El país dels altres

Quan al novembre es va instal·lar l’hivern, van haver d’afrontar els matins negres. La Mathilde portava la seva filla de la mà, l’arrossegava per l’avinguda, entre els ametllers coberts de gebre, i l’Aïcha tremolava. En la matinada fosca, no sentien res més que la seva respiració. Ni un soroll d’animal, ni una veu humana venia a pertorbar el silenci. Pujaven al cotxe humit, la Mathilde feia contacte però el motor escopia. «S’ha d’escalfar, no passa res.» El cotxe, entumit del fred, tossia com un tuberculós. L’Aïcha de vegades tenia atacs de ràbia. Plorava, donava puntades a les rodes, maleïa la granja, els seus pares, l’escola. Queia una bufetada. La Mathilde sortia del cotxe i l’empenyia fins al pendent, fins a la gran portalada al fons del jardí. Enmig del seu front, una vena amenaçava d’explotar. El seu rostre violaci feia por a l’Aïcha i la impressionava. El cotxe engegava però després calia enfilar un pendent bastant pronunciat i sovint es calava.

Un dia, malgrat el cansament i la vergonya d’haver de tocar la campaneta de la reixa del pensionat, la Mathilde es va posar a riure. Era un matí de desembre, fred però assolellat. El cel era tan clar que es podien albirar les muntanyes de l’Atles com una aquarel·la penjada del cel. Amb una veu greu, la Mathilde va cridar: «Benvolguts passatgers, cordin-se el cinturó. Ens enlairarem de forma imminent!». L’Aïcha va riure i es va aferrar al seient. La Mathilde va fer molts sorolls amb la boca i l’Aïcha es va agafar a la porta, preparada per sortir volant. La Mathilde va girar la clau, va enfonsar el pedal de l’accelerador i el motor va roncar abans d’emetre un xiulet asmàtic. La Mathilde va anunciar que estaven preparats. «Els demanem disculpes, benvolguts passatgers, però sembla que els motors no són prou potents i les ales necessiten una petita reparació. Avui no podrem emprendre el vol, caldrà continuar per la carretera. Però comptin amb el seu estimat pilot: en uns dies, promès, volarem!» L’Aïcha sabia prou bé que un cotxe no podia volar i tanmateix, durant anys, no va poder apropar-se a aquesta carretera que feia pujada sense que se li accelerés el cor, sense pensar «Serà avui!». Malgrat l’inversemblant de la situació, no podia evitar esperar que la furgoneta s’enfonsés en els núvols, que la portés a llocs nous, on podrien riure com boges, on veurien des d’un altre angle aquest turó allunyat de tot.

L’Aïcha detestava la casa. Havia heretat la sensibilitat de la seva mare, i l’Amine va concloure que les dones eren totes iguals, porugues i impressionables. L’Aïcha tenia por de tot. Del mussol en l’alvocater que, segons els jornalers, anunciava una mort propera. Dels xacals, que li impedien dormir amb els seus udols, i dels gossos que vagarejaven, amb les costelles marcades i les mamelles infectades. El seu pare l’havia advertit: «Si te’n vas a passejar sola, agafa pedres». Ella dubtava de si seria capaç de defensar-se, de si podria allunyar les bèsties ferotges. Però, per si de cas, s’omplia les butxaques de pedres que s’entrexocaven quan caminava.

L’Aïcha, sobretot, tenia por de la foscor. De la foscor profunda, densa, infinita, que envoltava la granja dels seus pares. A la tarda, quan se n’anava de l’escola, el cotxe de la seva mare s’endinsava per carreteres rurals, els llums de la ciutat s’allunyaven i elles se submergien en un món opac i amenaçador. El cotxe avançava en la foscor com si penetrés en una gruta, com si s’enfonsés en arenes movedisses. En les nits sense lluna no es distingien ni la silueta imponent dels xiprers ni el perfil dels fardells de fenc. Les tenebres ho engolien tot. L’Aïcha retenia la respiració. Recitava parenostres i avemaries. Pensava en Jesús, que havia suportat uns terribles patiments, i repetia: «Jo no seria capaç».

A la casa, titil·lava una llum escarransida i lúgubre, i l’Aïcha vivia amb l’angoixa permanent d’un tall d’electricitat. Sovint havia de travessar el passadís com una cega, amb els palmells de les mans adossats a les parets i les galtes xopes de llàgrimes, i anava cridant: «Mamà! On ets?». La Mathilde també somniava amb més llum i perseguia el seu marit. ¿Com podia l’Aïcha fer els deures si no s’hi veia? ¿Com podia en Selim córrer i jugar si tremolava de por? L’Amine havia adquirit un generador que li permetia recarregar les bateries i que també feia servir, a l’altra punta de la granja, per pouar aigua per a les bèsties i per irrigar els camps. En la seva absència, les bateries es descarregaven ràpidament i l’esclat de les bombetes era cada vegada més escarransit. La Mathilde, aleshores, encenia unes espelmes i feia veure que estava encantada amb aquesta il·luminació tènue i romàntica. Explicava a l’Aïcha històries de ducs i marqueses, de balls en palaus magnífics. Reia però en realitat pensava en la guerra, en les apagades durant les quals havia maleït el seu poble, els sacrificis i l’ànsia dels seus disset anys. Per culpa del carbó, que servia per cuinar i escalfar la casa, els vestits de l’Aïcha estaven impregnats d’una olor de sutge que li feia venir nàusees i provocava les rialles de les seves companyes. «L’Aïcha fa olor de carn fumada», cridaven les escolars al pati. «L’Aïcha viu com els chleuhs en les seves tendes de campanya.»

A l’ala oest de la casa, l’Amine va fer instal·lar el seu despatx. A les parets d’aquesta habitació, que ell anomenava «el meu laboratori», va penjar imatges que l’Aïcha se sabia de memòria. «Sobre el cultiu dels cítrics», «La poda de la vinya», «Botànica aplicada a l’agricultura tropical». Aquestes planxes en blanc i negre no tenien cap sentit als seus ulls i pensava que el seu pare era una mena de mag, capaç d’influir en les lleis de la natura, de parlar amb les plantes i els animals. Un dia que cridava perquè tenia por de la foscor, l’Amine la va carregar a les espatlles i van sortir al jardí. Ella no podia ni distingir la punta de la sabata del seu pare de tan fosc com era. Un vent fred li va alçar la camisa de dormir. L’Amine es va treure un objecte de la butxaca i el va donar a l’Aïcha. «És una simple llanterna. Agita-la cap al cel i dirigeix el raig de llum als ulls dels animals. Si ho aconsegueixes, tindran tanta por que es quedaran paralitzats i els podràs atrapar amb la mà.»

Una altra vegada, va demanar a la seva filla que l’acompanyés al jardinet ornamental que havia ideat per a la Mathilde. Hi havia un jove lilà, un matoll d’azalea i una jacaranda que encara no havia florit mai. Sota la finestra del saló creixia un arbre amb unes branques diformes que es doblegaven sota el pes de les taronges. L’Amine va mostrar a l’Aïcha la branca de llimoner que tenia a la mà i, amb la punta del dit índex, que sempre tenia l’ungla bruta de terra, va assenyalar dos botons grossos i blancs que s’hi havien format. Amb l’ajuda d’un ganivet, va fer una incisió profunda al tronc del taronger. «Ara para atenció.» L’Amine va inserir delicadament l’extremitat de la branca del llimoner, tallada en escut, en el trau deixat a l’arbre. «Demanaré a un treballador que hi posi màstic i el lligui. Ja pots anar buscant un nom per a aquest arbre tan curiós.»

La germana Marie-Solange estimava l’Aïcha. Estava fascinada per aquesta nena, per a la qual alimentava, en secret, grans ambicions. La petita tenia una ànima mística i, si bé la mare superiora hi diagnosticava una certa histèria, la germana Marie-Solange hi veia la crida del Senyor. Cada matí, abans de classe, les nenes anaven a la capella, que es trobava al final d’un estret camí de grava. L’Aïcha sovint arribava tard, però tan bon punt travessava la reixa del pensionat, només tenia ulls per a la casa de Déu. S’hi plantava amb una determinació i una gravetat que contrastaven amb la seva edat. A pocs metres de la porta, de vegades s’agenollava i avançava així, amb els braços en creu, les pedretes escorxant-li la pell, el rostre impassible. La mare superiora, quan la veia, la feia posar-se dreta amb un moviment brusc. «No m’agraden gaire aquests espectacles autocomplaents, senyoreta. Déu sap reconèixer els cors sincers.» L’Aïcha estimava Déu i ho va dir a la germana Marie-Solange. Ella estimava Jesús, que l’acollia, nu, els matins glacials. Li havien dit que el patiment apropava al cel. Ella hi creia.

Un dia, al final de la missa, l’Aïcha es va desmaiar. No va poder pronunciar les darreres paraules de la pregària. Estava tremolant a la capella glaçada, amb un vell jersei que li cobria les espatlles ossoses. Els cants, l’olor d’encens, la veu poderosa de la germana Marie-Solange no aconseguien escalfar-la. Va empal·lidir, va tancar els ulls i va caure rodona al terra de pedra. La germana Marie-Solange la va haver d’agafar en braços. Aquest espectacle va incomodar les escolars. L’Aïcha, deien, era una rosegaaltars, una falsa santa, una futura il·luminada.

La van estirar a la saleta que servia d’infermeria. La germana Marie-Solange li va fer petons a les galtes i al front. En realitat no es preocupava per la salut de la nena. El seu desmai era la prova que entre aquell petit cos malaltís i el de Nostre Senyor s’havia establert un diàleg del qual l’Aïcha encara no entenia la profunditat i la bellesa. L’Aïcha va xarrupar aigua calenta i va rebutjar el terròs de sucre que la germana li convidava a xuclar. Afirmava que no es mereixia aquella llaminadura. La germana Marie-Solange va insistir i l’Aïcha va treure la seva llengua punxeguda i després va fer cruixir el sucre entre les dents.

Va demanar tornar a l’aula. Va dir que es trobava millor, que no volia arribar tard a les classes. Va tornar al seu pupitre, darrere de la Blanche Colligny, i així va passar el matí, plàcid i tranquil. No podia apartar els ulls del clatell de la Blanche, que era rosat i gras, cobert d’un lleuger borrissol ros. La nena duia els cabells recollits en un monyo alt, com una ballarina de ballet. L’Aïcha es passava hores cada dia contemplant aquell coll. El coneixia de memòria. Sabia que, quan la Blanche s’inclinava per escriure, es formava un petit bony just per damunt de les seves espatlles. Durant les fortes calors de setembre, la pell de la Blanche s’havia cobert de petites plaques vermelles que li picaven. L’Aïcha observava aleshores les ungles tacades de tinta que grataven la pell fins a fer-se sang. Gotes de suor regalimaven des de l’arrel dels seus cabells fins a l’esquena, el coll del seu vestit estava xop i agafava una tonalitat marronosa. En l’aula caldejada, el coll es torçava com el d’una oca a mesura que la tensió baixava i el cansament es feia sentir, i de vegades la Blanche s’adormia a mitja tarda. L’Aïcha no tocava mai la pell de la seva companya. A voltes, tenia ganes d’estendre la mà i fregar amb la punta dels dits el relleu de les vèrtebres, d’acaronar els blens rossos que s’havien escapat i que li recordaven les plomes d’un pollet. Es contenia per no apropar el nas a aquest coll del qual li hauria agradat inhalar l’aroma, del qual desitjava, amb la punta de la llengua, descobrir-ne el gust.

Aquell dia, l’Aïcha va observar com un calfred recorria el clatell. Els pèls rossos es van eriçar com els d’un gat a punt de barallar-se. Es va preguntar què havia provocat aquella emoció. ¿O només era el vent fresc que s’havia escolat per la finestra que la germana Marie-Solange havia obert? L’Aïcha no sentia la veu de la mestra ni el grinyol del guix a la pissarra. Aquell tros de carn la tornava boja. Ja no podia aguantar més. Va agafar el compàs i, amb un gest viu, en va enfonsar la punta en la pell de la Blanche. El va treure de seguida i va eixugar, amb l’índex i el polze, una gota de sang.

La Blanche va deixar anar un xisclet. La germana Marie-Solange es va girar i va estar a punt de caure de la tarima. «Senyoreta Colligny! Què li passa? Per què xiscla?»

La Blanche va abalançar-se sobre l’Aïcha. Li va estirar els cabells amb totes les seves forces. Tenia la cara descomposta per la ràbia. «Ha estat ella, és aquesta sangonera! M’ha pessigat el coll!» L’Aïcha no es va bellugar. Davant l’atac, va acotar el cap, va encongir-se i no va badar boca. La germana Marie-Solange va aferrar la Blanche pel braç. La va arrossegar al seu despatx amb una brutalitat que les escolars no li coneixien.

«Com gosa acusar la senyoreta Belhaj? Qui podria imaginar que l’Aïcha és capaç d’una cosa així? M’ensumo sentiments ben mesquins darrere de tot plegat.

—L’hi juro!», va cridar la Blanche, que es va posar la mà al clatell i el va inspeccionar amb el palmell tot esperant trobar-hi alguna traça de la seva agressió. Però no sagnava i la germana Marie-Solange li va ordenar copiar, amb bona lletra, «No acusaré les meves companyes d’entremaliadures imaginàries».

Al pati, la Blanche va llançar mirades fulminants a l’Aïcha. «Ja ens veurem les cares tu i jo», semblava voler dir-li. L’Aïcha estava decebuda perquè l’atac amb el compàs no havia tingut l’efecte previst. Esperava que el cos de la seva companya es desinflaria com un globus que es punxa amb una agulla, i que no seria més que un embolcall flàccid i inofensiu. Però la Blanche estava ben viva, saltava al mig del pati, feia riure les seves companyes. Adossada a la paret de l’aula, amb la cara enfocada al sol d’hivern que escalfava els seus ossos i la tranquil·litzava, l’Aïcha observava les nenes que jugaven en el recinte on havien plantat plataners. Les marroquines es posaven les mans a tocar de la boca i xiuxiuejaven secrets. A l’Aïcha li semblaven boniques amb les seves llargues cabelleres morenes i trenades, recollides amb una fina banda blanca sobre el front. La majoria eren internes i dormien al pensionat. Els divendres tornaven amb les seves famílies a Casablanca, Fes o Rabat, ciutats on l’Aïcha no havia posat mai els peus i que li semblaven tan llunyanes com l’Alsàcia nadiua de la Mathilde, la seva mare. Perquè l’Aïcha no era ni una indígena ni una d’aquelles europees, filles d’agricultors, d’aventurers, de funcionaris de l’administració colonial que saltaven a corda a peus junts. Ella no sabia què era i per això es quedava sola, contra la paret abrasadora de l’aula. «Això no s’acaba mai, va pensar l’Aïcha. Això no s’acaba mai. Quan em vindrà a buscar la mare?»

A la tarda, les nenes es van precipitar xisclant a les reixes del pensionat. Eren les vacances de Nadal. El graval va cruixir sota les sabates relluents i els abrics de camussa es van cobrir de pols blanca. L’Aïcha va rebre empentes de les escolars, que formaven un eixam brunzidor i nerviós. Ella va creuar les reixes, va fer un senyal amb la mà a la germana Marie-Solange i es va aturar a la vorera. La Mathilde no hi era. L’Aïcha va mirar partir les seves companyes, que es refregaven a les cames de les seves mares, com gats enormes. Un cotxe americà va aparcar davant del pensionat i en va sortir un home cofat amb un fes vermell. Va fer la volta al cotxe i va buscar una nena amb la mirada. Quan la va veure, es va posar la mà al cor i va acotar el cap en senyal de respecte. «Lalla Fatima»,⁵ va dir a l’escolar que avançava cap a ell, i l’Aïcha es va demanar per què tractava la nena, que empastifava les seves lliçons de saliva a força d’adormir-se sobre els quaderns, com una dona. La Fatima va desaparèixer dins de l’enorme cotxe, altres nenes li van fer un senyal amb la mà i van cridar: «Bones vacances!». Després la piuladissa va cessar, va desaparèixer la mainada i la vida ciutadana va reprendre el seu curs. Uns adolescents jugaven a pilota en el descampat buit de darrere de l’escola i l’Aïcha sentia insults en espanyol i en francès. Els vianants li llençaven mirades furtives, alçaven els ulls com si busquessin una explicació a la soledat d’aquesta nena que no era cap pidolaire, però a la qual havien oblidat. L’Aïcha evitava la seva mirada, no volia que la planyessin ni que la consolessin.

Es va fer de nit i l’Aïcha es va adossar a la reixa, pregant desaparèixer i no ser més que un cop de vent, un fantasma, un núvol de vapor. El temps passava tan lentament que li semblava que portava esperant una eternitat, amb els braços i els turmells congelats, amb el pensament sencer projectat cap a la seva mare que no arribava mai. Es va fregar els braços amb les mans, va saltironar d’un peu a l’altre per mantenir l’escalfor del cos. Ara les seves companyes devien estar berenant a la cuina de casa seva, atipant-se de creps amb mel ben calents. Algunes feien els deures en taules de caoba en habitacions que l’Aïcha s’imaginava atapeïdes de joguines. Els clàxons van començar a sonar als quatre vents, la gent sortia de les oficines i l’Aïcha es va sobresaltar per culpa de la llum dels fars, que l’encegaven. La ciutat es va veure arrossegada per una dansa frenètica en la qual els homes, en barret i gavardina, imposaven el seu ritme. Es dirigien a pas segur a habitacions escalfades, estaven contents pensant en la nit que passarien bevent o dormint. L’Aïcha es va posar a pivotar sobre el seu eix com un mecanisme espatllat i es va posar a pregar al bon Jesús i a la Verge Maria amb les mans tan fortament premudes que es van tornar blanques. En Brahim no li va parlar perquè la mare superiora li havia prohibit adreçar-se a les nenes de l’escola. Però va estendre el braç cap a la nena, que li va agafar la mà i l’hi va estrènyer. Drets davant de les reixes, tenien la mirada clavada a la rotonda per on va arribar la Mathilde.

Va saltar de la vella cafetera i va abraçar la seva filla. En un àrab puntejat d’accent alsacià va donar les gràcies a en Brahim. Va palpar la butxaca de la seva camisa bruta, segurament buscava una moneda per donar al guardià, però la butxaca estava buida i la Mathilde es va enrojolar. Al cotxe, l’Aïcha no va respondre a les preguntes de la Mathilde. No va dir res de l’odi de la Blanche i les altres companyes. Tres mesos abans, l’Aïcha s’havia posat a plorar a la sortida de l’escola perquè una nena s’havia negat a donar-li la mà. Els seus pares havien dit que no tenia importància, que no s’havia de fer mala sang, i l’Aïcha s’havia sentit ferida per la seva indiferència. Però aquella nit, mentre la decepció li impedia dormir, va sentir com els seus pares es barallaven. L’Amine carregava contra aquella escola de cristians on la seva filla no acabava de trobar el seu lloc. La Mathilde, entre dos sanglots, maleïa el seu aïllament. Aleshores l’Aïcha va preferir callar. No parlava de Jesús al seu pare. Mantenia en secret el seu amor per l’home de les cames nues que li donava força per controlar la seva ràbia. A la seva mare no li va confessar que es passava els dies amb el ventre buit d’ençà que havia trobat una dent en un estofat de mongetes i xai que li havien servit al menjador. No era una petita dent de llet, blanca i punxeguda, com la que havia perdut aquell estiu i per la qual el ratolinet li havia portat un praliné. No, era una dent negra i corcada, una dent de vell que semblava haver-se desprès per si sola de la geniva, com si la carn que la retenia s’hagués podrit. Cada vegada que hi pensava se li regirava l’estómac.

Al setembre, quan l’Aïcha va tornar a l’escola, l’Amine es va decidir a comprar una màquina de segar i batre. Havia hagut d’assumir tantes despeses per la granja, per a la mainada, per moblar la casa, que amb prou feines li quedaven diners per anar a la botiga d’un astut venedor de ferralla que li va prometre una màquina excepcional, sortida directament de les fàbriques americanes. L’Amine li va fer un senyal brusc amb la mà per convidar-lo a callar. No tenia ganes d’escoltar les seves falòrnies, de qualsevol forma aquella màquina era tot el que es podia permetre. Es va passar els dies agotzonat sobre la segadora, que no volia que utilitzés ningú més. «Se la carregaran», explicava a la Mathilde, que s’inquietava en veure’l aprimar-se de mica en mica. Tenia la cara rosegada per la fatiga, la seva pell s’havia enfosquit tant com la dels fusellers africans. Treballava sense descans, vigilava cada gest dels jornalers. Vetllava pel carregament dels sacs fins a fer-se de nit i sovint se l’havien trobat adormit al volant del seu cotxe, massa cansat per arribar fins a casa.

Durant mesos, l’Amine no va dormir al llit conjugal. Menjava dret a la cuina, tot parlant amb la Mathilde en uns termes que ella no entenia. Semblava un dement i la mirava amb uns ulls exorbitants i injectats en sang. Ell li hauria volgut dir alguna cosa, però tot el que sabia fer era agitar els braços en un gest estrany i brusc, com si llancés una bala, com si estigués a punt de matar algú amb un cop de matxet. La seva angoixa era encara més dolorosa pel fet que no gosava confiar-se a ningú. Reconèixer el seu fracàs l’hauria mort. No es tractava ni de les màquines, ni del clima, ni tampoc de la incompetència dels treballadors agrícoles. No, el que el corcava era el fet que el seu propi pare s’havia equivocat. Aquella terra no era bona per a res. Només se’n podia cultivar una petita capa, però sota aquella minsa espessor hi havia la tova, la roca, grisa i indiferent, la pedra contra la qual xocava tota l’estona la seva ambició.

De vegades, se sentia tan aclaparat per la fatiga i les preocupacions que li hauria agradat estirar-se per terra, doblegar les cames contra el tronc i dormir durant setmanes. Hauria volgut plorar com ploren els infants esgotats pels jocs i l’excitació, i pensava que les llàgrimes afluixarien el cèrcol que li comprimia el pit. A còpia de sol i d’insomni, va pensar que es tornava boig. La seva ànima estava envaïda per les tenebres, on es barrejaven els records de la guerra i la imatge de la misèria que se li apropava. L’Amine recordava l’època de les grans fams. Tenia deu o dotze anys quan havia vist pujar procedents del Sud les famílies i les seves bèsties, tots prims i afamats fins al punt que no podien emetre ni un so. Amb el crani rosegat per la tinya, es dirigien a les ciutats per portar les seves súpliques mudes i enterraven els seus fills a la vora de les carreteres. Li semblava que el món sencer patia, que hordes d’afamats el perseguien i que ell no hi podia fer res perquè aviat en seria un més. Aquest malson el perseguia.

*

Tanmateix, l’Amine no es va deixar vèncer. Convençut per un article, es va decidir a provar sort amb la cria de bovins. Un dia, tornant d’escola, la Mathilde el va veure a la vora de la carretera, a dos quilòmetres de la granja. Caminava al costat d’un home escardalenc, vestit amb una gel·laba llardosa i calçat amb unes sandàlies de mala qualitat que li feien malbé els peus. L’Amine somreia i l’home li va tustar l’espatlla. Semblava que es coneixien des de sempre. La Mathilde es va aturar a la vora del camí. Va baixar del cotxe, es va allisar la faldilla i va avançar cap a ells. L’Amine va semblar incòmode però els va presentar. L’home es deia Bouchaïb i l’Amine acabava de tancar amb ell un tracte del qual estava molt orgullós. Tenia la intenció d’adquirir, amb les magres economies que li quedaven, quatre o cinc bous que el pastor portaria a pasturar a les muntanyes de l’Atles per engreixar-los. Un cop venguessin les bèsties, els dos homes compartirien els beneficis.

La Mathilde tenia els ulls clavats en aquell home. No li agradava el seu riure sense franquesa, que semblava la tos d’algú que té la gola irritada. La manera que tenia de fregar-se la cara amb els dits llargs i bruts li feia una terrible impressió. Ni un sol cop la va mirar als ulls i sabia que no era únicament perquè era dona o estrangera. Aquell home els enredaria, n’estava segura. Aquell mateix vespre, en va parlar a l’Amine. Va esperar que les criatures estiguessin dormint i que el seu marit posés el cap al capçal d’una butaca. Va intentar convèncer-lo que no fes negocis amb ell. Va sentir una mica de vergonya dels seus arguments, vergonya d’al·legar només l’instint, un mal pressentiment, l’aspecte poc fiable d’aquell pastor. L’Amine es va emprenyar. «Dius això perquè és negre, perquè és un pagerol que viu a la muntanya i no coneix els costums de la ciutat. No en saps res, d’aquesta gent. Tu no ho pots entendre.»

L’endemà, l’Amine i en Bouchaïb van anar al mercat de bestiar. El soc estava instal·lat a tocar d’una carretera, entre els vestigis d’una muralla que antigament protegia els ciutadans de les ràtzies de les tribus i alguns arbres, al peu dels quals els muntanyencs havien instal·lat catifes. Feia una calor sufocant i a l’Amine el va colpir l’olor punyent del bestiar, de la merda i de la mateixa suor dels pagesos. Unes quantes vegades es va posar la màniga al nas de tanta por com tenia de posar-se a vomitar o marejar-se. Les bèsties, magres i plàcides, tenien els ulls clavats a terra. Els ases, les cabres, els comptats bous semblaven conscients del poc cas que despertaven els seus sentiments. Mastegaven sense esma els escassos brots de dent de lleó, l’herba groguenca, els feixos de bakkoula. Esperaven, tranquil·les i resignades, passar d’una mà cruel a una altra. Els pagesos anaven amunt i avall. Cridaven un pes, un preu, una edat, una utilitat. En aquesta regió pobra i àrida, la gent lluitava per cultivar, per recol·lectar, per cuidar els animals. L’Amine va passar per damunt dels grans sacs de jute llançats per terra, anant amb compte de no trepitjar les tifes que s’assecaven al sol, i va anar directe cap a la banda oest del mercat, on un ramat de bous s’havia ajuntat.

Va saludar el propietari, un vell home amb el crani pelat i cobert amb un turbant blanc, i va anar al gra, una mica massa secament per al gust d’en Bouchaïb, que el va gratificar amb les seves benediccions. L’Amine va parlar dels animals com a científic. Va fer preguntes tècniques a les quals el vell home era incapaç de respondre. L’Amine volia mostrar, de manera clara i brutal, que no pertanyien al mateix món. El pagès es va ofendre i es va posar a mastegar una tija de campanetes grogues, fent el mateix soroll que els bous que venia. En Bouchaïb va agafar aleshores la paella pel mànec. Va enfonsar els dits en els nassos de les bèsties i va palpar els lloms amb les dues mans. Al mateix temps que li tustava les espatlles, va interrogar el propietari sobre les quantitats de semen i de dejeccions i el va felicitar pel bon manteniment dels animals. L’Amine va recular i va haver de fer molts esforços per no mostrar el seu malestar i la seva lassitud. La negociació va durar hores. En Bouchaïb i el pagès van parlar per no dir res. Es posaven d’acord en un preu i després un d’ells canviava d’opinió, amenaçava de marxar i s’instaurava un llarg silenci. L’Amine sabia que les coses anaven així, que era com un joc o un ritual, però va haver-hi uns quants moments en què li van entrar ganes de fer un crit i posar fi de cop a aquestes tradicions ridícules. La tarda s’acabava. El sol va començar a desaparèixer darrere del relleu de l’Atles i un vent fred va escombrar el mercat. Van picar a la mà del venedor, que acabava de desfer-se de quatre bèsties en plena salut.

Quan es disposava a separar-se del seu soci per anar al seu poble de muntanya, en Bouchaïb es va mostrar molt cordial. Va lloar l’Amine per les seves maneres i qualitats de negociant. Li va fer grans discursos sobre el sentit de l’honor de les tribus de la muntanya, sobre el pes de la paraula donada. Li va parlar malament dels francesos, que eren gent desconfiada i busca-raons. L’Amine va pensar en la Mathilde i va assentir. Estava exhaust per la jornada i només volia tornar a casa, amb els seus fills.

Durant les següents setmanes, en Bouchaïb va enviar regularment un emissari a la granja. Un jove pagès amb els panxells rosegats per la sarna i uns ulls envoltats de pus que atreien les mosques. El noi, que sens dubte mai havia menjat a cor què vols, parlava amb un accent poètic dels bous de l’Amine. Deia que allà dalt l’herba era fresca i ufanosa, i que les bèsties s’engreixaven visiblement. Mentre pronunciava aquelles paraules, va veure el rostre de l’Amine il·luminar-se i es va sentir feliç de portar alegria a la casa. Va tornar una o dues vegades i va beure amb avidesa el te en el qual la Mathilde havia posat tres culleradetes de sucre a petició seva.

Després el noi no va aparèixer més. Van passar quinze dies i l’Amine va començar a preocupar-se. Quan la Mathilde li va preguntar sobre el tema es va emprenyar. «Ja t’he dit que no et barregis amb aquest assumpte. Aquí les coses funcionen així. No pretendràs ensenyar-me a dirigir la granja!» Però el dubte el torturava. A la nit no podia dormir. Esgotat, boig d’angoixa, va enviar un dels seus treballadors a informar-se, però aquest va tornar balbucejant. No havia trobat en Bouchaïb. «La muntanya és molt gran, Si Belhaj. Ningú ha sentit parlar d’ell.»

Un vespre, l’home va tornar. En Bouchaïb es va presentar davant de la porta de la granja, amb el rostre desfet i els ulls vermells. Quan va veure que l’Amine avançava cap a ell, es va picar el cap amb les dues mans, es va esgarrapar les galtes, va deixar anar crits de bèstia acorralada. Li costava respirar i l’Amine no entenia res de les seves explicacions. En Bouchaïb va repetir «Lladres, lladres!» i els seus ulls es van omplir d’espant. Va explicar que una banda d’homes armats havia vingut durant la nit. Que havien lligat els guardians després d’haver-los estabornit i que s’havien endut tot el ramat en un camió. «Els pastors no han pogut fer res. Són homes valents, bons treballadors, però què poden fer aquests nois davant de les armes i d’un camió?» En Bouchaïb es va desplomar en una butaca. Va posar les mans sobre els genolls i va arrencar a plorar com un nen. Va fer veure que se sentia profundament humiliat i que no es refaria mai més d’aquesta vergonya. Després de fer una glopada de te, en el qual havia llençat cinc terrossos de sucre, va afegir: «És una desgràcia terrible per a nosaltres.

—Anem a veure els gendarmes.» L’Amine s’estava dret, davant del pagès.

«Els gendarmes!» L’home va plorar de nou. Va sacsejar el cap en senyal de desesperació. «La gendarmeria no podrà fer-hi res. Aquests lladres, aquests diables, aquests fills de gossa són ben lluny. Com podran trobar la seva pista?» I va engegar una llarga lletania sobre la desgràcia dels homes de la muntanya, que viuen lluny de tot, a la mercè de la violència i de les estacions. Va plorar la seva mala sort, enrabiat contra la sequera, les malalties, les dones que morien en el part, els funcionaris corruptes. Encara sanglotejava quan l’Amine el va estirar pel braç.