Pensar diferent

IDEOLOGIA DEL FALS CENTRE

Fa molt que es predica la bona nova de la fi de les ideologies. Es veu que ja no calen. L’any 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell va escriure un influent La fi de les ideologies, que va tenir ressò espanyol en El crepúsculo de las ideologías (1965) del polític franquista Gonzalo Fernández de la Mora, ministre d’Obres Públiques (1970-1974) en l’etapa final de la dictadura. Era l’època dels tecnòcrates, presentats com els únics útils i necessaris, perquè es veu que són sempre neutrals i innocents. Per acabar-ho de rematar, Francis Fukuyama fins i tot va escriure La fi de la història (1992).

Aquesta és també la bona nova del capitalisme modern, que, curiosament, sí que incorpora una ideologia: la del benefici egoista. El capitalisme té clar que el que és realment important no és la dreta o l’esquerra, sinó la capacitat empresarial i individual de guanyar espais de mercat, d’avançar en la privatització de sectors bàsics, de promoure el creixement especulatiu amb l’ajut de les noves capacitats tecnològiques. El capitalisme vol fer creure que el guany no és ideològic sinó simplement pràctic. Vol negar allò que anomenem «ideologia», com si s’hagués de superar, com si una democràcia no consistís precisament a tenir projectes socials plurals, diversos i alternatius. Es veu que la ideologia té molt poc interès, sobretot si se’n vol tenir el monopoli. Ja l’hi va avançar el líder xinès Den Xiaoping a Felipe González: «Tant li fa si el gat és negre o blanc, mentre caci ratolins». (Mao Zedong, penjat a Tian’anmen, s’ho mirava amb cara de no saber què passava. Després de tants anys, continua fent la mateixa cara.)

Fa molt que ho vaig veure i vaig quedar astorat: en el cartell electoral del Partit Socialista Alemany (SPD), el partit que dirigia Willy Brandt quan jo vivia a Alemanya, s’hi podia llegir amb lletres molt grosses «Die neue Mitte» (‘El nou centre’). El 8 de juny del 1999 el canceller Gerhard Schröder i el primer ministre Tony Blair es van reunir a Londres per aprovar una Declaració conjunta de política per a Europa. Era un manifest socialdemòcrata que oficialitzava l’aliança del «nou centre» a Alemanya i de la «tercera via» al Regne Unit, en allò que els dos dirigents anomenaven «la nova esperança europea». El text recollia i consagrava un gir en les polítiques socialdemòcrates: menys presència de l’estat, més importància de la iniciativa empresarial i més responsabilitat individual ciutadana. El text no aprovava la deflagració neoliberal, però liquidava l’estat del benestar que venia de la postguerra europea. L’antiga esquerra oficial convidava tothom a anar cap al centre. (Aquella esquerra ja havia deixat de ser-ho, no només oficialment. I en van sortir d’altres, que ni n’han sabut prou ni han rebut prou suport popular.)

Avui ja no és gens estrany veure cartells electorals en què la referència al partit dels candidats pràcticament ha desaparegut. Es tracta de dissimular la ideologia, si n’hi ha, i de promoure persones que puguin guanyar el vot de la gent. El centre del debat polític ja no l’ocupa l’argumentació, sinó l’eslògan, que vol transmetre sensacions, sentiments, promeses. Es diu molt que els partits fan nosa, però encara són necessaris i no se sap com substituir-los. Les agrupacions, moviments i organitzacions polítiques que sorgeixen aquí i allà no se sap ben bé qui són ni què defensen; els falta representació territorial i una organització fidel i eficaç.

Cada dia, però, hi ha més gent que rebutja l’etiqueta de dretes o d’esquerres. Fins i tot molts antics militants diuen que ja no saben què vol dir ser d’esquerres, que no saben ben bé qui són ni on pertanyen. Els de dretes no són tan primmirats ni llepafils. De sempre han sigut pragmàtics defensant les seves conveniències, amb invocacions al seny, al sentit comú i a un suposat «ordenament natural» del món. Per això les manies de les dretes són més tàctiques que estratègiques. I per això sovint els costa de saber quin és realment el límit de l’espai de la dreta, de manera que poden acabar convivint, sense esverar-se, amb extremes dretes feixistes i antidemocràtiques.

Em sorprèn que a molts demòcrates els costi tant distingir entre dretes i esquerres. Deu ser perquè molts ja no distingeixen tampoc clarament entre públic i privat. No entenc que els grans serveis públics com l’aigua, l’electricitat, l’educació, la sanitat, la justícia, la seguretat ciutadana, etc., estiguin en mans d’empreses privades que —i és ben comprensible— hi voldran fer diners. També em sembla obvi que hi ha d’haver serveis públics a favor de les arts, l’educació i la recerca de qualitat, així com a favor de mitjans de comunicació fiables i enriquidors. Han de ser serveis per a tots els ciutadans, igualitàriament accessibles i de qualitat. L’espai de les empreses privades és el de sectors no directament imprescindibles per al benestar bàsic col·lectiu. Però ni haurien de constituir monopolis ni haurien de poder actuar de forma incontrolada amb l’excusa de la «llibertat de mercat», és a dir, de la seva. La primera llibertat que s’ha de protegir és la dels ciutadans, de les persones.

Només el que és públic és de tots i beneficia a tots. Es podria ben dir que el que és públic és allò més «de centre» que es pot imaginar, però no com si no hi hagués cap ideari al darrere sinó, ben al contrari, perquè els serveis, els recursos i les prestacions públics ben distribuïts esdevenen el centre d’una societat més pròspera, igualitària i respectada. Després dels inicis a Grècia, i del pas per formes corruptes de democràcia, em sembla que aquest tipus de democràcia és el que hauríem de perseguir.

A parer meu, una política social —anomenem-la «d’esquerres»— té almenys tres característiques: sap que els serveis bàsics i formatius han de ser públics, de tots, justament perquè són bàsics; sap que en la gestió d’aquests serveis s’han d’exigir absoluta honradesa i eficiència, i sap que, en una democràcia viva, la participació ciutadana és fonamental en tots els assumptes d’interès comú, cosa que cada dia és més factible amb les tecnologies que s’estan desenvolupant.

De fet, el capitalisme només nega l’existència d’ideologies perquè ell les vol substituir totes i consolidar-se com a ideologia única, «sense alternativa» en paraules de Margaret Thatcher. I es vol presentar com la ideologia de la concòrdia, aparentment favorable al consens i al bé comú. Però és ella la que imposa les condicions de treball i de vida. Acceptar que l’economia domina la política és afirmar que el guany és sempre més important que el dany, encara que el guany sigui per a pocs i el dany sigui el de molts. Em sembla que el capitalisme ha aprofitat molt bé la distinció marxista entre «infraestructura» (relacions de producció) i «supraestructura» (institucions socials). Les relacions capitalistes de producció són sempre interessades i imposades, però no ho són pas al marge de les organitzacions socials. Les relacions de treball injustes (l’antiga infraestructura) es creen precisament amb la participació i l’acord d’organitzacions empresarials, econòmiques, socials, religioses i culturals, que accepten aquelles relacions i les gestionen. Així es promouen determinades lleis laborals, mercantils, bancàries, policials, d’habitatge, sanitàries, d’educació, sobre el medi ambient o de prestacions socials. Per això, no hi pot haver grups i organitzacions realment alliberadors si treballen activament dins de l’estructura capitalista i no la combaten. Quan accepten una infraestructura determinada és que en formen part. La resta són debats de distracció o de complicitat, i s’hi poden trobar moltes excuses.

Amb la caiguda del sistema comunista soviètic el 1989 també es va ensorrar una hipotètica alternativa al capitalisme galopant. És cert que el comunisme realment existent no va construir mai una societat desitjable, però servia com a crit d’alerta i representava l’única oposició ideològica i social a un capitalisme que es podia sentir amenaçat, almenys teòricament. De fet, amb l’ensorrament d’aquell comunisme que havia pogut semblar tan sòlid també van acabar de caure els projectes socialistes i socialdemòcrates occidentals. I només això demostra si n’eren de dèbils i retòrics aquells socialismes, que semblaven qui sap què, però que no actuaven contra el liberalisme capitalista expansiu sinó que més aviat s’hi deixaven integrar.

Ara, al renovat model comunista xinès, li ha costat poc d’adoptar plenament el capitalisme i ho ha fet amb una eficàcia extraordinària precisament perquè l’estructura comunista rígida i repressiva imposa el sistema econòmic sense contemplacions. No és estrany, doncs, que això tingui repercussions internacionals i que ajudi a explicar que les idees autoritàries i els partits d’extrema dreta hagin crescut i s’hagin escampat arreu amb bona acceptació ciutadana, molt particularment als països europeus, que, fins llavors, els havien combatut. Ara, capitalisme, feixisme i manca de democràcia ja són etiquetes oficialment acceptades a la comunitat internacional. Són etiquetes diferents per oferir el mateix: submissió i estupidesa, tant personal com col·lectiva. I, si no, pobresa i repressió.

EL POBLE I EL PODER

De la democràcia, el diccionari Fabra en diu que és el «govern en què el poble exerceix la sobirania». Les tres paraules clau són «govern», «poble» i «sobirania», però no s’hi diu que el poble exerceix el govern, sinó que hi ha un govern en què el poble exerceix la sobirania. I la cosa està prou ben dita. De tant en tant retorna el debat sobre si és millor la democràcia popular directa o bé la representativa, delegada i indirecta. Avui ja no és impossible que les dues vies siguin relativament compatibles. La democràcia representativa simplifica i facilita les deliberacions i els acords polítics en el treball complex del dia a dia. Però molts d’aquests debats i decisions podrien ser telemàticament referendats per la ciutadania, més fàcilment en ajuntaments i organismes propers. Aquest gest aportaria contrast, proximitat i implicació a la vida democràtica. Que això no es produeixi quan es pot fer i que a alguns fins i tot els inquieti que es pugui arribar a fer, contribueix a fomentar el distanciament i la desconfiança política.

Sempre m’ha semblat magnífica la distinció de Max Weber entre «autoritat» i «poder». L’autoritat es té reconeguda i no s’ha d’imposar. Tenen autoritat, per exemple, els mestres i els pares, quan les coses funcionen bé. El poder, en canvi, s’imposa i es defensa, si cal amb la força. La gràcia d’una bona democràcia és que reconeix que els seus líders, a través del vot i de la confiança, tenen sobretot autoritat, i amb ella també tenen el poder necessari per exercir-la. Qualsevol govern democràtic no té mai garanties absolutes de ser un bon govern, però sempre pressuposa un marge important de confiança entre governants i governats. De fet, sense confiança —amb diferents nivells i graus— no hi pot haver cap relació humana que tingui sentit.

Fa milers d’anys que existeix l’autoritat tribal, respectada pels seus membres i amb poder sobre ells. I els monestirs tenen una elecció democràtica d’abat o d’abadessa amb autoritat i poder, perquè el sistema monacal és clarament jeràrquic. No cal dir que l’elecció abacial és molt més transparent, participada i conscient que moltes eleccions en institucions aparentment més modernes i al dia, com ara clubs de futbol, corporacions, universitats o estats, i ara torno a pensar en l’Iraq o els Estats Units. Deixo completament de banda les monarquies hereditàries, els beneficiaris de les quals no han passat cap acte d’elecció ni han rebut cap gest exprés de confiança; per això tampoc no han de tenir cap poder. Quan són com cal, reis i reines són meres figures decoratives a les quals s’atribueixen capacitats somrients d’estricta representació simbòlica. Si aquesta capacitat no es té o no es vol gestionar, decau el caràcter representatiu de la figura monàrquica.

El més decisiu, però, no és que el règim instal·lat pugui ser reconegut com a democràtic —podria permetre el vot ocasional i prou, tal com van voler imposar els Estats Units a l’Iraq—; és decisiu, en canvi, que la societat funcioni com una democràcia en el dia a dia, en tots els seus registres legals i cívics. Per això és tan important tenir ben clara la idea de poder en la democràcia. I és ben notable que, en els grans documents constitucionals o a la mateixa Declaració Universal de Drets Humans del 1948, s’hi trobi constantment la paraula «dret» però gairebé mai la paraula «poder». Em pregunto de quina mena són aquests drets que no tenen el poder de ser exercits, que poden no ser exercits. Quan passa això —i passa sovint—, els poders ciutadans són merament retòrics però no efectius. Llavors els ciutadans no tenen drets reals, drets que es facin realitat. Per això s’ha de continuar alçant la veu per reclamar «Power to the people»!

És obvi que hi ha una connexió directa entre drets i deures. No és que algú tingui alhora un dret i un deure de fer alguna cosa. Això no pot ser, perquè si tens el deure de fer una cosa, el dret que hi puguis tenir ja no compta. Simplement dic que el dret que té algú sempre es correspon amb l’obligació d’algú altre (l’estat, la família, una organització, qui sigui) de satisfer aquell dret. La protecció i defensa dels drets de tots és justament el deure de tots. Aquesta protecció és la que dona força als drets, la que els dona, de fet, poder. Els ciutadans estem implicats en una xarxa de drets i obligacions mutus. I l’estat ha de vetllar i controlar que els drets es defensin, se satisfacin, i que, per tant, les obligacions democràtiques es compleixin.

Quan parlo de «poders», però, no em refereixo només als tres poders clàssics, sinó també al quart poder, el de la premsa, i a altres poders menys sorollosos però de grandíssima capacitat d’influència, com els poders econòmics, financers, comercials, religiosos, polítics, culturals, de plataformes, de xarxes, etc. Em sembla que els àcrates tenen un problema si el que volen és eliminar el poder, qualsevol poder. Al capdavall, les relacions humanes, fins i tot les més petites i íntimes, contenen elements importants de poder. (Quan algun alumne em deia —confio que sincerament— que jo era un professor proper i no autoritari, sempre li recordava que procurava ser-ho, però que no oblidés que, al capdavall, jo era el que examinava i posava notes.) La millor manera de treballar contra els poders abusius és treballar per distribuir i compartir els poders. Com més ciutadans, grups i institucions tinguin poder, millor. I com més petits siguin aquests poders, millor, perquè així cap d’ells no es podrà imposar o només es podrà imposar poc. Per això estic en contra d’un govern universal, que, per sort, em sembla impossible per via pacífica. Francament, quan veig el que fan els grans poders actuals, em poso a tremolar pensant que algú o algun grup arribés a tenir tot el poder.

ELS DRETS COL·LECTIUS

Hi ha un debat constant —i també una xerrameca confusa— sobre drets individuals i col·lectius. Ara són molts —la influència capitalista arriba lluny— els que neguen que hi hagi drets col·lectius. Es volen parapetar darrere els drets individuals i així es garanteixen que almenys els drets seran seus (la meva llibertat, la meva salut, la meva veritat). És clar que hi ha drets individuals, però no perquè cadascú sigui fantàstic i hagi caigut dret des del cel amb característiques úniques. Hi ha drets individuals senzillament perquè hi ha drets col·lectius i tots en participem. És a dir: els drets són sempre col·lectius. El dret pertany sempre a un col·lectiu: de pares, mares, majors d’edat, professors, discapacitats, catalans, vídues, jubilats, gais, divorciats, criatures, estrangers, etc. I en són beneficiaris, és clar, tots els membres d’aquells col·lectius.

Aquest és un bon exemple de la distinció matemàtica entre un grup i els membres del grup (una «classe» i «els membres de la classe»). Tota la classe —de jubilats, alumnes, divorciats, etc. —té un dret determinat, però aquest dret no es pot aplicar a la classe en el seu conjunt —seria una aplicació abstracta i ningú no se’n beneficiaria—, sinó que s’aplica als membres de la classe, que en són els beneficiaris.

Aquests membres no tenen el dret cadascun pel seu compte o per ser ells qui són, sinó que el tenen gràcies a pertànyer a un conjunt al qual s’ha reconegut el dret. La invocació que es fa sovint a «la naturalesa humana» confirma precisament això: no tinc drets humans perquè soc «jo», sinó perquè aquest jo és un humà, i a tots els jo se’ls concedeixen els mateixos drets perquè comparteixen la naturalesa humana. A un sol jo se li pot concedir un honor o una distinció, però si se li concedeix un dret humà que no tenen els altres humans, llavors no se li està concedint un dret sinó un privilegi. I no sembla que això sigui recomanable en una democràcia que funcioni. Ella ha de mostrar justament que la ideologia només ha de marcar diferències entre nosaltres, mai, en cap cas, ha de marcar desigualtats.

TELEVISIÓ EN DEMOCRÀCIA

Si penso en la democràcia i en la ideologia, m’he de referir necessàriament a la importància i al poder de la televisió, que no és mai un espectacle innocu sinó un grandíssim instrument de domini d’hàbits i de pensament. La banalitat de certes cadenes i d’alguns plantejaments televisius influeix en una audiència que pot acabar sense judici propi i sense esperit crític, conformada amb tot allò que se li ofereix, com més fàcil, més simple i més superficial, millor. La televisió no ofereix el que la gent demana, sinó a l’inrevés: la gent acaba acceptant l’oferta que se li fa, perquè, en el mercat, primer hi ha l’oferta i després ve la demanda. I tothom sap que l’oferta menys exigent —la intel·lectualment i moralment més barata— acostuma a tenir més bona acollida, sobretot entre una audiència poc disposada a l’atenció i al judici crítics. La banalitat de l’oferta consumeix progressivament la capacitat dels espectadors fins a nivells realment lamentables. Els exemples són aclaparadors.

Cada vegada que sento l’eslògan «La televisió és cultura», tinc ganes de preguntar: «N’has vist gaire estona en segons quines cadenes, o potser t’hi guanyes la vida, a la tele?». Perquè és ben clar que la televisió podria ser cultura, i ho hauria de ser, però molt sovint no ho és, encara que algunes cadenes vulguin dissimular amb programes pretesament culturals. Dir «la televisió és cultura» és com dir «l’estat és opressió» o «l’amor és llibertat». Quan es parla així, en general i en abstracte, s’estan fent eslògans sorollosos que, quan tenen èxit, posen en evidència a quina mena de públic s’adrecen. El que sembla indiscutible és que la televisió és profundament perillosa: pot dominar, pervertir i estupiditzar; s’ha d’estar sempre preparat per defensar-se del seu perill real. L’estat o els controladors televisius fan veure que en vigilen els efectes nocius quan, per exemple, estableixen púdicament hores d’emissió de determinats continguts per al públic infantil. Difícilment es compleixen aquestes normes, sempre vagues i laxes. I el problema important no és aquest: el que ha de fer la televisió no és preveure accions compassives, sinó examinar bé el que fa i per què ho fa, a l’hora que sigui i per al públic que sigui.

No soc el primer, i confio no ser l’últim, que adverteixo sobre la televisió. Ja fa molts anys un dels seus crítics més destacats va ser el filòsof i destacat pensador liberal Karl Popper (1902-1994). A la seva mort, tot just va esclatar la força d’internet. Ell no es podia ni imaginar el paper i la influència que també han arribat a adquirir les xarxes a partir dels anys noranta: promouen artistes, influencers i personatges diversos que tenen més milions de seguidors dels que han tingut mai moltes cadenes de televisió. La xarxa també s’utilitza amb èxit i impacte per convocar actes o per difondre missatges i campanyes de tot tipus, àgils i ben dirigides. Amb tot, les xarxes —estimulants, provocadores, ofensives o idiotitzants— tenen un caràcter efímer i canviant, i no són mai un perill tan gran com la televisió, dotada d’una suposada objectivitat i autoritat que no té contrincants. Perquè la televisió pot crear influència constant i consolidada; no depèn de milers d’intervinents anònims i casuals, sinó de la direcció d’una cadena reconeguda i escollida. La televisió té la força d’un poder social institucionalitzat.

En els dos darrers anys de la seva vida Popper va fer dues aportacions de crítica contundent a la televisió, quan eren menys els que s’hi atrevien: una entrevista a la RAI del 1993 («Against Television») i un article del 1994, pocs dies abans de morir («Llicència per fer televisió»). Com a bon liberal, Popper va defensar sempre que només si es limitava la llibertat es podia protegir el progrés civil i evitar la violència. I ho aplicava també a la televisió: quan aquesta invoca la llibertat d’expressió de la cadena o del programa, no sempre prioritza la llibertat de pensament i els drets humans de l’audiència, sinó que sovint en destrueix els valors democràtics i l’esperit crític. Quan una cadena només lluita pels índexs d’audiència, esdevé una eina al servei de la manipulació i, finalment, del totalitarisme. Per això, segons Popper, no hi pot haver democràcia si no es controla la televisió, pública o privada, tal com no s’han d’acceptar poders polítics, religiosos o econòmics descontrolats.

A qualsevol grup que fa una tasca de servei públic, se li ha d’exigir responsabilitat social i intel·lectual, tal com s’exigeix precisament a docents, jutges, sanitaris o educadors socials. (Jo em pregunto: per què no s’exigeix aquesta responsabilitat als banquers o a les forces d’ordre i seguretat?) Els treballadors de televisió tenen un poder molt més fort i ampli, sovint més subtil, més seductor que molts servidors públics. Per això Popper volia que els professionals de televisió, inclosos tècnics i càmeres, obtinguessin una llicència per treballar-hi, que no consistís només en la superació d’un examen sinó també en un jurament de responsabilitat democràtica amb l’audiència, semblant al jurament hipocràtic dels metges.

Amb Popper i més enllà de Popper, sabem que la televisió és sempre «servei públic» o, com a mínim, «servei al públic». Això també ho hauria de tenir en compte el sector televisiu privat, que no pot pas tenir llicència il·limitada per fer el que vulgui, com a entitat privada, en l’espai que és públic. El servei de la televisió sempre hauria d’estar basat en la informació veraç i crítica sobre qualsevol qüestió que es considera d’interès general, tot i que no sigui encara, ni sempre, d’interès comú. La influència de la televisió també és important en els anuncis, que busquen convertir-se en objectes del desig o en elements de reclam i que poden contribuir a la reflexió o a l’estupidització dels espectadors.

Lamentablement, els mitjans s’estan convertint cada dia més en espectacle a qualsevol preu, com més cridaner i estrafolari millor. Per això la gent plora, crida, insulta i s’esvera molt més quan té les càmeres de televisió o els micròfons al davant. Llavors l’espectador innocent pot quedar enganyat a casa seva, perquè pot arribar a creure que plors, escridassades, retrets i insults transmesos són el que està passant realment. Sovint, però, el que es retransmet només és el que ha passat davant dels periodistes, sobretot davant de la televisió. Si la gent s’adona de les càmeres, allò que es filma o es grava al carrer no acostuma a respondre a la realitat que passa, sinó a una realitat espontàniament teatralitzada. I no podem negar que a moltíssima gent li fa il·lusió sortir a la tele ni que sigui deu segons encara que no tingui res a dir, o només per desfogar-se. Diu que qui no surt (o allò que no surt) a la tele, no existeix. Aquesta és la paradoxa de la televisió: quan vol exposar la realitat sovint acaba exposant ficcions perquè crea —expressament o no— fets i situacions que no existien en la realitat que volia exposar.

El més greu, però, és que la televisió, valent-se de la seva posició d’autoritat, exposi o imposi fets i pensaments falsos o no respectuosos amb la capacitat crítica i moral dels espectadors. Aquest és el perill de tenir tant poder. I així no s’enforteix la democràcia, sinó que es banalitza i es corromp.