Víctor Català, l'escriptora emmascarada

3
La poesia de la vida

Si hem de creure la reconstrucció que l’escriptora fa de la imatge de Víctor Català l’any 1926, amb motiu de l’entrevista que li fa el poeta Tomàs Garcés per a la Revista de Catalunya, la poesia és a la mateixa base de la seva vocació literària:

En realitat, el meu primer escrit —s’apressa a dir-nos la gran imaginadora— pertany a la meva més tendra infantesa. Jo devia tenir set o vuit anys. Vàrem fer, amb els meus pares i germans, una excursió que em va colpir. Tant, que amb una quarteta vaig voler expressar les meves sensacions: els tres primers versos nasqueren amb penes i fatigues, però de cap manera no se m’acudí el vers final. La quarteta frustrada era feta en espanyol. En català no vaig escriure fins als catorze o quinze anys.

I les primeres obres publicades que se li coneixen són, efectivament, els poemes apareguts a les pàgines dels almanacs que L’Esquella de la Torratxa publicava per cap d’any des de l’any 1889 i que, per al de 1897, va incorporar un «Quadro de tardor» signat per Virgili d’Alacseal, anagrama de l’Escala, col·laborador que va tornar a aparèixer els anys 1898, 1899 i 1900, al mateix temps que Caterina Albert provava sort al certamen literari d’Olot de 1898 amb el poema «Lo llibre nou» i publicava «La broma» a La Creu del Montseny (7-v-1899), i abans que, ja com a Víctor Català, publiqués el seu primer llibre, El cant dels mesos, a la tipografia de L’Avenç, el 1901.

Aquests sis primers poemes i el llibre posterior se situen clarament en l’òrbita de la poesia simbolista i es caracteritzen, en primer lloc, pels ressons que tenen de les formes més modernes de la poesia catalana coetània, des dels poemes en prosa de les Oracions i Fulls de la vida de Rusiñol, fins a la poesia còsmica d’un Joan Maragall o les estrofes decadentistes-maeterlinckianes d’un Adrià Gual. Sobta veure com, a través d’aquests sis primers poemes solts, Caterina Albert és capaç de tocar totes les tecles de l’estètica simbolista, sense descuidar-se de cap, ni tan sols de la que, per entendre’ns, podríem qualificar de «classicista», com ho demostra un «Quadro de tardor» que té poc a envejar als «fruits saborosos» carnerians.

L’escriptora novella explora els límits del llenguatge i, més concretament, de la llengua catalana, a l’hora de traduir les impressions, les sensacions més subtils, més recòndites, de l’ànima humana en comunió o en rebel·lió amb el cosmos representat per la natura: el desig sexual a «Quadre de tardor» i a «Íntima», la «vita rerum» en l’espai simbòlic per antonomàsia que és la nit a «Nictàlia», el refinament dels estats de l’ànima de les «Flors de la Xina», la inútil i, tanmateix, permanent rebel·lió de l’individu davant la immensitat del cosmos a «La broma» o l’ànsia inexhaurible i insadollable de coneixement a «Lo llibre nou», un poema amb clars ressons de l’»Excèlsior» i de l’«Oda infinita» maragallians, on Caterina Albert exposa el programa estètic al qual es mantindrà fidel durant tota la seva trajectòria literària:

Quina impressió me fa un llibre nou!

quin pler tan estrany!...

És lo pler, la por, lo dubte, l’esglai,

d’un amor intens, no desflorat

i esperançat.

I atrau,

com l’afrau

poblat de goges i gnoms,

amb lo misteri

de lo ignot, de lo pregon...

Amb encís

malaltís

me fa entreveure al lluny un paradís

amb l’arbre del Bé i del Mal,

amb l’arbre de la ciència

babejat

pel pecat,

però sempre arbre sagrat.

Les fulles vull obrir de bat a bat

i que pugin miríades d’idees

com àtoms de colors, com irisades vírgules

a dur la mort o la vida a l’univers,

malalt d’idees velles,

aclofat i ofegant-se

en son saber pansit de repertori.

En ses fulles com la neu

vull posar-hi la galta febrosa

de desig,

de temor,

de la dolça emoció que torba el cor:

i a ulls clucs

beure amb un petó aspirat

l’esprit que captiu hi canta

un gran poema desconegut que espanta;

resseguir la tortura

del pensament d’alguna criatura

que batega i s’agita i desenrotlla

amb un ànsia folla

d’estrènyer amb ses anelles serpentines

les vibracions divines

de tot lo nat

i creat

en la incommensurable Immensitat!

Signat l’any 1896 o 97, premiat el 1898 al certamen literari d’Olot i no publicat fins al 1917 al recull Poesies, «Lo llibre nou» es pot llegir com un manifest literari que abasta una obra d’art total, no només referida al gènere poètic, a través del qual el jo s’expressa en aquest moment, sinó a tots els gèneres i a totes les formes literàries i, per què no, plàstiques, d’acord amb les ànsies d’exploració del món i de les seves representacions que el jo poètic exposa a través de la imatge del llibre nou, pur, tot potencialitat, abans d’obrir i de llegir-ne el contingut, o abans d’escriure’l i, per tant, omplir-lo d’un contingut encara desconegut, fins i tot per a qui emprèn l’aventura d’escriure. D’altra banda, des del punt de vista temàtic, el llibre nou augura totes les possibilitats, tots els temes, tots els racons de l’ànima humana i, pel que fa a la forma, l’únic que queda fora d’aquest programa és tot allò que put a «repertori», és a dir, a convencionalisme, partit pres, frase feta, superficialitat. Ideològicament, el «llibre nou» obre «les fulles» a tots els àmbits del coneixement, per moderns que siguin, per heterodoxos que siguin. Per això, la por, el dubte, l’esglai, però també i fonamentalment el plaer, presideixen aquest instant previ al desvetllament de l’inconegut. En aquest sentit, Caterina Albert defensa, com els modernistes del primer L’Avenç, tot allò que és modern pel sol fet de ser modern i, podem afegir-hi d’acord amb el poema, perquè només d’aquesta manera l’univers progressa.

Perquè la idea de «progrés», en el fons una idea vitalista, és a la base del sistema ideològic que preconitza la jove poeta: el «llibre nou», amb la seva gosadia, amb el seu desafiament al pensament establert, té com a principal objectiu sacsejar el món, mal que rebenti, tal com expressen aquests versos: «dur la mort o la vida a l’univers, / malalt d’idees velles, / aclofat i ofegant-se / en son saber pansit de repertori.»

Tot i el premi que «Lo llibre nou» va obtenir al certamen literari d’Olot, no cal dir que la reacció pública davant del monòleg La infanticida —també premiat i, segurament, una de les mostres més significatives de la gran obra que Caterina Albert es proposava escriure—, li va fer replantejar, si no el projecte, sí la manera de portar-lo a terme en el context d’una societat que, començant per les limitacions que ella mateixa s’imposava com a Caterina Albert i continuant per les dels seus principals referents ideològics i estètics —Francesc Matheu o el mateix Joan Maragall—, era molt lluny d’assolir la modernitat i la normalitat a què el Modernisme i els primers modernistes aspiraven.

Qui sí que va saber apreciar la importància de la nova i desconeguda veu literària que apuntava amb la publicació de Lo cant dels mesos per l’editorial de L’Avenç l’any 1901 va ser Lluís Via des de les pàgines de la revista Joventut. Tot i que Víctor Català va parlar sempre del primer llibre que va publicar com un producte circumstancial —per bé que els dotze poemes de què consta el llibre són «lo pòsit d’un gran dolor i d’un gran enyorament produït per la mort de la meva àvia» i que «l’angoixa» de què parteixen és un dels motors de la creació literària de l’escriptora—¹ i que el mateix Via va liquidar l’aparició del llibret amb tres ratlles comptades de revista (17-i-1901), probablement la seva perspicàcia a detectar el deute dels dotze poemes amb un poeta «reputat i moderníssim» va fer que Víctor Català comencés a col·laborar a Joventut a partir d’aquell precís instant. Hi va enviar, en primer lloc, el poema «L’oca blanca» (21-iii-1901), amb dedicatòria a Joan Maragall, que havia parlat del poemari en la seva secció del Diario de Barcelona (31-1-1901), i, abans de publicar-hi el primer dels futurs «drames rurals», «La vella» (11-vii-1901), un tast de Lo cant dels mesos, «Sensacions de primavera» (18-iv-1901) i «Sensacions d’estiu» (27-vi-1901).

Quan, la mateixa primavera de 1901, Víctor Català va publicar el seu segon llibre, titulat 4 monòlechs, també a la tipografia de L’Avenç, Via ja no té cap dubte a fer la presentació en públic a Joventut (16-v-1901) d’un nou gran valor de la literatura catalana contemporània:

El senyor Català, que segons sembla té en vies de publicació un bagatge literari bastant copiós, acaba de donar a llum quatre monòlegs que, refermant-nos la impressió primerament rebuda, ens donen lloc a emetre públicament nostra opinió.

Veiem en el senyor Català un poeta de veritable personalitat, que sent fondo i s’expressa amb una vehemència freqüentment genial. En sa primera obra crèiem notar-hi la influència d’en Maragall; en la que ara ha publicat hi sentim el temperament artístic d’en Guimerà, de qui l’autor sembla devot fervent, fins al punt d’identificar-s’hi en certes ocasions d’una manera completa. [...]

Tenim, doncs, coneguda la personalitat artística del senyor Català baix diferents aspectes. En Lo cant dels mesos, cristal·litza en belles i suggestives estrofes ses abstraccions més pures, sos sentiments més delicats. En L’oca blanca, que vegé la llum en aquestes planes, fa més subtil encara sa poesia, mostrant-se somniador clarivident dels bells misteris per ell adorables, amb un encís que recorda Maeterlinck, com també els moderns miniaturistes francesos, als que no iguala en traça, però guanya en espontaneïtat, a més de que en Víctor Català no se’ns ha aparegut per ara enervant, o malaltís, i sembla ésser dels que avorreixen, en art, la paraula refinament; això sens perjudici de sa cultura artística, que ens sembla bastant sòlida.

Ni «enervant», ni «malaltís», ni amb excés de «refinament»: Via deixa entreveure en aquesta ressenya una defensa de la literatura de Víctor Català davant les crítiques que, ja en aquests moments, tot i amagada rere el pseudònim masculí, la nova promesa propicia. Uns moments en què el decadentisme com a visió del món forma part de les tendències que el Modernisme «desvirtuat» procura eliminar de la moderna literatura catalana en construcció a partir, com a mínim, de la campanya iniciada per la revista Catalònia el 1898 i de la qual Maragall —antidecadentista convençut— és un declarat defensor. Per això és molt interessant veure, ja a partir de la publicació dels primers poemes i, sobretot, dels primers monòlegs, la relació conflictiva i altament il·lustrativa de les tensions del Modernisme que s’estableix entre Víctor Català, que es presenta com a deixeble díscol, i Maragall, que adopta el paper de mestre que es proposa de reconduir el deixeble esgarriat cap al bon camí.

Un episodi clau d’aquesta relació literària té com a escenari, precisament, les pàgines de la revista Joventut i es produeix en termes estrictament poètics a partir de la publicació, per part del mestre, del poema «Vistes al mar» amb dedicatòria a Víctor Català. El mateix dia de l’aparició del número de Joventut, amb els versos de Maragall (13-vi-1901), Víctor Català signa la seva rèplica, titulada també «Vistes al mar» i acompanyada d’un subtítol, «Glosa» (18-vii-1901). Aquí comença, es pot dir, un diàleg entre tos dos escriptors que posa al damunt de la taula temes fonamentals, estèticament i ideològicament parlant, com la concepció del poeta i de la poesia, les relacions entre literatura i moral i, més que no pas les tensions entre vitalisme i decadentisme —perquè tots dos se situen en la banda del vitalisme—, entre monisme i dualisme:

Vistes al mar

(A Víctor Català)

i

Vora la mar eternament inquieta

floreix immòbil la pomera blanca,

i el presseguer vermell, que riu i brilla,

prop la mar inquieta aquietadora.

ii

Degué ser un dia així que el bon Jesús

caminà sobre el mar: el cel i l’aigua

serien, com avui, llisos i blaus…

I la visió anà ràpida a l’encontre

dels encantats deixebles en la barca.

iii

El cel ben serè

tornà el mar més blau,

d’un blau que enamora

al migdia clar:

entre els pins me’l miro…

Dues coses hi ha

que el mirar-les juntes

me fa el cor més gran:

la verdor dels pins,

la blavor del mar.

iv

El vent se desferma

i tot el mar canta.

Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

L’onada s’adreça,

callant s’ageganta,

l’escuma enlluerna,

el sol l’abrillanta,

l’onada s’esberla

i cau ressonanta.

Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

v

Una a una, com verges a la dansa,

entren lliscant les barques en el mar:

s’obre la vela com una ala al sol,

i per camins que només elles veuen

s’allunyen mar endintre…

Oh! cel, blau, oh! mar blau, platja deserta,

groga de sol! d’aprop el mar te canta,

mentres tu esperes el retorn magnífic,

a sol ponent, de la primera barca

que sortirà del mar tota olorosa.

Mentre Joan Maragall insisteix a construir la imatge del poeta des d’una mirada harmoniosa i asserenada, capaç de dominar la força del mar, Víctor Català capgira els versos de les «Vistes al mar» maragallianes i retorna a l’autor dels recentment publicats Visions i cants una imatge que es correspon amb els protagonistes de les «visions» i, encara més, amb la recreació nietzscheana del comte Arnau, i no pas amb aquesta idea de la «mar inquieta» —representació del poeta— però «aquietadora», asserenadora amb que el jo poètic s’identifica i, jo diria, pretén identificar l’interlocutor a qui adreça el poema:

Vistes al mar

(Glosa)

i

Vora la mar eternament inquieta

somnia eternament l’inquiet poeta

de l’ànima geganta,

vegent florir-hi la pomera blanca,

el seu somni de flor enlluernadora,

mentre ell floreix l’estrofa encisadora.

ii

El mar és el poeta de la creació

i el poeta és el mar en l’ànima de l’home.

El poeta i el mar tremolen d’emoció

vegent a vora seu el germen de la poma

florint superbament

l’eterna temptació.

iii

Indòmit a la regla i la mesura

com poeta gegant de la Natura,

la mar desplega sa radiant bellesa,

ja plena de dolçura,

ja plena de feresa.

Indòmit an el ritme i a la rima,

de cap trava mesquina el poeta esclau,

porta ell en si mateix la rima i el ritme

igual que el gran mar blau.

iv

Mar blava, mar verda, mar escumejanta!

Ton cant és deliri, ta fúria és complanta!

Indòcil o mansa, feréstega o quieta,

encisaràs sempre la pomera blanca,

perquè ets el Poeta.

Poeta que sotges prop de la mar

venir les tempestes, les barques anar,

i sents que el mirar-les te fa el cor més gran:

desplega tothora ta força radiant,

que tu també encises, perquè ets Mar gegant!

En la seva «glossa» de les «Vistes al mar», talment les «veus de la terra» que atien la inquietud del comte Arnau, Víctor Català recorda al poeta la seva «veritable» naturalesa. I la reivindica per a Maragall, el mestre, però també per a ella, la deixebla: el «poeta» hi és «eternament inquiet» com la «mar eternament inquieta» amb qui l’identifica des dels primers versos. Per això el poeta té «l’ànima geganta» i, més que «mirar» «entre els pins», mira creativament, és a dir «somnia». El somni del poeta és «flor enlluernadora» i el poeta, creador, «floreix l’estrofa encisadora». Així, si «el mar és el poeta de la creació, / el poeta és el mar en l’ànima de l’home». El poema, doncs, «encisa», subjuga i «sacseja» l’ànima de l’individu a través del xoc emotiu que mena a una exploració d’allò inconegut, l’«eterna temptació». El «Poeta» és —i ha de ser—, per tant, «indòmit a la regla i a la mesura» i «indòmit al ritme i a la rima» i el seu «cant» és «deliri», «fúria», «inquietud», «força» creadora.

Víctor Català es mantindrà fidel al model del Poeta-Mar, el poeta «sacsejador d’ànimes» de què parla en una carta a Maragall del març de 1903, i reivindicarà repetidament aquesta imatge en la correspondència que, a partir de la publicació dels Drames rurals, manté amb un Poeta que ha esdevingut Poeta-Àguila.

Serena i asserenadora, bàlsam i consol de la humanitat, la paraula d’aquest Poeta-Àguila «dotat de la dignitat de l’artista que exerceix un sacerdoci» (17-x-1903) no ha de ser incompatible amb l’existència d’aquells «altres aucells» que, com la mateixa escriptora, posseeixen un «esperit turbulent», «inquiet», que no poden «suportar cap disciplina imposada» (19-ii-1903). Per això, continua Víctor Català en la mateixa carta on justifica els seus «versets dolents, però tonificadors com tota feina que ve de gust» (17-vi-1903):

Misteriós i meravellós lo poder de les coses belles! [...] Fan tant de bé, consolen tant les poesies que ho són, de poesies, i deu haver-hi pel món tantes ànimes que les necessiten! Són lo vol d’àliga que eixampla els espais a nostra mirada i a nostre cor. ¿Què hi fa que també volin sota el cel altres aucells que no siguin àligues? Son vol és un espargiment per ells sols, encara que no aprofita a ningú més: és un anhel d’horitzons lliures que prova la unitat de l’essència humana...

En aquest context, Joan Maragall envia a Víctor Català com una primícia, abans de publicar-lo, el poema «Roses franques». Segons Maragall, el poema manté una «misteriosa relació» amb la «vida espiritual» de Víctor Català. Poema sobre la franquesa i la llibertat d’esperit, Víctor Català, per la seva banda, l’interpreta com un reflex de la imatge del poeta i, més concretament, del «Poeta-Mar»:

Vostè és lo més lliure i independent dels [poetes] de Catalunya, lo que està menys sotmès als defectes i qualitats de la raça i de la tradició que tots los altres revelen tan palesament: vostè és lo més modern i més cosmopolita de tots, sens deixar d’ésser català.

En lloa la «dolcesa i suavitat, la flexibilitat i l’elegància (aqueixa seductora elegància per la que hauríem de sospirar tant los catalans!), que sens minvar en res la fortalesa i la plasticitat, n’atenua els caires massa vius i els ressalts massa crus» i, sobretot, la «plasticitat de les idees». Víctor Català atorga al poeta de les «Roses franques» la capacitat, a través de la paraula, de fer visible l’invisible, la definició per antonomàsia de la poesia i de l’art contemporanis:

He dit que els altres eren esculturals, sí, esculturals a la manera de Miquel Àngel i de Bernini, dominadors de la matèria, traductors de visions de vida visible; vostè, en canvi, és un modelador de visions de vida invisible, de secrets i fugitius estats d’ànima, d’emocions delicades i refinadíssimes; les seves poesies tenen l’estranya vaguetat i l’estranya precisió de les medalles modernes, de línies fluctuants, de corbes gracioses, d’irregularitats d’una penetrat i imprecisable bellesa, ben diferent de tota mena de bellesa codificada [...]. I també tenen la brevetat i l’acabament esfumat de las medalles, les seves poesies. [...] Les poesies curtes tenen l’avantatge de ser filles legítimes d’un moment d’inspiració.

És en aquesta mateixa llarga carta (12-16 maig 1903), on Víctor Català decideix copiar per a Maragall el seu primer poema premiat, «Lo llibre nou», i és significatiu que decidís recuperar-lo en aquest moment. Després de regraciar-li la primícia de les «Roses franques», li retorna la gentilesa amb la tramesa «d’uns versets vells» (que data el 96 o 97) trobats «regirant papers». Em sembla interessant que ens hi aturem un moment perquè aquesta carta, la novena que Víctor Català envia a Joan Maragall en la seva breu però intensa correspondència, obre les portes a la polèmica que mantenen tots dos escriptors des de 1901 i que l’escriptora sintetitza en l’entrevista de la Revista de Catalunya (Garcés, 1926: 131-132):

Jo soc partidària de l’isolament. He viscut sempre apartada dels medis literaris. Així i tot he cultivat alguna noble amistat. Com la de Maragall.

Només havíem parlat una vegada, però ens havíem escrit molt. Quin home! Quin artista tan pur! La seva obra m’ha emocionat sempre. Obrir un llibre seu, a l’atzar, i llegir les seves paraules em fa una impressió inefable.

Maragall i jo érem ben distints. El seu horror a la violència, per exemple, ens separava. Jo accepto la violència, ell l’eliminava aristocràticament. Però, poeta auri com era, tocava sempre el viu, encertava la deu abeuradora dels immortals. Tot el que Maragall veia es transformava. [...] Maragall tenia un esperit sacerdotal i rústic, greu.[...] Les nostres cartes eren una contínua disputa sobre temes d’estètica literària. Ell era depurat i jo turbulent. Això el feria. En el fons jo era una derivació de la seva doctrina. Una mena d’última conseqüència davant la qual ell reculava. Es declarava enamorat de tot, però no n’era. De mi l’esfereïa el que en deia la meva «pietat oriental», que és, sembla, una pietat que no plany el dolor.

En efecte: la tramesa dels versos de «Lo llibre nou» comportarà la reiteració, per part de Maragall, de les crítiques al sistema ideològic de la literatura de Víctor Català, crítiques que el poeta havia exposat públicament al Diario de Barcelona en la ressenya de Drames rurals i que van donar peu a la relació epistolar entre tots dos escriptors. Una relació conflictiva des del primer moment que, malgrat la pretesa submissió de la deixebla al «mestre», acaba abruptament i en taules poc després de la publicació de Solitud i del Llibre blanc. A propòsit de «Lo llibre nou», Maragall li va fer unes reflexions «morals» vinculades a la cosmovisió que se’n desprèn, que l’autora va agrair polidament per carta (17-vi-1903), tot remarcant el benefici que les paraules del poeta li produeixen, però lamentant que aquestes paraules no li haguessin arribat

deu o dotze anys enrere, quan jo estava més ben trempat i més fort per al treball. Aleshores, que qualsevol paraula generosa desfermava l’onada calda de mos entusiasmes, que tota guspira divina m’incendiava el cervell, los bells mots de vostè —que és tan gran animador— m’haurien desempallegat de mon encongiment de criatura tímida i entregada a si mateixa, que si bé sent confosament a dintre aquell bategar d’alasses, no sospita ni li diuen que aquell bategar és de quelcom que hauria de volar per bé o per mal, cap a la mort o cap a la vida, però de totes maneres, cap a alguna banda.

Perquè Víctor Català es manté fidel a la seva «sinceritat» fonamental i a la seva «llibertat» creadora. Per això, després de llegir amb gran admiració el discurs de Joan Maragall en la presa de possessió de la presidència de l’Ateneu Barcelonès, l’«Elogi de la paraula», i de reconèixer en les paraules del mestre una «oració serena i asserenadora» i «l’alta dignitat de l’artista que exerceix un sacerdoci» (17-x-1903), no només va néixer el personatge del Pastor de Solitud, sinó la idea de recollir els seus poemes dispersos en un nou llibre. Una decisió, per a Víctor Català, important. Com diu a propòsit de l’edició de les quatre nouvelles aplegades a Ombrívoles en una carta del 10 d’octubre de 1903,

jo no tinc cap impaciència per publicar foteses i crec que un llibre és un fruit que ha de madurar a força de temps, de recolliment i de voluntat, i que fer-lo així, abans d’hora, és fer un tort al llibre i a l’autor i, de pas, una mistificació al públic.

Amb el Llibre blanc, el seu segon llibre de poemes, Víctor Català posa una altra peça de l’obra total que l’escriptora es proposa d’edificar. L’oportunitat d’obtenir el consell del poeta-sacerdot li serveix d’esperó i li envia una còpia dels seus versos «amb una súplica: examini’ls en qualsevol hora vagativa (no tinc la més petita pressa) amb severitat de crític i tingui la bondat de dir-me amb franquesa d’amic si són publicables» (23-xii-1903). A partir d’aquest moment, les cartes de Víctor Català contenen l’explicitació d’una poètica, per bé que, si haguéssim de fer cas a les paraules que Caterina Albert dedica al Llibre blanc en la conversa amb Garcés (1926: 130-132) tantes vegades reportada, ens quedaríem amb la idea, com fins ara, que cal considerar la poesia com un gènere menor dins la seva obra: «Al mateix temps que Solitud vaig publicar el recull de poemes Llibre blanc. Els versos són una diversió de la qual no he volgut estar-me. Ja sé que no soc poeta.» I, tanmateix, reconeix que «ne tinc vint o vint-i-cinc arraconats de temps, o escampats ací i allà i que em demanaven per aplegar en volum, però aquesta idea m’espantà, perquè ara ja no tinc la poca vergonya que em donava un anònim impenetrable. Jo no soc poeta, m’ho sento, i per lo tant no puc produir d’aqueixos versos dels poetes veritables, que sien o no correctes, diuen sempre quelcom digne de ser escoltat» (23-xii-1903). I encara, més endavant, repeteix que «n’hi ha un devessall; molts més dels que em pensava i que han anat sortint tot regirant papers. Los he dividits en seccions a la ventura, tot anant copiant perquè barrejats de qualsevol manera, no s’esgarrapessin les formes i els conceptes. La majoria són fills de projectes deixats córrer per peresa, per defalliment, per altres cabòries i, sobretot, per l’íntim convenciment de que per a fer llibres complets i arrodonits de versos s’ha d’esser poeta i jo no en soc ni en seré mai» (12-i-1904).

Les seccions del Llibre blanc són tres: Segle xviii.— Policromi.— Tríptic. La primera aplega una sèrie d’onze poemes encapçalada amb una endreça al lector titulada «Se-gle xviii». Són poemes breus, miniatures «preciosistes», de factura «neoclàssica», flaixos dispersos de la placidesa de la vida en un món on regna l’harmonia còsmica i on les petites imperfeccions queden integrades i assimilades en un tot uniforme, ordenat, sense clarobscurs. Tal com va assenyalar la crítica de l’època, la ironia travessa d’un cap a l’altre aquesta secció del Llibre blanc. D’entrada, els episodis domèstics, extrets de la França del xviii, provoquen en el lector una sensació estranya, de trompe-l’oeil, ja que ni la frivolitat dels temes ni la perfecció de la construcció poètica, no podem amagar el que aquest ja sap: que el millor dels mons possibles és a punt d’explotar amb la violència de la revolució que, mentrestant, es prepara.

La segona part, «Policromi», presenta la cara oposada de la màscara de la perfecció a través d’una sèrie de trenta poemes que Víctor Català encapçala amb «dues quartetes» que «podrien servir com a nota explicativa»:

Anàrquiques, revesses de fons i de mesura,

fruits naturals del viure proteic i bullidor,

no es van forjar eixes notes segons literatura,

que eixiren com volgueren del motlle de mon cor.

No hi cerquis primmirades fineses acadèmiques,

no hi cerquis ardideses sublims de pensament;

cerca-hi tan sols reflexes de sensacions endèmiques

que en altres dies feren mon goig i mon turment.

Sobre aquestes «vuit ratlles», Víctor Català deixa clar a Matheu (20-xii-1904), poc abans que el llibre entrés a la impremta, «com que per mon temperament i per ma formació literària tiro més a les impressions espontànies que a la correcció de la forma, prefereixo fer-ho constar en les dos quartetes adjuntes que no que me cerquin després tres peus al gat.»

La primera part del llibre aplega bona part dels poemes que Víctor Català havia anat publicant des de les seves primeres col·laboracions a la premsa periòdica. És significatiu que el primer poema d’aquesta sèrie tan programàticament personal sigui «L’oca blanca», la metàfora de l’artista. També ho és que el segon poema, «Kronos», plantegi el gran tema de la secció: el pas del temps, els canvis, les transformacions de la societat moderna en particular i de la vida en general. Novament podríem parlar d’ironia, en la manera com està construïda aquesta «policromia»: no només ha desaparegut la uniformitat de la primera part del Llibre blanc, sinó que el cicle de la vida («L’enamorat a l’enamorada», «L’home a la dona», «El pare a la mare», «De vell a vella») o el cicle de les estacions de l’any («Primavera», «Estiu», «Tardor», «Hivern») que alguns poetes «vitalistes» utilitzaran coetàniament per construir una obra tancada, metàfora d’una força ordenadora del cosmos, sinó que tots dos cicles queden integrats en la concepció de la realitat pròpia de Víctor Català, la que sorgeix de l’ombra. Com assenyala el crític Ramon Miquel i Planas a Joventut (6-vii-1905), els poemes de Policromi són «notes d’un humanisme corprenedor» que «deixen una impressió intensa per quant són aspectes generalment ombrívols de la societat en què vivim.»

És especialment significatiu, en aquest sentit, el poema «La verge vella», construït sobre la indiferència de la societat davant la mort de la dona que no ha complert amb el paper reproductiu que li pertoca. La crueltat dels últims versos,

La verge vella ha mort

com una esfinx altiua de la sort.

I en tant, vora el túmbol virginal,

la multitud traspassa indiferent,

mig rient sota el bec del davantal

amb sa gran ironia inconscient

per tot lo excepcional.

I el rostre fred del mort anacronisme

sembla sofrir amb muda indignació

l’innoble afront d’aquell groller cinisme

profanador.

s’incrementa amb la coda final —els famosos finals que li retreuen tant Maragall com Matheu i que Víctor Català defensa a ultrança—: «Mes... Déu fa que no ho veu!»

La darrera part, «Tríptic», recull tres poemes narratius: «Les màquines», sobre la relació entre els pescadors i el mar, es podria llegir en el context de la conversa que mantenen Víctor Català i Joan Maragall sobre la relació de l’individu amb el món. Tant és d’on s’extreuen les figures del retaule: les interioritats de l’ànima humana tenen poca a cosa a veure amb l’escenari que les envolta. Com en «Lo sant de la gleva» i «El romeu», els personatges han perdut la capacitat d’admirar-se davant de les meravelles del món, com, en canvi, sí que ho pot fer el poeta. Perquè el treball, la lluita per la vida, per guanyar-se el pa de cada dia, té ben poca cosa a veure amb la redempció de l’individu, com s’ha dit i repetit de manera interessada, i, en canvi, molt amb el funcionament d’un determinat engranatge econòmic i social.