Fronteres

FRONTERES
BELFAST
LA FRONTERA DE LES PARAULES

Béal Feirste, rebatejada pels anglesos amb el nom de Belfast, és la segona ciutat més gran d’Irlanda i la major tant de l’Ulster com de l’actual Irlanda del Nord. Durant els incidents dels anys seixanta i setanta, Belfast va ser escenari de duríssimes batalles entre la comunitat republicana i els unionistes. La brutalitat de l’exèrcit britànic va fer que durant un temps els grups armats irlandesos creassen punts de control en diversos barris republicans, especialment a Falls Road.

Mentre puge del centre de la ciutat cap a Falls Road em pregunte què deu haver passat tots aquests anys, com deu viure aquest espai geogràfic tan singular de Belfast el procés de pau emprès el 1998. Les imatges dels anys més durs em tornen al cap. Amb aquells checkpoints de l’IRA, dels provos o de l’INLA que van fer la volta al món. Homes amb la cara tapada i sorprenents fusells automàtics de fabricació americana que inspeccionaven cada cotxe que volia passar per Falls Road. La bandera tricolor irlandesa i els cartells fets a mà que marcaven, sense gaire solemnitat però amb molta eficàcia, aquell estrany punt de passatge que contenia el germen de la Irlanda reunificada. Recorde especialment una dona amb jaqueta de cuir i una faldilla negra amb petits dibuixos geomètrics blancs que portava a les mans un rifle d’assalt AR18, arma que va arribar a esdevenir un símbol distintiu de l’IRA provisional. Expliquen que va morir en l’enfrontament i que el comandant britànic va decidir de no emportar-se’n el cos sinó deixar-lo perquè el retirassen els seus camarades. Irlanda és un país de llegendes i fantasia i no acabes de saber mai on hi ha el mite. Però la realitat és que a Falls Road es van viure, abans de la fràgil pau que ara sembla imperar-hi, batalles obertes, impensables gairebé enlloc més d’Europa,

Puge a poc a poc, passejant, per Glenmachan i constate que encara hi ha marques visibles de l’enfrontament. Algunes vorades són pintades en blau, roig i blanc i algunes altres en verd, blanc i taronja. És una pràctica prohibida, però que les autoritats no poden eliminar. El missatge és ben simple i directe. Ets en territori de la reina o en territori de la república. Ets al Regne (encara) Unit o a la República d’Irlanda, diga què diga la frontera oficial. Més amunt, ja a la zona de contacte, la humil pintura al límit de les voreres esdevindrà mur i portes metàl·liques que separaran —i separen avui encara, tants anys després— barris «catòlics» i barris «protestants», per a fer servir una terminologia inexacta però identificativa. Enmig d’aquest festival de colors, a la complicada rotonda de la A-12, han assentat una estàtua perfectament prescindible. Al lluny —m’espera encara una bona caminada— em sembla endevinar l’edifici Divis, l’epicentre altíssim de la batalla pel control de Falls Road.

La Divis Tower no és tan a prop com sembla, però es destaca en la distància amb les seues vint plantes sobre aquest espai urbà on les cases baixes continuen essent la norma. Quan hi arribe em sorprèn trobar al peu una mena de museu de la lluita republicana. Durant els anys més difícils del conflicte irlandès l’exèrcit britànic va instal·lar-se en les dues plantes superiors per controlar l’activitat dels grups armats republicans a la zona. Hi va haver períodes de temps duríssims en què els militars havien de defensar les plantes des de dins l’edifici, al qual només podien accedir en helicòpter perquè el carrer era a les mans dels republicans. Patrick Rooney, el primer xiquet mort en els troubles, fou assassinat en la mateixa torre l’agost del 1969 per una metralladora de la policia que va disparar indiscriminadament sobre l’edifici. Anys més tard, el 1981, un especialista britànic, un sniper, disparant des del capdamunt de la mateixa torre, va assassinar un militant de l’INLA, la mateixa nit que Francis Hughes, un dels caps de l’IRA provisional, moria a causa de la vaga de fam de protesta a les presons. És difícil encara avui, quan l’aparença de normalitat és tan clara, passar per davant la torre sense pensar en quanta violència ha acumulat amb els anys.

Una volta superada la torre, un llarg revolt porta ja directament a Falls Road. La frontera d’aquest barri, d’entrada, és indistingible. Però al cap de pocs passos, a mà esquerra, un cementeri marca l’entrada a allò que possiblement és l'espai més republicà de tot Irlanda. La gent d’allà en diu «el jardí» i sobre les tombes, espectaculars, flota ben sola i alta la bandera tricolor de l’illa. Al bell mig, una gran placa negra mostra els noms de militants republicans morts i una dedicatòria en anglès i en gaèlic irlandès en reconeix el sacrifici. El camí, a partir d’ací, ja és atapeït de missatges polítics. Al final de la revolta següent hi ha la casa, famosa a tot el món, que decora la façana amb un gran mural d’homenatge a Bobby Sands, «poeta, gaeilgeor, revolucionari, voluntari de l’IRA». I com més endins del barri vas, més i més senyals, més i més banderes, més i més eslògans.

Passat el parc Dunville i l’Hospital em trobe la vella església presbiteriana de maons rojos, reconvertida ara en un centre cultural, el Cultúrlann McAdam Ó Fiaich. És un dia fred i decidesc d’entrar-hi, mogut per la curiositat però també cercant un cafè calent i una mica de repòs. El nom i les indicacions en gaèlic a la porta no em sorprenen. Els senyals en irlandès sempre han estat, en part, la diferència republicana. La sorpresa grossa arriba quan comence a sentir veus i reconec que parlen, totes, en irlandès. La sorpresa és trobar-me, de sobte, dins un Gaeltacht.

A Irlanda, especialment a la república, s’ha volgut combatre el dramàtic retrocés de la llengua pròpia establint, a la part oest de l’illa, àrees on encara l’irlandès és la llengua de la població, la llengua viva del carrer i on és especialment protegida. Jo havia sentit parlar del projecte de crear Gaeltacht urbans a Dublín i algunes altres ciutats, d’establir barris que intentarien de reproduir l’experiència de viure en irlandès en àmbits urbans. Però fins aquell moment no vaig ser conscient que precisament a Belfast n’hi ha un dels més potents i ben organitzats. Amb escoles de tots els nivells, amb l’única emissora del nord que emet en irlandès nit i dia, però sobretot amb tot de petites empreses, comerços, restaurants i bars que t’asseguren l’atenció en irlandès i que et parlen d’entrada en aquesta llengua.

Fascinat per aquest canvi inesperat, vaig estar-me hores recorrent aquests carrers i parant l’orella, comptant quanta de la gent que passava vora meu sentia parlar en irlandès i quanta en anglès. Vaig entrar a botigues on gent joveníssima, que no podia tenir cap record de la violència del passat, em rebia amb un sonor «fáilte», vaig comprar llibres que no entendré mai pel simple plaer de tenir-los i vaig menjar en un pub qualsevol només per sentir la gent de les taules del voltant com demanaven el menjar i les pintes —«Ba mhaith liom pionta Guiness, le do thoil!»— en la llengua que fa anys semblava haver-se extingit de manera definitiva al nord. Mentre els cambrers feien crits estridents, feliçment inintel·ligibles per a mi.

I cap al vespre, mentre tornava a enfilar el camí cap a l’hotel, vaig pensar que Falls Road sembla haver trobat en els mots, en els sons de la llengua antiga aquella frontera que durant un quant temps la seua gent havia intentat de defensar amb fusells, barricades i bombes de petroli. Persistents.

BERLÍN
LA FRONTERA TOTAL

La capital del Regne de Prússia, de l’Imperi alemany, de la República de Weimar, del Tercer Reich, de la República Democràtica Alemanya i, finalment, d’ençà del 1990, de l’Alemanya unificada. La ciutat ha viscut com poques la duresa de la història d’Europa al segle XX. Del 13 d’agost de 1961 al 9 de novembre de 1989 un mur la va migpartir i la separà en dues parts, encara avui recognoscibles.

—Que us sembla que hi podríem entrar?

El policia em va mirar estupefacte. Al Berlín on feia poques hores que havia caigut el mur les preguntes eren insòlites i les respostes també. Entrar-hi?

—No ho sé. No sé si es pot passar. Crec que és perillós —em va dir aquell home, clarament superat pels esdeveniments.

—Perillós? Però si acaben d’obrir el pas... Què vol dir perillós?

—No ho sé, hi pot haver mines, trampes, què sé jo. Escolteu: només sé que si ahir haguéssem posat una bota en aquesta plaça el món potser avui no existiria. M’enteneu? I ara em dieu si podeu passar?

I tant com l’entenia. Potsdamer Platz era un indret massa especial per a no entendre allò que em deia. Després de la derrota de Hitler, la divisió de Berlín havia dreçat el mur, però just en aquella gran plaça les quatre potències no s’havien posat d’acord en com delimitar la frontera entre el sector soviètic i els altres tres. De manera que fou tota engolida dins una frontera que amb el pas dels anys va anar deixant-hi una desolació tan magnífica com estremidora. I, efectivament, aquell era el lloc on podia haver esclatat, més probablement, la tercera guerra mundial.

Els vells, la gent gran, explicaven mil històries sobre tot allò. Com ara que, abans de construir el mur, els uns i els altres pintaven a terra amb pintura fosforescent per marcar on acabava el terreny de cadascú. Els soviètics tenien soldats en aquella plaça nit i dia, arrenglerats. Tant si plovia, com si feia sol, com si nevava. I de tant en tant la filera es movia. Quan passava això els occidentals hi responien enviant-hi els seus soldats. La plaça era justament la intersecció dels sectors americà, britànic i soviètic de Berlín, de manera que s’hi veien uniformes de tota classe —només hi faltaven els francesos, i no era gens estrany que n’hi aparegués algun també per afegir-se a la confusió.

La pintura fosforescent un dia va deixar pas a petits murs de fil d’aram, barricades artesanals. I a aquells senyals, que acabaren fent-se famosos, que anunciaven solemnement que eres a punt d’abandonar el sector britànic, o el sector americà o el sector soviètic. I després encara van aparèixer els fanals, unes torres altíssimes que remataven potents feixos de llum il·luminant la plaça sencera, buida, de nit. Mai tanta buidor no ha estat tan ben il·luminada, en definitiva perquè aquella era una de les rutes per a escapar-se, per a passar d’una banda —i d’un bàndol— a una altra.

Des de la banda oriental aviat es van tirar a terra el parell d’edificis que havien restat mig drets després del gran bombardament dels dies finals de Hitler. Es volia una visual més gran per a deixar temps de controlar qualsevol moviment. A la banda occidental, acostumats a l’espectacle, van erigir una mena de petita tribuna on podies enfilar-te i mirar darrere el mur, per damunt. En el seu temps, fins i tot, els uns i els altres van alçar grans cartells lluminosos amb notícies —propaganda, n’hauria de dir. Die Freie Berliner Presse Meldet: la premsa lliure berlinesa anuncia, deien els uns, ben previsiblement. Der Kluge Berliner Kauft bei der H.O., responien, de manera sorprenent, els de l’altra banda: els berlinesos que en saben compren a la H.O., la Handelorganisation, una cadena de botigues estatal que arribà a tenir 35.000 botigues a la RDA.

Durant uns quants anys Potsdamer Platz va viure aquest joc permanent de provocacions. Ara el cartell de la premsa lliure, fet amb dues mil peretes de llum, l’alçaven uns quants metres perquè el poguessen veure millor els berlinesos «d’allà». I ara els d’allà movien també el cartell de la H.O. per tapar la visió del cartell enemic a la gent que passàs per la Leipziger Straße. Diuen i tot, però no tinc cap prova que siga cert, que hi hagué un moment que les autoritats soviètiques van provar de bombardar el cartell enemic. I expliquen que aquest és l’origen de la teoria sobre la tercera guerra mundial. Aquella tensió era allò que ho podia fer esclatar tot.

Després de la segona gran guerra, no tan sols a Europa però sobretot a Europa, i encara més a Alemanya, la divisió, allò que Churchill va batejar com el teló d’acer, va ser físicament implacable. De les ratlles dibuixades en un mapa, aquella era la total. La que ho canviava tot. I Berlín, dins el bloc soviètic, però dividida encara entre quatre exèrcits, era el lloc. El punt clau. La referència. Tot tenia a veure amb Berlín. Fins i tot la crisi dels míssils cubans és puntejada constantment per la por del president Kennedy que la resposta passe a Berlín i la part occidental de la ciutat no puga ser defensada.

Com a ciutat, Berlín era una frontera total, claustrofòbica. Especialment el sector occidental, envoltat per la República Democràtica i aïllat de la resta de la Federal. I ocupat, per si calia complicar-ho més encara, per quatre exèrcits estrangers tots alhora. Els acords signats entre els aliats contra el nazisme que acabaren essent enemics irreconciliables contenien clàusules ben peculiars. Com ara que les tropes de tots quatre exèrcits podien patrullar sota determinades condicions per tot el territori.

Recorde el calfred que em va recórrer l’esquena una de les primeres vegades que vaig ser a Berlín. Sopàvem en un restaurant i jo, com faig sempre, m’havia posat de cara a la porta que tenia una gran finestra al costat. De sobte, vaig veure passar pel carrer dos jeeps soviètics. El meu cap va calcular, excitadíssim, que havia tingut la mala pensada d’anar a parar a Berlín el dia que començava la tercera guerra mundial, abans de tranquil·litzar-me, tan bon punt vaig recuperar de la memòria profunda la dada explicativa que aquell era un dret de pas perfectament regulat.

En canvi, el contrast total amb aquella llibertat dels militars per a passar d’un sector a un altre era el control estricte dels civils que preteníem fer allò mateix. La primera vegada que vaig entrar a la RDA me’n va impressionar l’escenografia. Et feien passar per un corredor molt estret en què, al capdavall, hi havia un policia de l’est dins una taquilla ínfima. La frontera era a les mans dels VoPos. I no sé si els seleccionaven especialment per estar allà, vull dir per l’alçada que tenien i un posat espartà, però reconec que impressionaven. Et miraven en silenci, et remiraven, miraven i remiraven la documentació, et preguntaven què hi anaves a fer i quan tornaries i amb tot plegat et feien sentir molt petit. Encara més perquè en aquell túnel estret on t’havien entaforat, ells eren a més alçada que tu i tota la paret del darrere era un espill per a comprovar que no portaves res o que les teues mans no feien cap gest inopinat.

I quan tornaves a eixir d’aquell túnel, a la llum del dia, tot canviava. Era xocant. No és que canviasses de país, que precisament era de l’única cosa que realment no canviaves. És que canviaves de sistema. Completament. Passaves del capitalisme al socialisme o del socialisme al capitalisme. Fos com fos, sempre entraves o eixies de l’oposició màxima. La mateixa ciutat, de fet, era una ciutat diferent, una sola que eren dues. La reconstrucció del Berlín destruït per la guerra s’havia fet d’una manera a l’una banda i d’una altra a l’altra. Fins al punt que avui, decennis després de la unificació, encara hi ha petits detalls, com el simpàtic Ampelmännchen del semàfor, la classe de llum dels fanals, l’asfalt del carrer si no és recent... que et fan capir què ets en allò que un temps havia estat una zona o una altra.

Però el 9 de novembre de 1989 tot va canviar. Una equivocació del cap de premsa de la RDA va desfer com un terròs de sucre un mur que tots pensàvem que era impossible de tombar. I he de dir que poques vegades en la meua vida he treballat més feliç. Els periodistes, quan acudim a una ciutat, és perquè hi solen passar coses desagradables, conflictes. No estem acostumats a parlar de l’alegria. I aquelles nits, sobretot, eren tot alegria, una alegria desmesurada: el mur anava caient a trossos enmig de l’entusiasme dels berlinesos i tot allò que semblava impossible el dia abans de sobte es feia realitat. Tan de pressa que el nostre cervell no tenia temps de processar-ho tot.

El policia de la Potsdamer Platz a qui jo intentava de convèncer finalment ho va consultar amb algú i van convenir que sí, que podíem passar dins la plaça. Jo aleshores treballava per a una cadena de televisió i fer l’entradeta en directe dins aquell indret em va semblar que era una gran idea, una manera impactant i ben gràfica de descriure com el món havia canviat completament les darreres hores. Tanmateix, no vaig preveure les meues limitacions emocionals. I quan em van fer el senyal que començàs a parlar, em vaig quedar completament en blanc. De fora estant no es veia, però en entrar dins la plaça vaig ser conscient immediatament de les barricades, dels llums, de les metralletes, de tot allò que s’havia preparat perquè ningú no trepitjàs aquell espai, la frontera total, sense que en fer-ho es desencadenàs la fi del món. I, simplement, no vaig ser capaç de dir res.

CHRISTIANIA
LA FRONTERA DEL PLAER

Christiania és una comuna lliure, creada el 1971 als terrenys de la caserna militar de Bådmandsstræde, a l’illa d’Amager, a Copenhaguen. El 2006 va perdre l’estatut de comunitat alternativa, que li permetia de governar-se, però, malgrat això, aquesta petita ciutat de prop de mil habitants continua mantenint-se al marge de les regles oficials.

Només d’entrar a Christiania la meua primera sorpresa ha estat comprovar que n’és de gran, això. Primer de tot, hi ha tot allò que supose que es podria definir com un «centre comercial», un indret ben concorregut on certament la venda oberta de droga sembla ser un negoci important. Però després apareix una zona residencial que s’allarga al voltant d’un llac, un espai que resulta xocant en extrem. No tan sols perquè hi ha moltes cases esparses, sinó també per la qualitat que tenen. Per les finestres es poden veure unes llars plenes d’objectes mítics del millor disseny escandinau. N’admire una bona estona una que té fins i tot un petit i preciós moll de fusta, on una parella juga amb els fills.

Supose que dècades després de l’ocupació revolucionària de Christiania, una part dels seus habitants deuen haver decidit que volen viure en una ciutat contracultural, però que alhora tenen el dret de fer-ho amb el luxe d’una bona residència de camp. No els jutge. Em limite a constatar-ho i a mirar d’entendre que aquestes petites contradiccions (ho són?) planaran en mi tota l’estona mentre camine sense rumb per aquesta espècie de gran parc públic que ha esdevingut un referent mític del moviment okupa i de l’anarquisme.

Em pregunte si són contradiccions o no, perquè les regles també són especials. Els «amos» d’aquesta casa que ara admire de fora estant en realitat ni ho són ni ho poden ser. Perquè ací les cases no tenen amo. La regla és senzilla: si vius en una casa pots estar-t’hi tant de temps com necessites, però si te’n vas sis mesos qualsevol pot ocupar-la i tu no tens el dret de reclamar-la. La propietat és, simplement, considerada un mal social.

Juntament amb aquesta mena de regles, i més enllà de l’entrada, el paisatge, rural enmig de la ciutat, també dóna a Christiania un caràcter molt especial. Si véns de la Prinsessegade, en deu minuts pots seure en un banc on només veus l’aigua d’un llac, unes quantes cases esparses i els animals que fan les seues coses. No hi ha massa gent, a diferència d’allò que m’esperava, i el silenci hi és destacable, tenint en compte que ets al bell mig d’una ciutat, Copenhaguen, de prop de dos milions d’habitants.

Molts dels habitants no tenen gaires ganes de parlar amb els turistes, però els qui s’hi avenen es mostren orgullosos del seu experiment social. No paguen imposts al govern danès, només una petita quantitat a la pròpia comunitat, i han implantat ells tots sols regles de tota mena. No s’hi poden fer fotos, per exemple. Ni vendre drogues dures —tot i que n’hi ha. No s’hi pot córrer ni és permès de pagar amb targeta de crèdit. I no s’hi pot entrar amb cotxe.

Aquest darrer detall em serveix per a mirar d’entendre millor què passa. Perquè ha esclatat una polèmica entre el govern danès i la «ciutat lliure», car els habitants de Christiania han exigit la construcció d’un pàrquing al costat de la seua ciutat, però no dins. Per deixar-hi les desenes de cotxes que tenen. La paradoxa és que Christiania no permet l’entrada de cotxes al recinte perquè són contraris a la mentalitat ecològica dels seus habitants, però els seus habitants, alguns, sí que tenen i volen tenir cotxe.

Mentre es fa fosc anem parlant de tot això i de la generació que als setanta va arribar ací enfrontant-se a tot i tothom, que ara es fa gran i mira de mantenir l’esperit que la va portar a triar aquesta forma de vida. Hi ha qui parla d’hipocresia però a mi em sembla un vocable excessiu. Mantenir Christiania viva, al cap i a la fi, ja és molt. I la prova és que els governs danesos han provat i proven de revocar el seu estatus; «normalitzar», diuen, aquest país contracultural que ha sabut ser referent per a molta gent.

Finalment, torne a passar per la gran plaça per a eixir. L’animació a les botigues d’haixix és digna d’una gran jornada comercial i no puc evitar la temptació de comprar-me una bandera xicoteta de la ciutat lliure per a la meua col·lecció personal. Quan l’abandone del tot i passe sota el rètol que avisa «Ara entres a la Unió Europea» continue amb el cap confús. Potser l’ideal anarquista s’hi manté ferm i les regles encara en vigor en són el testimoni. O potser tot plegat ha acabat convertint-se en un supermercat per a fumadors d’haixix i una atracció turística més. Atracció que ho és indiscutiblement en vista de la llarga cua de taxis que espera els visitants que tornem al pèrfid capitalisme.