Crònica. Volum I

25. Per a un tractament més ampli, vegeu James S. Amelang, «Una sociabilitat barcelonina del segle XVII: text i context d’un menestral», Pedralbes, 16 (1996 [1997]), pp. 47-58; i Íd., «La sociabilitat a l’edat moderna: algunes qüestions de mètode», dins Sociabilitat i àmbit local. Actes del VI Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya, Barcelona, 2003, pp. 41-54.

26. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661).

27. Els notaris de Barcelona es classificaven en dues categories: notaris públics, que eren designats per les autoritats municipals i tenien cura de la considerable paperassa notarial quotidiana, i notaris reials, nomenats per privilegi reial, que eren els responsables de la documentació cancelleresca. Sobre la distinció, vegeu Eusebio Fina i Girbau, Notas históricas del Ilustre Colegio de Procuradores de Barcelona, Barcelona, 1932, pp. 40-45.

28. El mateix Mans és esmentat a Pedro Fatjó Gómez, La Catedral de Barcelona en el siglo XVII: las estructuras y los hombres, Universitat de Barcelona, tesi doctoral, 1999, sobretot pp. 579, 618, 632 i 774.

29. Testament de la muller de Riera, Felipa Torres, AHPB, Josep Pedrol, Liber secundus testamentorum, 1629-1648, ff. 28r i 29v (28 de juny de 1628); i el codicil de Riera, amb data de 27 d’abril de 1638, AHPB, Francesc Josep Fontana, Primum testamentorum et aliarum ultimarum voluntatum librum, 1615-1647, ff. 69v-71v. Riera era parroquià de Santa Maria del Pi, i va assistir als consells parroquials dels anys 1633-1634, com es pot veure, per exemple, a AHPB, Onofre Soldevila, Manuale vigesimum primum, de 26 de desembre de 1633 a 24 de desembre de 1634, ff. 1r-6v (26 de desembre de 1634 [1633]). L’àpoca es troba a AHPB, Rafael Riera, Vigesimum quintum liber vendicionum, 1627-1638, ff. 182v-183v (9 de febrer de 1637).

30. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1658-1674, núm. 52, f. 538r-v (18 d’agost de 1670). El testament de Victòria, fet el 8 de juny de 1686, AHPB, Josep Brossa, Manual de testaments, 1679-1731, ff. 38r-40r. Que Francesc Mates vivia a la plaça del Rei és confirmat pel testament de la seva muller, fet el 23 d’abril de 1630, segons AHPB, Rafael Riera, Secundum librum testamentorum et codicillorum, 1609-1638, s. n. Vegeu igualment una referència al «daguer Matas», que vivia «al devant de la catedral i la plaça del Rei», a AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 110r. Cal fer notar que Francesc Mates també va actuar com a testimoni en altres testaments de l’any 1630, com són ara el del daguer Gabriel Castellar, el de la vídua del pagès Joan Fages, i el de l’escrivà Antoni Pau Simon (tots plegats, al manual esmentat de Rafael Riera).

31. AHPB, Rafael Joan Sellerès, Manual trenta-cinc, 1669-1670, s. n. (8 de gener de 1670). La connexió de la pesta és força interessant. Joan Mates, un cirurgià que va tenir un notable protagonisme en el decurs de l’epidèmia dels anys 1651-1652, va ser un dels marmessors del testament dictat el 1643 pel metge Bernat Mas, l’autor d’un tractat de la pesta força divulgat; vegeu AHPB, Francesc Pastor, Liber secundus sive manualis testamentorum, 1639-1656, s. n. (27 d’agost de 1643). El finat probablement estava relacionat amb el també metge Felip Mates, que figura en els registres baptismals de la parròquia de Sant Just i Sant Pastor des de 1595 fins a 1601 (Arxiu Parroquial de Sant Just i Sant Pastor, Llibre de baptismes, 1589-1601, ff. 173r, 197r, 269r i 352r). Fem notar igualment que un cert Joan Mates (o Motas?), «maestro de leer y escribir», vivia al carrer dels Assaonadors, segons el cadastre de 1716; vegeu AHCB, Cadastre, vol. 13, Barri IV, f. 303v. Per una curiosa coincidència, un guanter anomenat Francesc Mates posseïa dos llibres de Dürer, juntament amb una bona col·lecció d’estampes i gravats, segons el seu inventari de l’any 1562. Les seves coses anaren a parar, més endavant (1585), a les mans del pintor anomenat Joan Mates. Per a més detalls, vegeu Manuel Peña Díaz, «El entorno de la lectura en Barcelona en el siglo XVI», Historia social, 22 (1995), p. 18.

32. Vegeu, en general, Michael Bennett, «Spiritual Kinship and the Baptismal Name in Traditional European Society», dins L. O. Frappell (ed.), Principalities, Powers and Estates: Studies in Medieval and Early Modern Government and Society, Adelaide, 1977, pp. 1-13; Christiane Klapisch-Zuber, «Parrains et filleuls: une approche comparée de la France, l’Anglaterre et l’Italie médiévales», Medieval Prosopography, 6 (1985), pp. 51-77. Pel que fa a l’època moderna, vegeu John Bossy, «Blood and Baptism: Kinship, Community and Christianity in Western Europe from the Fourteenth to the Seventeenth Centuries», Studies in Church History, 10 (1973), pp. 129-143; Íd., «Godparenthood: The Fortunes of a Social Institution in Early Modern Christianity», dins Kaspar von Greyerz, Religion and Society in Early Modern Europe, 1500-1800, Londres, 1984, pp. 194-201; Louis Haas, «Il Mio Buono Compare: Choosing Godparents and the Uses of Baptismal Kinship in Renaissance Florence», Journal of Social History, 29 (1995-1996), pp. 341-356.

33. Sidney W. Mintz i Eric R. Wolf, «An Analysis of Ritual Co-Parenthood (Compadrazgo)», Southwestern Journal of Anthropology, 6 (1950), pp. 341-368; George M. Foster, «Cofradía and Compadrazgo in Spain and Spanish America», Southwestern Journal of Anthropology, 9 (1953), pp. 1-28; Julian A. Pitt-Rivers, The People of the Sierra, Chicago, 1966 [ed. or.: 1954], pp. 107-109 i 137-159; Íd., «Ritual Kinship in Spain», Transactions of the New York Academy of Sciences, 20 (1958), pp. 424-431; Hugo G. Nutini i Betty Bell, Ritual Kinship: The Compadrazgo System in Rural Tlaxcala, 2 vols., Princeton (NJ), 1980-1984 (amb una bibliografia al vol. I, pp. 405-428); amb una finalitat comparativa, vegeu M. Bloch i S. Guggenheim, «Compadrazgo, Baptism and the Symbolism of a Second Birth», Man, 16 (1981), pp. 376-386.

34. Segons els registres parroquials de Santa Maria del Mar citats a MHE, vol. XX, p. XVIII n. 1.

35. Per a més detalls sobre el casament de Gabriel Mora i Maria, filla de l’adroguer Antoni Roure, l’any 1648, vegeu Emili Giralt i Raventós, El comercio marítimo de Barcelona, 1630-1665. Hombres, técnicas y direcciones de tráfico, Universitat de Barcelona, tesi doctoral, 1957, vol. II, Serie estadística I: Matrícula de los hombres de negocios, 1630-1665, p. 80 (el professor Giralt ha permès molt gentilment la consulta i reproducció d’aquestes dades). Sobre Gabriel, l’hereu, vegeu els seus capítols matrimonials amb Eulària Mascaró, filla d’un apotecari, a AHPB, Josep Güell, Secundus liber capitulorum matrimonialium, 1681-1688, ff. 188r-192r (8 d’octubre de 1683), i el seu testament, AHPB, Josep Ferran, Primus liber testamentorum et codicillorum, 1680-1707, ff. 49v-54v (24 de març de 1694). Gabriel estava relacionat probablement amb Miquel Mora, el notari públic que portava les actes de la corporació d’assaonadors durant les dècades de 1630 i 1640.

36. Per exemple, no hi ha cap esment de Parets o d’algú connectat amb ell en la llarga llista de parents i amistats del testament de Fiveller del 28 d’abril de 1644; vegeu AHPB, Francesc Reverter, Primus liber testamentorum et ultimarum voluntatum, 1638-1649, ff. 58v-66r. El mateix es pot dir dels dos testaments d’Espuny, dels anys 1609 i 1620, a AHPB, Antoni Mestre, Llibre de testaments, 1606-1620, s. n. (11 d’agost de 1609 i 8 de novembre de 1620). Que el marit d’Elisabet Vilar, el mercader Francesc Vilar, hagi estat conseller quart del municipi barceloní l’any 1634-1635 (MNA, vol. XI, p. 466) pot explicar per què Parets va sol·licitar el seu apadrinament, però no pas com va arribar a poder-ho fer.

37. Aquest sistema de padrinatge isotròpic es troba també en altres latituds de l’Europa moderna. Així, l’autobiografia de Francesco Bal, un treballador del ram de la seda, mostra una pràctica idèntica al Piemont del segle XVIII; vegeu Maria Carla Lamberti, Splendore e miserie di Francesco Bal (1766-1836), Torí, 1994, p. 52.

38. Al costat de la mare treballaven Antoni i Bernabé Cabanyes, candelers de cera en la Barcelona de la darreria del segle XVI, segons Ramon Jordi González, «Notas sobre boticarios y drogueros a finales del s. XVI. Testigos de un pleito, 1587-89», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 8 (1980), pp. 184-190 i 199. El darrer va ser nomenat obrer municipal —l’oficial que tenia cura de les cases i els carrers de la ciutat— el novembre de 1634 (MNA, vol. XI, p. 347). Existeix també una referència sobre els negociants Josep i Francesc Cabanyes l’any 1661: es tracta dels capítols matrimonials del segon, AHPB, Plec de capítols matrimonials solts, 1661-1685, s. n. (10 de gener de 1661). Un Guerau Montfages (un fill o un nebot?) va actuar com a candeler oficial de la ciutat durant els funerals de la reina Marianna d’Àustria el 1696; vegeu Joan-Francesc Ainaud i Escudero, «L’arquitectura efímera a la Barcelona del segle XVII», dins Albert Rossich i August Rafanell (eds.), El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987, Barcelona, 1989, p. 422. La seva vídua, Paula, va rebre cinc-centes cinquanta lliures en pagament per la cera consumida durant les exèquies de Carles II el 1700, segons Esther Galindo i Blasco, «La escritura y la imagen en las exequias de Carlos II en la Catedral de Barcelona: una lectura del túmulo y de las poesías, caligramas y jeroglíficos», Cuadernos de Arte e Iconografía (= Actas de los II Coloquios de Iconografía), 4, núm. 7 (1991), p. 277.

39. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), s. n.; MNA, vol. XIX, p. 356 (30 de novembre de 1677).

40. AHCB, C-IV, Oficials de la Ciutat, llig. 7. Font era un dels diversos assaonadors que portaven aquest nom: un Jacint Font actuà com a cònsol o prohom del gremi d’assaonadors en una data tan tardana com és ara 1771, segons un document de l’AHCB, Gremis, Fons Municipal, A-2, Assaonadors (20 de març de 1771). Parets esmenta l’elecció, el 1633, d’un cert Jacint Font com a andador de la corporació (I, 106r), i va coincidir amb tots dos, pare i fill, en algunes reunions gremials, tal com explica el cronista.

41. AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 61 (5 d’octubre de 1659). Noguers vivia al carrer Flor de Lliri, prop de la cantonada del domicili de Parets. La declaració de Montfages, a ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1662-1667, núm. 47 (17 de maig de 1664).

42. Vegeu el seu inventari a AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v (11 de desembre de 1675). Un fogatge de l’any 1640 l’identifica com un naiper d’uns trenta anys d’edat, amb casa al carrer de la Boqueria (AHCB, Fogatges, XIX-16, Quarto del Pi, f. 4r); el seu fill Francesc, un mercer, com també es definia de vegades el seu pare, en va ser l’hereu.

43. AHPB, Rafael Joan Sellerès, Tertium librum testamentorum, 1651-1671, ff. 130r-133r (16 de gener de 1662). Sobre les seves activitats comercials, vegeu Emili Giralt i Raventós, «La colonia mercantil francesa de Barcelona a mediados del s. XVII», Estudios de Historia Moderna, 6 (1956), pp. 56-57 i passim.

44. AHPB, Misc. 29, «Llibre dels càrrechs y mals que fa la heretat de Barthomeu Ballester, assaonador, donant principi a dit llibre al primer de janer 1643», s. n. (26 de març de 1651). Els deutes també figuraven tot sovint als inventaris tant a la Barcelona moderna com en altres latituds de l’Europa del període. Vegeu, en el cas de les ciutats franceses, James R. Farr, Hands of Honor: Artisans and Their World in Dijon, 1550-1650, Ithaca (Nova York), 1988, pp. 160-163. Tanmateix, no he trobat altres deutes de Parets en cap dels inventaris que he examinat.

45. AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (4 de juliol de 1641), i AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Prothoco[llum], de 27 de desembre de 1656 a 21 de desembre de 1657 (23 de març de 1657). Roca s’havia traslladat a Girona pels volts del 1651, data en què consta en un cens local com a resident al carrer de la Cort; vegeu Josep Clara, «La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla del 1651)», dins Girona a l’època moderna: demografia i economia = Estudi General, 2 (1982), p. 80. La declaració de Soler és a AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (7 de desembre de 1641).

46. La donació de Joan Pi figura en un testament sense data redactat per Joan Vinyals, notari de Vic, i esmentat en els ja citats capítols matrimonials de Parets de l’any 1633. Sobre Messeguer, AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11 (13 de juliol de 1596). La vídua Planes apareix en una àpoca del 29 de gener de 1657 (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797); l’assaonador, a la seva crònica, fa al·lusió (I, 140v [139v]) al testament del marit Felip Planes, un mercer, redactat per Josep Safont el juny de 1636. Cal fer notar, a més, que Emerenciana Mora, la muller de Pau Planes, botiguer de teles, era neboda del padrí de Parets.

47. ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (1657).

48. Podeu trobar una introducció a les característiques tècniques del treball de la pell a Edward Hazen, The Panorama of Professions and Trades; Or Every Man’s Book, Watkins Glen (Nova York), 1970 [ed. or.: 1837], pp. 67-70; i John W. Waterer, «Leather», dins Charles Singer et al. (eds.), A History of Technology, Oxford, 1957, vol. II, pp. 147-190. Cal recordar, a més, que l’Encyclopédie de Diderot (gravats dels anys 1762-1772) incloïa fins a disset oficis i il·lustracions relacionats amb el ram de la pell. Per a jerarquies laborals similars en altres indrets, vegeu Heather Swanson, Medieval Artisans: An Urban Class in Late Medieval England, Oxford, 1989.

49. Josep Maria Torras i Ribé, Curtidores y tenerías en Cataluña: organización de un oficio pre-industrial (siglos XIV-XIX), Vic, 1991, pp. 109-110. Compareu amb L. A. Clarkson, «The Organization of the English Leather Industry in the Late Sixteenth and Seventeenth Centuries», Economic History Review, 2a sèrie, 13, núm. 2 (1960), pp. 245-256. El sector barceloní de la pell sembla haver estat alhora menys regulat que no pas el de moltes altres ciutats europees, on l’activitat era estretament controlada per les autoritats reials i municipals, que gravaven directament les matèries primeres que es feien servir al llarg del procés de manufactura. Vegeu, per exemple, Heather Swanson, «The Illusion of Economic Structure: Craft Guilds in Late Medieval English Towns», Past & Present, 121 (1988), pp. 43 i 48; Simona Cerutti, Mestieri e privilegi. Nascita delle corporazioni a Torino (secoli 17-18), Torí, 1992, pp. 13-14.

50. És prou simptomàtic que fossin precisament blanquers els protagonistes d’alguns dels casos més clamorosos de mobilitat social ascendent de la Catalunya moderna. Per exemple, a començament del segle XVI, la família de Pere Antic va passar primer de la categoria de blanquers a la de mercaders, després de la de mercaders a la de cavallers i, finalment, el 1701, a l’aristocràcia; vegeu Francisco Morales Roca, Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, s. XVII (1599-1713), Madrid, 1983, vol. I, p. 138. Un cas menys espectacular va ser el d’un cert Francesc Alzina de Manresa, «de son principi blanquer y després ric y passat a ciutadà honrat», esmentat a Llorenç Ferrer i Alòs, «L’avalot de les faves a Manresa: un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688», Recerques, 11 (1981), p. 134.

51. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1680-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666); AHPB, Josep Güell, Tertius liber inventariorum et encantorum, 1693-1700, ff. 14r-17v (20 d’abril de 1693), i AHPB, Josep Güell, Quartus liber inventariorum et encantuum, 1706-1714, ff. 127r-140v (28 de novembre de 1704). Els comptes dels anys 1720-1721 de Jacint Font donen un resultat semblant; vegeu AHCB, Fons Comercial, B-76, «Llibre de la butiga de Jacinto Font assaunador al carrer dels [Assaonadors], 1720». En el cas de Calafell, cal fer notar, a més, que a la seva botiga hi havia cent trenta-tres parells de sabates.

52. Vegeu Alain Lottin, Chavatte, ouvrier lillois: un contemporain de Louis XIV, París, 1979, pp. 77-80.

53. Tommaso Garzoni, Piazza universale di tutte le professioni del mondo…, 2a ed., Venècia, 1589, pp. 449 i 829. Curiosament, la distinció va ser omesa en la versió castellana del llibre, on tots dos oficis eren presentats com a molt nobles des de l’Antiguitat; vegeu Plaza universal de todas ciencias y artes, parte traduzida del toscano, y parte compuesta por el Dr. Christoval Suárez de Figueroa…, Perpinyà, 1630, ff. 374v-375r.

54. Citat per Laurie Nussdorfer, Civic Politics in the Rome of Urban VIII, Princeton (Nova Jersey), 1992, p. 99, i Javier Guillamón Álvarez, Honor y honra en la España del siglo XVIII, Madrid, 1981, p. 156.

55. Vegeu, per exemple, Salo W. Baron et al., Economic History of the Jews, Nova York, 1976, pp. 167-172. A començament del segle XVI, el cronista Andrés Bernáldez incloïa els assaonadors entre els oficis practicats habitualment pels jueus; vegeu Michael Alpert, Criptojudaísmo e Inquisición en los siglos XVII y XVIII, Barcelona, 2001, p. 36. A Barcelona, un document de l’any 1421 menciona la venda de pells adobades per jueus (Antoni de Capmany, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 3 vols., a cura d’Emili Giralt Raventós i Carme Batlle i Gallart, Barcelona, 1961-1963, vol. I, p. 491), mentre que el 1485 la ciutat de Barcelona rebutjava l’establiment de la nova Inquisició pels perjudicis econòmics que podia originar —al·legaven els consellers— en el comerç local de «corals, draps, cuirams e altres mercaderies», en mans sobretot de conversos, com es pot veure a Ricardo García Cárcel, Historia de Cataluña. Siglos XVI-XVII, Barcelona, 1985, vol. I, p. 379. Per una curiosa coincidència, una família que portava el nom de Parets figura entre els mercaders conversos més importants de la Barcelona de final de l’època medieval. Alguns dels seus membres consten en el fogatge de 1497 (Iglésies, El fogatge de 1497, op. cit., p. 154); altres mencions, Capmany, Memorias históricas…, op. cit., vol. I, p. 260, i vol. II, pp. 624-626, 674, 855 i 1030, i R. Carreres Valls, El llibre a Catalunya, 1338-1590, Barcelona, 1936, pp. 108-112. Descendien d’un cert Salomó Botarell, el qual, després de la seva forçada conversió pels volts de 1391, prengué el nom de Ramon de Parets («Raymundo de Parets»), segons Isidore Loeb, «Liste nominative des juifs de Barcelone en 1392», Revue des Études Juives, 4 (1882), pp. 57-77, esp. 59.

56. No fóra convenient portar gaire més enllà l’argument del localisme. Xavier Torres ha assenyalat que Parets exhibeix unes nocions geogràfiques prou sòlides pel que fa a les terres de més enllà de Catalunya, com ara quan reprodueix a la seva crònica l’itinerari de la reina Maria d’Hongria, l’any 1630, de Barcelona a Viena, ni que fos, és clar, amb l’ajut inestimable dels fulletons impresos locals que tenia al seu abast, els quals detallaven prou bé les etapes del viatge; vegeu «La Barcelona menestral en temps dels Àustries», dins Barcelona en temps dels Àustries: la vida a la ciutat en el Renaixement i el Barroc, 1492-1714, Barcelona, 1996, pp. 49-50.

57. Francisco de Zamora, al seu dietari de viatge del 1785, prenia nota que a la muntanya de Collserola hi havia aurons i mates de roldor, que proporcionaven substàncies per a l’adobament de pells; vegeu Diario de los viajes hechos en Cataluña, ed. de Ramon Boixareu, Barcelona, 1973, p. 33. Estudis sobre la qüestió: Maryanne Kowaleski, «Town and Country in Late Medieval England: the Hide and Leather Trade», dins Penelope J. Corfield i Derek Keene (eds.), Work in Towns, 850-1850, Leicester, 1990, pp. 57-73; Elisabetta Merlo, «La lavorazione delle pelli a Milano fra Sei e Settecento. Conflitti, strategie, dinamiche», Quaderni Storici, 80 (1992), pp. 369-398, i Alberto Guenzi, «Arte, maestri e lavoranti. I calzolai di Modena: dalla corporazione alla società di mutuo soccorso (secoli XVII-XIX)», Quaderni Storici, 80 (1992), pp. 399-414.

58. Torras i Ribé, Curtidores y tenerías…, op. cit., ofereix una bona síntesi d’un seguit d’estudis locals. Vegeu-ne un paral·lel italià en Merlo, «La lavorazione delle pelli…», op. cit., pp. 377-388. Sobre la qüestió més àmplia de la descentralització territorial de l’economia catalana del període, vegeu Albert Garcia Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, Madrid, 1998.

59. El plany és esmentat per Antonio Noguera, La comarca d’Olot, Barcelona, 1969, vol. 2, p. 32. Sobre el paper dels gremis en la industrialització catalana, vegeu Jaume Torras, «From Craft to Class: The Changing Organization of Cloth Manufacturing in a Catalan Town», dins Thomas M. Safley i Leonard N. Rosenband (eds.), The Workplace Before the Factory: Artisans and Proletarians, 1500-1800, Ithaca (Nova York), 1993, pp. 165-179, i Marta V. Vicente, «Artisan Families and Industrialization: The Case of the Sirés Cotton Factory, Barcelona, 1770-1816», Johns Hopkins University, tesi doctoral, 1998.

60. Alguns estudis sobre el vessant institucional de la Barcelona gremial són: Pere Molas i Ribalta, Los gremios barceloneses del s. XVIII, Madrid, 1970; Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. II; Pierre Bonnassie, La organización del trabajo en Barcelona a fines del s. XV, trad. cast. de Teresa Sánchez-Pacheco et al., Barcelona, 1975, i Luis R. Corteguera, Per al bé comú: la política popular a Barcelona (1580-1640), trad. cat. de Jesús Villanueva López, Vic, 2005.

61. La sinopsi següent es basa en diverses fonts. La millor descripció general del gremi d’assaonadors es troba a José María Sans Ferrán, Barcelona a través del gremio de zurradores. Contrapuntos históricos, Vic, 1966, però vegeu, a més, Capmany, Memorias históricas…, op. cit., vol. I, pp. 490-493. Particularment interessant és la documentació originada per un seguit de plets intercorporatius. Aquestes fonts són a AHCB, Municipal, Gremis, sota la rúbrica corresponent (blanquers, assaonadors i sabaters). Esteve Gilabert Bruniquer també forneix una guia coetània d’aquesta mena de documentació; vegeu Francesc Carreras i Candi i Bartomeu Gunyalons i Bou (eds.), Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels magnífics consellers y regiment de la ciutat de Barcelona, 5 vols., Barcelona, 1912-1916, vol. V, pp. 215-278. Vegeu encara ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (instància del 1655 contra l’oripeller Jaume Planella per vulnerar l’exclusiva gremial de fer cuiro per a soles de sabata i altres manufactures de pell, tal com estipulava un privilegi reial de 1537); 9154 (una demanda del 1697 contra l’assaonador Josep Comas per refusar un càrrec gremial), i 13060 (instància dels Boloi, pare i fill, els anys 1580-1588, contra el gremi, que els havia expulsat per haver venut llard pel seu compte i no a través de la botiga gremial, tal com era preceptiu). Aquesta secció arxivística inclou alguns llibres de comptes, com és ara (7053) el «llibre de comptes de la botiga de Miquel Paxau, assahonador, any 1731» (que arriba fins a la dècada de 1750).

62. Per a les xifres de 1516 i 1716, vegeu Albert Garcia Espuche, «Barcelona a principis del segle XVIII: la Ciutadella i els canvis en l’estructura urbana», Universitat Politècnica de Barcelona, tesi doctoral, 1987, pp. 230 i 865-867; per a les dades de final del segle XVI, vegeu ACA, Reial Audiència, Plets civils, 13060, i AHPB, Antoni Batlle, Sextum manuale contractuum et instrumentorum, 26 de desembre de 1594 a 23 de desembre de 1595, ff. 82v-83r i 568v-569v. El 1601 n’hi havia trenta-sis, segons Jeroni Pujades, Dietari, 4 vols., ed. de Josep M. Casas Homs, Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1975-1976, vol. I, p. 112. Per a les dècades de 1650 i 1660, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de vàries confraries de Barcelona, 1636-1644, i AHPB, Vicenç Gavarró major, Consells de la confraria dels assaonadors de Barcelona, 1660-1664. Una font de començament del segle XVIII, AHCB, Gremis, Cadastre Individual, 1716-1717, (s. d.), dóna un total de vint-i-set mestres amb botiga parada, deu sense, cinc oficials que treballaven, i tres que no. Una talla del 1769 incloïa vint-i-dos mestres, segons AHPB, Daniel Troch, Libro seu Manuali … omnia consilia et alia instrumenta faciencia pro Confratria Sancti Ioannis Baptiste Pellium Masseratorum huius civitatis, 1753-1793, f. 112r-v (13 d’abril de 1769).

63. AHCB, Gremis, 37-4, Llibre de consells del gremi dels fusters, 1648; el 22 de novembre es reuniren un total de noranta-quatre mestres (f. 4r).

64. AHCB, Insaculacions, vol. 54, f. 464v, on consta que després del traspàs del mestre assaonador Francesc Comalada ningú no el va substituir al Consell de Cent per manca de «persones elegibles».

65. De manera semblant, quan Andreu Vergers va morir el 4 de maig de 1633, Parets recorda que «era homo que feia molt negossi de sumach» (I, 106r). Per cert, la dona de Vergers, Jerònima, era filla de Joan Roget, que provenia d’una família d’origen francès de fabricants d’instruments òptics i que, segons el científic milanès Girolamo Sirturo, hauria construït un telescopi abans que Galileu; vegeu la bibliografia recollida per Víctor Navarro dins José María López Piñero et al. (eds.), Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, 2 vols., Barcelona, 1983, vol. II, pp. 257-259. El testament de Jerònima és a AHPB, Antoni Masclans, Manual de testaments, 1610-1630, s. n. (10 de desembre de 1617).

66. Era un tipus de propietat força habitual en les ciutats catalanes del període, segons que es pot veure a Albert Garcia Espuche i Manuel Guàrdia Bassols, La construcció d’una ciutat: Mataró, 1500-1900, Mataró i Barcelona, 1989, pp. 113-122.

67. Per a l’elevat nombre d’artesans i de membres de les seves famílies que s’estaven a l’hospital, vegeu José Luis Betrán Moya, «Sociedad y peste en la Barcelona de 1651», Manuscrits, 8 (1990), pp. 255-282, esp. 271.

68. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1660-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666). Alguns altres assaonadors també pogueren dotar considerablement les seves filles. Així, Júlia Noguers, filla del mestre assaonador Jaume Noguers i germana de Maria, la padrina d’un dels fills de Parets, Jaume, va poder aportar mil lliures l’any 1653, quan es va casar amb el jove botiguer de teles Joan Roger; vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 45 (2 de març de 1653). Una part del dot, que incloïa tant diners en efectiu com béns immobles, provenia del seu oncle i padrí Joan Bruguera, fill d’un blanquer esdevingut mercader, que s’havia casat amb una germana de Jaume Noguers, Jerònima. Al seu testament, va llegar sis-centes lliures a Jaume, i el va nomenar un dels marmessors; vegeu AHPB, Joan Jeroni Talavera, Tertii testamentorum, codicillorum et alliarum ultimarum voluntatum libri, 1623-1650, s. n. (2 de setembre de 1649).

69. Sobre la tomba de Minguella, Agustí Duran i Sanpere, «L’església de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona», Analecta Sacra Tarraconensia, 34 (1961), pp. 141-196, esp. 195. Per a la seva proposta, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de diverses confraries, 1636-1644, s. n. (25 de desembre de 1659). Un altre exemple d’assaonador ric era el ja esmentat Jaume Noguers, l’inventari del qual, de l’any 1654, incloïa, a més d’un notable patrimoni, tres dipòsits a la taula de canvi de la ciutat per valor de 470, 378 i 476 lliures, respectivament; dues peces de terra a Vilafranca del Penedès, i set censals de persones de fora de Barcelona que pujaven a 820 lliures i li proporcionaven una renda anual d’unes quaranta lliures. Vegeu AHPB, Jaume Vila, Plec d’inventaris solts, 1636-1661, s. n. (1 de març de 1654).

70. AHPB, Antic Servat major, Inventaria et encantus, 1630-1636, ff. 223r-224r (26 d’abril de 1631), i AHPB, Josep Quatrecases Sala, Llibre tercer d’inventaris i encants, 1662-1664, s. n. (24 de novembre de 1663). No deixa de ser interessant el fet que Josep Comalada fos un germà del Pere Pau Comalada amb fama de ric esmentat anteriorment. Sobre Campins i Pintor, AHPB, Jaume Rondó, Llibre d’inventaris, 1651-1656, ff. 11r-21v (3 de juny de 1650), i AHPB, Vicenç Gavarró major, Llibre d’inventaris i encants, 1659-1668, s. n. (15 de setembre de 1664). Campins era propietari d’una casa prop de la plaça de l’Oli, però s’estimava més de viure en un habitatge de lloguer —de tretze habitacions— dels voltants, al carrer Basea.

71. AHPB, Joan Salines, Decimum septimum manuale sive protocollum, 28 de desembre de 1644 a 22 de desembre de 1645 (26 de setembre de 1645); AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de diverses confraries de Barcelona, 1636-1644; AHPB, Vicenç Gavarró major, Consells de la confraria dels assaonadors de Barcelona, 1660-1664. No cal fer gaire cabal del fet que Parets no fos elegit «tatxador» o assessor fiscal de la corporació en una reunió del 26 de març de 1661 (ressenyada a l’esmentat manual de Gavarró); això pot haver estat simplement un senyal de la preocupació dels seus col·legues per la seva salut, atès que va morir uns pocs mesos després.

72. I, 106r. Per a l’actuació de Feliu al Consell de Cent des de novembre de 1632 fins a la seva mort, l’any següent, vegeu AHCB, II-142, Deliberacions, f. 4r, i II-143, f. 4v. Per a l’inventari i subhasta dels seus béns, vegeu AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1626-1638, ff. 195r-205r (28 de juny de 1633). Miquel Parets va adquirir una «cayxa» per valor de quinze sous. Sobre la qüestió de la casa familiar de Parets, vegeu l’apartat següent.