Els culpables

encara pretendran, els molt malparits, que les vaques i les eqües pugin en telecadira.

En aquest món indiferent i caòtic hi ha certa tendència, semblant a un equilibri just, a destinar un mal final als fills de puta.

—Això creus?

—Ho vull creure.

Nanroi ostenta dues coronetes, que és el més fidel senyal del fill de puta, i per això acabarà com acabarà.

Alfons de Casa Ribot és propens a la contemplació i sovint puja als bancals més alts per abastar amb la mirada el poble de Saurri i els seus tràfecs. La seva contemplació no és la contemplació beatífica dels profetes, sinó la de l’ànim moix i mirar feréstec que sembra la llavor de la ira indòmita al cor.

Alfons de Casa Ribot viu a l’ombra de la seva dona, Rosalia, una matriarca manaire que el treu de polleguera. Alfons ranqueja i parla amb el seu gos quan passeja. De vegades, fastiguejat dels retrets de la seva esposa, llança puntades i insults a la pobra bèstia, però el gos endevina que no és el blanc real de les seves injúries i es guarda els grunyits per allunyar-se amb la cua entre les cames. Una mica de raó té Rosalia en queixar-se del seu marit, ja que Alfons és gandul i no té empenta. Li lluiria més el pèl si el germà de Rosalia, Sebastià, no s’hagués entossudit a fer les Amèriques en sortir del seminari.

al meu pare, en pau descansi, li van vendre gat per llebre. hauria d’haver sabut que els esquerrans vesteixen la pell del diable gandul.

A Casa Ribot, qui talla el bacallà és Rosalia, filla gran de la casa, i ensenya al seu primogènit, Rosendo, a menysprear son pare.

sort que rosendo, encara que també sigui esquerrà, ha sortit a mi.

Alfons de Casa Ribot, davant les constants recriminacions, calla i abdica. Endevina que, tant com la calma precedeix la tempesta, amb paciència i fermesa, la tempesta també precedeix la calma. Les constants queixes no esquerden el seu silenci ni la seva droperia. Quan Sebastià, el germà seminarista de Rosalia, envia diners amb instruccions per plantar pollancres a Pedregana o arreglar la teulada de la casa, Alfons no fa cas i s’apropia bona part dels diners per polir-se’ls en un parell de visites als bars d’Arensui.

Sebastià de Casa Ribot és home de món, valent i amb les idees clares, i torna al poble amb la intenció d’acabar amb la ronseria del seu cunyat. Però a Alfons tant li fa que els renys provinguin de la seva dona, del seu cunyat o del mateix papa, i invariablement es tanca en el seu mirar adust i deixa parlar. Només de tant en tant, quan la tenacitat flaqueja, el seu gos rep un parell de renecs que no van més enllà d’un cop de peu. Però Alfons no és ximple i copsa, amb encert, les intencions de la seva dona i el seu cunyat. Llavors viatja a Orús per aconseguir el permís d’armes i quan l’obté es compra una escopeta de dos canons al mercat legal.

i tu per què vols una escopeta, home de déu?, si amb la punteria que tens no encertaràs ni un isard a quatre passes.

Aconsella al seu fill Rosendo que amagui la seva escopeta il·legal i l’endemà forada un tauló concret del terra de la seva habitació, just a sota del llit de matrimoni. Quan al cap d’una setmana Rosalia prepara al seu germà el seu esmorzar favorit, fretxinat i mostillo de mel, Alfons agafa l’escopeta, la carrega amb dos cartutxos de postes, puja a la seva habitació i retira el llit. Després treu l’ull pel forat i distingeix la coroneta bruna del seu cunyat, que es delecta amb les vísceres i la sang de corder. Sense pressa, encaixa el canó de l’escopeta en el forat i dispara amb el primer gallet. Sense mirar, torna a ajustar el canó, desencaixat pel retrocés, i prem el segon gallet.

Sebastià mastega un bon tros de fetge quan sent una punxada al genoll i, gairebé alhora, percep la primera detonació. S’ajup instintivament pel dolor i el segon tret li obre el cap.

—Deu ser una benedicció morir així, gairebé sense adonar-se’n.

—No és cap benedicció, és un alleujament.

—Si vostè ho diu...

—Les benediccions estan reservades per als immortals, que ni senten ni pateixen, i també per als eterns, que ni tan sols pensen.

Alfons de Casa Ribot baixa les escales amb els seus passos ranquejants i entra al menjador. Davant dels rostres desencaixats de Rosalia i Rita, la seva filla petita, deixa l’escopeta sobre la taula, a tocar del cap obert i caigut sobre el plat de vísceres. No diu paraula ni mostra torbació mentre contempla el cadàver del seu cunyat. Rosalia no arriba a dir res de l’espant, ni tampoc és capaç de sostenir la mirada triomfal que li llança el seu marit abans de marxar.

El mostillo de mel ningú se’l menja.

Alfons de Casa Ribot agafa el camí de la cinglera i arriba a Arensui ben entrada la tarda. Irromp a la caserna de la guàrdia civil i confessa.

no impliquin ningú més. s’ha perpetrat amb la meva escopeta i amb les meves mans.

El condemnen i el tanquen a la presó de Lleida. Rosalia no cuinarà mai més fretxinat i a Rita sempre la fastiguejarà el mostillo.

i què se’n va fer, d’alfons?

doncs crec que ja l’han deixat anar.

i on està?

algú va dir que cuida i muny les vaques de la mateixa granja de la presó.

en tot cas, per aquí no se l’ha vist ni crec que se’l vegi.

Rosendo de Casa Ribot agafa les regnes de la casa, sempre amb la supervisió de la seva mare, i prosperen fins a convertir-se de nou en la casa poderosa que eren. Excepte pels plats de fretxinat que no s’han cuinat i els mostillos de mel que mai més s’han degustat, ningú lamenta el succés.

Damià l’Andorrà té una panxa prominent, una papada tremolenca i uns ullets de ratolí que van d’un costat a l’altre i que, de tant en tant, es claven fatus als ulls del seu interlocutor. Vesteix amb elegància, però una contínua suor li amara el coll de la camisa, just al doblec de la papada.

S’acosta a gambades, una mica gronxadís i inclinat cap endavant, com temorós del seu equilibri. Va acompanyat de Nanroi i el seu guardaespatlles, un homenot babau de mirada perversa. Nanroi, llarg i prim, camina capalt, amb les mans a les butxaques de la jaqueta. Tallaferro els mira de cara i somriu per sota el nas. Desentonen en un poble tan rústic uns subjectes tan elegants, on Damià l’Andorrà sembla circumscrit entre dos parèntesis massa llargs.

Tallaferro porta la veu cantant de la resistència. La seva sagacitat, la seva oratòria i la convicció dels seus ideals justos han convençut el poble que ha de ser el portaveu per protegir els seus interessos. Tallaferro ha redactat un nou llibre d’actes, paral·lel al falsejat per Rosendo de Casa Ribot, que tots els veïns en contra de les pistes d’esquí signen. Així s’han pogut mantenir els contractes d’ús forestal i ramader de la muntanya de Saurri i s’han aconseguit frenar les pretensions dels cacics.

La nit passada, un cop finalitzades les obres dels paletes de Damià a l’antic col·legi, Tallaferro, Blas de Casa Regalat, Pau de Casa Gargall i Gregori de Casa Coma van enderrocar envans, van fer miques el lavabo i van trencar tots els vidres.

Ara Tallaferro espera les represàlies amb dignitat i sense por. Un tènue somriure nerviós se li dibuixa a la cara. Només se sent la remor del riu i l’acordió llunyà de Gregori de Casa Coma. Els tres homes s’aturen a dos passos d’ell i Tallaferro distingeix l’ombra d’una pistola sota la jaqueta de Damià.

Damià l’Andorrà va per feina. Té una veu atiplada i molesta, que s’acobla sovint perquè no arriba a la velocitat dels seus pensaments.

tu vols trenta milions?

home, així, de cop i volta, doncs sí.

doncs deixa’t de malifetes i signa el contracte.

Damià l’Andorrà fa un gest al seu guardaespatlles perquè lliuri a Tallaferro un paper plegat en dos doblecs. Tallaferro, amb una lentitud deliberada, el desplega per llegir-lo amb parsimònia. Després el torna a doblegar.

i els altres veïns?

ells estan a part.

a part de què?

de tot.

doncs et pots quedar amb el paperet.

Damià l’Andorrà no es digna a agafar el contracte que li estén Tallaferro i li sosté la mirada. Tallaferro somriu perquè adverteix com li tremola la papada.

pensa-t’ho millor.

ja està ben pensat.

Tallaferro lliura el paper al guardaespatlles, després es fica les mans a les butxaques i s’alça.

n’estàs segur?

sí.

no saps pas on et fiques.

Tallaferro s’arronsa d’espatlles. No té por de les amenaces i el diverteixen les cares greus dels seus oponents, interpretant un paper que els va massa gran. Nanroi fa petar la llengua i arrufa les celles mentre somriu i remena el cap amb incredulitat despectiva.

deixem-lo, ell s’ho perd.

Damià l’Andorrà es tomba i comença a allunyar-se. El seu guardaespatlles el segueix. Nanroi espera una estona, a l’aguait de les intencions de Tallaferro, però al final desisteix i, amb un altre espetec de llengua, se’n va. Tallaferro torna a sentir la polca de l’acordió de Gregori i la remor de riu. Agafa aire, deixa de somriure i es diu que no n’hi ha hagut per a tant.

Salvador de Casa Rita camina neguitós i recelós perquè sospita que la seva dona l’enganya. No és home d’intuïcions ni tampoc un observador sagaç, però alguna cosa deu haver sentit per suposar que porta banyes.

Les sospites, per a personatges violents com Salvador de Casa Rita, són justificació suficient per repartir cops de puny a dojo. No és el primer cop, ni serà l’últim, que malmet una vaca a bastonades ni que aixeca per la pitrera algun insolent. Amb la seva dona no s’atreveix a excedir-se, que la Berta té el seu caràcter i sap que, sense ella, acabaria sent un malaurat. Bé que Salvador, esperonat més per la vergonya que per la gelosia, l’espia i concep paranys per enxampar-la amb les mans al plat, però no hi ha manera d’aconseguir-ho.

bé li està, que déu només dona al que li dona.

Salvador de Casa Rita és feligrès practicant i garrepa. La seva garreperia no ve motivada per l’estalvi, que bé es gasta els calés en cigarrets i també en putes quan l’ocasió ho demana. Cada vegada que passa l’escolà amb la canastreta per l’ofrena, el molt miserable deixa caure trossets de ferradura.

Salvador fuma com un carreter i encén els cigars amb la burilla de l’anterior. Gasta cigarrets Celta i expulsa el fum amb altivesa i plaer. Li agrada la imatge del guerrer amb l’espasa en alt i la contempla sovint. Potser porta barba per mimetisme i es deixa traslladar a segles pretèrits, on la seva crueltat seria una virtut lloable.

i també et vestiries amb faldilla?

no veus que porta pantalons? fixa-t’hi bé, ben posats els porta.

potser sí, però la faldilla tampoc l’hi treu ningú.

Salvador de Casa Rita és caçador. Dispara amb el cigarret fumejant a la comissura esquerra dels llavis mentre inclina la galta dreta sobre la culata. Estima l’escopeta com estima la seva dona, i li dedica la mateixa deferència i el mateix temps. En més d’una ocasió l’ha utilitzat per redreçar algun cap de ruc.

El seu germà Evaristo, casat amb Mercè de Casa Ballador, no va trigar gaire a convèncer-lo per disparar a una de les gallines de Pepita de Casa Ballador i alliçonar la vella una vegada per totes. Salvador va desmembrar la gallina a perdigonades, sense escrúpols i entre riallades, i després va penjar la massa informe de plomes i carn a l’entrada de Casa Ballador, on la pobra Pepita la va trobar amb tota la sang regalimant. Però Pepita pertany a un món més càndid, i l’endemà, sense recordar el mal tràngol, va deixar anar altre cop les gallines al seu albir.

Salvador de Casa Rita també se serveix de l’escopeta quan algun forà trepitja les seves terres o ronda alguna de les seves bèsties. Se’ls acosta amb l’escopeta oberta, col·locada en equilibri amb el braç fent nansa, com qui no vol la cosa, i després els amenaça amb un extens somriure, perquè si les coses es torcen pugui escapar al·legant una mofa o un malentès.

Salvador de Casa Rita camina amb despreocupada fatxenderia, i tracta els altres d’idiotes quan es vanta de fantasioses anècdotes on ell és el personatge impàvid i astut. Un dia, Blas de Casa Regalat s’afarta de la seva ostentació i, enmig de la plaça, li deixa anar que està com un toro. Salvador somriu satisfet.

sí, la veritat és que em sento més fort que mai.

no, no ho deia pas per això.

I Blas de Casa Regalat alça els ulls per mirar-li la part més alta del cap, amb un somriure que ho diu tot. Salvador de Casa Rita es crispa, però després s’hi repensa i no sap on caure mort. Pot ser un gallet, però ningú és tan ruc com per enfrontar-se a Blas de Casa Regalat, i Salvador fa veure que no l’ha sentit.

com dius?

res, res, que estàs ben fort.

A Salvador de Casa Rita se li humitegen els ulls de pura còlera però suporta el calvari amb una simulada tranquil·litat. S’ha adonat que si el riu sona, aigua porta, i que deu córrer cabalós quan els altres en senten el brogit. A la setmana següent va al bordell d’Orús i es dirigeix directament a la senyora Concha.

vull una contagiada.

aquí no en tenim, d’aquestes.

no em vingui amb mandangues i obeeixi, que pagaré com per una sana.

li repeteixo que aquí totes estan netes.

no em foti, senyora concha; si vol, li pago el doble.

a veure què puc aconseguir-li.

Va tornar a Saurri amb lladelles perquè no va trobar sífilis, que ben a gust s’hauria contagiat. Dos mesos més tard, va descobrir Gregori de Casa Coma gratant-se les parts pudendes.

Gregori de Casa Coma és un acordionista amb talent i bon gust. Cada tarda, sigui estiu o hivern, toca l’instrument una estona, i sempre està disposat a amenitzar les festes. Té ànima didàctica i ensenya Martinet de Casa Negret a tocar l’acordió, però l’aprenent no és massa perspicaç i encara que hi posa voluntat, totes les tonades les deixa a mitges.

Gregori de Casa Coma professa un altre art menys poètic però molt més pràctic, i també l’exerceix amb mestria: mata el porc d’una ganivetada neta i precisa. El porc deixa anar un raig abundant i fumejant sense que les sacsejades ni els xiscles es perllonguin, i bé es pot dir que el marrà no té temps d’assabentar-se de la seva mort. La carn queda ben dessagnada i el forat de la ganivetada no és més ample que el gruix d’un polze.

Com tot bon artista, Gregori de Casa Coma és supersticiós. Esmola els ganivets mentre resa el parenostre, se senya abans de punxar l’animal amb el ganxo i fa el senyal de la creu a la panxa del porc abans de pelar-lo. Com Pilar, també va d’acord amb les fases de la lluna. Mata a disgust en lluna creixent i no tolera cap matança el dia de canvi de lluna. També assegura que l’alfals sembrat en mirva no infla els animals, i que a l’hora de talar, depèn de la naturalesa dels arbres: manté que els de fulla perenne s’han de talar en lluna creixent, i els de fulla caduca, en mirva.

Un cop mort i pelat el porc, Gregori es desentén del mandongo, però sempre s’apunta a tastar el tastet, primer en cru i després passat per la paella. El seu paladar és agut i fiable, i sol recomanar el condiment amb encert. No consent la utilització de salnitre, perquè diu que encara que dona bon color a l’embotit, no millora el gust i no deixa de ser un verí. Gregori de Casa Coma mata el porc a gairebé totes les cases de Saurri, només Casa Rita i Casa Ballador declinen el seu mestratge. Gregori és home just i a les cases riques mata el porc a preu elevat però no excessiu; a les cases mitjanes, el degolla a bon preu, i a les pobres, ni tan sols cobra, que es conforma amb l’esmorzar i els glops de vi, i potser també amb un xoriç o dos quan el porc està curat.

li ho dic de veritat, edelmira, que no cal.

insisteixo, gregori, agafa el xoriç i no em facis un lleig.

però dona, si no em costa res.

va, agafa’l d’una vegada o l’any que ve no comptem amb tu.

bé, si es posa així, l’hi acceptaré.

Des del litigi de les pistes d’esquí, Gregori de Casa Coma no s’acosta ni a Casa Nanroi ni a Casa Ribot, perquè dona fe que la dignitat i la justícia valen més i surten més a compte que els diners de les matances.

i com s’ho fan?

què sé jo, suposo que salvador de ca de rita se’ls mata.

Gregori de Casa Coma juga a cartes amb sobrietat, es pren el seu temps i no és el primer cop que els seus companys de joc l’amonesten o es burlen de la seva lentitud. En la botifarra, si les coses no es torcen, sol ser company de Blas de Casa Regalat, mentre que Pau de Casa Gargall i Tallaferro formen l’altra parella.

Gregori de Casa Coma riu com els altres i mai diu mala paraula de ningú, i només pateix una grolleria venial i excusable, ja que un bon percentatge de les seves frases les accentua amb cony, ja sigui al principi, al final o, fins i tot, al mig.

amb tant cony a la boca, deus tenir contenta inés.

I és que Gregori de Casa Coma és home inclinat a veure el costat bo de les coses, és alegre i honrat, i no es molesta ni tan sols quan els seus companys freqüenten el bordell i ell es nega a acompanyar-los, no per falta de ganes sinó per respecte a la seva dona. No hi ha manera de comprendre com Salvador de Casa Rita va poder sospitar d’ell i pegar-li un tret, i és que la brutalitat i la idiotesa solen anar de la mà, i si no, que s’ho diguin al pobre Gregori, que mai més tornarà a tocar l’acordió, ni tampoc a guanyar-nos a la botifarra amb un capot com déu mana.

Pilar de Casa Negret parla més del que pensa, però pensa millor del que es creu. Sosté que l’únic que va sortir mal parat va ser Gregori de Casa Coma, i que els altres, qui més qui menys, s’ho tenien merescut; unes per lleugeres, un altre per anar massa calent i els altres dos, per bèsties. Explica que Inés de Casa Coma, l’esposa de Gregori, no en sabia de la missa la meitat, però que bé s’havia obert de cames davant del malparit que va pagar la seva luxúria amb un tret al cap.

i és que les dones han de ser més curoses que els homes.

doncs tampoc els homes surten gaire ben parats.

i el millor parat aquest santiago, que com diu emília, ni se’n va adonar.

gregori, el pobre, sí que se’n va adonar, que mirava amb uns ulls que et trencaven el cor.

això no hi ha déu que ho perdoni.

Pilar de Casa Negret no comprèn com la voluptuositat pot ofuscar tant la gent. Pilar, sense creure’s virtuosa ni santa, recalca que no ha conegut més home que el seu marit, que va morir fa més de trenta anys, i que mai ha sentit la necessitat de ficar ningú més al llit.

i és que el jovent d’ara pensa amb altres caps.

Pilar de Casa Negret assegura que si Inés no hagués sigut tan discreta, les coses haurien anat d’una altra manera.

i encara millor haurien anat si berta hagués estat tan discreta com inés.

bona raó tens, filla meva, bona raó.

Qui havia de pensar que Inés, tan bona ella, s’entengués amb Santiago, l’aragonès lasciu, quan tenia un marit que era un sol.

ben penedida està, la pobreta.

pobra dona, no aixecarà el cap en la seva vida.

Pilar de Casa Negret repeteix que ja es temia una desgràcia d’aquest tipus, que quan s’ajunta l’ambició amb la brutalitat, qualsevol excusa és bona per convertir una baralla en una atrocitat.

aquesta muntanya serà el mal del poble, quan hauria de ser el seu bé més preuat.

Pilar de Casa Negret tracta de covard Salvador de Casa Rita per haver escapat com un esperitat després del tret i sobretot per disparar sense avisar, sense cap amenaça ni cap mala mirada.

i sense dir res, el molt malparit. que si gregori ho adverteix, l’obre en canal abans que li dispari.

Pilar de Casa Negret es queixa que morin els joves i romanguin els vells, i assegura que el món ha capgirat els torns i això és de mal auguri.

Santiago Marín Garuz, aragonès de soca-rel, és mosso de Casa Coma. Els guarda les ovelles durant l’estiu, i els hiverns es busca la vida a Arensui, a Orús o allà on convingui.

vale más un mal gitano, que un aragonés y un buen valenciano.

A Santiago no li agrada estar sol i busca companyia per distreure’s i distreure. Mai es nega a un glop de vi, ni tampoc a un gotet de ratafia ni a un reconfortant raig de conyac. Després de beure, mastega fulles de menta o un branquilló de julivert perquè no li faci mala olor l’alè. Santiago Marín és presumit, i quan baixa de les ovelles o de qualsevol altra feina es renta al riu amb minuciositat i despullat del tot, passi per allà déu nostre senyor o qualsevol altri. Després es posa colònia Varón Dandy i marxa més pinxo que ningú.

Recull flors silvestres per a les dones i els en regala petits rams. Fins i tot ha assajat un reguitzell líric per afalagar-les. Els recita que les margarides són per a cors ferits, les violetes per a cors escarmentats, les clavellines per a cors esperançats, les roselles per a cors solitaris, les pimpinelles per a cors preparats i el dent de lleó, millor no agafar-lo, que deixa anar una llet fastigosa i amarga. Algunes dones pensen que és amariconat, però són excepcions, la majoria creu que és home atent i servicial, i algunes afirmen que és un trobador.

Santiago Marín porta al cinturó un matxet de pam i mig que no es treu ni per dormir.

i per cardar?

sí, llavors sí que se’l treu.

Assegura que l’altra eina que l’acompanya s’assembla al seu matxet al llarg, però en l’aigua freda del riu se li encongeix com als altres i es queda en res. No es pot comparar, de cap manera, amb el portent de Roman de Fornxic, que gasta un aparell de dimensions demoníaques.

Santiago Marín és enamoradís i es desviu per les dones, i ha aconseguit allitar-se amb més d’una. Curiosament, tot i la vehemència dels seus amors, cap marit l’ha descobert. Només el desemmascaren, amb el temps, uns paràsits tan sigil·losos com ell. Santiago apaivaga la coïssor fregant-se amb fulles de menta, però per molt que les atrapi i les rebenti entre les ungles, les bestioles tornen a aparèixer.

aquests són els polls del diable, no se’n van ni amb aigua freda ni amb aigua calenta i piquen fins a fer-te sagnar.

i no se’n van amb la colònia?

a aquests mals bitxos els importa un rave la bona olor.

El dia de Sant Antoni de Pàdua, un succés infaust acaba amb més lladelles que qualsevol remei de menta, farigola o julivert. Santiago Marín Garuz paga pels seus pecats, però no en mans d’un marit venjador, sinó en mans d’un poca-solta beneit a qui no ha sentit pronunciar paraula.

Els seus galanteigs, alhora famosos i secrets, s’interrompen per una bala que li travessa el front i li rebenta el cervell. Mor sense deixar vídua, però moltes desemparades ploren la seva pèrdua amb deliri i discreció, tal com ell les va estimar.

Tallaferro no es ven a suborns, s’encoratja davant les amenaces i cala els altres d’un sol cop d’ull. Sap que les injúries acarnissades de Damià no aniran més enllà de l’enrabiada i contempla l’índex desafiant de l’andorrà amb un mig somriure.

em teniu fins als collons. fins als mateixos...

Damià l’Andorrà de vegades s’ofega i agafa aire a glopades, com una truita fora de l’aigua. Quan recobra l’alè, torna al seu reguitzell de renecs. El seu guardaespatlles, impertèrrit, treu pit perquè es noti la silueta de la seva pistola. Tallaferro deixa que l’andorrà es desfogui, i calla sense callar, que de vegades una arrufada del front o un somriure sorneguer diuen més.

el contracte està signat, no podeu fer res, res.

A Damià l’Andorrà li agafa un atac de tos i esquitxa amb una pluja de saliva els seus interlocutors.

no cal que ens bategis.

enterra’us faré, fills de puta.

sense faltar, company.

Gregori de Casa Coma és educat i no insulta ni es deixa insultar.

tu millor calles.

Salvador de Casa Rita manté els ulls clavats en Gregori de Casa Coma. Li pengen dues perdius del cinturó i porta l’escopeta penjada a la mà dreta. Amb el braç esquerre es fica un cigarret a la boca i l’encén després de guardar el paquet de Celtas a la butxaca de la camisa. Els pèls de la barba que li voregen la boca han adquirit el color groguenc de la nicotina.

tu sí que ens toques els collons, va i ara t’ajuntes amb els cacics.

Salvador de Casa Rita no contesta, ni tan sols mira Pau de Casa Gargall, tampoc Santiago Marín ni Tallaferro; manté la mirada fixa en la camisa de quadres de Gregori de Casa Coma, immers en pensaments incerts.

Damià l’Andorrà es recompon de l’atac de tos i es posa tan dret que la papada s’infla en aixafar-se entre la mandíbula i el coll. Observa els quatre homes que té al davant amb la supèrbia dels seus ulls escrutadors i després es posa la mà al pit.

potser algun dia haurem de posar-nos seriosos.

Damià l’Andorrà aixeca lleument el vol de la pitrera per mostrar la pistola i Tallaferro endevina que l’amenaça no anirà a més, però Santiago Marín desembeina el seu matxet i l’enarbora a dos pams de la cara de Damià l’Andorrà.

Transcorre un segon de tensa quietud, en què Salvador de Casa Rita es col·loca el cigarret a la comissura esquerra dels llavis, el guardaespatlles es remou i es desentumeix les mans, Damià dibuixa un somriure per fotre’s de Santiago, i llavors, just llavors, Salvador de Casa Rita, amb el cigarret al costat esquerre de la boca, encanona Gregori de Casa Coma des del maluc i li dispara un tret al pit.

Després d’un instant de desconcert i de reaccions instintives, Santiago Marín aixeca el seu matxet disposat a protegir-se, i a l’instant rep un tret al cap. El guardaespatlles, en veure caure el cos de Santiago, queda estupefacte, amb la pistola enlaire, fumejant. Tallaferro s’ajup per socórrer Gregori de Casa Coma i Pau de Casa Gargall escapa a tot córrer. Salvador de Casa Rita ho fa caminant. Enmig de la desgràcia, Damià l’Andorrà torna a trobar la seva veu.

mata’l! mata’l!

Tallaferro alça la mirada i endevina que el guardaespatlles no el matarà. En els ulls estovats de l’homenot predomina el penediment. Damià l’Andorrà queda amb els braços oberts, mirant de fit a fit el seu escuder, indecís. Finalment, imita la fugida de Salvador de Casa Rita i s’allunya amb passos abatuts i posant-se les mans al cap. El guardaespatlles, ajupit, abraça el cap de Santiago Marín.

què t’he fet? què t’he fet?

Gregori de Casa Coma, encara viu, murmura paraules indesxifrables i mira amb ulls d’espant i incredulitat, buscant al cel una cosa que no pot trobar. Tallaferro li parla, però no sap si Gregori l’escolta. La sang fosca s’estén per terra, temptant els gossos, que no es decideixen a satisfer la set.

Gregori de Casa Coma mor al cap d’un quart d’hora. L’única paraula comprensible del seu soliloqui desesperat és cony.

aquesta nit abraça’m, si us plau.

acosta’t.

no se’m passa l’ensurt.

Al llit, Martina de Casa Coc desprèn una calor d’estufa. És de cor ardent i de carns substancioses i no es defuig quan Tallaferro emboteix els peus freds entre els seus panxells. No és que li agradi el fred ni tampoc que sigui insensible, però és dona servicial i s’alegra quan procura per als altres.

gràcies a déu encara pots abraçar-me.

Martina de Casa Coc no creu en déu però sovint li agraeix la seva bona fortuna. Tallaferro viu aquesta vetllada amb un laconisme suscitat per la incredulitat, la pena i l’horror. S’empara en el silenci però li agrada sentir la veu tendra de Martina.

Tallaferro, de vegades, es penedeix de no demanar-li matrimoni, però tendeix a obeir el cor i no és Martina qui ocupa el seu.

Martina de Casa Coc lamenta les morts ocorregudes, però no és el primer cop que ànimes malignes com la de Salvador de Casa Rita entorpeixen el seu benestar, i s’ho pren amb cert aplom.

La dona que la va segrestar encara ressona en el fons dels seus records, però Martina ha après a silenciar-la, i quan no la pot silenciar, s’esforça per no escoltar-la, emparant-se en l’alegria per cobrir la veu de la mala bruixa.

Martina de Casa Coc és molt més ponderada del que aparenta la seva alegria infantil i ha ajudat a amortallar el cadàver de Santiago Marín.

se li ha quedat una careta d’àngel dissecat.

i el forat?

pilar li ha ficat paper de sac, però després hem decidit tapar-lo amb una gorra.

Martina de Casa Coc sosté que el més lògic era vetllar el pobre Santiago a Casa Coma, on el tenien assalariat i, a més, es podia aprofitar la visita per al condol de Gregori i així matar dos pardals d’un tret.

no crec que aquesta sigui l’expressió més convenient, martina.

tu ja m’entens.

Però Inés de Casa Coma s’ha enfurismat en proposar-l’hi.

no els vull junts, cridava, no els vull junts. i després se n’ha anat amb un cop de porta que encara ressona. com si el pobre santiago li hagués fet algun mal.

Però és clar, tampoc és dia per a insistències ni per contrariar la vídua recent, així que al final el cos de Santiago Marín ha acabat a la sala de Casa Tallaferro.

avui no farem res, no em sembla bé amb el cos de santiago a casa.

no et preocupis, tampoc en tinc ganes.

Martina de Casa Coc s’acobla al cos de Tallaferro i s’hi abraça molt fort. Li fa un petó en una mà i després a l’altra, perquè les desgràcies clarifiquen els sentiments i obren els cors.

t’estimo.

Martina de Casa Coc ho diu molt fluix, amb una miqueta de por. Tallaferro calla. També l’estima, però no de la manera que Martina l’estima a ell. Tallaferro l’estreny i li fa un petó al front, pensant en la cabellera pèl-roja de Rita de Casa Ribot.

La segona imatge que interromp la facúndia esmorteïda de Tallaferro és la de la seva fillola, Eulàlia de Casa Gargall.

—N’estàs segur, fill?

—La veritat és que no.

Tallaferro fuig d’una imatge que li farà canviar la percepció que té de si mateix: la imatge implorant de Nanroi. Però tard o d’hora haurà d’encarar-s’hi.

—Encara no, si us plau.

—Tot arribarà.

La segona imatge que es clava al moll de l’os de l’ànima de Tallaferro és la mirada d’Eulàlia de Casa Gargall, la seva fillola.

—Així millor.

La mirada d’Eulàlia de Casa Gargall és fràgil i desemparada, i reflecteix el seu caràcter apocat i feble.

segur que no et passa res, nena?