La veïna del costat

—Però què et preocupa, exactament?

—És que... no ho entens? Que t’he d’explicar les coses cada vegada?

Malgrat el ressentiment silenciós de la Marion, a la pràctica no discutien gariebé mai.

—No vull que discutim. Escolta, què vols?

—Em penso que... si hi ha un altre... un nen petit per aquí... això la distraurà, n’estic segura. La distraurà de la seva feina.

La Marion va sentir una punxada de vergonya; s’estimava més no dir-ho en veu alta, però el fet era que no volia que els seus fills juguessin amb aquella nena negra, no volia que es toquessin. Però és clar, no ho podia dir perquè, si s’expressava en veu alta, aquest sentiment seria explícit i ja no podria ignorar-lo. La ignorància resultava infinitament més fàcil i, almenys de moment, factible.

—Doncs aleshores digue-li que no —va dir en Max. Probablement estava assegut a la vora del llit de l’habitació d’algun hotel amb les cames encreuades—. Digue-li que t’has adonat que la cosa no anirà bé.

Parlava amb veu tranquil·la, exposant la solució com si en tingués d’altres de reserva. No era d’aquells que té la necessitat constant de controlar totes les facetes de la seva vida, sinó que, pel que semblava, cadascuna era capaç de mantenir-se per si sola dins dels seus límits.

La Marion no parava de donar-hi voltes. La raó per la qual no havia volgut que l’Agnes portés la seva nena a casa era perquè hauria estat una distracció; aquest era el motiu principal. I la raó per la qual havia suggerit que l’Agnes no es rentés la roba juntament amb la bugada de la família era perquè el més lògic era mantenir les coses separades. Per què havien de complicar la bugada? Ho va explicar a l’Agnes a poc a poc, amb calma, però durant unes quantes setmanes es va assegurar que seguís les seves instruccions. I la raó (això responia a una pregunta de la Marelena) per la qual l’Agnes tenia un nyanyo al cap era perquè els negres eren perillosos i la policia s’havia pensat que l’Agnes era un d’aquells negres. No, ­l’Agnes no era perillosa. Sí, la majoria de negres eren perillosos i causaven problemes. No, l’Agnes no portava cap problema. No, no era injust. De fet, era molt just; la vida era justa!

Possiblement la vida era molt justa, però de fet se li estava descontrolant. De mica en mica, les energies de la Marion s’abocaven cada cop més a mantenir-ho tot sota control. Tanmateix, com més temps passava en Max fora de casa i com més grans es feien els fills, més porosos es tornaven els límits. Els nens feien preguntes, i la Marion era intel·ligent i perfectament capaç de respondre-les, exceptuant el fet que les preguntes que feien els nens solien adoptar la forma d’un zig-zag. Les platges de negres tenen la sorra negra? Si aquest banc és perquè hi seguin els negres, per què està pintat de blanc? Tot això creava tot un garbuix mental a la Marion. Encara tenia el despatx, però cada cop es feia més i més difícil (i amb en Cumfred sempre vigilant) ser una persona normal, amb els límits intactes.

De jove, s’havia explicat a si mateixa el seu país d’una manera determinada, però ara els seus fills es negaven a acceptar-la. Amb totes aquelles preguntes insistents tenia més dificultats a fixar-se només en allò que li resultés més còmode i seguir desviant la mirada d’allò que preferia no haver de veure. En aquesta batalla, la Marion va perdre qualsevol possibilitat de ser feliç. I donat que sempre és més fàcil barallar-te amb el teu marit que amb el govern, la Marion va emprendre una lluita silenciosa contra en Max, usant com a artilleria l’amor que sentia ell envers els fills. I no deixava d’observar el número 10, esperant.

A mitjans del 1994, el número 10 es va tornar a posar a la venda. Quan la Marion va aconseguir esbrinar totes les dades del cas, va saber que la matriarca de la família holandesa s’havia mort i, juntament amb ella, se n’havia anat també la intenció de la família de mantenir un peu posat a l’Àfrica. La Marion treia foc pels queixals perquè els holandesos no li havien comentat mai que volien vendre, així que va arribar a la conclusió que ho havien fet per despit; havien celebrat prou sopars perquè sortís el tema per casualitat, però no, al final la transacció s’havia fet mig d’amagat. I així, un bon dia la Marion es va despertar i es va trobar una dona negra, amb els cabells grisos i curts, pràcticament sense pits i amb una cintura magra, dirigint tota una orquestra de bastaixos amb gesticulacions exagerades. Comando, aquest va ser el mot que li va venir al cap aquell matí fred mentre mirava la dona des de darrere la finestra balconera, a través de la qual es veia l’stoep del número 10, que donava al nord.

Era tot un insult: de cop i volta apareixia una negra a la casa que, durant tants anys, la Marion havia somniat que seria seva; més ben dit, una casa que per dret era seva i de la qual altres persones insistien a apropiar-se. A més a més, resultava que la dona era una espècie de celebritat local. La Marion no havia sentit mai a parlar de l’Hortensia, però la Sarah Clarke s’hi havia referit com si fos un guru del disseny. Segons la Marion, allò era impossible. Va interrogar la Sarah perquè n’hi donés més detalls: pel que semblava, una amiga dels holandesos havia comentat alguna cosa de disseny tèxtil. «Què vols dir, que confecciona roba?», havia preguntat la Marion a la Sarah, massa emprenyada per dissimular amb fredor una curiositat plena de fúria. Al cap d’una setmana, ho va estar comentant com qui no vol la cosa amb la bibliotecària. «Tenim una nova veïna, Marion. Es dedica al disseny, com tu, ves quina casualitat.» La Marion havia somrigut amb una expressió que, esperava, manifestés desinterès. «No siguis beneita, Agatha; soc arquitecta i pel que em dius ella és més aviat una mena de modista.»

Ves quina casualitat, però. Per començar, la Marion havia dissenyat la casa d’una altra persona com si fos la seva, després s’hi havia instal·lat a viure pràcticament al costat però sense poder posar-hi els peus, i això s’havia convertit en una obsessió. I ara, una vegada més, perdia aquell trofeu esquiu davant d’algú que feia gargots i que d’allò en deia disseny. Pel que feia al marit, la Marion va suposar que es tractava de l’home blanc, un dels blancs més alts que havia vist en sa vida. El primer dia gairebé no se’l va veure, però de tant en tant apareixia i es dedicava a anar al darrere de la seva dona mentre li oferia un got amb un refresc, un telèfon sense fil o una plàtera de fruita. Els binocles de la Marion eren un regal dels nets, tot i que ella no havia tingut mai cap intenció d’utilitzar-los per observar ocells. Espiar els veïns era molt més entretingut. Excepte aquell matí, que més que un motiu de diversió ho era d’emprenyament. La diversió real hauria consistit a observar els Clarke, que finalment havien demostrat la seva vulgaritat deixant-se influir per la moda i s’havien comprat tres porquets com a animals domèstics. Els Von Struiker també eren motiu de distracció, ja que les seves discussions havien arribat a un nivell de violència tal que només podia significar que tornaven a estar a punt de divorciar-se. La gent rica i els seus drames eren divertits, però l’Hortensia James era una lladre.

TRES

S’havia alterat un equilibri delicat. Com que l’Hortensia caminava més ràpid del que era habitual en ella, s’estava quedant sense alè. Imagina’t, la Marion es pensava que l’Hortensia es preocuparia per aquella ximpleria sobre la tal Beulah. Va notar una escalfor a les orelles i a les extremitats, a més d’una sensació de cremor al lloc on hi havia el cor. Va parar de caminar i va allargar el braç fins a tocar l’escorça tortuosa d’un pi. Els arbres sempre la feien sentir vella, més conscient de la seva edat. Va inclinar el cap endavant i va examinar les arrels gruixudes que s’estenien pel terra, la pinassa caiguda, la terra molla. Amb un dels seus passos havia aniquilat una corrua de formigues que estaven enfeinades transportant la closca amarada d’aigua d’un cargol. Aquella punyetera Beulah, el seu coi d’àvia i aquells estúpids nens morts! La còlera va començar a fer-li bullir la sang, una indignació que sempre estava a punt d’esclatar. La Beulah i els seus avantpassats, amb aquells sentiments embafadors, ja eren un motiu suficient per remoure aquella sensació que coneixia prou bé. L’Hortensia va deixar anar un gruny i va agitar els punys.

Quan es va tornar a posar en marxa, va mirar al seu voltant, observant els pins amb fúria. Que estigués a punt de barallar-se amb els arbres podia ser un símptoma que no estava bé del cap? Renegant i escopint la bilis més verinosa que trobés al fons de la vesícula biliar. I als arbres què els importava, això? L’Hortensia es podia permetre dirigir un raig d’odi pur vers els pins sense haver de bregar amb el seu ploriqueig.

Va caminar amb passos lleugers, forçant el pas fins que els pulmons li van dir prou. L’escorça dels arbres semblava formar cares, i l’Hortensia estava segura que l’observaven, tot el grup de cinquanta-set (els havia comptat). Es va aturar i es va inclinar cap endavant. Estava perdent l’oremus: s’havia enfadat amb els arbres, senyal que no estava gaire bé del terrat. Va continuar caminant. Un floc de cabells grisos, una petita caiguda dels pits prou subtil perquè no tingués cap importància, una arruga de més al coll... Res d’això l’havia preocupat mai. Estava bé de la vista i les dents eren les seves. Però això de no poder caminar com abans era el primer senyal que el temps és malèvol i que posseeix uns dits que fa servir per robar coses. No es tractava només dels fulls del calendari que sortien volant, sinó que això era una guerra declarada. El temps li estava prenent les caminades. Un matí, quan es va despertar, li feia mal la cama esquerra, un batec que anava i venia però que no desapareixia del tot. Així que ara l’Hortensia anava mig coixa i vacil·lant; tot i que sovint s’asseia per descansar, des que havia complert seixanta-cinc anys ja no podia caminar amb normalitat. Quan ets ­l’Hortensia James i tens orgull, però no el pots mostrar en els teus passejos... Bé, la vida es torna difícil.

L’Hortensia va comptar els arbres. Els comptava per tornar a sentir que era humana, per deixar d’escopir verí, per tornar a ser simplement el seu jo normal emprenyat. Va seguir comptant. Havien plantat els arbres a distàncies irregulars, però d’ençà de la seva primera visita a aquest indret, feia ja gairebé dues dècades, s’havia inventat un itinerari per travessar el bosquet comptant els arbres, com si aquesta acció correspongués a una pregària colèrica. Deu. S’havia acostumat a fer servir més la cama dreta i s’havia negat a anar al metge per saber exactament què li passava a l’esquerra. Quinze. El terra estava humit de la pluja d’ahir, les fulles eren verdes i lluents. L’Hortensia va procurar que les seves vambes Puma tinguessin un contacte físic directe amb les formigues; no les trepitjava per casualitat, sinó que les buscava expressament. Això era el seu jo normal cabrejat. Va serrar els llavis. Vint-i-cinc.

En arribar al trenta-cinc es va aturar per recuperar l’alè. Es va tornar a posar en marxa, però es va haver de parar novament en arribar al grup d’arbres següent. Aleshores es va repenjar en un tronc i va sospirar. Podia veure des de dalt la majoria de propietats de Katterijn, inclosa la seva. L’Hortensia va fer un esforç per desenganxar-se de l’arbre. Va notar un pessic de fred, i aleshores es va cordar més la cremallera de la dessuadora, es va posar les mans a les butxaques vellutades dels pantalons de xandall i va continuar caminant.

Per tornar a casa va agafar el camí més llarg, donant la volta a tot Katterijn per la carretera circular que els veïns anomenaven «la Paella», tot i que ella preferia dir-ne «la Tifa». Va mirar cap al cel per calcular més o menys quan tornaria la pluja. Va passar pel costat d’alguns veïns que passejaven els gossos o empenyien els cotxets dels nets; hi havia algunes parelles més joves que feia poc que vivien al barri i que anaven agafades de la mà. La seva vida havia estat mai tan simple perquè la persona a qui estimava volgués agafar-li la mà? Mentre caminava, l’Hortensia feia com si l’altra gent fos invisible i, si algú la saludava, mirava cap a una altra banda. Quan va tombar a l’última cantonada, fins i tot la cama fotuda va semblar que es reviscolés en pensar en l’otomana de la sala i una tassa de xocolata desfeta. Però allà, dreta davant del número 12 i amb els braços a la ­cintura, hi havia la Marion Agostino.

—Hortensia.

Gràcies a l’odi especial que li tenia, l’Hortensia es va ­aturar per adreçar-li la paraula.

—Marion —va dir.

Durant uns instants les seves mirades es van creuar, i aleshores l’Hortensia va seguir caminant. Va arribar a la reixa de l’entrada de casa seva mig coixa, conscient que la Marion l’observava, i la va trossejar mentalment com si fos carronya. Va buscar les claus.

—Hortensia —la Marion s’hi va acostar mentre ­l’Hortensia manipulava les claus intentant obrir el pany.

L’Hortensia va tancar els ulls, que era el gest que, en els últims deu anys, s’acostava més a l’acció de resar. Hi va haver una època en què resava de veritat —Déu meu, etcètera— però últimament pensava que ja era massa vella. El que feia ara era cloure les parpelles uns quants segons i obrir-les tot seguit, confiant que Déu era omnipotent i li concediria el que li demanava, coses de l’estil: Ajuda’m a treure’m de sobre aquesta dona, fes que es torni muda, o potser paralitzada del coll cap avall; fes que s’oblidi que existeixo, emporta-te-la, benvolgut Déu, amén.

—Sí, Marion? —L’Hortensia va empènyer suaument la reixa de l’entrada i la va obrir del tot (la de l’Hortensia James no grinyolava mai, ni xerricava, ni feia cap altre soroll inadequat). Va esperar que passés el que havia de passar.

—No pots ignorar la petició de la Beulah Gierdien.

—Sí que puc. Bona nit, Marion.

—Espera!... També volia... Si vols comentem això de la Gierdien a la propera reunió, però ara també... —Va fer cara de pena i a l’Hortensia li van venir basques.— Ara justament hi pensava: com està en Peter? Està bé?

—En Peter s’està morint, Marion. Alguna cosa més?

—Oh, no!

—Oh, sí. Doncs adeu.

L’Hortensia ja havia tancat la reixa de l’entrada darrere seu quan la Marion va disparar el tret següent.

—I com tens la cama?

—Malament.

La Marion, tot i que era blanca i que es limitava a portar (almenys segons el coneixement de l’Hortensia) faldilles estretes de color caqui i bruses de color préssec, tot i que estava més pleneta i que era una fervent seguidora del mètode de tenyir-se els cabells grisos de ros, a l’Hortensia li recordava la seva pròpia mare. Totes dues dones eren especialistes a fer només les preguntes que tenien com a resposta una mala notícia. Per exemple, la Marion no preguntava mai com anava House of Braithwaite, perquè sabia que la resposta seria positiva. La Marion no preguntava mai com havia anat amb els de la revista Vintage Magazine, que havien vingut a entrevistar-la i a fer fotos de l’interior de la casa. La Marion no preguntava mai per l’estat del compte corrent de ­l’Hortensia ni on havia col·locat el trofeu de Millor Il·luminació Nadalenca del concurs que havia organitzat el veïnat l’any anterior.

L’Hortensia es va tornar a posar la clau a la butxaca i va pujar els esglaons. Es va aturar i, amb la cama bona, va arrossegar un test fins que va quedar perfectament col·locat. Li havien espatllat la jornada, de tal manera que ni l’otomana ni la tassa de xocolata desfeta podrien fer res per millorar-la. Se n’hauria d’anar a dormir, que demà seria un altre dia.

I pel que feia a la seva pròpia mare —va pensar ­l’Hortensia mentre assaboria la bilis recreant-se en com se li acumulava a la punta de la llengua—, aquella dona, mentre encara era viva, només era capaç de fer una pregunta a l’Hortensia any rere any després de casar-se amb en Peter: «Quan em donaràs nets?».

L’Hortensia va entrar. Les infermeres no s’havien molestat a encendre cap dels llums de baix. Va tancar la porta de cop, cosa que li estalviava haver d’anunciar la seva presència amb paraules i tenia com a conseqüència que, just en el moment que s’hagués tret la jaqueta i posat les sabatilles, aquelles dones ja baixarien les escales, amb les bosses i els accessoris que duen les infermeres. Donarien alguna instrucció per passar la nit i se n’anirien; ­l’Hortensia estaria tranquil·la i en Peter podria progressar vers la mort sense impediments. Quanta dignitat que havien arrabassat a la mort!, reflexionava l’Hortensia alhora que tornava a desitjar la xocolata desfeta, amb l’oïda amatent al so inconfusible que feien els esclops d’infermera baixant l’escala.

—Senyora James, és vostè?

Havien passat a formar part de la casa. Des que en Peter ja no parlava i qualsevol moviment per part seva requeria tot un procés de persuasió, l’hospital havia enviat dues infermeres diàriament. Quan van suggerir una infermera de nit, l’Hortensia s’hi va resistir. «A les nits no», havia dit. Fins i tot ho havia demanat per favor.

—Soc aquí. —Preferia no parlar-hi directament, però elles hi insistien. En general, a la gent li agrada parlar amb les persones grans.

—Ha anat bé el passeig? —Una de les infermeres (els noms anaven i venien, com el moviment de la respiració) estava palplantada davant la porta del guarda-roba.

L’Hortensia va preferir ignorar la pregunta.

—Alguna cosa que hagi de saber? —va preguntar en canvi, mentre feia una boleta amb els mitjons i els posava dins d’un cistell baix i rabassut de color marró.

—Està bé, ara dorm. Li hem donat les medecines per passar la nit. No hi ha cap motiu per preocupar-se. Demà serem aquí a primeríssima hora.

L’Hortensia va observar com aquella dona tan trempada sortia fent saltirons; la seva companya va sortir tot seguit i ambdues se’n van anar.

En Bassey ja sabia que cada dia, abans d’anar-se’n, li havia de deixar preparada la llauna de cacau per fer-se xocolata desfeta, així com la seva tassa preferida, que era d’un color com de guix, semblant al d’un eriçó de mar blanc, sense dibuixos ni lletres gravades. L’Hortensia va remenar la tassa, gaudint del tacte del gravat que hi havia en la diminuta cullereta de plata de l’any 1942. Va recordar una anècdota que li havia explicat una amiga de feia molt temps sobre el seu oncle, que era xef. Aquell home tenia la fama de menjar-se un tomàquet a rodanxes i saber dir si estava tallat amb els seus coberts de plata o bé amb qualsevol ganivet ordinari; era capaç de detectar-ho. L’Hortensia va fer un glopet, va encendre l’interruptor del llum i va anar cap a l’otomana. La seva vida estava plena de càrregues. L’únic consol que li quedava era poder apreciar les coses boniques, les coses correctes i impecables.

Quan la Marion es va adonar que estava totalment arruïnada, el seu primer pensament va ser: i ara com me’n surto? En Max era el que se sabia totes les martingales, però mira com va acabar la cosa. Però aleshores es va recordar del quadre.

La Marion va donar el matí lliure a l’Agnes, fent veure que no es fixava en l’expressió atònita de la cara de la dona. Volia buscar per tota la casa sense que l’Agnes es fixés en ella, comencés a sospitar i li fes preguntes. Segons li havia explicat l’advocat, la primera onada de creditors arribaria al llarg de les setmanes següents. Els havia estat donant allargues tant de temps com havia pogut.

La Marion es va enfilar per les escales que anaven a les golfes, arrapant-se a la barana; no li agradava la tensió que notava al taló d’Aquil·les. Segurament voldrien quedar-se la casa. Va obrir amb un cop la porta reinflada. Estava així per culpa de les humitats, per les pluges d’aquell cap de setmana del 98 en què havien estat fora i quan havien tornat s’havien trobat tota una sèrie de catifes fetes malbé. Les teranyines se li enganxaven a les galtes mentre ella intentava treure-se-les de sobre sense aconseguir-ho.

—La mare...!

Només la desesperació havia pogut dur-la fins aquí dalt. Hi entrava un raig de llum que era gairebé palpable, com si es tractés d’un sentinella. La Marion va veure la lluïssor del marc daurat del petit retrat que hi havia amagat. Eren els seus pares vestits de nuvis, fent el posat de la gent que té por però que ha après a dissimular. Quan va endreçar l’habitació de la seva mare (el seu pare ja feia deu anys que era mort), es va endur una sorpresa en trobar aquell retrat, que s’havia conservat desafiant la realitat del seu divorci. Per què la seva mare no se n’havia desfet? I aleshores ella mateixa, la ­Marion, va descobrir que també era incapaç de llençar-lo. Era com si aquella fotografia, aquell record del passat, tingués algun poder màgic.

La Marion va contemplar els dos rostres que apareixien al retrat i va fer una ganyota. Seria un procés dur, el millor seria evitar els problemes al màxim. Caram, ara sortia la maleta plena de vestits d’en Max! La Marion va fer equilibris en els espais que quedaven entre tants objectes que s’hi havien anat acumulant al llarg dels anys. De fet, tan sols necessitava una sola cosa. Va anar fins a una pila de caixes; estava segura que l’havia amagat allà. Aleshores va tenir un ensurt en sentir un soroll com si algú rasqués, i es va sentir alleujada d’haver tancat la porta de les golfes.

—Alvar! No entris!

El gos va continuar rascant uns moments, però després la Marion va sentir que fugia avall per les escales. Més tard li donaria menjar.

Es va obrir pas fins a la paret del fons, angoixada imaginant-se que la trobarien enterrada sota una muntanya de caixes i de fotos de persones esporuguides. El quadre era allà. Uns músculs que ella no havia notat que estiguessin en tensió es van relaxar de cop. Per precaució, l’havia embolicat amb plàstic de bombolles, però tot i així es va adonar que havia comès l’error de deixar-lo aquí, a les golfes. Es va sentir alleujada quan va comprovar que no tenia desperfectes. Si en Max tenia raó, aquesta pintura valdria prou diners perquè li duressin fins que es morís, però l’hauria d’amagar durant els propers mesos, o com a mínim durant el temps que s’allargués la rapinya. La cacera. Va aixecar el quadre i el va trobar suficientment lleuger per endur-se’l. Va retrocedir fins a la porta de l’habitació, fent esforços per no haver de veure els seus pares i amb les galtes vermelles per la vergonya.

Un cop a baix, més que sentir, va notar una commoció. Des de l’stoep de l’entrada, va veure que l’ambulància aparcava al costat del número 10. Ja havia estirat la pota, aquell home? L’Alvar se li va cargolar a la falda mentre ella observava el que passava, mig distreta. Pensava en el quadre, en com amagar-lo. Van treure una llitera de casa de l’Hortensia. Hi havia un cos totalment tapat. La Marion estava massa angoixada per la bancarrota i pels advocats per poder gaudir de la desgràcia de la veïna. L’ambulància se’n va anar, seguida de l’Hortensia amb el cotxe. Semblava més irritada que trista.

—Senyora?

—Ai, Agnes, mare de Déu, quin ensurt! Has tornat molt aviat.

—Em sap greu haver-la espantat.

La Marion es va fixar que l’Agnes observava el paquet polsegós embolicat amb el plàstic de bombolles que tenia al costat.

—Bé, tant se val. Ves fent la feina.

Un cop va tenir l’Agnes ocupada a la cuina, la Marion va tornar a arrossegar el quadre escales amunt i el va repenjar contra la paret de la seva habitació. Però li tornava la mirada, i ella el volia tenir a prop, però fora de la vista. Potser sota el llit. Es va agenollar i va apartar les sabatilles (sempre ben arrenglerades, com si estiguessin fent guàrdia). Sabia perfectament que tenir el quadre rondant per casa era estúpid: l’advocat ja l’havia advertit que les coses podien anar encara pitjor, sobretot si se sospitava que s’estava saltant les lleis. Mentre s’ajupia per fer lliscar el quadre sota el llit, se li va marcar una arruga al front. Havia d’amagar la pintura en algun lloc que ningú pogués sospitar. Quan arribessin els creditors a xafardejar, ficant el nas pertot arreu i fent preguntes, investigant..., quin seria l’últim lloc on se’ls acudiria mirar? La Marion es va haver de reprimir per no trucar a l’Hortensia immediatament. Malgrat l’entusiasme que sentia davant d’aquesta nova solució, estava prou serena per saber que seria un gest inapropiat. S’hauria d’esperar una mica, tot i que no disposava de gaire temps. I també hauria de persuadir ­l’Hortensia amb bones paraules sense despertar sospites. Fins i tot amb el marit que se li acabava de morir, aquella dona era tan aguda com un punxó.

Massa nerviosa per sentir-se ridícula, la Marion va tornar a carretejar el quadre escales avall i el va col·locar al costat de la porta d’entrada. Es va preparar un te mentre permetia que el regust de la seva idea li anés impregnant la ment. La idea era perfecta. Evidentment, no diria que estava arruïnada (Déu nos en guard, d’això, era millor fer veure que l’alarma estava espatllada o alguna cosa així). Hortensia, que em podries guardar això? És el més valuós que tinc i... seria horrible si li passés alguna cosa... si entra algú i ho roba... Et faria res...?

Sí, és clar que discutien, però al llarg dels anys s’havien fet uns quants favors. Tres, concretament. En Peter havia demanat consell a en Max i ell li havia passat certa informació en veu baixa sobre unes accions. Quan el preu es va triplicar, en Peter va regalar als Agostino mig impala que havia caçat ell mateix. La Marion va quedar horroritzada, però al final va haver d’admetre que la carn de l’altiplà del Karoo tenia un gust deliciós. I abans de morir, en Max els va oferir un altre consell financer que també va funcionar. Per què el seu marit era capaç d’ajudar els altres a fer diners i al mateix temps perdre tots els que tenia? De tota manera, la qüestió era que els James tenien un deute amb els Agostino. Havia arribat el moment de reclamar els favors.

Aquesta idea va tranquil·litzar la Marion, i li va donar una calma que feia mesos que no sentia, des que havia tingut notícia de les acrobàcies financeres d’en Max. La inevitabilitat de la bancarrota havia sorgit a la superfície de la mateixa manera que el fantasma tan sols apareix quan el cos ja està mort i enterrat.

Evidentment, per demanar ajut a l’Hortensia s’hauria d’empassar l’orgull, però a la llarga aquesta ferida acabaria tancant-se; era un petit preu a pagar a canvi de no morir enmig de la misèria. La Marion va començar a assajar les paraules que faria servir, i amb els binocles es va dedicar a observar la casa de la seva veïna, el número 10 de la Katterijn Avenue. Li resultava difícil pensar-hi objectivament, perquè des que ja feia més de cinquanta anys que havia començat a dibuixar-ne les primeres línies en paper de calcar, la casa del número 10 era seva.

Le Corbusier afirmava que una casa era una màquina per viure-hi. La Marion, tot i que el cap de projectes de l’assignatura es va posar a riure, va exposar la seva opinió: Que no tenim ja prou màquines? És necessari comparar-ho tot amb peces i cables perquè tingui algun valor? Una casa és una persona, va argumentar amb el so de fons de les riallades de la resta de la classe. Però va continuar insistint-hi i va presentar el projecte de fi de curs. Què és dissenyar una casa sinó l’estudi de l’armadura, de les disfresses i de les aparences? Era la forma més íntima de crear un espai, el màxim que un arquitecte es podia acostar a fer una representació. Interessant, interessant, havia dit el professor, però no està prou argumentat. La Marion va pensar que aquell home era idiota, amb una ment més estreta que una fulla de pi, així que no va permetre que la tèbia resposta del professor ofegués el seu propi entusiasme. Volia dissenyar cases de la mateixa manera que les altres noies de la seva edat volien tenir fills.

Així doncs, com et pots presentar davant d’una persona que t’ha pres el teu propi fill i demanar-li que t’ajudi en un assumpte tan delicat? Amb gràcies i sisplaus, és clar. La ­Marion els va assajar mentalment, però els mots no li sortien, ni tan sols fent-ho a poc a poc. Tret que hi hagués alguna altra manera de fer-ho... Podia anar al funeral, per exemple, fer una mica el paperot. Va començar a rumiar els passos que havia de seguir. Aleshores va sonar el telèfon.

—Sí, reina... Sí, volia saber... Ja ho entenc... Tampoc t’he demanat tants diners, Marelena. Ni tan sols he esmentat cap quantitat. Només volia saber si en el cas que... Bé, ja pots dir al teu maridet que no necessito els seus diners. A més, tinc una idea, així que és possible que finalment no necessiti el teu ajut... Ja t’ho explicaré quan ho tingui tot pensat... Què vols dir, que soc tan... Ja ho sé, Marelena, però... Sé que n’ets conscient... Vinga, adeu.

La Marion va contemplar el quadre. Enviar flors, anar al funeral i després esperar uns quants dies. I en el moment adequat, atacar. Valia la pena intentar-ho.

La Marion va tornar al porxo i es va beure el te, però ja s’havia refredat i l’únic gust que notava era el de la bilis. Després de finalitzar el projecte del número 10, després que els noruecs ja hi haguessin anat a viure, res no havia estat capaç d’alleujar la sensació d’enfonsament que restava al fons del ventre de la Marion. Ni el casament amb en Max, ni un fill rere l’altre. Ni muntar el seu propi estudi. Res.