Pensar diferent

CULTURA GLOBAL

Encara hem entès molt poc de què va la cultura, tot i elogiar-la i venerar-la. De fet, la majoria de ciutadans, autoritats educatives i gent que s’hi dedica, es pensen que la cultura és un

sector

 de l’activitat humana, un sector que té entitat pròpia i separada de les altres activitats humanes. Però no és així: la cultura té a veure amb el cultiu

global

 de la persona i de la societat, configura una persona en

tots

 els seus àmbits i una societat en

totes

 les seves activitats. És el que de vegades s’anomena «cultura total». O no parlem de cultures diverses quan parlem de nacions diverses? Oi que, quan parlem de situacions i relacions multiculturals, volem dir que els pobles es distingeixen entre ells no solament pel teatre o la dansa, sinó per la llengua, la ciència, la recerca, la indústria i els oficis, els costums, el dret, la història, la gastronomia, els esports, la religió o la política, per la seva relació amb la natura? Oi que l’ocupació cultural d’un país és justament l’intent d’ocupació de tots aquests àmbits? La cultura és tot allò que configura la vida d’un poble.

Per això és erroni i estrany oposar «ciència» a «cultura». I encara és pitjor quan identifiquem «cultura» amb «lletres», que sembla que només vol dir «literatura». O és que potser no formarien part de la cultura la dansa, la pintura, l’escultura, el teatre, la fotografia o el cinema, perquè no són «lletres»? Per què els promotors entusiastes de la cultura no són els primers de reclamar que d’allò que molts fan se’n digui el que és realment, és a dir, «arts»? Ho entenia molt bé l’escultor Josep Llimona quan el 1912 va crear el conjunt escultòric «Catalunya rodejada de les lletres, les ciències i les arts», que ara és a l’Institut d’Estudis Catalans.

Amb el nostre llenguatge poc afinat condemnem la cultura a una marginació empobridora i injusta: el binomi excloent ciència/cultura gairebé sempre presenta la cultura com a sotmesa a la ciència, com una realitat menys important, de segona i —ho diré amb tot el sentiment— com a més «femenina». Això explica que el cap de l’Estat visiti indústries i centres de recerca mentre la seva dona visita exposicions, escoles i hospitals. Això és el que també pensen els plans d’estudis, la formació personal i l’activitat professional. Així s’explica que puguem arribar fàcilment a una societat d’ignorants més o menys especialitzats, completament perduts en la selva del coneixement i del saber: justifiquem sense enrojolar-nos la ridícula —de vegades pretensiosa— ignorància de l’estudiant de ciències que es vanta de no llegir ni un llibre que no sigui de la seva matèria o de no tenir ni idea de qui eren Josep Carner o Margarida Xirgu; igualment ignorant i ridícula és la sortida de l’estudiant de lletres que espera la comprensió de tothom perquè no sap fer el més petit càlcul o no sap qui era Einstein, i confon una vacuna amb una lavativa.

De fet, seria molt millor contraposar «ciència» —o millor, «ciències»— i «arts», que es complementen, sense fer partidisme de la cultura. (Ja hem oblidat que, en grec,

tekhné

 tant vol dir ‘art’ com ‘tècnica’.) Perquè la cultura no es redueix a les arts, ni tampoc a les ciències, sinó que les abraça totes, i abraça els oficis i molt més. Ho abraça tot. La cultura és el marc de referència global, el que embolcalla un grup humà. I, dins d’aquest marc, hi caben opcions, projectes i respostes diferents, que fan que la cultura no sigui la pell a què estem enganxats, sinó més aviat l’aire que respirem en el llenguatge. (També hi ha, és clar, apartats en la cultura, i aleshores parlem, per exemple, de

cultura humanística, cultura científica, artística, tecnològica, religiosa, militar, gastronòmica, cinematogràfica

 o

esportiva

; però tot són apartats de la cultura i la cultura no és un apartat de res, sinó l’embolcall i el resum de tot.) Sorprenentment, en aquesta línia de mal ús de «cultura» s’ha arribat a la «cultura de l’esforç» o a la «cultura del silenci». Es vol dir «cultiu» o «pràctica». M’estalvio de comentar-ho.

La marginalització de la cultura també fa que els dubtosos rànquings d’universitats al món no avaluïn la cultura

global

 d’estudiants i professors d’aquelles universitats, sinó només els seus èxits científics i tecnològics. (Si els rànquings troben en una universitat algun «Nobel» de «lletres» també l’aprofiten; certament, no el busquen.) Hem oblidat que una cultura és una visió del món, que no és exclusiva ni és monopoli de cap grup humà, però que és

pròpia

 de cada grup. És allò amb què ens identifiquem, senzillament perquè és allò que ens identifica i ens configura. És també per això que acabem designant amb el nom global de «cultura» les diverses activitats, conviccions, costums i realitats que configuren una societat, siguin ciències, arts o oficis.

Aquesta idea bàsica podria ajudar-nos a entendre millor l’estructura i la missió dels nostres departaments de Cultura, a fi que no se’n restringís ni limités el sentit. No dic pas que la cultura ho hagi de dirigir tot, perquè no vull ni puc canviar l’orientació que ha pres la paraula «cultura» des que en el segle XVIII va aparèixer com a terme específic. Deixem que la cultura es continuï dedicant principalment a les arts i les lletres que ha soplujat des de llavors. Però estaria bé que aquell departament estigués en estret contacte amb tots els altres, per prendre iniciatives i organitzar activitats. Si hi ha un departament amb vocació i sentit transversals és el de cultura. La nostra societat té ciència, té arts, i s’implica en moltes altres activitats i coneixements. Tot això és la nostra cultura, rica i barrejada.

Des de l’escola primària fins a la universitat, la llengua i els drets humans haurien de ser matèries específiques de primer ordre, ja que han de ser formació bàsica de tots els ciutadans. La cultura, en canvi, no ha de ser formació específica escolar. Només s’ha de subratllar a alumnes i docents que

tot

 el que s’ensenya

ja

 és cultura. Només hem de ser conscients de quina cultura transmetem, feta de coneixements, accions, relats, valors, pensaments, experiències. I el punt d’argamassa ha de ser sempre la reflexió i el sentit crític.

A Catalunya, més aviat per interès o complex anticatalà, muntem constants batalles entre el català i el castellà. I oblidem les més de tres-centes llengües que s’usen al país. Al mig de totes, congregant-les i concertant-les, hi ha la llengua pròpia, com passa arreu del món. I amb l’aranès en tenim dues. Tenim la sort de tenir llengües antigues, riques i plenes. Per això encara podem dir del català, des d’una riba o altra, «que pura em sembles, de tantes veus composta!». Per què no deixem de pensar sempre en el castellà —que ja té moltíssims diaris, emissores i cadenes de televisió— i no emetem a la televisió de Catalunya algun programa, per exemple, en amazic? Això no resoldria gran cosa, però faria avançar cap a experiències més convivencials, més col·laboratives, més intel·ligents.

Tinc certament sentiments contradictoris i molt barrejats sobre el món en què m’ha tocat viure. Sé que formo part del grup dels privilegiats i estic content de no haver de passar la dissort que estan passant d’altres; fins i tot en molts casos estic content de no ser com són d’altres. (Per què, masoquistament, hauria de voler jo augmentar el nombre dels més desgraciats o dels més ignorants?) Tal com el veig i el visc, el món se’m converteix alhora en «tremendum et fascinans».

Per això, també confesso que, tot i la gran incomoditat que sento per com va el món —ben lluny de ser el millor dels possibles—, si ara mateix m’hagués de decidir, triaria aquesta època i aquest espai del planeta per tornar-hi a viure, perquè reconec que el meu món encara és, relativament i sobretot per a molts de nosaltres, tan formós que no puc sinó alegrar-me’n. Però, com que continuo sentint la necessitat imperiosa i urgent d’un món millor, lamento que els que realment hi podrien fer alguna cosa s’entretinguin interpretant el món i no el transformin. Així com lamento també que els ciutadans no ens manifestem amb contundència per obligar-los a fer-ho. Potser no creiem que es pugui fer, que ho puguem fer. Ens equivoquem. No tenim ni la claredat d’idees ni el coratge per intentar-ho. De camins, evidentment n’hi ha. La qüestió és descobrir el camí que vols fer, que has de fer, descobrir el teu rumb, i amb qui hi vols anar, encara que hagis d’anar canviant més d’una vegada. És fonamental estar sempre vigilant perquè temo que, a les nostres mans, les coses sempre poden anar pitjor.

Aquest és el meu món, el de les meves vivències. Que sigui el

meu

 no significa pas que hagi de ser estret i esquifit. El cert és que, en el món de cadascú, petit o gran, hi ha amors que fan patir més que altres. Són amors lligats al compromís. Un compromís, el meu, que també endevina i somia una altra primavera. I jo em repeteixo amb el poeta que «en la flor de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat».

El meu objectiu és la creació d’una societat en què tots els seus membres, sense excepció ni discriminació, siguin persones lliures i independents. És molt difícil que un país sigui realment independent si els seus habitants no ho són de debò. Però encara vivim tutelats, controlats en tot, sense recursos ni per protegir la cultura pròpia, especialment la llengua i les nostres minses institucions. Hem de tenir la decisió i el coratge de disposar de nosaltres mateixos sense la direcció de ningú, de fer ús públic de la nostra pròpia raó. Això és llibertat.

B. ELS ALTRES POBRES, I TAN POBRES COM SOM

En el món hi ha prou espai, terra, menjar i diners perquè tots en puguem fruir sense fer-nos mal. Ben repartit, sobra de tot. I no em sembla una mala idea que aquell que ara pot sopar cinc cops, n’acabi sopant un la mar de bé —no se n’hauria de queixar—, si amb això s’aconsegueix que també sopin els que fa molt temps que no ho fan. Hi ha de tot, però no per a tothom.

Dues coses íntimament lligades són certes: que els pobres no són fruit del destí o de la casualitat sinó el resultat de relacions humanes injustes i opressores; els pobres els fa algú; i que històricament els rics han estat rics, i ho són, no solament perquè potser han treballat, sinó sobretot perquè d’altres han treballat per ells i la riquesa i el benestar produïts han anat quedant en mans d’uns quants. El mal dels mals del nostre món és la pobresa; l’existència, producció i manteniment de la pobresa. És terrible la que ve de la violència i la guerra, o de les misèries i pors provocades de vegades per una naturalesa agitada, però la més nefasta i constant és la pobresa social, manifestament i culpablement infligida per algú. Les vides i les morts dels pobres dibuixen molt clarament la història de la humanitat, que és, certament, la història de la lluita d’interessos. Actualment, el principal gestor de la pobresa al món és el capitalisme. Alguns, púdicament, en diuen «neoliberalisme».

EL CAPITALISME TRIOMFANT

La llibertat econòmica pot existir sense capitalisme, tal com hi pot haver relacions socials sense opressió ni maltractaments. El ric no és pas necessàriament capitalista, ni ho són automàticament l’empresari o el negociant. En un món tan dispers i divers com el nostre, el capitalisme ja no es basa en mètodes rígids i inflexibles, sinó que en té prou amb moviments econòmics i psicològics que siguin àgils, atractius i lucratius. A partir de la Revolució Industrial, i més enllà dels tripijocs financers de les multinacionals i de la globalització, el capitalisme ha dut a terme una «transformació subterrània de la psicologia col·lectiva», en paraules de Víctor Alba. Ho ha fet defensant una

mentalitat

 i una

ètica

 que, gairebé per capil·laritat, han arribat arreu en una mena de capitalisme anònim: ha intensificat i justificat un individualisme que té com a prioritat el

guany sense escrúpols

. Es legitimen, doncs, els fins i també els mitjans, sovint practicats amb bones paraules de creixement i progrés general.

L’objectiu inicial i final del capitalista és guanyar i acumular, sense cap consideració envers l’entorn i envers els altres, que només són interessants mentre són útils. Es busca el guany personal i s’ensenya als altres a ajupir-se tant com calgui sempre que pugui ser en benefici propi. Per això, molts assumeixen els principis capitalistes amb tarannà quotidià de cosa inevitable i acaben acceptant condicions de treball i de vida indignes. A l’engranatge capitalista no li interessa gens ni mica la defensa dels valors socials i democràtics que no produeixen guanys ni rèdits. (Això no vol dir que no hi hagi persones o empreses amb capital que s’esforcin per ser decents.)

La idea del benefici, del profit personal, s’ha anat imposant de manera constant, gairebé suaument, a través de la premsa i la televisió, dels debats polítics, l’escola, la religió, el màrqueting o les xarxes. Els bancs tradicionals i els tunejats són l’expressió extrema de la mentalitat capitalista: no produeixen res, només fan negoci amb els diners que acumulen dels clients, diners que els bancs inverteixen i pels quals van simultàniament cobrant, tant si en deixen com si en guarden. Quan els bancs van malament —per mala gestió, és clar— es fan rescatar per l’estat, és a dir, pels mateixos clients defraudats.

Entenc que un negoci «perd diners» quan, després de comparar tots els ingressos amb les despeses de tot tipus, el resultat és negatiu. El que em sembla absolutament capitalista és que tothom accepti amb naturalitat que un bon negoci és el que fa més diners cada any i que, si no

ingressa més

 cada any, ja perd diners. Jo em pensava que

perdre

 diners en un negoci era una altra cosa, però es veu que en el capitalisme s’ha de dir que, quan el riu no porta l’aigua que tu vols i esperes, encara que en porti molta, aquella aigua s’ha

perdut

. Quina deu ser la finalitat d’aquesta cursa en l’augment constant del guany i de l’acumulació? Cap: el capitalisme no té ni fi ni aturador. Per això és tan addictiu, tan nociu i tan inhumà. Per això el capitalista que diu que segueix les lleis econòmiques o del mercat —com si vinguessin del Sinaí— troba natural de fer ús de tots els mitjans, privats i públics, per no perdre cap lloc en la cursa del guany permanent.

Aquest mal no tindrà guarició mentre s’accepti el capitalisme com a referència social bàsica, mentre no es desmantellin i es capgirin la mentalitat i l’ètica capitalistes a tots els nivells. El mal, però, està tan escampat que no té un tractament literalment tòpic. No n’hi ha prou amb la bona intenció de voler mitigar la pobresa, aplacar-la, calmar-la, fer-la més suportable. Amb la bona voluntat només podem participar en l’ajut passavolant dels cataplasmes i tapaforats com a petita justícia precària i ambulant; no dic que sigui dolenta, només que està condemnada a ser sempre insuficient. Són molts els que pensen que sempre hi haurà pobres entre nosaltres, que això no ho acabarà ningú. Jo somnio en un món en què la pobresa s’acabi, encara que alguns puguin continuar essent pobres. Però que ho siguin per voluntat, no com un càstig.

Hi ha canvis socials que regularment es proposen i de vegades s’executen, com un ingrés mínim vital, un salari mínim, les beques de menjador o de colònies, la revaloració de les pensions i similars. No són pas canvis dolents, però s’arrenquen al poder quan és feble, i no són els canvis substancials que s’haurien d’obtenir. Això és com el salt que es va fer amb l’anomenada «societat del benestar» després de la segona gran guerra: és un benestar de posar i treure, senzillament perquè no és estructural, radical, sinó que és un benestar concedit i sempre provisional. El canvi substancial consisteix simplement a derrotar el capitalisme i a capgirar-lo, per difícil i impossible que sembli. Perquè resulta humanament molt més impossible seguir com fins ara, acceptant l’explotació i l’empobriment de la majoria de la humanitat com a norma bàsica d’una societat pretesament civilitzada.

Cada dia hi ha més sectors socials marginats i empobrits, més investigadors destrossats, més artistes desolats, més petits burgesos que no se’n surten. Molts opten simplement per fer més feina, per ajupir-se més si cal, per cultivar l’ideal capitalista de l’ascensor social. Potser es refien de tenir tres màsters i de llevar-se a les sis del matí. En definitiva, el que hi ha arreu i s’escampa és un nivell d’indignació social creixent i amenaçador però sense prou nord, perquè no es dirigeix a l’arrel dels mals socials. I l’arrel és la profunda estructura capitalista que les lleis amplien amb consentiment de tots, una estructura que els jutges tenen el màxim gust a interpretar amb gran ardor i que les forces policials apliquen de la mateixa manera.

ESPERIT DE REVOLTA

Ens cal esperit de

revolta

, ens cal ser capaços de capgirar les condicions socials que ens han dut fins aquí. No hi hem pas arribat sols, ens hi han portat. No són pas detallets els que s’han de canviar, sinó l’esquema que precisament ens envolta, recobreix i intimida. És el sistema economicosocial el que s’ha de liquidar. Les institucions que tenim no ho faran pas. I tots ho passarem malament. Per això ens hi hem de posar els ciutadans. Certament, hem de capgirar aquesta societat —no cal que sigui violentament— i no ho podrem pas fer cadascú pel nostre compte. «Les meves causes són més importants que jo», deia Pere Casaldàliga. Tenia tota la raó.

Per desgràcia, la mentalitat de derrota de bona part de la població és tan gran, que hi ha qui arriba a creure que el problema del treball i del benestar és individual, personal, que fins ara cadascú s’ho ha plantejat malament i que d’ara endavant ho sabrem plantejar bé precisament perquè ho farem amb determinació i optimisme. Darrerament, la resposta contra la preocupació i la desesperació es dona en versió de modernitat alegroia i de disseny, per fomentar el voluntarisme: «Reinventa’t!». (L’expressió és ben mal triada. «Renova’t!» seria més suau, més dissimulada, però potser per això resultaria menys opiàcia.) Això de la reinvenció ha tingut èxit. S’haurà de reinventar la vida cadascú tot sol, pel seu compte? Hi ha algú que, ni en condicions més favorables, s’hagi pogut realment inventar perquè ara tingui sentit que es reinventi? No ho sabem, que la majoria de reinvencions personals acaben en no res o potser amb més incertesa i precarietat laboral? És aquesta la nova versió d’aquell fals «s’ha fet a si mateix»? Es demana a la població fantasia i «reinvenció» mentre els poders reals es rearmen i s’enriqueixen a l’antiga manera.

La proposta de reinvenció és senzillament una presa de pèl publicitària, una fugida endavant, molt pitjor que la que va verbalitzar el president francès Sarkozy quan, després de la crisi econòmica del 2008, va dir que calia

reformar

, fins i tot

refundar

, el capitalisme. Ell almenys va saber veure el problema: el capitalisme. Em sembla, però, que el va veure pocs segons i sense ulleres perquè només ho va dir una vegada. De fet, hi volia posar cataplasmes: amb la seva refundació (ara «reinvenció») volia, de fet, salvar el capitalisme. En això, coincidia amb la resposta, suau i brutal alhora, de Tancredi Falconeri, nebot del príncep sicilià Salina, que a

Il Gattopardo

 diu la frase que s’ha fet cèlebre: «Perquè tot quedi com abans, cal que tot canviï».

Davant d’aquestes recomanacions i perspectives, encara és més clar que la revolta hauria de ser radical i col·lectiva: una resposta social àmplia i profunda perquè el treball i els guanys socials es puguin fruir socialment. La recomanació capitalista, en canvi, va en la direcció contrària, en la de demanar que hi hagi resiliència social perquè, de fet, tot podria ser pitjor. Com a reacció, el que necessitem és un enfortiment de la musculatura social i laboral, de l’esperit dissident i crític, que denunciï justament les febleses i les maldats del capitalisme. És evident que no es podrà comptar amb la col·laboració de bancs, grans empreses, mercats i similars. Ells participen, cadascú en el seu lloc, en el reforçament de la infraestructura social vigent i volen que cadascú es reinventi si això el fa feliç; sobretot volen que això el faci feliç, tot i que saben que no l’en farà. Ni tan sols parlen de reinvencions socials. La tasca de sobreviure en plena maregassa es deixa als ciutadans, que són els que s’han de continuar espavilant. I els estats fan fallida, sobretot per incompareixença. (Llevat de quan es tracta de vigilar i castigar.)

Per això hem d’anar sostraient a la lògica capitalista àmbits que fins ara controlava, com l’habitatge, el medi ambient, els impostos, les pensions, els sous injustos, l’escola i la sanitat, el camp i la indústria, la recerca, les arts, els museus, l’esport, els tribunals, les policies i els exèrcits, la defensa sense pactes de les llibertats imprescindibles en una societat democràtica. Si això no passa, la diguem-ne lògica econòmica no ens ho arreglarà pas, encara que se’ns prometi que serem rics. El capitalisme és molt més que l’economia; vol ser el marc gairebé natural, pràcticament anònim, de la nostra vida.

Quan l’amic Joan Brossa deia que «l’economia és una ciència provisional», jo li responia que totes les ciències ho són, de provisionals. Però sé què volia dir: es referia a l’arbitrarietat de les justificacions econòmiques; només ens hem de fixar en les variacions constants en totes les previsions econòmiques internacionals que fan els experts i organitzacions de tota mena. En aquests moments és molt més provisional l’economia que la meteorologia. Perquè l’economia, com deia també l’amic Ernest Lluch, és en bona part psicologia. I nosaltres encara

creiem

 en el capitalisme, quan la majoria ja no creu en gran cosa, i a fe que algunes d’aquestes altres coses descregudes són força més inspiradores.

Si ens deixem submergir en la mentalitat i l’ètica capitalistes, la nostra societat plural i més o menys lliure s’anirà desintegrant i acabarà assemblant-se a un immens camp de concentració. Ja n’hem tingut, d’això, encara en tenim i en podem imaginar molts d’altres. Creure, per exemple, que el capitalisme està a favor d’un comerç just i sostenible és d’una ingenuïtat exagerada. L’única sostenibilitat que li interessa és la seva, la que li produeix