Crònica. Volum I

4. PARETS I L’OFICI DE LA PELL

En una declaració que va fer l’any 1655, arran d’un litigi que el gremi d’assaonadors duia a la Reial Audiència, Parets afirmava que havia començat a treballar en aquest ofici quan tenia tretze anys.⁴⁷ Va continuar treballant-hi fins a la seva mort; la menció explícita d’unes «pells adobades» en l’inventari post mortem dels seus béns suggereix que el nostre assaonador va restar en actiu fins al darrer moment. D’altra banda, ja hem vist que els protocols notarials coetanis el presenten sovint en una o altra de les facetes habituals de l’ofici, és a dir, ensenyant-lo a aprenents o fent tractes pel seu compte amb sabaters de la ciutat. Decididament, el treball del cuiro tenia un paper central en la vida de Parets i de la seva família, i per això no és sorprenent que també ocupés un lloc força rellevant en les seves pautes de sociabilitat.

El procés de la manufactura del cuiro era, de feia temps, un dels sectors més importants de la producció artesana barcelonina. Des dels darrers temps de l’època medieval, l’activitat es caracteritzava per un grau elevat d’especialització. Els treballadors de la pell estaven dividits en tres nivells. Primer de tot, estretament relacionats amb l’oferta de matèries primeres, hi havia els blanquers, els quals adquirien les pells en brut de mans dels carnissers o dels tractants de bestiar del país, i s’ocupaven tot seguit de les primeres operacions que havien de convertir la pell en cuiro (immersió en aigües tànniques, calcinament, neteja, raspat, estirament, etc.). La fase següent anava a càrrec dels assaonadors, que adquirien les pells tot just preparades prèviament pels blanquers i les sotmetien durant uns quants mesos als processos d’adobament (immersió i embotiment amb roldor, assecament, saginada o flexibilització de la pell). Finalment, hi havia un seguit d’oficis particulars, especialitzats en les feines de l’acabat, que elaboraven el producte per a la venda: cordovaners (que treballaven el cordovà, pell de cabra adobada), bossers, sellers, guarnicioners o guarnimenters, guanters, pergaminers i, sobretot, sabaters.⁴⁸

A diferència de moltes ciutats europees de l’època moderna, a Barcelona el sector del cuiro es caracteritzava per una neta separació entre aquests tres nivells d’activitat, i pel trasllat subsegüent d’aquesta mena de diferències a l’esfera corporativa, amb l’establiment de tres gremis particulars.⁴⁹ Tot i que hi havia lligams força estrets entre els diferents nivells de producció, les relacions econòmiques i socials dins el sector estaven dominades per una jerarquia informal. Els blanquers eren, per descomptat, els membres més rics del ram. Això era alhora causa i conseqüència de les elevades sumes de capital que requerien les seves adquisicions a l’engròs en matèria de pells i de productes tànnics, com són ara el roldor i l’alum (per a l’adobament en sec). El seu poder econòmic els atorgava una preeminència semblant en l’àmbit social i polític.⁵⁰ Els blanquers no solament disposaven de més places al Consell de Cent que no pas els assaonadors, sinó que, a més, entre la dècada de 1450, en què els artesans barcelonins aconseguiren l’accés als llocs més elevats del govern urbà, i l’any 1714, en què el règim municipal tradicional va ser abolit per les noves autoritats borbòniques, fins a set blanquers van esdevenir consellers de la ciutat, per tan sols un assaonador.

Pel que fa als assaonadors com Parets, tot i que alguns arribaren a igualar els blanquers en l’acumulació de recursos i fortuna, els més passaven amb uns mitjans força modestos i restaven més a prop dels sabaters que no pas dels blanquers. En tots els llibres de comptes i registres patrimonials de mestres assaonadors del Sis-cents que hem pogut localitzar, la majoria de deutes consignats corresponen a sabaters, la qual cosa fa pensar que aquests prenien el cuiro dels assaonadors en préstec o a comissió i el pagaven un cop havien venut les seves manufactures. Així, en una concòrdia de l’any 1666 de la família de Jacint Font sènior, quasi tots els deutes enregistrats, que pujaven a un total de 1.275 lliures, eren a càrrec de sabaters. Un decantament semblant es pot observar en un inventari de l’any 1693 de l’assaonador Vicenç Bofill: trenta-cinc dels quaranta-dos deutors que hi figuren són sabaters, i sumen un total d’unes 475 lliures. De la mateixa manera, a l’inventari del seu company d’ofici Agustí Calafell, datat el 1704, dinou de les vint-i-quatre persones que li devien un total de prop de 200 lliures eren sabaters.⁵¹ Tot plegat fa pensar que els mestres assaonadors com Parets es poden col·locar en un estadi intermedi de la jerarquia artesanal de la Barcelona moderna. No hi ha constància documental de l’eventual subordinació directa dels assaonadors als blanquers més rics, ni encara menys al capital mercantil, com era el cas de molts oficis en l’Europa del període. És potser prou simptomàtic el fet que la gran «enveja» que es tenien els oficis afins de sayetteurs i bourgeteurs a la ciutat de Lille, segons que explica un jove oficial local, Pierre-Ignace Chavatte, a la seva crònica particular, no faci acte de presència en el text de Parets, tot i l’existència de diferències força perceptibles entre els diversos nivells del sector pel que fa al grau de riquesa i a l’escala de l’activitat productiva.⁵²

Hi havia, per descomptat, algunes oportunitats d’arreplegar si més no una modesta fortuna exercint l’ofici d’assaonador, però, així i tot, hom es pot demanar si això bastava per compensar el poc prestigi social que tenia aquella activitat als ulls de molts coetanis. L’escriptor italià Tommaso Garzoni, en un tractat força divulgat, es referia als treballadors del cuiro com els «més vils» de tots, sempre «bruts, tot i que guanyin molts diners»; significativament, l’autor distingia taxativament entre els assaonadors corrents (cuoiai) i els seus col·legues més ben instal·lats, els pelliciari o pellissers.⁵³ L’any 1651 l’advocat flamenc Theodore Ameyden blasmava el «pestilent art de l’adoberia» quan mencionava els orígens artesans d’algunes famílies de patricis romans, i fins i tot en una data tan tardana com és l’any 1783 el reformador il·lustrat Pedro Antonio Sánchez, defensor dels assaonadors gallecs, no s’estava de fer notar que aquests encara arrossegaven l’estigma de ser un dels oficis més vils.⁵⁴ La mala reputació dels artesans de la pell, i dels assaonadors en particular, derivava en gran part del fet que els treballadors havien de remenar amb les seves pròpies mans substàncies com alum, calçs, olis i greixos (per estovar les pells), i altres matèries degradants, sobretot sang i orins. Altrament, el treball de la pell estava associat tradicionalment, almenys en el context de la Monarquia Hispànica, amb jueus i conversos, tot i que no ens consta que aquest prejudici persisteixi a la capital catalana després de l’expulsió de 1492.⁵⁵

Ja hem fet notar anteriorment que un dels trets més singulars de la xarxa de sociabilitat de Parets era la seva escassa projecció més enllà de Barcelona. Llevat de les seves dues primeres mullers, totes dues provinents d’extramurs —la família de Maria Roure provenia de Vic, mentre que Elisabet Mans va créixer en un mas dels afores de Sarrià—, no hi ha gaires més indicis per pensar que el nostre assaonador tingués un coneixement directe del món que s’estenia més enllà de les muralles barcelonines.⁵⁶ Que la sola excepció de la norma siguin els tractes mantinguts amb un sabater de Girona tampoc no és gens sorprenent, almenys atesa la freqüència amb què el seu mateix ofici empenyia els assaonadors a entrar en contacte amb la ruralia. Els treballadors urbans del cuiro havien de mirar forçosament més enllà de la ciutat per tot el que feia a les matèries primeres de la seva activitat, des de les pells fins a les diverses menes de tanins que necessitaven per adobar-les.⁵⁷ Tampoc no és gens casual que molts dels sabaters endeutats, com hem vist més amunt, amb algun assaonador visquessin fora de Barcelona; així, la concòrdia signada per Jacint Font el 1666 incloïa sabaters de Mataró, Arenys, Canet i altres petites localitats escampades pel Principat.

Tot plegat reflecteix prou bé la importància que en el decurs del temps havia adquirit el vessant mercantil més que no pas manufacturer de l’activitat dels assaonadors, i encara més dels blanquers. Aquesta transformació era el resultat d’un procés de descentralització de la manufactura catalana del cuiro que havia començat al segle XVI, quan els fabricants volgueren defugir la rígida estructura corporativa i els elevats costos del ram barceloní de la pell, i aprofitar els avantatges comparatius d’un seguit de centres menors com són ara Girona, Solsona, Manresa, Olot, Vic i Igualada.⁵⁸ Cap al final del segle XVII es pot arribar a parlar fins i tot d’una neta tendència cap a la desurbanització de l’activitat, deguda, en part, als baixos salaris i a l’augment de la força de treball a la ruralia, uns factors que no eren sinó un subproducte de la recuperació demogràfica i econòmica del període. Així, quan els blanquers de Barcelona s’exclamaren, l’any 1684, que els sabaters locals s’estimaven més de comprar els cuiros adobats fora ciutat, no feien sinó deixar-nos un testimoniatge involuntari d’un canvi radical en les relacions de producció, que acabaria per relegar els gremis urbans a una funció de redistribució, més que no pas manufacturera, en l’economia i en la societat locals.⁵⁹

Molts d’aquests canvis són, però, posteriors a l’època de Parets. En vida seva els gremis barcelonins encara controlaven directament molts d’aquells recursos que els havien procurat al llarg dels segles una posició respectable, si no una veritable influència, en la vida política local.⁶⁰ La mateixa corporació del nostre assaonador podia rivalitzar amb moltes altres en antigor, en grau d’autogovern i en participació, limitada però innegable, en la política municipal. El gremi dels assaonadors va ser fundat, sembla, cap a la fi del segle XIII, i l’any 1311 obtingué la sanció de les seves primeres ordinacions.⁶¹ El nombre dels seus agremiats fluctuà sensiblement en el decurs del temps. Els setanta-dos mestres enregistrats al fogatge barceloní de l’any 1516 disminuïren fins a quaranta o cinquanta a la darreria del segle XVI, i tocaren fons, amb una vintena a tot estirar, després de la pesta de 1651, abans no tornés a remuntar fins a una mitjana d’uns quaranta membres a començament del segle XVIII.⁶² Tot i no ser un dels gremis més petits, tampoc no era pas dels més nombrosos, sobretot per comparació amb altres oficis, com és ara el dels fusters, que a l’època de Parets podien aplegar fins a gairebé un centenar d’afiliats a les seves reunions periòdiques.⁶³ No ens hauria d’estranyar, doncs, que la corporació dels assaonadors hagués tingut problemes, l’any 1594, a l’hora de trobar un candidat per substituir un confrare traspassat que figurava insaculat al Consell de Cent. El fet que aquesta i altres obligacions hagin costat tant de satisfer il·lustra prou bé allò que era a la pràctica una corporació petita i financerament precària.⁶⁴

Les reduïdes xifres de la corporació ajuden a explicar, però, l’esperit de familiaritat, si no d’intimitat, que regnava entre els seus membres. El mateix es pot dir de la propensió dels assaonadors a viure tots plegats en un mateix barri, un aspecte que comentarem més endavant. Una proximitat d’aquesta mena, i a una escala tan petita, significava que els mestres gremials no sols es freqüentaven els uns als altres, tant a la feina com a l’hora del lleure, sinó que també en sabien força, els uns dels altres. No hi ha millor demostració d’això que les anotacions del mateix Parets, breus però força eloqüents, sobre el tarannà i el grau de riquesa relativa dels confrares traspassats entre els anys 1629 i 1634. Aquestes disset diguem-ne necrològiques ofereixen algunes dades de caràcter genèric, com són ara l’edat, la causa del traspàs i si el finat havia mort a casa seva o a l’hospital, però les observacions més substantives fan referència, sobretot, a dues altres qüestions. La primera, la riquesa o pobresa del company desaparegut; una variable que Parets atribueix tot sovint als mèrits o demèrits —com és ara l’alcoholisme— dels interessats. La segona era la qüestió dels sobrevivents: en quin estat quedaven i, sobretot, si la vídua i/o els hereus del finat volien continuar amb l’obrador obert. Així, per exemple, quan el febrer de l’any 1632 va morir Pere Pau Comalada, Parets escriu que «tenia botiga, y en sa casa no s’i treballave sinó sumach, a la contínua, y tenia fama del més rich assaonador»; com que no va deixar fills, l’obrador va tancar arran de la seva mort (I, 104v-105v).⁶⁵ Al seu torn, quan Francesc Quadrada va morir, l’abril de 1632, el cronista no dubta a criticarlo asprament per la seva conducta en vida: «era homo molt vidayrada, que lo de més tems no treballave, sinó que era molt jugador, y morí espalmat, de bèurer molt vi fret» (I, 105v). Dos mesos després, el qui traspassava era Antoni Colomer, un bevedor igual que Quadrada (I, 105v). A través d’aquests i altres comentaris similars el nostre cronista delineava una peculiar economia moral, feta de deures acceptats o rebutjats; una escala de valors que enfrontava a la pràctica l’austeritat i les ganes de treballar amb la irresponsabilitat i els deutes contrets per culpa de l’afició al joc o a la beguda. Allò que feia possible avaluacions d’aquesta mena era, però, les reduïdes dimensions i el caràcter fortament travat d’aquest cercle de treballadors; dues condicions que també tenen conseqüències prou importants en el desenvolupament de la sociabilitat del mateix Parets.

Quin era el rang particular de Parets dins el conjunt dels mestres assaonadors? Malauradament, no sabem res del nivell de riquesa que el nostre assaonador va assolir en l’exercici de la seva activitat. La manca de registres fiscals coetanis i d’altres documents anàlegs fa impossible de conèixer els seus ingressos o el seu patrimoni. Certament, no era molt i molt pobre, perquè almenys era propietari emfitèutic de casa seva.⁶⁶ Una prova addicional que no vivia en la misèria és la narració de la seva experiència personal de la pesta de 1651, en què recalca que els membres malalts de la seva família eren assistits a casa en lloc d’haver d’anar a la morberia de la ciutat.⁶⁷ D’altra banda, les seves mullers li van aportar un dot prou respectable, almenys d’unes quatre-centes lliures cadascuna. Aquestes quantitats, juntament amb el pertinent escreix o pacte de millora (la meitat del dot) que Parets acordà amb les dues primeres esposes, eren prou corrents en els capítols matrimonials dels menestrals locals del període. Finalment, l’inventari que es va fer dels seus béns tot just després del traspàs, juntament amb la subhasta subsegüent de les pertinences, mostra que tampoc no li mancaven algunes propietats. Ara bé, el fet que tot plegat hagi pujat només al voltant de 190 lliures també posa de manifest que cap de les seves pertinences era particularment preuada.

Totes aquestes dades col·loquen Parets prop dels rengles intermedis de l’ofici. La seva fortuna difícilment podia comparar-se amb la d’un assaonador com Gaspar Minguella, el qual no solament va poder llegar a una seva neboda un dot de sis-centes lliures, sinó que, a més, al protocol notarial corresponent hi figurava com l’únic assaonador que rebia el tractament de «senyor».⁶⁸ Un altre símbol d’estatus elevat és que va ser un dels pocs assaonadors que foren enterrats en un sepulcre individual a l’església de Sant Joan de Jerusalem. No sembla pas casual, altrament, que en una reunió gremial de l’any 1659 el pròsper Minguella hagués proposat que la corporació fes només quatre dies de festa a l’any, deixant la resta de dies en què no es podia treballar a les preferències devocionals individuals dels seus membres.⁶⁹ A l’altre extrem de l’escala corporativa hi havia confrares tan empobrits com Josep Comalada, l’inventari post mortem del qual, de l’any 1631, ens el presenta vivint gairebé sense res en una casa molt atrotinada de la Rambla; o Antoni Roca, que quan va morir, el 1663, malvivia en un parell de cambres, sense gaire parament, de la planta baixa d’un edifici del carrer Assaonadors. Parets, doncs, es trobava en un lloc intermedi, igual com, posem per cas, els seus companys Joan Campins i Ramon Pintor, la subhasta dels béns dels quals, els anys 1650 i 1664, pujà a un total de 470 i 430 lliures respectivament.⁷⁰

Pel que fa a la sociabilitat del nostre cronista dins del ram de la pell, cal distingir, però, entre les estructures d’índole formal, com és ara la corporació gremial, i les de caire més aviat informal, com poden ser els lligams voluntaris o que resulten d’una tria personal, assenyaladament les amistats. Les referències de la crònica a diversos afers gremials (I, 102r-106r) són una prova que Parets seguia ben de prop les vicissituds de la corporació. Així, l’any 1627 deixa entreveure l’existència d’alguns problemes a l’hora de fer l’elecció dels cònsols després que el gremi hagués modificat les ordinacions relatives a l’ingrés dels fills dels mestres. També escriu que l’any 1629 va ser anòmal perquè no hi va haver els habituals exàmens de mestratge, mentre que els anys 1630 i 1631 un cert nombre de confrares no comparegueren el dia de les eleccions —un estratagema, sospitava Parets, per defugir els càrrecs gremials. Al segon volum del manuscrit, l’autor discutia algunes reformes engegades per la corporació, en relació sobretot amb la tarifa de preus promulgada l’any 1654 (II, 109r). Anotacions com aquesta, juntament amb les actes notarials de les reunions gremials, abonen la hipòtesi que Parets participava activament en la vida de la corporació. Hi va tenir, a més, càrrecs diversos en diferents ocasions, com són ara el d’andador (l’herald que convocava els membres a les reunions corporatives) l’any 1634; el de tresorer, els anys 1645 i 1660, i el de cònsol o màxima autoritat gremial, el bienni 1658-1659 (I, 102v).⁷¹ És evident que Parets esmerçava força temps i esforços en favor del gremi i, per tant, no és gens sorprenent que aquesta dedicació hagi marcat una bona part de la seva vida social.

Ja hem vist que la part menys institucionalment articulada de la sociabilitat de Parets també estava força vinculada a la seva activitat. No solament alguns dels seus parents treballaven en el sector de la pell, sinó que un nombre encara més gran de contactes extrafamiliars provenien igualment d’aquest medi. La sociabilitat de caràcter informal resta, però, escassament documentada a la seva crònica. Així, si hom vol esbrinar quins amics va tenir Parets entre la gent del seu mateix ofici, cal recórrer a fonts externes, com són ara els protocols notarials coetanis. Podem, doncs, començar a identificar-los gràcies a un parell de casos en què Parets va actuar com a testimoni amistós d’altri. L’any 1633 figurava com un dels signataris de l’inventari post mortem de l’assaonador Pere Pau Feliu. Alguns anys després, el 1651, Parets era un dels testimonis en el testament d’un altre assaonador, Ramon Pintor. No cal dir que en tots dos casos hi havia un ampli ventall de nexes que vinculaven el nostre assaonador amb els finats. Feliu i la seva muller Elisabet eren uns seus veïns molt propers, que vivien pràcticament a la porta del costat, al carrer d’en Coromines (vegeu més endavant). Feliu era força més gran que Parets i, de fet, molts dels seus lligams amb el nostre cronista provenien dels membres de més edat de la família. Feliu havia exercit càrrecs gremials cap a la mateixa època que el pare de Parets: fou escollit cònsol l’any 1629, portaestendard el 1630 i tresorer segon el 1631. També va ser insaculat al Consell de Cent, igual que el vell Parets. I en el complicat assumpte de l’herència de la casa dels Parets, actuà en algun moment com a fermancer de la família. La predisposició del jove Parets a presentar-se com a testimoni de l’inventari de Feliu sembla, doncs, tant un acte de bon veïnatge com de lleialtat generacional, i potser es pot dir el mateix de les adquisicions fetes per ell i pel seu germà Francesc en la subhasta subsegüent.⁷²

En canvi, Ramon Pintor (m. 1661) era més consemblant en edat i experiències. Certament, si algú pot ser fermament identificat com a amic de veritat de Parets, és sens dubte aquest altre assaonador. Pintor apareix en diversos episodis crucials de la vida del nostre cronista i de la seva família. L’any 1630 actuava com a testimoni en el testament de Rafael Bruc, oncle de Parets. Un any després també era present al testament del pare de Parets, i el 1636 figurava, a més, com a signatari de l’inventari post mortem de Maria Roure, la primera muller del cronista. L’any 1651 es va girar la truita: ara, enmig de l’epidèmia de pesta, era Pintor que decidia de fer testament i de triar Parets perquè en fos un dels dos testimonis obligats. Finalment, com hem vist, Pintor esdevingué, l’any 1659, el padrí del darrer descendent del cronista, Maria. Igual que Parets, Pintor també va ser insaculat al Consell de Cent, i el 1658 assolia un dels escons reservats als assaonadors en aquella magistratura urbana. Pintor també s’assemblava al seu amic pel que fa a protagonisme en el si del gremi. No solament assistia prou regularment a les reunions de la corporació, sinó que, a més, en va arribar a ocupar alguns càrrecs, com ara l’any 1655, en què fou escollit cònsol.⁷³

Els esmentats Pintor i Feliu no eren, però, les úniques relacions personals importants que el cronista va establir amb els companys d’ofici. El cas de Joan Ponç, el pellisser que mantenia estretes vinculacions amb tots dos Parets, pare i fill, serà objecte d’un comentari posterior. Francesc Broquetes, que substituí Feliu com a representant dels assaonadors al Consell de Cent quan aquest va morir, el 1633, també apareix com a testimoni en el testament del vell Parets, el 1631, i en el de Maria Roure, el 1636. I va ser precisament arran de la seva mort, l’any 1642, que el jove Parets va ser insaculat a la corporació municipal. Altres treballadors de la pell que signaren una hora o altra en qualitat de testimonis de la família foren Pere Bori (1630), Francesc Quadrada júnior (1636) i el blanquer Miquel Famades (1657), que també va ser insaculat a la mà menor de la ciutat de Barcelona, com Parets. Finalment, cal esmentar Francesc Denís (n. 1614), un altre assaonador que participà en el sorteig per a una plaça al Consell de Cent, al costat de Parets, i que, com ell, també va exercir alguns càrrecs gremials. Més endavant, també seria un dels tres testimonis de bona reputació que avalaren Gabriel, el fill de Parets, quan volgué ingressar a l’orde dels agustins, l’any 1664.⁷⁴

Aquests exemples es podrien multiplicar fàcilment, sobretot si hom prenia en consideració les nombroses connexions entre individus i famílies del cercle d’amics i socis de Parets.⁷⁵ Treballadors de diversa mena del sector del cuiro, amb els assaonadors al capdavant, ocupen un lloc eminent en la xarxa de relacions personals del cronista. El solapament és encara més marcat pel que fa a la família i als amics, la qual cosa contrasta —sigui dit de passada— amb allò que succeïa a Ais de Provença al segle XVI, on els assaonadors, segons les recerques de Claire Dolan, eren poc inclinats a l’endogàmia matrimonial i, fins i tot, a transmetre l’ofici de pares a fills, tot i la gran solidaritat que mostraven els uns amb els altres en el si de la pròpia corporació (instal·lada, com en el cas dels blanquers barcelonins, en un convent agustinià).⁷⁶ L’altre atribut que compartien els assaonadors del cercle de sociabilitat de Parets era la proximitat geogràfica. El cronista i els seus companys d’ofici no eren només uns col·legues de professió. També eren veïns, és a dir, coresidents d’un barri petit, però força densament poblat, de la ciutat.