Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

Ni tan sols en 1888 quan, amb més voluntat que no eficàcia, aconseguí impulsar una societat excursionista anomenada «L’Oronella». En relació a aquesta nova entitat, Ricard Blasco (1984a: 32) escrigué que «Llombart, que n’havia estat un dels fundadors [de Lo Rat Penat], intentà, devers 1888, una acció secessionista, amb la creació, en el marc de la “societat d’amadors”, d’un nou grup excursionista, batejat L’Oronella. La intenció era fer d’aquesta colla la cèl·lula renovadora, el baluard integrista del valencianisme acèrrim»; i Alfons Cucó (1971: 48-49) que «si més no fins al 1885, any en el qual projectà una nova societat, La Oronella, volgué preservar Lo Rat Penat de divisions internes. Per això hagué de transigir davant les actituds politicoculturals del grup burgès que capitanejava Llorente, del qual arribà a acollir escrits en publicacions promogudes per ell mateix». És una manera molt personal d’interpretar-ho. En qualsevol cas, cal recordar que Llombart no creava «L’Oronella» ni al marge ni en contra de Lo Rat Penat, sinó dins. Ell era membre de la directiva ratpenatista i «soci fundador», i sabia que això li atorgava prestigi social i cultural. Altrament, també sabia que, ateses les característiques socials i polítiques de la València del darrer terç del segle XIX, ben poques vel·leïtats valencianistes al marge de Lo Rat Penat eren possibles. La documentació no permet entreveure enlloc les masses partidàries del «valencianisme acèrrim» amb què somià Ricard Blasco. I la breu experièn-cia de «L’Oronella» en resulta ben explícita.

Encara que la societat excursionista «L’Oronella» fou fundada el 5 de gener de 1888, hi ha indicis que Llombart la tenia en ment des de, si més no, tres anys abans. D’aquesta manera, al núm. 7 de Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal, corresponent a l’1 d’abril de 1885, es pot llegir:

Al donar la noticia El Mercantil Valenciano de que nostre director ha solicitad autoriçació pera fundar una nova societat d’excursions valencianistes, nomenada L’Oronella, malicciosament preguntá: ¿Hay cisma?

No, estimat colega, no hiá entre els valencianistes nengun cisma; may com ara ha hagut en nostra Societat unitat de mires y bona armonia. ¡Alguns, acás, volgueren lo contrari![53]

Difícilment podia haver-hi cisma quan, tal com afirma Antoni Igual Úbeda (1959: 78-79), Llombart fundava L’Oronella «dins “Lo Rat-Penat”, descontent, potser, dels qui organitzaven les excursions». Torne a repetir-ho: no fou creada al marge sinó dins. De fet, la seua primera activitat consistí en una visita a la ciutat de Xàtiva,[54] realitzada el dia 12 de gener de 1888 en companyia del Centre d’excursions científico-literàries i artístiques de Lo Rat Penat, que en 1880 havia fundat Llorente. I si accediren a realitzar-la junts, tampoc no es devien portar tan malament. No s’hi veu la secessió per cap banda; el que s’hi veu és convivència, desig d’eixamplar el moviment, probable descontent i, segurament també, voluntat de protagonisme.

No consta que, a més de l’excursió a Xàtiva i «otra a la antigua cartuja de Porta-Cœli los días 8 y 9 de Septiembre»,[55] «L’Oronella» realitzara cap activitat més. I si la nova societat excursionista resultà un fracàs fou segurament perquè, a diferència de Lo Rat Penat, no comptà amb el suport dels pocs patricis sensibles al valencianisme que existien a la societat valenciana de la fi del segle XIX. I probablement també perquè no hi havia ni espai ni públic per a una altra societat excursionista. Aleshores, per què volgué Llombart fundar-la, sent que ja n’hi havia una que funcionava molt i molt bé? Podria ser perquè la de Lo Rat Penat estava capitanejada per Llorente, amb qui, com hem vist, a partir de desembre de 1884 acresqué les seues diferències? Fa l’efecte que sí. Així ho arribà a plantejar, fins i tot, Ricard Blasco (1985: 40): «Em sembla creïble que Llombart, veient l’èxit de les excursions dirigides per Llorente i calculant el profit proselitista que hom podia treure’n pensà a imitar-les». De fet, la junta directiva de «L’Oronella» estava integrada, lògicament, pels amics de Llombart, que novament s’havia reservat el càrrec de president honorari. Hi destacava la presència, entre altres, del pintor Ignasi Pinazo, director; de Vicent Pellicer i Marià Garcia Mas, vicedirectors; Francesc Barber i Bas, secretari; Ramon Andrés Cabrelles i Josep Maria Polo, vicesecretaris; Vicent Blasco Ibáñez i Francesc Badenes Dalmau, vocals; i de Josep Maria Puig i Torralva com a director d’un «Butlletí» que, segons sembla, mai no arribà a publicar-se.[56]

Finalment, i pel que fa a la suposada «transigència» que, segons Cucó, Llombart demostrà tot admetent poemes i texts dels autors «burgesos», només s’hi pot dir que si suprimírem totes les col·laboracions procedents d’escriptors alineats amb el conservadorisme polític de la fi del segle XIX, les publicacions llombartianes quedarien en ben poca cosa. Al mateix temps, cal també recordar que Llombart dedicà les dues edicions de Niu d’abelles (1872 i 1876) a Jacint Labaila, gran amic i col·laborador de Llorente; i el poema «Murs de la Pátria» «al distinguit jurisconsult y verdader patrici valenciá En Cirilo Amorós».[57]

2.1 Llombart i els Jocs Florals (1879-1892)

Llorente i Llombart participaren tan activament com els fou possible en les dotze convocatòries dels Jocs Florals valencians que s’esdevingueren entre 1879 i 1892, darrera edició del certamen abans de la defunció de Llombart, de vegades en qualitat de membres del consistori de mantenidors i sovint com a autors que optaven a premi. Amb la qual cosa aconseguiren ser dos dels escriptors més llorejats del període.

En aquest sentit, resulta ben significatiu comprovar com els dos guardons ordinaris dels primers Jocs Florals de Lo Rat Penat, celebrats la nit del 24 de juliol de 1879, foren adjudicats, respectivament, a Llorente, que obtingué la Flor Natural per la poesia «A la reina de la festa», i a Llombart, que obtingué el «Brot de Llorer d’Argent» –que, segons les bases de la convocatòria, havia de ser atorgat «al autor del millor estudi sobre lo moviment lliterari llemosí en aquesta ciutat, durant lo present sigle»–[58] per l’obra Los fills de la morta-viva, una de les publicacions més emblemàtiques de la Renaixença valenciana.

Aquells guardons suposaren la constatació pública del lideratge que, a partir d’aquell moment, tots dos escriptors hi exercirien. El consistori de mantenidors que els premià estava integrat per Vicent Boix, Fèlix Pizcueta, Joaquim Serrano Cañete, Eduard Pérez Pujol, Josep Maria Bonilla, Josep d’Orga, Vicent Venceslau Querol, Francesc Pelagi Briz, en representació de Catalunya, i Jeroni Rosselló, en representació de Mallorca.[59] I segons la crònica que posteriorment publicà el diari Las Provincias, Llombart, l’«entusiasta promovedor de la Sociedad del RatPenat», «no se presentó a recoger el premio».[60] És possible que s’hi absentara per malaltia, perquè, a banda d’haver sigut promotor de la societat convocant i autor guardonat, ell mateix havia patrocinat un dels premis extraordinaris, concretament un «Lliri d’argent» «al autor de la millor colecció de fauletes morals, compostes ab sencilla forma y fácil llenguaje, propies pera les escoles»,[61] que finalment no s’adjudicà; però al qual obtingueren accèssits els escriptors Rafael Torromé, Josep Verdú i Joan Manuel Casademunt. Llorente, a través de Las Provincias, també hi patrocinà un premi extraordinari, una «Mandolina d’argent» per a l’«autor de la millor poesía narrativa, que se referixca á fets histórics y gloriosos del reyne de Valencia».[62] En aquest cas, la joia fou guanyada per Rafael Ferrer i Bigné, i també en fou concedit accèssit a Víctor Iranzo i Simon. Tant Llorente com Llombart havien sigut socis fundadors i promotors de la nounada societat, i havien de deixar ben patent el seu decidit suport i la seua generosa contribució a aquella primera edició dels Jocs Florals.

L’any següent, 1880, per exigències del guió, Llorente no podia optar a premi: en 1879 havia pres, de mans de Pizcueta, la presidència de l’entitat, i aquell any formava part del consistori de mantenidors que havia d’adjudicar els diferents guardons. I això, com resulta evident, li impedia concursar-hi. Llombart, per la seua banda, sí que hi optà, i n’aconseguí un d’extraordinari: l’«Abella d’Argent» que l’Ateneu Científic Literari i Artístic oferia al millor assaig d’ortografia valenciana, i que segons el diari Las Provincias «fue adjudicado al celoso propagador de la literatura lemosina en nuestra ciudad don Constantino Llombart»,[63] que en aquella ocasió sí que s’hi trobava present i que recollí la joia «de manos de la reina de la fiesta».[64] El jurat que l’havia premiat estava integrat, a més de Llorente, per Víctor Balaguer, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné, Cristòfol Pascual i Genís, Gonçal Salvà i Josep Úbeda.[65] Però en aquesta segona edició ni el director del Calendari Llemosí ni el de Las Provincias no patrocinaren cap guardó.

Pel que fa als Jocs Florals de 1881, dels quals Llorente també fou membre del consistori de mantenidors –juntament amb mossén Jacint Verdaguer, Jacint Labaila, Josep Maria Torres, Ciril Amorós, Joaquim Agrasot i Salvador Giner–, no consta que Llombart aconseguira ni patrocinara cap premi. Ni tampoc en els de 1882, en què Llorente, exempt aquesta vegada de les tasques i les responsabilitats pròpies del jurat, fou premiat amb l’«objecte d’art» que oferia la Diputació d’Alacant pel poema «Tempesta», referent a la destrucció dels monestirs de Poblet i Santes Creus que en maig d’aquell mateix any havia visitat el Centre Excursionista de Lo Rat Penat.

En els Jocs Florals de 1883 Llombart actuà com a secretari del jurat, i Llorente fou novament guardonat amb el premi de la Diputació d’Alacant per la poesia «Cant a la pàtria», que com sabem fou publicada al Calendari Llemosí corresponent a 1884. Cal remarcar que, en aquell certamen, també fou premiat el jove Vicent Blasco Ibáñez, que cap al final d’any es manifestaria públicament com a deixeble i admirador de Llombart.

Durant 1884 la Fira de juliol fou suspesa a causa de l’epidèmia de còlera que assolà la ciutat de València, i la festa de la poesia valenciana quedà aplaçada. D’aquesta manera, la convocatòria dels Jocs Florals de 1884 tingué lloc el 16 de març de 1885 i prengué un caràcter «caritatiu»: els premis foren donats als pobles perjudicats per les inundacions de València i els terratrèmols d’Andalusia. Aquell any Llorente, juntament amb Fèlix Pizcueta, Antoni Rodríguez de la Cepeda i Amanci Amorós, formà part del consistori de mantenidors, cosa que l’impossibilitava per a aspirar a cap dels guardons. Llombart, per la seua banda, si optà a premi, no n’obtingué cap.

Respecte a aquesta convocatòria extraordinària dels Jocs Florals cal fer una observació. I és que al núm. 7 (corresponent a l’1 d’abril de 1885) de Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal Llombart es féu ressò del certamen a través de la mateixa extensa ressenya –copiada literalment però traduïda al valencià– que el dia 17 de març havia publicat Las Provincias i que, molt probablement, havia sigut redactada per Llorente. Mitjançant nota introductòria, en citava la procedència:

La festa dels Jochs Florals corresponents al pasat any 1884 [...] estigué brillantísima, segons podrá juçgarse per la resenya que d’ella feu lo diari Las Provincias. Com se vullga que fins los mes petits detalls en la mateixa es consignen, nos creem dispensats d’escriuren altra, ja que á sa exactitut y fidelitat en la descripció mal podriem nosaltres afegir nous datos, ni molt menys millorarla en quant á la forma. Dia, puix, lo citat periódich lo que á continuació s’expresa.[66]

El certamen poètic valencià no tornà a repetir-se fins a 1886, en què, de manera extraordinària també, tingué lloc el dia 7 de maig, i no en juliol, com marcava la tradició de les primeres edicions. En aquella ocasió el poeta guardonat amb la Flor Natural fou Constantí Llombart per l’obra La copa d’argent. Llegenda del segle XVI, i formaven part del jurat Fèlix Pizcueta, Eduard Pérez Pujol, Joaquim Balader, Joan de la Creu Martí, Carmel Calvo Rodríguez, Josep Espí i Juli Cebrian.

Respecte a aquest premi i a la crònica que, com era costum, Las Provincias realitzà dels actes, paga la pena de fer dues consideracions. La primera és que, en al·ludir a la lectura que es féu d’un fragment de la llarga obra llombartiana, Llorente, probable redactor de la ressenya, volgué deixar clar que no en tenia cap coneixement previ, en apuntar: «D. Eugenio Miguel dió lectura a la siguiente invocación, que precede a la poesía premiada del Sr. Llombart, la cual, según nos dijeron, es una leyenda bastante larga, y que por su mucha estensión no podía leerse».[67]

Aquest «según nos dijeron» comporta dues observacions: la primera, que l’autor de la crònica es distanciava de l’obra, i que això li evitava els comentaris laudatoris i d’altres valoracions habituals a l’hora de reproduir les poesies premiades. La segona que, en constatar quina era la dama que el poeta llorejat havia escollit com a reina de la festa, la poetessa Manuela Agnés Raussell, vídua de Latorre, el redactor de la ressenya sentí la necessitat de glossar la tria tot pressuposant-ne el motiu: «La señora Raussell cultiva la poesía valenciana y ha obtenido premios en anteriores certámenes, a cuya circunstancia obedeció sin duda la elección del poeta».[68] Per què, a diferència d’altres ocasions, calia justificar l’elecció de la reina de la festa? Pot ser per què Llombart, fadrí amb fama de bohemi, havia escollit una vídua (amb totes les connotacions morals que això comportava), cosa que no tenia precedent en la història dels Jocs Florals i que, si no vaig errat, no tornà a repetir-se? Fa l’efecte que sí.

La ressenya de Las Provincias reproduí la invocació que encapçala La copa d’argent, i referí que durant la vetlada fou llegida «la primera parte de la leyenda, que se refiere a la creación del famoso Centenar de la pluma». També afegí el següent comentari: «Esta lectura fue recibida con aplausos, aunque por ser un fragmento suelto lo que se leyó no produjo tanto efecto como hubiera hecho una poesía completa, propia para el caso»;[69] comentari que es presta a diverses interpretacions, però que en qualsevol cas reforça el distanciament adés apuntat respecte a l’obra guardonada.

A banda del més preuat dels premis ordinaris, aquella nit Llombart també n’aconseguí un d’extraordinari: un «Escut d’Argent i Or», donació d’Emili Pascual, per a la millor obra destinada a popularitzar la història de València, que guanyà pel treball «Sucesos memorables de la historia de Valencia», i que, si no ha desaparegut dels arxius de Lo Rat Penat, encara hi ha de romandre inèdit.

Durant la convocatòria de 1887 els Jocs Florals reprengueren la seua data de celebració habitual: final del mes de juliol. Aquell any introduïren la novetat del canvi de local, que passà del Teatre Principal al Teatre d’Estiu, «situado en el centro de un hermoso jardín y abierto por todos lados».[70] Llombart formava part del jurat de mantenidors, lloc que segurament li corresponia com a autor premiat l’any anterior. Un consistori que, integrat també per Jaume Martí, Eduard Escalante, Joan A. Balbás, Josep Martínez Aloy i Germà Gómez, que actuà com a secretari del tribunal, concedí la Flor Natural a Teodor Llorente per la composició «Les glòries de València»; una poesia que degué agradar especialment a Llombart, ja que a penes una setmana després de ser premiada la traduí al castellà i la publicà a Las Provincias.[71] A més de la Flor Natural, Llorente aconseguí el premi de Sa Majestat la Reina Regent, també per la poesia «Les glòries de València»; amb la qual cosa es produïa el que em sembla que era un fet sense precedents als Jocs Florals de Lo Rat Penat: que una mateixa composició fóra premiada dues vegades. Siga com siga, aquella Flor Natural suposà el tercer premi ordinari de Llorente en la festa de la poesia valenciana, i amb tal motiu, abans d’acabar la vetlada, fou proclamat Mestre en Gai Saber per l’alcalde de la ciutat.

Dotze mesos després, els Jocs Florals de 1888 suposaren, juntament amb els de 1886, els de l’entronització literària de Llombart, ja que hi aconseguí quatre premis, tres d’ells ordinaris: el segon accèssit a la Flor Natural per la poesia «A [l]’Albat»; una «joia al·legòrica d’argent» per l’obra poètica La mort del Conqueridor –que també deu restar inèdita–; un «objecte d’art» per un «esbós biogràfic del poeta Ausiàs March» –un altre inèdit–; i el quart, l’extraordinari, consistent en «dos jarróns acerats», ofrena de la Real Societat Econòmica d’Amics del País, per una història sobre la Cartoixa de Porta Cœli, inèdit també i qui sap si encara conservat a l’arxiu de Lo Rat Penat. A més, fou nomenat Mestre en Gai Saber juntament amb qui havia sigut el seu més estret col·laborador en la confecció de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí: Josep Maria Puig i Torralva. El consistori de mantenidors que el premià estava integrat pel Baró de Cortes, Enric de Villarroya, Josep Enric Serrano i Morales, Ramir Ripollés, Joaquim Balader, Benet Altet i Ruate, Ignasi Pinazo Camarlench i Antoni Roig i Civera, que actuà com a secretari. I una de les composicions que li valgué tan anhelat títol, «A [l]’Albat», fou una de les dues poesies llombartines que posteriorment es farien més populars. L’altra és «La cullita de la seda».

D’aquella vetlada de 1888 convé destacar també que el jove Vicent Blasco Ibáñez obtingué el premi ofert pel capità general del districte, Sr. Marcel Azcárraga, per una biografia d’Hug de Montcada. L’anècdota de la nit, però, arribà al moment de les lectures poètiques. A més de la composició premiada amb la Flor Natural, «Cant á la Reyna», de Pere Bonet Alcantarilla, la comissió organitzadora decidí que es llegiren la poesia «Los obrers valencians», de Francesc Barber i Bas –premi de la Junta de les Escoles d’Artesans– i els dos primers accèssits a la Flor Natural, entre ells el de Llombart. El cas és que Josep Maria de Latorre, primer accèssit, rebutjà que fóra llegida la seua poesia. I la de Llombart, que sí que hi acceptà, «no pudo leerse por indisposición repentina del encargado de la lectura»,[72] la identitat del qual no consta. Tanmateix, Las Provincias reproduí «A [l]’Albat» juntament amb les obres de Bonet Alcantarilla i Barber i Bas, seguida d’aquest comentari: «Lástima fue que esta poesía no se leyese, pues nos parece que hubiera gustado».[73] Sens dubte, 1888 fou l’«any Llombart», l’edició dels Jocs Florals en què possiblement més protagonisme acaparà. I, curiosament, a la ressenya de Las Provincias que ens ho explica el nom de Llorente no apareix enlloc.

A l’edició dels Jocs Florals de 1889 Llorente i Llombart actuaren com a membres del mateix consistori de mantenidors; cosa que, d’altra banda, els impedia optar a premi. Ho feren juntament amb Víctor Iranzo Simon i el canonge Roc Chabàs, que actuava com a secretari. Josep Vives Ciscar, que també formava part del jurat –i a qui corresponia dir unes paraules–, no pogué assistir per problemes familiars, i el seu discurs fou pronunciat per Honorat Berga, secretari de Lo Rat Penat.

Com en 1884, també en 1890 calgué suspendre la celebració de Jocs Florals de València, i pel mateix motiu: l’epidèmia de còlera. De manera que passaren dos anys abans que es tornara a celebrar la festa de la poesia valenciana. La de 1891 fou també una edició farcida de guardons per a Llombart: fins a tres, n’aconseguí, un d’ordinari i dos d’extraordinaris. El primer consistí en «un objecte d’art» per un estudi biogràfic de D. Fermí Gonzalo Morón que, com la major part dels que realitzà Llombart per als Jocs Florals, continua inèdit. I els altres dos: «una magnífica estàtua fosa en metall» donada per Sa Majestat la Reina Regent per la poesia Lo Compromís de Casp –ja és curiós que un republicà federal com Llombart optara a un premi gentilesa de Sa Majestat– i «una Medalla d’Argent» donada per l’Ateneu Mercantil per la composició «La cullita de la seda», que fou una de les tres que es llegiren durant la vetlada. D’altra banda, cal assenyalar que totes dues composicions foren reproduïdes per Llorente a Las Provincias: «La cullita de la seda», el dia 29 de juliol; i el primer capítol –d’un total de sis– de Lo Compromís de Casp, el 8 d’agost.[74] És del tot probable que els altres cinc capítols d’aquest poema històric encara continuen inèdits.

El consistori de mantenidors que li concedí tots tres premis estava integrat per Lluís Cebrian, Eduard Amorós, Joaquim Serrano Cañete, Eduard Escalante, Francesc Peris Mencheta, Vicent del Cacho, Ignasi Vidal i Teruel, i Francesc Pi i Margall, a qui se li havia encarregat que parlara en nom dels membres del jurat. Com a anècdota direm que el polític català no pogué assistir a la cerimònia dels Jocs Florals, i que en substitució seua actuà el jove Vicent Blasco Ibáñez. En el capítol corresponent veurem amb quins resultats.

En els Jocs Florals de 1892 Llombart tornà a repetir com a membre del consistori de mantenidors encarregat de jutjar els diferents treballs. No consta que Llorente hi optara a premi; i si hi optà, no n’aconseguí cap. Curiosament podem referir que Llombart, que actuava com a secretari,[75] fou l’únic membre del jurat que assistí a la cerimònia; «por lo cual, y a ruegos del presidente [Lluís Cebrian], se sentaron también a la mesa de este tribunal los señores Llorente y Cacho, que han sido otras veces mantenedores».[76]

La participació en els Jocs Florals de 1892 fou la darrera de Llombart, ja que morí el 31 de març de 1893. Amb tot, el seu nom es féu present al certamen de 1893 a través de les paraules de record que, com a fundador de la societat i poeta llorejat, durant el discurs d’obertura de la sessió li dedicà el nou president de l’entitat convocant, Honorat Berga.

Ben mirat, en les dotze edicions dels Jocs Florals de Lo Rat Penat que se celebraren entre 1879 i 1892 Llombart aconseguí més del doble de guardons que Llorente: 11 per 5. El que passa és que els del director de Las Provincias foren, potser, més significatius i sonors, ja que entre ells figurava la Flor Natural de la primera edició. A més, Llorente fou l’únic poeta que, durant aquell període, aconseguí guanyar el màxim guardó dues vegades. Siga com siga, el que resulta evident és que Llombart s’estimà, i molt, «tirar a la joia»; és a dir, optar a tants premis jocfloralescs com li resultà possible. I que fou un dels dos autors més llorejats durant aquells anys; superat, únicament, pel seu amic i company Josep Maria Puig i Torralva, que en el mateix període de temps aconseguí una vintena de premis (encara que s’ha de tenir en compte que cap d’ells no fou la Flor Natural i que en cap edició no actuà com a mantenidor, la qual cosa li permetia més ocasions i major llibertat per a participar-hi).

Com a dada final podem apuntar que, excepte el primer certamen, el de 1879, en què com hem vist cadascú d’ells obtingué un dels premis ordinaris, Llorente i Llombart mai no tornaren a ser guardonats en una mateixa edició dels Jocs Florals valencians.

2.2 La traducció castellana de Canigó (1886-1888)

L’entusiasme i l’admiració que tant Llorente com Llombart demostraren pel poema Canigó, de mossén Jacint Verdaguer, provocaren una nova «fricció», per dir-ho així, entre aquests dos literats valencians, ja que tots dos manifestaren, des d’un primer moment, la voluntat de traduir l’obra al castellà. Segons que afirmà Josep Maria de Casacuberta (1951: 141), «la lectura de l’exemplar rebut avivà en el polígraf valentí [Llombart] l’entusiasme per l’obra verdagueriana i li desvetllà un vehement desig d’encarregar-se de la versió castellana del Canigó»; desig que fou comunicat per Llombart a Verdaguer mitjançant carta datada a València el 27 de gener de 1886:

No estranyeu, puix, qu’animat per vostra noble conducta, al llegir lo Canigó haje prés ales pera intentar una empresa superior á mes reduhides forces. ¡Perdoneume l’atreviment! Cási sense adonármen de lo que fea, he començat á traduir en versos castellans vostre magnifich poema, y seria pera mi un immens honor poder dur aqueix treball a terme. ¿No será masa ambicionar que m’autoriseu pera realiçar tan dificultós proyecte? Tinch ja traduits varios fragments, y pera que vos pugau jutjar dintre pochs dies vos remetré los cants denominats Flordeneu y Nuviatge. Lo final també está ja traduit. Si em concedireu lo permís, que desije de tot cor, consultaré á vos quants duptes m’ocurrixquen, ab lo fi de que l’obra no desmereixca masa al traduirla.[77]

Verdaguer degué veure l’empresa de Llombart amb bons ulls, ja que, segons els editors de l’Epistolari Jacint Verdaguer, «“La Veu del Montserrat” de 13 de febrer, reproduint una nota de “Las Provincias”, deia que Llombart havia estat autoritzat a traduir Canigó pel seu autor»,[78] i que el capítol III de la traducció, realitzada ben aviat per l’escriptor valencià, fou publicat al diari de Llorente en març de 1886.[79]

Amb tot, sembla ser que, abans d’aquella data, Llorente també havia manifestat les seues intencions de traduir Canigó. De fet, entre el 31 de desembre de 1885 i el 17 de gener de 1886 publicà una sèrie de sis articles en què, sota el pseudònim de Valentino, analitzava el llibre d’una manera profunda i conscienciosa.[80] Degué passar, però, que Verdaguer oblidà comentar amb Llorente el compromís adquirit amb Llombart, entre altres coses perquè marxà de viatge a Terra Santa. Ja que un any després, el 7 de febrer de 1887, Verdaguer s’adreçava al director de Las Provincias en els següents termes: «V. sabrá que en Llombart está acabant la traducció en vers de mon Canigó. Fou lo primer que m’ho demaná; jo’n volia parlar ab V., mes mon viatge a Terra Santa me’n distragué y li doní autorisació. Sa traducció no es pas com les de V.; mes, alabat sia Deu, tampoch mes obres ne son mereixedores».[81]

D’altra banda, Llombart suggerí a Verdaguer que, com a pròleg de la traducció castellana de Canigó, hi figuraren els sis articles que Llorente havia publicat a Las Provincias; però Llorente, per diferències amb Llombart, o potser dolgut per no haver sigut ell el traductor de Canigó, en un primer moment no volgué acceptar-hi.[82] Verdaguer assegurava ignorar els motius que allunyaven Llorente del traductor, i per això li demanava «que obre ab tota llibertat, puig mes que’l Canigó y totes mes obres f[e]tes ó per fer, estimo la seva amistat».[83]

Finalment, i encara que diversos entrebancs impossibilitaren la publicació de la traducció de Llombart, i «la glòria de publicar per primer cop una versió castellana del Canigó correspongué al comte de Cedillo» (Casacuberta, 1951: 145), sembla ser que Llorente sí que accedí a incloure-hi els seus articles com a pròleg de la versió llombartiana, ja que, al capdavant dels originals de la traducció conservats entre els papers de Ramon Andrés Cabrelles, Josep Maria de Casacuberta (1951: 146) pogué llegir a la portada: «Canigó. Leyenda pirenaica del tiempo de la reconquista. Original de Mosén Jacinto Verdaguer. Traducida en verso castellano por Constantino Llombart, precedida del retrato y biografía del autor, y de un Prólogo además de D. Teodoro Llorente. Valencia 1888. Librería de Pascual Aguilar, editor. Caballeros, 1».[84]

2.3 L’homenatge de Lo Rat Penat a Verdaguer (1886)

Entre els valencians que adreçaren cartes de felicitació a mossén Cinto amb motiu de l’aparició de Canigó figuraven tots dos autors.[85] Llombart li escrigué no sols per a felicitar-lo i expressar-li la seua voluntat de traduir al castellà l’obra recentment publicada, sinó també per a comunicar-li que havia proposat a la resta de socis de Lo Rat Penat l’oportunitat de retre-li un homenatge.[86] D’aquesta manera, el 27 de gener li assegurava que «Lo Rat Penat ha acordat celebrar una velada en honor vostre. Desije que á la major brevetat posible m’envieu vostra fotografia, pera tráurer d’ella lo retrato al oli que, dempres de presidir la sesió apologética, ha de quedar en lo saló d’actes».[87]

Per la seua banda, el 30 de gener Llorente comunicava, també per carta, a Verdaguer:

Veja vosté ara lo que diu Las Provincias de avuy: «Tenemos noticia de que la sociedad Lo Rat-Penat prepara para uno de los días de la próxima semana una solemne sesión, dedicada al eminente poeta catalán mosén Jacinto Verdaguer, con motivo de la reciente publicación de su magnífico poema Canigó. Las secciones de literatura, música y pintura de dicha sociedad están trabajando con verdadero entusiasmo, con objeto de dar a dicho acto toda la importancia que el acontecimiento literario que se celebra requiere». [88]

Finalment, la vetlada d’homenatge a Verdaguer tingué lloc el dia 12 de febrer. L’endemà Las Provincias anuncià que «Valencia, representada por la entusiasta corporación de amadors de les glories patries, rindió anoche justísimo tributo al eminente poeta catalán, autor de La Atlántida y del Canigó, estrechando de esta manera los lazos fraternales que unen a los partidarios de la renaixensa, en la orilla del Turia y la del Llobregat».[89] L’acte de germanor comptà amb la participació de gran quantitat de membres de Lo Rat Penat i fou presidit «por el gobernador de la provincia, D. Pedro A[ntoni] Torres, que une a este título el de aplaudido poeta y valiente paladín de este renacimiento literario».[90]

El president de l’entitat, Fèlix Pizcueta, féu l’elogi de Verdaguer, i a continuació foren llegits fragments del Canigó «y poesías en honor del vate catalán», deu en total: «De la señorita Magdalena García Bravo, la señora doña Manuela Inés Rausell, y los señores Llorente, Labaila, Arroyo y Almela, Llombart, Palanca, Martí (D. Juan de la Cruz), Algarra y Barber»[91]1 totes elles escrites exclusivament per a l’ocasió. La de Llorente, titulada «A mossén Jacinto Verdaguer», fou reproduïda primerament a Las Provincias i amb posterioritat a l’Almanaque «Las Provincias» para 1887,[92] i la de Llombart, titulada igualment «A Mossen Jacinto Verdaguer», aparegué a l’Almanaque «Las Provincias» para 1888.[93]