Parla'm amb estil

HOMES, DONES I PERSONES
Del llenguatge sexista al llenguatge inclusiu

Vivim en una societat d’extrems, de blanc i negre, amb una escala de grisos poc valorada. Quan parlem de llenguatge, també. I quan es tracta de donar visibilitat a les dones, llavors hi entren en conflicte un seguit d’elements que massa sovint impedeixen raonar de manera assossegada.

Els últims decennis hem descobert que el mot persona ens és molt útil. La prova és que hi ha diccionaris que han retocat definicions per substituir-hi el masculí genèric per aquest mot. Quan es va elaborar la primera edició del DIEC (1995) a partir del diccionari Fabra, es va fer el que se’n va dir «la feminització del diccionari», una expressió que no es corresponia amb la realitat: no és que es feminitzés el diccionari, sinó que es va desmasculinitzar.

L’entrada bomber, que es definia com a «Home que forma part d’un cos per a extingir incendis», va passar a ser bomber bombera, i aquell home es va convertir en persona. En altres casos, la definició antiga no deia home, sinó el qui. Era el cas de polític: «El qui s’ocupa dels afers públics», que també va passar a ser polític política: «Persona que s’ocupa dels afers públics». I les marques, que en tots dos casos només eren de masculí, ara són de masculí i femení.

Una altra de les decisions que va prendre la Secció Filològica en el DIEC va ser marcar amb el codi rec (en recessió) «els termes generalment derivats amb el sufix -essa, però també amb altres sufixos, significant ‘dona o muller de’; quan el corresponent masculí fa referència a un nom d’ofici». Era el cas de alcaldessa, que equivalia a alcalde (paraula que és masculina i femenina) i, en segona instància i en recessió, ‘dona de l’alcalde’.

Avui tots aquests «dona de» han desaparegut del DIEC2 i ja només hi queden, de manera residual, les esposes d’homes amb títol nobiliari. La duquessa, la comtessa o la marquesa són les nobles que ostenten el títol, però també, en última accepció, les dones dels titulars.

Un apunt sobre la RAE. Aquest canvi en les definicions fent servir el mot persona no es va produir fins al 2006 en el Diccionario esencial de la lengua española, i fins al 2014, gairebé vint anys més tard que el DIEC, en el normatiu.

Aquests exemples demostren que el llenguatge pot ser, efectivament, més inclusiu. Si s’ha pogut fer en una obra tan complexa com és un diccionari normatiu, sembla que en el llenguatge usual això hauria de ser una tasca més fàcil. Però no ho és. D’entrada, estic convençut que el mot persona funciona tan bé perquè és de gènere femení. Podríem dir que és un femení genèric, oi? Però funciona, que és el que importa. Doncs, endavant.

El cas és que, com que tenim tan interioritzat el masculí genèric, força sovint he llegit, en textos que en teoria estaven revisats, incoherències de gènere d’aquesta mena:

A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat morts i 16 més estan ferits de gravetat.

Qui ho va redactar, quan va escriure la segona frase, es va oblidar inconscientment que en la primera estava parlant de persones i va passar al masculí genèric, allà on hauria d’haver escrit:

A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat mortes i 16 més estan ferides de gravetat.

‘Professorat’ i ‘ciutadania’, els mots genèrics

La solució de persona, doncs, és òptima, i en tenim d’altres que ens poden funcionar de manera similar; només cal potenciar-les. Jo, que tinc mala memòria per als noms i altres detalls, quan retrobo algun pare o mare novells, per estalviar-me el ridícul de vessar-la amb el sexe del nounat, recorro a aquesta pregunta: «Què fa, la criatura?».

També són recomanables els noms col·lectius, com ara canalla, mainada i tots els sinònims. Alguns s’han creat mitjançant derivació, i si en un primer moment ens podien resultar estranys, a força de sentir-los i de fer-los servir ja han passat a formar part del vocabulari general. Em refereixo a casos que han fet fortuna, com alumnat i professorat, forjats en l’àmbit escolar i acadèmic; i ciutadania, en lloc de ciutadans, en l’àmbit polític.

Val a dir que no sempre funcionen. Es fa estrany de dir «Bona tarda, professorat», i per això de vegades hem de recórrer al masculí genèric («Bona tarda, professors»), impecable des del punt de vista lingüístic, però cada vegada menys freqüent i que fins i tot es pot considerar de mala educació; o al desdoblament («Bona tarda, professores i professors»), avui d’ús general i que, a més, és el que s’ha fet tota la vida a l’hora de saludar («Senyores i senyors»).

Desdoblant fem marrada

El masculí genèric és una realitat inqüestionable en les llengües romàniques. Si ens fixem en els mitjans de comunicació, veurem que no acostumen a desdoblar. Si llegim o sentim: «Els passatgers de Rodalies es queixen pels retards constants», ningú no pressuposarà que només es queixen els passatgers homes. És clar que ho són tots, homes i dones, joves i grans, els que protesten.

Els mitjans, doncs, fan servir el masculí genèric; això no ho qüestiona ningú, i no es pot dir tampoc que emetin un missatge confús. Si volen informar d’algun fet que afecta «els pares d’una escola», pot ser que facin servir aquestes paraules o bé recorrin al desdoblament, «les mares i els pares», per influència de les ampes, les associacions de mares i pares d’alumnes. És el signe dels temps.

Pot ser, encara, per respectar la pluralitat familiar actual, que l’informant s’hi refereixi com «els familiars dels alumnes» o «els familiars de l’alumnat», en al·lusió a les famílies de tota mena: pare i mare, mare i mare, pare i pare, monoparental, els avis… És lògic que el llenguatge miri de ser inclusiu i no deixi cap cas fora de la nomenclatura.

De fet, l’experiència m’ha demostrat que si en una informació volem parlar només d’ells, dels pares, acostumem a dir «els pares homes», justament perquè ningú no es pugui pensar que ens referim als pares com al genèric que inclou tots dos sexes.

Però fixeu-vos com fins i tot els més abrandats defensors d’aquest llenguatge busquen solucions que no són desdoblaments, perquè des del punt de vista de l’economia del llenguatge són una rèmora. Jo els restringiria a les salutacions i després faria servir el masculí genèric.

Si no volem desdoblar ni en la salutació, amb un bon dia fem. És més elegant i inclusiu dir «Bon dia!» que no pas la bestiesa de dir «Bon dia a totes i a tots!». I si volem especificar alguna cosa –que no cal especificar–, podem recórrer a tothom: «Bon dia a tothom!». Però és evident que només dient «Bon dia!» incloem a tothom: a totes i, fins i tot, a tots.

Masculí genèric, malgrat tot

Penso que no s’ha de bandejar sistemàticament l’ús del masculí genèric. La immensa majoria dels parlants el fem servir, sense adonar-nos-en i sense cap intenció de discriminar ningú. És la forma genèrica inherent a la llengua catalana, la du a l’ADN. Però, com bé sabem, la genètica no és immutable.

El masculí genèric és especialment útil en segones referències. És a dir, quan ja hem identificat les dones i els homes de què parlem. Aleshores, el masculí genèric ens estalvia continuar desdoblant fins al final. Si volem fer èmfasi en la pluralitat, ho podem recordar periòdicament, com es fa a la ràdio amb les notícies, perquè l’oient que no ha sentit el primer referent el pugui recuperar de seguida.

Però la cosa no s’acaba aquí. L’escriptora Bel Olid declara: «Jo estic en contra del desdoblament perquè l’única cosa que visibilitza és que hi ha dos gèneres, i sabem que això no és veritat. Hi ha gent que no s’identifica ni com a home ni com a dona, i negant aquesta realitat i reforçant-la amb el binarisme de gènere, em sembla que estem destapant un forat per tapar-ne un altre. Jo personalment, com a convenció, de moment estic fent servir el masculí com a genèric».¹ El masculí genèric, malgrat tot, és també el que fan servir moltes persones quan escriuen literatura i no fan política.

Una altra reflexió la fa l’escriptora Carlota Gurt: «Ara he escrit un conte protagonitzat per dues persones i cap de les dues té gènere, així que cadascú que l’ha llegit s’hi ha imaginat una parella diferent. La gent no se n’ha adonat i en fa la seva interpretació. Trobo interessant escriure sense gèneres, són clixés: això dels gèneres està sobrevalorat».²

El que és important és que tinguem consciència lingüística, que sapiguem els límits de la identificació i de la comunicació, i que, entre totes dues coses, fem un capmàs que ens faci sentir còmodes a tots, emissors i receptors.

Els exemples variats, una solució elegant

Un recurs elegant a l’hora de posar exemples és el d’alternar dones i homes. Recordo un llibre d’estil de fa vint anys que, a l’entrada dels àlies i els sobrenoms, hi posava tot d’exemples referits a homes: des d’Eleuterio Sánchez, el Lute, fins a José Luis Rodríguez, el Puma. Quan l’ensenyo als alumnes de Traducció Periodística de la UPF, de seguida s’adonen que no hi ha cap exemple d’una dona.

Els llibres d’estil actuals, d’una manera natural, han incorporat homes i dones als exemples i, per tant, tal com la societat s’ha desmasculinitzat mínimament, a l’hora de posar exemples els autors d’aquests manuals actuen també d’aquesta manera. Però encara hi ha un altre cas, el de les enumeracions, que em va regalar la lingüista Eulàlia Lledó Cunill. Es tracta de fer servir masculins i femenins de manera alterna, amb l’objectiu de mostrar una societat més diversa. Un exemple clàssic:

El futur mandatari ja no caldrà que sigui un advocat, un doctor en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi un historiador, un filòsof o un filòleg.

Si aquest exemple el fem alternant masculins i femenins, aconseguirem visibilitzar les dones i no haurem forçat cap element morfològic ni sintàctic:

El futur mandatari o la futura presidenta ja no caldrà que sigui un advocat, una doctora en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi una historiadora, un filòsof o una filòloga.

El Bill i la Hillary

Encara hi ha un altre cas que no violenta la llengua i que cal corregir per evitar el llenguatge masclista. És el dels noms de les dones. Si a algú li demanem que digui alguns noms de la història del tennis espanyol, és possible que comenci per Santana i Orantes, continuï per Gimeno, i hi afegeixi els germans Sánchez Vicario, Albert Costa, Sergi Bruguera, Rafa Nadal… I si pensa a dir alguna dona, esmentarà Arantxa i Conchita. Per a ells, cognom o nom i cognom; per a elles, només el nom.

Aquesta familiaritat es repeteix en altres àmbits. Al president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero no se’l va anomenar mai com a José Luis, sinó amb el segon cognom, Zapatero. En canvi, les referències a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría eren majoritàriament com a Soraya, per molt que els mitjans maldéssim per referir-nos-hi com a Sáenz de Santamaría o, si no hi cabia, Santamaría.

Si algú no hi veu un tracte masclista, en aquestes opcions, és perquè no s’adona del paternalisme que s’hi amaga. Qui defensi que dir Soraya és més identificador potser té un punt de raó, però que pensi que amb un home no ho faria mai.

Quan Hillary Clinton es va presentar a les eleccions dels Estats Units, sovint ens hi referíem com a Hillary. De fet, als mítings els seus seguidors brandaven cartells amb el seu nom de pila ben gros, al costat del preceptiu «for president». Per defensar l’opció Hillary, hi ha qui dirà que, esclar, com que el seu home ja va ser president –el president Clinton–, calia diferenciar-la; per això el seu nom de pila funcionava i era «més identificador».

No dic que no, però quan el fill del president Bush va ser president, sempre va ser Bush, igual que son pare, i no hi va haver confusió possible. Amb l’agreujant que tots dos es deien George. I això va passar en un lapse de temps no gaire llarg, vuit anys, els mateixos que haurien passat entre Clinton i Clinton si ella hagués guanyat Trump. En el cas de Bush fill, els mitjans podrien haver optat sistemàticament per afegir-hi júnior: Bush Jr. Però no va caldre mai.

Els llibres d’història sí que hauran de precisar de quin dels dos parlen, però la immediatesa informativa fa innecessari que s’especifiqui si es parla del pare o del fill; de qui es parla és de l’inquilí de la Casa Blanca. De la mateixa manera, doncs, amb el Bill i la Hillary, o Clinton i Clinton.

Comptat i debatut

Potser els desdoblaments són la solució menys còmoda a l’hora de fer servir un llenguatge inclusiu. Però, més enllà d’això, hem vist altres propostes que ens permeten desmasculinitzar la llengua sense fer-la malbé ni renunciar al principi d’economia que la regeix. Per sort, cada vegada hi ha més parlants conscienciats que segueixen aquests paràmetres. És una qüestió de justícia social.

1. Publico.es/Public. Entrevista de Laura Aznar a Bel Olid: «Tenim una ge-neració de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes» (26/II/2017).

2. Lavanguardia.com/encatala. Entrevista de Magí Camps a Carlota Gurt: «Trobo interessant fer personatges sense gènere» (25/IV/2020).

2. ELS DICCIONARIS SÓN EINES, NO LLEIS

QUINA CREU!
‘Assecar’, ‘creuar’ i ‘marxar’ surten al diccionari, però…

Al teatre, la llengua m’acostuma a treure de polleguera. Quan veig el nom d’Anna Casassas o de Joan Sellent al programa, per posar dos exemples de traductors de solvència contrastada, em relaxo. Però en altres casos, tot i que entro tranquil a la sala –sempre a primera fila, per veure bé les faccions dels intèrprets–, els ensurts lingüístics em toquen el voraviu, malgrat que de vegades la traducció pot haver estat feta per una ploma consagrada. I aquest és el mal: que les plomes consagrades també poden arribar a ser reconsagrades.

Què faria, jo? Deixar que el traductor de ploma consagrada faci la seva versió i, tot seguit, que un bon corrector hi passi el ribot. No podem deixar mai aquesta feina en una sola persona, hi calen com a mínim dues professionals: la que tradueix i la que revisa. I aquí no s’hi poden comptar les que no es dediquen professionalment a aquest ofici, com ara el director i els actors, perquè a ells tot els sona bé.

Assecar-se les llàgrimes, ai!

A l’obra Incendis, de Wajdi Mouawad, amb traducció de Cristina Genebat, els protagonistes diuen que s’assequen les llàgrimes. S’entén? Sí. És el verb que hi pertoca? No. Soc un llepafils? Jo diria que no: les llàgrimes ens les eixuguem, i prou. De fet, quan l’editorial Periscopi en va publicar la traducció el 2017, els revisors del text (Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo) van fer la seva feina i hi van canviar les llàgrimes assecades per les llàgrimes eixugades. Ho fa bé Genebat en general? Sí. Cal que després un professional de la revisió hi esmeni aquestes badades sense malmetre la versió de la traductora? Per mi, és imprescindible. Si els correctors del llibre l’haguessin revisat abans que es representés l’obra, dalt de l’escenari les llàgrimes s’haurien eixugat: no hi hauria perdut ningú i la llengua hi hauria guanyat.

Els directors i actors que defensen aquestes traduccions poc acurades ho fan perquè hi veuen la frescor poc acadèmica de qui les ha fetes. «És un llenguatge natural, la llengua que se sent al carrer», diuen. La intenció és bona, esclar. Però, de vegades, a aquests defensors del català que ara es parla hi ha coses que se’ls escapen. Dir assecar en lloc de eixugar, hi afegeix res? Dir tamany en lloc de mida, resulta més natural? Dir creuar en lloc de travessar, és un avenç en l’ús del català? Penso que la resposta en tots tres casos és que no. No són transgressions buscades; són badades que el traductor ni tan sols és conscient que fa. Una revisió respectuosa hauria deixat el text impecable: fresc, natural, amb altres transgressions buscades, però sense cagades inadvertides.

És el que fa Sellent, per exemple, quan fa servir enterro o despedir («despedir el mort») en la traducció de La presa, de Conor McPherson. Són transgressions deliberades, que aporten color i fan més versemblants els diàlegs d’aquell reguitzell de personatges que maten les hores en un pub.

Tothom ha de ser revisat. Jo no publico res sense que algú no m’hagi corregit el text. Aquest llibre, per exemple, l’han revisat Gemma Sardà, Rudolf Ortega i Mercè Rial. I tot i així hi pot haver coses que s’hagin escapat. Una mica més d’humilitat i de responsabilitat no fa mal a ningú i beneficia a tothom, sobretot la llengua.

Marxar o anar-se’n? Creuar o travessar?

Un altre cas. A l’obra Casa de nines, 20 anys després, de Lucas Hnath, amb traducció d’Helena Tornero, la Nora creua la porta i marxa un munt de vegades. El verb creuar és al diccionari? Sí. El verb marxar és al diccionari? Sí. Però tots dos casos són castellanismes encoberts. Si volem fer servir una llengua genuïna, la Nora hauria de travessar la porta i anar-se’n. Però en tota l’obra no la travessa cap cop ni se’n va, sempre la creua i marxa. Una pena.

I quin problema hi ha?, us podeu demanar. Doncs que de passar d’una banda a l’altra de l’oceà en diem travessia i no pas creuada. Tota la vida, els rius, els mars i els oceans, les portes, les fronteres, les línies vermelles i els carrers, els hem travessat. A casa meva, fins i tot els carrers els traspassem. La traducció de Tornero rutlla, només hi va faltar aquell segon professional que l’hauria deixada impecable, amb les transgressions volgudes i les badades esmenades.

El verb creuar és una plaga d’aquelles que amb bon criteri vol fumigar el lingüista Enric Gomà.³ És només un toc d’alerta de la pèrdua de genuïnitat, del dring de la llengua, a causa de la intromissió de l’altra llengua i de la poca consciència lingüística que gastem quan parlem.

Un altre cas del verb creuar és quan ens trobem algú pel carrer o el veiem. Si volem mantenir la genuïnitat, hem de dir: «Saps a qui he vist pel carrer?» o «Saps a qui m’he trobat?». Ara bé, si ens importa un rave la qualitat de la llengua que parlem, llavors tirem pel dret i diguem: «Saps amb qui m’he creuat pel carrer?», un calc com la plaga del caragol poma.

I encara un tercer: quan pleguem els braços ens estem de braços plegats. Si diem que creuem els braços i que ens estem de braços creuats, ja no podrem dir que ens estem sense fer res. Sí que fem: estem minant la genuïnitat del català fent servir un altre calc del castellà.

3. Enric Gomà, Control de plagues (Pòrtic, 2018).

LA PUTA D’OROS!
Quina dèria amb el ‘joder’ i el ‘gilipollas’

Sense sortir del teatre, una de les obsessions dels dramaturgs i dels traductors –també en la literatura escrita– és fer diàlegs versemblants, que allò que diuen els actors dalt de l’escenari soni natural, espontani, sense cotilles normatives. En definitiva, com parlem la majoria quan ens deixem anar.

No descobriré la sopa d’all si dic que el català col·loquial i argòtic és ple de castellanismes. En aquest camp, com en el de la justícia, la llengua fa salat. És freqüent, doncs, que aquests diàlegs de ficció s’omplin de castellanismes i, en les traduccions, de calcs de l’anglès. El primer punt és matisable, el segon és imperdonable.

Ben poques vegades he sentit en un escenari un personatge que renegui dient disbarats com ara la mare que et va matricular, cagondena… O bé, referint-se a un paio, gamarús, carallot, ximplet, fill de puta, torracollons, poca-solta, pocavergonya… Ens estimem més omplir els diàlegs de gilipollas i de tots els joder (fills de fuck) haguts i per haver, quan no hi colem directament un bastard. Francament, qui posa un bastard en una traducció de l’anglès, hauria d’estripar immediatament el carnet de traductor. Tros de quòniam!

Una imatge. Una amiga gravava amb el mòbil el moment que a Centelles tallen un pi al bosc per Cap d’Any, i l’arbre, quan va caure, es va torçar i una mica més i l’enxampa de ple. A la gravació, es veu com ella es tira enrere i, de l’ensurt, crida espantada: «La puta d’oros!». No diu joder, ni insulta els llenyataires amb cap gilipollas. Simplement diu: «La puta d’oros!», però amb una contundència aclaparadora i una genuïnitat sense filtres. Val a dir que la meva amiga és urbanita i encara no ha fet els trenta anys.

Soc conscient que és complicat trobar l’equilibri entre la frescor del diàleg i la genuïnitat, però estic convençut que, amb una mica de consciència lingüística, no seríem tan gilipollas i ajudaríem a no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I l’obra de teatre no se’n ressentiria ni una engruna. Però esclar, per a això, se n’ha de saber, de llengua.