Crònica. Volum I

5. LA REVOLUCIÓ POLÍTICA I L’ALIANÇA AMB FRANÇA

La Junta General de Braços, inaugurada el 10 de setembre, es va convertir, de fet, en un poder revolucionari dissident disposat a legitimar i a organitzar la resistència en contra dels exèrcits enviats per Olivares i Felip IV. El 13 de setembre de 1640, el Braços van decidir crear una Junta de Guerra i una altra d’Hisenda de dotze membres cadascuna —quatre per estament—, encarregades de mobilitzar els homes i els recursos necessaris per a fer possible la defensa. A través del dietari de la Junta General de Braços es pot observar que el discurs polític dels representants dels estaments girava entorn de la idea principal que la mateixa existència de Catalunya es fonamentava en les seves constitucions i llibertats i que, en el cas que fossin destruïdes, suposaria també la fi de Catalunya com a pàtria política. Miquel Parets, en el seu diari, definia la Junta General de Braços com unes corts fins i tot més representatives que les anteriors, atès el caràcter massiu dels síndics convocats: «que era com unes Cors, y encara més que Cors, que feren venir síndichs de totes les viles y llochs de Catalunya» (I, 58v).

Des del 27 de setembre, els representants dels estaments van fer un jurament personal de fidelitat a la Província que establia una mena d’unió o germandat per a defensar-la i que anteposava aquest valor polític a qualsevol altra lleialtat, fins i tot la deguda al mateix monarca. D’una manera bastant ràpida, i en amplis sectors del cos social català, la lleialtat dinàstica s’estava esquerdant i prenia força i volum un patriotisme vinculat a la defensa de la comunitat catalana. El redactor del dietari dels Exemplaria del capítol de la catedral de Barcelona, probablement el canonge Joaquim de Carbonell, expressava que la convocatòria dels Braços Generals va ser motivada «per veure lo que·s devia fer en defensa del Principat de Catalunya, la ruïna del qual tant se comminava per lo rei de Castella», i caracteritzava el sentit d’aquell procés revolucionari com el d’una «unió defensiva de les llibertats i privilegis de Cathalunya».⁴⁴ En el diari del pagès de l’Esquirol Joan Guàrdia, Felip IV passa ràpidament de ser «nòstron rei» a ser el «rey de Aspanya» o el «rey de Castella», contra el qual els «nostros» lluitaven «per traura los castellans de la terra», segons que refereix Joan Guàrdia en relatar la batalla de Montjuïc.⁴⁵

Aquest relleu en el referent fonamental i últim de la fidelitat —de la corona a la pàtria—, que Rosario Villari també ha constatat en la revolució napolitana de 1647,⁴⁶ té com a característica remarcable la implicació de grups socials més amplis en el procés polític. Aquest és un fet indissociablement lligat a l’enfortiment de la comunitat política i de la seva identitat històrica i institucional, i constitueix segurament l’element més “revolucionari” de la crisi catalana de 1640.

Tanmateix, a la tardor de 1640 la situació de les classes dirigents catalanes que encapçalaven el moviment revolucionari era ben compromesa. D’una banda, la continuïtat de la revolta popular amenaçava el manteniment de la justícia i de la jerarquia social. Segons diversos testimoniatges, en els mesos d’agost i setembre de 1640 gentades de pagesos intentaren repetir l’entrada a Barcelona de la jornada del Corpus de Sang. El jutge Ramon Rubí explica com «los pueblos de la campanya acometieron muchas veces las puertas del lugar con deseo de entrar a matar a los traidores, diciendo lo eran los barceloneses pues los defendían, y no pudiendo morder en la ciudad los quitaron los bastimentos y asta la niebe, y rompieron la acequia de Barcelona».⁴⁷ I també en aquell temps Miquel Parets es mostrava esparverat per la inseguretat i la violència que es vivia a Barcelona. Segons el nostre cronista, cada nit hi havia morts i «ningun omo de bé podia anar per siutat» (I, 60r); l’ordre no s’imposà a la capital catalana sinó després que es constituís una unió o germandat i que comencessin a patrullar rondes armades pels carrers de Barcelona, a partir del 22 de setembre.

D’altra part, aquests sectors dirigents eren conscients de llur posició d’inferioritat en el plet armat que s’havia obert amb la monarquia espanyola i, en aquest sentit, es pot interpretar que les negociacions amb França cercaven un ajut temporal per obligar Olivares a la negociació. Fins i tot un menestral com Miquel Parets tenia unes idees força clares sobre els motius que havien induït les institucions catalanes a cercar uns pactes d’ajut militar amb França. Quan l’octubre d’aquell 1640 es fa ressò al seu dietari de l’arribada de Du Plessis-Besançon per a avançar els tractes de l’aliança francocatalana, els justifica argumentant que «aquesta terra tan solament no podia sustentar la guerra quantra lo poder de un rey, que tanbé no se aposàs en nòstron favor un altro rey tan poderós com ell» (I, 61v). Malgrat els esforços de les juntes de Guerra i d’Hisenda dels Braços catalans, ben aviat les institucions catalanes van poder comprovar la impotència dels seus intents d’organitzar una resistència armada eficaç que frenés l’exèrcit de trenta mil homes que, dirigit pel marquès de Los Vélez, havia enviat Felip IV. Parets refereix alguns dels preparatius militars que es feren a la capital catalana; així, el 9 de novembre diu que la Ciutat va donar armes a totes les confraries i monestirs «per a que se exersitasen y aprenguesen de jugar les armes, que, per a la ocasió, totom fos pràtich», i afegeix que es donà un memorial imprès assenyalant els llocs que les companyies havien d’ocupar «en tems de rebato» per a la defensa de la ciutat (I, 63r). Tanmateix, tots aquests esforços no eren suficients per a fer front a la maquinària militar espanyola. Una persona ben informada sobre aquest tema com era Albert Tormé i Liori manifestava que «el atrevimiento mayor de los que empeñaron esta guerra consistió en emprenderla contra el más poderoso monarca sabiendo que el erario de la Generalidad estava totalmente apurado»,⁴⁸ i assegurava que les escasses tropes que les institucions catalanes van aconseguir reunir «más parecían formar un confusíssimo convento de amotinados villanos, que la templada armonía de un exército de soldados».⁴⁹

Des de la convocatòria de la Junta General de Braços, la necessitat de justificar el moviment revolucionari va fer incrementar l’activitat memorialística i epistolar de les institucions catalanes. Les missives dirigides no solament al rei, sinó també a altres autoritats dels consells de la monarquia, al príncep Baltasar Carles o als jurats de València i Saragossa, buscaven la mediació per evitar l’anunciada invasió militar de Catalunya, però també volien proclamar i divulgar la justícia de la seva causa. El 12 d’octubre els diputats escrivien al pare Bernardí de Manlleu, ambaixador a Madrid de les institucions catalanes, que «stam resolts a procurar per tots los medis possibles donar rahó a tot lo món del que la carta conté y de la opressió gran sens fa, que, puix aquí nos han condenats a mort, volem morir cantant com lo sisne».⁵⁰

Entre l’octubre i el desembre de 1640 es van publicar i divulgar els grans textos argumentals dels revolucionaris catalans: la Proclamación católica de fra Gaspar Sala; la Justificació en consciència, que resumia les conclusions de la junta de teòlegs convocada per la Generalitat per a legitimar la resistència armada de Catalunya, i la Noticia de Cataluña de Francesc Martí i Viladamor. En aquests escrits es denunciava la conculcació de les lleis i constitucions per part del príncep, que vulnerava així el jurament reial de respectar-les, base fonamental del règim pactista català; s’apel·lava al dret de defensa natural per a fer front a l’agressió dels exèrcits enviats pel rei; s’invocava la legitimitat derivada de la defensa de la religió, escarnida a Catalunya per les tropes del rei, i es demanava, finalment, la rectificació de la política d’Olivares i la destitució de l’omnipotent privat de Felip IV.⁵¹

També alguns d’aquests escrits van proclamar obertament que Catalunya gaudia d’un règim de monarquia electiva, preparant d’aquesta manera la seva desvinculació dels Àustria i la seva aliança amb els Borbó. Concretament, Martí i Viladamor afirmava que des de l’elecció de Carlemany, Catalunya s’havia regit com un principat electiu, i sostenia que el poble podia recuperar la «suprema potestat que transfirió al rey» quan aquest moria o quan el seu govern es tornava en tirania, «por lo que, concurriendo agora la dicha obligación de la natural defensa con las qualidades de la elección, más justificadamente podría Cataluña resolverse en la necesaria mutación de su gobierno».⁵²

De la importància que es va donar a la “guerra dels papers”, n’hi ha constància escrita al mateix dietari de la Junta General de Braços, on, després d’haver-se recollit la notícia de la publicació de la Proclamación católica, el dia 12 d’octubre, s’afegeix que «se n’embiaren molts cossos per totas las parts del món ahont convé conste y·s tinga notícia d’ells y de dita justificació, y si bé, com es diu, los deputats y consellers procuraven tot lo possible en que se escampassen aquestos papers y las nacions estranyas arribassen a tenir notícia de las matèrias que tractàvan, emperò es digué que los ministros règios procuràvan lo contrari y que en Madrid los avia prohibit la Inquisició».⁵³ Se’n van enviar exemplars a Roma, Mallorca, Menorca, Saragossa, València, Nàpols i Madrid. La Proclamación católica va tenir un èxit i una difusió indiscutibles. De les cinc primeres edicions estampades a Barcelona el 1640 i el 1641 se’n van tirar vuit mil exemplars, i posteriorment se’n van fer diverses traduccions al francès, a l’holandès i a l’italià.⁵⁴

Paral·lelament a l’activitat memorialística i epistolar, hi hagué diversos intents d’intermediació diplomàtica per a evitar l’enfrontament armat. Les opinions que auguraven una guerra sagnant, i que propugnaven aprofundir en la via d’un arranjament negociat, van ser desestimades per Olivares i per les juntes del seu ministeri. El duc de Nocera, virrei d’Aragó, va adreçar al protonotari Villanueva un memorial en què exposava els perills d’obrir un front militar a l’est de la Península i es mostrava partidari d’un acostament pactat, acceptant les reivindicacions dels catalans de fer sortir les tropes reials de les terres del Principat, excepte aquelles que guarnien les fortaleses i places fortes.⁵⁵ La Junta d’Execució del 12 de novembre de 1640 va discutir l’escrit del duc de Nocera i, amb un to entre arrogant i impertinent, va concloure que «no hay que alterar lo resuelto, antes bien se le podría responder [a Nocera] que fuese él a Barcelona a poner en alto la justicia».⁵⁶

Igualment, les iniciatives d’intermediació de la duquessa de Cardona no inspiraven ni confiança ni entusiasme en els cercles governants de Madrid. L’1 d’octubre de 1640, la Junta d’Estat valorava les gestions que, sense permís reial, feia la vídua d’Enric Folc d’Aragó: «está lo de Cataluña sin medio para ajustar a negociación su composición, haviéndose reducido a términos aquella provincia que sin la fuerza de armas difficultosamente reconozerán su error».⁵⁷ I un dia més tard, el 2 d’octubre, els membres de la Junta d’Execució, comentant les cartes que Pau Claris havia enviat als consistoris de València i de Saragossa per demanar la seva intercessió davant Felip IV, asseveraven que l’únic remei que es podia aplicar a la revolta dels catalans estava «en la prevención y disposición de las armas, que son las que han de ajustar la materia con la autoridad, exemplo y crédito que conviene a la justícia».⁵⁸

Amb les tropes del marquès de Los Vélez ja en campanya i a punt d’entrar al Principat per la ratlla d’Aragó i València, a la cort de Madrid les propostes d’aturar les operacions militars eren vistes com una astúcia dels catalans per a guanyar temps i propiciar la desintegració d’aquell exèrcit que havia costat tant de reunir. Comentant una vegada més les proposicions d’arranjament pactat que arribaven a través de la duquessa de Cardona, la Junta d’Execució reunida el 5 de novembre va concloure que «de no pasar adelante el exército de la parte de Aragón, se sigue el deshazerse y, de aquí, que se pierda la ocasión, pues lo que se puede creer que se pretende por los catalanes» és guanyar temps: «esta capitulación se entiende que es solamente para alargar y goçar ellos del beneficio del tiempo, y no se deve ni puede consentir».⁵⁹

Ni la guerra de papers ni les diverses mediacions diplomàtiques entre els diputats i la cort de Madrid van frenar els plans militars del comte duc. Un exèrcit de més de trenta mil homes va penetrar al Principat per les terres de l’Ebre al novembre d’aquell mateix any. El seu comandament militar i nou virrei de Catalunya, Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez, va fer públic un ban, datat a Tortosa el 29 de novembre, en què es demanava la total subjecció dels vassalls catalans i s’acusava la Diputació i la Junta de Braços de «diferentes crímenes de Lessa Magestad, y de expresa rebelión maquinando por varios modos contra la prosperidad de la corona». També en aquest ban s’amenaçaven les ciutats i viles que col·laboraven amb els rebels de perdre «todos sus fueros, usages, privilegios y sus rentas», al·legant «que han incurrido en perpetua infamia, en cuyo testimonio se derribarán las casas públicas y no les quedará nombre ni forma de villa, ni ciudad, ni boto en cortes».⁶⁰

L’entrada a sang i foc de l’exèrcit del marquès de Los Vélez, enviat per Felip IV i Olivares per a reprimir el moviment revolucionari català, va accentuar l’odi i l’animadversió contra els castellans i va llançar definitivament Catalunya a l’aliança amb França. Així ho interpretava un noble felipista com Albert Tormé i Liori, el qual comparava la campanya del marquès de Los Vélez amb la severitat usada pel duc d’Alba als Països Baixos durant el regnat de Felip II.⁶¹ L’episodi de la terrible carnisseria de Cambrils, vila on el 15 de desembre de 1640 els soldats del marquès de Los Vélez van executar més de sis-cents veïns que s’havien rendit amb pacte de respecte a les seves vides, va aixecar una onada d’indignació a tot el Principat, va enardir l’odi anticastellà i va fortificar els sectors dirigents en la seva actitud resistent. El canonge Pedro Juan de la Guardia, que va acompanyar els fills de la duquessa de Cardona en el viatge que aquests van fer des de la cort de Madrid a Barcelona, va escriure el següent sobre els fets de Cambrils: «Los diputados lo tuvieron ocho días en secreto al pueblo, y quando lo supo y la muerte del barón de Rocafort y otros, y que alancearon la gente que estava dentro, se enfurecieron de modo que los hombres se convirtieron en fieras, y empezaron a apellidar: “Muera castellanos!” Buscáronles por las casas con toda diligencia matando los que encontraron.»⁶² Aquest cronista castellà coincideix també a assenyalar que les violències perpetrades per l’exèrcit del marquès de Los Vélez havien allunyat Catalunya del Rei Catòlic i l’havien llançat als peus de França: «muchos desearon ser vasallos del rey, pero están tan emperrados con lo de Cambrils, que disen han de vender bien sus vidas, supuesto que los han de matar aunque se rindan. Está Barcelona sin Dios, sin ley y sin rey, y los franceses lo chupan como sanguijuelas.»⁶³ Per la seva banda, el cronista dels Exemplaria del capítol de la catedral de Barcelona afirmava que els defensors de Cambrils havien lluitat «per la causa de Déu i per les lleis de la pàtria que son passats avian comprat a preu de sanch», i recollia en la crònica el rumor que els soldats castellans proclamaven que «venien a despopular Cathalunya».⁶⁴

Amb la pressió militar de l’exèrcit del marquès de Los Vélez, les tensions socials tornaren a prendre força dins la capital catalana. Un dels reviscolaments més intensos d’aquesta conflictivitat fou a final de desembre de 1640, quan arribà a Barcelona la notícia de la retirada francesa de Tarragona, que deixà aquesta plaça franca per a l’entrada de les tropes castellanes. El dia 24 de desembre, un avalot popular segà les vides dels jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Baptista Gori i Rafel Puig, i els desordres continuaren en els dies següents. Parets, en el seu diari, dóna testimoniatge del furor amb què actuaren els amotinats; segons el nostre cronista, lligaren als jutges una corda al coll i els arrossegaren fins a la plaça del Rei, on unes forques posades per a executar els desertors de l’exèrcit serviren per a penjar els cossos dels dissortats ministres: «estaven tan mal adobats que no tenían ninguna figura», detalla Parets (I, 67r). En els dies següents, Parets relata com els consellers i diputats donaren garrot a diversos amotinats «perquè, a la darreria, se era molt desvergony[i]da la gent, que robaven moltes coses de les cases a ont entraven; y cremaren moltes escriptures de notaris, que valien mols ducats» (I, 67r).

La conquesta de Martorell, el 21 de gener de 1641, no va ser menys violenta que la de Cambrils. El notari Miquel Marquès relatava amb indignació la violació massiva de dones i donzelles de la vila, «pus foren per ells deshonrradas, y algunas per no ser encara en edat aptes per a home ubertas, hagueren de venir a la present ciutat a curarse, altres, per son honor y vergonya, no parlaren ni digueren lo que ls havia passat y succehit».⁶⁵ Les barbaritats perpetrades per l’exèrcit castellà van donar empenta a un patriotisme català i van servir per a cohesionar, almenys momentàniament, classes i estaments entorn d’un ideal de defensa.

Com és sabut, la ruptura amb la monarquia espanyola es va produir en dues fases: la primera quan, el 16 de gener de 1641, Catalunya es va convertir en república sota protecció francesa, i la segona quan, el 23 del mateix mes, sota l’amenaça de l’exèrcit espanyol que estava a punt d’assaltar Barcelona, els Braços van jurar fidelitat al rei de França Lluís XIII. Segons la lectura política que en féu Miquel Parets, aquesta aliança francocatalana era un exercici de monarquia electiva: «Y axí, lo feren compte tan solament a ell [sc. Lluís XIII], de sa vida», reservant-se el Principat «aquexa juridicsió de poder mudar, si no·ns tractave bé» (I, 71r), i el cronista remarca a continuació les conseqüències militars que es derivaren d’aquesta aliança: «Y de prompte, los fransesos se donaren molta presa en amenistrar les coses de la guerra» (I, 71r).

Aquesta transcendental decisió política va ser presa per la classe dirigent catalana en una situació d’extrema dificultat. D’una banda, els dirigents catalans estaven convençuts que la caiguda de Barcelona i l’ocupació militar del Principat suposarien l’anul·lació, total o parcial, de les lleis, dels privilegis i de les institucions pròpies; així mateix, també eren conscients que les seves vides i hisendes corrien un perill seriós, perquè el resultat de les alteracions d’Aragó de 1591 era un antecedent del tracte que podien esperar. D’altra banda, després de les notícies que arribaven sobre les barbaritats perpetrades per l’exèrcit del marquès de Los Vélez a Cambrils, Xerta, Martorell i altres viles, el poble els esperonava a la resistència, però es trobaven insegurs entre unes masses populars que atemptaven contra la jerarquia social i, fins i tot, contra les seves persones. Finalment, l’astúcia de Richelieu i dels seus agents diplomàtics va empènyer les autoritats catalanes a una situació de total dependència, ja que els francesos van saber explotar convenientment i en benefici propi la situació crítica que s’havia creat. El gener de 1641, els dirigents catalans ja no tenien opcions. França era l’única sortida, perquè les alternatives més plausibles per a ells s’havien difuminat. El notari Miquel Marquès ho va expressar en el seu dietari amb les paraules següents: Catalunya, «girant, en lo die de vuy, les espallas al dit rey [sc. Felip IV], s és apartat de sa obediència y vassallatge, y fugint del furor que amenaçava universal destrucció, dexà aquella porta per ella y sos clamors sempre tancada y acudí a altra que és la de sa magt. christianíssima, que trobà uberta de par en par y confia serà rebuda ab amor y affavorida y assistida ab puntualitat».⁶⁶

Els “límits” del procés revolucionari català són evidents: a diferència d’Anglaterra, on el parlament es va convertir en assemblea permanent, a Catalunya els Braços i la Diputació es van limitar a posar en pràctica una legitimitat d’excepció mentre es va mantenir una vacança o suspensió del poder reial, i no es va seguir el camí d’una opció republicana que hauria convertit els estaments en cap efectiu de la respublica catalana, de manera que es va mantenir l’esquema dualista medieval. La Junta General de Braços va cessar tan bon punt es va restablir formalment l’administració política ordinària, és a dir, quan el desembre de 1641 el rei Lluís XIII de França va realitzar el jurament de les lleis i constitucions a través del mariscal de Brézé, primer virrei francès de Catalunya. Es poden adduir raons de tipus financer i polític per a explicar aquest procés revolucionari truncat, però essencialment va ser la desesperada situació militar catalana la que va imposar l’entrega a la monarquia francesa.