covid-19 del país, The New York Times visualitzava l’estat de la pandèmia als Estats Units amb diversos mapes, entre els quals el corresponent a la vacunació (QR, 4).

Una de les icones més omnipresents de la pandèmia va ser el mapa interactiu del Covid-19 de la Universitat Johns Hopkins, amb els seus números clars sobre les bombolles de color vermell. Aquest mapa (QR, 5) era una eina fonamental per a periodistes i audiències de tot el món.

Fotoperiodisme, testimoni viu

El fotoperiodista Emilio Morenatti va provocar una animada polèmica a les xarxes per una foto de gent al passeig marítim de Barcelona el 26 d’abril de 2020, el primer dia que els menors de 14 anys podien tornar a sortir al carrer després de sis setmanes de confinament total. La foto (QR, 6) mostrava una inquietant aglomeració de famílies amb els fills, quan calia mantenir el distanciament social. La polèmica va saltar a les xarxes. La van publicar mitjans com El País i d’altres: «És una vergonya», «No pot ser, és un muntatge»… I van saltar els puristes: la imatge estaria distorsionada pel fet que el fotoperiodista va utilitzar el teleobjectiu.

El testimoni de Morenatti, director en cap d’Espanya i Portugal d’AP, i la seva experiència a Barcelona durant la primera onada de la Covid-19 són dignes de recordar. En una llarga entrevista, explicava els problemes que havia tingut per documentar la crisi del coronavirus, i concretament com va realitzar la foto de la polèmica.73 El dia 26 d’abril, explicava, havia de documentar el desconfinament dels menors a Barcelona: a migdia, va observar una certa aglomeració davant la platja, però no volia fer «la imatge plana des del darrere perquè trobava horrible aquell contrallum», i va optar per fer-la «des d’un lateral perquè no podia accedir a la platja, i l’única manera de fer-ho encabir tot era amb un teleobjectiu, que tothom sap que comprimeix, i no està prohibit fer-lo servir en fotografia». El fotògraf d’AP es proclamava «gran defensor de l’ètica fotoperiodística» i es remetia als «deu punts del Codi d’Ètica de l’Associació Nacional de Fotoperiodistes d’Espanya (NPPA)».

En l’entrevista, Morenatti exposava les dificultats que tenen els fotoperiodistes per fer de «testimonis de la realitat» de la pandèmia en determinats espais, com hospitals o cementiris. Insistiria mesos després a la revista de la Federació de Veïns de Barcelona, Carrer: «Durant setmanes, les autoritats van ignorar totes les peticions oficials, fetes com a periodista i en nom d’una agència internacional de prestigi com AP, de poder accedir als centres hospitalaris i als cementiris per verificar amb imatges les informacions que deien que les UCI s’estaven col·lapsant i que els morts creixien exponencialment».74 Una mostra de la seva feina, la foto de portada que va publicar Carrer l’octubre de 2020, on es veia un home estirat a terra enmig d’un carrer solitari (QR, 7).

Documentar el drama

La gran virtut del fotoperiodisme resideix en la seva irrenunciable fidelitat a la representació dels llocs i dels moments viscuts: viscuts per la gent de carn i ossos i de pell de tots colors en la seva circumstància i el seu drama singulars. El «potencial forense», de prova, d’incriminació, de les imatges és inqüestionable: «Una fotografía», escrivia Susan Sontag, «pasa por prueba incontrovertible de que sucedió algo determinado. La imagen quizás distorsiona, pero siempre queda la suposición de que existe, o existió, algo semejante a lo que está en la imagen».

Les dificultats que havia d’afrontar el fotoperiodista en un entorn epidèmic eren òbviament molt superiors a les dels reporters convencionals. Els governs i les administracions, conscients del poder de les imatges, intentaven en molts casos evitar la presència i l’activitat de fotògrafs de premsa en els escenaris més compromesos.

El «buit de memòria fotoperiodística» de la primera onada a Catalunya i a l’estat espanyol era documentat i denunciat en l’imprescindible dossier «Una epidèmia a cegues», elaborat pel sociòleg i fotoperiodista català Bru Aguiló Vidal i publicat a Mèdia.cat.75

A l’estat espanyol, alguns mitjans es lamentaven de les traves imposades per les autoritats als fotoperiodistes (sovint a través del cercle de foc establert justament pels gabinets de comunicació) per documentar l’estat i els estralls de la pandèmia. Escrivia un cronista: «No hay imágenes de fotoperiodistas en hospitales colapsados con enfermos durmiendo en butacas dentro de gimnasios reconvertidos en urgencias, no había fotógrafos para registrar el caos de las residencias y no se quería que se fotografiara la muerte […]. La gran mortandad causada por la pandemia en España ha sido invisible a los ojos de la libertad de información. Las instituciones gubernamentales del país, de todo signo político, han puesto todas las barreras y trabas para que no tuviéramos registro gráfico de la tragedia».76

Un dels pocs fotoperiodistes que va poder accedir als llocs més ocults dels hospitals i de les residència d’avis de Barcelona i de Madrid en els moments més dramàtics va ser el periodista català Ricard Garcia Vilanova. En un article explicava la seva aventura, il·lustrada amb algunes de les fotografies. Resumia així el treball que publicava: «El reflex d’una mirada d’un instant de l’horror més gran que ha viscut el nostre país des de la Guerra Civil […]. Un recorregut pels dos principals focus de la pandèmia a Espanya: Madrid i Barcelona. Pels hospitals (blindats a la premsa), per les residències d’avis (els llocs més castigats), per les funeràries i els cementiris i, també, per allò que ara coneixem com la nova normalitat».77

Per pal·liar aquell «vacío documental» de la Covid-19 a Espanya, vuit destacats fotoperiodistes espanyols van posar en marxa des de març el projecte Covid Photo Diaries, un diari visual amb instantànies capturades des de casa, als barris o als hospitals, que publicaven a Instagram.78 Durant la segona onada a Espanya, les pressions dels fotoperiodistes van obtenir millor resposta entre les administracions.

Una mirada a les imatges del món

El fotoperiodista d’agència s’emmarca en una tipologia d’aquesta professió que resumeix en bona part l’interès i l’ambigüitat d’una imatge informativa: el fotògraf d’agència s’anticipa als fets noticiables, escull perspectives i punts de vista, però no té capacitat de decisió sobre l’edició final, és a dir, sobre la selecció i la rellevància que un mitjà concret donarà a una instantània. I tampoc sobre l’impacte en la conversa social a través de xarxes com Instagram, TikTok, Facebook, Twitter o d’altres.

La situació de confinament per la Covid-19, més o menys estricte segons els països i els moments, va motivar la proliferació de tota mena de fotografies preses amb mòbils, algunes de les quals servien per documentar també a través de mitjans i de xarxes socials les singularitats de la crisi. Però, en general, els grans mitjans de comunicació acudien als seus experimentats fotoperiodistes per cobrir la pandèmia.

A nivell internacional, l’interès per saber com el fotoperiodisme documentava la pandèmia va donar lloc a una sèrie d’entrevistes amb professionals pel periodista Rowan Philp que es van publicar a la web de Global Investigative Journalism Network.79 Una de les fotos que va fer la volta al món i que va causar impacte en el país d’origen, Indonèsia, va ser la del fotoperiodista Joshua Irwandi. Mentre seguia els treballadors de l’hospital, Irwandi va capturar la imatge impactant del cos d’una víctima de la Covid-19 embolcallat en plàstic, tot mirant de no revelar els trets personals ni el gènere. La fotografia (QR, 8) va ser publicada per National Geographic i immediatament divulgada pels canals televisius d’Indonèsia, i va merèixer opinions contradictòries a les xarxes socials.80

La celebració de la trenta-dosena edició a Perpinyà del Visa pour l’Image, el festival internacional més important del fotoperiodisme, va tenir lloc, malgrat l’epidèmia, del 29 d’agost al 13 de setembre de 2020. I, com era d’esperar, entre altres grans temàtiques (les dones a les presons o la contaminació i l’explotació dels mars), el festival va dedicar una atenció especial a la pandèmia: fotògrafs de tot el món van aportar imatges per captar l’impacte de la crisi, amb fotografies de l’hospital construït en pocs dies a Wuhan, dels rostres fatigats del personal sanitari, de grups de fidels desinfectant mesquites o de la Venècia deserta.

L’any del virus en imatges

A final del primer any de la pandèmia per coronavirus, la tasca del fotoperiodisme a costa del drama col·lectiu i individual viscut arreu i la seva capacitat de concentrar història en una instantània es feien visibles a través de múltiples recopilacions. Mencionem només alguns exemples de grans diaris internacionals.

USA Today oferia el desembre un extraordinari recull en obert de setanta-tres instantànies de situacions viscudes arreu del món, relatives específicament als canvis induïts per la pandèmia en les formes de practicar el culte i les pregàries entre els creients de les diverses religions.81 El canadenc Toronto Star tancava l’any oferint també en obert i per mesos una àmplia recopilació de fotografies al·lusives a la Covid-19, per bé que solament limitades al Canadà.82 Per la seva banda i també en obert, The New York Times publicava un excel·lent resum de l’any en imatges a mitjan desembre. Aquest gran diari presentava l’espectacular recull de fotografies per cada mes amb el títol general de «2020. A Year In Pictures. A Year Like No Other».83 Com era de suposar i per bé que la majoria eren dels Estats Units, bona part de les imatges retrataven moments i llocs de la crisi pandèmica (QR, 9).

Tancarem aquest apartat tornant al començament, recuperant una de les instantànies d’Emilio Morenatti a Barcelona. La foto tenia l’honor de formar part del resum mundial de l’any del virus gràcies a la seva inclusió en el mencionat «any en imatges» de The New York Times:84 era la foto del pacient Francisco España, atès a l’Hospital del Mar de Barcelona, que va demanar que el portessin en llitera davant del mar (QR, 10). España es va recuperar i va explicar el desembre les seqüeles en una entrevista a VilaWeb.85

Encara a Catalunya, la iniciativa d’un grup de fotoperiodistes locals es convertia en llibre sobre les imatges més emblemàtiques de la primera onada i durant els cent dies de confinament. Amb el títol de Dies que són història, el llibre recollia els testimonis icònics d’onze fotògrafs que es van proposar documentar el que passava als carrers, a les cases, als hospitals i arreu del país.86

L’entrevista reveladora

Un reconegut epidemiòleg català, especialista en genètica molecular i investigador a la Universitat de Leicester (Regne Unit), responia al principi d’abril a la pregunta del periodista sobre si la Covid-19 havia vingut per quedar-se: «Aquest virus ja no el podrem eliminar, seguirà rodant, com tants d’altres. Només hem aconseguit eliminar dos microbis en tota la història, la resta encara són amb nosaltres, i passarà el mateix amb aquest. Fins que no tinguem la vacuna o hàgim desenvolupat prou immunitat de grup (que prou gent hagi passat la infecció i ja sigui immune al virus), la possibilitat de nous contagis serà present. Això pot voler dir un any, si tot va bé. Després ja només podrà donar brots aïllats i deixarà de ser un perill important».87

Era una previsió arriscada però reveladora, feta des del coneixement científic de la propagació de l’«enemic invisible». Mesos després, en les segones i terceres onades, mentre es produïa l’acceleració de la cursa mundial per obtenir la vacuna anhelada i s’iniciava el procés de vacunació, les previsions del científic es complien gairebé al peu de la lletra. Parlem del doctor Salvador Macip, autor d’un manual clàssic sobre el tema, Les grans epidèmies modernes (Barcelona, La Campana, 2010).

La facultat de preguntar

L’entrevista periodística és segurament, dins els gèneres informatius, el format que fa més patent la missió única reconeguda al periodisme: la facultat de preguntar en públic i per al públic sobre afers d’interès públic. És òbviament una de les formes de poder reconegudes a la professió. A la novel·la La immortalitat, Milan Kundera ho entenia així: per al periodista, fer preguntes no és solament el seu mètode de treball, és una manera d’exercir el poder. Un exercici del poder que la societat no sols tolera i reconeix, sinó que agraeix.

L’entrevista és un gènere ja clàssic que ha permès a molts periodistes esdevenir famosos justament per aconseguir de personatges famosos (màxims mandataris, personalitats de les finances, de la ciència, del pensament o de les arts) declaracions reveladores. Unes declaracions que a vegades transcendien la publicació efímera d’un diari o d’un programa radiofònic o televisiu, per convertir-se en llibre. Gràcies a les preguntes d’un periodista famós, per exemple, trobem recollides en un llibre d’entrevistes unes reveladores manifestacions del president Donald Trump a Bob Woodward sobre com havia volgut minimitzar la gravetat de la pandèmia als Estats Units.88

En ocasió de la llarga i devastadora pandèmia, els periodistes es veien obligats a exercir el poder de les preguntes en múltiples direccions per les característiques de la crisi: la seva imprevisibilitat, la seva complexitat o les implicacions sanitàries, científiques, socials, econòmiques o polítiques. Els governs i les instàncies governamentals eren en general molt reticents a donar veu als periodistes en les freqüents (en molts països, diàries durant mesos) rodes de premsa per donar compte de l’evolució de l’epidèmia al país.

Més enllà de les rodes de premsa oficials, que en determinats casos permetien fer preguntes en forma telemàtica o presencial, els periodistes que cobrien la crisi havien d’acudir a l’entrevista per donar veu als afectats o sobretot per traslladar als seus públics versions expertes sobre els diversos problemes associats a la Covid-19. Molts d’aquests problemes eren de caràcter tècnic o científic, com per exemple l’estat del sistema de salut pública en cada moment i lloc, la identitat del virus i les característiques de la seva propagació o les precaucions a prendre.

El dret a saber

Hi ha una raó de fons per comprendre l’interès d’aquest format periodístic. És el que podríem anomenar «el dret universal a saber»: el dret del públic, sobretot en una societat cada cop més complexa i opaca, a conèixer l’estat del saber particular dels especialistes i l’estat de les grans decisions públiques que afecten els ciutadans.

Mai com ara, i sobretot en temps de pandèmia global, la informació esdevenia un capital. Una forma de poder. I els poders institucionals, que es mostren sempre àvids de controlar la informació, en temps de crisi veuen perillar el seu estatus; sigui polític, econòmic o científic. Les rodes de premsa sense preguntes de governants i gestors públics en la pandèmia exemplificaven la voluntat de control de la informació disponible. Les entrevistes en profunditat dels periodistes a polítics, responsables sanitaris, científics o víctimes manifestaven la voluntat de contribuir al saber públic sobre la crisi i el col·lapse.

Encara hi ha una altra raó per enaltir la figura discursiva de la (bona) entrevista periodística. Molts dels i de les responsables d’àrees decisives en la dinàmica social no poden, o no volen o no saben tenir una projecció pública de les seves activitats. Algunes d’aquestes persones intervenen habitualment en l’esfera pública a través d’articles a la premsa, de participació en programes de ràdio i televisió, de tuits i d’altres formes de missatgeria en xarxa. Però moltes no poden, per exemple a causa del càrrec públic, expressar l’opinió personal sobre determinats àmbits o actuacions; d’altres no volen comprometre’s en públic, i molts no tenen l’oportunitat o l’habilitat de formular per escrit o oralment els seus coneixements o opinions. Una bona entrevista concedida a un periodista i/o mitjà de confiança facilita a tots ells l’accés a l’espai públic amb garanties d’honestedat i credibilitat.

Era el cas de molts especialistes en medicina, epidemiologia o microbiologia que escrivien articles a revistes especialitzades sobre assajos clínics determinants, i després concedien entrevistes periodístiques per explicar al gran públic els resultats de la recerca i el seu abast pràctic.

L’interès del gènere de l’entrevista dedicada a temes crucials com ara la crisi sanitària mundial i els diversos debats suscitats es va fer patent en molts mitjans. A Barcelona, per exemple, el diari digital VilaWeb va aplegar vint-i-una entrevistes a personalitats internacionals significatives arran dels primers sis mesos de declarar-se la pandèmia. Amb el títol «Mig any de pandèmia: entendre el nou món», el diari recollia entrevistes en profunditat de Noam Chomsky a Marta Marín-Dòmine, de Margaret Atwood a Massimo Cacciari, d’Eva Illouz a José Mujica, d’Enric Casasses a Yassin al-Haj Saleh, entre d’altres.89

Un breu mostrari

—Qui va ser el primer expert estranger que va acudir a Wuhan per avaluar in situ l’epidèmia incipient?

La resposta a aquesta pregunta es troba en una entrevista periodística: la que va publicar al diari anglès The Telegraph la seva corresponsal a Taiwan, Nicola Smith.90 Yin-Ching Chuang, cap regional a Taiwan de la xarxa de prevenció i tractament de malalties infeccioses, va conèixer per les xarxes a finals de desembre el brot de la nova malaltia infecciosa sorgida a Wuhan. El 6 de gener requerien permís a la Xina per viatjar a Wuhan. El dia 11 van obtenir-lo i amb un col·lega van emprendre el viatge. Van tenir una primera reunió el 13 i el 14 i els van portar a un hospital. En aquells moments hi havia quaranta-un casos, vint-i-vuit dels quals estaven associats al mercat de Huanan. Però dels altres casos a penes en van precisar res. El doctor Yin-Ching va dir que li quedava el gran dubte sobre la transmissió del virus. El 31 van mantenir una reunió amb altres col·legues de Hong Kong i Macau i amb funcionaris i experts locals, que oralment els van informar que havien detectat el primer cas el 23 de desembre. En tornar a Taiwan, van informar les autoritats convençuts de la transmissió persona a persona, i el govern va tancar les fronteres.

—Què és la salut?

Segons el professor Joan Benach, hi ha almenys disset definicions d’un terme que sembla tan evident. I, per tant, no és fàcil definir la salut. Benach és un expert en salut pública, codirector del Johns Hopkins University-UPF Public Policy Center de Barcelona, que va desplegar una gran activitat durant els primers mesos de la pandèmia, explicant en conferències i entrevistes la seva visió crítica de les causes de la pandèmia i la gestió de la crisi mundial.91 D’entre les diverses entrevistes concedides a mitjans catalans i espanyols, en podem destacar una del mes de març al digital Crític i una altra al setmanari El Temps, feta el juliol.92 Una de les seves argumentacions destacades i repetides era que la pandèmia era un problema de salut pública seriós que no afectava a tothom igual, com se solia dir, sinó que ho feia en funció de variables com «desigualtats de classe, de gènere, edat, situació migratòria o d’altres». I alertava de l’amenaça que suposava per als grups de població i per als barris més pobres i vulnerables del món, que «sobreviuen en condicions de salut lamentables: habitatge, precarització, manca de serveis bàsics, manca d’aigua neta i d’alimentació de qualitat, contaminants ambientals, etcètera».

—Com va canviar la vida de la doctora Portia Ngwata?

La doctora Portia Ngwata treballava atenent malalts de Covid-19 al Tembisa Hospital de la ciutat d’Ekurhuleni, a Sud-àfrica. Aquesta ciutat, d’uns tres milions d’habitants, es troba a la gran àrea metropolitana de Johannesburg. La doctora Ngwata va concedir una llarga entrevista al diari The Times de Sud-àfrica, on deia que estava tan ocupada que ni es recordava de comprar menjar per al seu fill de dos anys.93 El Tembisa era un dels tres hospitals designats per atendre els malalts de coronavirus de la regió de Gauteng. La doctora Ngwata, mare de tres criatures, cap de medicina clínica de l’hospital, descrivia als periodistes la seva jornada en aquests termes: «I come here at around 6am or 7am and I leave late. You spend the day without having tea or lunch breaks. Sometimes I go without eating. Yesterday I almost collapsed because I didn’t eat for two days, so I had to force myself to eat». I afegia que ho feia per salvar la gent, però que, quan tot acabés, ella també ho deixaria. Explicava que ja havien mort més de quaranta metges, alguns amics personals. Deia: «After this, I don’t think any doctor still wants to be a doctor, including me. I am doing this because I want to save people. When it’s all over I would have conquered it, but I will be finished. I would need a brain wash, to be taken somewhere else».

—Com enfocar el nou curs escolar?

Les ràdios i les televisions convencionals desplegaven durant la pandèmia tot el seu potencial com a intermediaris quotidians entre els, sovint, inaccessibles personatges que ostentaven les greus responsabilitats de decisió en la crisi i els públics de cada mitjà. I a part dels butlletins informatius, noticiaris i programes de divulgació o debat, que feien durant mesos de la Covid-19 el tema recurrent i principal, les ràdios i les televisions recorrien a l’entrevista «reveladora» com a format privilegiat d’accedir i donar a conèixer coneixements, recomanacions i decisions en relació amb el virus a cada lloc i a cada moment. Prendrem un exemple entre els milers possibles.

La Televisió de Catalunya va dedicar, com la totalitat de cadenes de l’estat espanyol, un gran nombre de programes a tractar l’evolució de l’epidèmia a Catalunya, a Espanya i al món. A primers de setembre, quan el país es trobava en plena «segona onada» de l’epidèmia i s’estava debatent sobre les millors estratègies per reobrir les escoles amb les màximes garanties per a escolars i personal docent, el principal canal català, TV3, hi va dedicar part de FAQS, un programa de prime time, justament a entrevistar personatges d’actualitat. En efecte, el FAQS del 5 de setembre s’obria amb l’entrevista en directe a dos dels epidemiòlegs catalans més significats en la projecció pública de la seva expertesa.94 Els doctors Antoni Trilla i Oriol Mitjà van respondre durant una hora a les preguntes de la conductora del programa, la periodista Cristina Puig, i van aportar al gran públic de TV3 un conjunt de coneixements i recomanacions que oferien, sobretot a gestors públics, a docents i a pares, unes orientacions documentades sobre les grans opcions a prendre davant el nou curs escolar.

Científics versus polítics

Si, com dèiem al principi d’aquest capítol, al periodista se li reconeix el poder de preguntar sobre els afers dels altres i fer-ho públic, és perquè la societat vol exercir el seu dret a saber. I, especialment, el dret a conèixer les actuacions dels servidors públics.

Ara bé, una crisi pandèmica com la viscuda posava de manifest la diferència que distingeix i distancia una entrevista a un científic o un sanitari de l’entrevista a un polític o un alt directiu empresarial, per exemple.

En les entrevistes a polítics, gestors sanitaris o responsables d’empreses solia prevaler una actitud de desconfiança i recel del personatge amb el periodista: el polític o el directiu es proposaven respondre d’acord amb uns interessos estratègics, els del govern, el partit o l’empresa, procurant donar una imatge favorable de les seves opcions i silenciant les qüestions més compromeses o fins i tot, sovint, les més rellevants de les estratègies respectives. En aquest cas, l’ocultació d’informació pertinent, junt amb la promoció d’una imatge favorable de l’entrevistat, solien ser uns dels objectius perseguits.

Per contra, en les entrevistes a responsables mèdics i científics relacionats amb la gestió de la crisi, prevalia la complicitat en el plantejament de preguntes i respostes. Per part dels entrevistats, s’adoptava una actitud contrària a la tipologia anterior: els científics, els metges o els infermers entrevistats no tan sols no tenien inconvenient a assenyalar els problemes i les deficiències existents, sinó que sovint era la detecció dels errors i les mancances la seva gran aportació al coneixement públic dels problemes sanitaris reals que s’havien d’assumir i afrontar. En aquest cas, l’objectiu era posar al descobert, revelar, la informació més rellevant davant del problema. Per això, el seguiment d’entrevistes destacades a metges i científics durant l’evolució de la pandèmia oferiria una documentació imprescindible per al coneixement i l’avaluació d’una crisi mundial tan complexa.

L’humor gràfic

Aquest apartat no pot ser com els altres. Si riure és una bona medecina, en temps dolorosos i tràgics com eren els viscuts per tanta gent durant o a causa de la Covid-19, les mirades iròniques o sarcàstiques dels dibuixants ajudaven a sortir del pou i a proposar gràficament una visió més distant del drama. Aquest capítol hauria de ser també eminentment gràfic i per això remetrem a les diverses il·lustracions. Vol recollir algunes de les millors plasmacions en premsa de l’humor gràfic al·lusiu a la pandèmia, conscients tanmateix que aquesta mostra només pot ser una molt limitada representació de la diversitat dels humors dibuixats que es poden trobar en les hemeroteques.

El setmanari Politico va tenir la pensada, ja en els inicis de la crisi, de recollir una galeria d’alguns de les millors caricatures de la situació fins a aquell moment (QR, 11 i 12).95

De bon començament, l’humor més càustic també es va fer present en l’escena pública, com va ser el cas del diari de Dinamarca Jyllands-Posten (el mateix que el 2005 va publicar les polèmiques caricatures de Mahoma), que el 27 de gener de 2020 feia pública una imatge de la bandera de la Xina substituint les cinc estrelles grogues per coronavirus (QR, 13). A les protestes immediates de l’ambaixada xinesa a Copenhagen, l’editor en cap, Jacob Nybroe, va respondre que no volien riure’s de la Xina, i que no considerava que calia disculpar-se. La reacció furibunda de les autoritats xineses va tenir també la seva rèplica promovent una campanya d’il·lustracions de la bandera danesa amb l’esvàstica (QR, 14) a través de Weibo, el Twitter xinès.

El president dels Estats Units, Donald Trump, era sovint objecte preferit dels humoristes de premsa, i no tan sols dels Estats Units. El setmanari The New Yorker, per exemple, oferia una portada memorable a principis de març amb la caricatura del president Trump amb una mascareta que li tapava els ulls, però no el nas i la boca (QR, 15). També ho tractava l’humorista català Ferreres (QR, 16).

L’humor també feia política des de les portades de la premsa: com a mostra, dues portades, la del diari de Madrid El Mundo, que presentava el president Pedro Sánchez assegut sobre el titular «Cien días de César» (QR, 17), o la de la revista satírica El Jueves (QR, 18).

D’altra banda, l’impacte de la Covid-19 en el teixit social, sobretot entre les poblacions i persones més vulnerables, va afectar profundament les activitats i els comportaments habituals de la gent. La crisi social i sovint també la de convivència va merèixer la seva dosi d’humor gràfic (QR, 19, 20 i 21).

Les vinyetes dels diaris, revistes i digitals eren un espai habitual de les pràctiques de l’humor gràfic relatiu a la crisi sanitària i social. Una exposició a Alcalá de Henares (Madrid), titulada Balcones: viñetas de la pandemia. Primera exposición virtual, va posar de manifest la importància d’aquest gènere d’escriptura sobre l’actualitat de la crisi sanitària i social (QR, 22). A l’exposició, inaugurada el mes de juny, hi van participar setanta-cinc autors de quinze països, que publicaven les seves tires còmiques en les capçaleres més prestigioses d’aquells països.96

També el màrqueting, la publicitat i la propaganda van acudir als recursos del gènere gràfic per divulgar els seus missatges amb dosis d’humor, en alguns casos ben agosarat, com els dos amb què tanquem el capítol: una portada de 20 Minutos, amb foto de l’actor britànic «Borat» despullat i amb mascareta cobrint-li les parts (QR, 23); i l’anunci d’una campanya de l’agència de turisme Visit Berlin recriminant els que no portaven mascareta (QR, 24).