Ja estem morts, amor

Matrimoni

En els moments de deriva, quan tot semblava a punt de saltar per l’aire, la mare pensava sovint en una antiga companya de redacció que es vantava de tenir el marit perfecte: atent, ordenat, bon pare i amant complidor. La beneficiària d’un matrimoni tan ideal que a Minerva li venien arcades cada vegada que havia de suportar la seva xerrameca més de tres minuts seguits.

Però les felicitats més rotundes poden fer-se miques com una copa de vi estavellada contra la paret. Un dia de diumenge hi ha una bateria de mòbil que expira quan l’esposa complaguda pretén telefonar a sa mare. Frustrada, s’adona que té a tocar de mà el cel·lular del marit, absent perquè ha anat a comprar pa. La resta és una història que es desencadena perquè l’esposa coneix el pin, perquè entre ells no hi ha secrets, això faltava. Llavors, hi ha un missatge entrant d’una tal Mari Cruz agraint que el marit ideal atenguera gustós i sol·lícit les seues necessitats lúbriques i reclamara una mica més de. Hecatombe en el paradís. El final de la ceguesa. Hi ha milions de maneres de passar del cel a l’infern en el que tarda un raig a besar la terra. A la mare aquella història li servia de reconstituent: potser les dificultats que suren, les discussions, generen fortaleses, solidifiquen. Millor això que pensar que el teu és un matrimoni modèlic i t’esclata un dia entre les mans no saps ben bé per què.

Aquella era la teoria.

Però la relació entre els pares s’havia deteriorat amb la subtilesa de l’erosió. Cap dels dos podria assenyalar-ne un motiu principal, alguna raó veritablement de pes, un detonant clar, el conflicte concret que acaba degenerant en cridòries i agressivitat. Més aviat, hi havia un distanciament que avançava silenciós i imperceptible. Dos trens allunyant-se en direcció contrària a pas d’eruga. Fins que, en algun moment, van deixar de ser capaços de veure en la llunyania el vagó que transportava l’altre.

Tot plegat, era el procés lògic per la manera en què havien organitzat el treball i la convivència. Tristany va passar de puntelletes per la paternitat, no va ser plenament conscient del disbarat que és una casa amb nounats. El seu ascens en el diari fins a arribar a la subdirecció, quan encara no havia fet els quaranta anys, havia estat fulgurant. Havia adquirit posició i ingressos per mèrits propis, sense aixafar cranis ni xuclar glands, treballant com una bèstia de càrrega, sense horaris.

Perquè si eres periodista el temps no et pertany, és d’uns altres.

Això era possible, en tot cas, perquè Minerva pagava tots els peatges, la càrrega quasi íntegra de les servituds familiars. Un pacte no escrit propiciat per la tia Berta durant el primer embaràs, el meu. Tot el que tinc és vostre, tens la vida resolta, no cal que continues fent els mateixos horaris matxucapersones, et penediràs de no haver fruït de la teua filla. O de no tenir un altre fill, quan toque. No cal convertir-te en una mestressa de casa amargada, però tampoc seria raonable condicionar la carrera del teu marit. Hi ha alternatives, m’has de creure...

Minerva va deixar la tieta fer i desfer. Quan va acabar la baixa per maternitat, ma mare va demanar una excedència al diari i va acceptar un treball de mitja jornada per portar la comunicació i les relacions públiques d’una galeria d’art propietat d’una amiga de Berta. Una tasca agraïda, que li permetia passar les vesprades amb mi i continuar escrivint per a catàlegs i presentacions. Una manera d’estar en contacte amb el món de l’art, ara des de la relativament còmoda vorera d’enfront, la que no obligava a fer hores a l’engròs, ni guàrdies, ni improvisades incursions en altres seccions per cobrir baixes, ni gestionar capritxos i compromisos del cap de cultura o de la direcció, ni entrevistar indocumentats amb ínfules de patums. Ben mirat, passada la trentena, la mare havia vist aigualides possibles ambicions periodístiques. Abans, l’escola d’art havia triturat antigues pretensions artístiques: va prendre consciència del camí de llepades i rialles de conveniència que acompanyen una carrera en les arts visuals. Potser tampoc no tenia el talent suficient, aquell no se sap què identificable en alguns companys i companyes, com una marca d’aigua quasi invisible.

En arribar al tercer curs, sense l’aquiescència de Berta, havia deixat penjades les belles arts i havia arribat a la facultat de periodisme i comunicació com qui baixa improvisadament en una estació per veure com és la ciutat que anuncia el cartell. Per testar si podia ser (realment) bona escrivint.

Una vegada llicenciada, els contactes de Berta (un amic empresari que juga al tennis amb un periodista que és amic d’algú que. Alguna cosa així, ja sabeu com va) li proporcionaren un cau a Minerva. La mare va haver de guanyar-se el respecte lluitant com una lloba acorralada pels caçadors, fent valer el seu imponent fons d’armari cultural, construït amb una voracitat fora mida, especialment obsessiva amb l’art modern, la música anglosaxona i la literatura francesa. Tenia això i una escriptura sòlida i imaginativa, capaç de comunicar complexitats sense caure en malabarismes. Algú que no tractava de reflectir en les entrevistes la superioritat intel·lectual que sovint l’elevava un graó (o dos) per sobre dels personatges. Individus suficients que habitaven un món ple d’insuficiències. Uns anys després de l’entrada en el diari i de conèixer Tristany, Minerva es va estavellar contra els límits del treball en la secció cultural d’un diari regional. Sentia que la buidor i la indiferència anaven ocupant espais. Quan es va quedar embarassada i Berta li va suggerir de fer el canvi, acceptà sense fer girar massa la troca. Volia ser mare. Ho desitjava. I la seua carrera professional havia arribat a un atzucac.

A Tristany ja li estava bé així, no suposava cap variant en les rutines habituals. Els canvis, amb tot, empitjoraren la relació entre costos i beneficis per a la vida en parella. S’acabaren les trobades a l’hora d’esmorzar o dinar, el sexe improvisat de les hores perdudes, les mirades còmplices d’una banda a l’altra de la redacció. Els moments que podien passar junts sense plors, farinetes i bolquers. Les estones que feien més suportable el caos nocturn.

A Minerva el nou treball li agradava. Era còmode i interessant. Però quan tancava les portes de la galeria i m’arreplegava, el nadó que jo era devorava la mare amb una voracitat insaciable. Gairebé no trobava espais per a ella mateixa. I veia fondre’s com un gelat sobre una vorera calenta el vincle amb Tristany: es veien entrada la nit, exhaustos, amb la mirada perduda i la llengua feta un nus. Ella el trobava a faltar, li reclamava atenció, traure hores de qualitat per a la família. Per a ella. L’exhortava a treballar una mica menys, amb la boca petita, sabent que plantejava un gir fora de guió.

Ell no discutia. Assentia, suportava la bonegada, marxava a la meua habitació a contemplar-me uns minuts, quan dormia arraulida en el meu llit diminut, vigilada per un carrusel que penjava del sostre i m’il·luminava tèbiament amb dibuixos d’estrelles i llunes que giraven lentament. Una imatge hipnòtica, relaxant, que li servia al pare per asserenar-se, ajudat també del ritme calm de la meua respiració. Després, Tristany buscava una copa de vi, la consumia mirant qualsevol informatiu nocturn i contestava amb un so gutural quan Minerva anunciava que se n’anava a dormir. Al matí, ella es llevava, s’arreglava, em portava al jardí d’infants i obria la galeria. A vegades, Tristany era capaç de llevar-se abans que mare i filla marxaren. Besava la mare rutinàriament, em feia algunes festes i tornava al llit. Ho feia per veure’m desperta i somrient. A mi. La mare ensumava el greuge i se sentia desplaçada i sobrera.

Quan arribaven els dies de lliurar o les vacances, els pares eren uns estranys que no sabien què dir-se i que bolcaven l’atenció sobre la filla per no fer més evident que havien oblidat com estimar-se. Una tensió silent. La corda que els unia s’esfilagarsava davant els ulls, entre converses que no arribaven mai i tensions que no es resolien, com dos boxejadors que es temptegen i dansen l’un a l’entorn de l’altre i castiguen el fetge del rival sense trobar el colp definitiu. En algun moment sonaria el gong i s’acabaria tot, pensaven. Combat nul. Si feien un esforç, la relació s’assemblaria algun dia al que havia estat. Ho creien honestament, era el que desitjaven de tot cor.

Per això, malgrat la incertesa i imperfecció de les vides en comú, compraren la casa de la urbanització. Tres-cents metres quadrats d’adossat amb tres plantes, soterrani amb garatge i jardí. Una nova llar, com si no, beneïda per Berta.

Compraren la casa. Decidiren fer això. I unes altres coses.

Regal

Quan vaig fer cinc anys, es va celebrar en la nova casa, un dia perfecte, assolellat i primaveral, una gran festa amb globus, garlandes, tortada de xocolate i galetes, regals i una pallassa que sabia maquillar. Una doble celebració d’aniversari d’arribada a un nou entorn. Una barreja estranya. Hi havia companys i companyes del col·legi i xiquets i xiquetes de la urbanització. Hi havia mares que, amb Minerva al davant, elogiaven la decoració infantil, les plantes del jardinet, l’espai diàfan i gran de l’habitatge, l’encertada tria del parquet de fusta natural o l’atrevit color taronja del banc de la cuina. Les mateixes mares que, quan Minerva no hi era, malparlaven del tipus de plantes triades per a l’espai, de com de car i difícil és el manteniment del sòl de fusta natural o de com de ràpidament s’avorriria l’ama de la casa de l’irritant color taronja del banc de la cuina que havia triat amb una lleugeresa insòlita. Entremesos entre converses circulars sobre fills, maternitat, paternitat i xafardejos escolars. I tu a què et dediques, Minerva? Treballe en una galeria d’art. Ah, molt interessant, pensava que eres periodista, com el teu home... I on has comprat les flors?

També hi havia pares que bevien cervesa i que enraonaven amb una previsibilitat insubornable de coses de pares, sexe, futbol o el fascinant món de l’automoció. Temes que s’esgotaven abans d’entrar en la polèmica política de la setmana, moment en el qual el pare s’esmunyia discretament per no ser objecte d’un interrogatori. Tu eres periodista, no?, Sí, però hui faig festa. A més, si em disculpeu, he de fer fotos, he d’anar a buscar beguda, he de veure si Minerva necessita alguna cosa, s’excusava, la manera de no encetar un intercanvi dialèctic amb senyors als quals no els interessava en el fons la seua opinió, sinó pontificar amb algú autoritzat al davant sobre temes sobre els quals tenien un criteri construït amb prejudicis, llocs comuns, dos titulars mal llegits i una frase agafada al vol d’algun tertulià. Potser algun altre dia dedicaria cinc minuts a posar algun indocumentat al lloc.

Hi havia tota aquella gent, amistats circumstancials, de veïnatge, la immensa majoria de les quals no perdurarien. I el lil·liputenc entorn familiar, representat per la tia Berta, qui s’havia reservat el regal més gros i bonic: una preciosa bicicleta amb rodetes, feta portar expressament des d’Itàlia, que va fer que se m’eixiren els ulls d’òrbita. El moment indiscutiblement estrella després de la tortada, les cucanyes i les cares decorades amb dibuixos de papallones, marietes o màscares de superherois.

Un dia perfecte, ja us ho havia dit. Quan tot va acabar, jo estava feliç, dissimulant amb hiperactivitat el cansament, agitant les noves joguines, demanant aigua, saltant sobre el sofà. La mare estava radiant i exhausta, satisfeta perquè tot havia anat bé. I perquè no havia vist Tristany consultar el mòbil cada vint segons. El pare estava feliç perquè nosaltres ho estàvem. Ha sigut el millor dia de ma vida, els vaig dir. Ens n’alegrem, preciosa. Saps què passa, Anaïs? Que encara hi ha un altre regal. Sí? I què és? Puc veure’l? No és un regal que pugues veure, encara... La mama està embarassada. Tindràs un germanet. O una germaneta, encara no ho sabem. Què et sembla?

El pares havien decidit no ajornar més allò que tenien previst gairebé des que van decidir portar criatures al món: els seus fills o filles no tornarien a estar sols, com els havia passat a ells. El matrimoni encara no havia passat pels pitjors sotracs. Volien continuar junts. I tenir un altre fill. O filla, tant era. I estipulat això, no convenia que s’eixamplara la diferència d’edat entre germans. O germanes. Intuïen que la meua resposta podia ser escèptica, fins i tot reactiva. Havien debatut molt si el dia de l’aniversari era el moment més adient, però trobaven que vestir la notícia com un gran regal, solemnitzar-la, podia fer de vaselina. Em vaig quedar mirant els pares, molt fixament. Vaig romandre callada un instant, amb la boqueta oberta, escrutant la mirada dels progenitors. Hi havia tot un discurs molt ben elaborat en funció de qualsevol dels escenaris possibles. Un raonament que esperava la resposta per ser articulat. L’entusiasme desbordat ja es podia descartar. Es covava alguna cosa entre la indiferència i graus variables d’hostilitat. Demà anirem al parc i estrenarem la bicicleta, veritat que sí?, vaig dir en acabant. Per tornar a fer salts sobre el sofà com si res.

German(e)s

La mare no estava predeterminada a ser filla única. Aquell no era el pla. Quan tenia tres anys, els meus avis li van dir que, tal vegada, l’any següent, l’altre, al més tardar, la cigonya portaria un germanet o una germaneta. O qui sap si hi vindrien bessons. T’imagines, Minerva? Dos germanets, tot d’una! I podem dir-li a la cigonya que millor si és una nena? Em sembla que no, però ens has de prometre que si és un xiquet el voldràs igualment. Fins i tot sense tenir garanties de poder tenir una germaneta amb qui jugar, a qui pentinar i acotxar a la nit, a Minerva li va semblar la millor notícia que li havien donat mai. Saltava esvalotada d’una banda a l’altra de la casa, feia preparatius i traginava llistes de noms possibles, alternant-ne de masculins i femenins, combinant-los en previsió que, finalment, hi haguera bessonada. O qui sap si més de dos, perquè la mestra li havia confirmat que això era possible. Però tres no, mami, que són molts i cridaran i ploraran i faran molt de soroll, tres no, eh?

Hi ha promeses que se’n van a dormir i no desperten mai.

Durant una excursió pel Pirineu lleidatà, en un congost no massa exigent, la meua àvia materna va perdre peu en relliscar amb la grava del camí. Es va quedar amb el cos deixat caure en el pendent, una costera pronunciada però no abissal. No era complicat pujar-la, el perill real era escàs, però ella va tenir por, va començar a cridar i moure’s. I el marit, espantat, va curtcircuitar, es va apressar, va entropessar i va caure sobre l’esposa, colpejant-la i arrossegant-la muntanya avall. Abans d’aterrar en una roca sortint, dos-cents metres en direcció al final del barranc, els dos cossos havien fet repetidament de sac de boxa contra les roques. Quan l’equip de rescat va aconseguir acostar-s’hi, el meu avi havia mort. I l’àvia estava inconscient i havia vessat litres de sang entre pedres i matolls. Quan va arribar al quiròfan ja no li podien reconstruir el crani. No per viure.

Minerva no va veure les restes dels seus progenitors, els seus rostres deformats pels colps, irreconeixibles. Anys després, no va tenir tanta sort amb els cadàvers desfigurats de les filles.

German(e)s #2

Us deveu preguntar per la condició de fill únic de mon pare. Tampoc no va ser programada conscientment, però els meus avis decidiren, quan Tristany va fer sis anys, que ja havien fet tard per tornar als còlics, els bolquers pudents, les revisions pediàtriques, els nervis desfets pels plors i la manca de descans i la resta de petits-grans detalls que poden fer de la criança un purgatori. Un nou membre en la família, a més, complicaria els quefers del matrimoni. Ho havien vist en parelles del seu entorn, condicionades per extraescolars, reunions, compres i tot el seguit de petits-grans detalls multiplicats per dos (o per tres). I després hi havia l’adolescència, que podia ser igualment enutjosa. La criança no s’acaba mai.

Tristany era un xiquet sa i llargarut, raonablement agraciat i indubtablement intel·ligent que els omplia les aspiracions. Tot i que era cert que la idea de la parelleta els seduïa. Una Aida, una Carme o una Dorabella, alguns dels noms que haurien barallat en descartar opcions com Tosca, Minnie i, per raons òbvies, Isolda. Però el sexe dels descendents no es podia triar, aleshores, no hi havia una carta com en els restaurants per triar plats i afegir o llevar ingredients per tenir fills i filles més rossos, més pigats, més estilitzats o més intel·ligents. Millor no arriscar-s’hi. Definitivament, dos eren una multitud.

Examinades les opcions i presa la decisió final, es bolcaren en el plançó, en la seua educació i formació, que per a disgust del matrimoni no va agafar els viaranys de la música. Una petita tragèdia per als progenitors melòmans. Malgrat tot, Tristany va tenir quasi tot el que va voler, quan ho va voler. Perquè no hi havia competència i perquè el seu rendiment acadèmic sempre va ser irreprotxable. Mai no va necessitar mostrar-se afectuós amb els pares per obtenir recompenses en una família no massa efusiva, ineficient en el terreny afectiu. Tal vegada, un quart membre hauria servit per modificar els afectes i la manera d’expressar-los, però s’ho plantejaren quan ja havien fet tard. Se sentien impotents per les poques habilitats socials de Tristany, davant els comptats amics que portava a casa i per la nul·la interacció amb les visites adultes, quasi sempre fans de l’òpera i persones interessades en la música clàssica. És el que hi havia. No tenien alternativa, havien de llegir la partitura triada.

Tristany, certament, va tenir pocs amics. I un parell de relacions amb xiques per cada cicle formatiu, més provocades per les hormones que per pulsions romàntiques. Quasi sempre suficientment breus per no enfrontar-se a la cruïlla del compromís i el termini mitjà. Tampoc no havia tingut gaire relació amb els dos cosins que li tocaven per banda paterna, els únics que tenia. A diferència del pare, l’oncle Arseni sí que havia tocat els cims de la professió com a oboista reclamat per algunes de les millors orquestres simfòniques de l’hemisferi occidental. Visitar la família no era barat: ho van fer un parell de vegades, durant les vacances, a Viena i Nova York. Aprofitant el viatge per fer turisme i, per descomptat, per assistir a alguna representació d’òpera. No hi hagué massa reciprocitat. Els compromisos professionals de l’oncle, que el portaven arreu del món, eren l’excusa perfecta per no tornar les visites.

L’última vegada que Tristany va veure Arseni fou en el funeral d’Adolf. Els dies posteriors va trobar a faltar un germà o una germana per repartir la càrrega, fins i tot per barallar-se pels detalls del sepeli o negociar l’herència del pis. Qui sap si la companyia fraternal haguera filtrat part d’aquell tarannà aspre i socialment disfuncional. Sense saber-ho, prenia forma una decisió que s’adoptaria uns anys després. L’hora que Minerva i Tristany, els meus pares, decidiren que tenir un segon fill seria bo per a mi, per salvar-me de les mancances emocionals que ells havien viscut. Sense garanties que això ordenara una mica el trànsit en un matrimoni sostingut amb cures pal·liatives i que amenaçava amb el col·lapse.

Aleshores, va arribar Chloe, batejada amb un altre nom elegant i francòfil, com el meu. Anaïs i Chloe: com una parella de protagonistes d’una pel·lícula de Rohmer o Chabrol. O d’alguna de les moltes novel·les en francès que habitaven els racons nobles de la biblioteca.

Chloe era un nadó preciós que havia de corregir el que no havien pogut o volgut fer uns avis que ja no vivien per poder contemplar-la.

Que la seua fora una vida desesperadament curta va ser el designi d’uns déus de l’atzar rabiosos.