Les aventures d'en Wesley Jackson

CAPÍTOL 10

En Wesley fuig d’una vida de mentides i té un somni terrible

El camió no va trigar a arribar i en va baixar un paio que es va sotmetre a l’aparatós protocol del canvi de guàrdia. El vaig acompanyar perquè es familiaritzés amb la zona, vaig pujar al camió i em vaig asseure al costat d’en Joe Foxhall, que s’estava fumant una cigarreta. Jo també en vaig treure una i la vaig encendre, i el camió va arrencar i va començar a avançar per la carretera.

—Cap novetat? —va demanar en Joe.

—Poca cosa.

—Has mirat el cel?

—És clar.

—T’ha agradat?

—És clar.

—Se t’ha acudit cap idea?

—Una o dues.

—Com ara?

—Com ara que els éssers humans som ben tristos.

—I com se t’ha acudit aquesta idea?

—No ho sé. Se m’ha acudit i prou.

—Has hagut de cridar l’alto a algú?

—A dos paios. I tu?

—A ningú, i en dono gràcies a Déu.

—Per què?

—Qui soc jo per demanar qui hi ha? Soc jo qui hi ha. Soc jo sempre. T’has cansat d’esperar?

—Una mica.

—Vols dormir?

—Encara no.

—Crec que jo també em quedaré despert una estona. Has cantat cap cançó?

—«Valencia».

—Has dit cap oració?

—Sí, el parenostre.

—Has recordat vells temps o vells amics?

—Quan tenia sis o set anys, i el pare.

—Has rigut?

—Una mica.

—Has plorat?

—Com?

—Que si has plorat, per dins o per fora.

—De totes dues maneres.

—Per què?

—Per tot.

—Jo també —va dir en Joe—. Se t’ha acostat algun gos per fer-se amic teu?

—Sí. A tu també?

—Sí.

—Per què ho fan, això, els gossos? —vaig demanar jo.

—Què vols dir?

—Per què un gos escull un paio i no pas un altre per fer-se’n amic?

—Un gos es fa amic de qualsevol.

—Jo he sentit que un gos no es farà mai amic d’algú que no faci bona olor.

—No hi ha cap home al món que no faci bona olor —va sentenciar en Joe.

—Bé, pot ser que per al gos no faci bona olor.

—Pot ser —va dir en Joe—, però l’olfacte d’un gos és un mitjà massa pobre per jutjar els éssers humans, que agafen l’olor del món.

—Suposo que sí.

Vam arribar al centre de vigilància, vam prendre cafè i uns entrepans i ens vam asseure a xerrar una estona. En acabat ens vam estirar i ens vam adormir. Quan ja eren quasi les sis del matí, ens van despertar i vam tornar al camió, i a les nostres zones de vigilància, i vam fer dues hores més de guàrdia. Ja eren quasi dos quarts de nou quan vaig tornar a la caserna, i vaig anar directament a l’oficina a tornar les seves coses al sergent Cacalokowitz, que estava assegut darrere un petit escriptori, examinant la nòmina de personal malalt. Ell també semblava força malalt. Quan va alçar els ulls i em va veure, no vaig somriure. No hi havia ningú més, així que em vaig treure de la butxaca les seves coses i les hi vaig donar. Em va mirar com si intentés esbrinar què sabia jo, i suposo que va arribar a la conclusió que sabia més del compte, perquè em va dir:

—Gràcies, Wesley.

Em vaig alegrar de no haver de dir cap mentida i vaig donar gràcies a Déu, però quan em vaig girar per anar-me’n em va preguntar, en veu molt baixa:

—Ha vist en Lou Marriacci?

Em vaig espantar, perquè estava segur que ara sí que hauria de començar a dir mentides, i que així que comencés ja no podria parar.

—Quan? —vaig demanar.

—Aquest matí.

—No —vaig contestar, dient-li una veritat que cada cop era més a prop de la mentida.

—Vull parlar amb en Lou —va dir el sergent.

Ja havia begut oli. No me’n sortiria. Vaig pensar a demanar al sergent de què volia parlar amb en Lou, però vaig canviar d’opinió perquè vaig pensar que si feia preguntes encara trigaria menys a haver de mentir, i el que jo volia era ajornar les mentides tant com pogués.

Llavors el sergent va dir, tot tranquil:

—A en Lou l’envien a casa. Està fora de l’exèrcit.

—Com?

—Passa dels trenta-vuit anys. Fa poc ha sortit una nova directriu del Ministeri de Defensa. D’aquí a tres o quatre dies ja serà a casa. És a la llista. L’hi dirà si el veu?

—L’hi diré, sí.

Crec que mai no m’he sentit tan feliç com aquell matí, i tot perquè en Lou se’n tornava a casa i jo ja no hauria de dir mentides. Estava impacient per anar al bosc a buscar-lo, però no volia córrer perquè podria aixecar sospites, així que hi vaig anar tot passejant. Em vaig prendre tot el temps del món, i cada minut que passava em sentia més bé. No vaig trigar a arribar al bosc, i al cap d’una estona ja hi era ben endins, on vaig suposar que trobaria en Lou, i vaig començar a cantar «Valencia». Volia que en Lou em sentís i sabés que no passava res, però suposo que no era prou a prop per sentir-me, perquè no va sortir de l’amagatall, i això que jo ja havia travessat el cor del bosc, o si més no això m’havia semblat. Tot i així, vaig continuar caminant i xiulant, i esperant que en Lou aparegués.

Al cap d’una estona em vaig preocupar. I si ja se n’ha anat a casa? I si el detenen per absentar-se sense permís i ell, que encara no sap que igualment està fora de l’exèrcit, fa veure que ha perdut la memòria, i la gent comença a sospitar i m’interroga, i jo he de mentir després de tot, encara que ell ja estigui fora de l’exèrcit?

Em vaig espantar tant que vaig parar de xiular. Vaig començar a buscar en Lou, i cada cop estava més espantat. Aquella seria la meva sort, i la d’en Lou: deshonrar-nos quan ja no hi havia necessitat de fer-ho. Vaig pensar a cridar el seu nom, i ho vaig fer un parell de cops, però la meva pròpia veu em va espantar més que mai.

Em vaig asseure a recapacitar. Devia quedar-me adormit, perquè de sobte era a casa amb el pare i ell tornava a estar bé. Cantava «Valencia», però no estava ressentit amb ningú. Estava content. El pare preparava un d’aquells sopars que ens solia fer quan estàvem tots junts i no teníem problemes. Ens assèiem a sopar i xerràvem. I llavors algú trucava a la porta i jo em moria de l’ensurt. El pare obria la porta i un paio deia: «Busco en Wesley Jackson».

—Qui és, vostè? —deia el pare.

I el paio contestava:

—Vostè ja em coneix. No fa falta que li digui qui soc.

Jo m’espantava i em posava a plorar, però el meu plor no era el d’un home que està despert, sinó aquell plor terrible que fa rajar llàgrimes per tot en aquest món i ho sacseja tot amb sanglots amargs; perquè sabia qui era aquell paio i no volia anar-me’n amb ell. El pare tampoc no volia que me n’anés amb el desconegut, però no podia fer res per evitar-ho, així que agafava una ampolla i bevia un glop. I el paio entrava a casa i s’asseia al meu costat, i jo no el volia mirar. Llavors m’agafava l’espatlla i me la sacsejava lleugerament, i pronunciava el meu nom com si fos el meu millor amic i no pas qui era realment.

—Wesley —deia.

I llavors se’m va acudir que potser estava adormit, i ei, reina, allò em va fer sentir més bé. Vaig començar a recordar petites coses que eren senyals inequívocs que dormia: el bosc, en Cacalokowitz borratxo de nit i sobri de matí, i en tenir la certesa que somiava em vaig sentir més bé i vaig canviar de posició diversos cops, encara adormit, i en acabat vaig obrir els ulls i en Lou Marriacci era allà, agafant-me l’espatlla.

Vaig sacsejar el cap un parell de cops i vaig somriure a en Lou, però suposo que ell estava massa amoïnat per tornar-me el somriure. No va dir res, simplement va esperar que jo parlés.

—Estàs fora de l’exèrcit —vaig dir jo. Però ell va continuar callat—. He vingut a dir-t’ho, però no et trobava. Suposo que m’he quedat adormit. —Vaig esperar que en Lou digués alguna cosa, però suposo que no podia badar boca, així que vaig prosseguir:— Li he tornat les seves coses a en Cacalokowitz, tal com em vas demanar, i m’ha donat les gràcies. No m’ha preguntat res, així que no he hagut de dir cap mentida. Bé, sí que m’ha preguntat una cosa: volia saber si t’havia vist, i jo m’he espantat. Però un tracte és un tracte i jo el pensava respectar, tot i que preferia no haver de dir cap mentida. I llavors m’ha dit que estaves fora de l’exèrcit perquè ja passes dels trenta-vuit, que havia sortit una nova directriu i que li havia arribat una llista del quarter general amb el teu nom. M’ha demanat que t’ho digués si et veia. Així que he vingut a dir-t’ho.

De sobte en Lou va somriure.

—T’estimo com als meus dos fills —va dir—. Ets el paio més guapo del món.

—Estic molt content que per fi te’n puguis tornar a casa —vaig dir jo.

—He de fer una cosa per tu —va dir en Lou—. He de fer moltes coses per tu.

—És l’exèrcit, el que t’envia a casa. Jo no he fet res.

—Però estaves disposat a fer-ho. He de fer un munt de coses per tu. Digue’m què vols que faci.

—No se m’acut res, Lou. Però gràcies igualment.

—Pensa-hi bé. T’enviaré diners, uns quants cada setmana. Però això no és res. Pensa una mica.

—No vull diners, jo.

—Has de dir-me el que vols que faci per tu —va dir en Lou—. Jo soc catòlic. Et vaig demanar que mentissis per mi, i sé que no ets la mena de paio a qui li agrada mentir, però vas dir que ho faries per mi perquè volies que tornés a casa. He de fer alguna cosa per tu per expiar el meu pecat. Jo sempre faig alguna cosa per expiar els meus pecats, tots i cadascun.

Llavors em vaig recordar del pare.

—Potser podries trobar el meu pare —vaig dir.

—El trobaré —va dir en Lou—. Explica-me’n alguna cosa.

Vaig explicar a en Lou el que havia de saber, i em va dir:

—No et preocupis. Trobaré el teu pare. I també me’n cuidaré. T’escriuré quan el trobi, i faré que ell també t’escrigui.

Vam tornar a la caserna i en Lou Marriacci va entrar al despatx del sergent Cacalokowitz. Tres dies després vaig acompanyar en Lou a l’estació per acomiadar-me’n. En Dominic i en Victor Tosca també venien, i quan li va arribar l’hora de pujar al tren, en Lou tenia els ulls plens de llàgrimes. Va abraçar en Dominic i li va dir alguna cosa en italià, i en acabat va abraçar en Victor i li va bufetejar la cara com se sol fer: tres o quatre cops, amb afecte. I tot seguit se’m va acostar a mi.

—Tu no et preocupis per res —va dir—. Trobaré el teu pare. Serà el primer que faci.

I en Lou Marriacci va pujar al tren, i nosaltres tres vam sortir de l’estació i vam entrar en un bar.

Jo vaig beure molta cervesa i em vaig emborratxar per primer cop a la vida, i en Dominic i en Victor Tosca em van portar al post amb taxi i em van ajudar a ficar-me al llit.

CAPÍTOL 11

En Harry Cook i en Wesley veuen una noia bonica

Quan en Harry Cook i jo vam anar a Alaska gràcies a la influència del periodista Jim Kirby sobre el pobre coronel Remington (que volia sortir als diaris), vam jurar que no ens separaríem mentre durés la guerra, sense pensar que l’exèrcit pogués tenir uns altres plans per a nosaltres. I així, quan vam acabar la instrucció bàsica, no gaire després que en Lou Marriacci hagués tornat a casa, en Harry Cook es va assabentar que l’enviaven a Missouri, i jo em vaig assabentar que m’enviaven a Nova York.

—A quina part de Nova York? —va dir en Harry.

—En Cacalokowitz diu que a Nova York, a la ciutat. A quina part de Missouri vas tu?

—A prop de Joplin.

Tots dos ho vam sentir molt, però les coses són així, a l’exèrcit. A en Dominic Tosca també li va tocar anar a Missouri, i al seu germà Victor a Nova York. Els nois que anaven a Nova York se sentien més afortunats que els que anaven a Missouri o a algun altre lloc, com ara Louisiana. Tothom estava trist però al mateix temps impacient per anar-se’n. El motiu pel qual els nois que anaven a Missouri envejaven els que anàvem a Nova York era que a Amèrica tothom vol anar a Nova York algun dia; bé, suposo. Jo sempre havia volgut anar a Nova York, així que quan em va arribar la brama que jo era a la llista dels que anirien a Nova York em vaig posar molt content. Però quan em vaig assabentar que en Harry Cook no m’hi acompanyaria, vaig anar a veure en Cacalokowitz i li vaig dir que, si en Harry no podia anar a Nova York amb mi, si em deixava a mi anar a Missouri amb ell. En Cacalokowitz em va contestar que a tots ens havien assignat una destinació i una feina, i que no s’hi podia fer res.

—I a mi quina feina m’han assignat?

En Cacalokowitz va treure la meva fitxa i se la va mirar.

—Aquí no ho diu exactament —va contestar—. Però t’envien a Nova York. Suposo que et posaran d’administratiu perquè saps escriure a màquina. On vas aprendre’n?

—A l’Institut Politècnic de San Francisco.

—I això?

—Va ser un error. Vaig intentar dir-los que no havia escollit mecanografia i taquigrafia, però no em van fer cas, així que vaig haver d’aprendre totes dues coses: la mecanografia m’anava més bé, però les vaig aprovar totes dues.

—Has treballat mai en una oficina?

—Durant dues setmanes vaig treballar a la línia de ferrocarril Southern Pacific, per vacances. Ho diu a la fitxa.

—Suposo que per això t’envien a Nova York —va dir en Cacalokowitz.

—I per què no puc anar a Missouri amb en Harry Cook?

—Perquè ets a l’exèrcit.

—I de què farà en Harry a Missouri?

En Cacalokowitz va treure la fitxa d’en Harry i se la va mirar.

—D’operari de línies —va dir—. El seu CI és bastant baix.

—I el meu?

—Bastant alt.

—I el de vostè?

En Cacalokowitz se’m va quedar mirant, però no estava enfadat.

—El meu és més baix que el d’en Harry —va dir—. Suposo que per això soc sergent primer aquí, en aquesta selva. Vosaltres, els de la Companyia B, ja sou el cinquè grup que instrueixo i envio a una altra destinació, però jo continuo aquí. Tens molta sort d’anar a Nova York. Tant de bo hi pogués anar jo també.

Ens pensàvem que trigaríem a marxar un dia o dos, però no vam marxar fins a mitjan desembre. Abans que es dissolgués la companyia ens van fer una foto, i tothom va signar les còpies dels altres, per tenir un record. En Harry i jo ens vam prometre que ens escriuríem, i vam passar molt de temps junts de permís a la ciutat. Tothom anava a Sacramento quan tenia permís, però en Harry i jo sempre anàvem a Roseville, que era més petit i millor perquè no hi havia tants soldats de permís.

Una nit estàvem ell i jo asseguts en una taula d’un petit bar restaurant al qual solíem anar quan hi va entrar la noia més bonica que havia vist mai. Era tan bonica que em vaig quedar sense respiració i em vaig haver d’empassar la saliva un parell de cops. Si hagués intentat parlar-hi sé que no hauria pogut dir ni una paraula. La noia era morena, els cabells llargs i negres li arribaven a les espatlles i hi portava una cinta vermella. Vaig suposar que era espanyola, o espanyola i mexicana, però era tan bonica que em feia vergonya mirar-la per com em feia sentir. Em feia sentir ganes d’estar a soles amb ella per arrencar-li la roba. Ella va demanar una copa a la barra; una copa de debò, un whisky, i de tant en tant es girava per inspeccionar el local.

Ja feia una estona que en Harry i jo parlàvem del nostre viatge a Alaska, recordant com ens hi havíem divertit i com m’havia sorprès jo de veure aquell esquimal, en Dan Collins. Cap dels dos no volia que l’altre s’adonés de com el feia sentir la noia de la barra, així que vam intentar continuar xerrant.

—En Red Collins —va dir en Harry—. No semblava esquimal, oi?

—Vols dir en Dan Black —vaig dir jo—.Llavors em vaig adonar que en Harry s’havia fixat en la cinta vermella de la noia i jo en els cabells negres, però vaig preferir no dir res.

—Tant és com es digui —va dir en Harry—. Que bé que ens ho vam passar allà dalt a Roseville.

Quasi no em vaig adonar que havia dit Roseville en comptes de Fairbanks, perquè sabia què volia dir i no vaig donar importància a aquell lapsus.

No m’havia passat mai que coses que per a mi sempre havien estat molt importants de sobte deixessin de ser-ho, i se’m feia molt estrany. No parava de mirar el cos de la noia sota el vestit, la veia nua i allò m’ofuscava. Em feia vergonya que se’m notés, però l’esforç per dissimular només va fer que me’n donés encara més vergonya i que se’m notés encara més del que se m’hauria notat si hagués tingut la sort de no estar boig per aquella noia. Ja no em feia res no saber on era el pare. Ja no em feia res que la gent tingués problemes, o que fos pobra, o desgraciada, o que estigués malalta. Ja no m’importava gens la bona o la mala sort, ni ser viu o mort, ja no m’importava res. L’únic que m’importava era la imperiosa necessitat d’acostar-me a aquella noia, i allò no tenia cap sentit.

La noia va demanar una altra copa, i en Harry i jo vam continuar xerrant com si cap dels dos estigués enfavat amb la seva bellesa. Jo no sabia de què parlàvem, però sí que veia que no n’encertàvem ni una. No tenia ni idea del que dèiem perquè el que dèiem no era res més que una excusa per dissimular el que sentíem, que no podíem demostrar de cap manera, i vaig pensar: «Suposo que això és el que fa que els homes es comportin com ximples, però suposo que també paga la pena».

Quan me’n vaig adonar ja se’ns havia acostat a la taula per prendre una copa amb nosaltres. I llavors va passar una cosa que em va sorprendre. Vaig començar a odiar en Harry perquè ell podia parlar amb ella tot natural i jo en canvi no. I també el vaig envejar per ser més guapo que jo. Em vaig intentar convèncer que aquella noia no era res més que una meuca, però allò no em va fer sentir més bé. Així que llavors vaig pensar: «El CI d’en Harry és molt baix». I al cap d’una estona em vaig dir: «Aquestes coses les fan els animals», però sabia que només era una excusa per acontentar-me de ser lleig. I em vaig dir: «Un dia aconseguiré fer-me un lloc al món, i en Harry Cook no serà res, o res més que un operari de línies amb sífilis». Però res del que em deia em feia sentir més bé, i hauria donat el que fos per canviar-me per en Harry pèl a pèl, perquè semblava que a la noia li agradava. Ella no va trigar a girar-se cap a mi.

—I a tu què et passa? —em va demanar—. Que has menjat res que no se t’ha posat bé?

«Merda», vaig pensar. «Que idiota que soc!».

Crec que no m’he sentit mai tan petit. Vaig pensar a aixecar-me i a sortir d’allà, però sabia que si m’aixecava em posaria a córrer i potser ensopegaria i cauria, i faria un ridícul espantós. Vaig pensar que en Harry també es riuria de mi, perquè si jo hagués estat en el seu lloc i ell en el meu m’hauria rigut d’ell, o si més no m’hauria sentit cofoi. Però en Harry no es va riure de mi. Fins llavors havia somrigut a la noia, però quan es va girar per mirar-me a mi va deixar de somriure.

—Vols que marxem? —va dir, en una veu tan baixa que amb prou feines el vaig sentir. No vaig gosar dir res, així que en Harry es va aixecar i va dir:— Marxem. —I llavors em vaig enrabiar amb mi mateix per ser tan carallot.

—No, home, no —vaig dir—. Tu no cal que marxis. A mi em ve de gust fer un volt per la ciutat. Ja ens veurem després. —Em vaig sentir orgullós, ja no odiava ningú, i ja no sentia per la noia el que havia sentit feia una estona, així que la vaig poder mirar i somriure, i ella també em va somriure.

—Potser us veuré a tots dos després.

Vaig sortir del bar, sense córrer. I no vaig ensopegar ni vaig caure. Ja no sentia l’impuls d’arrencar-li la roba a la noia, i un munt de coses em van tornar a importar. Em vaig quedar un moment plantat davant del restaurant, intentant reflexionar, i llavors vaig començar a caminar. Abans d’arribar a la cantonada, vaig sentir que en Harry em cridava:

—Ei, Jackson, espera’m!

Jo li volia dir algunes coses, però no sabia per on començar. Com li dius a un amic que et sap greu haver-lo odiat perquè el seu CI és baix, i perquè ell és guapo i tu no, i perquè agrada a les dones i tu no?

I al final li vaig dir:

—Era maca, la noia. Em sap greu haver-te aixafat la guitarra.

—Era lletja com un pecat —va dir en Harry. Però per com ho va dir em vaig adonar que volia tornar al bar, així que li vaig dir:

—Ves-te’n amb ella, Harry. Ja ens veurem després a la caserna.

En comptes de contestar-me, es va agafar a un fanal i va vomitar en un embornal. Quan va haver acabat va dir:

—El vi del sopar no se m’ha posat gens bé. Tornem al post.

Vam fer sis milles a peu per tornar al post. Al principi no parlàvem gaire, però de seguida ens vam posar a recordar el nostre viatge a Alaska, i després a cantar, i abans d’arribar a la caserna ja tornàvem a estar bé, i vam prometre que ens escriuríem i ens buscaríem a San Francisco, quan s’acabés la guerra.