Crònica. Volum I

2. LA SOCIABILITAT D’UN CRONISTA POPULAR

La limitada informació disponible per a la biografia de Miquel Parets contrasta, doncs, amb l’abundància de detalls que ell mateix ens proporciona sobre el context familiar en què va viure. Gràcies a les dades que l’autor va escampar en la seva crònica, hem pogut esbossar una descripció no solament de la família estricta de Parets, sinó també d’aquella parentela més àmplia a la qual al·ludeix de tant en tant. Així mateix, i per la mateixa raó, també podem identificar prou bé un altre gènere de persones que es van relacionar amb el nostre assaonador, sobretot amics, veïns i companys d’ofici. La reconstrucció dels diferents cercles que constituïen allò que hom pot anomenar la xarxa de sociabilitat de Miquel Parets demana, certament, un esforç considerable, però alhora pot oferir una perspectiva força interessant sobre l’autor de la crònica que ara editem i, en particular, sobre aquell medi social i cultural enmig del qual el nostre assaonador va imposar-se la tasca d’escriure la història coetània de la seva ciutat natal.²⁵

3. ELS AMICS

Si reconstruir tot el ventall de relacions personals d’un individu en un passat llunyà és una comesa prou difícil, encara més difícil és provar de destriar, a més a més, el diferent grau d’afecte que li inspiraven les persones que l’envoltaven. En molts casos, i Parets no és pas una excepció, és impossible d’esbrinar la freqüència dels contactes dins cada cercle de relació, que és una de les primeres etapes del mètode principal de l’anàlisi sociològica moderna. Així, doncs, per estudiar relacions d’amistat i coneixença, l’historiador està obligat a cercar altres vies d’aproximació. En aquests casos, l’alternativa més fiable és concentrar l’atenció en un seguit de pràctiques socials particularment reveladores, l’adopció de les quals creava o, més aviat, refermava lligams personals que implicaven un grau molt elevat de confiança mútua.

El primer d’aquests vincles de bona fe, i probablement el més important de tots, era el que es travava entre les persones cridades a garantir el benestar material i espiritual de la família tot just després de la mort d’un dels seus membres més grans. Les disposicions testamentàries que designaven els marmessors —és a dir, les persones encarregades de vetllar per l’execució de les darreres voluntats del finat— i, si era el cas, els tutors dels menors d’edat sobrevivents figuren, doncs, entre els indicadors més segurs d’aquest gènere crucial de tries personals que tot individu havia de fer quan encomanava a altri obligacions de caràcter moral o material. Confiar a algú una responsabilitat semblant feia evident als ulls de tots els implicats quins eren els membres genuïns d’aquell cercle d’íntims que podia procurar seguretat en èpoques de necessitat.

En el cas de Parets, com en molts d’altres, els testaments més significatius són un parell: el del seu pare i el seu. En el primer, el jove assaonador —que tenia vint-i-dos anys quan va morir el seu progenitor, l’any 1631— ja hi adquiria una funció central. A més de ser nomenat l’hereu de la família, el seu nom també figurava entre els cinc marmessors designats. Tots dos títols es poden considerar sengles vots de confiança en la seva aptitud per regir tant la família com el patrimoni familiar. Els altres quatre executors testamentaris eren la vídua del vell Parets, Caterina; Marianna «Mostorosa», germana del finat; l’escudeller Bartomeu Gual, un seu cunyat, i el boter Francesc Roca, que pot haver estat un cunyat o un nebot. Decididament, el vell assaonador no va necessitar mirar gaire més enllà del cercle familiar més immediat a l’hora d’aparellar les seves darreres voluntats i el destí del patrimoni. Fins i tot va poder repartir prou equitativament aquesta responsabilitat entre la generació més vella i la més jove de la seva parentela més acostada.

El seu hereu homònim no va tenir la mateixa sort. Com hem vist, la seva vida familiar va ser força accidentada, i el balanç final, quan Parets va morir, l’any 1661, era tan sols de tres fills sobrevivents —el més gran de només catorze anys d’edat— després de tres matrimonis. Malauradament, el seu testament no s’ha conservat, tot i que el contingut es pot inferir parcialment de les primeres clàusules del subsegüent inventari post mortem.²⁶ Aquest es va fer en presència de tres marmessors i tutors: la vídua de l’assaonador, Marianna; el reverend Pere Mans, paborde de la catedral de Barcelona, i Francesc Micó, un notari reial.²⁷ La inclusió de la vídua era pràcticament inevitable, perquè excloure una muller sobrevivent de l’herència i de la tutela dels fills hauria estat una decisió prou insòlita. La presència del reverend Mans —no esmentat anteriorment en la documentació familiar, però probablement parent de la segona muller de Parets, Elisabet— no és tampoc gaire sorprenent, un cop sabuda la freqüència amb què els testadors de tota mena recorrien als clergues quan volien ordenar la custòdia dels seus béns i dels seus fills.²⁸ Per la seva banda, el notari Micó (n. 1595) mantenia tractes amb la família de Parets de feia temps. La seva dona era filla de Joan Ponç, un pellisser que, com veurem, era també el padrí d’un dels fills de Parets. El mateix Micó havia estat padrí de Rafael, un altre fill de Parets nascut el 1658. Aquestes i altres connexions mostren la persistència de lligams significatius entre la seva família i la de Parets d’una generació a una altra.

Aquests dos testimonis in extremis, els testaments de 1631 i 1661, ofereixen una limitada però suggestiva informació sobre les relacions de confiança i responsabilitat originades tant al si com al defora de la parentela immediata del nostre assaonador. Hi ha un parell més de documents d’aquesta mena que proporcionen igualment algunes clarícies sobre aquest mateix cercle de familiars. Una mica abans de morir, el juliol de l’any 1636, la primera muller de Parets, Maria Roure, va dictar un testament en el qual nomenava tres marmessors: el marit; la vídua Eulària Corbera, antiga mestressa de Maria i ara hereva seva, i el notari públic Rafael Riera. Aquest darrer havia redactat els capítols matrimonials de Maria el 1633 i també havia estat el padrí del seu fill Rafael, que va néixer l’any següent. Molt probablement, doncs, el notari va entrar en contacte amb la família de Parets a través de Maria. La casa del notari, situada al carrer de l’Hospital, al Raval barceloní, era a l’altre costat de la ciutat: lluny del barri on residien la família del nostre assaonador i els seus companys d’ofici, però ben a la vora de la casa de la senyora Corbera, al carrer del Carme, on treballava Maria abans de casar-se. El mateix Riera pot haver estat fins i tot el qui va presentar Parets a la seva segona dona, Elisabet Mans. Als seus protocols notarials, si més no, hi figura una àpoca signada l’any 1637 per un cert Francesc Mans, pagès de Sant Vicenç de Sarrià. Tanmateix, no sabem si el contacte de Riera amb la família de la noia era anterior o no a la seva relació amb la de Parets.²⁹

Les úniques altres persones que es poden identificar com a marmessors de membres de la família de Parets són Antoni Mates i Heures, un daguer, i la seva dona Victòria. Caterina, la mare de Parets, va morir a casa d’ells, a la plaça del Rei, el 1670, segons el subsegüent inventari post mortem que supervisaren tots dos. No hi ha manera de saber com i per què Caterina anà a viure amb ells, però es pot suggerir, almenys, una possible connexió gràcies a dos dels testaments esmentats anteriorment, el del vell Parets (1631) i el de Maria Roure (1636). El Francesc Mates, daguer, que actuà com a testimoni en tots dos casos era en realitat el pare d’aquella Victòria Mates que era al costat de Caterina quan va expirar.³⁰ Certament, pot haver-hi hagut alguns altres lligams entre totes dues famílies, atès que el nom en qüestió apareix també en altres llocs. A la crònica de Parets, per exemple, un cert Mates, un sabater que residia al carrer de la Dagueria, és assenyalat com una de les primeres víctimes de la pesta de 1651 (II, 40r). I un Francesc Mates, mestre de cases, testimoniava l’any 1670 en el lloguer d’una casa per part de Joan Baptista Parets, encara que no podem dir si aquest darrer tenia cap relació amb la nostra família d’assaonadors.³¹

Per descomptat, els contactes extrafamiliars de Parets i la seva família que hem pogut esbrinar fins ara no tenien pas una sola funció, sinó que, al contrari, representaven papers diversos que se solapaven, es complementaven o es reforçaven recíprocament. Un dels més importants, a banda dels de tutor o executor testamentari que ja hem vist, tenia relació amb el padrinatge. No deixa de ser força sorprenent que sapiguem a hores d’ara tan poca cosa sobre una pràctica social i religiosa tan vital a l’època moderna com és ara l’apadrinament.³² Sens dubte, la manca de fonts idònies en fa tot sovint prou difícil la recerca. Molts registres de baptismes no ens proporcionen més que un seguit de noms de pila, i el resultat és que, generalment, és impossible de distingir entre els padrins que estaven relacionats amb el nadó apadrinat i els que no. Per consegüent, no sempre podem diferenciar prou bé entre sistemes de parentiu espiritual el propòsit dels quals era enfortir aliances —no solament entre les famílies que havien entroncat per via matrimonial, sinó també entre les diferents generacions d’un mateix llinatge— i aquells altres que, per contra, ajudaven a estendre els contactes i a cercar patronatge o protecció fora de la mateixa família, com és el cas etnogràfic ben conegut del compadrazgo andalús i de l’Amèrica Llatina.³³ Pel que fa a Parets, tot i la desaparició de la documentació de la seva parròquia, Santa Maria del Mar, podem identificar sense dificultat els padrins de tots els seus fills gràcies a les notes que ell mateix va consignar a la seva crònica. D’altra banda, la inserció d’aquesta mena de dades en el context més ampli de la seva parentela i d’altres modalitats de relacions personals dóna, si més no, una primera idea de la importància que el patrocini de caràcter religiós tenia en la sociabilitat d’aquest assaonador barceloní.

Els mateixos padrins de bateig de Parets, el 7 de març de 1610, eren l’adroguer Pere Mora i la senyora Marianna Tries, muller del negociant Pere Tries.³⁴ Mora, una persona ben coneguda en aquell veïnat, tenia una botiga a la plaça del Born, ben a la vora de l’església de Santa Maria del Mar. Es tractava d’una família benestant. Un seu fill, Gabriel, hereu del negoci familiar, va fer un casament assenyalat: la muller, que casualment es deia també Maria Roure, era filla d’un altre adroguer, i li va dur el no gens menyspreable dot de mil cinc-centes lliures. I un nét de Pere Mora, també Gabriel de nom, arribà a ser notari públic.³⁵ Res no sabem, en canvi, de Marianna Tries, la qual pot haver estat una parenta dels Parets.

Tenim força més informació pel que fa a les gairebé dues dotzenes de padrins dels fills del nostre assaonador. Els seus noms, ordenats cronològicament després del nom i l’any de naixement del nadó batejat, són els següents:

1. RAFAEL MIQUEL JOSEP PERE FELIP PARETS I ROURE (1634): Rafael Riera, notari, i Eulària Corbera.

2. FERRANDO MIQUEL JOSEP BENET PARETS I MANS (1639): Ferrando Fiveller, noble de Barcelona, i Elisabet Vilar, muller de Francesc Vilar, mercader de Barcelona.

3. JOSEP JACINTO FRANCESC JAUME («JOSEPÓ») PARETS I MANS (1640): Josep Espuny, cavaller, i Anna Maria Anyga (?), vídua de mossèn Jerònim Anygo (o Anyós?), ciutadà honrat de Barcelona.

4. ESTEVE JOAN JAUME FRANCESC PARETS I MANS (1643): mossèn Joan Ponç, pellisser i mestre d’escriure, i Margarida Viladoms, filla soltera de Pere Joan Viladoms, pagès de Martorell.

5. JOAN PERE MARIANO FRANCESC ALEIX PARETS I MANS (1644): Joan Ma[n]s, pagès de Sarrià, i Caterina Parets, vídua de Miquel Parets sènior.

6. JOAN FRANCESC ANTIC GABRIEL PARETS I MANS (1647): Antic Ferrer, pagès, i Eulària Mans, la mare d’Elisabet Mans.

7. ANNA MARIA MAGDALENA EULÀRIA PARETS I MANS (1650): Bartomeu Gual, fill de Bartomeu Gual, escudeller, i Anna Maria Ferrer, filla soltera d’Antic Ferrer, pagès.

8. MARIANNA EULÀRIA ISABEL PARETS I VINYES (1653): Bonaventura Grosset, botiguer de teles, i Eulària Foixac, muller de Guillem Foixac, marxant.

9. JAUME MARIANO MIQUEL PARETS I VINYES (1656): Jaume Montfages (o Monfages), candeler de cera, i Maria Noguers, filla soltera de Jaume Noguers, assaonador.

10. RAFAEL FRANCESC JERÒNIM PARETS I VINYES (1658): Francesc Micó, notari reial, i Jerònima Lacavalleria, muller d’Antoni Lacavalleria, impressor de Barcelona.

11. MARIA COLOMA TERESA PARETS I VINYES (1659): Ramon Pintor, assaonador, i Maria Badia, muller de Jerònim Badia, paraire.

Entre les característiques compartides per aquest grup de padrins hi havia, en primer lloc, els lligams familiars. Set dels vint-i-dos padrins estaven emparentats amb Parets d’una manera o altra. Dels quatre homes, un era el seu sogre (Joan Mans), un altre li era cunyat (Antic Ferrer), el tercer era fill d’un seu cunyat (Bartomeu Gual) i el darrer era parent (potser un germà?) de la tercera sogra de l’assaonador. De les dones, les tres de la família eren la seva mare, Caterina, la seva segona sogra, Eulària Mans, i la filla d’un cunyat (Anna Maria Ferrer).

La majoria dels padrins, però, no semblen emparentats de cap manera amb l’assaonador. De fet, cal fer notar que els familiars no apareixen com a padrins fins al naixement del cinquè fill de Parets, Joan, l’any 1644. Els padrins del primer fill foren Rafael Riera, el notari que, com ja hem vist, s’encarregà de redactar els primers capítols matrimonials de Parets i que, a més, actuà com a marmessor de la seva primera muller, Maria Roure, juntament amb l’antiga mestressa de la noia, la vídua Eulària Corbera. Els següents dos tàndems de padrins incloïen persones d’un rang social força elevat. Els padrins de Ferran i Josepó foren un noble (Fiveller provenia, efectivament, d’una distingida família de l’aristocràcia barcelonina), un cavaller i les mullers d’un ciutadà honrat i d’un mercader. El naixement de Joan, el 1643, significà la tornada a persones de menys renom i que, no pas per casualitat, havien travat relació amb la família de Parets amb anterioritat. El padrí de Joan, Joan Ponç, havia actuat ja com a testimoni tant en el testament de Miquel Parets sènior, l’any 1631, com en els capítols matrimonials del jove Parets i Elisabet Mans, el 1637. La padrina, Margarida Viladoms, era sens dubte parenta de Pere Joan Viladoms, rector de Granollers, un altre dels testimonis matrimonials de l’any 1637 (era potser un nebot del pare d’ella, un pagès del mateix nom). Els tres bateigs següents foren apadrinats per membres de la família exclusivament, fins al 1653, en què la comesa fou compartida per un parent de la tercera sogra de Parets, Bonaventura Grosset, i la dona d’un dels seus socis mercantils. El trio final de parelles de padrins sembla haver estat reclutat entre amics i companys de condició social similar o no gaire més elevada: un pròsper candeler de cera, un notari i un assaonador, juntament amb les mullers d’un conegut impressor i d’un paraire i la filla d’un assaonador.

En general, els membres d’aquest grup de padrins provenien d’un medi força similar: el mateix de Parets o un de lleugerament superior en l’escala social. El manteniment d’un determinat estatus no implicava pas l’endogàmia professional: entre els vint-i-dos padrins només hi havia un assaonador i la filla d’un altre, encara que alguns d’ells tenien certament algun parent que treballava en el ram del cuiro. Encara més significatiu és el fet que en aquest grup de padrins no n’hi hagi cap ni un que sigui d’un nivell o graó més baix. Segons que sembla, a l’hora de cercar padrins, aquests ciutadans barcelonins relativament benestants no compartien pas la predilecció per padrins camperols i de condició humil d’un Montaigne i d’altres personatges de l’època. Ara bé, el tret més àmpliament compartit pels padrins dels fills de Parets és que la majoria apareixen més d’una vegada en la vida de Parets i de la seva família. Gairebé els únics noms que no hem pogut associar de cap manera amb l’assaonador i el seu cercle d’amistats són els d’aquelles persones de renom reclutades tot just a l’inici de la carrera de Parets com a progenitor. De quina manera els va conèixer és encara un misteri.³⁶ Per contra, quasi tots els altres casos es poden documentar en les situacions més variades: com a testimonis notarials, com a veïns o, fins i tot, com a fermancers. Aquest grau de solapament suggereix, doncs, que als ulls de Parets, i probablement de la majoria de barcelonins del període, l’apadrinament era no tant una forma de crear noves aliances com de refermar aquelles que ja existien per altres vies.³⁷

Que aquesta mena de lligams no es limitava als contactes encreuats que es creaven arran del matrimoni es veu clar en el cas de Jaume Montfages, padrí de Miquel, primer dels fills de Parets i Marianna Vinyes. Montfages (1615 - c. 1694) era un pròsper candeler de cera, un ofici que va heretar de la família de la seva mare.³⁸ Ben relacionat amb els governants de la ciutat —apareix als comptes municipals arran de nombroses compres de cera—, obtingué alhora diferents càrrecs locals, com és ara el de palloler —l’oficial municipal que tenia cura de les reserves urbanes de gra— l’any 1657. El 1654 va ser insaculat com a membre del Consell de Cent, i el 1677 va esdevenir conseller quint de la ciutat, el càrrec públic més elevat al qual podia aspirar per raó del seu estament.³⁹ La seva trajectòria s’encreua amb la de Parets i el seu cercle de parents i amics més d’una vegada, com ara quan, juntament amb l’adroguer Josep Vinyes, va actuar de fermancer o coavalador del mercader Jeroni Resplans en una demanda sense data i testimoniejada per Jacint Font, un jove assaonador.⁴⁰ Vinyes era oncle de la tercera dona de Parets, Marianna, mentre que Font era membre d’una família de mestres assaonadors que havia tingut tractes amb Parets pel fet de ser companys d’ofici. Però Montfages tenia encara lligams més directes amb el nostre cronista i la seva parentela. Anna, la dona de Montfages, havia estat casada anteriorment amb l’assaonador Jaume Noguers (m. 1654), veí de Parets, i una filla o, per ser més precisos, una fillastra de Noguers, Maria, acompanyà Montfages en l’apadrinament del Miquel Parets nascut l’any 1656. A més a més, el 1664 va declarar com a testimoni a favor de Gabriel, el fill de Miquel Parets, quan aquest volgué ingressar al convent agustinià de Santa Mònica.⁴¹

Un altre cas de lligams reforçats recíprocament és el de Bonaventura Grosset i Eulària Foixac, padrins d’Eulària, primera descendent de Parets i Marianna Vinyes. Grosset (1605-1675) era un botiguer de teles que no vivia gaire lluny de Parets, almenys a l’època del seu traspàs: al carrer Tamborets, entre la plaça del Born i el mar.⁴² La seva vinculació amb el nostre assaonador arrencava de Jerònima Grosset, segurament una seva germana, que va ser la tercera sogra de Parets. També tenia relacions, de negocis i d’altra mena, amb la família de la seva companya de padrinatge, Eulària Foixac. Ella era la dona i hereva de Guillem Foixac (m. 1667), un marxant d’origen francès, el qual, en el seu testament de l’any 1662, condonava explícitament els deutes que Grosset havia contret a la seva botiga.⁴³

Aquesta darrera menció dels deutes deixa entreveure un altre vessant no pas menys important de la sociabilitat de l’època moderna: els contactes d’índole comercial i, més en concret, la companyia mercantil i altres vincles de confiança i responsabilitat en matèria de negocis. Malauradament, les activitats econòmiques de Parets, i fins i tot la naturalesa i l’abast de les relacions que va establir en l’àmbit del seu ram, són més aviat un enigma. No hem pogut trobar cap referència a préstecs o manlleus per part seva, llevat d’una fugaç aparició en els llibres de comptes d’un col·lega assaonador, en què figura com a receptor d’un crèdit de dues pells negres de vedell, d’unes quinze lliures de pes, per un preu total —i no gaire elevat— de set lliures i deu sous.⁴⁴ Entre tots els documents consultats, només n’hi ha tres que ens puguin aportar algun indici sobre les seves activitats econòmiques. L’un data de 1641, quan va constituir una societat, sense finalitat especificada, amb Pere Roca, un sabater de Barcelona, tot i que també se’l troba com a resident a la ciutat de Girona en un segon document: una procura que Parets va signar a favor seu l’any 1657. El tercer, datat igualment el 1641, és un certificat de bona conducta expedit pel nostre assaonador en favor de Josep Soler, un jove aprenent, originari de Manresa, que havia passat tres anys al seu obrador.⁴⁵

Aquestes referències inevitablement esporàdiques i incompletes són un bon exemple de les dificultats que es presenten a l’hora de reconstruir el món sencer de les coneixences i amistats de Parets. Algunes relacions, potser de prou importància per a l’interessat, han deixat en el millor dels casos un rastre ben tènue en la documentació coetània. Hom voldria conèixer, per exemple, quina intensitat o quina durada tingueren els seus contactes amb alguns exponents dels estaments més elevats, com són ara tots aquells personatges que ell mateix va triar com a padrins dels seus primers fills. La relació de Parets amb les altes esferes ofereix unes poques clarícies sobre l’abast social de les seves relacions de patronatge i clientelisme —una mena de lligams força difícils de distingir, a la pràctica, de l’amistat o del parentiu estricte. Les més de les vegades, però, hom s’ha d’acontentar amb un seguit de preguntes que no es poden respondre. Qui era, per exemple, Joan Pi, el clergue beneficiat de la Seu de Barcelona que va donar quatre-centes lliures de la seva butxaca a Maria Roure, la primera muller de Parets? Qui era, per seguir amb aquest gènere d’interrogants, la senyora Àngela Messeguer, que va llegar deu lliures pel dot d’Anna Parets, la tia del nostre cronista, l’any 1596? I quina era la relació de l’assaonador amb la vídua Esperança Planes, la qual, el 1637, actuava com a fermancera del dot de la segona dona de Parets, Elisabet Mans, per un valor de tres-centes lliures?⁴⁶

El màxim que permeten unes al·lusions semblants són unes poques conjectures més o menys fundades sobre el radi efectiu de la xarxa de relacions del nostre assaonador. Hem vist que Parets tenia uns tractes forçosament limitats, i sens dubte no gaire freqüents, amb alguns notables locals. L’origen d’aquests contactes podia ser la coneixença o el parentiu, si no la participació de l’assaonador en algun dels organismes del govern municipal, un aspecte que es comentarà més avall. En qualsevol cas, però, tot sembla indicar que el límit superior de l’esfera social del nostre cronista quedava per sota de la veritable elit, i més exactament en aquella frontissa on s’acabava l’activitat mercantil i començava el viure de renda. Parets, evidentment, va estar en contacte directe i regular amb un cert nombre de mercaders, entre els quals hi havia tan aviat membres matriculats del Consolat de Mar de la ciutat, com són ara Rafael Bruc, el marit d’una seva tia, i Francesc Vilar, l’espòs de la padrina del seu segon fill, com també negociants de menys cabal, com és el cas de Pere Tries, el marit de la seva pròpia padrina. No cal dir que l’afegit de coneixences indirectes —és a dir, dels contactes dels seus propis contactes— podria ampliar considerablement aquest cercle.

Vet aquí, doncs, el perfil que es pot extreure laboriosament d’aquesta munió de dades. Les referències de la crònica de Parets, oportunament ampliades mitjançant la documentació coetània, posen de manifest l’existència d’un sòlid nucli familiar, el qual s’eixamplava no tant per via de relacions establertes pels diferents germans com arran dels casaments successius del mateix Parets. Hom en pot reconstruir algunes prolongacions —no pas totes— més enllà d’aquest nucli inicial, però en conjunt la família sembla haver estat força localista, segons que mostren les poques referències a persones de fora de Barcelona i els seus voltants. Les dades aplegades fan evident també una cohesió social prou forta, atès que la majoria de les persones implicades provenia d’un medi força similar. Certament, la característica més notable d’aquesta xarxa de sociabilitat era el seu elevat grau de concentració al voltant dels parents i dels mestres artesans que treballaven en el ram de la pell: dues categories que se solapaven també en un grau força notable.