Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

I. TEODOR LLORENTE, LÍDER DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

La contribució de Teodor Llorente i Olivares (1836-1911) a la Renaixença valenciana esdevingué vasta, variada i, segons com, polèmica. En fou el seu primer ideòleg i –juntament amb Constantí Llombart– un dels màxims activistes. I no sols n’és l’escriptor de més extensa producció lírica, sinó també el que més qualitat hi aporta. Fins a tal punt el compromís i la influència de Llorente amb la nostra Renaixença foren grans que sovint s’ha identificat la totalitat del moviment amb la seua persona.

Poeta, periodista, historiador i polític, el seu lideratge tan prominent li ha reportat, al llarg dels anys i de les dècades, múltiples simpaties i adhesions, i també no poques crítiques. Perquè tot i ser un dels escriptors valencians més homenatjats i exalçats en vida, han sigut també molts els qui, abans i després de mort –sobretot en les quatre darreres dècades–, l’han acusat d’un excessiu personalisme, d’esdevenir el gran «manifasser» de la Renaixença, de fer i desfer al seu albir. Així, un repàs a la bibliografia –escassa, tot s’ha de dir– sobre la Renaixença valenciana evidencia que a la segona meitat del segle XX hi ha hagut investigadors que han dedicat més temps a fer càbales preguntant-se què hauria passat si Llorente no haguera exercit la seua influència i lideratge de la manera que ho féu, si no haguera imprés a la Renaixença un caràcter apolític i si la línia impulsada per Llombart fóra la que haguera acabat triomfant, posem per cas, que no a analitzar l’aportació concreta i positiva dels protagonistes d’aquell moviment lingüístic, literari i cultural que hagué de fer el seu camí enmig de no poques dificultats polítiques i socials.

Així, possiblement, la raó per la qual la nostra Renaixença és a dia de hui encara en bona part mal compresa rau en el fet que la major part dels pocs estudiosos que s’hi han acostat s’han ocupat a lamentar el que podia haver sigut i no fou, cosa que els ha impedit dedicar l’atenció necessària a observar i analitzar els fets en el seu context històric. No s’han examinat, per exemple, quines eren les circumstàncies i les especificitats polítiques i socials de la ciutat de València a les darreries del segle XIX, ben diferents de les de Barcelona, ni si l’apoliticisme que Llorente i els seus coetanis pregonaven estava justificat o no. Si estava justificat, és clar, des dels paràmetres socials de la València de la fi del segle XIX, no des dels actuals. Potser, en determinats casos, s’han anteposat els desigs a la realitat, i no s’ha arribat a pensar si un moviment de caràcter polític i radical, que prescindira de les classes benestants, dels poders fàctics decimonònics –i que fins i tot actuara en contra seu–, hauria tingut alguna possibilitat no només de triomfar, sinó únicament de sobreviure.

Amb tot, una de les realitats que no s’ha pogut negar és que Llorente fou l’escriptor que més hores, maldecaps i treballs dedicà a la Renaixença valenciana, i que hi realitzà aportacions impagables, com ara el reconeixement, públic i explícit, de la unitat de la llengua.

Fa anys que estudie determinades qüestions ideològiques fonamentals per a la comprensió de l’obra llorentina, com ara el seu pensament polític, lingüístic i literari,[1] i sempre m’ha semblat que la pedra de toc per a entendre i analitzar l’aportació que els escriptors valencians realitzaren a la Renaixença residia en la correcta interpretació de l’«apoliticisme» que Llorente impulsà i divulgà. Perquè l’apoliticisme es convertí, des dels inicis, en la clau de volta del nostre moviment literari, en la característica que marcà les diferències més grans respecte al català i el balear. Llorente pretenia assentar el seu projecte cultural al damunt d’un equilibri, molt difícil, consistent a liderar la classe benestant valenciana i somiar la germandat cultural de l’antiga nació comuna, del «regne perdut», per utilitzar l’expressió amb què s’hi ha referit l’historiador Pau Viciano (2005).

D’aquesta manera, ha resultat molt útil i eloqüent resseguir les estretes i profundes relacions intel·lectuals i personals que Llorente mantingué amb determinats escriptors valencians, catalans, mallorquins i provençals, líders com ell de les diverses renaixences. Perquè donen una mesura molt ajustada de la dimensió cívica i social, humana i cultural, que Llorente concedia a la llengua materna, a la poesia lírica, a la recerca històrica i als vincles emocionals. Per això la primera de les relacions que calia resseguir havia de ser, sens dubte, la que des de ben jove l’uní a Marià Aguiló, a qui sempre reconegué com a mestre. Perquè fou l’insigne mallorquí, que en 1893 qualificava Llorente com «el mes catalá dels valencians»,[2] qui durant la seua joventut li insuflà l’alé renaixencista.

Pel que fa a la resta d’escriptors-líders, en el cas valencià m’ha semblat oportú analitzar els contactes que Llorente mantingué amb dos dels autors més importants del moment, amb més representativitat literària i pes social, si més no: Constantí Llombart i Vicent Blasco Ibáñez, l’aportació dels quals la historiografia recent no sempre ha analitzat amb l’interés i la imparcialitat que serien desitjables. De les conclusions puc avançar que la relació amb Llombart, que es mantingué llunyana en el terreny polític, trobà espais de confluència, de col·laboració i també de divergència en el cultural, en el lingüístic i literari. La relació amb Blasco, en canvi, atesa la diferència d’edat i d’interessos –polítics i literaris–, les característiques que el fundador d’El Pueblo imprimí al seu estil de vida i les llargues temporades que visqué fora de València, oscil·là entre l’amor paternofilial i l’odi politicosocial, però sempre dins dels paràmetres de la correcció i del pragmatisme.

D’altra banda, les intenses i afectuoses relacions que Llorente conreà amb els escriptors de Catalunya poden ser observades amb suficient detall a través de la llarga i conseqüent amistat que l’uní a Víctor Balaguer i a Jacint Verdaguer, dos dels pesos pesants de la Renaixença catalana, amb qui arribà a establir una gran empatia intel·lectual i personal; i també a través de la seua significativa participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en què ostentà la representativitat dels escriptors valencians. I semblantment es pot dir respecte a les Balears i Miquel Costa i Llobera, el seu més destacat poeta, en qui l’autor del Llibret de versos veié personificades totes les virtuts de l’«illa daurada».

Llorente sentí una gran atracció intel·lectual i espiritual pels líders literaris i socials dels territoris culturalment germans, limítrofs del valencià i perifèrics dels estats espanyol i francés, segurament perquè s’hi identificava. I amb un dels qui més s’identificà fou, sens dubte, amb el provençal Frederic Mistral, un vertader patriarca per qui sentí una immensa veneració que no sempre ha sigut correctament interpretada, com tindrem ocasió de comprovar.

Una de les primeres coses que vaig advertir en començar a estudiar Llorente i la Renaixença valenciana fou que el període presentava diversos buits bibliogràfics que exigien ser estudiats amb deteniment. I és per això que, entre les principals pretensions del meu estudi, ha figurat la d’aportar materials de coneixement dels personatges i de les associacions que el protagonitzaren, sobretot cartes inèdites i ressenyes periodístiques desconegudes. Aquesta i la de demostrar que a partir dels contactes, les trobades, les col·laboracions i els punts de confluència i de dissensió que mantingué amb Marià Aguiló, Constantí Llombart, Vicent Blasco Ibáñez, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral és possible observar amb gran claredat quina fou la forma i manera com Teodor Llorente esdevingué un dels escriptors més importants i influents de la literatura catalana contemporània, poeta simbòlic i líder indiscutible de la Renaixença valenciana. Un clàssic modern.

[1] En aquest sentit, consulteu els treballs de Roca (2001, 2003a i 2004).

[2] Carta 249: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 151.

II. L’INTENS MESTRATGE DE MARIÀ AGUILÓ

Marià Aguiló i Fuster (1825-1897) fou la persona a qui Llorente considerà, al llarg de tota la vida, com el seu mestre de la Renaixença, ço és, el seu primer guia intel·lectual i literari. Si podem afirmar que fou l’escriptor de l’àmbit lingüístic català que més l’influí és, bàsicament, perquè foren els seus encoratjaments i consells els que estimularen Llorente a continuar versificant en la llengua materna i l’ajudaren a conformar el seu ideari renaixencista. De fet, d’ell begué quatre conceptes doctrinals fonamentals en la seua biografia literària: el «regionalisme», la unitat de la llengua, l’estima per la literatura clàssica, i la fraternitat cultural amb Catalunya i les Illes Balears. És a dir, Aguiló li transmeté el «foc patriòtic», com bé recordà Llorente a propòsit de l’homenatge que en 1909 dedicaren els escriptors catalans al mallorquí. I, molt probablement, també el tan famós «apoliticisme»; ja que «Aguiló sempre es declarà allunyat de qualsevol intenció política» i «s’esverà realment quan a partir de la fi dels setanta veié el caire precisament polític que anava prenent aquell moviment que ell havia ajudat a posar en marxa» (Tomàs, 1995: 36). Fins a tal punt resulta decisiu el mestratge d’Aguiló que és molt probable que, sense ell, Llorente mai no s’hauria interessat –si més no en la mesura en què ho féu– per la llengua i la literatura catalanes.

Encara que breu, la relació cultural i personal que des d’abril de 1858 fins a juny de 1861 s’establí entre tots dos escriptors resultà ben intensa i eficaç. Probablement perquè, tot i que només hi havia nou anys de diferència entre ells, la influència que Aguiló exercí sobre Llorente fou piramidal: de mestre a alumne, ja que es produí durant els anys de formació del valencià. El diferent estatus laboral i intel·lectual que tots dos gaudien –el mallorquí era el bibliotecari de la Universitat i un activista cultural de prestigi, mentre que Llorente era un estudiant que començava a produir els seus primer assajos lírics i dramàtics– acabà de determinar i configurar una amistat que es perllongà fins a la mort d’Aguiló.

Finalitzada l’etapa valenciana d’Aguiló, la relació entre tots dos personatges, a la qual estigué molt vinculat Vicent Venceslau Querol, es conservà i refermà en el temps a través dels contactes epistolars i de les trobades, de les diferents ocasions i actes literaris i patriòtics en què coincidiren i col·laboraren. I n’hi ha múltiples exemples que ho confirmen. El dia de Nadal de 1874, tretze anys després d’haver deixat València, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs Forteza que havia rebut la visita de Querol: «Creix com a poeta y com amich»,[1] era la valoració que hi destacava. D’altra banda, a propòsit dels Jocs Florals de Barcelona de 1885, el dia 28 d’abril Querol, que havia sigut nomenat president del Consistori, escrivia a Llorente, tot comentant-li els detalls del viatge que el dia 1 de maig anaven a fer junts: «Yo también ardo en deseos de realizar nuestra escapatoria y de que sorprendamos de nuevo a Aguiló en el fondo de su biblioteca, como los dos estudiantes de hace 30 años».[2]

Bust de Marià Aguiló al parc de la Ciutadella (Barcelona).

En aquest sentit, resulta important destacar que Llorente mai no perdé el contacte amb Aguiló, i que sempre recordaria els anys d’estudi i de descoberta literària que l’uniren al mallorquí amb vertader agraïment i complaença: se’n sentí regraciat no sols per l’aportació cultural que havia rebut d’Aguiló, sinó també per la personal.

L’estima que per sempre més Llorente li professà es mesura per fets com ara que, vint-i-quatre anys després de la partida del mallorquí, li dedicara la primera edició del Llibret de versos (1885), el seu primer i més emblemàtic volum de lírica valenciana. Una decisió que Llorente ja tenia presa el 24 d’abril de 1884, quan mitjançant carta personal comentava a Querol: «Voy a hacer el tomito de versos valencianos, que me piden muchos. Se lo dedicaré a nuestro buen Aguiló».[3] Cosa que denota que els valencians el sentien com a propi.

Per acabar de copsar el significat d’aquesta dedicatòria, cal tenir en compte també que Llorente únicament dedicà les tres edicions del Llibret de versos que publicà en vida a dues persones: Marià Aguiló, les de 1885 i 1902, i Frederic Mistral, la de 1909. L’altre escriptor a qui Llorente dedicaria un llibre fou Víctor Balaguer, a qui adreçà l’obra històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887).

1. L’ETAPA VALENCIANA D’AGUILÓ (1858-1861)

El 20 d’abril de 1858 arribava a València el mallorquí Marià Aguiló per a prendre possessió del càrrec de bibliotecari primer de la Universitat; i encara que no coneixem amb exactitud en quin moment deixà la ciutat, hi ha motius per a pensar que fou els primers dies de juny de 1861.[4] De fet, a la segona de les cartes del valencià a Aguiló publicades a l’Epistolari Llorente, datada en gener de 1862, a banda de recriminar-li que «a todos los amigos nos consta su pereza en contestar cartas, y que no olvida aunque calle», li deia: «Le di noticia de mi casamiento; ignoro si llegó a sus manos mi aviso».[5] De manera que si tenim en compte que Llorente es casà amb Dolors Falcó Serrano en juny de 1861 (l’atorgament de les capitulacions matrimonials porta data de 27 de juny), això ha de significar que a principi de mes el mallorquí ja no residia a València.

Poeta i erudit, quan Aguiló arribà a la capital del Túria tenia 33 anys, i encara que no havia publicat cap obra venia envoltat d’una aurèola intel·lectual gràcies a la qual passava per ser un dels promotors del moviment renaixencista a Mallorca (Guarner, 1983: 39). A València corrien els temps en què els jóvens Llorente i Querol, ferits ja de la vena literària, cursaven les darreres assignatures dels seus estudis de dret. Assidus consultors de llibres, aviat establiren contacte amb el bibliotecari, que degué veure en ells passió, capacitat i interés.

A partir d’aquell moment els contactes amb Aguiló foren constants i determinants per al futur literari de tots dos estudiants, ja que aquell saberut començà a descobrir-los un munt d’expectatives culturals autòctones –intuïdes però no del tot desvetlades– i els connectà amb la literatura produïda a Catalunya i les Illes Balears; esdevingué un estímul i un model a imitar. En paraules de Lluís Guarner (1980: 43), Aguiló «descobreix als dos joves poetes els tresors de la literatura valenciana clàssica del XV i els impel·leix a estudiar la nostra cultura pròpia, posant-los alhora en contacte amb el moviment renaixentista de Catalunya». Amb aquesta actitud, el mallorquí no feia sinó captar nous apòstols per a la causa que el guiava: la restauració de la llengua i la literatura autòctones. I fou així com ajudà a estendre l’alé renaixencista per València.

En pocs mesos, Aguiló es convertí en l’ideòleg de la primera Renaixença valenciana, i l’inductor de l’interés pel ressorgiment literari valencià de Llorente i de Querol. D’aquesta manera, degué ser el mallorquí qui els suggerí la pràctica d’una literatura catalana culta, curosa i selecta, com es desprén del lema que enarborava: allò important era «no a quants sinó a quals» arribava la flama renaixencista.[6]

Durant el segle XX, mentre Miquel Duran de València (1936: 25) parlà d’Aguiló com d’«un gran amic i un bon company i mestre» de Llorente, Ricard Blasco (1984a: 21-22) posà de manifest d’una manera categòrica que, tant Querol com Llorente, «d’ell van aprendre molt del nostre passat històric i literari. Aguiló els parlà de la “Renaixença” que s’expandia a Catalunya i Mallorca, relacionantla amb el paral·lel renaixement de la literatura occitana»; per concloure que

l’estímul d’Aguiló fou prou perquè, a partir d’aquell moment, Llorente i Querol es relacionassen intensament amb els seus col·legues de Barcelona i de Mallorca, i perquè concebessen el comú renaixement com una fecunda «germanor» literàrio-patriòtica, compartida alhora amb els poetes provençals. Revistes com el Calendari Català, La Renaixensa i La Ilustració Catalana els obriren les planes.

Amb aquesta actitud, i amb la convocatòria dels primers Jocs Florals de València el 1859, pot parlar-se de Marià Aguiló com d’una peça clau per a l’inici de la Renaixença literària a València.

Home de cultura consolidada, no és d’estranyar que tant Querol com Llorente quedaren bocabadats amb les seues paraules i accions, i que ben prompte exercira, envers els jóvens estudiants, el paper de mentor, de maître a penser.[7] Amb lliçons essencials els obrí els ulls a un passat amagat, i els instruí en el conreu i l’estima de les lletres autòctones. «De Aguiló aprendieron Llorente y Querol, siendo estudiantes, a considerar el legado cultural de nuestros antepasados como una herencia irrenunciable, a mantener fidelidad a la lengua propia, cuya gloriosa historia descubrían», afirmava Manuel Sanchis Guarner en 1959; anys després afegia que «per consell seu, provaren d’escriure versos en vernacle culte», i que «aquesta anècdota d’Aguiló no tenia precedents a València» (Sanchis Guarner, 1982: 31). Amb el solatge dels consells i l’exemple de valencians com Pasqual Pérez, Joan Arolas i Vicent Boix, l’influx del mallorquí fou capaç d’unir afanys locals per a una causa que era comuna a tot el territori lingüístic català.

Amb tot, la professora Margalida Tomàs (1995) ha asseverat que el mestratge i la influència que Aguiló exercí sobre el jove Llorente no foren tan evidents com hom pensava. Ha fonamentat la seua afirmació en l’escassa duració temporal de l’estada d’Aguiló a València –poc més de tres anys–, i també en els pocs contactes que, una vegada de retorn a Barcelona, mantingueren ambdós literats. Ja que la relació epistolar coneguda entre tots dos fou efusiva en el cas de Llorente i poruga en el d’Aguiló.

Després de reconéixer una primera i intensa aproximació dels estudiants Llorente i Querol al bibliotecari Aguiló, on aquest «començarà unes relacions d’amistat que haurien de durar molts anys amb dos joves estudiants», ha assegurat que la marxa d’Aguiló de València «contribuirà a diluir ràpidament aquesta inicial empremta»; i que, «una vegada a Barcelona, el mateix Aguiló no es preocupa massa de mantenir viu el possible caliu deixat a València» (Tomàs, 1995: 33-34). Al meu parer, però, la cosa no acabà d’anar així.

D’entrada cal dir que Lluís Guarner (1976: 70) explicà que «la protección de Aguiló, desde Barcelona, a los poetas de Valencia llevó, en 1872, a Querol a formar parte del consistorio de mantenedores de los juegos florales de Barcelona». A més, després de deixar la Universitat de València, Aguiló i Llorente coincidiren almenys en nou ocasions, cosa que tractant-se del segle XIX no està gens malament: als Jocs Florals de Barcelona de 1866, 1868, 1880 i 1885; al certamen literari que commemorava el sisé centenari de la mort del rei Jaume I, i que fou celebrat a València en 1876; a les festes llatines celebrades a Montpeller en 1878; a la visita als monestirs de Poblet i Santes Creus que en 1882 realitzaren, conjuntament, una trentena de ratpenatistes i de catalanistes;[8] i, finalment, en els viatges que Llorente realitzà a Barcelona en 1888 i 1893. És a dir, que el contacte no fou únicament epistolar.

D’altra banda, tampoc no compartisc l’opinió «que, malgrat la seva [d’Aguiló] en principi molt bona posició per connectar amb el grup valencià, adoptàs una posició tan passiva és una mostra de la seva desconfiança envers el resultat de l’empresa. De la seva desconfiança envers la participació valenciana en el moviment literari català», ja que «Llorente, davant el caràcter i l’embranzida que estava agafant el moviment literari a Barcelona, se’n desmarcarà clarament i aprofundirà en la polèmica pel nom de la llengua, llemosí versus català, polèmica que amaga moltíssimes més consideracions que les estrictament lingüístiques» (Tomàs, 1995: 35). Perquè ni Llorente es desmarcà del moviment literari a Barcelona, ans el contrari, ni la «polèmica llemosí versus català» fou tal; ja que el poeta valencià, gran defensor de la unitat de la llengua, sempre utilitzà l’etiqueta ‘llemosí’ sive ‘català’, com durant molt de temps havien fet també els poetes i narradors de Catalunya, mai per oposició.

En resum, la professora Tomàs (1995: 36) ens mostra la imatge d’un Aguiló bastant desil·lusionat de la seua empresa valenciana; d’un Aguiló fins i tot ressentit amb els literats valencians, que es considerava poc menys que traït en els objectius de la seua aventura inicial. I tot això malgrat reconéixer que la de Llorente i Aguiló fou

una amistat que s’anà consolidant amb el temps, i que comportà anys a venir diverses col·laboracions, ara ja no com a mestre i deixeble, sinó entre dos intel·lectuals en pla d’igualtat: pensem en la participació de Marià Aguiló com a jurat en el certamen literari convocat en commemoració del centenari de la mort de Jaume I el 1876, la col·laboració de Llorente en la tasca d’enviar-li informació sobre obres publicades, etc. De fet Llorente va ser durant els últims anys de la vida d’Aguiló el seu enllaç amb València («ara, fora de vostè ja ningú’m coneix en ma[9] estimada València», li escriu el 1888) i sempre va ser l’encarregat d’enviar-li informació sobre les obres publicades en «valencià», aquestes obres que ell tant menyspreava però que Aguiló buscava adeleradament.

Potser si realment les haguera menyspreat «tant» mai no li les hauria enviat. De tota manera, més que cap altra cosa d’aquestes afirmacions es dedueix que la relació entre Llorente i Aguiló fou efectiva i determinant en la vida d’ambdós escriptors. Perquè, a més de cordial, esdevingué fecunda, tant a l’inici com en els anys posteriors.

Al meu parer, sí que hi hagué un mestratge explícit, directe i categòric, entre Marià Aguiló i Teodor Llorente, que es desenvolupà, sobretot, en uns anys determinats (1858-1861) i que fou decisiu per al desenvolupament de les inquietuds literàries i del tarannà vital de l’escriptor valencià, per aquella època enormement receptiu. Només el primer impuls que Llorente rebé d’Aguiló i que l’abocà, quan encara estava indecís, a escriure en català, és motiu suficient per a recordar-lo tota la vida com a mestre. I així ho manifestà sempre Llorente, agraït com estava amb l’erudit mallorquí.[10]

A més, hi ha un document molt poc conegut que evidencia que l’afectivitat era recíproca, i només supeditada a les possibilitats de contacte entre ambdues parts. El 1959 Josep Maria de Casacuberta tragué a la llum una epístola de Llorente a Aguiló fins aleshores inèdita que és especialment significativa. Datada a València el dia de Difunts de 1889, el poeta valencià hi comunicava a l’escriptor mallorquí la defunció de Querol, l’amic comú. Com que es tracta d’una carta no recollida a l’Epistolari Llorente, paga la pena de transcriure-la íntegrament:

Amigo don Mariano.

Después de su familia, usted y yo seremos los que más hayamos sentido la muerte [de Querol]. Sé, por Matheu, el efecto que le produjo la noticia. Yo estoy cada día más afligido. Los primeros días, no podía darme cuenta de lo ocurrido.

Ha de saber usted que en el delirio que precedió a su muerte, en el cual recitaba versos, mezclaba constantemente el nombre de Aguiló. Es usted la última persona que ha ocupado sus pensamientos. Decía a sus hermanas que usted había llegado: que él, por estar enfermo, no podía acompañarle y obsequiarle; que cumplieran ellas con usted; que le cuidasen bien... No puedo proseguir. ¡Ay, amigo Aguiló! Roguemos a Dios por el alma, tan buena y tan noble, de nuestro inolvidable amigo.

Suyo siempre: Teodoro.

Aquesta epístola, «adreçada pel patriarca de la Renaixença valenciana a Marià Aguiló, patriarca de tota la nostra Renaixença» (Casacuberta, 1959), degué creuar-se amb una altra també molt sentida que, sobre el mateix tema, Aguiló envià a l’autor del Llibret de versos amb data del 31 d’octubre de 1889 i que fou recollida al primer volum de l’Epistolari Llorente. En ella Aguiló parlava de «la desgracia que nostres cors may oblidarán»,[11] i explicava que havia tingut notícia de la mort de Querol perquè alguns amics li havien donat «sobtadament» el condol: «No’n sabia res; ma familia me havia amagat los periòdichs que publicavan el telégrama. Vell y malalt aquest colp m’ha tingut y me te fora de mi. He plorat com un noy y sent tot l’abatiment de l’anyorança y de les llágrimes impotents. Sabia que l’estimava molt, no’m creya estimarlo tant. Per mon dol endevine el de V. singularment» (p. 231). En postdata, també li deia que no es veia ni amb força ni amb valor d’escriure a la mare i les germanes de Querol, i que, quan puguera, escriuria a Aureli, el germà. Finalment, li demanava que li enviara «un exemplar de tot lo que Las Provincias digan d’Ell...» (p. 231).

Aquell mateix sentiment era el que Aguiló manifestava a Tomàs Forteza: «La mort soptada d’en Querol, de Valencia, me afligí molt, molt. He perdut un bon amich y ara mes que may conech sa válua».[12] Totes tres cartes –i d’altres documents– confirmen la profunda estima que havia existit i que, tres dècades després del seu pas per València, encara existia entre Llorente i Querol, d’una banda, i Aguiló de l’altra; i varen permetre que Josep Maria de Casacuberta (1959) afirmara:

Des de trenta anys enrere existia entre Marià Aguiló, Teodor Llorente i Venceslau Querol tant com una estreta relació personal, una ferma compenetració literària i patriòtica. És prou sabut que els dos poetes valencians veien en el mallorquí llur iniciador i millor mentor en les pròpies activitats renaixentistes. L’estada d’Aguiló a València durant els anys 1858 a 1861 tingué una gran trascendència per al pervindre de la Renaixença valenciana. Són nombroses les anotacions inèdites d’Aguiló sobre aquesta etapa de la seva vida. (...) L’amistat i la compenetració entre els tres escriptors, només per la mort pogueren quedar extingides. El nom d’Aguiló fou, com acabem de veure, el que Querol esmentava en els seus darrers moments. Llorente, durant la seua gloriosa ancianitat, seguí expressant en tot moment la seva fervent admiració per l’obra i la vida del seu company en valencianisme Venceslau Querol, així com per les del seu mestre en renaixentisme Marià Aguiló, que ell havia de començar a enyorar vuit anys després de la pèrdua d’aquell.

Les dades, doncs, apunten en aquesta direcció: en la llarga i fecunda amistat que a través dels anys mantingueren Llorente i Aguiló. Una amistat corroborada per les paraules d’Aguiló, que en febrer de 1888 es queixava davant Llorente dels pocs contactes valencians que li quedaven: «Volia escriure a alguns del Rat Penat, pero ara, fora de V. ja negu’m coneix en ma estimada Valencia».[13]

1.1 Aguiló i els primers Jocs Florals de València (1859)

El fruit social més important de l’estada d’Aguiló a València fou la convocatòria dels primers Jocs Florals de l’època contemporània, un memorable certamen que obria la porta a la Renaixença literària a València. Tingueren lloc al Paranimf de la Universitat el diumenge 23 d’octubre de 1859, foren organitzats per la societat El Liceo,[14] i comptaren amb el suport de l’Ajuntament de València. L’acte fou promogut per Aguiló, que actuà de president del consistori i de mantenidor. Llorente, per la seua banda, participà amb un poema de títol ben simbòlic, «La nova era», i fou guardonat amb l’«Alhelí d’Or».

Vint-i-sis anys després, el mateix Llorente (1885c: 194) rememoraria aquell certamen amb les següents paraules:

La idea de restablir els Jochs Florals naixqué ensemps en Valencia y en Barcelona; mes se deu dir que fon un catalá, l’entusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltá en la pátria d’Ausias-March. Ab aquest nom, de Jochs Florals, y promoguda per la societat Liceo Valenciá, se celebrá en lo Paraninfo de la Universitat, l’any 1859, un certámen lliterari en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, s’oferiren premis á la poesía llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyá l’un D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada á Ausias-March, y l’altre fon adjudicat á esta poesía de LA NOVA ERA.

Aquell mateix any comensaren los Jochs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en Valencia no’s repetiren fins que’ls restablí la Societat del Rat-Penat, pasats vint anys, en 1879.

Convé comentar alguns aspectes de la nota llorentina. En primer lloc, que el restabliment dels Jocs Florals es produí el mateix any a València i a Barcelona, fet que demostra que, entre nosaltres, hi havia un grup d’escriptors i d’intel·lectuals de diferents generacions arrecerats a l’entorn d’El Liceo disposats a secundar la iniciativa, si bé no a dotar-la de continuïtat. En parlà Lluís Guarner (1976: 155) de la següent manera:

Fue este año de 1859 de extraordinaria actividad literaria, orientada por el Liceo Valenciano que, después de un letargo de varios años, renacía al impulso de una nueva generación literaria que, bajo la dirección de algunos escritores supervivientes de la primera época, comenzaron a influir en el mundo literario valenciano, al que se incorporaban las nuevas generaciones.

No era, però, el primer acte literari de renom que després de l’esmentada letargia recolzava El Liceo. Comptava, si més no, amb un precedent: el 2 de febrer d’aquell mateix 1859 ja havia organitzat un homenatge a l’escriptora cubana Gertrudis Gómez de Avellaneda, on s’havien recitat diverses composicions poètiques, entre elles, una de Llorente titulada «La musa al poeta».[15]

En segon lloc, cal remarcar el paper cabdal de Marià Aguiló en el procés d’engegament i consecució de l’acte literari a imatge i semblança del que, mesos abans, s’havia celebrat a Barcelona. Perquè reforça la transcendència i la intensitat de la seua estada a València: