Les aventures d'en Wesley Jackson

CAPÍTOL 6

En Wesley desitja amor i llibertat, i el sergent Cacalokowitz deshonra l’uniforme

Vam arribar al lloc on jo havia de fer la meva guàrdia, així que em vaig acomiadar d’en Joe Foxhall i vaig baixar del camió.

—Esperar —va dir en Joe—. Això és el que fem tota la vida. Durant les pròximes dues hores esperaràs que passin dues hores. Dues hores d’un milió d’anys.

—Fins després, quan ja hagin passat —vaig dir jo.

—Entesos. I sobretot mira el cel. No te n’oblidis.

—Entesos.

Vaig complir les formalitats requerides per rellevar en Lou Marriacci, que no parava de remenar el cap, tal com solen fer els paios com ell quan se la xalen fent alguna cosa que al mateix temps troben una ximpleria. I després de complir les formalitats i de recórrer la zona plegats perquè jo m’hi familiaritzés i en pogués ser el guàrdia oficial durant les dues hores següents, en Lou, que ja havia deixat de ser el guàrdia oficial, va dir:

—Tu tranquil, noi; no t’espantis ni disparis al primer home que es presenti amb cara d’espia i que no pugui parlar perquè estigui tan espantat com tu.

—Entesos, Lou —vaig dir.

—Un paio com tu ha d’intentar evitar els problemes. No matis mai ningú. Demana amablement a l’home que s’identifiqui i deixa que se’n vagi a dormir. Segurament serà un soldat que torna de fotre un clau a la ciutat, així que no el matis. Recorda que deu tenir una mare.

—No dispararé a ningú.

Els paios del camió van cridar a en Lou:

—Au, va, som-hi. No ens podem quedar aquí tota la nit.

—Jo ja me’n torno a peu —va contestar en Lou. Va donar el fusell a un dels paios del camió, i llavors el conductor va posar la primera i el camió es va allunyar per la carretera, omplint el silenci amb el soroll del motor.

Em vaig pensar que en Lou se’n tornaria de seguida cap al centre de vigilància, però es va quedar amb mi, caminant al meu costat i xerrant.

—Frena, nano —va dir—. Tranquil. Dues hores són molt de temps. No has d’anar pas enlloc, es tracta de fer voltes.

Així que vaig frenar. Suposo que caminava massa de pressa. Fer la guàrdia no és caminar, sinó fer la guàrdia, vigilar. Érem a finals de novembre, feia una nit freda i clara i aquell lloc era tan solitari que et senties de moltes maneres alhora, però sobretot trist i afligit, com un nen quan arriba Nadal i no sap per què està trist.

El cel estava esplèndid. No l’havia vist mai tan immens i profund. Hi havia poques estrelles, però les que hi havia eren grosses, brillants i boniques. Com que encara tenia fresc a la memòria tot el que en Joe m’havia dit sobre l’espera, no vaig poder evitar de pensar en l’espera de les estrelles, en el temps que ja han esperat i en el que els quedarà per esperar d’aquí a cent anys, quan tota la gent del nostre món s’hagi mort i hagi caigut en l’oblit i el mateix món continuï girant.

—Què somies? —va demanar en Lou.

—No res —vaig contestar.

—Llavors, on et penses que vas?

—Com?

—Te n’has sortit, de la zona.

En Lou em va fer tornar a la zona i va dir:

—T’he d’explicar una cosa.

—No pots caminar amb mi mentre faig la guàrdia, està prohibit.

—Ja ho sé, però no hi pateixis, que no et posaré en cap compromís. No hi ha ningú per aquí. I si ve algú m’esfumaré.

La zona que vigilava devia equivaler en extensió a una illa de cases de llarg i mitja d’ample, i era plena de camions militars. A unes dues illes hi havia un grup de barracons en construcció, i al voltant només camps i el bosc al qual anava de tant en tant, quan tenia ganes d’estar sol. Era un post gran, situat al camp, a unes set milles de Sacramento per carreteretes solitàries i una carretera principal gairebé sense trànsit a aquella hora.

A vegades veia avançar una llum per la carretera, cap a l’est, i em demanava qui devia anar en aquell cotxe i cap on anava. L’envejava perquè era lliure, perquè tenia cotxe, perquè circulava per aquella carretera solitària a aquella hora de la nit, perquè tenia una llar i una família que l’esperaven. Pensava en aquell desconegut com si estigués sol en un món secret d’amor hivernal, i el veia arribar a casa amb el seu cotxe, i guardar-lo al garatge abans d’entrar a la casa amb la seva dona, que li tenia el sopar preparat a la taula de la cuina. El veia estrènyer-la entre els braços i fer-li un petó, i asseure’s amb ella a xerrar tranquil·lament de coses sense importància comparades amb els temes profunds d’en Joe Foxhall; coses petites, com ara on havia estat i què havia fet. Fins i tot els sentia parlar, i sabia que no tenien la sensació d’estar esperant la mort. Ei, reina, som aquí... som aquí! I vaig desitjar ser aquell home. Vaig desitjar ser allà. Vaig desitjar ser a casa i tenir una dona. Vaig desitjar que s’acabés la guerra, i ja m’hi veia: Ei amor meu, s’ha acabat la guerra i ja torna a ser novembre, i ja torna el cel fred, i les estrelles brillants, amor meu. Som aquí, sense ningú que ens molesti.

Em vaig despistar tant pensant en la sort meravellosa d’alguns i en la mala sort d’altres, que suposo que vaig oblidar el que feia allà, perquè de sobte en Lou em va agafar pel braç i em va sacsejar, i en acabat se’n va anar. Vaig veure que s’acostava algú, i com que la meva obligació era cridar l’alto vaig dir:

—Alto! Qui hi ha?

Em va sortir un filet de veu tan prim que ho vaig haver de repetir, però tot i així l’home no es va aturar, i em vaig espantar perquè m’havia esperat que l’home s’aturés i em contestés i ara no sabia com reaccionar. Suposo que en Lou es va adonar del que passava, perquè va emergir de la foscor, em va agafar el fusell i va ordenar a l’home que s’aturés; i l’home es va aturar.

Llavors en Lou va ordenar a l’home que s’identifiqués, i era ni més ni menys que el sergent, en Cacalokowitz, borratxo com una sopa.

—Va parir, cabronàs —va dir en Lou—. Li hauria d’haver disparat.

—A mi? —va dir en Cacalokowitz—. Per què?

—Per què? Per no aturar-se quan l’hi he ordenat.

—Però si m’he aturat.

—Sí, ja. Al tercer intent. Doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat al segon.

—A mi, per què? —va demanar en Cacalokowitz.

—Per ser sergent —va contestar en Lou.

Jo m’estava fora de la vista, perquè hauria semblat sospitós que dos paios fessin la guàrdia a la mateixa zona i a la mateixa hora.

—Galant sergent està fet —va dir en Lou—. Quin exemple per als nois de bona família de San Francisco i Oakland i altres ciutats. Crec que el lliuraré al sergent de guàrdia.

—Al sergent de guàrdia? —va dir en Cacalokowitz—. Per què?

—Per no haver-se aturat quan li han cridat l’alto. Per anar borratxo i per tenir relacions sexuals durant el temps lliure.

—Relacions sexuals? —va dir en Cacalokowitz—. Però si acabo de sortir de l’església.

—D’una casa de barrets, acaba de sortir. El perfum m’arriba fins aquí.

—És que és una església polonesa.

—Està borratxo. Miri, sergent, la meva obligació és fer-lo servir d’exemple, i per tant penso complir el meu deure, tal com vostè m’ha demanat sempre. Jo he complert cada cop que vostè m’ordenava que ajudés a la cuina, he complert cada cop que m’ordenava que netegés la caserna, i he complert cada cop que m’ordenava que complís, així que ara també he de complir el meu deure. Demà al matí el degradaran i tornarà a ser un soldat ras.

El sergent estava borratxo, però no tant per no adonar-se que es trobava en un bon destret; no tant perquè en Lou no se la pogués xalar prou amb ell allà fora, sota aquell cel esplèndid i solitari de novembre, a mitjanit. Al cap d’una estona, el sergent va aconseguir arribar a un acord amb en Lou, i les condicions d’en Lou van ser innegociables. A partir d’ara no aguantaria els disbarats del sergent: prou d’ajudar a la cuina o de fer cap altra feina extra ni ell, ni en Dominic Tosca, ni en Victor Tosca ni en Wesley Jackson.

—En Wesley Jackson? —va dir en Cacalokowitz—. Què hi té a veure, en Wesley Jackson?

—Tant és si hi té o no hi té res a veure. Vostè inclogui’l en el tracte.

—D’acord —va dir en Cacalokowitz, i llavors em vaig adonar que m’esperaven o dies millors o més problemes. Si el sergent oblidava tot allò l’endemà al matí, quan tornés a estar sobri, o si ho recordava tot però decidia venjar-se d’en Lou i de la resta de nosaltres, què faríem? Però jo encara no m’imaginava que en Lou fos tan hàbil.

—Què porta a sobre? —va demanar en Lou—. Perquè el tracte sigui legal i irrevocable.

—Legal i irrevocable?

—Au, va —va insistir en Lou—. Què porta a sobre? Tregui tota la porqueria que porta a les butxaques.

En Cacalokowitz va treure tota la porqueria que portava a les butxaques, i en Lou ho va examinar tot i va apartar tota mena d’objectes valuosos: targetes, plaques d’identificació i coses imprescindibles perquè el sergent pogués continuar sent sergent. I en acabat s’ho va guardar tot a les butxaques. Hi havia molta cosa per guardar, perquè en Lou s’ho va quedar tot tret dels diners.

—Demà al matí li tornaré el que no necessiti —va dir en Lou—. Ho faré quan no em vegi ningú. I ara l’acompanyaré a la seva llitera i l’ajudaré a ficar-se al llit, però a partir d’ara vull que es porti bé amb mi, amb en Dominic, amb en Victor Tosca i amb en Wesley Jackson. Entesos?

—Entesos —va dir en Cacalokowitz.

—Vostè porti’s bé i ja veurà com no li passa res. Jo m’estic portant bé amb vostè, així que vostè porti’s bé amb nosaltres. Només som quatre. Li demanarem permisos extra i altres favors petits. Ens portarem molt bé, perquè si algú hi fica el nas vostè pugui dir que el nostre bon comportament mereix recompenses. Entesos?

—Entesos.

—I doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat. He estat ben a punt de disparar-li. És que té cara d’espia alemany.

—Polonès —va dir en Cacalokowitz.

En Lou em va tornar el fusell.

—Ara torno —em va dir, i llavors es va adreçar al sergent:— Au, va, que no s’aguanta dret, home. Agafi’s a mi. Ja l’acompanyo a la caserna.

En Lou es va allunyar amb el sergent, i vaig sentir que no parava d’atabalar el pobre home, renyant-lo per anar borratxo i per no ser diferent de qualsevol altre infeliç, fos sergent o no.

CAPÍTOL 7

En Wesley fa un tracte astrològic, veu una estrella i descobreix un secret

Em vaig quedar mirant com en Lou Marriacci ajudava el sergent Cacalokowitz a aguantar-se dret mentre tots dos s’allunyaven per la carretera. Era una escena quasi fantàstica, tot i que no sabria dir per què. Potser pel que el sergent va dir a en Lou quan van començar a caminar.

—A poc a poc —li va dir—. Estic ferit.

—Vostè no està ferit —va dir en Lou—. El que està és borratxo.

—No, estic ferit. Estic sagnant.

A vegades els borratxos diuen coses estranyes. Ho sé perquè recordo les coses que deia el pare quan estava borratxo. La meitat no les entenia, però sempre vaig saber que no eren tan absurdes com semblaven. En Cacalokowitz no estava ferit ni sagnava, però jo sabia el que volia dir, i suposo que en Lou també, perquè va alentir el pas. En Lou es comportava amb en Cacalokowitz com si hi estigués furiós, com si no volgués perdre més temps amb un home que havia begut tant que era incapaç de caminar recte o de dir res intel·ligible, però jo sabia que només ho feia per diversió.

No vaig trigar a perdre’ls de vista i a quedar-me sol. Tant me feia estar sol, però mentiria si digués que no tenia por. Vaig recórrer el terreny una vegada, desitjant no haver de cridar l’alto a ningú. Tant me feia que me’l cridessin a mi, però jo preferia no haver-lo de cridar.

Vaig recordar les instruccions que ens donaven sempre abans de fer la guàrdia.

I al mateix temps no deixava de mirar el cel i les estrelles i de somiar aquell home afortunat perquè era lliure.

Les instruccions sempre eren les mateixes; si més no en essència, tot i que les paraules variaven. «Recordin que això és molt seriós. No és ni un càstig ni una diversió. Fer la guàrdia és un honor del qual hauria de sentir-se orgullós qualsevol home d’aquest exèrcit d’homes. I també és una gran responsabilitat, perquè el que fan és protegir el nostre país contra l’enemic. Cridin l’alto amb una veu clara i autoritària. I si a la primera no hi ha resposta, tornin a intentar-ho. I si a la segona tampoc no contesta ningú i veuen alguna cosa sospitosa, disparin; i disparin a matar! Així hauran complert el seu deure, encara que hagin disparat a un comandant, a un coronel o a un general. Si no troben que hi hagi res sospitós, si troben que deu ser només un borratxo, o veuen qui és i saben del cert que no suposa cap perill, no disparin, facin servir el sentit comú. Però sobretot no corrin riscos innecessaris. L’enemic és entre nosaltres. Pot posar-se un uniforme de soldat americà i a vostès potser els semblarà que el coneixen, però no siguin ximples, no se la juguin, podria costar-los la vida. Si al segon alto no hi ha resposta, no només poden disparar, sinó que tenen l’obligació de disparar.

No m’agradaven gens, aquelles instruccions. Uns quants homes havien rebut trets, però cap no era de l’enemic. La majoria eren soldats. Constantment sentíem històries de soldats que disparaven a homes innocents durant la guàrdia. La majoria de les històries venien d’altres posts, però una nit un dels nostres va disparar a un d’una altra companyia. El paio va morir abans que poguessin fer res per ell, i al que li va disparar el van enviar a casa de permís, perquè es recuperés, però ja no va tornar mai més al nostre post. El van enviar a un altre lloc, perquè ningú no s’assabentés que havia mort un company.

Molt aviat ja havia recorregut el terreny tres vegades. Em van passar pel cap un munt de coses, i llavors vaig començar a cantussejar una melodia que no sabia quina era ni on l’havia sentida. Però no vaig trigar a caure-hi, perquè en vaig recordar la lletra: «Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here?».⁵ La cantava el pare, era una cançó de la guerra anterior.

Vaig començar a pensar què devia ser el que em volia dir en Lou. Llavors va aparèixer un quisso i se’m va enganxar als talons. L’hi vaig agrair. Hi havia molt de silenci, només se sentia el soroll de les meves botes feixugues quan caminava, i el gos no feia cap soroll. Em vaig aturar un sol cop, tot i saber que estava prohibit, per parlar-hi. «Hola, noi», li vaig dir, i el gosset va arrencar a córrer. Va alentir el pas fins a aturar-se i va tornar a poc a poc. Em vaig adonar que no es refiava de mi. Hi ha molts gossos sense amo a prop dels posts militars.

Em va venir de gust fumar-me una cigarreta, però sabia que estava prohibit i me’n vaig estar. Però al cap d’una estona em vaig sentir malament per no haver-m’hi arriscat, així que em vaig posar una cigarreta als llavis, la vaig encendre i vaig començar a fumar i a sentir-me més bé, tal com deia en Joe Foxhall. Només havien passat trenta-cinc minuts, però a mi em semblaven una eternitat.

Vaig provar d’inventar-me un joc per passar l’estona, i em vaig dir: «D’aquí al punt en què he de girar, hi ha exactament cent trenta-tres passes», i vaig començar a comptar-les. Però m’havia equivocat. En realitat hi havia cent cinquanta-quatre passes.

I llavors em vaig dir: «Si endevino, amb un marge d’error de deu passes, quantes passes hi ha d’aquesta punta del terreny a l’altra... demà al matí s’haurà acabat la guerra».

Però de seguida em vaig adonar que allò era una bestiesa, així que vaig rectificar: «No, si l’encerto no hauré de cridar l’alto a ningú, i tornaré al centre de vigilància i en Joe Foxhall i jo ens alegrarem d’haver fet ja la meitat de la guàrdia, i potser en comptes de dormir ens asseurem a fumar i a xerrar».

Però després vaig pensar que igualment veuria en Joe Foxhall al centre de vigilància, i que igualment ens asseuríem a fumar i a xerrar, així que aquell tracte tampoc no em va convèncer.

Així que em vaig dir: «Si l’encerto amb un marge d’error de deu passes, el pare està bé. Ja no està tan malament com quan se’n va anar de casa, i està sa i estalvi en alguna habitació moblada».

Però això tampoc no em va acabar de convèncer, tot i que sí que volia que el pare estigués bé.

Així que em vaig dir: «Coneixeré una noia abans que s’acabi la guerra: la meva nòvia, la meva promesa, la meva dona. La trobaré i ella m’estimarà tant com jo a ella, i viurem junts, sense que ens importi el que faci la resta del món».

Però aleshores ja havia recorregut la llargada sencera i no havia intentat endevinar quantes passes hi havia d’una punta a l’altra, així que ara ja estava recorrent l’amplària del terreny, i com que aquella distància era menor, i per tant més fàcil d’endevinar, vaig preferir esperar-me fins que em toqués girar per tornar a recórrer la llargada.

Quan ja estava a punt de girar, em vaig dir: «Hi ha tres-centes noranta-tres passes. Si l’encerto amb un marge d’error de deu passes, la trobaré».

I vaig girar i vaig començar a comptar.

Si vaig triar aquell nombre, el tres-cents noranta-tres, és perquè crec que el tres és el meu nombre de la sort, i per tant tots els nombres que són múltiples de tres em donen sort. El meu número de placa de l’exèrcit està format per tresos i nous. Quan era petit m’agradava el set, però suposo que el set era massa alt, perquè de seguida em va deixar d’agradar i el vaig canviar pel tres. Comptava de tres en tres, i això em donava sort.

Esperava no equivocar-me, perquè al final acabes creient en els nombres, però no vaig trigar a adonar-me que m’havia passat, així que vaig començar a fer passes més curtes, però tot i així em passava. En total només hi havia dues-centes vuitanta-quatre passes, incloent-hi les curtes, i aquest nombre a mi no em diu res. Dividit entre tres dona noranta-quatre amb seixanta-sis, que tampoc no em serveix. Però el nou de noranta-quatre era millor que res, així que vaig decidir que tenia dret a intentar fer un altre tracte, però com que havia fallat en el que hauria significat (tant de bo no hagués fallat) que trobaria nòvia, vaig decidir inventar-me’n un de nou, i aquest cop vaig dir: «Si veig aparèixer una estrella nova al cel, o si veig un estel fugaç...».

Volia demanar un desig i no sabia quin.

Però no vaig trigar a saber-ho, i amb certesa.

«Si durant el temps que trigo a recórrer el terreny una sola vegada veig una estrella nova, o un estel fugaç, no em mataran a la guerra».

Llavors em vaig posar nerviós, perquè no estava segur de tenir-ho fàcil. Caminant a poc a poc com ha de caminar un guàrdia, o fins i tot una mica més a poc a poc, trigava uns onze minuts a recórrer la zona, i tot i haver mirat el cel durant quasi tota la guàrdia no havia vist cap estrella nova ni cap estel fugaç. Però un tracte és un tracte, i jo l’havia fet i l’havia de respectar. Vaig pensar que valia més posar-m’ho difícil, perquè així si guanyava sabria segur que no em matarien a la guerra. De fet el més probable era que em salvés, així que em va semblar just no posar-m’ho fàcil.

Vaig intentar no mirar el cel mentre pensava en tot això, perquè si apareixia una estrella nova abans d’allargar la mà en senyal d’acord solemne no serviria de res, així que vaig allargar la mà, em vaig fixar bé en el punt on era, vaig mirar el cel i em vaig dir: «Si veig una estrella nova abans de tornar a passar per aquest punt, o si veig un estel fugaç, jo, Wesley Jackson, no moriré en aquesta guerra».

També em vaig proposar no fer trampa caminant més a poc a poc, o més a poc a poc que fins aleshores, perquè no em va semblar que servís de res intentar enganyar el cel. Si no m’havia de salvar, valia més saber-ho ja. Així deixaria d’amoïnar-me. Simplement em diria: «Bé, si ha de ser així...», i me n’oblidaria.

Vaig mirar el cel i vaig començar a caminar, i ben aviat ja havia recorregut la meitat del terreny. I encara no havia vist aparèixer cap estrella nova ni cap estel fugaç.

Però no em vaig desanimar.

No sé per què vaig tenir el pressentiment que veuria aparèixer una estrella nova abans d’acabar el recorregut, estava segur que en veuria una; no veuria un estel fugaç, veuria sorgir una estrella nova de la foscor del cel, a milions de milles de distància, i llavors sabria que no em matarien. Tant me feia quines possibilitats tenia, perquè sabia que veuria una estrella; una estrella flamant al cel, la meva estrella, que em diria que no em passaria res.

Llavors vaig començar a mirar cap al punt on creia que apareixeria l’estrella, cap a l’est, a uns vint peus per damunt de l’horitzó. Jo no en sé res, d’estrelles. No sé com varia la seva posició en el cel d’un mes a l’altre, ni cap on es desplacen, ni quins noms tenen; així que ja us podeu fer una idea del risc que corria fixant-me en aquell punt concret. Però tant me feia. Jo sabia que la meva estrella apareixeria, i no us penseu que us dic cap mentida quan us dic que la meva estrella va aparèixer. I va aparèixer molt abans que acabés el recorregut. La vaig veure amb tanta claredat com veia les altres estrelles que hi havia al cel, i la vaig veure just en el moment en què va aparèixer.

—Això és un miracle —vaig dir—. Aquesta estrella ha aparegut només per a mi. Déu l’ha feta aparèixer per a mi. És clar que abans ja hi era i la devia tapar alguna cosa, però Déu ha sentit el meu desig i ha apartat el que no deixava veure l’estrella, i llavors ha aparegut per fi i jo l’he vista, i això significa que no moriré en aquesta guerra.

Em vaig posar tan content que vaig començar a cantar a plens pulmons: «Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here?». El gos ja no em tenia por, i jo tampoc no tenia por de... de res. Vaig treure una altra cigarreta, la vaig encendre i me la vaig fumar, i ja m’era igual que arribés algú i li hagués de cridar l’alto.

Llavors vaig veure acostar-se algú per la carretera.

Sabia que era en Lou Marriacci, però vaig cridar igualment:

—Alto! Qui hi ha?

—Molt bé —va dir en Lou—. Crida-ho ben fort.

I vaig tornar a cridar, perquè sí.

______________________

5. «Where do we go from here» (Howard Johnson, Percy Wenrich), cançó de caràcter patriòtic que es va fer molt popular durant la Primera Guerra Mundial.